Els bisbats
Mapa del Bages amb la senyalització de totes les esglésies anteriors a l’any 1300 de les quals hem pogut recollir documentació o bé alguna notícia de llur existència.
A. Benet
Vegeu: Esglésies del Bages anteriors al 1300
Una de les institucions bàsiques que sempre va darrera l’ocupació i organització d’un territori, és l’església. Per tant, quan el comte Guifré endegà la repoblació del (A la pàgina següent) Conjunt de Coaner, el qual, pel fet de trobar-se en un sector que pertanyia al domini d’un altre comtat, no es vinculà al bisbat d’Osona (foto: Arxiu ECSA) Ripollès, Osona, el Bages i Anoia, encarregà a l’arquebisbe de Narbona la creació o restauració de l’antiga diòcesi d’Ausa. De moment, però, envià a la zona repoblada un arxiprest anomenat Godmar, que el 881 ja actuava a Osona, fent compres de terres i cases a Torelló, i al cap d’un temps, l’any 887, apareix ja com a bisbe i el 890 és anomenat bisbe d’Osona i de Manresa. El bisbat d’Osona o de Vic anà ampliant el seu territori a mesura que el comtat progressava, arribant fins a Sidamunt com el comtat de Manresa, coincidint gairebé del tot els límits del comtat amb els del bisbat.
Un sector de la comarca de Bages no es vinculà al bisbat d’Osona pel fet de trobar-se sota el domini d’un altre comtat, com ara les parròquies dels castells del comtat de Berga que actualment es troben dintre els municipis de la comarca com són els castells de Castelladral, Torroella de Palà, Coaner, Mejà, Claret i Salo, i les pertanyents al terme del castell de Cardona, que en un principi estava vinculat al comtat d’Urgell, si bé restà sota el domini eminent dels comtes de Barcelona.
Aquesta divisió ha arribat pràcticament inalterable fins als nostres dies, bé que el 1880 la zona de Montserrat passà a dependre del bisbat de Barcelona, i el 1957 les parròquies dels termes municipals de Súria i de Balsareny foren incorporades al bisbat de Solsona.
Els deganats
Durant força segles el bisbat d’Osona no tingué cap divisió administrativa i pastoral intermèdia entre el bisbat i la parròquia. La primera que aparegué al bisbat d’Osona fou la dels deganats. Aquests varen ésser estructurats al principi del segle XIII, puix que en temps del bisbe Guillem de Tavertet (1195-1233) ja apareix esmentat un deganat a Urgell i el 1237 hi ha Arnau, prepòsit de Manresa i degà del bisbe de Vic. Normalment el degà de Manresa o de Bages fou el prepòsit de la canònica manresana.
Segons les Relationes Decimarum els anys 1279-80 la divisió del bisbat en deganats, pel que fa a les parròquies de la comarca de Bages, era la següent: el deganat de Moià tenia les de Ferrerons, Moià, l’Estany, Rodors i Sant Feliu de Terrassola; en el de Lluçà figuren les de Sant Joan d’Oló, Santa Maria d’Oló, Sant Feliu Sasserra, Cornet, Santa Maria de Sallent, Sant Marçal de Relat i Balsareny; en el deganat del Bages consten les de Monistrol de Montserrat, Mura, Rocafort, Sant Fruitós de Bages, Santpedor, Castellnou de Bages, Callús, Castellgalí, Manresa, Santa Cecília de Montserrat, Castellfollit del Boix, Castellar, Guardiola, Artés, Santa Maria d’Horta i Calders; en el deganat de la Segarra figuren les parròquies de Sant Mateu de Bages, Sant Pere de Grevalosa i Caselles; consten com a exempts els monestirs de Santa Maria de Montserrat i Sant Benet de Bages. També eren exemptes de tributar la dècima les parròquies petites amb poques rendes. Aquesta relació tot i ésser fragmentària, dona ja una distribució geogràfica dels deganats que incidien en les parròquies del bisbat de Vic situades a la comarca de Bages.
Les pertanyents al bisbat d’Urgell no figuren en el deganat de Berga, on haurien de constar; segurament devien estar exemptes per la seva manca de recursos econòmics. Només hi figura la canònica de Cardona, sense cap vinculació a un deganat concret.
