Situació
Costat nord-est de l’església fortificada, sobrealçada al segle XIII, i al fons el Canigó.
ECSA - A. Roura
Aquesta església, en força mal estat, es dreça al nord del recinte fortificat de Reglella.
Mapa: IGN-2448. Situació: Lat. 42° 41’ 53,4” N - Long. 2° 38’ 0” E.
L’itinerari per a arribar a l’indret és el mateix descrit en la monografia precedent.
Història
Aquesta església fou en els seus orígens el temple d’un monestir o cel·la benedictí, esmentat per primera vegada en un precepte de l’any 844 atorgat a l’abat Cintrem-ne que l’havia fundat anys enrere (“monasterium vel cellula S. Clementis”). Aquest diploma dona les afrontacions i els límits del seu territori primitiu, que els monjos havien aprisiat, un dels quals, anomenat “gurgitem Barchinonam”, fa sospitar que el fundador i la seva comunitat eren hispans fugitius, com també ho foren, al final del segle VIII, els de l’abadia d’Arles (Vallespir). En el precepte del 844 el rei Carles el Calb concedia al monestir la immunitat i el dret de lliure elecció de l’abat. Tanmateix, el monestir no degué reeixir i molt aviat esdevingué una dependència de l’abadia de Sant Andreu de Sureda, a la qual el bisbe d’Elna en confirmà la possessió l’any 1121. En aquest moment s’havia convertit en una simple parròquia del lloc. Per bé que l’església de Sant Climent quedés sotmesa a Sant Andreu fins a la fi de l’antic règim, el terme de Reglella i el poble que s’havia agregat a la rodalia de l’antiga cel·la no es trobaven sota el domini senyorial d’aquest monestir. Al segle XVI Sant Climent de Reglella passà a ser sufragània de la parròquia d’Illa.
Església
Planta i seccions transversal i longitudinal d’aquest temple, amb indicació de les parts desaparegudes.
R. Mallol
És una església de nau única (10 × 3,70 m), capçada a llevant per un absis semicircular, coronat per una torre de defensa del segle XIII. Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada, mig aparedada. La part de ponent de la nau es troba totalment en ruïnes i la façana d’aquest sector ha desaparegut. L’església presenta un tram presbiteral entre la nau i l’absis (cobert amb volta de canó de mig punt), limitat per un arc toral de mig punt i marcat exteriorment per dos ressalts, ja que el mur és més gruixut, per tal de suportar la volta de canó.
L’edifici actual és una construcció del segle XI, bastida amb palets de riera, amb les característiques juntes solcades, visibles a la capçalera exteriorment i interiorment, com també a la part interior de la paret nord de la nau.
La nau probablement era coberta amb un embigat (les parets ten en una amplada de 0,85 m). Després s’hi bastí una volta, aparentment en dues etapes, la segona potser deguda al fracàs de la primera, que es va fer al segle XII. Aquesta primera etapa és visible per les juntes prismàtiques que hi ha al parament exterior de les parets i, a l’interior, a la part alta del mur nord, darrere el naixement de la volta, que sembla haver estat de mig punt. Posteriorment, potser ja al segle XIII, la volta fou refeta per mitjà de dos arcs formers, col·locats en cada banda de la nau, que sostenien una volta de canó de perfil apuntat. Aquesta darrera refecció fou potser concomitant de la fortificació de l’edifici amb l’aixecament dels murs, coronats de merlets rectangulars amb espitlleres, i de la integració de l’església al conjunt fortificat.
Les façanes són totalment llises, i es conserva part de la motllura que formava el ràfec de la coberta primitiva.
Bibliografia
- Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàgs. 43-44 i ap. V, pàgs. 359-360
- Abadal, 1926-50, vol. II (I), pàgs. 179-182
- Baraut, 1984-85, vol. VII, doc. 903, pàgs. 34-35
- Cazes, 1990, pàg. 11.