Sant Pere de Riu (Tiana)

Situació

Vista aèria d’aquesta antiga parròquia rural.

ECSA - J. Todó

Església parroquial, centre d’un nucli rural que s’es-tén per la part més al SW del gran terme de Tordera, a una petita altitud sobre la riera de Pineda, localitat aquesta amb la qual manté més afinitats i vinculacions, fins al punt que fou coneguda també com Sant Pere de Pineda.

Mapa: L38-15(394). Situació: 31TDG733109.

L’església es troba en un turonet a 250 m d’altitud sobre la vall de la riera de Pineda o de Riu, per on passa el carni que surt del quilòmetre 677, a l’entrada de Pineda, de la N-II. Aquesta carretera o pista, indicada com d’Hortsavinyà, arriba als 3 km a un pedrera des d’on cal pujar 1 km escàs fins a l’església, ben visible des de la vall. Les claus son a la rectoría de Pineda de Mar. (MGE)

Història

La parròquia de Sant Pere de Riu no surt documentada fins el 1185, en l’establiment d’unes terres a Riu d’Alfatà, ara terme de Santa Susanna, de la parròquia de Sant Pere. Del segle XIII en endavant, en el cartulari de Roca-rossa surten families i personatges domiciliats a la seva parròquia, sobretot al mas de Riu.

L’any 1246, en una butlla d’Innocenci IV, aquesta parròquia junt amb la de Santa Maria de Pineda, que actuava com a matriu o tutora de Sant Pere, són encomanades al monestir de Sant Salvador de Breda, el qual cobrava algunes rendes parroquials i tenia un dret de patronat sobre elles, cedits pel vescomte de Cabrera i senyor de Montpalau i autoritzat pel bisbe de Girona.

Els feligresos de Sant Pere eren 12 families el 1497, 7 el 1515 i 18 el 1787, i tenien representació pròpia en les reunions de síndics i de conseil general del terme de Montpalau.

A partir de mitjan segle XVIII es van fer notables ampliacions a l’església, autoritzades pel visitador canònic el 28 de maig de 1743, que es clourien el 1744, data que llegim a la dovella central del portal. A l’indret de l’antic portal de migdia es va construir una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser.

Durant molts segles tingué sacerdots propis, i des del 1968 se n’encarrega el rector de Santa Maria de Pineda, que ha convertit l’antiga rectoría en una casa de colònies d’estiu.

Pertany al municipi de Tordera perqué al segle passat estava unida al desaparegut municipi d’Hortsavinyà, però eclesiàsticament s’ha considerat sempre vinculada a Pineda de Mar. (JGG)

Església

Planta, a escala 1:400, de l’església, amb la rectoría i altres construccions annexes.

LI. Bonet

L’església de Sant Pere de Riu guarda bàsicament restructura romànica d’un edifici del segle XI amb nau i absis i l’antiga porta a migdia.

Les humitats que tant preocupaven els fidels i els visitadora canònics del 1743 foren causa de l’obertura del portai de ponent, amb una ampia rosassa, de l’alçament d’un terrabastall sobre la volta, d’una enguixada general de l’edifici a l’interior i a l’exterior i de la modificació de la teulada a un únic vessant. Tot això i la casa, les capelles i la sagristia que té adossades, li donen un aspecte un xic bigarrat, però es pot admirar l’absis ornat de diferents registres de tres arcuacions cegues i lesenes amb una bonica finestra de doble esqueixada al centre. Aquesta ornamentació es veu també al mur de migdia, on els registres són més amples, de quatre arcuacions entre lesenes, i hi ha dos finestrals romànics i hi havia l’antic portal fins el 1744.

El campanar té una base un xic matussera, que podría ser antiga, però té un darrer pis amb la coberta piramidal entre merlets graonats que indiquen una refecció o una complementadó molt tardana.

Les darreres campanyes o camps de treball dels estius a partir del 1984 han restaurat l’església i l’han adaptada de nou per al culte; s’hi ha fet un enllosat nou, una ara nova i s’ha tret l’arrebossat exterior de l’absis, cosa que permet observar de nou l’aparell antic i les tres finestres romàniques.

