Santa Maria de Roca-rossa (Tiana)

Donació i edificació del monestir de Santa Maria de Roca-rossa (20 de novembre de 1145)

Guerau de Cabrera, vescomte de Gìrona i a’Urgell. dóna a Bernai, monjo, i els seus successors, un alou situai al Hoc dit Fredena, que termeneja amb Roca-rossa, per tal que hi edifiqui una església en honor de Santa Maria.

"Ouoniam rerum gestarum ordo diuturnitate temporum et memoria labitur hominum. ecclesiastica sive legalis sancxit auctoritas, ut scripture omnibus interveniant causis qui nisi sollepniter celebrentur et legali scripto firmentur. irrite seu vacue plane habentur. Tanto magis sancte Dei Ecclesie sive alicuius novelle edifficacionis in desertis locis stabilimentum sollempniter debet celebrari. Quapropter sub sacro nomine sancte et individue Trinitatis, ego Geraldus de Cabrera, Gerundensis ac Urgellensis vicecomes, dono Deo Omnipotenti et beate Marie et tibi Bernardo monacho et successoribus tuis, meum proprium et francum alodium quod est in loco appellato de la Fredena cum laude et voluntate Berengarii Petri et Petri filii sui, qui in hoc alodio habent solam tasquam pro feudo. Per hanc scripturam donacionis ego prescriptus Geraldus dono tibi Bernardo et successoribus tuis, ad habendum et condirigendum et ad construendum ccclesiam in honore beate Marie Genitricis Dei, meum alodium francum de la Fredena, sicu: terminatur ab oriente in Roca Rossa et vadit ferire a meridie in Gurgite Nigro, et inde exit in podio Asprelz versus occidentem. et inde exit in podio de Abella et ex inde vadit ferire in Petra de Dede a circio, et de Petra de Dede transit per Muscaroz et vadit ferire in torrentem de la Salvatga et revertitur recto tramite in Roca Rossa. Ouicquid infra hos terminos prescriptos continetur totum integriter et sine engan, cum ingressibus et regressibus, dono sancte Marie et tibi Bernardo et successoribus tuis sine blandimento et dominatu omnium hominum et sine aliquo retentu quem ibi non facio. Hanc ergo donacionem facio ob remissionem peccatorum meorum et parentum meo-rum. ut Deus per intercessionem Virginis Marie misereatur nostri. Et ego Berengarius Petri et Petrus meus filius. cum uxoribus nostris et infantibus nostris, similiter ob remissionem peccatorum nostrorum volumus, laudamus hanc cartam donacionis et quicquid per fevum in hoc alodio habemus. vel habere debemus, totum integriter et sine engan et sine aliquo retentu, donamus et omnino evacuamos Deo et beate Marie et tibi Bernardo supranominato et successoribus tuis interpetuo possidendum et adhuc nos omnes prescripti ultra terminos terminatos concedimus donando Bernardo et successoribus lignaria et laboraciones et pascua. sine aliquo servicio. Si quis hanc cartam donacionis et novelle plantacionis frangere, transmutare presumpserit. anathematis iaculo inrefragabiliter feriatur donec ecclesiastica censura, quod fregit vel transmutavit. in integrum redirigatur, et ex inde omni (omni) tempore firmum teneatur. Sunt autem hec omnia in comitatu Gerundensi in terminio de castro Ostalrico in locis desertis. Actum est hoc. XII. kalendas deccmbris, anno centessimo .XL.V°. post millessimum ab incartione Christi. filii Marie Virginis. et anno. VIII, regni regis Ledovici Iunioris. Sig+num Geraldi vicecomitis. Sig+num Sanctie matris eius. Sig+num Berengarii Petri. Sig+num Petri de Falgars. Sig+num Flandine sue uxoris. Nos qui hanc cartam donacionis scribi iussimus. firmavimus et testes inferius scriptos firmare rogavimus. Berengarius Dei gratia Gerundensis ecclesie episcopus. Berengarius abbas Vi-llebertrandi et archilevita Gerundensis ecclesie. Berengarii sancti Felicis abbas. Sig+num Petri Raimundi de Villademanno. Sig+num Berengarii de Caciano. Sig+num de Berengarii de Pcllarisvulvam. Sig + num Berengarii de Maçaneto. Sig+num Petri de Sancto Laurencio. Bermundus presbiter (senyal). + Ista suprascripta Bernardus firmo sacrista. Petrus sacerdos. Sig+num Bernardi Querux baiuli. Sig+num Petri fratris sui.

