Sant Pere d’Albanyà

Situació

Vista exterior de la capçalera, amb l’absis central molt modificat, per tal com fou llevada la seva cornisa i fou sobreaixecat, potser en època baix-medieval.

F. Tur

Al nucli del petit poble d’Albanyà, municipi que es troba a l’alta vall de la Muga, a la plaça Major, es troba l’església parroquial de Sant Pere.

Mapa: 257M781. Situació: 31TDG770838.

Per arribar-hi cal agafar la carretera local de Figueres a Albanyà, que després d’un recorregut de 24 km porta fins a aquest poble.

Si l’església és tancada cal demanar la clau a l’antiga rectoria, que és una casa situada a la mateixa plaça, a poques passes de l’entrada del temple.

Història

Sant Pere d’Albanyà és un dels primers monestirs documentats entre els que sorgiren al sud de la carena pirinenca com a fruit de la colonització monàstica, després de l’establiment del domini franc i de la conquesta de Barcelona de l’any 801. Fou sobretot a partir d’aquesta conquesta que, en els comtats de Besalú i d’Empúries, com que deixaren d’ésser territori de marca, l’establiment monàstic es realitzà sense que hi hagués cap por d’atacs sarraïns.

El monestir d’Albanyà, al pagus de Besalú, vora la Muga, fou fundat i construït pels volts de l’any 820 pel seu primer abat Dòmnul, amb llicència del comte i marquès Rampó: “… religiosus vir Domnulus, abba ex monasterio Sancti Petri, quod ipse in pago Bisuldunense super fluvium Sambuga una per licentiam Ramponi marchionis propriis manibus construxit…” Això és el que diu el text del diploma que el rei Carles el Calb concedí a Dòmnul i als seus monjos 1’11 de maig de l’any 844. L’abat l’havia anat a cercar personalment aprofitant l’estada del monarca a Tolosa, acompanyat d’Adulf, abat d’un altre cenobi proper, el de Sant Martí de la Muga (les Escaules) i dels abats Guilera d’Amer, Froïscle de Sant Andreu de Sureda i Elies de Banyoles, tots els quals reberen també preceptes per a les respectives comunitats.

El rei acollí, a precs de Dòmnul, l’abat i el seu monestir benedictí sota la seva defensa i protecció i li concedí una àmplia immunitat. Al mateix temps li confirmava el domini de les cel·les i vilars i dels béns i els homes que per dret li pertanyien. La comunitat ja havia aplegat unes possessions de certa consideració pel territori de la seva immediata influència. Les cel·les que el monestir ja tenia en aquest moment eren la de Sant Miquel de la Cirera “novo o Pere constructa, s’indica” i la de Sant Romà de Casamor. La primera no era gaire lluny de la casa mare i l’altra era una mica més distant, totes dues vers el sud, en l’actual municipi de Cabanelles. Els vilars esmentats eren el mateix lloc d’Albanyà i el de Buscariolas. Aquest darrer és un indret de l’actual terme d’Albanyà on s’ha conservat el topònim Bosqueroles. No s’identifica pas, per tant, amb el veïnat de Bosquerós (Campmany), com s’ha afirmat.

Aquest precepte del 844 és l’únic document conegut que es refereix a Sant Pere d’Albanyà com a abadia independent. Malgrat les possessions aconseguides i les concessions reials, al cap de poc temps es convertí en una simple cel·la de l’abadia de Santa Maria d’Arles. Les causes per les quals no va prosperar ens són desconegudes; hom sol dir, sense aportar proves documentals, que devia ésser per la seva situació en un territori aspre i accidentat.

El cert és que l’any 869 Sant Pere d’Albanyà, amb les seves cel·les de la Cirera i Casamor, ja figura en el precepte atorgat per Carles el Calb a aquest monestir i al seu abat Hilperic, el dia 23 de febrer d’aquest any com a possessió de Santa Maria d’Arles.

