Sant Martí de Joval (Clariana de Cardener)

Situació

A la riba dreta del riu Cardener, segurament per on devia passar la important via de comunicació entre Cardona i la vall de Lord Sobirà, seguint la via fluvial, hi ha aquesta partida de Joval que, des de l’altiplà, s’aboca cap a llevant.

Mapa: 330M781. Situació: 31TCG831487.

Per la carretera de Solsona a Manresa, al punt quilomètric 48,500, passant pel costat de la bàscula, a mà esquerra, cal anar cap a la pista que porta a Puig-sec, a 3,500 km. Des d’aquí cal seguir el camí per l’era i darrere els coberts amb tendència sempre a baixar; uns 1,50 km més enllà, hom arriba a l’església parroquial de Sant Martí, més recent. La que ens interessa és dalt un turó enmig del bosc, a la part de tramuntana de l’indret on haurem arribat. (JCT)

Història

Aquesta església era situada dins l’antic terme del castell de Joval. Després d’estar durant un temps subjecta a l’Església de Solsona, s’independitzà i obtingué funcions parroquials, les quals ha mantingut fins a l’actualitat. Només la zona de l’església de Sant Just depengué de la parròquia d’Olius, a través de la seva sufragània de Sant Just de Joval, mentre que Sant Martí estigué vinculada directament com a parròquia dependent de la canònica de Solsona.

El terme de Joval s’esmenta l’any 977, quan el bisbe Guisad II acudí a Solsona a consagrar l’església de Santa Maria, i li uní el terme de Joval. Però en aquest moment no s’esmenta l’existència de cap església, si bé no sembla que hi hagi dubte que ja existia. Aquesta dependència es constata en la relació de parròquies del final del segle X o del principi de l’XI, continguda en l’apòcrifa acta de consagració de la Seu d’Urgell, on es fa constar que la parròquia de Solsona tenia subjecta la sufragània de Joval (“Solsona cum Ioval”). La separació de Solsona degué produir-se aviat, ja que l’any 1071 Arnau Mir de Tost, al seu testament, reconeix que tenia la parròquia de Joval pel seu senyor el comte Ermengol d’Urgell.

La dependència de la canònica de Solsona es produí l’any 1129, quan Pere Arnau de Joval i la seva muller Arsendis donaren a Santa Maria de Solsona llur fill Bernat per ésser canonge de Sant Agustí, i com a dotació cediren l’església de Sant Martí situada al terme del castell de Joval, amb els delmes i les primícies i altres drets pertanyents a l’església; a més, donaren altres béns repartits pel Solsonès. Aquesta vinculació a la canònica solsonina es constata en les respectives butlles papals d’Eugeni III (1150), Alexandre III (1180) i Climent III (1188) i en la tercera acta de consagració de l’església de Solsona (1163).

En l’actualitat encara conserva les funcions parroquials les quals comparteix amb l’església de Sant Salvador de Sant Just. (ABC-JCT)

Església

Planta, a escala 1:200, del que resta de l’antic edifici: una petita nau, rematada vers llevant per una capçalera trapezoidal.

M. Alierta

El que resta de l’antiga construcció correspon a l’absis de l’antiga església, d’una nau. La coberta de la part conservada és de dos vessants, que aixopluguen el que havia estat l’antic santuari de planta un xic trapezoidal, amb dues obertures d’una sola esqueixada.

L’angle nord-oriental de l’edifici és enderrocat i el parament exterior es conserva en estat ruïnós.

Als murs exteriors de tramuntana i de migjorn hi ha uns forats que poden correspondre a les empremtes de les bastides.

L’absis és tancat per un mur i una porta adovellada, a l’indret on hi havia l’arc triomfal, amb la qual cosa actualment aquest espai s’ha convertit en una petita capella.

De la resta de l’edifici queden uns petits rastres de planta rectangular amb un gruix del mur que fa suposar que devia haver estat cobert amb un embigat de fusta.

L’arc triomfal és totalment desfigurat, i els paraments mostren un aparell de pedres simplement trencades, disposades irregularment, amb tendència a formar filades molt irregulars.

Per les característiques de la seva tipologia arquitectònica i constructiva, l’edifici s’inscriu plenament en les formes tradicionals de l’arquitectura del segle X. (JCT-JAA)

Lipsanoteca

Lipsanoteca procedent d’aquesta església i guardada actualment al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, on és catalogada amb el núm. 962 d’inventari.

G. Llop

Procedent de l’església de Sant Martí de Joval, el Museu Diocesà i Comarcal de Solsona conserva una lipsanoteca, la qual hi ingressà abans de l’any 1925 i és catalogada amb el núm. 962, bé que en el catàleg de l’any 1964 tenia el 293.

