Vila fortificada d’Illa

Situació

Vista aèria de la vila d’Illa, on destaca l’església parroquial de Sant Esteve, reconstruïda totalment als segles XVII i XVIII.

ECSA - Jamin

La vila d’Illa és situada en una de les terrasses al·luvials de la riba dreta de la Tet, al límit ponentí de la comarca.

Mapa: IGN-2448. Situació: Lat. 42° 40’ 22,2” N - Long. 2° 37’ 12,6” E.

El poble d’Illa és 24 km a l’oest de Perpinyà, seguint la carretera N-116. (PP)

Història

El topònim Illa (ad Yla) és esmentat per primera vegada el 844 com un dels límits del monestir de Sant Climent de Reglella. Apareix per segona vegada el 898, en la traducció llatina villa Insula, dins un privilegi de Carles el Simple a favor d’un dels seus fidels anomenat Teodosi, personatge certament important, afavorit amb predis del fisc al Narbonès, Besalú i el Rosselló, del qual, però, no es tenen més notícies. Per aquesta acta rebia tot el que podia dependre del fisc no solament a Illa sinó també en les seves dependències de Llotes i de Marsugà.

Al segle X, el cartulari de Cuixà esmenta trenta-vuit donacions fetes al monestir per propietaris alodials de terres i béns diversos —entre els quals hi havia una trentena de vinyes— situats al territori d’Illa pròpiament dit, a més d’altres adquisicions a Reglella i a Llotes. L’existència d’una sagrera a Illa és consignada per primera vegada en un document del 1076 que menciona “omnibus sacrariis qui sunt intra sacraria Sancti Stephani”.

Al segle XI és documentada una família cognomenada Illa que es perpetuà fins a la fi del segle XIV i que fou la propietària de la torre de l’Alexis, situada a prop de la muralla nord. No obstant això, des del 1224, la senyoria superior d’Illa era a mans de Galceran II d’Urtx (†1259), la família del qual tenia els seus orígens en la dels vescomtes de Cerdanya i de Conflent. El seu fill, Galceran III, la transmeté cap al 1280 a la seva filla única Gueralda, esposa d’Arnau de Cortsaví. Aquesta, que no tenia fills, vengué el 6 de febrer de 1297 el castell i la vila d’Illa a Pere de Saissac-Fenollet, cosí germà seu per la banda de la seva mare Beatriu d’Urtx, filla de Galceran II. Cal tenir en compte que els Fenollet, desposseïts del seu vescomtat a conseqüència de la croada albigesa, ja tenien anteriorment béns patrimonials a Illa i en diversos llocs veïns, ja que provenien del mateix tronc comú que els Castellnou, potser originat en l’esmentat fidel Teodosi. Pere de Fenollet fou afavorit per Jaume II de Mallorca, que finalment l’anomenà vescomte d’Illa (el 27 de novembre de 1314). Des d’aleshores, el nou vescomtat comprengué, a més d’Illa, els llocs de Llotes, Marsugà, Greulera, Corbera, Estoer, la meitat de la senyoria de Jóc, Bulaternera, les justícies d’Eus i els antics dominis del casal d’Urtx a la Cerdanya (Vilanova de les Escaldes, Vià, etc.). Cap al 1315, Pere II succeí el seu pare, espòs d’Esclarmunda de Canet, i heretà també el vescomtat de Canet vers el 1350. El vescomtat d’Illa tingué, des d’aleshores i fins a la Revolució Francesa, els mateixos senyors que el de Canet. (PP)

Recinte murallat

La població medieval d’Illa, d’acord amb l’organització urbanística que ha arribat fins ara, pot ser repartida en tres sectors, que han de correspondre a tres moments cronològics diferents.

Cal situar el primer sector al voltant de l’església parroquial de Sant Esteve; té unes mides aproximades de 60 × 80 m. A la banda de ponent d’aquest primer recinte hi ha restes de murs. Aquesta “cellera”, tal com l’anomenen els estudiosos, ha de correspondre a la sagrera feudal, bastida després del canvi de mil·lenni i documentada l’any 1076.

Després, d’acord amb l’urbanisme que s’ha conservat fins ara, hi hagué un segon recinte, que inclogué la sagrera primitiva i també unes quantes illes de cases al nord, a l’est i al sud de la cellera. D’aquest possible segon clos de muralles, no n’ha restat cap vestigi, almenys als costats sud i est. Devia cloure un espai amb una amplada —de nord a sud— d’uns 150 m i amb una longitud màxima d’uns 300 m. La hipotètica muralla sud pren una forma arrodonida. L’urbanisme d’aquesta vila s’organitzà a partir de diversos carrers que neixen a la cellera, d’acord amb una quadrícula força ben organitzada. Al nord de l’església, dins d’aquest segon clos, hi ha l’anomenada torre de l’Alexis. Aquest segon recinte, segons Delonca, citat per Bayrou i Castellví, degué ser del segle XIII.

Finalment, el tercer recinte, amb una forma oblonga, es va estendre també a l’est i al sud del clos anterior. Tancava un espai urbanitzat d’uns 280 m d’ample —d’est a oest— per uns 380 m de llarg. En el moment en què s’estructura aquesta població, la vila s’organitza en relació amb dos eixos principals que neixen a l’església i aprofiten l’urbanisme anterior: un que surt de l’església i va cap al sud i un altre que, també a partir de la parròquia, es dirigeix vers l’est. El recinte del qual s’han conservat més restes de muralles és aquest tercer. Han arribat fins a nosaltres també diversos portals: el de la Font de la Vila, situat a l’est, un de situat al sud, acompanyat d’una torre de flanqueig, i un de situat al nord, prop de l’església parroquial de Sant Esteve. L’aparell d’aquest mur és format per còdols arrenglerats, sovint formant un opus spicatum, típic en aquesta comarca —i també a l’Empordà— d’un moment molt tardà dins l’època romànica. En alguns sectors d’aquesta muralla, per exemple prop del portal de la Font de la Vila, es poden veure diverses sageteres. En alguns trams també s’endevina l’existència d’un camí de ronda volat format per revoltons que recolzaven en uns permòdols que suportaven un corredor defensat amb merlets i espitlleres. Segons alguns autors, aquest recinte és del segle XIII, d’altres, per contra, tendeixen a fer-lo més aviat del segle XIV. (JBM)

Bibliografia

  • Abadal, 1926-50, vol. II (I), pàgs. 179-182, i vol. II, pàgs. 368-370
  • Miquel, 1945-47, vol. II, doc. 678, pàgs. 188-189
  • Delonca-Delonca, 1947, pàgs. 29-39
  • Baraut, 1984-85, vol. VII. doc. 903, pàgs. 34-35
  • Bayrou-Castellví, 1987, pàgs. 201-203.