Els precedents de l’art romànic a Catalunya

L’empremta romana i paleocristiana

La primera gran arquitectura medieval a Catalunya és constituïda pel ric conjunt d’edificis romànics, amb un predomini quasi exclusiu dels d’ús religiós. Es tracta, com és ben sabut, d’un element tan lligat a la història del país que els investigadors l’han convertit en un símbol nacional, de la mateixa manera que, com va escriure Grabar, els “arqueòlegs” havien donat categoria de vedette a la pintura romànica. Són formes que tenen una gran unitat estilística i que ens arriben amb connexions clares italo-franceses. Constitueixen, per primera vegada en el món medieval, un element comú a la major part de les estructures polítiques d’Europa.

Aspecte exterior del conjunt paleocristià de Centcelles després de les obres de restauració recents.

ECSA - F. Tur

Buscar antecedents a casa nostra d’aquest moment màgic del segle XI es fa molt difícil pel caràcter residual que té fins llavors l’arquitectura a Catalunya (també amb escassos estímuls exteriors), fet, d’altra banda, perfectament propi d’un moment de naixement i d’ordenació política dels comtats catalans. Els grans corrents artístics són sempre producte d’una certa maduresa o estabilitat social i política, que no arriba fins al segle XI. És evident que l’arquitectura romana, profana i cristiana, va tenir una continuïtat —amb transformacions a vegades ben profundes— fins a arribar a l’esclat romànic, continuïtat no únicament en el camp funcional i ideològic, sinó d’una manera molt especial en el temàtic. N’és una clara mostra l’evolució de les estructures de suport de les càrregues de construcció, és a dir, el camí que va del coneixement de l’arc a la volta i a la cúpula, des del món romà fins a l’edat mitjana. Les formes ornamentals, com els arcs cecs llombards, també es troben en el món romà cristià, particularment a Itàlia. Els exemples nord-italians i provençals ho expliquen i es fa evident entre nosaltres des dels treballs de síntesi de Puig i Cadafalch. A Catalunya aquesta arquitectura romana és rica com és normal en una regió romanitzada ben aviat i punt de suport per a la resta de la Hispània romana. Hi ha tot tipus de monuments i s’hi desenvolupen els més tradicionals o sofisticats programes sociopolítics, des dels senzills establiments colonials, com el cas de Barcelona, a complexos programes d’afirmació política, com el nucli dels fora oficials de Tarragona, fins a arribar a l’originalitat de certs monuments concrets i aïllats, com l’exemple del mausoleu de Centcelles a Constantí (Tarragonès). És a dir, a Catalunya tenim exemples a l’abast per a pensar en uns clars antecedents romans tradicionals, amb prou diversitat i riquesa per a transcendir, amb les variants precises, en temps posteriors.

El món cristià, ja des dels temps romans, adapta, transforma i innova les estructures romanes corrents, utilitzant-les per a les noves necessitats dels seus programes litúrgics. D’aquí les variades interpretacions que s’han donat, en el marc de la investigació cristiana, per exemple, als problemes dels antecedents dels mateixos edificis religiosos, des de les plantes basilicals més clàssiques fins als edificis de funció baptismal o funerària i d’estructura centralitzada. Pràcticament totes les solucions cristianes, amb més o menys precisió, poden rastrejar-se dins la gran arquitectura romana pagana. No cal, però, deixar de costat les innovacions concretes que les noves necessitats litúrgiques imposaren a l’arquitectura.

Malgrat la pobresa i l’escassetat de les restes arqueològiques que tenim a Catalunya del primer cristianisme, es poden seguir de manera ben clara les estructures tradicionals que constitueixen una mena de koiné cristiana a tota la Mediterrània. L’etapa política visigòtica, per a nosaltres, és una clara continuació del món cristià de temps romans, la unitat del qual s’ha anomenat els Christiana tempora que, a casa nostra, arriben fins al món musulmà. Les restes arquitectòniques —bàsicament religioses— d’aquesta etapa que va del segle IV al principi del VIII no són gaire nombroses a Catalunya, ja que les excavacions ens han destapat pocs exemples d’aquestes èpoques. Malgrat tot, podem dir que tots els edificis coneguts estan vinculats, perfectament, a formes arquitectòniques madures i sàvies originades i desenvolupades a Itàlia, de Roma a Milà i Ravenna; a l’Àfrica cristiana, amb lligams molt evidents sobretot amb l’Orient cristià de Síria i Palestina; i —en els darrers moments— a Sicília i remotament a Bizanci. Les restes arqueològiques que conservem a Catalunya en aquest moment s’han de vincular a formes i estructures ben desenvolupades en àmbits geogràfics extra-hispànics. Cal no oblidar, però, la possibilitat que també es vinculin a fórmules estrictament occidentals, fins i tot hispàniques. Això vol dir que en èpoques alt medievals pre-romàniques hi havia la possibilitat de conèixer exemples d’edificis anteriors paleocristians, dintre de la més pura essència d’aquest art.

Els segles que van des del VIII fins a la primera meitat de l’XI (potser al segon quart, de manera més precisa) presenten una arquitectura pobra i residual. Intentar-ne, com s’ha fet i farem, una seqüència cronològica interna, malgrat que és molt difícil, no ho és tant com intentar connectar-la amb models establerts i acceptats àmpliament en l’arquitectura cristiana. Per fer-ho es juga amb tres punts de referència que seran vàlids segons els investigadors, els seus coneixements i les seves preferències. Penso en el món dels antecedents cristians i romans; en segon lloc, en els contactes amb la tradició carolíngia —no oblidem que Catalunya fou una esplèndida marca del regne i l’imperi carolingi— i finalment en el món anomenat mossàrab, avui en plena crisi conceptual. Malgrat tot, és molt difícil assenyalar a casa nostra algun antecedent que pugui connectar amb la nova arquitectura que s’imposa i es desenvolupa amb singular originalitat i uniformitat en temps romànics. Sempre podem tenir present, però, l’originalitat del món, malauradament escàs, lligat a les estructures empordaneses i del Rosselló i el Vallespir, des de Cuixà a Sant Pere de Rodes per exemple. Aquests edificis evoquen quina mena de fórmules va trobar la irrupció llombarda del romànic.

Fragment del gran mosaic, actualment molt malmès, que ornamental la cúpula del mausoleu paleocristià de Centcelles. Representa un dels caçadors més ben conservats de la gran escena de la cacera que ocupa tota la zona inferior de la cúpula.

Museu Nacional Arqueològic de Tarragona - Arxiu Fotogràfic

Fragment del gran mosaic, actualment molt malmès, que ornamental la cúpula del mausoleu paleocristià de Centcelles. Representa els caps d’un grup de caçadors al centre dels quals hi ha el possible retrat del dominus.

