Situació
Interior de l’església on s’aprecia la seva capçalera, d’estructura ja tardana.
ECSA - A. Roura
Aquesta església forma part del darrer recinte fortificat de la vila d’Illa, a l’extrem nord-est del nucli urbà. (PP)
Mapa: IGN-2448. Situació: Lat. 42° 40’ 26,4” N - Long. 2° 37’ 19,2” E.
Història
Per falta de documentació, hom ignora per què fou anomenada des de sempre “la Rodona”. La primera notícia històrica d’aquesta església és de l’any 1173, en què Baró, per disposició testamentària, es feu enterrar a l’església de Santa Maria d’Illa.
Molt probablement fou la parròquia primitiva d’Illa, quan Sant Esteve no era sinó la capella del castell. Va conservar fins a la fi de l’antic règim el títol parroquial al mateix temps que Sant Esteve del Pedreguet. (PP)
Església
És una església romànica de nau única, coberta amb volta de canó de perfil apuntat i coronada per un absis polígon al de set costats obert a través d’un arc presbiteral.
Planta de l’església, en la qual destaca l’absis de base poligonal.
R.Mallol
L’absis és fet amb pedres de talla i decorat exteriorment amb una cornisa d’arcuacions de tradició llombarda en sèries de dues entre lesenes, sobre les quals hi ha diverses mènsules amb relleus esculpits —generalment cares— de factura ja tardana. També té dues finestres de doble esqueixada, una a l’est, que presenta exteriorment una trena esculpida, i l’altra a migdia.
Al nord de la nau, prop de la capçalera, es conserva la base d’una torre campanar quadrada. La nau conserva a la part de ponent una tribuna del segle XV.
L’església dataria, en principi, del primer quart del segle XIII. Integrada dins el nou recinte fortificat d’Illa, construït al segle XIII, els seus murs perimetrals foren sobreaixecats per tal de facilitar el pas de ronda, al qual hom pujava per una escala feta en el gruix del mur meridional (l’actual mur del camí de ronda és una refecció que es pot datar segurament al segle XVI). (PP)
A l’oest de la nau hi ha un portal, apuntat, probablement ja gòtic.
Detall de la finestra sud-est de l’absis, emmarcada per dues arcuacions i lesenes.
ECSA - A. Roura
Portada de marbre que s’obria al mur sud de l’església, avui dia reutilitzada al temple nou de Sant Pere de Corbera.
ECSA - A. Roura
A migdia s’obria un portal de marbre de mig punt del segle XIII, que en època de Napoleó III fou arrencat i després reutilitzat a l’església nova de Sant Pere de Corbera. És una portada molt senzilla, sense gaire decoració i de dimensions força grans. És formada per tres arcs de mig punt en degradació (sense llinda ni timpà) i un guardapols. Els arcs són fets amb dovelles amples i curtes, perfectament tallades i polides com tots els altres elements de la porta. El guardapols té una motllura destacada que arrenca del sòl. Una altra motllura fa de línia d’imposta i a la base hi ha un sòcol també motllurat. En el sòcol o basament de l’arc intern de la portada, al costat esquerre, hi ha gravada una creu llatina damunt d’una peanya de perfil sinuós. El dibuix és de traç fi i segur i fa 10 × 5 cm. (JBH)
El claustre
L’església de la Rodona tenia un claustre, avui desaparegut, construït amb marbre rosa de Vilafranca del Conflent o de Bulaternera, i situat entre aquesta església, al nord, l’hospital de Sant Jaume, a l’oest, i les muralles del segle XIII, a l’est. Els vestigis escultòrics que en provenen presenten totes les característiques de l’estil romànic tardà, com el que es troba al claustre de Sant Genís de Fontanes, amb el qual té un gran parentiu. És datat generalment al final del segle XIII o al començament del segle XIV. Pere Ponsich planteja que la construcció d’aquest claustre potser va ser deguda a les donacions de Beatriu d’Urtx, vescomtessa de Fenollet, i la seva cunyada Ava de Fenollet, vescomtessa de Castellnou, esdevingudes hospitaleres el 1267 i totes dues mortes el 1299 a Illa, com ho testimonia el seu epitafi, conservat a la capella de l’hospital. Aquesta hipòtesi no s’ha pogut verificar.
En les galeries d’aquest claustre es feren enterraments fins el 1789 i en el pati central fins el 1845.
Es desconeix el nombre exacte de galeries que integraven el claustre. Només hi ha confirmada l’existència de dues galeries, la que resseguia la façana de migdia de l’església —gràcies a algun permòdol encara visible i al descobriment recent del seu mur— i la que seguia la capçalera de la capella de l’hospital, mencionada en alguns documents. Res no permet conèixer si existia una galeria al sud i a l’est, on foren bastits uns banys públics adossats a les muralles els primers anys del segle XIX, abans del primer cadastre. Les circumstàncies de la destrucció de la galeria occidental es coneixen gràcies a una deliberació dels obrers de la parròquia de Sant Esteve del 8 de juny de 1806 en la qual, amb el permís de l’ajuntament, decidiren aterrar la part del claustre que amenaçava ruïna per tal d’utilitzar les teules a fi de reparar la teulada de l’església de Sant Esteve. Al final del segle XIX ja no quedava res de l’antic claustre.
