Sant Andreu d’Oliana

Situació

Vista aèria de l’interessant centre històric d’Oliana, amb l’església de Sant Andreu, edifici d’època barroca, bé que bastit aprofitant un mur medieval, probablement d’una antiga església romànica.

ECSA – M. Catalán

L’església parroquial de Sant Andreu d’Oliana és situada a l’interessant centre històric de la població. (JAA)

Mapa: 34–11(291). Situació: 31TCG606587.

Història

Les notícies històriques sobre aquesta església es confonen amb les de Sant Andreu del Castell. Si el casteli d’Oliana apareix esmentat l’any 919, la vila es documenta l’any 1001, en una donació feta a Santa Maria de la Seu, d’un alou situat a Oliana, i posteriorment en d’altres documents datats els anys 1061, 1066, 1078, 1085, 1126, 1132, 1134 i 1135. A l’arxiu capitular de la Seu d’Urgell es conserva un capbreu, del segle XI o XII, dels alous que Santa Maria de la Seu tenia a la vila d’Oliana.

La parròquia d’Uliana apareix també en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell.

L’advocació i l’església de Sant Andreu apareixen en documents dels anys 1054, 1066 i 1090, on, però, no hi ha una concreció sobre si es tracta de l’església de la vila d’Oliana o la del castell. L’any 1090 Gombau, en el seu testament, llegà els alous heretats de la seva mare i els que havia comprat a diversos particulars al seu fill Gilabert, que estava al servei de Sant Andreu d’Oliana, i després d’ell havien de passar al prevere de Sant Andreu que ell elegís, i que n’hauria de tenir cura.

L’església de Dolina era inclosa al deganat d’Urgell de la diòcesi d’Urgell, tant en la dècima del 1279 i el 1280 com en la del 1391. (MLlC)

Església

L’església de Sant Andreu d’Oliana és un edifici construït entre els segles XVII i XVIII, totalment de nova planta, però que aprofita, en el seu mur nord, part del mur d’un edifici més antic, amb tota probabilitat una església medieval. El fragment conservat correspon a la cantonada nord-oest i inclou uns 5 m del mur nord, en el qual es conserva una finestra de doble esqueixada, paredada, de llinda monolítica de pedra tosca, retallada formant un arc. L’aparell és de petit carreu, ben ordenat i disposat, amb carreus polits a la cantonada, que palesen les fórmules constructives del segle XII-XIII. (JAA)

Bibliografia

  • Rius, 1946, vol I, pàg. 205; Baraut, 1978, vol. I, doc. 47, pàg. 115; Bertran, 1979, vol. II, pàg. 320; Baraut, 1979, vol. II, doc. 78, pàgs. 61-62, doc. 79, pàg. 62 i doc. 80, pàgs. 62–63; Baraut, 1983, vol. VI, doc. 668, pàgs. 53–54 i doc. 792, pàgs. 156–157; Baraut, 1984–85, vol. VII, doc. 923, pag. 55, doc. 1 009, pàg. 130, doc. 1 062, pàgs. 180–181 i doc. 1 085, pàgs. 202–203; Baraut, 1988–89, vol. IX, doc. 1 358, pàgs. 180–182, doc. 1 377, pàg. 197, doc. 1 420, pàg. 232, doc. 1 438, pàg. 249 i doc. 1 448, pàg. 257.