Museu Nacional Arqueològic de Tarragona - Arxiu Fotogràfic

L’anàlisi de l’arquitectura cristiana a Catalunya fins els darrers moments visigòtics ens permet, amb una certa claredat, situar els corrents artístics i litúrgics dins els amplis horitzons de la Mediterrània occidental i de la mateixa Hispània. És interessant veure que darrerament investigadors com Junyent o Barral n’han accentuat el paper i n’han volgut explicar i valorar una continuïtat en el món pre-romànic, cosa que es fa molt difícil des d’un punt de vista estructural. Junyent, per primera vegada, descriu tots i cada un dels monuments conservats de temps paleocristians i visigòtics com a àmplia introducció al seu llibre pòstum sobre l’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic. Tanmateix, se li fa molt difícil establir una relació amb les estructures simples i pobres anteriors al romànic. Crec, però, que cal incidir sobre aquest aspecte i època encara que només serveixi per a confirmar el caràcter residual de l’arquitectura que va des del segle IX a l’XI i que es caracteritza per un desenvolupament intern i repetitiu. Cal recordar, de tota manera, que el que s’ha conservat fins a nosaltres són bàsicament esglésies rurals, pobres i de poca entitat si les comparem al que degueren ser els temples episcopals i, sobretot, els monacals. Aquest tipus d’edificis, seus d’entitats centralitzadores vinculades al poder i amb una irradiació política i cultural notable, van ser reformats o construïts de nou repetidament i —en la majoria dels casos— substituïts al darrer moment per les grans construccions romàniques de la primera meitat del segle XI. Per aquest motiu, es fa molt arriscat treure conclusions enterament vàlides de l’arquitectura rural conservada en els dos aspectes citats, d’estructura arquitectònica i de funcionalitat litúrgica.

El coneixement de l’arquitectura de temps paleocristians a Catalunya té un peculiar interès com a element comparatiu amb els edificis immediatament posteriors a la irrupció del món romànic. Però som conscients que tant per a un primer moment de cristianització, com per al període que dóna pas al segle XI, la documentació arqueològica de què podem disposar és, sempre, molt reduïda. Però, en la seva anàlisi, les restes del primer moment són prou més alliçonadores que les pre-romàniques.

Tres moments del temple de la vil·la de Fortunatus, de Fraga: de l’estructura romana fins als temps visigots: 1. fase romana de la basílica, del segle IV; 2. primera transformació; 3. última transformació.

F. Tuset

Per altra part, també cal plantejar-se la continuïtat real dels edificis antics i la transformació i la seva substitució per noves estructures. Tenim casos ben concrets de construccions romanes aprofitades pel mon cristià primitiu transformant-ne la funció dins les mateixes estructures. En tenim a Catalunya dos casos en certa manera de manual i en els dos tipus arquitectònics predominants del món cristià. D’una banda, dintre dels esquemes basilicals, el cas del temple adaptat a les estructures paganes de la vil·la de Fortunatus, a Fraga; i per una altra, un edifici de planta centralitzada, el mausoleu de Centcelles. Tots dos edificis són situats en un ambient aristocràtic profà del Baix Imperi. També és exemplificador l’aprofitament d’un apoditeri termal, probablement privat, a Empúries, que fou convertit amb ben poques modificacions en una cel·la memoriae del gran cementiri cristià de la Neàpolis emporitana. Al costat d’aquests, ben pocs casos es poden afegir, d’aprofitament d’edificis religiosos paleocristians en temps pre-romànics. Potser el més emblemàtic, avui, és l’església de Santa Margarida de Martorell: l’església medieval s’alça exactament sobre un temple d’estructura i d’esquema clarament paleocristià, però el nou edifici no té cap element de continuïtat estructural amb l’anterior. És una construcció diferent que només aprofita el lloc del temple anterior. Santa Maria de Terrassa n’és un altre exemple. No crec que sigui necessària una descripció de cada un dels edificis paleocristians de Catalunya —també amb referència a les Balears— que ja he fet àmpliament en altres llocs; darrerament, dins la III Reunió d’Arqueologia Cristiana de Maó, l’any 1988, les actes de la qual s’han editat aquest any (1994). En aquesta comunicació descrivim un grup de temples dels segles IV al VII que mantenen una certa organització coherent amb relació a les seves funcions bàsiques; per una part, la primordial eucarística; per l’altra, la lligada íntimament a l’administració baptismal, amb la possibilitat d’establir-hi els tradicionals recorreguts o itineraris que s’inicien al baptisteri i acaben a l’altar i que coneixem bàsicament gràcies als textos catequètics. Es tracta de temples de planta basilical, generalment de tres naus.

Vista parcial del conjunt paleocristià i visigòtic del Bovalar (Seròs), on s’observa la zona del baptisteri des del costat meridional, a primer terme, vora el Segre.

P. de Palol

Planta de la basílica del Bovalar: 1. santuarium; 2-3. cambres funeràries de la capçalera; 4. presbiteri o cor amb cancells; 5. contracor; 6. baptisteri; 7. entrada.

P. de Palol

Entre nosaltres, probablement el temple més complert des d’un punt de vista estructural és el del poblat d’època visigòtica del Bovalar, a Seròs (Segrià). Les seves característiques es repetiran en altres exemples. En primer lloc, cal dir que l’edifici del Bovalar té tres parts, ben separades des d’un punt de vista funcional: la capçalera, de fons exterior recte, que és tripartida, és a dir, té tres cambres, la central corresponent al santuari amb el lloc per a l’altar; el tram central, més llarg, dividit en tres naus longitudinals, dedicat als fidels, si bé el darrer tram central, al costat del sanctuarium i tancat amb cancells, és el presbiteri o cor, destinat al clergat. Comunica, per un passadís llarg al centre de la nau major, amb un contracor als peus de la nau central. És un altre element litúrgic de funcionalitat no sempre uniformement acceptada. El probable origen africà feu pensar en un àmbit de culte martirial.

Planta de Santa Margarida de Martorell, on el temple medieval se sobreposà a un edifici de tradició paleocristiana.

R. Navarro i A. Mauri

Avui un cor diferent al presbiteri podria ocupar funcions litúrgiques no estrictament martirials. Finalment, el tercer element del conjunt és la zona baptismal als peus de l’edifici, amb una bellissima piscina coberta amb baldaquí, element que per la seva significació còsmica perdurarà abundantment en el món romànic. L’entrada a la basílica és lateral, en el mur sud. Des d’aquí es pot iniciar la processó litúrgica, que entrarà al baptisteri per la porta de comunicació amb la nau lateral del sud, i en sortirà —després de rebre el sagrament— per la porta simètrica de la nau lateral nord fins a arribar al sanctuarium per a rebre l’eucaristia; es tanca el cicle litúrgic al final de la catequesi. L’itinerari, fins i tot en la precarietat i la modèstia de l’edifici, és complet. Bovalar no és un cas únic. Es repeteix, amb els mateixos elements i amb les mateixes proporcions i mesures, a Mallorca en les basíliques de Son Pereto i probablement a Sa Carrotza, avui destruïda. El model serveix per a adaptar-hi l’edifici angular de la vil·la del Baix Imperi de Fortunatus de Fraga, com s’ha posat en evidència després de les darreres excavacions. L’esquema, però, degué tenir prou fortuna perquè es troba entre altres llocs, fins i tot a la Bètica, a Sevilla, en concret a la localitat de Gerena. També tenim exemples basilicals de tres naus a Son Bou, a Menorca, igualment de capçalera tripartida, però el baptisteri devia estar separat del grup basilical i en edifici propi. Santa Margarida de Martorell n’és un molt bell espècimen, també sense baptisteri, però amb capçalera tripartida. S’ha parlat, per a l’arquitectura rural pre-romànica i per als petits temples d’una sola nau i santuari rectangular o trapezoïdal, d’un fet de tradició “visigòtica”. Però les diferències funcionals, fins i tot amb els edificis paleocristians o d’època visigòtica més simples, són molt grans. Els canvis de litúrgia fan desaparèixer les piscines baptismals per immersió i, en molt pocs casos, hi ha piques per a baptisme per aspersió, corrents en el món romànic dins la litúrgia romana. N’hi ha, però, pocs exemples, com els de Pedret i Sant Romà dels Vilars (si és que són pre-romànics), fins i tot en un pòrtic exterior, que en tot cas confirmen el caràcter parroquial d’aquests temples. La mida reduïda la desaparició del ritual i els seus itineraris baptismals-eucarístics constitueixen elements de diferenciació importants entre els temples paleocristians o d’època visigòtica i les esglésies pre-romàniques.