Sig+num Erberti levite qui hoc scripsit die et anno quo supra.

Sig+num Petri de Sancto Antonio publici notarii Hostalrici et vicecomitatus Caprarie qui hoc translatum ab originali suo fidelitcr sumptum translatari feci et de verbo ad verbum et littera ad litteram comprobavit et cum suprascripto in. XXII. linea ubi dicitur “concedimus” et “Bernardo” et clausit.

Ego Geraldus Calveti tenens locum iudicis ordinarli vicccomitatu Caprarie qui hoc translatum cum originali suo comprobavi subscribo."

[0]: Arxiu del Capítol Canonical de Solsona, Rsa, 1-3.

a: J. Villanueva i Astengo: Viage literario a las iglesias de España, vol. IX. pàg. 241, ap. XI.

b: J.M. Pons i Guri: El cartoral de Santa Maria de Roca-rossa, Fundació Noguera. Barcelona 1984.

Traducció

"Com que l’ordre dels fets hisòtrics i la memòria dels homes s’escolen en transcórrer el temps, l’autoritat eclesiástica i legal ordenen que s’interposi documentació a totes les causes, que si no se celebren de manera solemne i no són confirmades en una escriptura legal esdevenen nul·les i sense cap valor. Molt més encara, l’establiment de l’església santa de Déu i una nova edificació en llocs deserts han d’ésser celebrats amb tota solemnitat. Per aixó, en nom de la santa i indivisible Trinitat, jo, Guerau de Cabrera, vescomte de Girona i d’Urgell. dono a Déu omnipotent, a Santa Maria, a tu Bernat, monjo, i als teus successors, el meu propi i franc alou, que es troba al lloc anomenat de la Fredena amb l’aprovació i la voluntat de Berenguer Pere i del seu fill Pere que tenen en aquest alou l’únic censal com a feu. Per aquesta escriptura de donació, jo, l’esmentat Guerau, et dono a tu. Bernat, i als teus successors el meu franc alou de la Fredena perqué el tinguis i hi mantinguis l’activitat i perqué hi construeixis una església en honor de Santa Maria Mare de Déu; a llevant termeneja amb Roca-rossa i de banda de migjorn va fins al Gorg Negre; d’allà surt cap al puig d’Asprells vers ponent, després va cap al puig d’Abella i d’alià va fins a tocar la Pedra de Dede a tramuntana, de la Pedra de Dede passa per Muscarós, va fins a tocar el torrent de la Salvatge i retorna en línia recta a Roca-rossa. Tot el que hi ha contingut dins aquests termes es-mentats, íntegrament i sense engany, amb, es seves entrades i sortides. ho dono a Santa Maria, a tu, Bernat, i als teus successors sense oposició ni domini de cap home i sense que jo hi faci cap mena de retenció. Aquesta donació la faìg per redimir-me dels meus pecats i els dels meus pares, per la intercessió de la Verge Maria Déu, que s’apiadi de nosaltres. I jo, Berenguer Pere, i el meu fill Pere, juntamenl amb les nostres esposes i els nostres fills, igualment per a remissió dels nostres pecats, volem i aprovem aquesta carta de donació. i tot el que tenim o hem de tenir en feu en aquest alou ho donem tot íntegrament i sense engany ni cap retenció per part nostra i ho lliurem completament a Déu, a Santa Maria, a tu l’esmentat Bernat i als teus successors percuè ho posseïu per sempre i a més, tots nosaltres els esmentats fern una concessió més enllà dels termes descrits i donem a Bernat i els seus successors el dret a la fusta, el conreu i la pastura sense cap servei. Si algú intentava infringir o alterar aquesta carta de donació i de nova fundació que sigui colpit irreparablement pel dard de l’anatema mentre, en compliment de la censura eclesiàstica, no restitueixi íntegrament allò que hagi infringit o alterat, i que d’ara endavant i per tot temps això sigui man-tingut en ferm. Totes aquestes coses es troben al comtat de Girona, dins els termes del castell d’Hostalric. en llocs deserts.

Això ha estat fet el dia dotzè de les calendes de desembre, l’any mil cent quaranta-cine de l’Encarnació de Crist, fill de Maria Verge, any vuitè del regnat del rei Lluis el Jove.