Amb aquestes divisions podem constatar com el deganat de Moià comprenia les parròquies de l’altiplà, sense estendre’s ni cap a Calders ni cap a Oló. El de Lluçà s’endinsava pel sector septentrional del Bages i comprenia el territori que s’estén entre el marge dret de la Gavarresa i l’esquerre del Llobregat; excepte les parròquies de Sant Joan d’Oló i Balsareny, la primera es troba al marge esquerre de la Gavarresa i la segona al marge esquerre del Llobregat. En una relació del 1361 aquest deganat fou ampliat amb la incorporació del monestir de l’Estany i Sant Feliu de Terrassola, i perdé la parròquia de Sallent i les de Sant Pere i Sant Martí de Serraïma, que foren incorporades al deganat del Bages. El deganat de la Segarra s’endinsava en el Bages per dos llocs, un pel sector de Sant Mateu de Bages, que comprenia les parròquies d’aquest castell i les de Castelltallat, i més al sud penetrava pel castell de Grevalosa. En la mateixa relació del 1361 hom pot comprovar també com s’han fet algunes rectificacions; Sant Mateu de Bages s’incorpora al deganat del Bages, i resten incloses en el deganat de la Segarra les esglésies de Camps, Caselles, Fonollosa i Castelltallat, mentre que a més de Grevalosa hi ha la parròquia de Castellar com a pertanyent al deganat de la Segarra que anteriorment no sabíem a quin deganat era vinculada. Així doncs, les variacions són molt poques i només rectifiquen els punts fronterers. Únicament coneixem una raó que justifiqui aquestes variacions, concretament el pas del monestir de l’Estany del deganat de Moià al de Lluçà, el qual pas fou motivat pels conflictes i discòrdies que hi havia entre l’abat de l’Estany i el degà de Moià.
Les canòniques
La vida canonical s’estengué a la comarca del Bages amb diverses comunitats de canonges vinculats a una casa mare o, més o menys, als bisbes de Vic i d’Urgell. A la ciutat de Manresa hi havia una canònica que deuria seguir la regla aquisgranesa, sense que en coneguem en concret el moment exacte de l’establiment; només sabem que en la redotació de l’església de Santa Maria de Manresa feta el 1020 es relata com “els clergues i canonges fidels de la predita església, en ella inscriviren la dot, i després Jordi, bisbe, i Sunyer, comte, comprovaren que, en temps de la consagració, predita dot es mantenia igual…” Per tant semblaria que la vida canonical a Santa Maria de Manresa s’hauria establert entre el 914 i el 947, període en el qual actuaren ambdós personatges; aquesta possibilitat, però, topa amb el fet que la canònica vigatana no fou restaurada fins l’any 957. La documentació conservada fins al 1035 no cita l’església de Santa Maria de Manresa com a canònica, ni en l’acta de redotació no apareix cap canonge.
La regla augustiniana fou introduïda amb moltes dificultats; el bisbe Seniofred de Lluçà, el 1093 inicià els seus esforços per canviar l’observança i, després d’assajar diversos sistemes, el bisbe Arnau de Malla ho aconseguí el 1106, quedant, de moment, vinculada a la canònica de l’Estany. Més tard hi hagué una reforma parcial, que portà a terme el papa Celestí III el 1197; aquesta reforma regulà el sistema de nomenament d’abat o prior, que hauria d’ésser elegit d’entre els membres de la comunitat manresana.
La canònica manresana no creà cap filial, i el seu domini s’estengué en aquest temps sobre les esglésies del terme de la ciutat de Manresa, moltes de les quals són relacionades en l’acta de redotació de l’església de Santa Maria de Manresa l’any 1020, i són: Santa Maria de Vilamajor (avui Viladordis), Sant Fruitós de Bages, Sant Iscle de Bages i Sant Joan de Vilatorrada. Al marge d’aquesta relació sabem que estaven subjectes al paborde de Manresa les esglésies de Sant Miquel a la mateixa ciutat, Sant Sadurní de Salelles, Santa Susanna dels Comdals (al costat del mas Suanya) i Sant Salvador de Vallformosa; també ho deuria estar la de Santa Maria de Joncadella.