Reconstrucció de la planta del baptisteri paleocristià de Barcelona segons els testimonis arqueològics.

J.O. Granados

Hi ha un grup de temples —sense capçalera tripartida— amb absis rectangular exteriorment i interiorment, com és el cas del temple de Santa Maria del Camí a Mallorca o el primer estadi de la basílica de Fornàs a Menorca, i també el primer moment de Son Pereto a Mallorca, però amb estructura interior absidal semicilíndrica. La implantació de la forma absidal rectangular és freqüentíssima en l’àmbit castellà de temps visigòtics i pre-romànics. Però tampoc és inexistent en el món cristià antic l’absis internament de ferradura i exteriorment quadrat, en plantes basilicals, com en els exemples de Santa Margarida de Martorell o en els temples un xic més tardans, ja en ple segle VI o principi del VII, de l’arena de l’amfiteatre de Tarragona (tres naus, capçalera única, interiorment d’arc de ferradura) o, també en la cel·la de Sant Cugat del Vallès, així mateix tardana. La planta basilical existeix també al temple paleocristià dessota de la catedral de Barcelona, encara que no coneixem el tipus de capçalera; a la necròpoli de Tarragona —temple ben discutit— i a Terrassa, al temple paleocristià sota Santa Maria.

Si seguim amb el problema de la connexió de la basílica i del centre baptismal, només tenim tres conjunts amb edifici propi baptismal. El més notable i singular, a Barcelona. La seva connexió amb el món provençal és prou evident, però queda sempre la incògnita de la correcta definició de la basílica, la relació de comunicació de la qual amb el baptisteri no és gens clara. Tot plegat sembla part d’un conjunt més ampli i complex, del qual tenim descobert, probablement, només una part. Seria ben alliçonador, en aquest cas, conèixer la connexió d’aquest temple —amb l’orientació litúrgica perpendicular a les successives reconstruccions preromànica, romànica i gòtica de la catedral— amb la resta d’edificis del conjunt. Un baptisteri al marge de la planta basilical també es troba a Santa Maria de Terrassa, aquesta vegada a llevant de la capçalera, i a la necròpoli de Tarragona, unit mitjançant petites cambres al conjunt basilical, si s’accepten les restitucions de Serra i Vilaró i d’autors posteriors.

Els pocs edificis de planta centrada tampoc no tenen influència —hem de pensar— en les construccions pre-romàniques posteriors, ben escasses, certament. Al problemàtic “atrium Saturnini Domini testis” s’adossà el nou edifici de Sant Pere de les Puelles, seu d’una comunitat benedictina a mitjan segle X (945). El conjunt de Terrassa, sobretot Sant Miquel i les capçaleres coetànies, s’ha de vincular a la tradició carolíngia. Santa Helena, de Sant Pere de Rodes, en el seu segon moment, podria ser un exemple problemàtic de planta central. Cal, però, una anàlisi més afinada.

Un altre element que sempre ha estat motiu de polèmica, també en la nostra arquitectura paleocristiana, és l’existència del transsepte. S’ha fet sempre una anàlisi formal i funcional d’aquest element constructiu paleocristià de Roma a Grècia, i també algunes vegades nosaltres l’hem provat de definir en temps paleocristians i visigòtics. Avui en dubtem, també en l’únic cas que podria semblar clar —el temple de la necròpoli del Francolí, a Tarragona—, a causa dels dubtes sobre la restitució real de les restes excavades per Serra i Vilaró. Aquesta és —en parlarem més endavant— una de les novetats més brillants de la segona meitat del segle X, com es comprova en els monumentals exemples de Sant Miquel de Cuixà, Santa Maria de Ripoll i Sant Pere de Rodes, seguint models clàssics tradicionals.

El pre-romànic

L’estudi de l’arquitectura religiosa dels segles VIII al X ha de partir i s’ha de relacionar amb l’evolució del país en aquest període, caracteritzada per la repoblació i l’establiment d’una nova organització social i política. Ja des de l’obra inicial de Puig i Cadafalch, el segon volum de la seva monumental L’arquitectura romànica a Catalunya, editat l’any 1911, s’ha vist la necessitat —i la preocupació— de relacionar els monuments amb les seves dades històriques, sobretot si són actes de consagració. L’estudi de la documentació comtal i episcopal, a més, ha enriquit de manera extraordinària el coneixement que podem tenir d’aquest moment de formació i d’organització del país.

Com hem vist, tenim exemples d’arquitectura religiosa anteriors a la presència musulmana a Catalunya que, si bé no són gaire nombrosos, sí que són expressius, per la seva tipologia i pels models que reflecteixen, del gran món cristià de la Mediterrània. Tanmateix, l’edat mitjana sembla que s’inicià amb elements pobres, d’estructura elemental, on el pes de la tradició es volia valorar per damunt de tot. Se segueix una evolució interna, com es pot observar en multitud de petites capelles on les influències foranes són molt tímides, i cap no té la força que tindrà el romànic llombard.

Planta de les esglésies que formaven el conjunt episcopal d’Ègara (Terrassa), amb indicació de les etapes constructives.

D. Ferran i N. Peregrina

L’estudi d’aquesta època, que comprèn dels segles VIII a l’XI, s’ha fet partint de moltes iniciatives diferents i amb una continuada innovació metodològica, fruit d’una immensa curiositat. Es pot dir que hi ha dos corrents clars que es complementen i se superposen: l’anàlisi monumental i la de les fonts literàries. Com he dit, la preocupació inicial és, naturalment, l’estudi dels monuments, amb el primer gran impuls de Puig i Cadafalch. La primera edició de la seva monumental L’arquitectura romànica a Catalunya dels anys 1909-18 va ser revisada pel mateix autor amb vista a una nova edició que havia de sortir al carrer l’any 1934, però que finalment va quedar inèdita. Puig i Cadafalch serà, més endavant, defensor de la presència de les fórmules “mossàrabs” d’origen cordovès califal, fenomen que tingué els seus paral·lels a Castella i a Lleó i que ja havia definit Gómez Moreno l’any 1919. A Catalunya el va estudiar Félix Hernández el 1932. No oblidem que també es deu a Puig i Cadafalch la classificació com a visigòtic del conjunt de les esglésies de Terrassa en la seva fase pre-romànica. Per la seva part, Junyent incideix, amb molta força, sobre l’aspecte de tradició carolíngia, enfront del visigotisme de Puig i Cadafalch, en l’anàlisi de les esglésies de Terrassa. Ara ja amb el suport claríssim de les dades històriques del bisbat d’Ègara. A partir d’aquí s’inicia una polèmica sobre aquest singular conjunt entre dues opinions: la tradicional visigòtica de Puig, Serra i Ràfols, Ainaud i d’altres, i la tendència medieval pre-romànica o carolíngia apuntada per Gómez Moreno, Schlunck, bàsicament Junyent, Palol i darrerament Barrai i Gros.