El monestir d’Arles obtingué l’any 878 un nou precepte del rei Lluís el Tartamut, que és en una bona part còpia de l’anterior. Això no obstant, en esmentar la cel·la de Sant Pere, sobre la Muga, s’hi afegeixen els límits de l’alou de la cel·la de Sant Miquel de la Cirera, juntament amb els del vilar d’Albanyà “villari Albanigum”, i finalment es precisen les dependències i els llocs pertanyents a la cel·la de Sant Romà de Casamor. D’una manera pràcticament idèntica són confirmades als monjos d’Arles aquestes possessions en un precepte atorgat pel rei Carloman l’any 881 que precisa, amb variacions de grafia insignificants, els límits esmentats.

Són d’interès, a més, en aquests diplomes dels anys 878 i 881, les mencions concretes a la rompuda de terrenys feta pels monjos i a la seva explotació ramadera: “… alio villare quod ipsi monachi dederunt ad laborandum Unisclo et Dominico…”; “… ipso villare quod ipsi monachi Edo, Trasulphus traxerunt de eremi vastitate et ipsos vinnales ipsi nedificaverunt…”; “… ipsos curtiles ubi armenta eorum pascant…”.

El petit cenobi degué prosperar sota el domini de l’abadia d’Arles, ja que poc després de la meitat del segle X hi fou bastida una nova església que l’any 957 fou consagrada pel bisbe Arnulf de Girona a petició d’Aimeric, abat d’Arles: “… ad consecrandas ecclesias in pago Busuldunense sitas, fundatas videlicet in honore Domini et invocatione sanctae Mariae et sanctorum apostolorum Petri et Pauli, quae sunt in valle Albaniane, subditae sanctae Mariae praedicti coenobii Arulae…”.

És a dir, que hom consagrava un temple amb tres altars dedicats a la Mare de Déu i als apòstols Pere i Pau.

En el text d’aquesta acta es precisen molt detalladament els límits de l’alou propi d’Albanyà, en aquest cas formant una sola unitat amb el de l’antiga cel·la de Sant Miquel de la Cirera, la qual no s’anomena concretament. La comparació amb els límits que apareixen en el precepte de l’any 869, repetits en el del 881, la pervivència fins avui de diversos topònims (Moncanut, el Manol, Corsavell, Ferrerós, el Palau…) i la identificació certa o probable d’altres suggereixen que l’alou monàstic—ben definit en l’acta del 957—ha perdurat de manera segurament força fidel en el terme parroquial històric de Sant Pere d’Albanyà. Això és així excepte, naturalment, pel sud i el sud-est on el territori esmentat en la dita acta s’estenia força més enllà, fins a l’alt curs del Manol i el puig Montcanut, en incloure l’alou de la cel·la de Sant Miquel de la Cirera, que més endavant esdevingué parròquia independent, rodalia avui integrada al municipi de Cabanelles.

L’any 1011 en una butlla del papa Sergi IV són confirmades les possessions del monestir d’Arles al seu abat Gausbert. Hi figura la cel·la d’Albanyà amb les seves dues esglésies de Sant Pere i Sant Miquel Arcàngel (la Cirera) amb els delmes, les primícies i les oblacions dels fidels. Cal fer notar que ja no s’esmenta per res Sant Romà de Casamor, el domini de la qual ja devia haver perdut l’abadia vallespirana.

L’any 1078 el comte Bernat II de Besalú subjectà el monestir de Santa Maria d’Arles a la poderosa abadia occitana de Moissac, filial de Cluny. Com és lògic, passà a dependre’n també Sant Pere d’Albanyà. Amb aquesta dependència, que durà més de quatre segles, hom ha escrit que el comte intentava redreçar la crisi que patia la comunitat d’Arles a causa de les pressions dels senyors feudals del veïnatge. Cal tenir en compte, però, que el fet s’integra dins el context de l’anomenada reforma gregoriana, sorgida a la segona meitat del segle XI, moviment de reorganització i d’independització de l’Església del poder secular, que a casa nostra es manifestà per l’adscripció de molts monestirs a grans abadies foranes. Juntament amb Santa Maria d’Arles, el comte de Besalú cedí a Moissac les abadies de Sant Pere de Camprodon i Sant Pau de Fenollet.