El comunidor

A la part de llevant del conjunt de Sant Pere de Riu, darrera el campanar i enfront la porta de la masia, hi ha una antiga construcció o comunidor, coneguda també com el Mirad Diferents autors que l’han examinat diuen, creiem que amb poc encert, que pot datar de l’època visigòtica o pre-romànica.

No se’n coneix cap referència histórica, només el nom de comunidor aplicat als petits edificis destinais a beneir el temps i les collites i a pregar contra les tempestais.

És una construcció de planta quadrada, amb el mur de tramuntana un xic corbat. En secció té dues plantes, resultat de la diferència de nivell del sòl. La planta inferior és coberta amb una petita cúpula quadrada que mostra les empremtes de la cintra de l’encanyissat original. L’aparell és format per pedres petites i mitjanes, molt irregulars i amb morter de calç i sorra. Aquesta planta inferior té una finestreta a migdia amb un arc de pedres primes que li dóna una forma apuntada. A la part de llevant té una altra finestra més simple, totes dues de doble esqueixada.

A la part inferior hi ha un espai rectangular al qual s’accedeix per un petit pont, que també configura el portal. L’arc del pont té restes de l’encanyissat utilitzat per a la seva construceió. (JGG)

Necròpoli

En el camí d’accés a l’església de Sant Pere de Riu, a Tordera, hi havia una sèrie d’enterraments alt-medie-vals que es van posar al descobert el 1974, en un tall transversal, quan, en eixamplar el carní, foren escapçats per les màquines. Amb el pas del temps van anar-se degradant, fins avui, que pràcticament no en queda res. L’emplaçament es troba a uns 35 m de l’església, al costat N del carni. La necròpoli és soterrada a uns 1,80 m, i hi creix al damunt abundant vegetadó.

La necròpoli és formada per vuit fosses, cavades a la roca, sense cap tècnica constructiva rellevant, ja que, per la seva composició, el terra no els presentà cap complicadó a l’hora de cavar. Hi ha una altra fossa que no és cavada a la roca.

Les fosses que quedaren al descobert estaven alineades i de forma parallela, orientades de ponent a llevant i separades per distancies variables que oscil-laven entre els 40 cm i els 2,60 m. La secció de la majoria de les fosses és rectangular. Només a dues sepultures hi havia coberta de lloses, a la 5 i la 7. Algunes tenien un encaix pla, d’uns 39 cm d’amplada, als costats superiors de la fossa, amb la funció de descansar-hi les lloses que feien de coberta. Algunes lloses d’aquestes fosses, podrien ser —bé que no és gaire probable— les làpides grafiades amb motius heràldics que es conserven a l’església de Sant Pere.

Segons Joan Bonamusa(*), sembla que es tractava de sepultures antropomorfes, ja que dues de les fosses presentaven les capçaleres amb un cap diferenciat i arrodonit.

Pel que fa a la datadó, si es tractés efectivament de sepultures antropomorfes, difícilment serien posteriors al segle X, potser del principi del XI; “...la morfologia d’aquest tipus d’enterrament dóna la impressió de ser característic de l’alta Edat Mitjana, semblants als exhumats —d’anàloga disposició— a la necròpolis de “Ca la Madrona” en el veïnat de Mata, de Mataré, i als de les planes de Can Boquet, a Vilassar de dalt”(*). La necròpoli devia tenir una continuïtat al llarg del temps, ja que la setena fossa és cavada dins d’una ossera d’època anterior.

En el seu moment no s’hi va dur a terme cap excavadó a causa de la manca de permisos, i avui ja s’ha perdut tot el conjunt fu nerari. (JVA)

Escultura

Procedents de la necròpoli, o potser d’enterraments dins l’església de Sant Pere de Riu, es troben cinc lloses sepulcrais amb uns motius heràldics esgrafiats.

Tres d’aquestes lloses fan de graons d’accès al temple. Les altres dues van ser recuperades el 1988 dels materials procedents de la remodeladó del graó de l’aitar per part del Grup d’Amics de l’Art Romànic del Maresme. Actualment es conserven als parterres davant la porta d’accés a l’església.

