Situació
Vista del conjunt del monestir amb la capçalera i el campanar inacabat a la part de migdia.
Rambol
Vista aèria del monestir des de la seva part meridional, amb les valls de Mur i Horta al fons.
TAVISA-J. Todó
Important monestir situat al punt culminant de la Mola o muntanya de Sant Llorenç, a 1 095 m sobre el nivell del mar.
Mapa: 36-15(392). Situació: 31TDG183106.
És accessible per diferents camins de muntanya, ben coneguts pels excursionistes. Per a la majoria de visitants el camí tradicional és una bona pista que es pot fer amb cotxe fins a Can Pobla, i des d’aquí un camí ben senyalitzat, però costerut i força dreturer, porta fins al monestir en mitja hora de caminada. Una carretera nova, a través d’una moderna urbanització, porta fins al peu del Cavall Bernat o penyal singular, d’on surt un camí que es troba amb l’anterior.
Durant la temporada d’estiu sol residir-hi una família que té servei de bar i, algunes temporades, de restaurant. Quan aquesta no hi resideix, cal demanar la clau a Matadepera, a la rectoria o al Centre Excursionista de Catalunya. (APF)
Història
Troballes arqueològiques en diverses coves de la muntanya, com la de les Animes, la del Frare o la cova Simanya, testimonien que era poblada des de la prehistòria. En etapes més acostades, que van de l’època romana o la visigòtica, s’han trobat cistes prop de Can Pobla i de Can Robert, unes tombes amb sivella visigòtica al coll de les Eres i altres sepulcres amb tègules prop de la cova dels Obis.
Tot això prova que, de sempre, la muntanya fou un lloc de refugi i d’habitatge.
Una llegenda, creada o difosa pels monjos de Sant Cugat quan pretenien el domini del monestir del Munt, explicava que s’hi havien refugiat durant la invasió dels àrabs, cosa que, en tot cas, podia haver ocorregut circumstancialment en algun moment de perill, com en la ràtzia d’Almansor.
La documentació, des dels anys 947 i 957, fa esment de l’església de Sant Llorenç i de les seves capelles o altars de Santa Maria i de Sant Miquel, amb els seus servientes, als quals, de vegades, ja des del 972, s’afegeix la domum Sancti Stephani cuius baselica sita est in monte Sancti Laurentii, que es refereix, sens dubte, a la que més tard es dirà Sant Esteve de la Vall, situada a Can Pobla. Això ha originat el dubte de si inicialment hi havia al lloc petites capelles o esglésies per a eremites, els servientes, que més tard s’haurien refós en dues esglésies: la de Sant Llorenç, que va absorbir la de Santa Maria i la de Sant Miquel i que esdevingué església monàstica, i la de Sant Esteve, que tindria el caràcter de parròquia per els residents a la muntanya. Primera fundació. La documentació i les referències tardanes al cenobi semblen confirmar que, un xic abans del 985, el monestir de Sant Cugat del Vallès va estructurar la vida monàstica de l’església de Sant Llorenç; hi col·locà un prior o abat i monjos que depenien de Sant Cugat, que, a més, devien tenir la missió de convertir en monjos els antics eremites. Així ho deien els monjos de Sant Cugat en un document del 1099, quan van recuperar el domini o patrocini sobre el monestir de Sant Llorenç.
Hi ha un altre document, del 1013 o més tardà, en el qual consta que el comte Borrell II, l’any 975, havia venut les esglésies de la muntanya de Sant Llorenç a l’abat Joan i al monestir de Sant Cugat del Vallès, per la suma de dues pensas de plata.
Tot plegat permet suposar que la primera fundació o estructuració del monestir es va fer entre el 975 i el 985, moment en què l’abat Joan i dotze monjos que s’havien refugiat a Barcelona foren morts arran de l’ocupació d’Almansor; en canvi, se salvà la part de la comunitat que es refugià a Sant Llorenç del Munt.
De tota manera, l’estat en què quedà el monestir de Sant Cugat va fer que els seus monjos abandonessin o descuressin el monestir de Sant Llorenç. Segona fundació, o conversió en abadia. La fundació definitiva com a abadia va tenir lloc l’any 1013. Tres solemnes documents, dos d’ells del 18 de maig i l’altre del 25 d’octubre, exposen que els comtes Ramon Borrell i Ermessenda, amb el sacerdot i canonge de Barcelona, Longobard, compraren o recuperaren del monestir de Sant Cugat les esglésies del Munt. L’últim document és signat pels comtes i pels tres bisbes, el de Barcelona, el de Vic i el d’Urgell.
Una donació comtal important, de béns nombrosos i diversos, feta el 10 d’agost de 1014, diada de Sant Llorenç, i signada al mateix monestir pel bisbe de Barcelona, fixa aquesta data com l’inici del monestir de Sant Llorenç com a abadia independent, que poc després trobem que és regida per l’abat Borrell.
Mapa de les possessions i drets del monestir fins al segle XIII.
A. Pladevall
El monestir va arribar al zenit de prestigi i d’influència entre el 1020 i el 1071, temps en què, amb algunes intermitències, l’abat Odeguer en va estar al capdavant. El monestir adquirirà tot el terme de Castellar del Vallès, incloent-hi l’alou de Matadepera, a més de l’alou de la vall de Mur, al terme de Sant Llorenç Savall; reedificarà i consagrarà l’església actual del monestir el 24 de juny del 1064 i crearà també un priorat o filial a Santa Maria de la Llacuna, a l’antic terme del castell de Vilademòger. També és el temps en què el monestir tenia una comunitat formada per l’abat i tretze monjos, xifra que va anar baixant als segles següents fins a arribar a una mitjana de set o vuit al segle XIII, i de cinc o sis al segle XIV i part del XV, fins a la seva extinció com a abadia el 1608.
El baix nombre de monjos —el costum benedictí i d’altres ordres preveia que una abadia n’havia de tenir un mínim de dotze, a més de l’abat— fou un dels constants problemes d’aquest monestir; li ocasionà llargues vacants entre el 1437 i el 1487 i, en més d’una ocasió, l’intent de reduir-lo a simple priorat. Les possessions. En un mapa conjunt intentem donar una idea de les possessions del cenobi, que havia arribat al punt màxim d’expansió a mitjan segle XIII. El lot més compacte era entorn de la muntanya del Munt, on posseïa la parròquia de Sant Esteve Savall o de Can Pobla, que estenia la seva jurisdicció per la muntanya de la Mola i del Munt, i les parròquies veïnes de Sant Joan de Matadepera i Sant Esteve de Castellar. També posseïa la jurisdicció i el domini de la vall de Mur, ara dins el terme de Sant Llorenç Savall, el terme i la parròquia d’Ullastrell, o Ustrell, del Vallès Occidental, i la quadra de Secanella, al terme de Veciana de l’Anoia.