Una altra de les canòniques del Bages fou la de Santa Maria de l’Estany, fundada el 1080 pel bisbe Berenguer Seniofred de Lluçà, com a reacció a les dificultats que trobava en els intents d’introduir la reforma augustiniana en la canònica catedralícia. L’Estany començà la seva vida monàstica ja sota l’observança de la nova regla. Aquesta canònica tingué diverses esglésies bagenques sota el seu domini: Sant Feliu de Terrassola, Sant Esteve de Sallent, Sant Jaume d’Olzinelles, Sant Feliu de Rodors, Santa Maria de Moià, Sant Pere de Ferrerons i creà una pabordia a Santa Maria de Caselles.
Capçalera de l’església de Sant Vicenç de Cardona, situada dintre el conjunt del castell. Vers l’any 1019 el vescomte d’Osona-Cardona, Bermon, convertí la comunitat que hi residia en una canònica aquisgranesa.
J. Bonell
En el bisbat d’Urgell i en el terme del castell de Cardona es creà una canònica aquisgranesa a l’església del castell de Cardona, dedicada a sant Vicenç. La fundació la portà a terme el vescomte d’Osona-Cardona, Bermon, el qual, vers l’any 1019, convertí el grup de preveres que residien a l’església en una comunitat de canonges regida per un abat, que seguien, a l’època de la fundació, la regla aquisgranesa. El bisbe de Barcelona, Folc de Cardona, introduí la regla augustiniana i fundà el priorat de Sant Jaume de Calaf. En l’acta de consagració de l’església de Sant Vicenç de l’any 1040 apareixen diverses esglésies subjectes a la canonical, tret de les esglésies del terme del castell de Cardona, només hi havia l’església de Sant Vicenç de Fals i les esglésies de Castellnou de Bages que fossin situades en la comarca de Bages, moltes d’elles en els castells dependents dels vescomtes de Cardona i dels vescomtes de Barcelona.
Un petit monestir de canongesses de sant Agustí s’establí, al final del segle XIII, a la capella de Sant Miquel de Maçana o de Cirera a Rajadell, al mateix temps que unes deodonades de la capella de Santa Llúcia, també de Rajadell, vers el 1275 rebien del bisbe de Vic la regla de sant Agustí tal com ho havia fet amb les de Sant Miquel de Maçana. El 1287 apareix una priora, que el 1292 és anomenada priora de Rajadell i de Cirera i el mateix 1292 hi ha també una priora de Santa Llúcia. El 1298 ja se cita només el monestir de Santa Llúcia de Rajadell. Aquesta fundació tingué una vida curta, car desaparegué durant la guerra civil del segle XV, bé que en els anys d’expansió arribà a fundar un altre priorat a Cervera.
Un altre monestir de canongesses sorgí a Cardona a la capella de la Santíssima Trinitat, de la qual hi ha constància documental l’any 1161. En aquesta capella es reuniren unes deodonades que el 1288 es regien, segurament, segons la regla de sant Agustí que els havia donat l’abat de la canònica de Sant Vicenç de Cardona, que era el senyor de l’església; aquest any ja tenien una priora i un prevere que hi vivia i tenia cura de l’església. Com altres fundacions d’aquest tipus, aquest priorat femení no tingué llarga vida, la qual no sembla que sobrepassés el segle XIV, restant, després, com a ermita, i destinada a diversos usos.
Una comunitat semblant s’organitzà a Manresa a la capella de Sant Cristòfol, anomenada també de Santa Caterina; allí el 1268 hi havia un grup de deodonades que estaven sota la potestat del prepòsit de Manresa i observaven la regla de sant Agustí, si bé la primera priora no apareix fins al 1306. La vida canonical seguí en aquesta església als afores de Manresa fins que per la guerra civil del segle XV les monges es traslladaren a l’interior de la ciutat, hom enderrocà els edificis conventuals i restà només l’església que romangué com a simple capella, mentre que la comunitat desaparegué.
