Situació
Aspecte que ofereix aquesta torre del segle XI, envoltada en l’actualitat per edificacions modernes.
ECSA - Rambol
A la plaça de Pau Casals de Santa Coloma, no gaire lluny del riu Besòs, dalt d’un turonet, allà on s’encreuen el camí que va de Sant Adrià a la Roca, s’alça la Torre Baldovina. (JRo)
Mapa: 37-16(421). Situació: 31TDF343897.
Història
Els orígens d’aquesta fortificació es remunten als segles X-XI, quan es construí al pla de Barcelona l’anomenada Torrassa o Torratxa, nucli primitiu de l’edificació coneguda posteriorment com Torre Baldovina. Versemblantment en un temps de força inestabilitat política, aquesta construcció tingué una funció de guaita i defensa contra els atacs exteriors que podia rebre la ciutat de Barcelona. Aquesta torre conservà al llarg dels anys el nom del seu primer propietari. El 1020 ja apareix documentada com a Turris Baldovin. El 1058 s’esmenta de nou un tal Ballduvino com a senyor de la fortalesa. Al segle XII és al·ludida com a Turris Balduvina o Torre Balluvino.
A partir del segle XIII, però, quan la seguretat de la ciutat ja estava plenament garantida, la primitiva torre sofrí un seguit de transformacions. Esdevingué una casa més adequada a les necessitats d’una explotació agrícola, deixant de banda les funcions militars i defensives. Fou en aquest moment, a l’inici del segle XIII, que el ciutadà barceloní Pere Grony la comprà a Guillem Vall, el qual la tenia en feu per Guillem de Montcada—, segons un document datat el 1216.
Els Grony, important família barcelonina de mercaders, gaudiren d’aquesta propietat gairebé al llarg de dos segles. El 1278 Jaume Grony donà al seu fill homònim Jaume, com a llegítima paterna i materna poc abans de les seves núpcies, la Torre Baldovina amb tots els seus drets i les pertinences. Al segle XIV encara n’eren els propietaris els Grony, com ho demostra un document datat el 1323 en el qual Pere Grony, fill de Jaume Grony, vengué al seu oncle Pere Grony, preceptor de la catedral de Barcelona, la Torre Baldovina i tots els seus drets pel preu de 40 000 sous barcelonesos. Aquest, però, pocs anys després, el 1327, vengué als procuradors de la Pia Almoina de la catedral dues quinzenes parts de la fortalesa. Aquest Pere Grony, després de la compra de la torre, l’havia subdividida en 15 parts, i a més de les dues que havia venut a la Pia Almoina també en vengué a Francesc Grony les 10 quinzenes parts; una altra part fou comprada per Eimeric Bos, canonge, i dues parts més per la Pia Almoina. Tota aquesta divisió suscità la resolució d’una sentència arbitral el 1330 per la qual quedava reconegut que la Pia Almoina hi tenia cinc quinzenes parts (després de la donació de la part d’Eimeric Bos), mentre que Francesc Grony en gaudia de 10, sempre en el benentès que ambdós propietaris la tindrien pro indiviso.
Amb tot, pocs mesos després el mateix Francesc Grony vengué al seu cosí germà Jaume Grony els drets de les seves desenes parts sobre la Torre Baldovina. Tanmateix, quan morí Jaume Grony el 1337, la seva vídua Sibil·la, com a tutora del seu fill i hereu Pericó Grony, tornà a vendre a Francesc Grony els drets que tenia sobre l’esmentada torre. No sabem, però, en quin moment Ramon Vall, mercader de Barcelona, en comprà alguns drets, ja que segons un document datat el 1340 aquest ja en posseïa.
El 1344 Ramon i Berenguer Vall vengueren la Torre Baldovina a Arnau Ballester. L’edifici va passar al cap de poc a la Pia Almoina. El 1355 els procuradors d’aquesta institució feren un establiment de la torre a favor d’Antic de Sitjar. Aquest darrer, el 1363, feu donació al seu germà Pere de Sitjar, prevere i beneficiat de Santa Maria del Mar, de totes les seves possessions, entre les quals hi havia la torre.
Tres anys després, el 1366, Pere de Sitjar vengué a Simó de Puigverd, mercader, la Torre Baldovina pel preu de 14 000 sous barcelonesos. Amb tot, un document del 1367 informa que Simó de Puiverd la comprà en nom de Pere Terreny, i que ell n’era el veritable propietari. El 1389 Antoni Terreny, fill i hereu de Pere Terreny, retornà als procuradors de la Pia Almoina la Torre Baldovina amb tots els seus drets i pertinences. El 1395 els mateixos procuradors feren establiment de la torre a Marquesa, muller de Castelló de Mallorques.