Ignorem en quin moment s’estingí del tot la vida monàstica a la cel·la de Sant Pere d’Albanyà; la seva comunitat degué ser sempre molt reduïda. El domini del monestir d’Arles —i de retop, de Moissac— sembla que hi continuà efectiu durant força temps. Cal remarcar que, entre els signants de la segona acta de consagració de la basílica de Santa Maria d’Arles de l’any 1157, hi ha un Bernardi de Albaniano, el qual l’any següent signà també l’acta de consagració de l’església parroquial de Sant Esteve d’Arles, dependent del monestir. Cal suposar que era el monjo o sacerdot encarregat de la possessió d’Albanyà.

En les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 consta que l’abat i les dignitats de sagristà, cambrer, cellerer i obrer del monestir d’Arles havien de pagar el delme corresponent als drets i les possessions que tenia la casa al bisbat de Girona. En aquestes mateixes relacions per a l’impost de suport de les croades, també figuren, amb la contribució corresponent, les esglésies d’Albanyà i de la Cirera.

L’església parroquial de Sant Pere d’Albanyà fi gura en les llistes diocesanes de l’any 1362 i en les dues de la darreria del segle XIV. L’any 1377 hi ha notícia de la confraria de Sant Pau de la parròquia d’Albanyà, els administradors de la qual havien adquirit uns delmes de Llorona. Recordem que l’altar de l’apòstol Pau era un dels que foren consagrats al segle X.

Segons els nomenclàtors de parròquies del segle XVII compresos a les constitucions sinodals del bisbe Arévalo de Cuaço de l’any 1606 i de Francesc Romaguera de l’any 1691 la parròquia de Sant Bartomeu de Pincaró restava unida a la de Sant Pere d’Albanyà (Pincaró, dins l’antic municipi de Bassegoda és al nord-oest d’Albanyà, aigües amunt de la Muga). A la darrera de les enumeracions “any 1691” s’indica que la doble parròquia era unida a la sagristia de Sant Llorenç de la Muga, detall que indica la poca entitat de la població d’aquesta rodalia. El bisbe Josep de Taverner decidí redreçar aquesta situació en el seu edicte de l’any 1722 sobre el culte a les esglésies de l’ardiaconat de Besalú, emès d’acord amb les directrius del concili de Trento. Una de les clàusules diu textualment: “Així mateix havent en Nostra Visita vist, que las Iglesias de Albanyà, y Picará, estan unidas a la Sacristia de Sant Llorens de la Muga, y que en la Iglesia de Albanyá, esta reservat lo Santissim Cos de Jesu-Christ, sens haverhi persona que puga tenir lo degut cuydado; y que la Iglesia de Picaró, es casi impossible que se puga servir desde Sant Llorens de la Muga, ahont resideix dit Sacrista: Avent considerat esta materia ab tota reflexió, y previst totas las dificultats, que en ella poden ocorrer, havem resolt, y determinat, que lo Sacrista de Sant Llorens de la Muga, mude, y transferesca sa habitació, en la Iglesia de Albanyá; ben entés empero, que los habitants de Albanyà, y Picaró, li fassen en lo lloch de Albanyà Casa, y li donen Hort per sa congrua habitació; lo qual podrá comodament desde dit Lloch, assistir per si a las dos Parroquias de Albanyá, y Picaró, dient Missa cada dia de Festa en cada una de ellas; sens que per aço falte notablement a la Iglesia de Sant Llorens, ahont podrá fer cumplir per algun dels sacerdots de aquella Iglesia, las obligacions que te en ella.” (Arxiu Capitular de Girona)

Això no obstant, cap a la meitat del segle XIX, el servei eclesiàstic havia millorat considerablement en aquesta parròquia. Segons que llegim en el Diccionario geográfico-estadístico…, de Pascual Madoz (1845), en l’article dedicat a Albanyà: “Hay una igl. parr. bajo la advocación de S. Pedro apóstol, pequeña, de aspecto ant., fea en su interior y mal alojada: la sirve un cura párroco y un teniente que ejerce las funciones en la igl. de la ald. de Piucaró (sic) su sufragánea.”