Els béns dispersos, masos, terres i censos, s’estenien per les parròquies de Sant Llorenç Savall i els termes vallesans de Terrassa, Rubí, Castellbisbal, Caldes de Montbui, Gallifa, Sentmenat, Sabadell, Mollet, Llerona, i Polinyà. A l’Anoia i al Penedès tenia, a més de la quadra de Secanella, béns a Pierola i Terrassola i Lavit, sense oblidar el priorat de Llacuna.
A la diòcesi de Vic també tenia notables béns: a Mura, Vacarisses, Sant Joan d’Oli i Veciana. Més allunyats, al sector del Maresme de la diòcesi de Girona, posseïa alguns alous a Santa Maria de Pineda i a Sant Cebrià de Vallalta. També tenia dues o tres cases a la ciutat de Barcelona.
Tots aquests béns produïen, cap a l’any 1280, una renda neta anual que es calculava en 5 336 sous, segons el valor de la dècima que el monestir pagava a Roma. Comparant el que pagava aquest monestir amb els altres monestirs del país, el trobem un xic inferior en rendes a l’Estany i a Sant Benet de Bages i semblant als de Breda i Sant Pau del Camp; era, per tant, un monestir de tall mitjà, semblant en terres o possessions a altres grans monestirs, però molt inferior en rendes pel seu caràcter muntanyós; el fet que el territori fos poc habitat provocava una rendibilitat baixa.
Acta de consagració de l’església del monestir de Sant Llorenç del Munt (24 de juny de 1064)
"Si a Redemptore nostro Jesuchristo perpetuae remunerationis praemium non diffidimus, sed magnopere affirmamus percipere quando fidelium mentes divinae retributionis amore et caelestis regni sublimatione accensae ad hoc fideliter eriguntur, ut ex propriis sumptibus divino famulitio ecclesias construant et multo laboris exercitio ad summi Imperatoris laudem aedificent, quanto magis credendum est et illis profuturum qui ob animarum suarum parentumque remedium et ob capessendum perpetuae vitae donum postquam construxerint parietes templorum, ad hoc sine intennissione laborant quo haec quae aedificaverunt templa Domino Deo, Sanctisque suis consecrant, atque gratiam Sancti Spiritus quae necdum illis in locis accepta erat constractis ecclesiis et sibi ipsis impositione manus et consecratione pontificis impetrare valeant?
Quapropter ego Berengarius nutu Dei sanctae ecclesiae Barcinonensis episcopus, in sumo perpetuae divinitatis nomine ab Incarnatione Domini anno sexagesimo quarto post millesimum, regni Philippi regis sequidem quinto, octavo (1) kalendas julii, domno Raymundo Berengarii Principe piissimo cum venerabili cojuge domma Almode Barchinonensium Marchiam juste viriliterque regente; pulsatus jussu praefatorum Principum et precibus Abbatis coenobii S. Laurentii in cacumine montis super Tarraciam siti, consecrando subarrans annulo divinae legis coelesti Regi sponsam ecclesiam praelibati coenobii S. Laurentii, dono et confirmo praefato coenobio universa sua praedia, parrochias et cunctas decimas, primitias atque oblationes et sexaginta passum in circuitu ipsius coenobii cimiterium, et omnia quae a fidelibus ibi sunt tradita in comitatu Barchinonae, sive Ausonae, sive Gerundae, et quae sibi juste sunt debita quantumcumque, et quandocumque, et ubicumque, largitionibus christicolarum Deum timentium quandoque juste acquisita sunt, aut acquisita erunt, excep tis alodiis, exceptis decimis atque primitiis quas tenent in termino Tarraciae et Castellarii praefatus Princeps domnus Raimundus et jam dicta Comitissa ut secure jam dictum S. Laurentii coenobium habeat et possideat in perpetuum, salva tantummodo nostrae Sedis, mei et successorum meorum reverentia atque obedientia, videlicet de famulitiis nostrae Sedis nobis ipsis pertinentibus.
De ipsis vero praediis qualibuscumque modis cum affrontationibus suis, et exitibus et regressibus a loco ipsius coenobii, et de decimis et primitiis vel oblationibus a fidelibus oblatis, et cimiteriis, et de cunctis rebus quorumcumque generum quae hodie possidet vel ab hic per universa tempora possederit vel acquisitas habet vel acquisierit, exceptis praefatis alodiis, decimis, atque primitiis quas tenent praelibati principes in praedictis locis per auctoritatem beati Petri Apostolorum Principis et beatissimi Laurentii cujus honore ecclesia constructa est, jam dicti coenobii, et per ordinem nostrum excommunicamus et interdicimus ut nullus homo cujuslibet potestatis, aut sexus, aut ordinis, ahquid inde audeat tollere aut alienare vel ad damnum praelocuti coenobii quolibet modo transferre vel commutare praeter consensum Abbatis, monachorumque coenobii praefati.
Igitur hanc universam nostrae constitutionis dotem superius promulgatam perenni lege valituram censemus, omnemque hominem illam observantum et ut stabilis permaneat adjuvantum pro posse benedicimus, et ut diuturnitatem vitae praesentis et perpetuitatem semper manentis obtineat peroptamus; statuimus ut conservata reverentia et obedientia sicut supra retulimus nostrae Sedi et Nobis debita sub divini judicii obtestatione et anathematis interdictione, ut si quislibet homo cujuscumque potestatis, sexus aut ordinis, hanc disrumpere vel violare nisus fuerit, aut dirumperit aut violaverit, hic de potestate Dei Omnipotentis et beati Petri Apostoli omniumque Sanctorum et nostra excommunicatus permaneat et a conventu sanctae Ecclesiae et omnium christianorum alienus existat, quod si ab incepto desistat, et digna poenitudine simul et emendatione satisfaciat, ab hac excommunicatione solvatur; et haec nostra constitutio inconvulsibilis et stabilis perpetualiter habeatur.
+Nos Berengarius Dei gratia Episcopus cum nostra manu subscribimus et omnia praedicta firmamus et testes inferius firmare rogamus. +Berengarius, levita, subscribo. - Guillermus archidiaconus, subscribo. Ego Dalmatius, Praepositus, subscribo. Ego Petrus, sacrista, subscribo. - Ego Jacobus, canonicus, subscribo. - +Ego Benedictus presbyter qui jussu Reverendi domni praedicti Episcopi haec scribi feci et clausi et omnes testes firmare vidi anno ut supra et meum appono sig+num."