Una altra comunitat de deodonades com les estudiades seria la que es devia reunir entorn de l’església de Santa Margarida de Castellgalí. Les primeres notícies la presenten com a existent el 1225, però en tot el segle XIII no hi ha cap dada que permeti assegurar que hi havia una comunitat religiosa que es regís per una regla. Les deixes es fan només a Santa Margarida de Castellgalí, i únicament sabem que una monja d’aquesta suposada comunitat ingressà al priorat de Sant Cristòfol de Manresa el 1402; aquest fet devia representar, potser, la fi de la comunitat de Santa Margarida.
En el terme del castell de Súria hi hagué una comunitat de monges que s’aplegaven a l’església de Santa Maria d’ipsa vila i que tenia cura d’un hospital. L’església consta documentalment com a existent l’any 1205, però ni de la comunitat ni de la seva activitat hospitalària no sabem res fins que en una data desconeguda del període en què el rei Pere II actuava com a infant (abans del 1276) concedí a la priora i a les monges de l’hospital de Santa Maria de ipsa vila, construït en el terme del castell de Súria, un privilegi de protecció per a llurs béns i persones. Després fou confirmat pel seu fill, Alfons II (1285-1291), i novament per Jaume II el 1292. No sabem l’orde que observava aquesta comunitat femenina, però com que no consta que fos de l’orde de l’Hospital, hem de creure que es tractava d’una comunitat inicialment de donades que devien rebre en algun moment la regla de sant Agustí.
Entorn de l’església de Santa Maria de Caselles, el monestir de Santa Maria de l’Estany fundà una pabordia d’aquest nom. L’església fou construïda pels senyors de Fals que la cediren al monestir de l’Estany el 1221 i fou consagrada el 1235 i convertida en priorat regit per un paborde i dos canonges, d’on prengué el nom de pabordia. La seva vida durà fins al 1770, data en què les seves rendes passaren al seminari de Vic.
Les parròquies
Un cop el territori s’havia organitzat políticament i militar, calia establir unes divisions, sovint més petites que els termes dels castells, per oferir assistència religiosa als pobladors i, com que el poblament era dispers, també les parròquies es dispersaren pels territoris dels termes dels castells. En el segle XIII pertànyer a una parròquia implicava ésser originari d’aquesta, més que del terme del castell. Així una persona era identificada com “…de la parròquia de…”, i sovint sense esmentar el terme del castell.
Per conèixer l’organització parroquial del bisbat de Vic, tenim la sort de disposar de dues llistes, anteriors al 1154, que han estat publicades per Antoni Pladevall. Segons aquestes llistes, en el terme de la comarca de Bages hi havia les parròquies de: Marfà (Sant Pere), Moià (Santa Maria), Calders (Sant Vicenç), Monistrol de Calders (Sant Feliu), Viladecavalls (Sant Pere), Talamanca (Santa Maria), Navarcles (Santa Maria), Rocafort (Santa Maria), Mura (Sant Martí), Vallhonesta (Sant Pere), Matadars (Santa Maria), Castellet (Sant Vicenç), Castellbell (Sant Vicenç), Marganell (Sant Esteve), Castellgalí (Sant Miquel), Viladordis (Santa Maria), Sant Fruitós de Bages, Sant Benet de Bages (?), Claret (Santa Maria), Sant Pere d’Or (Sant Pere de Santpedor), Sant Iscle de Bages, Manresa (Santa Maria), Sant Joan de Vilatorrada, Salelles (Sant Sadurní), Guardiola (Sant Salvador), Montserrat (Santa Cecília), Maians (Sant Andreu), Castellfollit del Boix (Sant Pere), Puigfarner (Sant Julià), Melancosa (Santa Maria), Castellar (Sant Miquel), Grevalosa (Santa Cecília), Aguilar (Sant Andreu), Esdarnars (Sant Jaume Salerm), Castelltallat (Sant Miquel), Fonollosa (Santa Creu), Sant Simeó de Centelles, Rajadell (Sant Iscle), Monistrol (Santa Maria), Fals (Sant Vicenç), Santa Maria del Grau, Camps (Santa Maria), Sant Mateu de Bages, Súria (Sant Cristòfol), Callús (Sant Sadurní), Puig (Sant Andreu de Castellnou), Balsareny (Santa Maria), Ferrans (Sant Ramon de Sobirana), Sallent (Santa Maria), Artés (Santa Maria), Horta (Santa Maria), Serraïma (Sant Pere i Sant Martí), Serra-sanç (Sant Miquel), Avinyó (Sant Joan), Relat (Sant Marçal), Santa Eugènia de Relat, Cornet (Santa Maria), Oló (Santa Maria), Sant Joan d’Oló, Terrassola (Sant Feliu), Cirera (Sant Julià), Sant Feliu Sasserra, Gaià (Santa Maria) i Sant Esteve de Vila-ramó.