De les cinc làpides, les més antigues són la A i la B, que representen l’escut dels Montpalau i es troben reaprofitades al tercer graó de l’escala d’accés. Les seves mides són: la làpida A, 68 × 44 cm i 7 cm de gruix. La llosa B, 57,5 × 45 cm i 16 cm de gruix(*). El motiu representat és un turó coronai per un castell, i és realitzat amb incisions de caire prim i poc profund, amb una tècnica que consisteix simplement a ratllar la pedra. El motiu representat no és inscrit dins cap suport.

La tosquedat d’aquests dos escuts podría datar les lloses als segles XII-XIII. Albert Giol diu que l’escut nobiliari dels Montpalau estava esculpit a l’església de Pineda sobre la tomba dels seus avantpassats(*).

Les altres tres lloses són ben diferents i són posteriors. La tècnica emprada és molt més elaborada, ja que consisteix en el buidatge i el poliment de la pedra formant un baix relleu. El motiu representat, a diferència dels anteriors, és inscrit dins d’un escut en forma de triangle curvilini.

La làpida C, que es troba al tercer graó d’accès al temple, té unes mides de 87 × 55 cm de gruix. Representa el motiu heràldic emprat pels Colom o Coloma, encara que la figura esgrafiada no és del tot clara, ja que també podría representar un tord o un merlet. En el primer cas significaría correspondre a la vila de Tordera. Probablement devia ser algun noble enterrat en el fossar parroquial. La representació és paral-lela a la que consta a Barcelona, a la capella de Santa Llúcia, en la tomba de Francese de Coloma, mort el 1345, rector de Santa Maria del Pi.

La làpida D és del mateix tipus tècnic que l’anterior, i es va trobar als graons de l’aitar de l’església, juntament amb la E. Les seves mides són 140 × 55 cm i 12 cm de gruix. El motiu heràldic representat és de dos peixos situats horitzontalment, un sota l’altre, sense que es pugui precisar el tipus de peix. És també inscrit dins d’un escut triangular curvilini.

Podría correspondre al motiu emprat pels Roger, batlles de Montpalau. Un escut de forma quadrilonga, amb la part jussana arrodonida i quartejai, corresponent a la família Roger i Saportella, batlles naturals de Montpalau i Calella(*); representa, per als Roger, dos peixos horitzontals un sobre l’altre i pel damunt de les ondulacions de la mar. El grafisme dels peixos és idèntic al de l’escut de la làpida, amb Túnica diferència del mar. Aquest escut situaria la llosa cap al segle XV.

Altres Roger empraven la representació de tres peixos horitzontals, en Hoc de dos. Així, a la capella de Santa Llúcia, a Barcelona, en la sepultura d’un cavalier de Santa Coloma, apareixen dos escuts triangulars curvilinis, l’un amb el grafisme dels Colom i l’altre amb tres peixos horitzontals. Uns Roger de Calella tenien l’escut en camp d’or, amb banda d’atzur i tres peixos d’argent(*).

La darrera làpida, la E, es troba al parterre, davant la porta del temple, i té les mateixes caractéristiques tècniques que les dues anteriors. Les seves mides són 105 × 61 cm i 11 cm de gruix. És la que es troba en pitjor estat, i la identificadó del grafisme no és gaire clara. El motiu representat és de dos turons arborais units, i entre ells, una fulla o una pinya. És de difícil assignació a un cognom concret, ja que no el podem acabar d’identificar. El que sembla més probable és que devia representar algun cognom que portés el prefix Mont, o potser també Coll. (JVA)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Ribas i Bertran, 1975 pàg. 40
• Vendrell, 1975, pàg. 208
• Mir, 1982, pàgs. 16-22, 36-43, 53-57
• Pons i Guri, 1984, pàssim
• Vendrell, 1988, pàg. 198-202

Bibliografia sobre la necròpoli

• Bonamusa, 1977, pàg. 41

Bibliografia sobre l’escultura

• Els Castells catalans, 1967, I, pàgs. 699-700
• Graupera, 1982