Sant Martí d’Empúries (l’Escala)

Situació

És l’església parroquial del poble d’Empúries o Sant Martí d’Empúries, petit nucli medieval agrupat damunt un promontori, situat a tocar el mar, a tramuntana de les ruïnes de la ciutat greco-romana d’Empúries i del seu antic port. Aquest pujol, avui perfectament unit a la terra ferma, antigament era un illot i, més tard, un tombolo, on fou establerta la Paleàpolis, el primer establiment dels grecs foceus que fundaren Empòrion vers l’any 600 abans de Crist.

Mapa: 296M781. Situació: 31TEG099655.

Per arribar-hi cal seguir des de l’Escala la carretera de Viladamat a Figueres. A uns 2 km de la vila de l’Escala hi ha, a mà dreta, el trencall de la carretera d’1,5 km que porta fins a Sant Martí d’Empúries. (JBH)

Història

El nucli actual del poble de Sant Martí d’Empúries, al cim del seu promontori, envoltat d’un recinte emmurallat, és la pervivència medieval de la primitiva capital del comtat carolingi. A l’alta edat mitjana la població emporitana es concentrà dins aquest nucli fortificat proper al mar, segurament seguint un procés consolidat ja de força abans. Hom ha discutit quin pot ésser l’emplaçament de la seu episcopal d’Empúries, documentada en època visigòtica (segles VI i VII). La situació de la catedral és totalment desconeguda i, al nostre entendre, es poden fer diferents suposicions.

Hom pot pensar que podia trobar-se sobre la Neàpolis, als encontorns de la basílica sepulcral d’origen paleocristià, potser al mateix lloc que l’església de Sant Salvador, la qual sembla que fou el precedent del convent de servites de la Mare de Déu de Gràcia, on actualment hi ha el museu. També s’ha apuntat la possibilitat que es trobés a la part occidental de la ciutat romana, als vessants una mica amagats del mar. Però, tanmateix, l’opinió més estesa és la que suposa que l’església parroquial de Sant Martí d’Empúries es dreça al mateix punt que l’antiga seu, que devia ésser aixecada al nucli agrupat a l’antiga Paleàpolis.

L’excavació realitzada al terreny situat al costat de tramuntana de l’església no ha esclarit la qüestió. Sens dubte l’exploració del subsòl dins l’àmbit del temple tardogòtic actual donaria informacions i troballes d’un gran interès i permetria confirmar o desmentir aquesta hipòtesi.

El cert és que Sant Martí era el temple principal de la capital del comtat a la primera meitat del segle IX. Sens dubte devia tenir la categoria de parròquia del lloc, tot i que hom no ho precisi exactament així als primers documents coneguts que l’esmenten.

La seva importància resta clara per les notícies que tenim d’un judici, del qual s’han conservat tres documents del 21 d’agost de l’any 842. Fou celebrat en aquesta església, que hom precisa que és situada dins els murs de la ciutat d’Empúries: “Sancti Martini confessoris cuius basílica sita esse dignoscitur infra muros Empurias civitate…”. Els documents són l’acta del judici amb la sentència, les declaracions testificais i la confessió del demandat. L’acte fou presidit pel bisbe Gotmar de Girona i pel comte Alaric d’Empúries, amb l’assistencia de dos vescomtes i nombrosos prohoms. El mandatari del bisbe cità el mandatari del comte i l’acusà de retenir injustament i contra la llei el terç del pasquari i del teloneu dels comtats d’Empúries i Peralada que l’emperador Lluís el Piadós havia cedit al bisbe anterior, Guimar. Després de la declaració dels testimonis i de tot el procediment, hom dictà sentència favorable als interessos del bisbe.

A l’actual edifici gòtic de Sant Martí d’Empúries, hi ha tres làpides, d’època molt diferent, conjunt epigràfic excepcional, ja que documenta tres moments que lliguen amb reconstruccions del temple.

Aquestes tres làpides han estat col·locades, sembla que amb intenció decorativa, a la façana de l’actual església. La més antiga és una làpida de marbre que es troba sobre la portada, partida en dues meitats. És una Peça epigráfica d’un interès extraordinari. Segons el seu text, el temple, des de feia temps dedicat a sant Martí, havia caigut en ruïnes, quan l’any 926 fou reconstruït pel comte Gausbert, “heroi triomfant”.

La qualificació d’“heroi triomfant”, si no és purament formulària, i l’esmentada ruïna del temple de sant Martí, poden fer suposar que Gausbert s’enfrontà a un important atac piràtic o una invasió, i en reeixí. Hom sol atribuir el fet als normands, que al segle IX atacaren diferents punts del litoral, s’instal·laren a la Camarga i destruïren diferents llocs del Llenguadoc i del Rosselló La suposada acció de normands contra Empúries no és, però, documentada. Empúries, per la seva situació, restava exposada a les incursions de la gent del mar, dels normands, però també dels sarraïns, que eren encara més sovintejades.

Certes notícies del segle IX semblen indicar que les accions de l’estol dels comtes emporitans contra els ports sarraïns devien ésser un fet corrent. Els atacs de les naus sarraïnes devien ésser, en part, la resposta per minvar la força marítima d’Empúries, i a la inversa.

La invasió o l’atac que pot esmentar indirectament la làpida es podria atribuir també als hongaresos, la penetració dels quals fins a Narbona l’any 924 resta documentada. No és impossible que haguessin arribat fins força més al sud, al comtat d’Empúries. Observem que el fet devia ésser molt poc anterior a la reconstrucció de l’església del 926.