Moltes d’aquestes parròquies són força més antigues que la llista, anterior al 1154 com hem dit, sovint només citades com a esglésies sense esmentar-ne la categoria religiosa (vegeu l’epígraf “L’organització religiosa al final del segle XIII”). Aquesta xarxa parroquial possiblement ja devia estar organitzada entre mitjan i final del segle X.
Les esglésies particulars
La major part de les parròquies de la comarca del Bages devien ésser creades de bell nou; només en algun cas, molt escadusser, creiem que alguna podia haver conservat culte en el darrer període de despoblació. Àdhuc en aquest cas, la restauració la degueren fer principalment els comtes i els vicaris comtals, encarregats de governar els termes dels castells, i els membres de les famílies vescom-tals que havien de defensar la frontera i endegar la repoblació de les terres més extremes, aixecant castells i esglésies pel seu propi compte, o sigui aprisiant-los. També hi hagué casos d’aprisiadors particulars, que no pertanyien a cap dels grups esmentats, i que en l’alou que havien aprisiat bastiren una església, la dotaren i demanaren al bisbe diocesà que la consagrés i li donés un terme parroquial.
Aquests fundadors consideraven que la parròquia i els seus béns i rendes els pertanyien, i, per tant, les podien alienar, i no sols els drets materials, sinó també el dret de presentar el rector que havia de regir la parròquia. En el mateix cas es trobaven les esglésies sufragànies, i encara més aquelles que no pogueren assolir cap categoria parroquial i foren sempre temples de persones particulars.
Així, doncs, veiem com els comtes de Barcelona, s’atorgaren drets sobre diverses parròquies i esglésies, alienant-les totalment o simplement els delmes i primícies, com en els casos del delme de l’església de Santa Maria de Manresa, de les donacions que feren de les esglésies de Sant Martí de Torroella i de Sant Pere de Santpedor a Sant Benet de Bages; de la de Santa Susanna dels Comdals, Santa Maria, Sant Pere i Sant Mamet de Camps a Santa Cecília de Montserrat; de les esglésies de Santa Maria, Sant Iscle, Sant Pere i Sant Martí de Montserrat a Ripoll; de les esglésies de Sant Martí de Mura, Sant Abundi i Santa Maria de Rocafort, venudes, i la de Santa Maria de Moià, donada a l’Estany.
Els comtes de Cerdanya-Berga també feren donacions d’esglésies que consideraven com a pròpies en la zona del comtat de Berga, i fins i tot en la comarca de Bages, com és el cas de la donació del comte Miró al monestir de Ripoll, de les ecclesias clavatas, que corresponen a la parròquia de Sant Cugat Salou. El comte Òliba donà les esglésies de Santa Susanna de Salo i Sant Joan de Cans al monestir de Sant Llorenç prop Bagà.
Diverses famílies vescomtals donaren algunes esglésies de la seva propietat a monestirs i canòniques: Sant Miquel de Cardona, Sant Fruitós de Bages, Santa Maria de Navarcles, Sant Andreu de Maians, Sant Andreu de Castellnou de Bages, Sant Vicenç de Fals i Sant Pere de Serraïma.
