Situació
Vista exterior de l’absidiola nord, avui dia amagada per un cortal.
ECSA - J.L. Valls
Aquesta església és la parròquia de Torrelles de la Salanca, poble situat a la riba dreta de l’Aglí, prop de la seva desembocadura, a banda i banda del rec del Bordiu. La part més antiga del poble és a la dreta del rec i és centrada per l’església de Sant Julià i Santa Basilissa.
Mapa: IGN-2548. Situació: Lat. 42° 44’ 37,8” N - Long. 2° 59’ 36,6” E.
Torrelles dista de Perpinyà 11 km. Hom hi arriba des de Perpinyà per la carretera D-31.
Història
D’aquesta església no es disposa de notícies històriques documentals fins a la fi del segle X. L’any 988 el prevere Oliba feu donació a l’abadia de Cuixà d’un alou situat en el territori de la vila de Torrelles, que comprenia una vinya que limitava al nord amb la vinya de Guillem i de Sant Julià; una segona vinya que confrontava a ponent amb la vinya de Sant Julià, i una terra que limitava al nord amb la propietat de Sant Julià.
Es desconeix exactament el moment (potser a la segona meitat del segle XI), però el cert és que l’església de Torrelles fou seu d’una canònica augustiniana, que acabà depenent de Sant Joan de Perpinyà.
Com s’explica en la descripció arquitectònica de l’edifici, cap al 1912 l’església patí una profunda i desafortunada reforma que en va desfigurar completament l’estructura.
Església
Planta de l’església, amb les mides interiors, segons un dibuix fet per L. de Bonnefoy al segle passat, abans de la desafortunada reforma del 1912.
ECSA - J. Valls
Originalment era una església de tres naus, però es transformà malauradament en església de nau única al començament del segle XX, i se’n suprimiren els pilars i les voltes. Seria desitjable una restauració del que ha restat de l’edifici.
Actualment els tres absis són amagats exteriorment per cases i per una sagristia i les absidioles són aparedades interiorment.
Brutails la va descriure així: “Té tres compartiments. La nau central té l’amplada de 4,20 m. Els pilars són de secció cruciforme i d’un gruix d’1,68 m; les naus laterals tenen 2,20 m. La volta central és de mig punt i la clau és a 10 m del sòl; els arcs torals, de ferradura bastant peraltada, fan 9 m; les grans arcades, 5,80 m. La volta de cada nau lateral és de quart d’esfera, de 6,60 m des de sota la clau, i amb arcs torals de ferradura. La nau rep claror per finestres obertes a través de les filades inferiors de la volta, que ha estat refeta i potser aixecada, perquè la diferència entre el nivell de la volta de canó i la dels arcs torals no és racional. Podria ser que abans d’aquest renovament la nau no tingués finestres”.
Aquesta descripció fa pensar que la coberta primitiva era de fustam sobre arcs de diafragma, els quals esdevingueren arcs torals quan fou coberta amb volta, probablement al segle XII. Així s’explicaria la diferència d’1 m entre l’intradós dels arcs i la volta de la nau i també la presència d’arcs torals de ferradura a les naus laterals cobertes amb volta de quart d’esfera, com també l’obertura de les finestres “a través de les filades inferiors de la volta”. Un cas anàleg és el de la catedral d’Elna i també, entre altres, el de l’abadia d’Arles, cobertes de fustam al segle XI i amb volta al XII.
Brutails assenyalava, a l’església de Torrelles, la presència de motllures esculpides (a les impostes de quart de cèrcol i potser als xamfrans dels pilars).
Sortosament, ens ha arribat a les mans un plànol, visiblement molt precís, dibuixat amb llapis pel notable arqueòleg Louis de Bonnefoy, que presenta uns significatius detalls no assenyalats per Brutails.
Les dues absidioles no emmarquen l’absis principal sinó la paret recta d’un tram de cor de davant de l’absis, amb el qual es comunicaven, aparentment, per dos passatges (dels quals el del nord, probablement aparedat, no apareix en el plànol). Un mateix dispositiu existeix en esglésies preromàniques del segle X, com Sant Genís de Fontanes, Santa Maria de la Clusa Alta, o encara a Sant Miquel de Cuixa, entre les absidioles semicirculars prolongades en línia recta.
A l’oest, una paret (d’1,88 m de llargada) separava la nau principal de les laterals, contrastant amb els quatre pilars cruciformes de la part central de l’església: això suggereix que, potser en un primer moment, uns pilars rectangulars semblants a elements de paret separaven (com a Sant Miquel de Cuixa) la nau central de les naus laterals.
Avui dia, com en el temps de Bonnefoy, la capçalera principal queda amagada exteriorment per una sagristia i les absidioles per un cortal i una casa. Ara com ara, hem pogut verificar l’existència, a l’absidiola nord, d’una finestra de simple esqueixada, l’arquet de la qual és tallat dins un monòlit, com passa també a les absidioles preromàniques de Cuixà. Només la finestra de l’absidiola sud, també de simple esqueixada, figura en el plànol de Bonnefoy. Pel que fa a la finestra axial de l’absis principal, aparedada i amagada per un armari de la sagristia, presenta una arquivolta amb relleus esculpits i es pot datar al segle XII, com també les impostes esculpides dels pilars cruciformes de la nau descrites per Brutails.