[O]: perdut.
A: Còpia del segle XII. ACA Monacals Hisenda. Perg. de Sant Llorenç del Munt, núm. 194.
a: P. de Marca: Marca hispanica, ap. 255, cols. 1123-1124.
b: A. Vergés: Sant Llorenç del Munt, Barcelona 1871, pàgs. 39-43.
Traducció
"Si no desconfiem de rebre del nostre redemptor Jesucrist el premi de l’eterna remuneració, sinó que estem segurs de rebre’I sobretot quan les ments dels fidels, abrandades pel desig de la retribució divina i per l’exaltació del regne celestial, s’eleven fidelment per a construir esglésies per al servei diví amb els seus propis recursos, i amb gran esforç del seu treball les edifiquen a lloança del suprem Emperador, quant més no hem de creure que en rebran profit aquells que després d’haver fet pujar les parets del temple per a remei de les seves ànimes i de les dels seus pares i per a assolir el do de la vida eterna, treballen sense parar perquè aquests temples que han edificat siguin consagrats al Senyor Déu i als seus sants i perquè puguin aconseguir per a les esglésies que han construït i per a ells mateixos la gràcia de l’Esperit Sant que encara no havia estat rebuda en aquests llocs, mitjançant la consagració del bisbe i la imposició de les seves mans.
Per això, jo, Berenguer, bisbe de la santa església de Barcelona per voler de Déu, en el nom suprem de l’eterna divinitat, l’any mil seixanta-quatre de l’encarnació del Senyor, cinquè del regnat del rei Felip, el dia vuitè de les calendes de juliol, mentre governa justament i vigorosament la Marca de Barcelona el piadosíssim príncep Ramon Berenguer juntament amb la seva venerable esposa, la senyora Almodis; mogut per l’ordre dels esmentats prínceps i pels precs de l’abat del monestir de Sant Llorenç, situat al cim de la muntanya que hi ha sobre Terrassa, consagrant com a esposa del regne celestial l’església de l’esmentat monestir de Sant Llorenç i donant-li com a arres l’anell de la llei divina, dono i confirmo a l’esmentat cenobi tots els seus predis, les parròquies i tots els delmes, primícies i oblacions i un cementiri de seixanta passes al voltant del mateix monestir i tots els béns que li han estat lliurats pels fidels al comtat de Barcelona o d’Osona o de Girona, i tots els que li són deguts, en qualsevol moment i en qualsevol lloc per donació dels seguidors de Crist temerosos de Déu i tots els que hagin estat o que seran adquirits de manera justa en qualsevol moment, llevat d’aquells alous i dels delmes i primícies que posseeixen dins el terme de Terrassa i de Castellar l’esmentat príncep, el senyor Ramon i la ja esmentada comtessa, perquè l’esmentat monestir ho tingui i posseeixi per sempre, salvaguardant únicament l’acatament i l’obediència a la nostra seu, a mi mateix i als meus successors, o sigui, els serveis de la nostra seu, que ens corresponen a nosaltres.
Sobre aquests predis, de la classe que siguin, amb les seves afrontacions, les entrades i sortides del territori del monestir, els delmes i primícies i les oblacions presentades pels fidels, els cementiris, tots els béns de qualsevol classe que avui posseeix o que des d’ara i en qualsevol moment pugui posseir, o que tingui adquirits o que pugui adquirir, exceptuant els esmentats alous, delmes i primícies que tenen els esmentats prínceps en aquests llocs per l’autoritat de sant Pere, príncep dels apòstols, i de sant Llorenç, en honor del qual ha estat construïda l’església del sobredit cenobi, per ordre nostra sancionem amb l’excomunió i amb l’interdicte que cap persona de qualsevol potestat, sexe o orde no gosi arrabassar-ne o alienar-ne res, ni transferir-ho de cap manera ni permutar-ho en perjudici de l’esmentat monestir, sense el consentiment de l’abat i dels monjos del susdit cenobi.
Així doncs, deixem establert que tota aquesta dotació de la nostra constitució abans promulgada tingui validesa com a llei perpètua i a totes les persones que la compleixin i que contribueixin segons llurs possibilitats perquè romangui estable, les beneïm i els desitgem un llarga durada de la vida present i la perpetuïtat d’aquella que mai no s’acaba; i si no s’observa l’acatament i l’obediència a la nostra seu i a nosaltres, tal com s’ha dit més amunt, els posem sota l’obtestació del judici diví i la interdicció de l’anatema, de manera que si algú de qualsevol potestat, sexe o orde pretengués trencar o violar aquesta dotació, o la trenqués o la violés, que pel poder de Déu omnipotent, de sant Pere apòstol i de tots els sants, i pel nostre, resti excomunicat i sigui considerat com a estrany a l’assemblea de la santa Església i de tots els cristians; però si desisteix del seu intent i paga la satisfacció amb una penitència i alhora amb una esmena adequades, que sigui absolt de l’excomunió; i que aquesta constitució nostra sigui considerada immutable i estable per sempre.
Nós, Berenguer, bisbe per la gràcia de Déu, ho subscrivim amb la nostra mà i confirmem totes les coses que abans hem dit i preguem als testimonis que ho confirmin a sota. Berenguer, levita, ho subscric. Guillem, ardiaca, ho subscric. Jo, Dalmau, prepòsit, ho subscric. Jo, Pere, sagristà, ho subscric. Jo, Jaume, canonge, ho subscric. Jo, Benet, prevere, que ho he fet escriure per ordre del reverend senyor bisbe esmentat, i que ho he conclòs i que he vist que tots els testimonis ho confirmaven, hi poso també la meva signatura, l’any abans esmentat."
(Traducció: Joan Bellès i Sallent)
La unió a Sant Cugat del Vallés
Entorn de l’any 1088, en el moment en què triomfava a casa nostra la reforma romana o gregoriana, trobem el monestir de Sant Llorenç del Munt subjecte a Sant Ponç de Tomeres i a Sant Cugat del Vallès, monestirs que es trobaven sota la direcció de Sanç Berenguer, monjo de Tomeres i germà del comte Ramon Berenguer I.
El monestir va entrar dintre de l’etapa tèrbola en què l’abat Frotard, de Sant Ponç de Tomeres, va annexionar-se, amb l’aprovació papal, els monestirs de Sant Cugat del Vallès, Sant Benet de Bages, Sant Llorenç del Munt, i durant un temps també el de Sant Pere de Rodes.