El 1436 apareix com a senyor de la Torre Baldovina Bernat de Montpalau. Al final del segle XV s’amplià l’àmbit residencial amb un edifici consistent en tres crugies i perímetre curvilini seguint la forma de la torre primitiva.
Al segle XVI n’eren els propietaris la família Santcliment. Al segle XVIII és una de les propietats dels River-Sagarra, els quals feren profundes modificacions en l’estructura de l’edifici, reforçant-ne el caràcter de residència senyorial. Al segle XIX és la família Sagarra la que es traslladà de Barcelona a Santa Coloma i de nou hi efectuà reformes. La casa s’engrandí amb un edifici d’estil modernista i s’hi creà un gran jardí. Vers els anys vint la torre passà a poder de la família Roig, els quals juntament amb els Tusell gaudiren de la propietat fins que pocs anys més tard els Tusell vengueren la seva part als Roig. Un descendent d’aquest cognomenat Coromines en va ser el darrer propietari.
A la primeria dels anys setanta d’aquest segle, la torre fou comprada per una immobiliària, i la propietat entrà en un període d’abandonament, fins que el 1972 passà a poder de l’ajuntament de Santa Coloma. El 1974 s’executà un primer intent de restauració de l’edifici no gens reeixit, atès que les obres s’aturaren sense haver aconseguit cap resultat positiu. Posteriorment, el 1982, es realitzà un nou projecte promogut per la Direcció General d’Arquitectura i Habitatge de la Generalitat de Catalunya amb la col·laboració de l’ajuntament de Santa Coloma sota la direcció de l’arquitecte Jordi Ambrós i Montsonís, amb l’objectiu principal d’instal·lar-hi el museu de Santa Coloma, anomenat Torre Baldovina, el qual començà a funcionar com a tal l’any 1986. (EPF)
Torre
És, de tot el Barcelonès nord, l’únic edifici romànic que ha arribat íntegre als nostres dies. Es tracta d’una torre de planta circular, de parament irregular fet amb pedres i carreus de diverses mides, més aviat petits, coronada amb merlets restaurats modernament. Fa 19 m d’alçada i 7,75 m diàmetre, i s’alça sobre uns fonaments irregulars que sobresurten del diàmetre de la torre. A la base, el gruix dels murs és de 2,40 m, però a cada pis el mur s’aprima per la part interior, fent un graó, fins que, a la planta superior, l’amplada de les parets esdevé d’1,40 m.
Amb el pas del temps, a la torre es van anar obrint portes i finestres. La porta de la planta baixa i l’entrada actual al primer pis són evidentment modernes. Hi ha una altra porta al nivell del primer pis, amb arc adovellat de mig punt, que probablement és afegida o reformada. Aquest primer pis és cobert amb una cúpula que deu ser d’època barroca, època en què aquest espai va ser destinat a capella de la casa contigua. L’entrada original és segurament una porta amb llinda i arc de descàrrega adovellat al damunt, a 12 m d’alçada, al nivell del segon graó d’estrenyiment del mur. El muntant de l’esquerra (entrant per aquesta porta) és refet, i al seu costat hi ha una espitllera.
A Catalunya encara es conserven algunes torres similars a la Baldovina. Per la tipologia d’aquesta torre, per les característiques del seu parament i per la porta del 2n pis, hem d’atribuir aquest edifici al segle XI.
Igual que en els altres alous senyorials de la zona, al costat de la torre hi havia la capella de Sant Joan, de la qual no quedà cap vestigi, i algunes dependències. Arran de la porta que actualment dona accés a la planta baixa de la torre es veuen restes de fonaments de parets que deuen pertànyer a les edificacions d’època romànica. Sobre aquestes construccions primitives s’anà bastint, al voltant de la Torrassa, un casal barroc, al qual s’afegí un cos modernista.
La base econòmica de la Baldovina es trobava més en els molins que no pas en el domini de masos. Molt a prop de la torre, en un desnivell inferior del terreny, hi ha el molí d’en Ribé. L’edificació, descoberta en excavacions recents, és d’època gòtica, però per la documentació sabem que, en segles anteriors, aquest molí, igual que el d’en Tristany (o Molinet), formava part de les dependències de la Baldovina. (JRo)