Els vicaris comtals, per compra o usurpació, o per haver-les creades, posseïren moltes de les esglésies del terme que regien, o simplement hi tenien un alou important, encara que el govern correspongués a una altra família. Esglésies d’aquest tipus són: les desaparegudes de Santa Maria i Sant Pere de Boadella, a Callús, de la família Montcada; Sant Jaume d’Olzinelles, de la família Gurb-Queralt; Santa Maria de Massana o del Grauet, d’una família del territori però sense nom concret; l’església de Sant Feliu de Rodors, que pertanyia a la família de vicaris de Castellterçol; Santa Maria de Caselles, que era de la família de vicaris o castlans del castell de Fals.
Són també moltes les esglésies que foren donades a monestirs o canòniques per famílies de les quals no coneixem bé la situació social, i per això les englobem amb els que anomenem aprisiadors importants, com són els casos de les esglésies de Sant Miquel de Serra-sanç, Sant Martí de Serraïma, Santa Maria de Fucimanya, Santa Maria de Matadars, Santa Maria de Claret, Santa Cecília de Montserrat, Santa Magdalena del Pont de Vilomara, Sant Jaume de Marganell i Sant Joan de Vilatorrada.
Sovint els mateixos bisbes diocesans feren alienacions de les pròpies parròquies, com les de Vilamilec, Sant Esteve de Marganell i Sant Pere de Ferrerons.
Finalment hi ha diverses esglésies que passaren a formar part dels diferents monestirs i canòniques, sense que coneguem la procedència dels seus drets. És el cas de les esglésies de Sant Pere de Marfà, Sant Joan d’Aguilar, Santa Cecília de Vilafruns, Sant Esteve de Sallent, Sant Pere del Mont, Santa Cecília de Grevalosa i Santa Maria del Pla de Castellfollit.
Agrupant totes les esglésies que sofriren un canvi de propietat podem comprovar que era molt habitual que les esglésies, parroquials o no, fossin de propietat privada, participant-hi diverses classes de persones, sempre dintre un nivell social mitjà o alt; mai no hem vist que uns parroquians cedeixin drets sobre una església, car, en el cas d’una església de creació comunitària, els hauria de detenir el bisbe diocesà.
Els monestirs benedictins
El monestir benedictí de Sant Benet de Bages, erigit per Sal·la a la segona meitat del segle X, després de la repoblació duta a terme pel comte Guifré el Pilós, ben aviat es convertí en un important centre colonitzador de la banda oriental de la comarca.
J. Pagans-TAVISA
El Bages fou una zona d’una intensa vida monàstica en època hispano-visigòtica, si ens guiem pels topònims “monistrol”, que creiem que corresponen a petits nuclis de vida monàstica anteriors a la repoblació. Un cop hom tornà a ocupar el territori bagenc, a poc a poc recomençà un renaixement de la vida monàstica, ja fos restaurant antics monesteriola, com és el cas de Santa Cecília i de Santa Maria de Montserrat, o establint-los en llocs de culte de màrtirs, com és el cas de Sant Benet de Bages. Els promotors també foren de diversa procedència: per la iniciativa d’un abat-restaurador, com a Santa Cecília de Montserrat, o per la d’un altre monestir, com són els casos de Santa Maria de Montserrat i Sant Pere del Mont, o per voluntat d’un pròcer, com a Sant Benet de Bages.
El primer monestir que trobem com a existent és el de Santa Cecília de Montserrat, al qual a partir de l’any 900 hom ja feia donacions. La seva vida monàstica deuria ésser precària, i potser sofrí una destrucció d’hongaresos que el 942 assolaren una gran part de Catalunya, la qual cosa motivà que un prevere important, anomenat Cesari, també el 942, comprés l’alou on s’aixecava el monestir de Santa Cecília, i amb els seus companys acudí al cap d’uns anys, el 945, davant la comtessa Riquilda per a expressar-li el desig de fer vida monàstica i reedificar l’església; tot seguit acudiren davant el bisbe de Vic, que els concedí la facultat de reedificar el monestir i l’església, la qual fou consagrada el 957. L’abat fundador, Cesari, pretengué d’ésser reconegut com a arquebisbe de Tarragona, però no ho aconseguí. Després seguiren uns anys de prosperitat, rebent importants donacions dels comtes de Barcelona, fins que començaren els conflictes, primerament amb el monestir de Santa Maria de Ripoll, per qüestió de límits, i després amb el de Sant Cugat del Vallès, al qual els comtes barcelonins l’havien unit, fet que no prosperà. El segle XII el priorat de Santa Maria de Montserrat començà a atreure’s la devoció dels fidels, i el segle següent el monestir de Santa Cecília ja no atreia les deixes dels habitants del Bages, la qual cosa motivà que entrés en un període de decadència que culminà amb la unió al monestir de Santa Maria de Montserrat.
