Nucli antic de la vila, format entorn de les termes romanes que li han donat el nom.
TAVISA-J. Todó
La població de Caldes de Montbui és situada al bell mig de la depressió que forma el Vallès. Els romans hi fundaren una estació balneària fa uns 2.000 anys, a partir de la qual es va anar configurant un important nucli de població que al segle I dC estava fermament consolidat i ocupava gran part del que actualment constitueix el casc antic de la vila, a més d’algunes “villae” aixecades a la rodalia (Can Vendrell, Can Pujades, Sant Miquel de Martres). Situada al nord de la via Heraclea, que travessava el Vallès per enllaçar amb la Via Augusta a la Tordera, Caldes segurament connectava amb aquesta calçada pel camí que, passant per Granollers (Semproniana), anava fins a Mataró (lluro).
Aquesta xarxa viària probablement està lligada a l’existència d’un actiu comerç de vi i oli, productes de primer ordre en l’economia dels establiments romans a Hispània. Arran d’això es desenvolupà una important producció de terrissa destinada al transport d’aquests productes, de la qual resten com a testimoni els forns ceràmics dedicats a la fabricació d’àmfores que s’han trobat fora del recinte urbà.
La importància de Caldes (Aquae Calidae) en el món romà queda palesa pel fet que gaudia del rang de “municipium”, és a dir, ciutat.
Les restes visigòtiques i àrabs que hom ha trobat al terme permeten afirmar la continuïtat del nucli urbà després de la desaparició de l’imperi Romà.
El primer document medieval que fa referència a Caldes data de l’any 937, en què Ègica i Stucia donen al bisbe de Barcelona un mas situat en aquesta vila. Només un any després és mencionada per primera vegada l’església de Sant Pere; al llarg del segle augmenta el nombre de documents on apareix el nom de “Villa Kalidia”.
Hom coneix un document del final del segle XI, que Moreu-Rey ha datat entre el 1090 i el 1100, on s’enumeren els parroquians calderins que fan una ofrena d’oli per a l’altar de Santa Eulàlia de la catedral de Barcelona. En total es mencionen 87 caps de casa, una important xifra d’habitants per a l’època. Segons Moreu-Rey, aproximadament la meitat dels focs devien estar dins del nucli urbà.
Des de l’any 1102 és documentada una muralla que protegia la vila. L’estructura del nucli urbà respon al model de les ciutats romanes, és a dir, la població es reparteix per carrers que conflueixen en una gran plaça central (forum), ara coneguda amb el nom de plaça de la Font del Lleó. En aquest espai hi ha les termes romanes, i molt a prop l’hospital de Santa Susanna, aixecat al segle XIV sobre un antic hostal. Sembla que anteriorment existia un altre hospital situat més al centre de la plaça, que per alguna raó va entrar en desús i va ser substituït per un altre de nou.
La sortida de la població es feia per quatre portals. El del nord, per on sortia el camí de Vic, i que arrencava de la plaça de Sant Bartomeu on hi havia la capella del mateix nom, és mencionat per primera vegada el 1190.
El portal de Santa Susanna, que s’obria vers l’oest i estava presidit per una capella sota l’advocació d’aquesta santa, consagrada probablement el 1043, donava al mercat i a la muralla.
Al sud hi havia el portal de Santa Esperança, que menava al camí de Barcelona. Prop seu hi havia les antigues esglésies de Sant Pere i Sant Martí, documentades els anys 938 i 1129 respectivament, com també l’església parroquial de Santa Maria, la primera referència documental de la qual data de l’any 1002. Al costat s’aixecava el palau reial, que acollia el rei en les seves estades a la vila, i era la residència del veguer del Vallès, ja que Caldes va ser la capital de la vegueria del Vallès fins que, vers el 1370, Granollers n’esdevingué la capital. Sobre les runes d’aquest palau s’aixecà, al final del segle XVI, l’actual temple parroquial.
En darrer lloc, la sortida cap a llevant es feia pel portal del Salze. Sobre la riera s’aixecava un pont romànic, datat del segle XII, actualment encara existent, que menava al camí de Sentmenat.
El creixement econòmic i demogràfic del segle XIII afavorí l’engrandiment dels nuclis urbans, com també la remodelació i el millorament de les estructures urbanes ja existents. Aquesta puixança econòmica es manifesta a Caldes amb la construcció d’un nou hospital i l’ampliació del call jueu, situat al carrer de Barcelona. Així mateix, s’obre un carrer que porta a un nou portal de sortida, en direcció a Bigues. També les muralles que encerclen la vila seran reformades i reforçades, segons es desprèn de la petició que, el 1370, feu el Consell de la Vila.
