Situació
Vista aèria de la població: en un extrem, hom pot veure la torre alt-medieval, i, a l’extrem oposat, l’església romànica, posteriorment fortificada.
J. Todó-TAVISA
L’església denominada Sant Iscle d’Empordà és el temple parroquial de la vila del mateix nom, situada Q 2 km a ponent del seu cap de municipi, al cim d’un pujol — que emergeix de la plana alluvial entre el Ter i el Daró.
Mapa: 296M781. Situació: 31TEG046335.
Per arribar-hi hom pot agafar qualsevol dels dos camins que hi porten des de la carretera de Torroella de Montgrí a Rupià, on enllaça amb la carretera comarcal de Girona a Palamós. Aquests camins es troben molt a prop l’un de l’altre entre els poblets de Serra de Daró i Parlavà. El poble de Sant Iscle és a tramuntana i a uns 400 m de la carretera esmentada, des de la qual és ben visible al cim del turó. (JBH-JVV)
Història
Una vista de l’exterior de l’església des de migjorn. Hom hi pot veure perfectament la construcció romànica, molt alterada al segle XVII amb la reconstrucció dels murs.
F. Tur
El comte Gausfred d’Empúries-Rosselló, en el testament de l’any 989, deixà a la seva filla Guisla l’alou que tenia a la vila de Sant Iscle, amb la meitat dels drets de la seva església.
Una nova església de Sant Iscle d’Empordà fou consagrada l’any 1123 pel bisbe Berenguer de Girona. L’acta especifica els límits del seu terme parroquial.
L’any 1163 Ponç Guillem d’Ultrera, en el seu testament, llegà possessions a Sant Iscle al seu germà Roland.
Al segle XII hi ha notícies del llinatge de Sant Iscle amb drets a la parròquia, en feu del bisbat. Així, l’any 1228 Ferrer de Sant Iscle reconeixia tenir pel bisbe la meitat del delme de Sant Iscle. Altres reconeixements són dels anys 1256 i 1264.
Berenguera de Sant Iscle, muller de Ramon de Serra, en el testament de l’any 1268 disposà ésser enterrada a l’església de Sancto Acisclo Imporitano i hi instituí un benefici a presentació del sagristà de Sant Iscle.
L’any 1265 s’establí una permuta entre el comte Ponç d’Empúries i el bisbe de Girona, per la qual el comte obtenia les jurisdiccions de Canet (de Verges) i de Sant Iscle en canvi d’altres dominis.
En un conveni entre el bisbe i el comte d’Empúries de l’any 1271 referent a la força de Sant Iscle, l’església és esmentada juntament amb la fortalesa: “forcia et ecclesia intitulata de Sancto Acisclo”. En un document de l’any següent (1272) resta encara més clar que la força i l’església aleshores eren una mateixa cosa, ja que el comte Hug es comprometé a no servir-se de la fortificació de l’església de Sant Iscle en contra de les possessions eclesiàstiques. De fet, encara avui, les restes arquitectòniques de l’indret evidencien que el temple formava part, fins i tot encara en època més tardana, de les fortificacions del castell de Sant Iscle. (JBH)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular. La nau que hi ha al costat de tramuntana és del segle XVII.
J. A. Adell
Secció longitudinal de l’església, a escala 1:200. Hom hi pot veure el gran arc de comunicació de la nau romànica amb la d’època barroca i la reconstrucció dels murs de l’edifici romànic, que en féu créixer substancialment l’alçada.
LI. Auguer
Aquesta església és una construcció romànica típica del segle XII, d’una nau amb absis semicircular, a la qual fou afegida, al segle XVII, una altra nau amb cap-çalera rectangular al costat de tramuntana.
De l’obra romànica exteriorment només són visibles el mur meridional de la nau i l’absis. La resta fou malmesa en bastir les construccions d’època tardana que hem esmentat. Al mur de migdia de la nau hi ha la porta, que és del segle XVII. És d’obertura rectangular i sobre la llinda hi ha una inscripció amb el nom del rector que hi havia quan es feren les obres, Sebastià Sagrera, i la data del 1635. Al damunt es veu un frontó amb una fornícula sense imatge. Al costat occidental, hi ha vestigis dels muntants de l’antiga porta romànica. En aquest mur hi ha una finestra romànica de doble esqueixada.