El mobiliari litúrgic aleshores existent a l’església fou destruït l’any 1936. Anys després el bisbat hi féu unes obres de restauració.

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau rematada vers llevant per un transsepte en el qual hi ha oberts tres absis. Cal notar la poca profunditat que tenen les absidioles.

J. Falguera, J. Rodeja, J. Torrent

L’església de Sant Pere d’Albanyà és d’una sola nau amb transsepte força sobresortint i tres absis al costat de llevant. Mentre que l’absis central és de planta semicircular i força destacat, les dues absidioles, també semicirculars, són exageradament poc aprofundides, de perfil simplement rebaixat. El seu mur extern presenta un traçat poc corbat.

L’interior del temple és gairebé del tot revestit d’un arrebossat modern i emblanquinat. Se n’exceptuen només les parts inferiors dels murs de la nau i del creuer.

La nau és coberta per una volta de canó sobre tres arcs torals de mig punt, els quals no descansen sobre pilastres, sinó en impostes de secció de quart de cercle excurvat, situades a nivell de l’inici de la volta. La capa de calç que els tapa impedeix de comprovar si tots aquests elements són originals.

Els dos braços del transsepte també tenen voltes de canó, seguit.

L’absis central té volta de quart d’esfera i és precedit d’un espai presbiteral molt curt amb volta de canó; els dos sectors comuniquen i s’obren vers la nau per mitjà d’un doble plec de mig punt en gradació. Les dues absidioles són cobertes per petites voltes de quart d’esfera i comuniquen amb el transsepte per dobles plecs en degradació.

El terra de l’església ha estat enrajolat modernament; hi ha un graó entre la nau i el sector de capçalera. Sobretot per la poca alçària de les finestres dels absis de l’actual enrajolat, hom pot comprovar que el nivel del paviment primitiu ha hagut d’ésser considerablement sobrepujat.

El frontis o façana de ponent d’aquesta església, si bé d’estil romànic, és clarament el fruit d’una reforma posterior a la resta de l’edifici.

Al sector més antic de l’edifici “murs laterals de la nau, transsepte i absis” s’han conservat, amb algunes alteracions, les finestres originals. La majoria són de doble esqueixada, però també hi són presents les d’un sol biaix, totes d’arcs de mig punt.

Al mur de migdia de la nau s’obren dues finestres i una altra al mur de migjorn del braç meridional del transsepte. Aquestes finestres, de doble esqueixada “i com totes les del temple ar rebossades al vessant interior”, tenen els arcs externs fets amb dovelles petites i estretes, treballades bastament, igual que les pedres que formen els brancals. Dues finestres més de doble esqueixada es troben al mur de ponent de l’ala septentrional del transsepte i al fons de l’absis central. Aquestes dues tenen l’arc monolític i els brancals fets amb carreus petits, tot plegat tallat amb una certa cura. No és impossible que l’estructura fos, en part, modificada a l’època de renovació del frontis.

Les finestres de les absidioles totes dues devien ésser d’una sola esqueixada. Actualment són tapiades. A l’absidiola de tramuntana hom pot veure només el vessant intern de la finestra, que és arrebossat. Al parament exterior resta totalment destruïda a causa d’alguna reparació tardana d’aquest mur. Tanmateix, la finestra de l’absidiola de migdia “també aparedada” ha conservat prou elements a la cara externa per a comprovar que es tracta d’una minúscula i estreta obertura de biaix simple i de factura de tipus arcaic. És visible el petit arquet de mig punt tallat en una llinda monolítica, com també un dels muntants, fet també amb una sola pedra, tant l’un element com l’altre, de calcària (l’altre muntant ha desaparegut).