Signatura de Guerau. vescomte. Signatura de Sança. la seva mare. Signatura de Berenguer Pere. Signatura de Pere de Falgars. Signatura de Flandina, la seva esposa. Nosaltres. que hem manat d’escriure aquesta carta de donació. l’hem signada i hem pregai als testi-monis que la signessin. Berenguer, bisbe de l’església de Girona per la gracia de Déu. Berenguer. abat de Vilabertran i arxilevita de l’església de Girona. Berenguer. abat de Sant Feliu. Signatura de Pere Ramon de Vilademany. Signatura de Berenguer de Caçà. Signatura de Berenguer de Pellarisvulvam. Signatura de Berenguer de Maçanet. Signatura de Pere de Sant Llorenç. Bermund. prevere. Jo. Bernat, sagristà. confirmo aquestes coses sobredites. Pere, saccrdot. Signatura de Bernat Qucruix, batlle. Signatura de Pere, el seu germà. Signatura d’Esbert. levita, que ho ha escrit el dia i l’any abans esmentats.

Signatura de Pere de Sant Antoni, notari public d’Hostalric i del vescomtat de Cabrera. que he fet traslladar aquesta transcripció fidelmenl del seu original i l’he comprovada pa-raula per paraula i lletra per lletra i l’he closa amb una superposició a la línia vint-i-dosena on diu “concedimus” i “Bernardo”.

Jo, Guerau Calvet, lloctinent del jutge ordinari del vescomtat de Cabrera, que he comparat aquest trasllat amb el seu original, ho subscric."

(Traducció: Joan Bellès i Sallent)

El lloc estava sota domini immediat dels feudataris Berenguer Pere i del seu fill Pere de Folgars, els quals renunciaren els seus drets sobre el terreny.

El document té algunes imprecisions pel que fa al terme on situar els feus, i també en atribuir a Bernat el nom de monacus, i no el de clergue o canonicus; això havia fet suposar que inicial-ment es podia tractar d’un monestir benedirti, més tard transformat en canònica augustiniana. En realitat, sembla que el mot monacus es pot interpretar com a clergue o eremita, i així podría ser que el document del 1145 no fes altra cosa que regularitzar una situació ja existent, o convertir en monestir de canonges regulars una comunitat de tipus eremitic. Tot són, però, suposicions.

Són diverses les comunitats del tipus de donats que als segles XII i XIII s’erigien en monestirs regulars i que sovint no perdu-raven gaire més d’una generació, com el veí priorat de Sant Cor-neli de Montells, de Fogars de Montclús, erigit vers el 1202 i unit, el 1218, a Roca-rossa.

Una altra noticia difícil d’encaixar en aquests temps inicials és la làpida sepulcral conservada al MAC referent a un Ramon Gas-cus o Gasc, que, deixant el món, va fundar l’església de Santa Maria de Roca-rossa. Aquesta làpida es guardava a l’atri de l’església de Roca-rossa on la va veure i transcriure J. Jalpí i. dar-rerament, J.M. Pons i Guri.

Tenim, doncs, un “monjo” Bernat que rep la donació del ter-reny on s’edifica el monestir el 1145, i Ramon Gasc, que es diu fundador de l’església i que degué viure abans del 1177, data en qué consta que el cenobi ja funcionava, amb els seus clergues o canonges, que seguien la regla de sant Agustí.

A partir d’aquest moment abunden les deixes i els llegats per part de la familia Cabrera, sempre superiora del Hoc, i també per part de nobles del veïnatge, els Folgars, Marata, Castellà, Mont-soriu, Meuda, Palafolls, etc. Igualment hi ha deixes de gent més humil i compres i permutes que permeteren al cenobi una vida força ufanosa al llarg dels segles XII i XIII, moment en qué s’edifica l’església actual, les cases i dependéncies, ara desaparegudes, i en qué la comunitat assoli la xifra de cinc canonges, dirigits per un prior, un diaca, i aviat un prevere beneficiai que dirigia la confraria. Els cinc canonges que hi havia, a més del prior, es repartien els oficis de cambrer, sagristà i pitancer i s’alternaven en el servei del culte de l’església per torns setmanals.

El diaca tenia la cura material de l’església i del serviment dels canonges i era un porcioner més, bé que de categoria inferior. Algun temps hi hagué també una familia per a cuidar de la cuina i l’hort del monestir.

La confraria, que agrupava nobles i pagesos de la comarca, tenia com a fi una atenció espiritual, i sovint material i tot, dels confrares, que, a vegades, ja veils, es lliuraven amb els seus béns al monestir, Hoc on residien, i escollien sepultura. La confraria tenia un casal propi dintre del monestir i un altar propi a l’església dedicai a santa Margarida. Aquest és documentat des del 1213, i el seu beneficiat, al final del segle XIV i l’inici del XV, quan el monestir es trobava ja decadent, assumi les feines de l’antic diaca o ofici diaconal.