Sant Cugat va reeixir a escapar-se de la subjecció a Sant Ponç de Tomeres el 1090, i poc després, entre el 1097 i el 1099, amb l’aprovació del comte Ramon Berenguer III, s’uniren al monestir de Sant Cugat, les abadies i priorats de Sant Llorenç de Munt, Sant Salvador de Breda, Sant Pau del Camp, Santa Maria del Coll de Font-rúbia i Sant Pere de Clarà. Alguns d’aquests monestirs van recuperar l’autonomia més endavant, però no ho féu el monestir de Sant Llorenç, cobejat de sempre pels abats de Sant Cugat, que hi va restar sempre unit, bé que conservant el caràcter d’abadia.
Els abats del Munt es resistiren inicialment a aquesta subjecció, la qual fou formalitzada al principi per una butlla del papa Alexandre III del 1179. En la subjecció s’ordenava que quan morís l’abat del Munt es notifiqués al de Sant Cugat; el capítol s’havia de reunir per a elegir el nou abat un cop n’haguessin obtingut la llicència de l’abat de Sant Cugat, al qual s’havia de traslladar tot seguit el resultat de l’elecció. Tenien altres obligacions amb l’abat de Sant Cugat: havien de prestar-li obediència i donar-li el cens de dos besants d’or cada any per la festa de Sant Martí. A més, quan anava al Munt, l’abat de Sant Cugat podia prendre el lloc de l’abat.
La decadència
El monestir va tenir una vida normal fins ben entrat el segle XIV. L’aïllament de la casa i la seva petitesa fou causa d’algunes concessions especials als monjos, el nombre dels quals, com abans s’ha indicat, va anar minvant. Entre ells hi havia els càrrecs de prior claustral, cambrer, cellerer i infermer, amb rendes pròpies.
La duresa del lloc va ésser sempre un obstacle per al bon desenvolupament del monestir, que inicià la decadència en la llarga seu vacant que s’estengué a la major part del segle XV. Els administradors i procuradors que entre 1437 i 1487 varen regir la casa estaven més pendents de la part econòmica que no de l’espiritual. Els monjos rebien una quantitat fixa per a la seva sustentació i vagaven una mica al seu aire, passant tant de temps com podien fora del monestir.
Això es va agreujar a partir del 1505, que l’abadia estigué en mans d’abats comandataris.
L’any 1592 es va decidir la unió de les seves rendes al col·legi de la Congregació Claustral Tarraconense, establert inicialment a Lleida i després a Sant Pau del Camp, a Barcelona. Mort el darrer abat, Francesc Olivó d’Alvèrnia, el 1608, es va dur a terme la decretada unió. A partir d’aquest moment, el col·legi va considerar l’antiga abadia només com una font d’ingressos i va deixar de tenir vida monàstica o, almenys, comunitària, ja que fou regida per sacerdots pagats pel col·legi o per monjos vells que hi vivien retirats o com a simples administradors.
Segons el viatger Francisco de Zamora, que hi pujà el 1781, l’edifici de l’església es mantenia sòlid, però tota la resta es trobava molt arruïnada i deixada, amb els sepulcres oberts i les calaveres rondant per terra. Diu que feia alguns anys que hi vivia un monjo i en aquell moment només hi vivia un ermità.
L’any 1804 es tancà l’església al culte, i el 1809 fou profanada pels francesos, que hi pujaren amb l’esperança de trobar-hi tresors.
La restauració material
L’església de Sant Llorenç del Munt va restar abandonada i convertida en un corral entre el 1809 i el 1869, després d’haver perdut la teulada i que haguessin caigut la major part dels antics edificis monàstics. L’obra de restauració fou dirigida i animada pel Dr. Antoni Vergés i Mirassó, fill de Cas-tellar del Vallès, que fou també ecònom de Sant Llorenç Savall, el qual va aconseguir que fos restaurada i oberta al culte novament l’any 1871, el mateix any que va publicar una interessant monografia del monestir.
L’any 1948 es creava l’Associació d’Amics de la Muntanya de Sant Llorenç, que ha procurat noves millores al temple i a la casa o hostal que té annex. Entre el 1960 i el 1970 s’hi feren notables obres i millores.
Modernament s’hi han fet noves obres de consolidació i el monestir es troba a vora i dins l’àmbit de protecció del Parc Provincial de Sant Llorenç del Munt, creat el 1972, i que és a càrrec de la Diputació de Barcelona. (APF)
Vegeu a continuació l'abaciologi del monestir de Sant Llorenç del Munt, des del 1918 fins al 1608. Del 1608 en endavant els priors del col·legi de la Congregació Claustral Tarraconense, establerta a Lleida fins a mitjan segle XVII i a Sant Pau del Camp, de Barcelona, a partir del 1672, s’intitulaven priors de Sant Llorenç del Munt, entre molts altres títols.