A l’extrem superior l’absis és decorat per un pis seguit d’arcuacions sense lesenes, realitzades en pedra sorrenca, com tot el parament, i tallades amb una gran perfecció. Al centre d’aquest absis s’obre una finestra de doble biaix i arcs de punt rodó.
Sobre l’església fou aixecada una notable obra de fortificació que doblà l’altura original de l’edifici. Aquesta fortificació, damunt l’absis, forma una mena de torre semicilíndrica en la qual es veuen dues espitlleres. El mur que s’alça sobre la banda de migdia de la nau també és espitllerat i és coronat per un campanar de cadireta bastit en època recent, possiblement al segle XIX. El parament de la fortificació, molt semblant al que hi ha a la nau septentrional del segle XVII, és de carreus no gaire ben escairats de conglomerat.
Una vista de l’interior de l’església amb la capçalera al fons.
F. Tur
L’interior del temple és tot encalcinat; només els arcs tenen la pedra al descobert. La volta de la nau romànica és apuntada. Hi ha un arc toral de la mateixa forma, sobre pilastres rectangulars adossades amb impostes de secció incurvada.
La volta del presbiteri és de quart d’esfera, però l’arc triomfal és apuntat. Aquest arc és sostingut per dues columnes cilíndriques de marbre, de gran diàmetre, reaprofitades d’algun edifici de l’antiguitat clàssica, possiblement d’època romana. Sobre aquestes foren col·locats dos grans capitells romànics, desproporcionats respecte a les dimensions del temple i decorats l’un amb motius vegetals que envolten testes d’animals i humanes, i l’altre amb monstres devoradors.
A causa, segurament, de la reutilització dels elements antics, aquest arc encaixa irregularment amb la resta de l’edifici i el seu aspecte és força singular.
A la façana occidental hi ha la porta romànica, la qual només és visible des de l’interior del temple. Aquesta nau meridional romànica es comunica amb la del segle XVIII mitjançant una enorme arcada rebaixada, datada el 1632.
L’aparell romànic de Sant Iscle és de carreus de color groc vermellós, molt ben escairats i allisats, de pedra sorrenca, ben ajustats, que formen unes filades perfectament seguides i d’alçades diferents.
Entenem que tant l’església com l’escultura dels capitells esmentats poden correspondre bé a la primera meitat del segle XII, d’acord amb la data de consagració. (JBH-MLIR)
Capitells
A l’interior de l’església de Sant Iscle d’Empordà, damunt les columnes situades a banda i banda de l’arc triomfal, amb un fust que té un diàmetre de 35 cm, hi ha dos capitells, l’àbac dels quals té una amplada d’uns 45 cm.
Capitell de l’interior de l’església al costat de migjorn. Presenta animals enfrontats, amb el cap comú a l’angle, sota un dau.
F. Tur
El capitell del costat de migjorn és més aviat de proporcions grosses, treballat per tres cares. Resta sense esculpir la cara adossada al mur. A l’àbac hi ha els tres daus de pedra, molt freqüents en l’art romànic, que marquen la meitat i els angles del capitell.El dau central assenyala l’eix de simetria de les dues figures monstruoses que hi ha disposades a banda i banda a la cara del capitell. El cap de cadascun d’aquests monstres és situat als angles del capitell; alhora, de cadascun d’aquests caps surt un altre cos semblant a l’anterior, el qual s’estén per la cara lateral. D’aquesta manera es forma una figura amb un cap treballat amb detall —amb la boca oberta i molt grossa on es marquen les dents— i dos cossos, amb dues cues que s’entrellacen i que són devorades per la boca del monstre. En cada un dels caps, a part la boca oberta, hi ha els narius, força marcats, i unes orelles petites i aixafades. La representació d’aquest cap recorda, per exemple, una mènsula, la núm. 3 (sense exposar ni inventariar), del Museu d’Art de Girona. A les cares laterals del capitell hom pot veure clarament que l’animal monstruós té representada al llarg de l’esquena una crinera. Les potes del monstre són força ben treballades, tant les dues superiors, doblegades, com les dues inferiors, que tenen les urpes damunt el collarí. Aquestes potes esculpides sobre un fons sense cap tipus d’ornamentació aguanten el cos imitant posicions que s’apropen a representacions gracioses i fins i tot de caire satíric. A l’extrem interior de la cara lateral del capitell hi ha una figura d’home que agafa amb la mà dreta la pota superior del monstre. Aquest home va vestit amb una túnica curta cenyida a la cintura i va calçat. Entre els dos cossos del monstre hi ha un motiu ornamental regit per la simetria que marquen les figures dels animals: una fulla centra d’aquesta manera la cara del capitell.