El comte Gausfred, fill i hereu de Gausbert, al seu testament de l’any 989 deixà a l’església de Sant Martí, Santa Maria i Sant Pere de la ciutat d’Empúries, unes vinyes del terme d’Albons: “…et ad domum Sancti Martini et ad domum Sancta Maria et ad domum Sancti Petri, que est fundatus in ímpurias civitate, ipsas meas vineas que sunt in terminio de Alburze que Guilielmus tenet”.

Com veiem, doncs, cap a la fi del segle X l’església d’Empúries apareix sota tres advocacions. El temple reconstruït pel comte Gausbert devia tenir, per tant, tres altars, i gairebé amb certesa una capçalerà triabsidal. Devia ésser un edifici pre-romànic d’una certa complexitat estructural i segurament amb unes dimensions d’una certa notabilitat. Tanmateix, per la cita precedent, no es pot desestimar del tot que es tractés d’un sol temple, sinó d’un conjunt de tres edificis cultuals. En aquest cas —potser improbable—, cal pensar que podia haver-hi encara una pervivència de la distribució del conjunt arquitectònic de la seu episcopal d’Empúries, documentada en època visigòtica. La hipòtesi només podria ésser contrastada mitjançant excavacions a tot l’àmbit de l’església i extensament al seu entorn.

Una altra de les làpides que conserva l’església informa d’una reconstrucció de la primera meitat del segle XIII. És també col·locada a la façana, entre els dos trossos de la làpida del comte Gausbert de l’any 926. La inscripció, sota una creu grega esculpida dins un cercle, és l’epitafi del sagristà Guillem de Palol, que morí el 22 de desembre de 1248. El text epigràfic, entre d’altres panegírics, informa que el difunt havia acabat de construir el campanar, la volta, la teulada i el paviment de l’església, a la qual donà un camp i un breviari: “ecclesie campum dedit: librum breviarium: fecit cloquerium: voltam, tectum, pavimentum…”

L’església parroquial d’Empúries apareix esmentada a les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280. En documents del començament del segle XIV, dels anys 1309 i 1316 hi ha esments al delme de Cinclaus, de la parròquia de Sant Martí d’Empúries; hom hi consigna també dins el terme parroquial de “Sancti Martini de Impuriis” el monestir de Santa Maria de Vilanera a l’acta de la seva fundació de l’any 1328.

En les llistes de parròquies que figuren al Llibre verd de la seu de Girona, que data de l’any 1362, hom hi ha anotat també que a aquesta parroquia pertany el lloc de Cinclaus: “Sancti Martini de Impuries et de Quinque Clavibus”. També figura entre les esglésies parroquials als dos nomenclàtors diocesans del final del segle XIV i als del segle XVII.

Finalment cal fer esment de l’altra làpida que es troba encastada a la façana de l’actual església, la qual en documenta la construcció. És a l’espai del timpà de la portada, sota el feix d’arquivoltes gòtiques. Segons el seu text la primera pedra d’aquest edifici fou posada l’any 1507:

LO DIE DE SCTA MARGARITA ANI M D HI SET FOU COMENSADA LA / PNT SGLESIA E FONC POSADA LA PRIME / RA PEDRA P LO HONORABLE EN IOAN PASCOL DESRECHS B.

L’edifici, d’una sola nau, d’estil tardà, fou bastit, doncs, al començament del segle XVI. En una imposta esculpida de la creueria del cor, hi ha la data de 1538. És probable que al voltant d’aquest any hom n’acabés la construcció. A l’interior de l’església es conserven dues antigues ares d’altar i la pica baptismal romànica, però no hi ha vestigis arquitectònics anteriors a la darrera reconstrucció. Tanmateix, cal indicar que, molt recentment s’han descobert uns elements ornamentals d’època alt-medieval encara inèdits, els quals es troben en curs d’estudi. (JBH)

Làpides al timpà

Els dos fragments de la làpida datada del 926, partida pel mig per tal de poder-la col·locar simètricament al costat d’una altra làpida del segle XIII: a dalt, el de mà dreta, i a baix, el de l'esquerra.

F. Tur

Sobre l’arc apuntat del portal de Sant Martí d’Empúries, església començada l’any 1507, tal com indica la inscripció que hi ha al timpà d’aquest portal, hi ha encastades al mur dues làpides de marbre blanc, disposades entorn d’una làpida central del segle XIII.

En realitat es tracta d’una sola làpida o inscripció que hom devia partir en dues meitats vers l’any 1507 per a poder ésser col·locada tal com és avui, de manera simètrica.

Tant la làpida central, com les làpides o la làpida partida de marbre, datada al 926, són dues peces plenament romàniques i d’un valor especial dintre les inscripcions del seu temps.

Els dos fragments de la làpida del segle X fan en total 2,10 m × 0,38 m. Quan fou partida en dues parts no ben iguals es perderen algunes lletres, que són fàcils de suplir gràcies a una antiga transcripció. La inscripció, de la pedra de la qual desconeixem el gruix, a causa d’estar encastada, fou feta en marbre ben allisat i amb un treball perfecte d’escultor o gravador.

És una inscripció llatina de pretensions erudites, sobretot en la manera de precisar la data (“Quan feia tres vegades tres-cents, dues vegades deu, més tres vegades dos de l’Encarnació de Jesucrist…”.