Abaciologi del monestir de Sant Llorenç del Munt
| Borrell | ...1018... |
| Odeguer | 1020-1021 |
| Bonuci | 1021... |
| Odeguer | 1029-1071 |
| Gerbert | 1078-1082 |
| Sanç Berenguer, prior | 1088-1091 |
| Arnau, prior o prepòsit | 1094-1095 |
| Guillem, abat | 1101-1107 |
| Guillem Ramon | 1120-1126 |
| Bernat Eimeric | 1126-1169 |
| Llorenç | 1170-1187 |
| Ramon | 1188-1193 |
| Ponç | 1193-1207 |
| Pere de Gosorós (?) | 1208... |
| Guillem | 1210-1217 |
| Berenguer | 1223-1252 |
| Guillem | ...1262... |
| Ramon de Poses | 1265-1288 |
| Pere de Guardiola | ...1290 |
| Bernat de Vallromanes | 1291-1292 |
| Pere Bonfill (o Bofill) | 1292-1302 |
| Guerau de Tallada | 1302-1314 |
| Bernat de Soler | 1314-1318 |
| Guillem de Santmartí | 1318-1337 |
| Pere | 1337-1349 |
| Jaume Rovira | 1349-1359 |
| Marc de Santmartí | ...1361... |
| Mateu | ...1365... |
| Ramon | ...1382... |
| Marc | 1387-1391 |
| Berenguer de Santmartí | 1393-1410 |
| Francesc Roure | 1412-1422 |
| Valentí Safont i Viader | 1423-1437 |
| llarga seu vacant | 1437-1487 |
| fra Marc de Fortià, administrador | ...1437... |
| fra Lluís Manuel de Cruïlles, prior i adm. | 1447-1460 |
| fra Joan Ripoll, administrador | ...1456... |
| Joan de Valls | 1487-1493 |
| Bernat de Vilalba | 1496-1505 |
| ABATS COMENDATARIS | |
| Climent, cardenal | 1505-1507 |
| Bernat de Vilalba (2a vegada) | 1508-1536 |
| Domènec de Vilalba (nebot i abans procurador de l’anterior] | 1537-1561 |
| Pere de Santjoan | 1565-1596 |
| Francesc Olivó d’Alvèrnia | 1598-1608 |
(APF)
Cronologia de Sant Llorenç del Munt
| 947 | És esmentada per primera vegada l’església de Sant Llorenç amb les seves capelles o altars de Sant Llorenç, Santa Maria i Sant Miquel. |
| 973-985 | En un d’aquests anys el comte Borrell II cedeix les esglésies de la muntanya de Sant Llorenç (Sant Llorenç i Sant Esteve) al monestir de Sant Cugat. |
| 975-985 | Probable establiment dels primers monjos o servents de Sant Cugat a l’església de Sant Llorenç. |
| 985 | Expedició contra Barcelona d’Almansor: destrueix Sant Cugat, mata una bona part de la seva comunitat i desbarata o fa impossible el primer intent de fundació de Sant Llorenç. |
| 1013 | Els comtes Ramon Borrell i Ermessenda, conjuntament amb el bisbe de Barcelona, rescaten de Sant Cugat les esglésies del Munt. |
| 1014 | Els comtes Ramon Borrell i Ermessenda doten de grans propietats l’església de Sant Llorenç, que ara es converteix en monestir independent. |
| 1018 | Notícies del primer abat, Borrell. |
| 1020-1021 | Els comtes donen l’església de la Llacuna al monestir de Sant Llorenç. |
| ~1029 | Comença el segon abadiat d’Odeguer, el gran endegador del monestir |
| 1039 | La comtessa Ermessenda, amb el seu nét, Ramon Berenguer I, dóna a Sant Llorenç el lloc d’Ullastrell i el terme de Castellar. |
| 1052 | El bisbe Guislabert de Barcelona ven a l’abat Odeguer l’església de Sant Esteve de Castellar |
| 1052 | L’abadia de Sant Llorenç té un abat i tretze monjos. |
| ~1060 | Es funda el priorat de Santa Maria de la Llacuna i se’n reedifica l’església. |
| 1064 | Es consagra l’església actual de Sant Llorenç del Munt |
| ~1071 | Mor l’abat Odeguer. |
| ~1088 | El monestir de Sant Llorenç és sotmès a l’abadia de Sant Ponç de Tomeres. |
| 1095 | Sant Llorenç s’allibera de la subjecció a Tomeres. |
| 1098 | El monestir de Sant Llorenç queda vinculat per sempre a Sant Cugat del Vallès. |
| 1117 | El bisbe sant Oleguer incorpora de nou l’església de Sant Esteve de Castellar al domini de la mitra de Barcelona. |
| 1179 | El papa Alexandre III mana que l’abat de Sant Llorenç sigui confirmat per l’abat de Sant Cugat del Vallès i que presti obediència al bisbe de Barcelona. |
| 1225 | L’abadia té l’abat, Berenguer, i deu monjos. |
| 1228 | Important visita feta per l’abat de Sant Cugat del Vallès al monestir de Sant Llorenç del Munt; és la primera coneguda d’una sèrie que durà fins el segle XV. |
| 1288 | Es funda un aniversari i la festa de la Immaculada a l’altar de Santa Maria. |
| 1295 | El papa Nicolau IV dóna permís per a poder celebrar a l’església de Sant Llorenç quan la resta del país estigui en interdicte papal. |
| 1305 | El reí Jaume II allibera el monestir de l’obligació de pagar sopars i allotjaments reials. |
| 1311 | Plet per límits amb el senyor del castell de Sapera. D’ara endavant els Obis marcarà el límit de jurisdiccions i la seva font serà utilitzada tant pels homes del monestir com pels del castell de Pera o Sapera. |
| 1319 | La comunitat té l’abat, Guillem de Santmartí, i vuit monjos. |
| 1322 | El bisbe Ponç de Gualba retorna l’església de Sant Esteve de Castellar al monestir de Sant Llorenç perquè es pugui completar fins a dotze el nombre de monjos. |
| 1341 | És esmentada per primera vegada la capella de Santa Maria. |
| 1361 | Concòrdia entre l’abat de Sant Llorenç i el senyor del castell de Pera sobre els homes de la vall de Mur. |
| 1418 | Conveni entre l’abat Francesc Roure i els quatre monjos que aleshores tenia el monestir sobre els menjars dels monjos. |
| 1437-1487 | Llarga seu vacant al monestir, que és regit per monjos administradors. |
| 1450 | Es cala foc a l’església el dia 7 de maig i es crema l’altar major, però se salven les hòsties del sagrari. |
| 1505 | Inici dels abats comendataris. |
| 1537 | Només resideixen dos sacerdots al monestir. |
| 1552 | Salvaguarda reial concedida al monestir pel príncep Felip (futur rei Felip II de Castella), aleshores lloctinent i governador d’Aragó. |
| 1555-1596 | L’abat Pere de Santjoan restaura el monestir però no troba monjos que hi vulguin viure. |
| 1595 | És construeix una casa per a ermitans a la cova i ermita de Santa Agnès. |
| 1608 | Mor el darrer abat, Francesc Olivó d’Alvèrnia. |
| 1608 | El monestir i les seves rendes són unides al col·legi seminari de benedictins de la Congregació Claustral Tarraconense. |
| 1637 | L’antic monestir és regit per un sacerdot que té cura d’ànimes dels feligresos de l’antiga parròquia de Sant Esteve de la Vall. |
| 1773 | Viu com a guarda de Sant Llorenç de Munt el monjo Benet Collell. |
| 1791 | La imatge de Santa Agnès és portada al monestir i cessa el culte en la dita capella. |
| 1804 | Se’n va el darrer monjo llec que vivia al Munt i cessa el culte a l’església. |
| 1809 | El 30 de març les tropes de Napoleó saquegen l’església. |
| 1809-1868 | El monestir i l’església resten abandonats i són expoliats; tot queda fet una veritable ruïna. |
| 1868-1871 | Antoni Vergés i Mirassó, rector de Sant Llorenç Savall, efectua la restauració del monestir i l’església. |
| 1871 | El mateix sacerdot, fill de Castellar, publica la seva valuosa història del monestir. |
| 1900 | L’arquitecte Elies Rogent i Amat publica el primer estudi arquitectònic sobre l’església de Sant Llorenç del Munt. |
| 1905 | Es crea el títol pontifici de comte de Sant Llorenç del Munt a favor d’Antoni Quadras i Feliu, propietari del monestir i la muntanya. |
| 1931 | L’església de Sant Llorenç del Munt és declarada monument històrico-artístic nacional. |
| 1947 | Es crea l’Associació d’Amics de la Muntanya de Sant Llorenç del Munt. |
| 1948-1950 | L’arquitecte Josep Maria Ros i Vila restaura les restes de l’antic monestir per tal de convertir-lo en hostal i refugi de muntanya. |
| 1977 | És aprovat el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt-Serra de l’Obac, que afecta 2 655 hectàrees, bàsicament dels termes de Matadepera, Sant Llorenç Savall i Mura. (APF) |
Església
Perspectiva isomètrica superior del conjunt monàstic.