Un altre element que Bonnefoy no havia pogut veure són els dos contraforts de pedra picada de grans dimensions existents, originàriament, a una i altra banda de l’absis principal: un detall més que l’equipara amb els absis preromànics de Sant Andreu de Sureda i de Sant Genís de Fontanes (on són generalment ignorats). Per tot això hom pot pensar que el conjunt de Sant Julià i Santa Basilissa de Torrelles, quan encara no hi havia la volta, podria remuntar-se a la segona meitat del segle X: fet que seria confirmat pels “arcs torals de ferradura bastant peraltada” (com a Sant Martí de Fonollar?) dels quals parla Brutails.
Només la supressió de les construccions i d’altres intervencions parasitàries permetria verificar aquestes hipòtesis i valoritzar el que queda d’una de les esglésies més interessants del Rosselló romànic i potser preromànic, deplorablement feta malbé per ini-ciatives que hom es veu obligat a qualificar de bàrbares i irresponsables. La capella lateral, que figura al costat nord de la planta de Bonnefoy, és coberta amb una volta de creueria de secció poligonal i data probablement del segle XIV. Una capella simètrica, al costat oposat, és moderna i dedicada a sant Joan Baptista Vianney. Malauradament, la seva construcció feu desaparèixer el portal primitiu, que s’obria a la paret de migdia i que Brutails no va descriure.
Escultura
Prop del portal hi devia haver un petit relleu romànic que ara es troba encastat a la paret oriental de la capella sud. S’hi ha representat la figura d’un difunt eclesiàstic —segons M. Durliat representa sant Pere—, dret, beneït a la dreta per la mà de Déu i acompanyat, a l’esquerra, pel colom de l’Esperit Sant. Per tots els detalls estilístics, però en especial pel tractament dels plecs, força estrets i de línia poc definida, aquest relleu és atribuïble a la mà o al taller de l’escultor Ramon de Bianya, el qual treballava al Rosselló en el primer quart del segle XIII.
A la finestra axial de l’absis principal també hi ha alguns relleus esculpits. Es tracta d’un fris de palmetes amb una motllura de corda, corresponent en aquest cas al segle XII, que decora l’arquivolta de la finestra. A una mateixa data devien correspondre els relleus, no conservats, que segons Brutails ocupaven les impostes dels pilars cruciformes de la nau.
Altar
l’ara d’altar que es conserva a l’interior de l’església, feta en marbre tot reaprofitant un dels blocs d’un sarcòfag paleocristià; a baix, un detall —capgirat— dels relleus que encara resten de la decoració del segle IV.
ECSA - J.L. Valls
A l’interior de l’església es conserva una ara d’altar feta de marbre blanc, de la sèrie d’altars decorats amb lòbuls datables dins el segle XI, que va ser trobada formant part del paviment del porxo de l’església. La seva extracció va permetre verificar que havia estat tallada reaprofitant el fons d’un sarcòfag paleocristià del segle IV. De fet, encara es pot veure en la part baixa de l’ara un fragment de l’escena esculpida en el sarcòfag, consistent en el Sacrifici d’Isaac per Abraham.
La part superior de l’ara, tal com es va treballar en època romànica, presenta un fris de lòbuls semicirculars i florons trilobats força malmès. S’assembla molt a les ares de Sant Martí d’Empúries (que hom pot datar el 926) i de Cabestany, al Narbonès. Aquesta es pot datar el 904 o 914 gràcies a una inscripció (anys VI o XVI del regnat de Carles el Simple).
Pica
A l’interior de l’església es conserva una pica baptismal de marbre blanc que no presenta cap tipus de decoració. Cal destacar, però, que sobre la seva vora porta una inscripció amb lletres majúscules, en gran part esborrada, on creiem llegir:
DO EPO... RO... S OBTULIX... IXP... OMNIBUS ORANTIBUS A ROM... ECCLESIA S...
Les lletres EPO serien l’abreujament normal de episcopo i les lletres DO les finals del nom del bisbe, que proposem identificar amb el bisbe Hildesind (Hildesindo episcopo), abat de Sant Pere de Rodes el 945 i bisbe d’Elna del 979 al 991. Cal recordar, però, que l’abadia de Sant Pere de Rodes posseïa en aquesta època l’església de Sant Pere de Torrelles, de la qual podria provenir aquesta pica, de forma molt eixamplada, potser d’origen romà i de marbre antic.
El 1921 fou trencada i dissimulada sota una escala, tot i que havia estat classificada com a Monument Històric. S’ha recollit un fragment incorporat al nou campanar, però falta encara un element de la vora.
A propòsit de la inscripció, els investigadors Favreau, Michaud i Mora consideren que “les lletres conservades semblen d’una fastura massa regular per a ser atribuïdes al segle X. Sembla que no cal remuntar-se més enllà del segle XI”. Desconeixen evidentment l’epigrafia catalana del segle X, per exemple l’admirable inscripció dedicatòria de Sant Martí d’Empúries (926), per no citar-ne d’altres.
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Brutails, 1901, pàgs. 57,150 i 180
- Cazes, 1990, pàg. 37.
Bibliografia sobre l’escultura
- Brutails, 1892, pàgs. 565-566, i 1901, pàgs. 57, 150 i 180
- Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 162
- Ponsich, 1980a.
Bibliografia sobre l’altar
- Deschamps, 1925
- Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 162
- Ponsich, 1982.
Bibliografia sobre la pica
- Bonnefoy, 1856-63, pàg. 120
- Ponsich, 1980a, núm. 11, pàg. 308
- Corpus des inscriptions, 1986, pàg. 158.