Els paraments avui observables “llevat del frontis” presenten un aspecte homogeni. L’aparell hi és molt tosc, fet amb pedres de mida mitjana i mida petita, només escantonades, i també alguns rierais escapçats. Aquest material és lligat amb abundant morter, que resta ben visible en els junts. Malgrat les irregularitats esmentades, hi és evident una certa tendència a la disposició en filades horitzontals. Les cantonades són de carreus voluminosos, però escairats i polits sense gaire cura. El material emprat és molt divers. Hi predomina la pedra calcària, però també hi ha llicorella, conglomerats de color rogenc, granit i pedra tosca de travertí de font, que fou utilitzada primordialment a les cornises i als arcs de les finestres del costat de migdia del temple.

Els paraments exteriors eren coronats per grosses cornises de bisell que, com acabem d’indicar, eren fetes amb pedra porosa de travertí. Aquestes cornises són, arreu, molt erosionades o malmeses. En resten fragments més o menys identificables al mur de tramuntana de la nau, al costat de llevant de l’ala de migdia del creuer i a l’absis major.

L’edifici tenia cobertes de lloses que només es conserven a les petites absidioles. Els altres espais avui tenen teulades. Les lloses primitives són visibles sota els ràfecs actuals de la nau.

Mur frontal de ponent, en el qual hi ha situada la porta d’entrada. Aquesta façana és fruit d’una renovació tardo-romànica que substituí la primitiva, molt més rústega i simple.

F. Tur

El frontis de l’església és una senzilla, però elegant, façana, fruit d’una renovació tardo-romànica, en substitució de la primitiva, que, sens dubte, era molt rústega i simple. L’aparell és de perfecta carreuada: filades uniformes de carreus de calcària força grossos i ben escairats i polits. Contrasta notablement, com és lògic, amb la construcció rude i tosca de la part restant de l’edifici.

En la composició d’aquesta façana destaca la portada, de quatre arcs de mig punt en gradació, adovellats, un timpà llis i una llinda monolítica. Una prominent motllura de perfil excurvat és a l’extradós de l’arc extern, a manera de guardapols. Hi ha una motllura idèntica horitzontal per sobre la llinda que crea les impostes de les arcades i segueix, a tots dos costats, fins als extrems del frontis, que divideix en dos registres.

Sobre la portada s’obre un finestral de doble biaix, format per dos arcs de mig punt en gradació i amb un guardapols motllurat com el de la porta. El mateix tipus de motllura crea la cornisa que marca els dos vessants del frontó de la façana. Al seu damunt es dreça encara el mur de la ferma socolada del campanar d’espadanya, de tres pilars i dos arcs de mig punt, que corona tot el conjunt.

Al parament, a la dreta de la portada, hi ha encastada una petita làpida sepulcral gòtica ja força malmesa i datada l’any 1360 que pertanyia a un personatge de nom R. de Serrat (R. Dessarat, segons la inscripció en català).

La unió del parament de carreus que correspon a la façana amb la construcció pròpia de la resta de la nau i de l’església és ben clara i destacada per la seva irregularitat i, com ja hem precisat, per la marcada diferència entre els aparells. A l’exterior l’aparell de carreuada abraça, allargant-se lateralment en uns curts trams, l’inici d’ambdós murs de la nau. A les juntures interiors de la construcció de carreu amb l’aparell rústec dels dits murs laterals, resta també ben evident que el frontis actual correspon a una reconstrucció tardana. Això és especialment clar a l’angle sud-oest de l’edifici.

Per les seves característiques formals i d’estil, cal situar cronològicament aquesta façana occidental a la segona meitat del segle XII o potser ja dins el segle XIII.