J. A. Adell
Planta del conjunt conservat del monestir.
J. A. Adell
Del conjunt monàstic de Sant Llorenç del Munt, avui pràcticament només es conserva l’església, el campanar i una galilea adossada a la façana sud, mentre que la resta de les edificacions que formaven el monestir han desaparegut enrunades o bé transformades i incorporades a l’hostal que actualment ocupa el lloc de l’antic monestir.
L’element més visible de les estructures antigues és a l’angle sud-oest de l’hostal, on es conserven dues parets, molt arruïnades, que poden correspondre a estructures del monestir. Tanmateix, tampoc no hi ha vestigis visibles de les edificacions anteriors al monestir del segle XI, i potser li corresponguin les traces de mur situades a ponent de l’església, però en qualsevol cas cal esperar els resultats de les exploracions arqueològiques.
L’església del monestir de Sant Llorenç del Munt és un edifici plenament concebut i executat en l’estil més característic de l’arquitectura llombarda del segle XI català, de la qual podem considerar-lo com un dels edificis prototípics. L’estructura és de planta basilical amb tres naus, cobertes amb voltes de canó llises, amb un transsepte situat prop del centre de l’església, cobert amb volta de canó, perpendicular a les de la nau, i amb una cúpula vuitavada, sobre trompes, en la intersecció amb la nau central.
Secció longitudinal de l’església.
J. A. Adell
Les naus són coronades per absis semicirculars, oberts a les naus respectives a través de curts trams presbiterals. Les absidioles són totalment llises, originàriament amb una finestra central que només conserva l’absidiola sud, per tal com la nord fou objecte d’una “restauració” desencertada. L’absis també té una finestra central, i quatre fornícules del mateix tipus que les que hi ha a d’altres esglésies del segle XI, com Sant Vicenç de Cardona, però amb la particularitat que al Munt els nínxols són en nombre parell, sense la fornícula central, que contindria la finestra. Si tenim en compte que l’estructura amb nombre imparell és la més comuna, cal considerar que la solució de Sant Llorenç del Munt no té parió en el conjunt de les esglésies catalanes.
Els pilars que suporten els arcs, tots de mig punt, són rectangulars, llevat dels que suporten el cimbori pel cantó de ponent, que tenen forma de L per rebre l’arc toral de la nau central.
L’església té quatre portes, dues de petites en arc de mig punt, situades a les façanes nord i sud del transsepte, de les quals la del sud comunica amb el campanar, i dues més de grans, rectangulars, amb llinda i arc de descàrrega; una al sud, que dóna a la galilea, i una altra, molt esvelta, a la façana de ponent, que era aixoplugada per un porxo de fusta del qual només es conserven les mènsules.
Adossat a la façana sud del transsepte hi ha el campanar, que és una torre de planta quadrada, molt baixa, probablement inacabada, totalment llisa d’ornamentació, amb dos nivells de finestres, molt senzilles. Com que el campanar no era acabat, n’acomplia la funció una senzilla espadanya d’un sol ull, situada sobre la façana de ponent de l’església.
Com el campanar, les façanes de l’església són totalment llises d’ornamentació, llevat dels absis, que són decorats amb un fris d’arcuacions llombardes, en sèries de dues, entre lesenes. Els volums exteriors de l’edifici reprodueixen fidelment la seva estructura interna, amb la nau central lleugerament més alta que les laterals, i a la mateix alçada que el transsepte, on destaca el cos octogonal del cimbori.
Vista interior del cimbori, sostingut amb petxines, que s’aixeca en l’encreuament de la nau i el transsepte.
Rambol
Interior de l’església amb l’absis al fons i vista parcial de les tres naus.
Rambol
La porta que s’obre a la façana sud comunica amb una galilea, situada a un nivell més baix, coberta amb volta de quart de cercle i que en part, devia formar part de les estructures monacals.
L’aparell és de carreuons, simplement escairats, més descurats en la part dels absis que en la resta, amb una certa intenció cromàtica en la combinació de diversos tipus de pedres en elements com la finestra de l’absis central. L’interior de l’església era fins no fa gaires anys totalment arrebossat, acabat que segurament correspon a l’original.
Tot i el seu caràcter d’edifici plenament llombard, l’església de Sant Llorenç del Munt presenta la singularitat tipològica de tenir transsepte central, cosa que la diferencia dels models més comuns de basíliques amb transsepte, en què aquest és adossat a la capçalera, i la relaciona amb models bizantins, de combinació de planta basilical i central, com el Katholikon d’Hasias Lukas, i també amb altres edificis llombards com San Salvatore de Capodiponte, a Llombardia. (JAA)
Les darreres excavacions arqueològiques
Objectius i desenvolupament dels treballs
D’acord amb la metodologia habitual del Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona, durant els anys 1988, 1989 i 1990 s’han dut a terme sengles campanyes d’excavació dins del recinte del monestir.
Porta tapiada del mur de tramuntana, amb les dovelles i guardapols característic de l’arquitectura romànica del segle XI.
Rambol
Aquestes recerques —que hauran de continuar els anys vinents— tenien com a objectiu proporcionar informació històrica, imprescindible per a poder redactar els projectes de les obres de restauració que duu a terme el mateix Servei. Alhora, l’excavació ha servit per a estudiar diversos problemes plantejats pel jaciment, els quals no es poden solucionar mitjançant l’estudi de les fonts escrites.
Bàsicament es tractava d’establir els límits cronològics i l’abast físic de l’ocupació a l’època antiga, de perfeccionar la seqüència evolutiva del temple —fins ara només coneguda per indicis molt escadussers—, de determinar la situació de les hipotètiques dependències monacals romàniques, i de datar els edificis on ara hi ha l’hostatgeria.