La lletra és clara, postcarolina, però el llatí utilitzat té força incorreccions (HEC per HAEC, AEROS per HEROS, HVNC per HVIC, etc.). El versificador volgué expressar-se en hexàmetres dactílics a la manera clàssica, amb uns versos escrits de dos en dos, fins al vers vuitè. La cinquena ratlla o la darrera té els versos 9, 10 i 11. És, per tant, una inscripció de cinc ratlles, ara partides pel mig, amb un punt triangular que indica el final de cada vers. En acabar cada ratlla hi ha un tros de blanc.

El versificador hagué de claudicar de la mètrica clàssica als versos 3, 4, 8 i 9 a causa de la data i l’onomàstica; als versos 8 i 9 hi ha també faltes prosòdiques i mètriques.

La cesura penthemímera és abundant i es troba als versos 1, 2, 3, 5, 6, 8, 9 i 10. D’acord amb la moda de l’època, el versificador cercà la rima entre els dos hemistiquis dividits per la cesura.

Sortosament, abans que fos partida i col·locada al lloc actual, l’erudit bisbe de Girona Pere Miquel Carbonell la veié i la copià, segons figura en un manuscrit de la biblioteca de la catedral de Girona de l’any 1492: la inscripció hi és copiada pel bisbe entre d’altres làpides, versos epigramàtics i altres curiositats.

Al foli 50v diu que es trobava “in lapide supra portale eclesiae oppidi Emporiar (um)”. El bisbe Carbonell transcriví sencera i sense buits la inscripció, la qual cosa indica que al seu temps la pedra encara era sense partir, tot i que interpretà malament o bé no llegí correctament algunes paraules.

Altres autors, com Joan Lluís De Montcada (Episcopologio vicense, Vic 1811, vol. I, pàg. 105) i Enrique Flórez i P. RISCO(España sagrada, vol. XXVIII, Madrid 1774, pàgs. XI i 75) l’al·ludeixen, bé que cap d’ells no en dóna la transcripció. Més tard se n’ocuparen Jaume Villanueva (Viage literario, vol. 15, Madrid 1891, pàgs. 24-27), Joaquim Botet i Sisó (Noticia histórica de Emporion, Madrid 1879, pàg. 138) i Francesc Monsalvatje i Fossas (Los condes de Ampurias vindicados, Olot 1917, pàg. 38). Els tres darrers autors en donen la transcripció, bé que tots ells contenen errors de lectura.

La transcripció i la presentació que aquí en fem es basa en els estudis de Martín Almagro que esmentem al final. Diu així:

1. AVLA IACEBAT HEC LONGIS NEGLECTA RVINIS NOMINE MARTINI DVDVM SACRATA BEATI 2. CV (M) TER TRECENTOS BIS DENOS TER QVOQV (E B)INOS CORPOREOS IHS ANNOS XPS HABERET 3. COEPERAT ANNIS TER QVINIS INDICIO VOLVI B(ISQ)VE QVATERDENIS KAROLVS REGNABAT IN ANNIS 4. TVNC COMES HAN GAVZBERTVS OVANS AEROS RENOVAVIT S(VN)NERII PROLES ERMENGARDIS DE MATRE NATVS. 5. SEPTEMBRIS ID(V)S PRIDIE FINE BEATO QVIEVIT HVNC PAT (ER) ET NATVS PARIT(ER) QVOQ(VE S)P(IRITV)S IGNOSCAT DELICTA REQVIE(M) DETQVE BEATAM. AM(EN).

La traducció més fiable de les publicades és:

1. AQUEST TEMPLE HAVIA CAIGUT EN OBLIDADES RUÏNES DES DE FA TEMPS CONSAGRAT A SANT MARTÍ 2. QUAN FEIA TRES VEGADES TRES-CENTS, DUES VEGADES DEU MÉS TRES VEGADES DOS DE L’ENCARNACIÓ” DE JESUCRIST 3. COMENÇAVA A TRANCÓRRER L’ANY QUE FEIA TRES VEGADES CINC DE LA INDICCIÓ I CARLES REGNAVA FEIA DUES VEGADES CATORZE ANYS 4. ALESHORES RENOVÀ AQUESTA EL COMTE GAUSBERT, HEROI TRIOMFANT, FILL DE SUNYER, NAT D’ERMENGARDA MARE 5. EL DIA ABANS DELS IDUS DE SETEMBRE REPOSA EN MORT BENAURADA EL PARE, EL FILL I TAMBÉ L’ESPERIT VIVIFICANT LI PERDONIN ELS PECATS I LI DONIN EL REPÓS BENAURAT. AMÉN. (APF)

Làpida de Guillem de Palol

Làpida del sagristà Guillem de Palol, mort l’any 1248.

F. Tur

L’altra inscripció, la central, és la làpida del sagristà de Girona Guillem de Palol, que morí l’any 1248. És una làpida de jaspi de base rectangular, acabada en forma arrodonida o de mig punt, que té a la part superior una creu inscrita en un cercle.

Els autors que hem esmentat quan parlàvem de la làpida anterior, com Risco, Villanueva i Botet i Sisó, a les obres abans citades la transcriuen, bé que li donen poca importància. Així J. Villanueva, per exemple, diu “entre ellos (els dos trossos de la làpida anterior) se halla otra de jaspe de poca importancia a la verdad; pero ya que estamos, y que me costó tanto trabajo de subir tan alto y labarlas con tal incomodidad, allá va: “(Viage literario, 15, Madrid 1891, pàg. 26).

