Situació
L’església de Llinars de l’Aiguadora és situada entre l’Aigua de la Corba i l’Aigua d’Ora, en un dels extrems occidentals del terme, que raneja la comarca del Solsonès. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 292-M781: x 93,6 — y 64,5 (31 TCG 936645).
S’hi arriba per la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys. Poc després del quilòmetre 19, a mà dreta, s’inicia una pista asfaltada que porta a Llinars de l’Aiguadora. L’església es troba en un lloc elevat, a la dreta de la carretera que hem emprès, on arribarem per un camí costerut que hi mena. (FJM-AMB)
Història
L’església formà part de la unitat històrica i territorial de la vall de Lord, dins el comtat d’Urgell, i dependent eclesiàsticament del bisbat d’Urgell.
Les primeres referències documentals sobre l’església de Llinars s’han d’emmarcar en el procés de reconquesta i repoblació de la Vall de Lord iniciada pel comte Guifré el Pelós, en el curs dels anys 872 fins al 878; aquesta obra repobladora va permetre al bisbe Galderic d’Urgell de refer-hi de seguida l’organització religiosa i parroquial i obtenir drets sobre les esglésies novament establertes de Sisquer, Castelltort, Selva, Tentellatge, Valldora, el Cint, la Mora, Travil, Terrers i la Pedra. Alguns d’aquests drets foren usurpats més tard pel comte d’Urgell Sunifred II i el bisbe Guisad II en reclamava la seva restitució pels volts del 948.
La parròquia de Llinars és esmentada en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de la Seu d’Urgell, document del final del segle X o començament de l’XI, entre altres parròquies de la Vall de Lord (Llinars).
L’església devia ésser parroquial el segle XIV car en la dècima de l’any 1371 es referencia que el capellà de Llinars pagava a la Seu d’Urgell trenta sous.
El segle XVIII era parroquial i tenia com a sufragànies les esglésies de Sant Miquel de les Canals del Catllarí, Sant Sadurní de Terrers i Santa Coloma de Can Cabra, dins l’oficialat de Sant Llorenç de Morunys.
De la primera església romànica no se’n conserva cap testimoni arquitectònic. (RSR)
Escultura
L’església de Sant Iscle i Santa Victòria és una construcció relativament moderna, la qual no té res a veure amb l’època romànica, ni amb el seu estil.
Els blocs de pedra esculpits que figuren encastats al mur de la façana principal (del primer al quart, de dalt a baix).
F. Junyent-A. Mazcuñan
A la façana principal de l’església, hom pot veure-hi, encastats i embeguts dins l’aparell modern del mur, quatre blocs de pedra que, atesos els elements esculpits que exhibeixen, podrien tractar-se, pel que fa als dos més grans, d’unes antigues laudes o làpides sepulcrals, mentre que els altres dos, de mides més reduïdes, podrien correspondre a fragments d’un sarcòfag i, fins i tot, potser també a una imposta, sobretot el més petit. Sigui com vulgui, tots ells són peces que hom reutilitzà quan bastí el temple modern.
Pel que fa a la seva distribució dins el context de la façana, tots se situen a la dreta de la porta, excedint lleugerament la seva alçada. Altrament, tres d’aquests blocs són col·locats un a tocar l’altre, bo i formant una sola filada, mentre que el quart, que resta isolat, és situat, vers el cantó esquerre, a uns 40 cm per sobre del primer que encapçala la curta sèrie, constituïda en filada.
El primer bloc, és a dir, el que es troba aïllat, no és altra cosa que una pedra rectangular de 60 × 38 cm, en la qual hom hi ha practicat un rebaix central, gairebé quadrat, que així resta flanquejat per una estreta banda inferior i per dues bandes laterals més gruixudes, a la part superior de les quals i a cada costat, apareix un motiu floral de sis pètals inscrit dins d’un cercle, amb la diferència que el de mà esquerra, que és més esquemàtic, mostra els pètals rebaixats a la pedra, mentre que el de la dreta els presenta en baix relleu. A l’espai afaiçonat a l’interior, s’hi distingeixen perfectament dues figures humanes, força esquematitzares, semblants a les que hom troba en dues làpides sepulcrals, situades davant la façana principal de l’església de Santa Maria de Camps, al Bages. En efecte, el rebaix de la llosa és ressaltat per dues imatges, de les quals la de mà esquerra, que és més alta, representa una figura humana, amb els braços un xic desdibuixats. Al braç esquerre, hi porta un objecte difícil de determinar per trobar-se escapçat. La figura de la dreta, que és més baixa, en canvi, mostra un perfil perfectament determinat, consistent en un personatge que porta un llibre a la mà dreta (esquerra de l’espectador) i que sosté una creu amb la mà esquerra (dreta de l’observador). Ambdues figures apareixen revestides amb túniques acabades, com a Camps, en forma de cua de peix.
El segon bloc, corresponent a l’inicial de la filada, vers el costat esquerre, fa 74 × 37 cm, és ornat amb una sèrie de relleus que formen tres arquets, a l’intradós dels quals encara s’hi desenrotlla un cercle, també esculpit en baix relleu, on s’inscriu una creu grega al central i al de l’extrem dret i un seguit de radis al de l’esquerre. Cadascun d’aquests cercles es recolza sobre una estreta banda que s’inicia a la base de la làpida.
El tercer bloc, situat a tocar del que acabem de descriure, fa 64 × 26 cm. Aquest, que és el més petit de tots, apareix dividit en tres registres. Al central hi ha una cinta estreta que es va cargolant i entortolligant i dona lloc a una forma abstracta de laberint, sense cap simetria; al seu costat hi ha, incisa, una creu patriarcal. Els dels extrems són constituïts per un mateix element decoratiu, consistent en un cercle que conté, al centre, inscrit, un motiu floral molt esquemàtic, amb unes fulles només incises, disposades com si es tractés d’una margarida, amb un botó. Al primer cop d’ull semblen una sèrie de radis que fineixen, talment com en una roda de carro, en la línia de circumferència que delimita el cercle superior.
La darrera llosa, que fa 62 × 53 cm, és ornada amb una creu de peu semicircular i de braços iguals, flordelisats, capçats per uns cercles força desdibuixats semblants al central d’on parteixen els pals longitudinals i els travessers. A la part superior de la làpida i a cadascun dels extrems encara hi ha un motiu floral de sis pètals inscrit en un cercle. Tots els motius d’aquest bloc han estat dibuixats tot rebaixant el fons o bé els entorns immediats dels temes representats. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Cebrià Baraut: Les actes de consagració del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia”, vol. I, la Seu d’Urgell 1978, pàg. 51