Situació
Aspecte de l’església des de l’exterior, amb el mur de ponent i la porta d’entrada.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Les ruïnes de la capella es troben situades als peus del castell de Castellbell, bastit al cim d’un banc de roca que s’aixeca a la riba dreta del Llobregat, a l’indret on el riu descriu un ampli meandre que giravolta el serral on és encimbellat, al centre del terme. Long. 1°51’46” — Lat. 4T38’05”.
Hom hi arriba per la carretera de Manresa a Abrera. Després d’haver passat la població de Sant Vicenç de Castellet, cal desviar-se, a mà dreta, per emprendre la carretera que mena a Castellbell, la qual cal deixar tot seguit per a retornar a la carretera que havíem abandonat, però sense arribar-hi, ja que abans i a mà dreta hi ha el camí que s’enfila cap al cim del turó on són encinglerats el castell i les ruïnes de la capella. Tant el castell com l’església són ben visibles des de la carretera, cosa que en facilita la localització. (FJM-AMB)
Història
Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Castellbell, al mateix lloc on s’aixeca el castell. Degué ser sempre una capella castellera, depenent estretament del castell. El lloc de Castellbell és documentat des del 924. L’església no apareix fins a la visita que el 1685 realitzà el bisbe Pasqual a la parròquia de Sant Vicenç de Castellbell i, entre les capelles que cita com a existents, hi figura la de Sant Miquel al castell; per tant considerem que l’advocació de la capella del castell era la de Sant Miquel, típicament castellera, i no Sant Vicenç, que és la de la parròquia, al peu del mateix castell.
Segurament que la capella de Sant Miquel restà greument afectada per la voladura del castell que ordenà el seu senyor el 1719 per evitar que caigués en mans dels irredemptistes catalans que procedien de França i volien promoure un alçament general. Actualment segueix essent un edifici en runes. (ABC)
Església
Prop del castell hi ha una construcció que recorda el primitiu edifici romànic, erigit com a capella del castell de Castellbell. Tanmateix, aquesta construcció, que resta amb la coberta esfondrada, no correspon pas en la seva totalitat a l’església romànica, ja que aquesta, com revela l’aparellat dels murs, fou molt transformada: de l’obra original probablement només s’aprofitaren el traçat i els basaments de la nau, la qual no té absis. La porta és situada al mur de ponent i possiblement pertany a l’obra romànica; ha estat feta amb blocs de pedra i coberta amb un arc de mig punt.
Pica beneitera que es troba a l’interior de l’església. La pica té decorada la meitat inferior amb unes cintes disposades a manera d’anells.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Aquesta esglesiola, segons que sembla, devia tenir unes dimensions molt reduïdes, tal com és habitual en moltes esglésies de castell, i el seu pla era d’una sola nau sense absis, element del qual no es veu pas cap vestigi.
La construcció deixa veure encara algun aspecte interessant com l’aparell, fet a base de carreus escantonats a cops de martell, de mides variades i disposats en filades i a trencajunt.
A l’interior del temple hi ha una bonica pica beneitera, molt senzilla, decorada només amb unes cintes estretes que, a manera d’anells, decoren la seva meitat inferior. (FJM-AMB)
Talla
Procedent de Castellbell, es conserva al Museu Episcopal de Vic una imatge romànica de la Mare de Déu. Aquesta talla, que té el número 1 249 d’inventari, fa 61 cm d’alt i ingressà al museu abans de l’any 1898.
La conservació de la imatge és deficient, puix que ha perdut no solament la policromia original, sinó també l’estucat, quedant al descobert el suport original, la talla de fusta, de manera que es poden apreciar perfectament les empremtes que hi deixà l’eina amb la qual fou treballada.
Imatge de la Mare de Déu, procedent d’un lloc indeterminat de Castellbell. És conservada al Museu Episcopal de Vic, on ingressà abans de l’any 1898 i és catalogada amb el número 1249. És un exemplar del final del segle XII o del començament del XIII.
G. Llop
Som davant una imatge típica de la Mare de Déu en majestat, tema iconogràfic que apareix el segle IV, caracteritzada, segons Reau, per una actitud rigorosament frontal de Maria, asseguda sobre un tron amb el Nen sobre els genolls.
La Mare, asseguda sobre un petit setial, porta una túnica de coll rodó, probablement originàriament de color porpra amb motius geomètrics negres. Damunt porta un mantell que passa per sota el braç dret i tapa els genolls. Li cobreix el cap un vel que deixa veure els cabells.
El Nen, amb una túnica sobre la qual es diposa una toga a la manera romana, va descalç, com sol ésser costum en aquest tipus de manifestacions. Cap dels dos personatges no porta corona.
Les actituds de les figures corresponen a les pròpies de l'estatuària romànica. La Mare, amb visió frontal, observa l’espectador; les enormes mans que es desprenen del bloc que forma la imatge tenen una especial rellevància; amb l’esquerra protegeix l’Infant i amb la dreta sosté la bola del món. El Nen manté el mateix hieratisme de la Mare i mostra el llibre de les Escriptures tancat, que agafa per sota amb la mà esquerra; amb la dreta beneeix alçant el braç, que forma així un angle agut, sense que doni cap mena de sensació de moviment.
Tot el conjunt tendeix a la línia recta i als volums quadrats, puix que no s’insinuen les formes arrodonides del cos sota les vestidures.
Cronològicament, per la posició central del Nen la imatge correspondria al tipus més antic, atribuïble al segle XII, però alguns elements demostren una transició cap al segle XIII, com l’atribut de la bola que aguanta la Mare, i la posició dels plecs del mantell que, bé que ho presenten alguns exemplars del segle XII, com és el cas de la desapareguda Mare de Déu d’Amer, es generalitzà al segle XIII.
Sembla talment que ens trobem davant un art popular que repeteix d’una manera estereotipada certs models barrejant vells esquemes amb nous conceptes. Per posar un exemple en què es dona la mateixa posició i el mateix atribut, tenim la imatge de la Mare de Déu de Sant Martí Sarroca, desapareguda el 1936, obra de les darreries del segle XII. (ACR)
Bibliografia
- Pere Català i Roca i Antoni Pladevall i Font: Castellbell, a Els castells catalans, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1976, pàgs. 599-609.