En l’evolució de la preocupació sobre aquesta arquitectura és important un breu estudi d’Ainaud de l’any 1948 que classifica el grup de les petites capelles rurals dins el que anomena tradició visigòtica anterior a les influències mossàrabs. Coincideix el mateix any i la mateixa revista amb l’estudi de Ponsich dels temples de Sornià, un dels pocs exemples d’estratigrafia monumental d’aquest moment.

Els coneixements històrics d’aquests segles de creació i d’organització política del país han progressat notablement. Això ha comportat estudis de la documentació on el món monumental és sempre punt de referència, documentació lligada al desenvolupament social de la repoblació i a la creació de nous nuclis d’hàbitat. Abadal és un bon portaveu d’aquest corrent, i ben aviat Junyent el segueix i se’n fa ressò en els seus estudis monumentals. Les obres de síntesi sobre l’arquitectura d’aquest moment tenen sempre un suport fonamental en la documentació de repoblació, de manera que les dates de consagració i dotació d’un temple, episcopal, monacal o parroquial, condicionen la datació de l’edifici. En el cas de l’existència per a un mateix lloc de dates successives de consagracions, es poden plantejar dubtes justificats dels diferents moments de construcció, com podem veure, per exemple, a Sant Pere de Rodes o a Santa Maria de Ripoll.

Les darreres i més brillants síntesis sobre l’època juguen clarament amb aquesta dualitat documental i monumental. Així ho fan Fontaine, Junyent o Barrai, mentre que altres investigadors, com Badia, en un àmbit territorial concret com és l’Empordà, mantenen la prioritat analítico-estilística.

El context històric

El fenomen de repoblament fou lent i desigual, però àmplies àrees del país s’anaren incorporant progressivament als comtats catalans. Fruit d’aquest procés és una munió de petites esglésies generalment d’una única nau amb el santuari clarament diferenciat a l’extrem, únics elements imprescindibles per a una litúrgia elemental. La seva datació es fa molt difícil, i la major part són ja del segle X, sobretot de la segona meitat. Si seguim les fonts històriques, com fa generosament Junyent en el seu darrer estudi Arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, veurem el paper director de les ciutats episcopals o dels centres comtals, molt sovint coincidents, principalment a la segona meitat del segle IX, a mesura que la consolidació de l’estructura política i diocesana fa possible i impulsa els grans nuclis monacals. Al mateix temps, el país es va sembrant de petites esglésies rurals, la majoria parròquies. De la precarietat d’aquesta primera arquitectura resultat de la projecció del poder de la classe dominant, ja sigui comtal o episcopal-monacal, en tenim evidència gràcies a les actes de consagració de la segona meitat del segle X. Aquests documents mostren que en aquest moment es feu necessari ampliar o refer de nou molts dels edificis del segle anterior. Aquest impuls constructor fou un antecedent brillant de les construccions romàniques del segle XI, que van substituir moltes vegades d’una manera total les anteriors edificacions. Per aquesta raó, descriure quina era l’arquitectura del món anterior al segle XI, en els nuclis més potents, o destriar què queda incorporat a les noves formes romàniques és una realitat sotmesa a criteris no sempre coincidents.

Les dades històriques més antigues sobre les construccions dels segles VIII-IX estan lligades al fenomen de la repoblació. Així, malgrat les dates ben primerenques del 785, amb l’entrega de Girona als francs, o el 801, amb l’ocupació de Barcelona per Lluís el Piadós, la reorganització eclesiàstica serà força lenta, seguint el ritme de la repoblació. Al final del segle VIII la catedral de Girona i els temples que en depenien es trobaven en ruïnes. El mateix a Elna, que no organitza el bisbat fins al 836; el 898 un precepte diu que totes les esglésies d’aquesta diòcesi estaven arruïnades. La llista de bisbes a Barcelona no es reprèn fins a la meitat del segle IX (850). El bisbat d’Urgell, bé que incorporat al regne franc al final del segle VIII, no serà definitivament reorganitzat fins al segle IX.

La majoria de les actes de consagració monàstiques d’aquest moment es refereixen a edificis avui inexistents, però són un testimoni del fenomen ric i difós de la reorganització del país, controlada per una noblesa comtal, una aristocràcia que, com al Baix Imperi feren les famílies senatorials, s’havia possessionat dels bisbats i sovint dels grans cenobis. És una oligarquia noble que impulsa, refà o construeix de nou molts monestirs. El seu protagonisme en tot aquest procés és recollit perfectament en les actes de consagració, com es comprova en els grans monestirs comtals de Cuixà, Sant Pere de Rodes o Ripoll, entre els més importants i que millor permeten seguir el cicle arquitectònic. De tota manera, com ha anotat Junyent, moltes vegades hi ha fundacions més senzilles i no sempre empreses per gent del país sinó per foranis. Però amb un fet molt interessant en contrast amb les fundacions castellanes mossàrabs: l’absència total de comunitats d’origen andalús organitzades com a Castella i Lleó, la qual cosa no va poder produir el pretès mossarabisme postulat en els estils del final del segle X.

La documentació històrica assenyala, així mateix, que la primera meitat del segle X veu progressivament un deslligament dels comtats catalans respecte a la cort carolíngia. Es giren els ulls vers Roma i Itàlia, fet transcendent que acaba amb la ruptura en temps d’Hug Capet, el 987, en un moment de represa del país passada la ràtzia d’Almansor de dos anys abans.

El conjunt de les esglésies de Terrassa

Cal parlar, però, dels monuments. En primer lloc, cal deixar clar els problemes que, encara, presenta el conjunt de les esglésies de Terrassa, probablement el conjunt vinculat d’una manera més clara a corrents estilístics no estranys a la Marca carolíngia.

Interior de l’església de Sant Miquel de Terrassa, amb el baptisteri construït per J. Puig i Cadafalch.