Aquí també, com en l’anterior, donem com a més crític el text transcrit per Martín Almagro, el qual corregeix uns lleus errors de Villanueva:

DORMIT IN HOC TUMULO | GIELMUS DE PALAOLO | QUI SACRISTA BONUS | VIXIT POPULIQUE PATRONUS | LUX FUIT ECCLESIE | CLERI DUX, ARCHA SOPHIE | VIR BONUS ET GRATUS | IN CUNCTIS MORIGERATUS | ECCLESIE CAMPUM | DEDIT LIBRUM BREVIATUM | FECIT CLOQUERIUM | VOLTAM, TECTUM, PAVIMENTUM | LIBRIS SANCTORUM | FIT PASSIO SCRIPTA VIRDRUM | ISTO | PRO QUORUM | MERITIS SIT SEDE POLORUM | ANNO MILLENO | BIS | C | QUATER | X | SIMUL | VIII | CLUDITUR UNDENIS | JANI SUA VITA KALENDIS |

La seva traducció és:

DORM EN AQUEST TÚMUL GUILLEM DE PALOL. QUE VISQUÉ COM UN SAGRISTÀ BO I ADVOCAT DEL POBLE. FOU LLUM DE L’ESGLÉSIA, DIRECTOR DEL CLERGAT I ARCA DE LA SAVIESA. BARÓ BO I AGRADABLE, MODERAT EN TOTES LES COSES. DONÀ UN CAMP A L’ESGLÉSIA I UN LLIBRE BREVIARI. VA FER EL CAMPANAR, LA VOLTA, LA TEULADA I EL PAVIMENT. ALS LLIBRES DELS SANTS SIGUIN ESCRITES LES GESTES DELS VIUS. AQUEST ELS MÈRITS DEL QUAL SIGUIN CONEGUTS PER TOTS ELS POLS. L’ANY DEL SENYOR DE DOS-CENTS QUARANTAVUIT. VA CLOURE LA SEVA VIDA EL DIA DOTZE DE LES CALENDES DE GENER.

Aquesta làpida ens assabenta que Guillem de Palol havia estat l’autor d’una reconstrucció gairebé total de l’església de Sant Martí d’Empúries, amb el benentès que aquesta làpida no fos portada d’un altre lloc. (APF)

Pica

Pica baptismal de l’església. És llisa i amb la part superior de l’exterior decorada amb un pis d’arcuacions cegues, tot seguint, potser, com a model la pica de Santa Maria de Castelló d’Empúries.

F. Tur

Entre altres peces de l’època, l’església de Sant Martí d’Empúries ha conservat una pica baptismal de tipus romànic, la qual actualment és situada en una capella lateral del costat de migdia de la nau.

Aquesta pica té una forma semiovoide, característica de les grans piques romàniques, puix que hom pot veure que l’esfericitat exterior no és del tot regular. Tallada en un sol bloc de pedra calcària, la forma del monòlit potser condicionà el treball del picapedrer i produí aquestes irregularitats. Tant la base com la part superior, totalment planes, són resultat d’un tall perpendicular en el cos ovoide. Com és normal, no té cap mena de peu i fou feta per anar col·locada directament sobre el terra de l’església (la de Santa Eulàlia de Palau, també a l’Empordà, més petita, és sostinguda actualment per un cos cilíndric que li dóna forma de copa; no és tallat en la mateixa pedra que la pica sinó, que segurament és un afegit posterior).

L’interior ha estat rebuidat, seguint aproximadament les formes exteriors per contenir l’aigua beneïda.

Les parets de la pica amb el rebuidat tenen un gruix uniforme. La superfície externa és força rugosa, d’aspecte rústec, inacabat, perquè, com acostumem a veure en altres peces provinents de petites esglésies i parròquies, presenta el tallat de la pedra sense polir. La part superior de la pica, al voltant del perímetre de la boca, és decorat amb un fris d’arcs cecs, en relleu rústec, com la resta de l’obra. La franja d’arcuacions, retallada a la seva part inferior, sobresurt entre 1 i 2 cm del nivell exterior de les parets. La superfície interior, que devia ésser treballada amb més cura, i també pels efectes erosius de l’aigua amb el temps, és molt més llisa que no pas l’exterior.

Hom pot veure clarament que la banda d’arcuacions —única ornamentació de la pica— no és pas obra d’un escultor reeixit o, simplement, d’una tècnica prou segura, sinó més aviat d’un obrer maldestre, que amb prou feines i bona voluntat devia imitar d’altres mostres. Els arcs no són pas tots iguals: n’hi ha de més amples, d’altres que gairebé es tanquen i donen lloc a una forma de ferradura, i la majoria no segueixen el traç del semicercle regularment, sinó que només hi tendeixen. Els espais, també en relleu, que separen els arcs —lloc on, en una arquitectura, correspondria al capitell— tampoc no segueixen estrictamente les mateixes formes: la majoria s’aproximen a la forma triangulada, d’altres acaben amb un tall sec, paral·lel a la boca de la pila, que és el més corrent en aquest tipus de decoració (pica de Santa Eulàlia de Palau, pica de Sant Esteve de Vila-sacra, etc.).