És un de tants exemplars humils existents al país, amb la forma de capsa de dòmino. Una peça molt senzilla, de fusta, de mides força reduïdes (fa 10 cm de llarg × 6,20 cm d’ample × 4,50 cm d’alt), amb les dues parts originals conservades, el receptacle, pròpiament dit, i la tapa. Aquell ha estat tallat en un sol bloc de fusta, a la qual fou donada la forma rectangular. Té les parets exteriors més o menys allisades amb un ganivet o una eina similar; a la part interior, el bloc ha estat buidat de manera tosca i gairebé sense polir. Vers la part superior les parets han estat dotades interiorment d’un solc, destinat a adaptar-hi la tapa, de la qual servia de guia en el seu desplaçament, en sentit horitzontal, per a obrir i tancar el recipient.

La tapa és una làmina de fusta, també tallada amb un ganivet, llisa, a la qual ha estat donada una forma recta a sota i lleugerament convexa a la part superior. Un petit sortint de forma piramidal i amb quatre costats, situat en un extrem, facilita l’accionat de la tapa en el seu desplaçament.

Es tracta d’un exemplar simple, mancat d’ornamentació i de cap motiu o inscripció incisa, fet per una persona de l’indret, sense altra pretensió que la de dotar-lo d’una finalitat estrictament funcional, per la qual cosa no cal cercar-hi cap més valor que la seva antiguitat.

Aquests tipus de capsetes, que servien per a contenir relíquies de sants, eren col·locades o bé en un reconditori que hom practicava ja fos en el bloc de pedra que constituïa l’ara de l’altar, o bé en una cavitat que es deixava lliure en la mateixa mesa, si aquesta era feta amb pedra i argamassa, o encara dintre un buidat que s’esculpia en el tenant o peu de suport de l’ara.

A l’interior d’aquesta lipsanoteca, que es conserva en bon estat, hi ha un paper amb la indicació de la seva troballa, signat per Joan Serra i Vilaró, que diu: “Lipsanoteca trobada en 1924 per Josep Sagué a les ruïnes del temple de Sant Martí, situades en el turó que hi ha al damunt de l’actual parròquia de Joval. Me digué que estava encara en el forat de la pilastra que sostenia l’ara i que era tapat amb l’adjunta fusta”.

Tot i que sempre és arriscat atribuir una data a aquest tipus de peces, la rudimentarietat de les quals pot portar a veure-hi una antiguitat que a vegades no tenen, creiem que es tracta d’un model força freqüent durant el segle XI. (JVV)

Tapa de reconditori de relíquies

Tapa de reconditori de relíquies procedent d’aquesta església i conservada actualment al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, on és catalogada amb el núm. 963.

G. Llop

Procedent de l’església de Sant Martí de Joval, el Museu Diocesà i Comarcal de Solsona conserva encara una altra peça molt lligada a la lipsanoteca de què hem parlat en l’apartat anterior: és una tapa de reconditori de relíquies.

A deduir per la llegenda que hi ha a l’interior d’aquella lipsanoteca, aquesta tapa cobria la cavitat practicada en el suport de l’ara de l’altar d’aquesta església.

La tapa fa 18 cm de llarg per 15 cm d’ample per 4 cm d’alt i ingressà al Museu abans de l’any 1925, probablement el 1924; és catalogada amb el núm. 963, bé que al catàleg del 1964 tenia el 293, igual com la lipsanoteca.

És una peça d’una extrema senzillesa. Una placa de fusta tosca, treballada de manera molt rudimentària, a la qual ha estat donada una forma més o menys ovoide, amb la base plana.

Aquesta tapa no té cap ornamentació ni motiu que la decori. A la part superior hi podem llegir uns noms que hom creu cal relacionar amb els autors de la peça, o, millor, potser, amb els qui l’encarregaren, puix que no creiem que calgui veure-hi una intencionalitat votiva: VODOLARDO MIRO SAC ERDO SENIOFRE SACER BERNARDO. Aquests noms foren practicats amb incisió; el seu autor els realitzà amb delicadesa i atenció.

Podem trobar un paral·lel de tapa de reconditori de relíquies en un exemplar provinent de Sant Julià de Vilatorta, a Osona, conservat actualment al Museu Episcopal de Vic amb el núm. 9 719.

També aquell aparegué in situ, tot tapant el reconditori en el qual fou trobada una lipsanoteca, i també porta un conjunt d’inscripcions (aquí de caràcter votiu) i és de fusta. La d’Osona és més rica dintre la seva simplicitat, bé que la nostra creiem que és mes antiga, del començament del segle XI. Abona aquesta opinió la rudimentarietat de la peça, el caire que tenen les seves llegendes i el costum antic de tapar amb fusta els reconditoris de relíquies, substituït posteriorment pel de fer-ho amb pedra. (JVV)