Sant Miquel de Gallifa (Sora)

Situació

Planta, a escala 1:200, de l’església, constituïda per una nau petita, rematada a llevant per un absis semicircular.

J. Sarri

La petita església de Sant Miquel de Gallifa es troba situada a l’extrem meridional del terme, vora els masos de Freixer, Gallifa i Casanova, que formen un petit veïnat, al peu de la serra dels Munts. És a la capçalera de la vall de la riera de la Font Antiga, al peu del Puig Cogull de la serra de Bascaró, damunt un turonet i al costat de l’antic veïnat de Gallifa. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 294-M781: x 32,5 —y 58,6 (31 tdg 325586).

Per arribar-hi cal agafar la carretera N-152 de Barcelona a Puigcerdà per la qual hom arriba a Orís. Al costat de la Posta d’Orís surt un camí que mena a Vilanova (2,5 km) i després (3,4 km) a Gallifa, casa a 200 m de la qual hi ha l’església. (JSV)

Història

Aquesta església es trobava en el mateix límit del terme antic de Sora amb el de Sant Boi de Lluçanès. Encara que hi hagi la tradició d’haver estat parròquia, només se la documenta com a capella rural dependent de la parròquia de Sant Boi de Lluçanès.

El terme de Sora és documentat a partir de l’any 906, quan, en el concili de Sant Tiberi d’Agde, els pares conciliars confirmaren al monestir de Sant Joan de les Abadesses els seus béns, entre els quals figuravá el de Sora. L’església de Sant Miquel primerament apareix amb el nom de Vila-seca; la primera notícia de la seva existència és del 1150.

L’església depenia estretament del mas Gallifa, que ha desplaçat el nom antic pel del mas. Aquesta dependència es comprova l’any 1244, quan Pere de Gallifa donà a la seva filla Dolça totes les cases que tenia prop de la capella de Sant Miquel de Vila-seca i que eren domini de l’església.

L’església seguí tenint culte els segles següents i rebé nombrosos llegats dels seus feligresos. És posible que l’any 1686, quan el bisbe Pasqual visità la parròquia de Sant Boi de Lluçanès, no tingués culte, ja que se la cita, i en una nova visita feta el 1692 el mateix bisbe manà enguixar-la i reparar la teulada; podria ser que aleshores hom construís l’actual volta de maons.

L’edifici romànic no sofrí gaires reformes, únicament el campanar d’espadanya, potser d’època romànica, encara que posterior a l’església, un portal rectangular d’època barroca, que substituí l’original, i l’esmentada volta d’obra. Encara que fou devastada l’any 1936, després fou oberta de nou al culte, i fa uns anys que els propietaris del mas Gallifa han portat a terme una acurada restauració de l’edifici i dels voltants. (APF-ABC)

Església

Aquesta església és un edifici d’una sola nau, capçada a llevant amb un absis semicircular i coberta amb volta de canó de pedra posada a plec de llibre i amb teula àrab sobre el farcit.

Interiorment l’edifici evidencia moltes refeccions, però té un bon aspecte, ja que recentment ha estat restaurat.

A l’exterior les parets són llises i nues de decoració tot al llarg de la nau. L’absis, però, ha estat decorat amb un fris d’arcuacions llombàrdes dividides en sèries de quatre i cinc arquets per dues lesenes, les quals arrenquen d’un sòcol.

L’absis té dues finestres de doble esqueixada. A la nau n’hi ha una, però exteriorment és cegada. L’aparell ha estat fet amb blocs de pedra desbastats i irregulars, col·locats barroerament sense formar filades regulars i embeguts en morter de calç.

La façana de ponent té una porta rectangular de pedra picada llisa, que a l’interior té una llinda de fusta. Sobre la porta hi ha un ull de bou cegat per dintre; tots dos són posteriors a l’obra de l’església.

La façana ha estat coronada per un campanar d’espadanya amb dos arcs. L’espadanya agafa una amplària de dues terceres parts de la façana i ha estat coberta amb llosa.

L’entorn de l’església és molt cuidat i ajardinat, ja que forma part de la finca de Gallifa i és de propietat privada.

Es tracta d’un edifici rural, bastit segons els models de l’arquitectura llombarda, de forma barroera, la construcció del qual cal situar en el gran grup d’esglésies bastides a Osona la segona meitat del segle XI. (JSV-JAA)

Bibliografia

  • Antoni Pladevall: Sant Miquel de Gallifa, “Full Diocesà”, núm. 3332, Vic 23 de febrer de 1975.