Si bé és molt normal trobar piques romàniques totalment llises, sense cap tipus de decoració, tant a la comarca de l’Empordà (Sant Joan de Palau-saverdera) com a la resta de Catalunya (Sant Cristòfol de Fogars de Montclús, Santa Agnès de Malanyanes, Sant Joan Baptista de Campins, etc.), sembla que en aquesta zona empordanesa hi ha una especial predilecció per l’ornamentació a base d’arcs cecs: la pila que ara estudiem, la de Santa Eulàlia de Palau, la doble de Santa Maria de Castelló d’Empúries, entre altres. La de Sant Esteve de Vila-sacra també és decorada amb arcs cecs, però ja són ogivals, per tant pertanyen a l’època gòtica, cosa que demostra que és de realització tardana. Per això suposem que aquesta modalitat devia néixer partint d’una pica model ben treballada, que bé podria ésser la de Castelló d’Empúries, la qual anà essent reproduïda o copiada, amb més o menys rusticitat, per escultors evidentment no especialitzats, fins al segle XIII, o, segurament, ja dins la primera meitat del segle XIV (l’església de Santa Eulàlia de Palau devia acabar d’ésser construïda per aquesta època, és a dir, a mitjan segle XIV). La pica de Sant Martí d’Empúries pot ésser situada entre els segles XII i XIII.

La decoració d’arcs cecs, d’altra banda, és ben típica en el romànic. La seva presència és un tret característic de l’arquitectura de l’època. Pel que fa a l’escultura, el més proper a les ares decorades ho trobem precisament en les ares d’altar ornamentades amb lòbuls semicirculars, pròpies dels tallers de marbristes llenguadocians, com la que es conserva a la Seu de Girona, o la mateixa de Sant Martí d’Empúries. De tota manera la relació amb la coneguda pica de Castelló d’Empúries, tot i que potser no és el model directe, sembla encertadament el punt de partida d’aquestes formes més populars i artesanes. (JMAL)

Altar paleocristià

Ara d’altar conservada actualment a l’església. Possiblement es tracta d’una làpida o ara romana, rebuidada i reutilitzada en època cristiana, com a mínim des del segle IX.

F. Tur

En una petita capella lateral de Sant Martí d’Empúries, la que guarda el sagrari, hi ha una ara paleocristiana, que és instal·lada a l’altar.

Ha estat tallada en un sol bloc de marbre blanc, rectangular, i les seves mides són de 98 cm de llarg per 66,5 cm d’ample i 9 cm, més o menys uniformes, de gruix. Tot i que la Peça s’adiu bé a la forma geomètrica paral·lelepípeda, les mides que hem donat poden variar en algún centímetre, segons els llocs, perquè presenta algunes irregularitats.

De Sant Martí d’Empúries, han arribat fins a nosaltres tres ares cristianes: la que hi ha exposada al Museu Arqueològic de Girona, a Sant Pere de Galligants, que hom suposa que havia estat l’ara de la basílica paleocristiana de la Neàpolis d’Empúries, perquè fou trobada entre les restes de la capella paleocristiana i visigòtica d’aquest lloc; la que hi ha actualment a l’altar major de l’església, amb decoració a base d’alvèols en el marc, dintre la tradició llenguadociana, i la que ara estudiem, que és la que ha estat menys tractada.

La nostra ara segueix un tipus de mensae altaris molt senzill, amb una decoració simple que es limita a resseguir amb uns solcs gruixuts, bé que no pas gaire profunds, les línies generals del contorn rectangular de l’ara, formant uns marcs. A diferents llocs de Catalunya i al Llenguadoc hi ha ares similars a aquesta.

L’austera ornamentació forma una faixa d’uns 6 cm d’ample, la qual dóna la volta a tots quatre costats de la taula resseguint paral·lelament el seu contorn. Aquesta banda, que és allisada i polida, acaba, a la part interior, amb un petit acanalat de mitja canya, que la ressegueix i la delimita. La mitja canya també és llisa, cosa que contrasta amb la resta interior de l’altar. Després d’aquest acanalat hi ha novament una faixa d’amplada similar a l’anterior, si bé no és pas tan uniforme. Ha estat treballada de biaix, amb pendent vers l’interior, que ha estat rebaixat tot ell a un mateix nivell —el que marca el biaix— i una forma proporcionada a l’exterior de l’ara. D’aquesta manera, al voltant de la superfície enfonsada es forma una franja o ressalt que l’emmarca (assegurava la seva funció de receptacle o concavitat per a evitar que caigués a terra el vi consagrat damunt l’ara, en cas que es vessés). Cal tenir present, a més de la importància dels ritus i la reverència amb què eren tractades les coses sagrades en època romànica, que, per aquell temps, la comunió es prenia amb les dues espècies. Una línia incisa assenyala els marcs d’aquesta darrera franja-marc i a la vegada la separa del que és la gran superfície central de l’altar.

Les zones que acabem de veure mostren una diferència evident en el treball de la pedra respecte al marc i la mitja canya primers. La superfície rebuidada presenta una manera de fer tosca i el marbre ha estat tallat sense polir. Aquestes dues maneres de fer tan diferents difícilment poden correspondre a un mateix temps cronològic, i més si tenim en compte que l’interior de l’ara, que és la part més important, és, precisament, la més tosca i el tipus de pedra, marbre blanc, per la seva bellesa i duresa, havia d’ésser ben apreciat.

S. Alavedra creu que es tracta d’una làpida o ara commemorativa romana, transformada després d’esborrar les possibles inscripcions llatines del seu pedrís, tot rebuidant-la i reutilitzant-la després com a ara d’altar cristiana. Així, les parts llises i polides (motllura i mitja canya) correspondrien a la Peça primigènia, i el rebuidat, més aviat rústec i tosc, a la transformació posterior. Aquest fet justificaria plenament les diferències en el treball de la pedra, tot i que no es pot pas considerar que la part llisa sigui tampoc d’una gran qualitat.