L’altre monestir que nasqué el segle X fou el de Sant Benet de Bages, si bé té uns orígens confusos. La seva fundació o restauració es degué a un important pròcer de la família dels vescomtes de Conflent, que anomenem Sal·la de Sant Benet, el qual l’any 967 decidí fundar un monestir en una de les seves propietats, situada a l’Angle, en el terme de la ciutat de Manresa, en honor a sant Benet i subjectat a Sant Pere de Roma. Abans, però, la seva pròpia muller, Ricarda, el 960 ja havia fet una important donació a la casa de Sant Benet posada sota el domini de Sant Pere de Roma, i després seguiren algunes donacions més, una de les quals era d’un fill dels fundadors. El primer dubte és saber si el monestir fou fundat de bell nou el 967 o bé era fruit de la restauració d’un cenobi ja existent. El segon, és aclarir la procedència dels primers monjos, si es tractava de monjos d’un altre monestir de sacerdots o d’eremites del lloc, que ja hi feien vida cenobítica. I encara tenim el gran dubte de la procedència del cos de sant Valentí car, abans de la fundació de Sal·la, l’any 965 se li feren donacions. ¿Era un màrtir venerat al lloc de la fundació, o bé el seu cos fou portat d’Itàlia en un pretès viatge del fundador a Roma? Totes aquestes hipòtesis les analitzem extensament en la monografia dedicada al monestir, però els dubtes no se solucionen totalment.
L’església del monestir fou consagrada el 972, ja mort Sal·la i la seva muller Ricarda, portant la iniciativa llur fill i hereu Isarn. Després de la mort del primer abat, que gairebé no s’intitulà així, el monestir entrà en un període de crisi interna per l’actuació nefasta, segons els monjos, de dos abats de la família del fundador, a la qual dit fundador reservava el càrrec de la direcció del monestir. Al cap d’uns tres anys sense abat, el 1002, s’arranjà la crisi, establint el comte de Barcelona, Ramon Borrell, amb l’autorització del papa, que els propis monjos elegissin el seu abat.
A partir d’aquest moment el monestir prengué una gran volada, si tenim en compte les deixes dels fidels, i els abats se succeïren sense que coneguem cap problema fins que, vers el 1088, el monestir de Sant Benet de Bages fou unit al de Sant Ponç de Tomeres, al qual restà vinculat fins que al principi del segle XII, sense cap motiu conegut, Sant Benet recuperà la seva independència. No sabem si hi tingué alguna relació el fet que el 1114 el monestir resultà greument malmès per una incursió d’almoràvits que assolà el Bages. La seva vida seguí esplendorosa fins que tingué una forta davallada el segle XVI; això motivà l’annexió el 1593 al monestir de Santa Maria de Montserrat, al qual restà unit fins a l’exclaustració.
Malgrat la quantitat de béns territorials, alguns molt llunyans, no creà cap priorat, si bé tingué el de Santa Maria de Castellfollit, però quan rebé aquesta església el 1093 ja tenia vida monàstica, o almenys ja se’l considerava com a monestir, per tant no es deu a iniciativa pròpia del de Sant Benet.
El monestir de Santa Maria de Montserrat sorgí primerament com a priorat de Santa Maria de Ripoll, i se centrà en un alou que el comte Sunyer el 933 donà a Ripoll, en el qual hi havia la casa de Santa Maria i les de Sant Iscle, Sant Pere i Sant Martí (la donació del 888 la considerem apòcrifa). El monestir ripollès no mostrà gaire interès per aquestes esglésies, fins que el 1022 l’abat Oliba hagué de defensar la propietat d’aquest alou del monestir, veí de Santa Cecília que intentava usurpar-li els drets. Un cop refermada la propietat, l’abat creà un priorat a l’església de Santa Maria, que el 951 havia estat considerada amb les altres com a monesteriola. La primera dada de l’existència del cenobi, el 1019, inicia un procés ascendent de captació de les ofrenes dels fidels d’ambdós costats de la muntanya, i mentre Santa Maria emprenia un desenvolupament extraordinari, Santa Cecília començava una lenta davallada.