ECSA - M. Saludes

El grup format per les esglésies de Santa Maria, de Sant Pere (segurament parròquia des del principi) i l’actual de Sant Miquel, que foren construïdes en temps romànics però aprofitant, recobrint i modificant restes i materials de diverses etapes anteriors, ha plantejat problemes controvertits d’identificació i de cronologia. La fundació del bisbat d’Ègara per Nundinari, bisbe de Barcelona, a favor d’Ireneu, amb una part del territori barceloní va tenir lloc l’any 450. Una data decisiva per a l’atribució al món visigòtic del conjunt d’Ègara és el 13 de gener del 614, dia de la celebració a Ègara del concili provincial convocat per Eusebi, metropolità de Tarragona, per tal de confirmar els cànons disciplinaris del concili d’Osca del 598, amb l’assistència de 12 bisbes i 2 procuradors. Fer coincidir la reunió amb les reformes de les capçaleres dels tres exemples fou un argument decisiu per al visigotisme terrassenc. El fet de ser un conjunt de tres esglésies, com en els grups del nord de l’Adriàtic; les plantes lobulades dels absis de Sant Pere, Santa Maria i la planta central de Sant Miquel amb deambulatori i llanterna sobre columnes i arcs; l’aparell de petit carreu regular, amb blocs angulars a la manera dels murs del temple romà de Vic, entre d’altres; les àmfores utilitzades als carcanyols de les voltes, i altres elements portaren a la datació visigòtica del conjunt. En tot cas, el conjunt també és singularíssim dins la tipologia corrent hispanovisigòtica acceptada i ben coneguda. Gómez Moreno, en estudiar el conjunt d’Ègara, va pensar en el món pre-romànic; Junyent, de manera ben clara, va negar tot visigotisme, i va vincular el conjunt als esquemes carolingis del segle IX, com a Germigny-des-Pres entre d’altres, després d’una àmplia anàlisi documental i estilística, enfront dels plantejaments de Puig i Cadafalch, Serra i Ràfols i seguidors. Els problemes i els dubtes no han acabat. Darrerament (1991) s’ha dedicat a aquestes esglésies un simposi internacional, i cada vegada hi ha més arguments a favor de la tesi carolíngia. Nosaltres també ho proposàvem en analitzar, fa temps, el conjunt de restes de temps paleocristians i visigòtics dels segles V al VII de davant i de sota Santa Maria, a la vegada que dubtàvem molt seriosament de la funció baptismal de Sant Miquel, temple que vinculàvem a una estructura funerària a la manera del Sant Sepulcre de Jerusalem i a la llarga sèrie de rèpliques que va originar, sobretot a Occident. Darrerament, Gros, en el simposi citat, ha estudiat l’evolució de les dedicacions de tots tres temples, i ha arribat a la conclusió que l’església de Sant Miquel tenia com a titular en origen la vella dedicació funerària de sant Esteve i sant Miquel. Cita l’exemple de l’església carolíngia del monestir de Fulda, on en el segle IX (820-822) l’abat Eigil construí una capella rodona amb deambulatori i cripta a prop de l’església de Sant Pere, dedicada al sant Sepulcre i a sant Miquel, segons els textos de Raban Maur; tot amb evidents connexions amb l’anàstasi de Jerusalem construït per Constantí (no oblidem que el Museu de Narbona en guarda una reproducció tallada en un bloc de marbre dels Pirineus, procedent probablement de la basílica del bisbe Rusticus del segle V). Altres grups episcopals dedicats a santa Maria, sant Pere i sant Miquel es troben també a les catedrals de Besiers i d’Agde, a la Narbonesa. Per Gros, la triple dedicatòria s’hauria gestat en els segles V i VI, i la introducció de l’arcàngel al mig de sant Pere i santa Maria ja seria de plena època carolíngia. J. Ainaud recorda el fet que la cripta de Sant Miquel era dedicada a Sant Celoni, i té una analogia a Calahorra, on el martyrium de Sant Celoni fou habilitat com a baptisteri.

El conjunt de Terrassa, indubtablement, és un punt molt important a cavall entre el món antic —no oblidem tot el que l’art carolingi en reté— i el medieval i encara no deixa de suscitar polèmiques. Aquesta incertesa, per exemple, la recull Fontaine en la seva interessant obra de síntesi. Els canvis d’atribució cronològica es veuen reflectits en la investigació actual. La crisi clara del visigotisme de Terrassa segueix el de la suposada tradició visigòtica de l’abundant grup d’esglesioles d’una sola nau i capçalera trapezoïdal. El mateix fenomen sofrirà el corrent mossàrab de Félix Hernández, Puig i Cadafalch o Gaillard, com veurem. El pes de l’Europa cristiana des de les estretes connexions amb el migdia de França i Itàlia és cada vegada més valorat i prepara el camí de la presència llombarda del segle XI. Si seguim aquest fil de raonament, se’ns escapa fins a quin punt aquest moment de Terrassa es lliga amb el grup de les petites esglésies dels segles IX i X amb els absis primer trapezoïdals o quadrats i més endavant en arc de ferradura. Barral assenyala l’exemple de Sant Miquel d’Olèrdola, on una capçalera trapezoïdal del segle X se sobreposa a una estructura de planta circular interior i quadrada per fora, a la manera de la capçalera carolíngia de Santa Maria de Terrassa o de l’església de Sant Eudald de Sorba, amb absis interior de ferradura.

Les petites esglésies rurals de nau i capçalera diferenciada

Interior de l’església de Sant Julià de Boada, al Baix Empordà, on s’observen els magnífics arcs de ferradura.

ECSA - F. Baltà

Durant els segles IX i X tot el territori es veurà poblat de petites esglésies o capelles d’una sola nau allargada, amb capçalera ben diferenciada. N’hi ha per tot el país i al nord dels Pirineus fins al Roine, com han demostrat Puig i Cadafalch primer i Durliat i Jury després. La seva ruralia les ha mantingut, mentre que les esglésies més importants del mateix moment, com les dels monestirs, van ser reemplaçades per noves construccions que s’alçaren en el mateix lloc. Aquest gran nombre de temples senzills que han arribat fins als nostres dies va permetre presentar un tipus elemental de l’arquitectura pre-romànica. La publicació del temple de Sant Miquel de Sornià, diferenciant dos moments de construcció, permeté establir una estratigrafia monumental per al grup. Un primer moment amb l’absis trapezoïdal cobert amb volta, mentre que la resta del temple ho era amb doble vessant de teulada. A aquest edifici inicial s’hi adossaria al costat sud una altra nau amb un absis de planta interior i exterior de més de mig punt o de ferradura. Els arcs i la planta serien més comparables als de l’església de Pedret i al conjunt monumental de Cuixà que no als arcs mossàrabs tradicionals. Un altre petit temple, també a Sornià, Santa Felicitat, es correspondria al segon moment de Sant Miquel, també amb arcs de ferradura, si bé la planta de l’absis conserva el perfil trapezoïdal, o millor dit, quadrat. La semblança dels arcs amb els del gran temple de Cuixà podria fer pensar que el seu origen es troba en aquest gran monestir, potent nucli d’irradiació formal. Aquest fet permetria datar el segon moment de Sant Miquel al final del segle X, “sensiblement” contemporani al darrer moment de Cuixà, mentre Santa Felicitat seria de meitat del segle X (950). Les esglésies amb capçalera trapezoïdal són freqüents en tot l’àmbit català i ben identificades a tots dos vessants dels Pirineus orientals, des de Canapost. Sant Mori, Palol Sabaldòria (antic lloc d’una vil·la romana baix-imperial, un palatiolum com tants en tenim, des d’Elna fins a Fraga o Centcelles) a exemplars com Sant Martí de Fonollar al Vallespir, d’un tipus més avançat arquitectònicament. Presenta la nau coberta amb volta sobre arcs torals. Del mateix moment són altres edificis com Sant Julià de Boada, on es veuen dos moments de construcció; una capçalera trapezoïdal coberta amb volta i amb un arc triomfal ultrapassat un terç del radi a la manera visigòtica, i el tram de nau amb l’arc toral més tancat (fins a un cinquè del radi) sobre un eix longitudinal desviat. També s’observa una diferència a les voltes, de ferradura al santuari i de mig punt a la nau. Un monument singular, dins aquest conjunt d’esglésies, és Sant Quirze de Pedret, on s’han vist dues fases de construcció. La primera correspondria a un edifici d’una única nau rectangular, amb capçalera trapezoïdal i arc triomfal. En un segon moment s’hi afegirien les dues naus laterals a cada costat, acabades amb absis de planta i coberta d’arc de ferradura i amb arc triomfal sobre columnes. Dos grans arcs laterals comuniquen amb la nau central en el darrer tram del temple, a manera d’un rudimentari transsepte. Si és correcta aquesta successió de construccions, tindríem un altre exemple d’estratigrafia arquitectònica com la de Sornià. Però en tot cas, les modificacions es feren amb molt poc temps, ja al final del segle X; o bé, com pensa encertadament Barrai, potser és millor considerar que tot és resultat d’un únic moment. En tot cas, és interessant aquesta capçalera amb un santuari central carrat i capelles absidials laterals, semblant a l’església de Sant Miquel de Cuixà d’abans d’Oliba. Pedret és un dels pocs exemples clars amb persistència de la planta basilical de tres naus a la manera tradicional.