Les ruïnes primeres de la ciutat grega i romana d’Empúries i, fins i tot, les restes de la Paleòpolis emporitana, sota l’actual poble de Sant Martí d’Empúries, amb importants restes conservades d’època hel·lenística i romana (com un gran capitell jònic, un relleu amb dues esfinxs i una gran ara, datables, segons J. Badia, al segle II abans de Crist), devien proporcionar una bona quantitat de material apte per a la transformació i reaprofitament posteriors.

L’ara de Sant Salvador de la Vedella, que és de mides semblants a aquesta, també deu ésser una interessant demostració de la recuperació de materials antics, adaptats a les noves necessitats.

Pel que fa a la datació, J. Badia la suposa plenament paleocristiana “del moment de la introducció del cristianisme al nostre país”, i, basant-se en això, suggereix la possible existència d’una església ja aleshores a Sant Martí. S. Alavedra la data entre els segles IX i X. De fet, voler datar aquest tipus de peces tan senzilles, que no responen clarament a cap espai definit i que successivament es van reutilitzant (durant molts segles, aquesta ara, posada al costat de la lobulada i sobre un massís d’obra, serví de mesa de l’altar major fins a l’any 1936) és molt problemàtic. Del que podem estar ben segurs és de la seva utilizació com a ara cristiana, com a mínim des del segle IX, i que l’any 926, amb la reedificació del comte Gausbert, devia ésser reutilitzada.

Hi ha inscripcions o grafits, localitzats al marc de la motllura, d’interpretació molt difícil, que han estat calcats per Alavedra i recollits a la pàg. 124 del volum II de la seva obra. (JMAL)

Altar romànic

Ara d’altar, decorada amb lòbuls. És una obra del segle X, procedent probablement o, si més no, fortament influenciada pels tallers del Llenguadoc.

F. Tur

A Sant Martí d’Empúries, utilitzada actualment com a taula de l’altar major, es conserva una bonica ara romànica, decorada amb lòbuls en relleu. La part superior avui és degudament protegida amb un vidre gruixut, que facilita a la vegada la seva utilització durant la missa.

Abans de l’any 1936, ja es trobava reutilitzada a l’altar major, de costat amb l’altra ara pre-romànica, de mides semblants (actualment és a la capella del sagrari, sobre una antiga base d’obra, al peu del retaule barroc que fou destruït durant la guerra civil de 1936-1939).

És tallada en un sol bloc de marbre blanc, i fa 112 cm de llarg, 80 cm d’ample i entre 11 i 18 cm de gruix. La decoració es basa primerament en una faixa plana, ben llisa, d’uns 10 cm d’ample, la qual, paral·lela a les parets de la taula, dóna la volta a tots quatre costats i forma un primer marc. Segueix un traç incís de secció més propera al triangle que no pas a la mitja canya, el qual ressegueix la faixa i la delimita. Una altra tireta d’uns 3 cm repeteix la forma rectangular, paral·lela a les línies que fins ara hem anat descrivint. En secció presenta la mateixa alçada que la primera faixa. La concavitat interior mostra un fris d’arcs cecs tot al voltant del rectangle, que és la peculiaritat que fa interessant l’ara. Hi ha set arcs a cadascun dels costats llargs, tres als costats curts i un a cada angle, en total vint-i-quatre, dels quals deu almenys o bé s’han desdibuixat o bé són incomplets.

No tots els arcs, que en principi són de mig punt, són gaire igualats, ni en les formes (alguns s’obren excessivament, d’altres arriben a tancar-se fins a arribar a semblar de ferradura, tot plegat sense seguir cap tipus de disposició especial: són producte més de la manca d’habilitat que no pas d’algun interès estètic o simbòlic), ni en les mides, si bé hi ha la impressió general, al primer cop d’ull, de regularitat, que és el que hom pretengué aconseguir malgrat les mancances tècniques. L’espai entre els arcs, al seu punt d’arrencada, presenta un acabament de forma rectangular, que sobresurt cap a la superfície interior de l’ara d’una manera semblant en tots ells, de manera que, si dibuixéssim una línia que els unís, en resultaria un rectangle totalment proporcionat i paral·lel a les formes generals de l’ara.

Els semicercles han estat tallats en relleu, tant en la part inferior com en la superior, formant una mena de sanefa al voltant de la taula. Els espais triangulars, de costats arrodonits, que queden lliures tocant al marc, han estat omplerts per una mateixa estilització vegetal, a base d’una rodona, de la qual surten tres fulles lanceolades, dirigides a cadascun dels angles. Als quatre angles de l’ara aquest motiu ornamental se substitueix per una simple rodona més grossa.

Tots els treballs de relleu, vists en secció, tenen una mateixa alçada que el marc primer; de fet l’ara només ha estat treballada en dos nivells, el superior amb les decoracions, i l’inferior, de rebuidat, que correspondria a la superfície central de l’ara i a les línies incises que dibuixen de relleus decoratius. És com si, a una gran llosa de marbre llisa, hi hagués estat dibuixada la decoració i simplement hom hagués rebaixat el que sobrava per marcar bé els ornaments.