La part restant de l’església manté l’estructura bàsica de l’obra molt més antiga, que és alt-medieval. És una església anterior a l’adopció, al país, de les formes arquitectòniques i la decoració llombarda. Entenem que cal situar-la probablement dins els primers decennis del segle XI. Aquesta datació reculada creiem que pot fonamentar-se en el caràcter arcaic de tota la construcció, amb elements com la capçalera triabsidal, amb unes absidioles insòlites per llur migradesa de mides i estructura molt poc evolucionada, i també per la presència de les petites finestres de tipus arcaic, d’una sola esqueixada.

Hom podria suggerir, al nostre entendre, una datació encara més antiga com a hipòtesi remota que no rebutjaríem, però, d’una manera absoluta: la consagració de l’any 957 “d’un temple amb tres dedicacions” podria estar relacionada precisament amb el sector de la capçalera triabsidal. La resta de l’església devia ésser aixecada, lentament potser, a continuació, a partir d’aquest moment.

Sant Pere d’Albanyà és una mostra indubtablement interessant de l’arquitectura religiosa arrelada en les formes pre-romàniques dels comtats nord-orientals. Amb una estructura formal d’una marcada senzillesa i tosquedat i d’unes mides força modestes, s’integra dins el grup d’esglésies d’una nau amb transsepte sobresortint i tres absis que a la segona meitat del segle i al principi de l’XI hi ha a l’espai geogràfic i polític esmentat. Corresponen, com ja dèiem, a un moment immediatament anterior a l’aparició de l’art llombard en aquest territori, on fou aplicat de manera poc típica, o bé a l’inici d’aquesta aparició.

Com a exemples destacats de la tipologia damunt dita cal esmentar les esglésies monàstiques de Sant Andreu de Sureda i de Sant Genís de Fontanes, al Rosselló. Cal afegir-hi Sant Miquel de Cruïlles, al Baix Empordà, ja dins les formes llombardes i segons l’estructura que aquest edifici hauria tingut si hom hagués seguit l’esquema projectat inicialment, d’acord amb les identificacions recents que comentem en el present volum.

Una altra relació, més allunyada estructuralment i potser cronològicament, creiem trobar-la amb l’església de Santa Creu de Rodes o Santa Helena, a l’origen d’una nau, amb transsepte sobresortint i un absis carrat.

En resum, creiem que hi ha elements suficients per a afirmar que Sant Pere d’Albanyà ha perdurat, en els seus trets fonamentals, com un testimoni, tot i que amb una certa tosquedat, de l’arquitectura religiosa que es desenvolupà sobretot al Rosselló i l’Empordà a cavall dels segles X i XI, i de la qual els punts culminants són els edificis que més clarament s’inclouen en el cicle de Sant Pere de Rodes.

L’església ha sofert, en el transcurs del temps, algunes modificacions dignes d’esment. L’absis major i el braç meridional del transsepte són sobrepujats per una obra de fortificació que té petites sageteres. És difícil de precisar-ne l’època; potser és baixmedieval. Aquest afegitó afecta principalment els cornisaments i la part superior dels paraments antics. Als dos sectors esmentats la fortificació crea, sobre les antigues voltes, uns espais que no es poden visitar, ja que, segons que sembla, en les obres fetes a la postguerra l’accés fou eliminat. Deuen correspondre a la mateixa època de la fortificiació unes alteracions que hom pot observar en els murs del transsepte i de l’absidiola del costat de tramuntana.

Un altre afegitó és la sagristia, adossada al costat de migdia, a l’angle entre el creuer i la nau. A l’interior hi ha dues fornícules per col·locar-hi altars, una a cada banda de la nau, que foren aconseguides rebaixant el gruix dels murs. L’aspecte actual de l’interior del temple “configurat pels arrebossats i el paviment” és el resultat de les obres d’agençament fetes a la darrera postguerra. En aquest mateix moment calgué reconstruir alguns elements del frontis “molt malmesos i gastats”, com ara la llinda monolítica i una bona part dels muntants de la portada i la motllura horitzontal. Durant aquestes obres també fou eliminada una construcció tardana afegida a l’espadanya.

