L’església de Sant Vicenç d’Espinalbet no conserva avui cap testimoni de la seva obra romànica; imaginem, però, que el primer edifici romànic desaparegué en ésser construïda l’actual església del segle XVIII. La parròquia d’Espinalbet surt esmentada a l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, document del segle X o del començament de l’XI. Espinalbet fou propietat de la família vescomtal del Berguedà el segle XII; el lloc és mencionat sovint com a propietat del trobador Guillem de Berguedà, fill primogènit del vescomte Guillem de Berguedà; el lloc d’Espinalbet (Espinalbeto) i el castell (et kastrum de Espinalbeto), apareixen en el seu testament de l’any 1187. En aquest mateix testament el trobador Guillem de Berguedà reconeix que ell i el seu pare, el vescomte aleshores ja mort, havien retingut injustament el delme de l’església de Sant Vicenç d’Espinalbet. L’església devia ésser parroquial durant tota l’edat mitjana, car s’esmenta com a tal en la visita al deganat del Berguedà del 1312; el 1351 Pere de Vahells, rector d’Espinalbet, era oficial del Berguedà. El segle XVIII mantenia ei seu caràcter parroquial i tenia com a sufragània l’església de Sant Martí de Cofort. Avui Sant Vicenç d’Espinalbet depèn de l’església de Sant Martí de Capolat.