També trobem algun cas de santuari en creu i nau única. Potser un dels exemples més interessants és el temple de Sant Martí del Forn del Vidre, a la Jonquera, de santuari trilobulat. Les capelles són obertes a la nau única mitjançant uns arcs un xic peraltats. Una tradició del segle XIV situa el temple en temps de Carlemany. Més interessant és Sant Vicenç d’Obiols, també amb capçalera en creu, però amb els àmbits de la creu de planta rectangular. S’accedeix al santuari a través d’un arc de ferradura sobre columnes i impostes amb clares dovelles. Una recent restauració ha completat el monument. Junyent data l’església després del 977. Seria una obra dels monjos de Ripoll, una vegada reconstruïda la basílica de l’abadia en temps d’Oliba Cabreta, malgrat un possible arcaisme del final del segle IX. Com en altres casos, ens movem en la perillosíssima metodologia de relacionar les estructures arquitectòniques subsistents amb les dades històriques conegudes, forçant la cronologia dels monuments.

El progrés tècnic

És evident que des de la darreria del segle X l’evolució de l’arquitectura és un fet important, amb canvis tècnics que comportaran el pas dels murs de fang i pedra a la manera de l’opus formaceum llatí, és a dir, de les esglésies de fang, tal com les anomena Junyent, als edificis de pedra. L’ús de la pedra ben tallada i de les cobertes de volta seran uns dels elements més importants d’aquest progrés. Molt sovint s’assenyala la restauració i la nova consagració de l’abadia de Sant Esteve de Banyoles de l’any 957 com la primera vegada on es fa referència a l’ús de la volta, mentre la pedra era usada a Colera segons el text de la consagració de l’abat Manuel del 935 (“caucibus et petris utilitas reformavit”). La restauració de Banyoles parla de pedra fins a la coberta, “mirifice construxit a pavimentimi usque ad tegimen ex calce et lapidibus dedolatis”, en temps de l’abat Acfred II. El suport de les voltes, en certa manera, condiciona l’existència d’arcs torals. Arcs i voltes s’assenyalen junts per primera vegada a les Baussitges, en la consagració del 946 i ja hem indicat el seu ús, ben aviat també, en els petits temples d’una sola nau com a Boada o Palol.

Els grans precedents de l’arquitectura del segle XI

L’arquitectura abacial del darrer quart del segle X planteja una sèrie de solucions encara de tempteig, però prou madures per a complir amb les necessitats de les comunitats que les utilitzen i de la nova litúrgia romana introduïda ben aviat pels benedictins. Planta basilical i capçalera tripartida, a partir d’un transsepte, són els elements comuns a alguns temples cabdals d’aquest darrer moment, malgrat les seves peculiaritats. És el cas de Sant Genis de Fontanes i Sant Andreu de Sureda, al Rosselló, i sobretot de la tradicional trilogia de Sant Miquel de Cuixà, Sant Pere de Rodes i Santa Maria de Ripoll. Tota l’atenció dels especialistes se centra en els problemes, en especial les cronologies, d’aquest grup singular; recordem, per exemple, les recents Algunes reflexions sobre l’arquitectura a Catalunya a l’entorn de l’any mil d’Eduard Carbonell. Per als tres temples de Cuixà, Ripoll i Rodes s’accepten les dates de consagració del 974, 977 i abans del 979 respectivament. Cuixà ha estat considerat, per alguns autors, el punt culminant del mossarabisme català. Ripoll s’ha vist com el precedent més clar de la influència de l’arquitectura italiana abans del romànic llombard, mentre que Sant Pere de Rodes —amb relació a Sant Genís de Fontanes i Sant Andreu de Sureda— presenta solucions complexes en la seva capçalera encara en discussió.

Arc de ferradura que precedeix la capella o absidiola meridional del gran temple abacial de Cuixà.

ECSA - Rambol

Sant Miquel de Cuixà reuní el 879 una vella comunitat que des del 840 i procedent de la Seu d’Urgell s’havia establert a Sant Andreu d’Eixalada. A mitjan segle X —956— el comte Sunifred de Cerdanya impulsa la construcció d’un nou temple, en bona part conservat, i estableix al front de la comunitat l’abat Garí. Les obres del nou cenobi es faran entre el 956 i el 974. Els investigadors accepten aquesta datació i la presència d’un arquitecte singular i personal que treballava per a Garí del qual no sabem el nom. El temple és de planta basilical, amb la nau central més llarga que les laterals en la zona dels peus. Les naus estan separades per grans arcs de ferradura sobre grans pilars. L’església presenta transsepte, element molt important per a l’organització litúrgica. El santuari és rectangular, de la mateixa amplada que la nau major, i té dues capelles o absidioles per banda —bé que no adossades al santuari— que s’obren al transsepte, que és molt més llarg que l’amplada total de les naus. Una nova i important transformació de la capçalera es produí en temps de l’abat Oliba. L’any 1040 es consagrà una reforma que es pot comparar a la solució de Cluny II del final del segle X. Aquesta consistí a ampliar el santuari fins a abastar les tres naus de l’església, obrint dues noves capelles amb absis semicircular al nou mur de llevant del santuari. L’existència d’aquest gran edifici a Cuixà (per les seves dimensions i pel seu significat dintre la cultura monacal del segle X) fou motiu d’anàlisis i d’estudis sobretot per part de Félix Hernández, coneixedor del món califal i mossàrab. L’atribució al món mossàrab d’inspiració cordovesa fou seguida per Puig i Cadafalch i Georges Gaillard, especialment, i es va considerar que Cuixà responia als mateixos plantejaments que els monestirs mossàrabs castellans. Ponsich, que havia estudiat Sornià, analitzà acuradament la forma dels arcs i la tècnica de construcció, i va reconèixer paral·lelismes no hispànics a Cuixà, provinents del món de tradició europea carolíngia. Aquesta posició fou seguida per altres investigadors, molt particularment per Junyent, que ja havia desmitificat el visigotisme del conjunt de Terrassa. Junyent resumeix els arguments contraris al mossarabisme. Segons ell, “els arcs de ferradura de les construccions catalanes no tenen les característiques impostes i carreguen directament sobre els muntants i l’arcada s’inicia tot eixamplant-se”.

Tampoc hi ha a Catalunya la presència de grups monacals mossàrabs organitzats a la manera de San Cebrián de Mazote i San Miguel de Escalada, establerts unitàriament i construint-se el seu propi edifici. Són poquíssims els monjos d’origen andalusí a Catalunya i sempre se citen els mateixos: Atala de Peralada (780), fundador de Sant Policarp de Rasés el 790; Castellà, veniens ex partibus Hispaniae —fet excepcional ja que fou recollit en un document— que el 817 s’estableix a Arles (Vallespir); Miró, establert a Sureda abans del 823. Junyent recorda que els únics arcs autènticament dovellats de Catalunya són en les esglésies no monàstiques de Marquet, Boada, Pedret i Olèrdola.