El treball de l’ara en la major part no ha estat pas polit i la seva superfície es mostra força rugosa, si bé no es tracta de la rusticitat de les ares pre-romàniques i romàniques que sovint hom pot trobar en petites esglésies i capelles, perquè aquí resta considerablement dissimulada per l’atractiu del fris ornamental. Hi ha una diferència clara entre l’acabat dels dos nivells de què abans parlàvem: el superior, tant en el primer marc com en la sanefa d’arquets, és força llis i els desperfectes són més aviat producte de les vicissituds de la Peça amb el pas del temps que no pas ori-ginals de l’obra. El rebuidat central, en canvi, és molt més barroc i s’hi poden veure clarament els cops del cisell, igual que a les parets de l’arc. Mai no es va arribar a allisar ni polir, talment com si en l’obrador hom s’hagués aturat en una primera etapa del treball, la desbastació del marbre sobrer, sense tenir qui sap si prou habilitat per enllestir l’ara i deixar-la ben acabada. Qui sap si originàriament hom dissimulà aquestes mancances amb d’altres materials més fàcils de treballar, com l’estuc o el guix, amb els quals hom podia aconseguir, sense patir-hi gaire, un resultat més que acceptable. D’altra banda, també cal tenir en compte que la imatge que ara tenim de moltes peces romàniques no respon pas a l’original, car la gran majoria, malgrat que fossin de pedra, eren policromades. Si aquesta taula ho era, la mateixa capa de preparació per a la pintura, a base de guix i cola, podria haver servit, com abans suggeríem, per polir-ne els acabats.

Cal incloure aquesta ara dintre un grup de taules d’altar caracteritzades pel fris decoratiu de lòbuls en forma d’arc de mig punt, oberts cap al centre de l’altar, produïdes al Llenguadoc i a les terres catalanes de l’altre costat dels Pirineus. Segons Pere de Palol, l’origen primer d’aquest arcs cecs es troba en algunes ares d’altar paleocristianes del nord d’Àfrica, on foren rebuidades, a la pedra de l’altar, unes concavitats que representen els dotze plats dels apòstols en el darrer sopar de Jesús, fet que es reactualitza en cada missa. La simbologia dels plats s’anà perdent amb el temps i restà únicament com a motiu decoratiu, en el qual no importen pas el nombre d’arcs.

Deschamps, en estudiar aquest tipus d’ares, n’estableix, per les zones on s’han conservat peces d’aquesta mena, dos centres productors, un a la zona de l’Erau, al Llenguadoc, que és el més primitiu, i l’altre situat al Rosselló (Santa Eulàlia d’Elna, Sant Andreu de Sureda, Santa Maria d’Arles, etc.), que n’és el derivat. La nostra ara mostra unes grans similituds amb la de Cabestany, a l’Erau, en tots sentits: la mateixa disposició ornamental (marc ample seguit d’un traç incís, banda estreta i fris d’arcuacions), el treball també és en dos plans, de manera que la secció només presenta dues alçades, una certa rusticitat a l’hora d’esculpir la Peça, etc. Els paral·lels, però, no són pas només genèrics; així el nombre d’arcs, 24, és el mateix en totes dues; també són semblants les mides (la de Cabestany fa 1,30 cm de llarg, aproximadament, i 99 cm d’ample). Tant el motiu ornamental senzill en els triangles que formen els arcs contra el marc, la flor de tres pètals, com els cercles als angles de l’ara i els quatre arcs extraordinàriament tancats dels costats de la taula, són iguals. Només hi ha una diferència circumstancial: la gran inscripció que hi ha al llarg del marc primer de l’ara de Cabestany.

Ambdues ares, en canvi, mostren diferències evidents respecte a les altres, molt més polides i treballades, amb complicats motius ornamentals vegetals i d’entrellaçat, cada vegada diferents, en l’espai entre els arcs i fins i tot en alguns dels marcs. Totes elles, a més, presenten diferents alçades en secció. Són, en definitiva, molt més elaborades i treballades que les dues que acabem de relacionar. Hi ha, encara, la part central de l’ara, que en aquestes peces encara ha estat més rebaixada, formant una superfície rectangular totalment llisa que comença en acabar el fris d’arcs cecs, mentre que a les dues ares comentades aquest tercer nivell ni hi és tan sols insinuat.

A Catalunya, a més de la de Sant Martí d’Empúries, s’han conservat dues ares més d’aquest tipus, molt més conegudes: la de Santa Maria de Girona i la de Sant Miquel de la Seu d’Urgell, que cal incloure entre les ares més elaborades, diferenciades de la que tractem i la de Cabestany.

Una inscripció de la taula de Cabestany ens diu que va ésser feta REGNANTE CARVLO POST HOBITUM ODDONI REGIS, és a dir, en temps de Carles el Senzill, que regnà entre els anys 898 i 929. Aquestes dates lliguen, respecte a Sant Martí d’Empúries, amb la làpida commemorativa que actualment, partida en dos trossos, és encastada a la façana de l’església. Parla del nou edifici, fet aixecar pel comte Gausbert l’any 926, quan, traduïm, “començava a transcórrer l’any que feia tres vegades cinc de la indicció i Carles, el Senzill, regnava feia dues vegades catorze anys”. Així les relacions formals evidents entre les dues ares demostrarien la suposició que la taula que ara tractem era la del temple construït l’any 926. És probable, doncs, que el comte Gausbert, patrocinador de l’obra, com proclama satisfet en la làpida, també fes venir aquesta làpida del Llenguadoc per donar més magnificència a la seva església i al seu nom. Tantes coincidències amb la taula de Cabestany, d’altra manera, serien difícilment justificables: si no es va exportar més del Llenguadoc, com a mínim es va fer venir un obrador que hi estava relacionat o que coneixia el que s’hi estava fent aleshores. Fer-la dependre de l’ara de la seu de Girona, la més coneguda d’aquest tipus en terres catalanes, corresponent a la consagració de l’any 1038, ens sembla ben absurd, car, deixant de banda les arcuacions genèriques, tenen ben poc en comú per poder ésser-ne una còpia popular.