Les recerques arqueològiques fetes fins avui —desenvolupades òbviament en condicions força difícils— encara no han assolit tota l’extensió del conjunt. Això no obstant, s’ha treballat en sectors prou importants i, de vegades, aclaridors. Així, s’ha excavat —potser fóra millor dir reexcavat—, tot l’interior del temple, i s’han dut a terme diversos sondeigs a tramuntana i a ponent de l’església. També s’ha estudiat totalment el subsòl del cos que tanca actualment el conjunt per la banda de migdia.
Resultats de la recerca
Dues vistes parcials de les excavacions fetes pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona, els anys 1989 i 1990, dintre l’església i en l’hostal o antiga residència monacal.
C. Cudeiro
La primera qüestió plantejada entre els objectius de l’excavació no s’ha resolt exhaustivament. Malgrat tot, ara ja estem en condicions d’assegurar l’existència d’una ocupació antiga al cim de la Mola. Durant els treballs s’han localitzat nombrosos fragments de ceràmica ibèrica, principalment grisa i comuna de pasta de sandvitx. En general, les troballes són fora de context, però al subsòl del cos sud-oest de l’hostatgeria ha aparegut una canalització inutilitzada a l’època antiga, dins la qual van aparèixer únicament les ceràmiques esmentades, acompanyades d’un fragment de campaniana A. Segons el nostre parer, això vol dir que, quan es va abandonar el conducte, cap al final del segle II o al començament de l’I aC, a la Mola hi havia hagut una ocupació ibèrica.
Els testimonis d’una utilització de l’indret durant l’època romana són menys eloqüents, ja que tot el material d’aquest període —bàsicament tègules— s’ha trobat fora de context. De totes maneres, el descobriment d’un fragment de terra sigillata hispànica, datable segurament de la segona meitat del segle I dC, permet d’establir una continuïtat de l’ocupació.
Amb tan pocs testimonis, fa de mal dir allò que podien haver fet els antics al cim de la Mola; pensem, però, que no fóra desencertada la hipòtesi de la presència d’un lloc de guaita. Una altra possibilitat molt més remota fóra l’existència d’un santuari ibèric, després romanitzat i després cristianitzat, tal com passa en altres llocs elevats, però això, de moment, no pot ser més que una especulació, ja que manca qualsevol estructura significativa.
Pel que fa a l’època medieval, la documentació fa esment, l’any 947, de l’existència d’un edifici al cim de la muntanya de Sant Llorenç, dotat de tres altars dedicats respectivament a sant Llorenç, santa Maria i sant Miquel. Fins ara no s’han trobat restes d’aquest edifici i, pel que direm, temem que no es trobaran mai. De tota manera, l’arqueologia indica que, efectivament, al segle X hi havia una ocupació estable i un recinte religiós al cim de La Mola. Durant l’excavació del 1989, al costat de la façana de tramuntana de l’església actual, va aparèixer una tomba antropomorfa retallada en la roca natural. Per la tipologia, cal datar aquest sepulcre en el segle X. D’altra banda, es tenen notícies orals de l’existència d’una altra sepultura de les mateixes característiques al costat de la façana sud del temple, prop del campanar. Segons les nostres hipòtesis, aquestes dues tombes devien delimitar el perímetre d’un edifici anterior al romànic, i el fet que no aparegués cap enterrament medieval dins l’església actual permet suposar que la del segle X devia ocupar la mateixa àrea, o bé un sector més restringit.
Aquesta suposició té la base en els nombrosos paral·lels que coneixem directament, fruit de les nostres excavacions en altres jaciments semblants, on les tombes antropomorfes són gairebé adossades a les parets perimètriques dels temples del segle X. Els enterraments posteriors, en una mena d’estratigrafia horitzontal, i a causa de la manca d’espai, tendeixen a allunyar-se cada cop més de la fàbrica original. Com veurem, a Sant Llorenç es va produir exactament el mateix procés.
Amb tots aquests antecedents, un cop coneguda la situació de la sagrera anterior al romànic, vam tractar de localitzar les restes de l’edifici religiós, les quals lògicament havien d’estar sota l’església del segle XI, però malauradament no en va aparèixer cap. Cal atribuir aquest resultat directament als constructors de la basílica que ens ha pervingut, ja que, per bastir-la en un lloc potser no gaire pla, van haver d’aplanar la penya, i, al mateix temps, van eliminar tots els vestigis del temple primerenc que possiblement no tenien una gran consistència. Els efectes d’aquesta tasca d’aplanament encara es poden observar a l’interior de l’església abacial: concretament al terç de ponent, es pot veure que la part inferior de les parets no és cap altra cosa que la mateixa roca pinyonenca degudament retallada.
L’església romànica pròpiament dita va ser consagrada el 24 de juny de 1064 per Berenguer, bisbe de Barcelona. Aquesta datació concorda perfectament amb la ceràmica grisa medieval apareguda a la trinxera de fundació de l’absidiola nord, l’únic lloc de la capçalera que no havia estat pertorbat durant les obres del segle XIX.
La recerca arqueològica també va posar al descobert el paviment original de l’edifici; era de còdols petits i arrenglerats, posats plans i units amb morter de calç. Només va aparèixer en dues àrees: la zona central del presbiteri i les absidioles; a la nau nord, també se’n conservava un bocí.
Al llarg de la segona meitat del segle XI i de tot el segle XII va continuar la utilització de la rodalia de la façana nord del temple com a sagrera. Durant els nostres treballs va aparèixer un conjunt de tombes, bàsicament fusiformes o el·lipsoïdals, la tipologia de les quals i la de la ceràmica que les acompanya s’avé perfectament amb les dates esmentades. També es va trobar una estructura circular, feta de terra argilosa, que per la situació dins la necròpoli potser podria ser el basament d’una creu, encara que no tenim dades per confirmar-ho.
Se suposa que la torre campanar i la galilea són de la mateixa època que l’església, però és possible que aquestes construccions es deixessin inacabades, a causa de la crisi que sobrevingué a partir del 1086.
A l’excavació dels voltants de l’església que, de moment, resta inacabada, van sortir estructures que no tenen una cronologia concreta, però segurament són posteriors al segle XI. Adossat a l’angle nord-oest del temple, va aparèixer un mur en direcció estoest solidari amb un altre traçat de nord a sud. Aquest darrer s’adossa a la paret de la cuina de l’hostal actual, i tots plegats delimiten un espai molt ampli davant l’entrada principal del temple. En principi es va pensar que es podia tractar d’un porxo però, a mesura que els treballs avançaven, es va pensar en un pati d’ús intern monacal. Potser es tractava d’un recinte que acomplia les funcions de claustre; és a dir, un lloc perquè la comunitat pogués passejar i meditar. Això no obstant, les nostres evidències encara són força febles i convé esperar a les properes campanyes per realitzar una interpretació cronològica i funcional més acurada.