Mapa de les possessions del monestir entorn del 1300.

A. Pladevall

En el mapa adjunt donem una idea de l’amplitud i la difusió del patrimoni monàstic que, tot i que no era molt gran, va permetre l’empenta inicial de la comunitat i la construcció de la seva notable església.

Les rendes van baixar molt a partir de la Pesta Negra i el despoblament, iniciat a mitjan segle XIV. L’any 1383, el prior diu que el total de les rendes del priorat són d’unes 70 lliures l’any, cosa que no permet de tenir els sis comunitaris reglamentaris, i, per això, només hi havia el prior i tres canonges. Tanmateix, les rendes del monestir mai no foren gaire importants, com ho revela el fet que pel prior, el cambrer, el sagristà i el pieter de Roca-rossa es pagués de décima a Roma, els anys 1272 i 1280, una xifra que oscillava entre els 84 i els 88 sous, inferior a la de parròquies com Tordera o Caldes de Malavella, i la meitat, per exemple, del que pagava la ve’ina canònica de Sant Pere Cercada. Tot això no obsta, però, perqué el monestir fos un notable focus de pietat i de vida religiosa per a aquest racó del Maresme, situat a la cruilla amb la Selva i el Vallès Oriental.

La decadéncia iniciada a mitjan segle XIV es va anar accentuant als temps següents. El prior Guillem de Vilasclat (1359-1370) hagué de manllevar diners a la confraria per al servei del priorat, cosa que repetiran altres successors seus. El 1391, el prior Coll ha de vendre la capella de Sant Corneli de Fogars de Tordera i les seves rendes per tal d’adquirir un censal mort del síndic d’Hostalric. En aquest temps, els edificis canonicals, segons una visita pastoral del 1383, es trobaven mig derruïts, almenys sense teulades, sobretot els que miraven al pòrtic o petit claustre annex a l’església. També consten en mal estat l’església, els edificis del refetor, les cuines, la sala capitular i les cases del cambrer i del sagristà. El terratrèmol del 1431 va acabar de malmetre el cenobi.

Cap al final del segle XV només hi residien el prior i dos canonges, i cada vegada s’anaven abandonant festes i actes de culte. Al principi del segle XVI deixa de residir-hi el prior, i fins i tot el sacerdot que cuidava de la confraria, que d’ara endavant adquireix el costum d’arrendar les seves obligacions i misses fundades a sacerdots, sovint francesos, que són els únies que resideixen al monestir.

Des del 1540, els priors ni tan sols són canonges regulars, sinó canonges de Barcelona o d’altres indrets, i el priorat de Roca-rossa és una comanda on resideix un o màxim dos sacerdots que s’encarreguen del culte.

L’any 1592, quan el papa Climent VIII va secularitzar les canóniques regulars augustinianes de Catalunya, el priorat de Santa Maria de Roca-rossa va ser adjudicat, com a dotació, a la mensa canonical de la nova diòcesi de Solsona. La incorporació definitiva no tindrà lloc fins el 1630, a la mort del darrer prior comendatari, Sebastià Saleta.

Els canonges de Solsona van recollir els documents del priorat, que per això s’han conservat, i van cobrar les seves rendes fins a la desamortització del segle passat; en canvi no es pot dir que tinguessin gaire cura de l’església i dels seus edificis annexos, que al segle XVII ja eren una pura ruïna. Consta que el 1667 ja no tenia sacerdot propi i que l’església era un magatzem de fustes. Un segle més tard l’església tenia culte esporàdic i la consideració de santuari Marià, però havien decaigut tots els antics edificis i, amb la seva pedra, s’edificà la casa o masoveria, ara en ruines, propera a l’església.

L’església arribà sencera i amb alguns paraments de culte fins al final del segle passat. Del 1850 ençà ha continuat l’espoliació, que li ha fet perdre lápides sepulcrals i tombes, el cor, els retaules i fins i tot les dovelles del portal. També es van endur les teules i, ja al segle actual, ha caigut la part anterior de la volta.

El fet de trobar-se avui al centre d’una parcel·lació o urbanització ha agreujat el perill d’espoliació. Per això, el dia 1 de desembre de 1982 es va incoar la declaració de monument històricoartistic per salvar el que en queda i amb vista a una possible res tauradó, o almenys, consolidació. (EMLIC-JVA)

Priorologi de Santa Maria de Roca-rossa

Segons informació de J.M. Pons i Guri.