Els segles XII, XIII i XIV foren per la vila els anys de major plenitud a tots els nivells. La vinya i l’olivera eren encara, com en època romana, els conreus preferents. La producció d’oli sembla que era molt important, ja que es tenia un gran interès per controlar-ne els rendiments. El 1209 el rei Pere el Catòlic manà que totes les collites fossin portades al seu trull. Anteriorment, ja al principi del segle XII, Ramon Berenguer III havia fet construir la primera bassa d’oli a la plaça.
La vila era també un dels centres artesans més importants, on destacava la branca tèxtil, en concret la draperia. Eren famosos els draps vermells, que sembla que eren exportats a l’estranger, on gaudien de gran fama.
La situació geogràfica del lloc i la creixent activitat agrícola i industrial van fer que en aquesta època la població es convertís en un centre mercantil de primer ordre, que el 1359 tenia ja 123 focs. Segons Moreu-Rey, convergeixen a la vila tres importants rutes comercials. El camí del vi, que anava del Vallès cap a la plana de Vic; el del blat, de la Plana a Barcelona; i el del glaç, en la mateixa direcció.
El mercat de Caldes, documentat per primera vegada el 1113, disposava de mesures pròpies per al gra, l’oli i el vi. El 1311 Jaume II concedí a la vila el privilegi de poder celebrar fira per Sant Pere i Sant Feliu d’Agost, de 8 dies de durada. Joan II, el 1472, confirmà tots els privilegis, entre els quals hi havia el que fixava la celebració del mercat tots els dimarts.
Un altre factor que reafirma la puixança econòmica de Caldes és la presència, documentada des de mitjan segle XIII, d’una nombrosa comunitat jueva. Aquest grup constituïa una aljama, i disposava d’estatut jurídic amb consell, de sinagoga i de fossar propi.
El call jueu era situat prop del centre de la vila, entorn al camí que duia a Barcelona. Segons afirma Moreu-Rey, era un dels més importants de Catalunya. El 1261 Jaume I li va concedir privilegis de llibertat comercial, i el 1388 n’autoritzà l’ampliació amb la construcció de dues cases més. Ambdues concessions manifesten l’esplendor d’aquesta comunitat.
El dinamisme de la vila segurament va ser afavorit pel fet que es mantingué sota jurisdicció reial durant gairebé tota l’edat mitjana. Des dels primers moments de la reconquesta, el comte de Barcelona va ser el senyor alodial de la majoria de les terres i els masos del terme. El 1059 Ramon Berenguer va donar l’alou de Montbui a Mir Geribert. Aquest feu comprenia les parròquies de Sant Feliu de Codines, Sant Mateu de Montbui, Santa Eulàlia de Ronçana, Sant Genís de l’Ametlla, Sant Andreu de Samalús, Sant Pere de Bigues i Sant Esteve de Palaudàries, com també una part del terme de Caldes. L’església de Santa Maria i el monestir de Sant Cugat també tenien possessions al terme.
Un segle més tard, tot i que el comte de Barcelona havia cedit part del domini, encara conservava 25 masos, 4 bordes i una farga. D’altra banda, en aquest segle XII els Montcada, els monestirs de Sant Miquel del Fai i Sant Pau del Camp, i el bisbat de Barcelona, obtingueren dominis a la vila.
El 1377 Caldes va deixar de ser patrimoni reial, Pere III va vendre la seva jurisdicció a l’infant Martí, junt amb Granollers, per 20 000 sous. Tres anys més tard, ambdues viles van ser venudes a Guillem Ramon de Montcada, que dos anys després les va permutar amb Pere, comte d’Urgell. El 1410 Jaume d’Urgell va vendre novament les viles, aquesta vegada als Torrelles.
No va ser fins l’any 1444 que els calderins aconseguiren redimir-se de la jurisdicció senyorial i s’incorporaren de nou al domini reial. Pels privilegis donats pel monarca per a aquesta redempció, Caldes es convertí en “braç, membre i carrer de Barcelona”, la qual cosa significava que la vila podia gaudir dels mateixos drets i privilegis que la ciutat comtal.
Caldes, doncs, ha estat durant la major part de l’edat mitjana sota domini reial, malgrat que el nom “de Montbui”, que apareix a partir del segle XIII per a designar la vila, pugui fer pensar en una relació de pertinença. Sembla que el nom li ha estat atribuït únicament per la proximitat de la baronia d’aquest nom. (MRGP-CBC)
Bibliografia
- Ballart-Villanueva, 1984
- Moreu-Rey, 1962
- Moreu-Rey, 1964