Després de diversos conflictes amb la casa mare, el 1409 Santa Maria aconseguí d’ésser abadia independent per iniciar una vida totalment lliure de tot lligam, i per esdevenir el gran monestir, no sols del Bages, sinó també de Catalunya.
Un altre petit priorat sorgí a l’extrem occidental del Bages, a l’església de Sant Pere de Mont al terme del castell de Grevalosa. Són poques les notícies d’aquest priorat; sabem que el 1140 ja depenia del monestir de Sant Pere de la Portella, al qual estigué sempre vinculat, portant una vida migrada i estenent la seva influència per les terres més properes sense que mai no tingués un patrimoni important.
A l’església de Santa Maria de les Esglésies van aplegar-se un grup de deodonades que el 1258 va acollir-se a la regla de sant Benet, però no durà ni un segle, ja que el propietari del temple era el monestir de Sant Llorenç prop Bagà, que deuria actuar com a protector de la comunitat i degué imposar l’orde benedictina en comptes de la de sant Agustí, que solien prendre aquest tipus de comunitats de deodonades.
A tots aquests cenobis dediquem un estudi més extens als apartats corresponents.
Aquests monestirs foren més que centres de devoció i cultura, ja que sense la seva existència la història de la comarca de Bages es veuria sensiblement reduïda, sobretot els segles X, XI, XII i part del segle XIII. La conservació d’una gran part de la documentació dels respectius arxius en fa possible la coneixença; en aquest sentit la informació procedent del monestir de Sant Benet de Bages mereix una menció especial.
L’organització religiosa al final del segle XIII
Hem vist com el peculiar relleu del Bages donà com a resultat un poblament dispers que es conservà malgrat la redistribució de l’hàbitat, que tingué lloc el segle XII, així l’assistència religiosa, juntament amb la defensa, que era un dels principals serveis que rebien els pobladors, també s’adaptà al poblament amb una extensa organització parroquial, que coneixem molt bé el segle XIII. No obstant això, les parròquies establertes no eren suficients, o no eren prou ben distribuïdes. Aleshores hi havia petites agrupacions de masos que tenien la parròquia lluny i feien una església pròpia, o bé una explotació agrària era prou important com per a construir una capella i obtenir uns recursos econòmics per a la subsistència d’un capellà, i adquiria així la categoria de sufragània o de capella rural.
Per realitzar la tasca de confeccionar l’inventari de totes les esglésies del Bages fins al final del segle XIII que adjuntem a aquestes ratlles, a més de la bibliografia tradicional i de les fonts documentals monàstiques o episcopals, hem utilitzat els protocols notarials de l’Arxiu Històric de Protocols de Manresa, on en els volums de testaments hem trobat una important font d’informació a través de les deixes piadoses dels testadors, però la brevetat de les referències i el costum estès de deixar llegats a diversos altars de les esglésies sense fer constar aquesta particularitat, fa que sovint no puguem aclarir del tot si es tracta d’una església desapareguda, o bé d’un altar o d’un altre temple. Un altre obstacle important són les advocacions, que han canviat molt més que hom imagina, i sovint una església que considerem desapareguda pot haver subsistit amb una altra advocació.
L’anàlisi de l’organització religiosa la fem per municipis, i quan l’església o institució religiosa és estudiada en l’apartat d’arquitectura religiosa, remetem allí. A més de constatar l’existència de l’església abans del final del segle XIII, procurarem, quan podrem, saber la dependència del temple i la del seu àmbit territorial, per saber qui era el seu senyor, encara que haguem de sobrepassar el segle XIII. Només indiquem la situació en el cas de tractar-se d’esglésies desaparegudes o que no consten en Inventari d’esglésies. Bages, de Josep M. Gavín.