A l’ara de Sant Martí d’Empúries també hi ha inscripcions, molt desdibuixades, al marc de la taula. La interpretació dels grafits és certament difícil. Josep Morera i Sabater hi llegí els noms de SCLVA i ERMEMIRO, personatges del segle XI que, segons ell, van sacsejar la vida religiosa d’aquelles terres. S. Alavedra i J. Badia, per contra, coincideixen en el nom de SILVI, mentre que interpreten l’altra inscripció com AIMERICO PRBTRO DF(Eimeric prevere difunt), el primer, i ERMEMIRUS PR SVIT(Ermemirprevere), el segon. Les calques, però, semblen donar la raó a Alavedra. De tota manera les cal·ligrafies d’ambdues inscripcions són ben diferents: la de SILVI és molt clara i de traç més gruixut; l’altra sembla continuar, però és il·legible.

Abans ja dèiem que alguns dels arcs han estat desdibuixats, en especial en un dels costats llargs en el qual només resten dos dels espais d’intersecció dels arcs. Aquesta reforma, que també apareix en d’altres ares, com la de Cabestany, devia tenir lloc posteriorment, per encabir a la taula algun element del mobiliari litúrgic, qui sap si una ara portàtil (pel que ha estat retallat, es veu ben clar que havia d’ésser un objecte rectangular). (JMAL)

Treballs de restauració

El 1993 es recuperà una ara d’altar encastada al presbiteri. (MLIR)

Bibliografia

Bibliografia sobre la història

• Pèire de Marca: Marca hispanica, sive limus hispanicus, col·l. “Baluze”, París 1688, cols. 779-781.
• Jaume Villanueva i Astengo: Viage literario a las iglesias de España…, vol. XIII, Madrid 1850, pàgs. 223-225, ap. 3.
• Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. XVII, Olot × 1909, pàgs. 181-183.
• Josep Rius i Serra: Rationes decimarum Hispaniae (1279-80), vol. I, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1946.
• Martín Almagro: Las lápidas de la iglesita de San Martín de Ampurias, “Analecta Sacra Tarraconensia”, Barcelona 1949.
• Martín Almagro: Las fuentes escritas referentes a Ampurias, “Monografías ampuritanas” I, Barcelona 1951, pàgs. 134-137, 140-141 i 154-156.
• Martín Almagro: Inscripciones ampuritanas, ibéricas, griegas y latinas, “Monografías ampuritanas” II, Barcelona 1952, pàgs. 236-243.
• Martín Almagro: Excavaciones en la Palaiapolis de Ampurias, “Excavaciones Arqueológicas en España”, núm. 27, Inspección General de Excavaciones Arqueológicas.
• Josep M. Pons i Gurí: Nomenclátores de la diócesis gerundense en el siglo XIV, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses” XVII, 1964-1965, Girona 1965.
• M. Isabel Simós Rodríguez: Aportación a la documentación condal catalana (siglo X), “Miscelánea de estudios dedicados al profesor Antonio Marín Ocete”, vol. II, Universidad de Granada, 1974, pàgs. 1.032-1.033.
• Josep M. Salrach: El procés de formacio nacional de Catalunya (segles VIII-IX) - Il El domini carolingi, Edicions 62, Barcelona 1978, pàgs. 107-110.
• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. IIA (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 134-136.
• Joan Badia i Homs: L’Empordà, dins Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 4, Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1981, pàg. 144.
• Josep M. Marquès i Planagumà: Pergamins de la mitra (891-1687). Arxiu Diocesà de Girona, “Institut d’Estudis Gironins”, Girona 1984, docs. 633 i 637. (JBH)

Bibliografia sobre la làpida de Guillem de Palol

• Martín Almagro: Las lápidas de la iglesia de San Martín de Ampurias, “Analecta Sacra Tarraconensia”, vol. 21, fasc. 1, gener-juliol de 1948, Barcelona 1949, pàgs. 139-151.
• Martín Almagro: Inscripcions ampuritanas, ibéricas, griegas y latinas, Saragossa 1951.
• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 134-135.

Bibliografia sobre la pica

• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàg. 136.

Bibliografia sobre l’altar paleocristià

• J. Morera i Sabater: Un conato de secesión eclesiàstica en la Marca Hispánica en el siglo IX, “Annals” 1961-62, vol. XV.
• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàg. 136.
• Salvador Alavedra: Les ares d’altar de Sant Pere de Terrassa-Ègara, vol. II (Inventari d’ares), Terrassa 1979, pàgs. 123-126.

Bibliografia sobre l'altar romànic

• P. Deschamps: Tables d’autel de marbre executées dans le Midi de la France au X et au XI siècle, Mélanges d’Histoire du Moyen Age offers a M. Ferdinand Lot, París 1925, Pàg. 163.
• Josep Morera i Sabater: Un conato de secesión eclesiàstica en la Marca Hispánica en el siglo XI, “Annals”, 1961-62.
• Miquel Oliva i Prat: Miscelánea arqueológica. Presencia de la Diputación Provincial en Ampurias, Separata, Girona 1974.
• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial De Girona, Girona 1978, pàg. 136.
• Salvador Alavedra: Les ares de Sant Pere de Terrassa-Égara, vol. II (Inventari d’Ares), Terrassa 1979, pàgs. 119-122.