Situació
Aspecte que ofereixen les ruïnes de l’església, de la qual encara és visible la planta: una nau amb transsepte i absis semicircular.
F. Tur
L’església de Sant Vicenç, anomenada també Sant Vicenç de les Corts, molt enrunada actualment, és situada a uns 200 m vers llevant del veïnat de les Corts, que es troba a migjorn d’Empúries, a tocar de la mota de la riba dreta del rec del Molí o Ter Vell. El nucli de poblament és format per un conjunt de masies al peu del turó de les Corts.
Mapa: 295M781. Situació: 31TEG095637.
Per anar-hi cal seguir el vell camí que porta d’Empúries i l’Escala al veïnat de les Corts pel Molí d’En Don. Avui es pot agafar directament des de la carretera de Viladamat. Les ruïnes de l’església es troben al costat del camí, entre el casal de l’esmentat molí i els masos de les Corts, sota el vessant de migdia del turó de les Corts o del Castellet. (JBH-MLIC)
Història
L’esglesiola de Sant Vicenç era de planta de creu llatina, d’una sola nau amb transsepte i un absis de planta semicircular. Abans que els arqueòlegs Pere de Palol i Martín Almagro no n’haguessin excavat les restes l’any 1954, només sobresortia un fragment de capçalera, l’únic que s’ha conservat fins a l’alçada de l’arrencada de la coberta.
Amb els treballs d’excavació esmentats hom pogué identificar la meitat septentrional de l’edifici, ja que l’altra meitat havia estat soterrada o destruïda en construir la mota del Rec del Molí. L’església tenia una llargada d’uns 10 m i la nau tenia una amplada de 3,60 m. Hom descobrí un tros de fonament del frontis, actualment gairebé imperceptible, i, en tota la seva llargada, la base del mur de tramuntana, del qual resten entre quatre i cinc filades de pedres.
A l’extrem de llevant aquest mur es manté en uns 2 m d’alçada en el punt on enllaça, per mitjà d’un plec o cantonada, amb l’absis. L’absis, en la seva meitat de migdia és, com hem indicat, el sector més visible de les ruïnes.
Aquest vestigi de l’absis semicircular conservat en l’alçada original, manté un fragment de la volta, que era de quart d’esfera i arrencava d’una banqueta. Té una capa d’arrebossat en la qual es veien rastres de pintura mural, molt minsos, d’època impossible de determinar. Hi resta la meitat septentrional de la finestra que s’obria al centre de l’hemicicle. Era d’un sol vessant i d’arcs de mig punt sobre una marcada banqueta, sobretot al costat intern.
Una aula rectangular, amb murs que es conserven en una alçada de 50 cm, s’adossava a l’extrem oriental de la nau. Ha estat interpretat com el braç de tramuntana d’un transsepte. Això no obstant, aquesta primera funció degué quedar suprimida més tard, ja que la construcció restà integrada al conjunt de cambres funeràries situades al costat de l’església. Hom la separà de la nau del temple per mitjà d’un mur. Unes altres cambres sepulcrals s’arrengleren amb aquesta i s’adossen al costat de tramuntana de l’absis i de la nau. És evident, per la relació entre els murs i llurs carregaments, que han estat bastides amb posterioritat a l’església. Només en resten els basaments dels murs.
Els murs més antics del conjunt de les ruïnes són, doncs, els de l’església. El seu aparell, com és lògic, és més visible al sector conservat de l’absis, el que ofereix uns fragments de parament més grans. L’aparell d’aquests murs és fet a base de filades regulars de carreus de mida petita, escairats a cops de martell i deixats sense allisar. Aquests petits carreus tendeixen generalment a la forma quadrangular, sobretot al parament extern de l’absis on les filades són interrompudes per alguna altra d’aïllada feta amb rajol romà o amb pedra volcànica porosa de color negrós. L’absis té una socolada feta amb pedres molt més grosses, desbastades.
Les cambres sepulcrals adossades al temple han estat construïdes amb un aparell de pedres sense treballar, de mida petita, sense una disposició regular.
L’excavació proporcionà la descoberta d’un gran nombre de sepultures les quals són de tipologia diversa i de molt difícil datació. Hi predominen les tombes de lloses, de diferents gruixos i mides —segurament també d’èpoques diferents— i n’hi ha d’obra de pedruscall i morter; d’altres són de simple fossa. Fou particularment interessant l’exploració de l’aula sepulcral adossada al nord de l’absis, en la qual hi havia dues grans tombes de lloses i un sarcòfag tallat en pedra sorrenca, amb tapa a doble vessant proveïda de sis acroteris o ressalts a imitació de les teulades romanes.
