Situació
Vista exterior de l’església des del nord-est. La capçalera rectangular d’aquest edifici, sens dubte l’element més important, porta a datar-lo d’època pre-romànica.
F. Tur
És l’església del llogaret de Cinclaus, situat en una eminència rocosa, gairebé imperceptible, al bell mig de la plana al·luvial, al nord-est de l’Escala i 2 km escassos a ponent d’Empúries. Al petit nucli, format per un conjunt de cinc masies i l’església, hi ha elements del recinte fortificat o castell de Cinclaus.
Mapa: 296M781. Situació: 31TEG085653.
Per anar-hi cal seguir la carretera comarcal de Palafrugell a Vi-Jadamat. Després de passar la vila de l’Escala, a 2,5 km es troba, a mà dreta, un camí que, en uns 500 m, porta fins a Cinclaus. És molt difícil aconseguir de visitar l’interior de l’església. (JBH-MLIC)
Història
El lloc de “Centumclaves” és esmentat l’any 959 entre els nombrosos indrets on tenia propietats Riculf, les quals li foren confirmades pel comte Gausfred. Amb la mateixa grafia (“Centum claves”) apareix molt temps després, entre els llocs del comtat d’Empúries on acreditava tenir albergs el comte de Rosselló, en una relació que es pot datar al segle XII, entre els anys 1115 i 1164.
La forma actual del topònim s’enregistra com a mínim des del començament del segle XV, en ésser esmentats els pobles del comtat d’Empúries que foren incorporats a la corona pel rei Martí l’Humà (“Sinch claus”).
No es coneixen notícies antigues, que hagin estat publicades, sobre l’esglesiola de Santa Reparada de Cinclaus. El mateix succeeix, tanmateix, respecte de les altres capelles, d’evident origen molt antic, de la rodalia d’Empúries. En aquest cas, també la dedicació és un indici d’antiguitat.
La capella, com tot el poble, es dreça sobre vestigis d’època romana. Havia romàs abandonada i ruïnosa al segle XIX, i passà a mans de particulars que finalment la repararen i li retornaren el culte. Ho explica molt bé Caterina Albert (Víctor Català), que en fou propietària, en un seu treball sobre Empúries, del qual val la pena de transcriure uns fragments (respectant l’ortografia original): “…després d’haver estat (la capella) anys en runes, fou restaurada més o menys barbrament, passant més tart a ésser propietat de ma familia, la que hi féu noves reparacions y l’obrí altra vegada al culte, celebrantsi d’aleshores ençà y anyalment, la festa patronal ab oficis divins y lluhit aplech… En Santa Reparada mateixa, quan estava mitj en runes y havia desaparescut un dels tres o quatre escalons que donen accés a la minúscula porta, pe’l trau o badall que quedava y com a quaranta centímetres per sota del tosch enrajolat actual, se veya un paviment romà de petits daus de marbre”(*). (JBH)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau rectangular, capçada a llevant per un absis també rectangular.
B. Bofarull-GESEART
Santa Reparada de Cinclaus és una esglesiola molt petita, d’una sola nau amb absis de planta trapezial al costat de llevant. Té una llargada total de 10,75 m, dels quals 4,26 m pertanyen a la capçalera (mides exteriors). L’estat actual de l’edifici, sobretot a causa de les capes d’arrebossat i de calç que, tant a dins com a fora, cobreixen els paraments, en dificulta molt l’anàlisi i l’aproximació cronològica. Entenem, però, que hi ha elements de judici suficients per a poder afirmar que l’absis és una pervivència de la capella primitiva, preromànica, mentre que la nau correspon a una reconstrucció —total o parcial— tardana.
El reduït espai de l’absis es cobreix amb una volta ultrasemicircular. La seva forma ultrapassada s’inicia ja als murs laterals pel fet de marcar un atalussament. S’obre vers la nau per mitjà d’un arc triomfal, que en redueix lleugerament la llum. Arquest arc és de mig punt, només lleguerament ultrapassat i es dreça sobre pilars adossats i poc sobresortints, amb unes impostes fetes amb lloses primes, molt bastes. Foren utilitzades unes dovelles curtes i uns carreus grans de calcària, força ben tallats.
Al centre del mur de llevant, l’absis té una petita finestra d’un sol biaix de molt poca alçada. La seva forma és rectangular, de sagetera. També al presbiteri, als murs laterals, hi ha sengles for nícules d’arc de mig punt, una de les quals ha estat paredada.
La nau té coberta de fusta, d’embigat a dos vessants damunt una grossa jàssera. Al peu dels murs laterals hi ha bancs d’obra seguits.
A l’interior hi ha diferents elements que corresponen a les obres d’època moderna, com un cor de fusta a l’extrem de ponent i el paviment d’enrajolat, una mica més alt al presbiteri. Fa l’efecte que el nivell original del sòl ha estat considerablement elevat.
Secció longitudinal, a escala 1:200, de l’església.
B. Bofarull-GESEART
Al frontis o façana de ponent hi ha la porta d’entrada, d’un sol arc de mig punt fet amb dovelles grans perfectament tallades i polides, de pedra calcària, i una finestra rectangular, d’un sol biaix, força obert. Al damunt es dreça un petit campanar d’espadanya d’un arc sobre pilars. A la dovella central de la porta hi ha una creu grega de braços patents en relleu.