L’activitat posterior al moment fundacional del monestir també es coneix a través de les troballes de la necròpoli. Al costat de les tombes anteriors, segons l’estratigrafia horitzontal a què al·ludíem abans, hi ha una sèrie d’enterraments en cista, datables a la darreria del segle XII i al llarg del XIII.
Els testimoniatges arqueològics, com els documentals, presenten fins ara un buit durant els segles XIV i XV. Sempre amb la sensació de provisionalitat que dóna el fet de no haver excavat tot el jaciment, pensem que aquest període podria haver estat d’abandó gairebé total. Això no obstant, l’aparició recent d’una font que parla de la consagració d’una campana al segle XV ens fa pensar que, potser, l’activitat monacal va minvar molt, però que a la Mola es mantenia el culte. També aquest silenci arqueològic s’ha de considerar amb prevenció, ja que en altres llocs millor coneguts sabem que va continuar l’activitat tot i que la recerca arqueològica donava uns resultats semblants per tal com no s’hi havien realitzat transformacions arquitectòniques que donessin lloc a l’aparició d’estrats.
El 1567, l’abat Pere de Santjoan va fer restaurar l’església. Aquesta data tan precisa s’ha confirmat arqueològicament mit-jançant la troballa al temple d’un nou paviment de cairons i de l’ampliació de l’espai presbiteral. Això no obstant, ara sabem que durant la mateixa època es va bastir un cos nou a migdia d’aquesta banda. Durant l’excavació del soterrani d’aquest edifici, de planta rectangular i cobert amb una volta lleugerament apuntada, van aparèixer fragments de ceràmica blava, els quals permeten donar una datació de finals del segle XVI. A continuació d’aquest espai, cap a l’oest i a la part superior, és a dir, ja dins les habitacions de l’hostatgeria, ha aparegut una claveguera que també es va inutilitzar aleshores. El mateix succeeix amb un mur traçat en direcció nord-sud, aparegut en una altra cambra del mateix recinte. Al menjador es va trobar una altra paret en direcció nord-sud, tallada per un mur de contenció posterior. La paret esmentada sembla que pot datar-se, mitjançant les ceràmiques, del final del segle XVI o del començament del XVII.
Com es pot veure, l’abaciat de Pere de Santjoan va significar un revifament de l’activitat al monestir, ben documentada a través dels remodelatges que s’hi van fer. De tota manera, cal que no oblidem dues estructures que s’han esmentat de passada en tractar de les troballes del subsòl de l’hostatgeria. Es tracta d’una claveguera i d’un mur en direcció nord-sud, amortitzats al segle XVI. No hem pogut esbrinar la data de fundació perquè recolzen directament a la roca i els paviments contemporanis no van donar cap material. Deuen ser anteriors a les reformes del final del segle XVI i, si tenim en compte que no s’han documentat altres obres des del període romànic, haurem de pensar que es tracta de petits vestigis de les dependències monacals del segle XI. De moment, les estructures a penes diuen res, però tenen el mèrit de ser el primer descobriment d’aquesta mena que es fa a Sant Llorenç.
Durant el període incert dels segles XIV i XV, el cementiri monacal es devia haver utilitzat, la qual cosa rebutjaria un altre cop la hipòtesi de l’abandó total. Al llarg de la recerca, es van trobar algunes sepultures, quatre de les quals eren orientades de nord a sud. Al cantó nord-est va aparèixer una superposició d’esquelets que va fer pensar en la possibilitat d’un ossari, el qual es pot situar en el segle XVI.
A l’interior de l’església, l’excavació no ha palesat noves reformes durant els segles XVII i XVIII. Tot i així, la recerca ha proporcionat dades sobre les obres que es van fer al segle XIX, les quals es poden considerar com la primera restauració en el sentit actual del mot. Van ser conseqüència de la devastació del monestir, realitzada per les tropes napoleòniques el 1809, i les va dirigir mossèn Vergés i Mirassó l’any 1869. Els treballs es van concentrar en el temple, on es van reforçar les fonamentacions, es va posar un paviment nou i es van dur a terme diversos arranjaments, però també van afectar les dependències, on es va fer un mur de contenció a l’extrem de migdia, després de modificar tot el traçat previ d’aquest costat. A més, es va reconstruir la façana que dóna al pati central. També es va canviar la distribució interior del cos meridional, que es va dividir en tres estances. La de llevant presentava un paviment de cairons, la del centre potser també, encara que els fragments apareguts són molt petits, i a ponent el paviment era de dos tipus de cairons, quadrats i rectangulars, però col·locats en el mateix moment, segons ho demostra la preparació comuna.
Al 1931, el monestir es va declarar monument nacional, durant la guerra civil de 1936-1939 va sofrir una acció depredadora i, quan va finalitzar el conflicte, ningú no habitava al cim. El 1957 va començar la reconstrucció d’algunes dependències del conjunt destinades a hostalatge, dirigides per l’arquitecte J. M. Ros i Vila.
D’aquesta data són les últimes reconstruccions que s’han fet al monestir, com els sostres de les cavalleries i el menjador que quedava més cap al sud amb un paviment de rajols quadrats fets d’argila. Al menjador, que quedaria per sobre les estructures del segle anterior, el paviment era de lloses de pedra molt irregulars i unides per ciment. Al passadís i a les habitacions el paviment era de rajols quadrats petits d’argila vermella. La distribució d’aquest espai també pertany a aquesta última remodelació, i presenta parets d’un gruix poc considerable fetes de totxanes.
Es preveu fer més campanyes arqueològiques al cim de Sant Llorenç de Munt per tal de trobar les dependències monacals més antigues i per tenir una visió més àmplia i concreta del que havia estat aquest monument. (ALM-CC)
Bibliografia
- Vergés i Mirassó, 1971, pàssim
- Solà, 1964, pàssim
- Rogent, 1961, pàssim
- Junyent, 1975, pàgs. 17-91
- Gorina, 1962, pàssim
- Pladevall- Català Roca, 1968, pàgs. 225-229
- Pladevall-Adell, 1980, pàssim
- Ballbé i Boada, 1982, pàssim
- Junyent, 1960, pàgs. 150-154
- Rogent, 1900