Aquestes tombes es trobaven sota un ferm paviment d’opus testaceum. El mateix tipus de paviment recobria també una gran sepultura d’obra, interiorment emblanquinada amb picadís, que es trobà a l’interior de la nau del temple. És una tomba antiga, però que havia estat reutilitzada al segle XIII. A la part superior hi havia testimonis de reformes, amb un enrajolat del segle XVI, dades que es desprenen de les monedes —de Jaume I i de Felip II— que aparegueren respectivament dins la sepultura i al nivell superior. Aquestes troballes demostren que el lloc pervisqué, potser només com a necròpoli, fins a èpoques molt avançades.
L’existència del sarcòfag esmentat, precisament al recinte sepulcral afegit al costat septentrional de l’absis, planteja un veritable dilema a l’hora de voler datar les estructures de la capella.
L’aparell de petits carreus quadrangulars de calcària de la mateixa zona, llistat amb rengles d’altre tipus de pedra i de peces de terrissa, admet diferents hipòtesis referents a la seva atribució cronològica. Ha estat comparat amb els aparells de capçalera de Santa Maria de Terrassa, dins la tradició romana que l’emparenta també amb els murs del temple romà de Vic.
Amb la mateixa raó podríem esmentar la semblança amb aparells dels altres dos edificis de la seu d’Ègara, sobretot els sectors de capçalera de Sant Pere i de l’antic baptisteri de Sant Miquel. I ja d’època romana, podríem esmentar paraments de petit carreu, per exemple el de la muralla de Barcelona, sense oblidar nombrosos els dels murs de cases romanes de la mateixa Empúries.
Les comparances precedents menen a considerar que la capella és una construcció preromànica de datació més aviat força avançada. Si aquesta hipòtesi fos certa, no hi hauria contradicció amb la presència del sarcòfag abans esmentat i les altres sepultures probablement alt-medievals dins els recintes sepulcrals clarament d’època posterior a l’església. Tampoc no sembla desmentir aquesta datació algun detall de l’edifici, com ara el fet que tant la volta de l’absis com l’arc de la seva finestra arrenquin de banquetes. Cal precisar també que P. de Palol opina que aquest absis pot dreçar-se sobre restes d’estructures dels segles V-VI. D’altra banda, hi ha un fragment de sarcòfag de marbre, amb un crismó esculpit, que es trobà encastat en una façana d’un dels masos de les Corts. Per la proximitat cal considerar molt possible la relació amb Sant Vicenç.
Malgrat totes les consideracions anteriors, els diferents autors que s’han ocupat d’aquestes restes s’inclinen a datar l’església en una època molt més tardana; hom creu que més aviat cal veure-la com una obra romànica primitiva, bastida al segle XI. Fins i tot algun autor ha apuntat una data avançada dins aquest segle.
Hom es basa principalment en la tipologia de la planta de la capella, que ja sembla molt evolucionada, i també en l’aparell. Cal tenir en compte que l’aparell de petit carreu pot lligar tant amb els exemples baix-romans i alt-medievals abans al·ludits, com amb els edificis romànics del segle XI en els quals reapareix la construcció de filades uniformes de petit carreu. En aquest sentit, s’ha assenyalat la semblança dels murs de Sant Vicenç amb edificis romànics del segle XI, fins i tot ja amb decoració llombarda. Hom ha citat, per exemple, la capçalera de l’església de Sant Joan de Bellcaire, molt propera geogràficament.
Els resultats de l’excavació han mantingut, sense resoldre’ls, els dubtes i la dicotomia d’hipòtesis cronològiques. Com ja hem precisat, hom s’ha decantat, tot i que amb gran prudència, a datar l’església dins el segle XI, com a obra ja plenament romànica. No es pot amagar, però, que aquesta datació dificulta l’intent de situar cronològicament els elements més arcaics de la necròpoli, principalment el sarcòfag amb coberta d’acroteris, que de cap manera no es poden portar a una època tan avançada. Així doncs, cal no oblidar els arguments i comparacions esbossats primerament que exigirien considerar l’església com una construcció preromànica potser del segle IX, sinó fins i tot anterior. En l’estat actual del coneixement d’aquestes restes, no podem pas fer altra cosa que deixar apuntades les dues possibilitats. (JBH)
Bibliografia
- Martín Almagro i Pere de Palol: Los restos arqueológicos paleocristianos y altomedievales de Ampurias, “Revista de Gerona”, núm. 29, m Girona 1982, pàgs. 27-41.
- Perede Palol: Arqueología cristiana de la España romana (siglos IV-VI), Consejo Superior de Investigacions Científicas, Madrid-Valladolid 1967, pàg. 36.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 149-150 i 158.
- Miquel-Dídac Piñero i Costa i Benjamí Bofarull i Gallofré: Les esglésies paleocristianes, visitgòtiques i medievals de l’Escala, abril 1979 (inèdit).
- Exposició de fotografies i plantes d’esglésies velles de l’Escala, Centre d’Estudis Escalencs, abril del 1980. Text de Joan Badia i Homs, plantes de Benjamí Bofarull i Gallofré.
- Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 266. (JBH)