Forja

Porta d’entrada a l’església. Als batents, que són moderns, hi ha aplicades diverses peces de ferro forjat, algunes de les quals corresponen a l’època romànica i les altres han estat refetes.

F. Tur

Els dos batents de fusta de la porta d’aquesta església són ornats i reforçats amb peces de forja que hi foren reutilitzades en renovar aquests batents. Així ho fan pensar l’aspecte modern d’alguns elements que devien ésser refets a semblança dels antics i, principalment, el fet que la fusta no sembli l’original.

A dalt i a baix del nivell central que ocupen el forrellat i els picaportes, hi ha, a cada batent, un joc disposat en sentit horitzontal que és format per la típica cinta que deriva, als dos extrems, en volutes o espirals que es cargolen en sentit oposat. Aquestes quatre peces es troben entre dues tires llises, probablement fruit de les susdites refeccions. En canvi, les cintes amb volutes presentan un ampli solc central que es bifurca en sorgir als extrems les espires.

L’espai lliure del batent esquerre que correspon al nivell del forrellat “que corre sobre una tira fixada a l’altre costat” és ocupat també per uns altres dos jocs amb volutes que hi creen una sola franja. Un d’ells, de la mateixa factura que els esmentats, presenta les dobles espirals només en un dels extrems, mentre que a l’altre forma simples semicercles corbats en sentit oposat. L’altra Peça és feta amb una dobla cinta, prima i sense solcs, que té al centre del sector horitzontal una mena de nus o anell i també deriva als dos extrems en dobles volutes enfrontades; a més, entre les volutes i als extrems del nervi central, surten uns dobles rínxols simples, molt petits.

El conjunt de la ferramenta es completa amb el forrellat i amb dos picaportes situats un a cada batent. Aquests picaportes consten d’una base o placa clavada a la fusta de contorn dentat, la qual té al centre una destacada prominència acabada en una anella d’on penja la grossa argolla movible. L’argolla és cilíndrica i té tres ressalts de secció triangular. La part planera de la placa dentada de base té tres cercles decoratius de petits forats rodons. Les anelles presenten decoracions diverses als dos picaportes: la de l’esquerra té una creu feta per petits encaixos circulars, i, la de la dreta, incisions semicirculars, en forma de C.

Dues de les tres anelles dins les quals llisca el forrellat tenen també aquesta decoració; l’altra presenta unes línies paral·leles. El forrellat es corba en un extrem, on acaba en forma de cap de serp. En aquest cap i al centre de la Peça hi ha unes decoracions geomètriques de punts molt fins, múltiples i minúsculs.

Els jocs de forja eren clavetejats a la fusta amb claus disposats ordenadament. Alguns s’han perdut i d’altres han estat renovats. A la part horitzontal i més ampla de les cintes hi ha claus de cabota grossa i rodona, no gaire sobresortint; potser són d’època posterior a la de la forja original. Les espirals són fixades amb uns claus de cabota més reduïda i plana que té un relleu fi en forma de creu. S’ha conservat un sol clau de cabota prominent en forma de bola o esfera, que segur que és més antic. Hom pot veure claus idèntics a aquest, a la ferramenta de la porta de Corsavell, que és guardada al presbiteri d’aquesta mateixa església d’Albanyà, i en altres portes de la zona.

Els dos conjunts de forja damunt dits “el d’Albanyà i el de Corsavell” devien ésser molt semblants quan tenien encara tots els elements (conservats gairebé enterament a la porta de Corsavell). Els picaportes, per exemple, són pràcticament idèntics.