Som davant una composició complexa que combina els motius animals amb els motius vegetals. La composició és estructurada, carregada, però amb una distribució simètrica, on els elements són ben distribuïts. Cal destacar també el gust de l’artista pel detall. El treball de l’escultura és molt homogeni i d’una qualitat acceptable. Hom ha aconseguit de marcar bé els volums, d’obtenir unes formes nítides, on s’ha assolit el moviment i l’expressivitat dels cossos.
Capitell de l’interior de l’església, al costat de tramuntana. Presenta una decoració a base de diversos temes de tipus vegetal. Al dau central hi ha una màscara.
F. Tur
El capitell del costat de tramuntana ha estat decorat a base d’un tema de caràcter vegetal que enriqueix amb d’altres elements. En aquest cas, l’àbac també presenta els tres daus, com en el capitell de migjorn. Al del mig la testa d’un personatge centra la composició, fet que comporta una transformació del dau. Aquest canvi és freqüent en l’escultura romànica catalana rossellonesa (Santa Maria de Serrabona, Sant Miquel de Cuixà, Santa Eulàlia d’Elna), com també en capitells de la comarca de la Garrotxa (Sant Vicenç de Besalú, Museu d’Art de Girona núm. 23) i del Gironès (Museu d’Art de Girona núm. 85), dels claustres de Santa Maria de Ripoll, de Santa Maria de l’Estany, etc. Hi apareix també una representació de temàtica vegetal, molt esquemàtica, que recorda la derivació del capitell corinti. A la part inferior l’esquema de la composició és simètric i s’ajusta plenament als cànons de l’escultura romànica. Damunt mateix de l’astràgal, a les arestes, arrenquen unes fulles d’acant, que són en realitat una fulla estilitzada, amb l’extrem superior encorbat i decorades amb un relleu de tema ornamental a l’esquerra i amb una pinya a la dreta. Enmig de les dues fulles, partint també de l’astràgal, arrenquen sengles tiges disposades de manera simètrica, que acaben a la part superior en una mena de cargols o volutes, dels quals també pengen uns motius ornamentals que imiten fruites. De la part inferior d’aquests caulicles, sobresurten dos petits caps d’animal, invertits, amb la boca oberta, ensenyant les dents i mostrant la llengua, que actuen com a element ornamental i d’enllaç. L’animal serveix de suport, característica freqüent en el romànic, per a les tiges a la seva part inferior. El cap de la part central, situat sota el dau, representa el rostre d’un home molt molsut, amb uns ulls menuts, un nas sortit i uns llavis marcats.
Pel que fa al tipus de treball, cal destacar un relleu amb els angles ben marcats, l’esquematisme del conjunt i un domini de la composició, encara que d’una forma tosca. Tots aquests elements fan pensar en una obra possiblement del segle XII, feta, però, dins la tradició pròpia de l’escultura local. (ISB)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Jaume Villanueva i Astengo: Viaje literario a las iglesias de España, vol. XIII, Madrid 1850.
- Joaquim Botet i Sisó: Cartoral de Caries Many…, “Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona”, III-IV Barcelona 1905-08.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàgs. 390-391. (JBH-MLIR)
Bibliografia sobre els capitells
- Marcel Durliat: La sculpture romane en Roussillon, Perpinyà 1948-54.
- Marcel Durliat: El Rosselló Romànic, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Abadia de Montserrat 1973.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, 1985 (2a. ed.), pàgs. 390-391. (ISB)