Tres capitells que formaven part del claustre, amb una estructura i una decoració en relleus força propera a l’estil gòtic.
ECSA - J.L. Valls
Alguns capitells, bases i fusts de columnes foren recuperats pels habitants de la vila, que els conservaren a casa seva o als seus jardins. Alguns foren utilitzats per a decorar una font pública. La majoria d’aquestes peces han restat dins el recinte de l’hospital, on es guarden almenys des del 1927. Per evitar llur desaparició, les bases i els capitells van ser units als fusts amb ciment. Els vestigis d’aquest claustre desmuntat foren classificats com a Monument Històric el 1987.
Actualment hi ha inventariats a Illa 16 capitells, 14 bases, 3 elements que tant poden pertànyer a bases com a capitells i 8 tambors de fusts cilíndrics. Alguns altres elements han estat localitzats en pobles veïns, sobretot a Millars. L’estat actual dels nostres coneixements no permet de saber el nombre exacte de columnes del claustre ni el seu ritme al llarg de les galeries. De totes maneres es pot definir l’aspecte d’aquests suports, que es componien de bases de pla carrat de 0,40 m de costat i de 0,20 m d’alçada mitjana. Algunes d’elles han estat tallades en el mateix bloc de marbre que el tambor inferior del fust, seguint un procediment que esdevindrà corrent en els claustres gòtics de la regió (molt particularment en l’antic claustre nord de Cornellà de Conflent). Alguns capitells presenten aquesta mateixa característica. Les dimensions d’aquests darrers són tan pròximes a les de les bases (0,24/0,28 m d’altura per 0,36/0,40 m de llarg) que es fa difícil distingir si són capitells o bases quan els seus motius es redueixen a simples fulles o boles estriades en els angles. L’alçada total mitjana dels fusts cilíndrics és d’1 m, amb un diàmetre comprès entre 0,25 i 0,27 m. No s’ha trobat cap àbac ni cap dovella; el sostre en rafal devia recolzar directament sobre els capitells. Les columnes devien ser semblants per les seves proporcions a les del claustre de Sant Genís de Fontanes. (GM)
Els constructors del claustre de la Rodona, sense poder desfer-se de la tradició romànica, han utilitzat procediments nous en la talla dels elements de les columnes, com és el cas d’alguns dels capitells i les bases tallats en el mateix bloc que el fust. Aquest aspecte és força més remarcable en l’escultura, que presenta nombroses analogies amb la del claustre de Sant Genís de Fontanes. Com aquesta, té les seves fonts en l’art romànic rossellonès del segle XII i en els nous corrents que comporten un cert naturalisme de les formes, tot donant als capitells proporcions més aixafades per la supressió del nivell de volutes d’angle i de la retallada de l’àbac, que resta pla, nu o ornat amb algunes motllures horitzontals. El conservadorisme es confirma en l’elecció d’alguns motius, essencialment zoomòrfics, i en l’emplaçament sobre el cos del capitell, als angles, tot i que es troben barrejats amb alguns elements nous, com per exemple els ocells d’ales desplegades. Les àligues hieràtiques de Cuixà o de Serrabona són reemplaçades a la Rodona per una mena de pardals els quals —tot i que semblen ser aixafats pel pes d’un àbac força gruixut— tenen una anatomia i un moviment a les ales que denoten un cert naturalisme. La flora, força emprada i que es troba sempre sobre els angles, presenta un herbari força variat: les grans fulles nervades són aquí reemplaçades per fulles de trèvol, fulles lobulades, de formes més o menys variades i rabassudes que recorden una mena de cols. Una guineu voreja uns monstres híbrids; granotes i rostres humans recorden encara l’escultura de Sant Genís de Fontanes. La talla a bisell es perd, el trepant gairebé no s’usa, els relleus no són considerables, generalment en mig pla. Aquesta escultura, per molts aspectes, anuncia la del segle XIV rossellonès, força particular. (GM)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església i el claustre
- Bonet, 1908, pàg. 36 i segs.
- Delonca-Delonca, 1947, pàg. 436 i segs.
- Ponsich, 1984, núm. 15, pàgs 13-14
- Bouille, 1985, núm. 12, pàgs. 21-23
- Marty, 1989. núm. 107, pàgs. 25-26
- Cazes, 1990, pàg. 70.
Bibliografia sobre els capitells
- Ponsich, 1976, pàg. 93; 1984, pàgs. 13-14
- Bouille, 1985
- Mallet, 1992, 1, pàgs. 132-135, 303-307 i 380-409, II, pàgs. 445-464, i III, làms. 253-263.