Els treballs de forja romànica o de tradició romànica com el que ha estat descrit serviren per a decorar i al mateix temps per a reforçar i ajustar les posts dels batents de fusta de les portes. Sembla que perduraren, amb variacions escasses i no gaire significatives durant un llarg espai de temps. La segona meitat del segle XII sol ésser un punt de referència força vàlid per a aquests treballs de forja i pot servir per datar, d’una manera aproximada, la ferramenta d’Albanyà.

Aquesta ferramenta d’una gràcia indubtable dins la seva simplicitat, cal considerar-la obra de forjadors del mateix país. Segurament eixí de la rodalia immediata, de les fargues de l’alta conca de la Muga. La mateixa procedència deuen tenir els d’altres portes romàniques escampades pel mateix territori (Maçanet de Cabrenys, Tapís, Costoja, restes de Pincaró, Terrades) i una mica més allunyades (Serrallonga, Cistella, l’Estela, Campmany, etc.).

Cal tenir en compte la notable riquesa en menes de ferro d’aquestes contrades, que afavorí la renovació, ben documentada, de l’antiga activitat dels fargaires en una època relativament moderna. En fou, per exemple, un dels fruits importants la creació, al segle XVIII, de la farga de Sant Llorenç de la Muga, molt propera a Albanyà. En època alt-medieval l’activitat de les fargues ja devia constituir una riquesa important a les possessions del monestir d’Arles, territoris molt apropiats per al seu establiment, tant al Vallespir, a la vall del Tec, com als alous de la cel·la d’Albanyà, a la Muga. Fins i tot trobem una indicació d’aquesta activitat en l’acta de consagració de l’església d’Albanyà (957). Entre els límits de l’alou apareix el lloc dit ipsas Fabricas. També deuen ésser indicadors de la dedicació a la forja els topònims com el Molí de les Fàbregues, al nord d’Albanyà, camí de Pincaró, aigües amunt de la Muga, i, més avall, el casal dit la Molina (molina = farga).

Bibliografia

Bibliografia sobre la història

• Pèire Demarca: Marca hispanica, sive limes hispanicus…, París 1688, cols. 793, 800, 874-875, 990, 1 323, 1 324.
• Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. IV, Olot 1892, pàgs. 158-163; vol. XVII, Olot 1909, pàgs. 281-282.
• Ramon d’Abadal i de Vinyals: Els diplomes carolingis a Catalunya, dins Catalunya Carolíngia, vol. II, 1. a part, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1926-1950, pàgs. 6-8, 31, 34-35, 38-39.
• Josep Rius i Serra: Rationes decimarum Hispaniae (1279-80) (Transcripción, edición e índices), I, CSIC, Barcelona 1946, pàgs. 65, 78, 86, 91.
• Josep Pons i Guri: Nomenclátores de la diocesis gerundense en el siglo XIV, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, XVII, 1964-1965, Girona 1965, pàgs. 41 i 70.
• Josep M. Salrach: El procés de formació de Catalunya (segles VIII-IX). 1/El domini Carolingi, Edicions 62, Barcelona 1978, pàgs. 56-58.
• Josep M. Marqués i Planagumà: Pergamins de la mitra (891-1687). Arxiu Diocesà de Girona, Institut d’Estudis Gironins, Girona 1984, pàg. 120.
• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordá, vol. II-A, Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàg. 15, íd., íd., vol. II-B, Girona 1985, 2a. ed.; Notes a la segona edició, pàg. 531.

Bibliografia sobre l’església

• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I, Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàgs. 45 i 66; vol. II-A, Girona 1978, pàgs. 15-16.
• Joan Badia i Homs: Albanyà, dins Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 4, (L’Empordà), Enciclopèdia Catalana, SA, Barcelona 1981, pàg. 220.
• Ramon Sala i Canadell, Narcís Puigdevall i Diumé, Josep M. Melció i Pujol: Caminant per l’Alta Garrotxa, Olot 1984, pàgs. 381 i 386.