No es pot negar a Catalunya en aquest mateix moment l’existència d’un corrent estilístic clar en l’escultura del segle X, que es fa present en un grup de capitells de fulles amples i llises. En tenim peces a Ripoll (tal vegada de la consagració del 977), a Cornellà de Llobregat, al claustre de Sant Benet de Bages i a Sant Mateu; a la cripta de Vic (reutilitzats), a Sant Feliu de Codines i a Sant Miquel de Fluvià. Gaillard els va relacionar amb les obres dels tallers dels Pirineus que van produir una molt rica escultura ornamental al principi del segle XI, des de Sant Genis de Fontanes fins a la sèrie de Sant Pere de Rodes. L’existència d’aquesta moda s’ha vinculat a corrents artístics paral·lels a les relacions amb Còrdova dels comtes catalans a la segona meitat del segle X, com les ambaixades del comte Sunyer del 971 i el 974; manifestacions d’aquesta relació i del prestigi i la influència política i econòmica del món islàmic són l’emissió de mancusos comtals en temps de Ramon Borrell i d’Ermessenda a imitació dels dinars andalusins, o bé la presència de Gerbert a Ripoll, on hi havia una ben nodrida biblioteca amb ric fons científic cordovès.

Al costat d’aquesta relació vers el sud també cal tenir en compte les vinculacions exteriors que els comtats catalans tindran, a més de les normals connexions amb l’imperi carolingi, amb Itàlia. Aquest vincle, probablement, tal com vol Abadal, s’intensificà després de la ruptura amb Hug Capet. És molt probable, com s’ha escrit, que la construcció de la basílica de Santa Maria de Ripoll, dedicada pel comte Oliba Cabreta, pare del famós abat Oliba, fos el resultat d’una estada del comte a Itàlia, concretament a Roma. La primera visita a Roma, del segle X, la feu, sol, el monjo Sunyer de Cuixà l’any 950. L’any següent hi anà un grup format pel comte Sunifred de Cerdanya i el bisbe Guisad d’Urgell, els magnats Tassi, que havia fundat Sant Pere de Rodes, i Sala, futur fundador de Sant Benet de Bages, com ens diu Abadal. Els visitants eren sempre rebuts davant la “sacra presència del beat apòstol Pere i davant del papa”. Les visites es repeteixen i degué ser prou important la de Garí, abat de Cuixà, i l’esmentada d’Oliba Cabreta. El mateix Garí l’any 978 tornà a Itàlia i arribà fins a Venècia. Allí establí coneixença amb el dux Pere Orsèol, que l’acompanyà i es retirà a Cuixà.

La basílica del monestir de Ripoll reflecteix, creiem, de manera ben clara aquest moment i els models concrets romans de cinc naus de la basilica constantiniana de Sant Pere del Vaticà. No sabem com eren les estructures de les etapes anteriors, començant pel temple consagrat en temps de Guifré l’any 888. Al costat de Santa Maria de Ripoll es construí l’església parroquial de Sant Pere, i seguint amunt el curs del riu Ter, l’església monàstica de Sant Joan, seu d’una comunitat femenina benedictina encapçalada per Emma, filla del comte. També aquí es produeix la presència, bé que no contigua, de tres edificis estretament vinculats, com succeeix a Terrassa i a Vic. Una segona fase es consagra l’any 935. Fou patrocinada pel fill de Guifré, Miró el Jove, i acabada pel seu germà, Sunyer de Barcelona. Però d’aquestes dues etapes no en coneixem res. Més coneguda és l’església d’Oliba Cabreta: es tractava d’una basílica de cinc naus, com Sant Pere del Vaticà, a la qual es va afegir, en temps de l’abat Oliba, un gran transsepte amb set capelles absidals. Poc més es pot dir d’aquest edifici si pensem en la profunda remodelació que tingué en temps de l’abat Oliba.

Braç de migjorn del transsepte de Sant Pere de Rodes, amb un portal amb l’obertura de l’arc darrere dels brancals, característic de la tipologia pre-romànica.

ECSA - F. Tur

El tercer dels grans edificis abacials d’aquest període és el temple de Sant Pere de Rodes, estructuralment molt fidel a les fórmules romàniques, però amb singularitats importants que el fan un monument capital dels segles X i XI. Les dates fundacionals del monestir de Sant Pere de Rodes són molt antigues i lligades a grups aristocràtics. Es coneix la comunitat, dependent de Banyoles, des del 902; potser fins i tot des d’abans, en el 880. Es constata també l’existència anterior d’un grup de cellae diferents de Sant Pere, com la de Sant Joan Sescloses, on recentment s’ha descobert un fragment de sarcòfag de marbre romà constantinià, cosa que podria fer pensar que a l’indret hi hagué una vella vil·la a la manera dels palatiola baix-imperials, aquesta vegada amb mausoleu, com a Centcelles. L’any 943 s’independitza de Banyoles i l’any següent rep un privilegi de Lluís d’Ultramar. Aquest any Tassi, magnat del pagus de Peralada, que havia pres sota la seva protecció la comunitat l’any 926, instituí abat el seu fill Hildesind, més tard també bisbe d’Elna. A partir d’aquí es comença la construcció d’un nou temple i Tassi entra de monjo a la comunitat, on va morir. Al seu epitafi es parla de la construcció de la nova església: Auxiliante Deo hanc aulam in caput erexit, fent al·lusió clara a les estructures de la capçalera. Unes remodelacions posteriors molt importants, sobretot les que van ser consagrades per l’abat i bisbe Oliba i l’arquebisbe Guifré de Narbona l’any 1022, transformaren el temple de manera que avui hi ha una gran tendència a considerar les restes que en tenim, fins i tot la capçalera, com a obra romànica. Tanmateix, la singularitat de l’edifici i les seves formes tant estructurals com decoratives, el situen com un exemplar romànic no llombard de primeríssim ordre. En realitat, de les naus del temple no en restarien —del seu moment inicial— més que els murs perifèrics. Els elements estructurals i decoratius es poden vincular a altres centres europeus, moltes vegades d’origen baiximperial; així, les tres naus de cinc trams amb San Salvatore de Spoleto. La capçalera, la part considerada més arcaica del monument, amb el seu deambulatori amb columnes i capitells, ha fet pensar en la fase Cluny III. La cripta anular es troba, entre altres llocs, a Auxerre; l’absis central més profund i els dos laterals —amb totes les diferències— recorden la disposició general de Sant Andreu de Sureda o de Sant Genis de Fontanes.

Arc triomfal una mica ultrapassat de Sant Andreu de Sureda, propi de l’etapa immediatament anterior a la introducció del romànic.

ECSA - A. Roura

Només un element, l’arc triomfal, podria fer-nos pensar en un pretès mossarabisme. La influència de l’arquitectura del Baix Imperi es manifesta en la superposició d’ordres a la nau major, com es pot veure també repetida a Saint Laurent de Grenoble, mentre que les columnes separades del mur les trobem a Germiny-de-Pres. També els dos grups de capitells que hi ha a l’església permeten establir afinitats i fomenten debats, aquesta vegada estilístics, a l’entorn del grup de capitells corintis amb certes influències cordoveses, freqüents des del final del segle X, però amb certs detalls de clara tradició carolíngia, segons Fau. Aquest tipus de decoració és inexistent en les més pures construccions llombardes i s’ha de lligar als tallers d’escultura pirinenca que realitzaren els frontals de Sant Genis de Fontanes, datat el 1019-20, i Sant Andreu de Sureda, vers el 1030.

Aquesta transició, que acabarà desembocant en el romànic llombard, es feu sense ruptures i es troba molt ben representada en els tres conjunts de Cuixà, Ripoll i Rodes. És un moment que atrau d’una manera especial la investigació actual. L’estudi citat de Carbonell n’és una mostra, però la seva anàlisi, malauradament, no es pot fer moltes vegades més que d’una manera “estilística” quan caldria poder-ho estudiar arqueològicament, pensant, sempre, en la funcionalitat bàsicament litúrgica dels monuments. De fet, a partir de la segona meitat del segle X i ja des de molt abans, amb la presència dels benedictins a Catalunya, la introducció de les formes romanes és un fet. La primera data històrica coneguda d’un monestir sota la regla de sant Benet s’ha de buscar en el precepte de Banyoles del 822 i en els textos més tardans recollits per Mundó del final del segle IX.

Bibliografia

  • R. d’Abadal: Els primers comtes catalans, ed. Teide, Barcelona 1958.
  • R. d’Abadal: El renaixement monàstic a Catalunya, dins Dels visigots als catalans, vol. I, La Hispània visigòtica i la Catalunya carolíngia, Edicions 62, Barcelona 1969, pàgs. 363-485, especialment els textos La vida monàstica després de l’expulsió dels sarraïns, Com neix i com creix un gran monestir pirinenc abans de l’any mil: Eixalada-Cuixà, i La fundació del monestir de Ripoll.
  • J. Ainaud: Notas sobre iglesias prerrománicas, “Anales y boletín de los museos de arte de Barcelona” (Barcelona), VI (1948), pàgs. 313-321.
  • J. Badia: L’arquitectura medieval de l’Empordà, 3 vols., Diputació de Girona, Girona 1977-81 (2a edició 1985).
  • X. Barral: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981.
  • P. Bonnassie: La Catalogne du milieu de Xème à la fin du XIème siècle: croissance et mutation d’une société, 2 vols., Publicacions de la Universitat de Toulouse-Le Mirail, Tolosa de Llenguadoc 1975-1976 (edició catalana: Ediciones 62, Barcelona 1979-81).
  • E. Carbonell: Algunes reflexions sobre l’arquitectura a Catalunya a l’entorn de l’any 1000, dins Catalunya i França a l’entorn de l’any 1000. Actes del Col·loqui Internacional Hug Capet, Barcelona 1991, pàgs. 387-392.
  • M. Durliat: Le monastère de Saint-Pierre-de Roda, “Archéologia”, núm 129 (1979), pàgs. 54-64.
  • M. Durliat: El Rosselló romànic, Edicions de l’Abadia de Montserrat, Montserrat 1973 (la edició, en francès, 1958).
  • J.C. Fau: Les origines du chapiteau roman à entrelacs et la zone de difussion du thème dans le sud-ouest de France, Tolosa de Llenguadoc 1971 (manuscrit).
  • J. Fontaine: L’art préroman hispanique, 2 vols., Zodiaque, París 1973-77 (edició castellana, ed. Encuentro, Madrid 1978, vol. I).
  • G. Gaillard: Premiers essais de sculpture monumentale en Catalogne aux X et XI siècles, París 1938.
  • M. Gómez Moreno: Iglesias mozárabes. Arte español de los siglos IX a XI, Madrid 1919 (reed. 1977).
  • M. Gómez Moreno: Arte mozárabe, dins Ars Hispaniae, vol. 3, Madrid 1951.
  • C. Godoy: Funcionalidad de la arquitectura cristiana hispánica. Siglos IV-VIII. Arqueología y liturgia. Tesi doctoral inèdita. Barcelona 1992.
  • M. Dels S. Gros: La funcionalitat litúrgica de les esglésies de Terrassa, dins “Simposi internacional sobre les esglésies de Sant Pere de Terrassa. 20, 21 i 22 de novembre de 1991. Actes”, Terrassa 1992, pàgs. 77-83.
  • F. Hernández: Un aspecto de la influencia del arte califal en Cataluña (basas y capiteles del siglo X), “Archivo español de arte y arqueología” (Madrid), vol. VI (1930), pàgs. 21-49.
  • F. Hernández: San Miguel de Cuixá. Iglesia del ciclo mozárabe catalán, “Archivo español de arte y arqueología” (Madrid), vol. VIII (1932), pàgs. 157-199.
  • E. Junyent: Las iglesias de la antigua sede de Egara, “Ampurias” (Barcelona), vol. XVII-XVIII (1955-56), pàgs. 79-96.
  • E. Junyent: L’arquitectura religiosa en la Catalunya carolíngia, Discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, llegit el 27 d’octubre de 1963.
  • E. Junyent: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, (edició a cura de Miquel Laplana). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Montserrat-Barcelona 1983.
  • E. Junyent: L’art pre-romànic, dins L’art català vol. I (obra dirigida per J.Folch i Torres), Barcelona 1955, pàgs. 111-131.
  • P. de Palol: Arqueología cristiana de la España romana. Siglos IV-VI, Madrid-Valladolid 1974.
  • P. de Palol: Ripoll i Roma. “Revista de Girona”, núm. 83 (número dedicat al mil·lenari de la basílica de Santa Maria de Ripoll, 977-1977), (1978).
  • P. de Palol: L’arqueologia cristiana hispànica després del 1982, dins “III Reunió d’Arqueologia Cristiana Hispànica. Maó 1988”. Barcelona 1994, pàgs. 3 i segs.
  • P. de Palol: Arqueología y arte visigodos, dins Historia de España dirigida per R. Menéndez y Pidal, vol. III, La España visigoda, ed. Espasa-Calpe, Madrid 1991, pàgs. 271-428.
  • P. Ponsich: Les deux églises mozarabes de Sournia (Pyr. Or.), “Anales y boletín de los museos de arte de Barcelona” (Barcelona), vol. VI (1948), pàgs. 297-311.
  • P. Ponsich: Les problèmes de Saint-Michel de Cuxa d’après les textes et les fouilles, “Études roussillonnaises” (Perpinyà), II, 1-2 (1952), pàgs. 21-66.
  • P. Ponsich: L’architecture préromane de Saint-Michel de Cuxa et sa véritable signification, “Les cahiers de Saint-Michel-de-Cuxa” (Codalet-Prada), 2 (1971), pàgs. 17-27.
  • J. Puig i Cadafalch: L’architecture mozarabe dans les Pyrénées méditerranéens, Saint-Michel de Cuxa, extret de Mémoires présentés …à l’Académie des Inscriptions et Belles Lettres (París), vol. XIV (1938).
  • J. Puig i Cadafalch, A. DE Falguera, J. Goday: L’arquitectura romànica a Catalunya, vols. I i II, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1909-1911.
  • L. Zahn: Die Klasterkirche Sant Pere de Roda, “Studien zur Baugeschichte und Kunstgeschichtlich Stellung” (Berlin) 1976.