Com ja hem indicat, les capes d’arrebossat amaguen els paraments, especialment a l’interior. Hom pot arribar a entreveure alguns indicis dels aparells externs en els reduïts fragments dels murs on les capes de calç s’han començat a desprendre. Així, podem observar que l’absis és construït amb blocs de pedra de mida petita, només trencats o sense cap treball, lligats amb un morter dur i molt abundant, de manera que hi és tan visible el morter com les mateixes pedres. És un sistema de construir de tradició molt arcaica que recorda, per esmentar un exemple del mateix Empordà, el sector més primitiu de l’església pre-romànica de Santa Fe dels Solers. Hi foren utilitzats majoritàriament blocs de pedra i rierencs de calcària. Els angles són fets amb pedres una mica més grosses i mes treballades. En algun punt, sobre tot al costat de migdia, hi ha uns regruixos fets amb carreus escairats i polits que deuen ser fruit d’alguna reparació, segurament del moment en què hom hagué de reconstruir la nau i s’uní amb l’absis preexistent.
Hom pot veure aquest aparell de carreus de calcària, escairats i força polits, en algun espai dels murs de la nau. És evident un cert deslligament entre la nau i l’absis, malgrat els arrebossats.
Sens dubte una adequada exploració dels murs i els altres elements de la capella esclaririen molts dels dubtes que avui presenta. Tanmateix, sembla fora clar que la capçalera —l’absis de planta trapezial cobert amb volta— és una construcció pre-romànica, que cal considerar anterior al mil·lenni; no es pot, però, precisar res més. Potser per alguns indicis, com ara la tipologia de l’aparell, pot ésser situada en una època més llunyana però no es pot assegurar res davant l’estat actual de l’edifici. La nau, en els trets fonamentals, és possible que respongui a una estructura primitiva, coetània de l’absis. És molt clar, però, que si de cas deu ésser fruit d’una reconstrucció fidel, en alguns aspectes, a l’obra anterior, de la qual podrien subsistir només alguns fragments dels murs. Així ho semblen demostrar clarament els escassos fragments d’aparell de carreus que són visibles i els elements del frontis, amb la porta de gran dovellatge que pertany a una època molt tardana. Pels elements avui visibles creiem que es pot deduir que una gran part de la nau correspon a una reedificació segurament ja postmedieval, de caire popular.
L’esglesiola degué patir els efectes de l’atac al proper castell d’Empúries per part de l’exèrcit del duc de Lorena en 1467-68, durant la guerra contra Joan II. Però és molt més probable que quedés afectada l’any 1640, quan, segons que sembla, les tropes de Felip IV saquejaren el castell de Cinclaus, que era possessió de Josep de Margarit i de Biure, figura important de la causa de la Generalitat. Amb aquesta darrera data lligaria, probablement, la reconstrucció parcial de la capella que afectà, bàsicament, la seva nau.
L’edifici es troba avui en un estat de conservació molt deficient, sobretot a la capçalera, sector més antic, on hi ha grosses esquerdes als murs i a la volta. La teulada és molt destruïda.
A l’emblanquinat de la façana de ponent hi ha vestigis molt esborrats d’unes llargues inscripcions interliniades, fetes amb traç gruixut. L’erosió les ha destruïdes i ja no es poden interpretar. És probable que fessin referència a la darrera restitució de la capella esmentada per Víctor Català en el text que hem transcrit.
Així doncs, creiem que seria d’un gran interès no solament l’exploració i restauració dels elements arquitectònics de la capella, sinó també l’excavació del subsòl i de tot l’encontorn. Com ja hem indicat, el temple és emplaçat a la rodalia emporitana, sobre restes d’època romana. No és impossible, per tant, que s’hi descobrís un origen molt primitiu com al lloc de culte cristià.
D’altra banda, l’observació del terreny de l’entorn permet de suposar, amb moltes probabilitats d’encert, que al costat de migdia hi ha soterrades les restes de la necròpoli. S’hi veu un gran escampall de fragments d’ossos humans i de terrissa a torn, romana, i també petits trossos de lloses de pissarra negrosa que podrien pertànyer a tombes de cista. (JBH)
Altar
Al presbiteri, sobre dos grossos pilars rectangulars i allargats que deixen un espai central i formen un curiós tenant, hi ha col·locada una pedra com a ara d’altar. És una llosa de pisarra negrosa, un tipus de pedra inexistent a la rodalia. La Peça, ben tallada, té forma de rectangle acabat en forma trapezial en un dels extrems i fa 7 cm de gruix. Té una llargada de 178 cm i l’amplada és de 80 cm, excepte a l’extrem trapezial que és de 53 cm.
No sembla que aquesta llosa hagi estat tallada com a ara, sinó que ha estat reutilitzada amb aquesta funció. Per la seva forma i gruix es podria apuntar, com a hipòtesi, que pot ésser una estela anepigràfica trobada a l’espai de necròpoli veí, o bé la llosa de coberta d’una sepultura. (JBH)
Bibliografia
- Miquel Oliva i Prat: Noticias sobre iglesias prerrománicas gerundenses, “Revista de Gerona”, núm. 20, Girona 1962, pàg. 85.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàg. 32; vol. II-A (Alt Empordà), Girona 1978, pàgs. 150-151 i 158; vol. II-B (Alt Empordà), Girona 1985, 2a. ed., pàgs. 554-555.
- Miquel-Dídac Pineroi Benjamí Bofarull i Gallofré: Les esglésies paleocristianes, visigòtiques i medievals de l’Escala, abril 1979 (inèdit).
- Exposició de fotografies i plantes d’esglésies velles de l’Escala, “Centre d’Estudis Escalencs”, L’Escala, abril del 1980. Text de Joan Badia i Homs, plantes de Benjamí Bofarull i Gallofré.
- Joan Badia i Homs: L’Empordà, dins Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 4, Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1981, pàg. 150.
- Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàgs. 265-266.
- Josep M. Nolla i Brufau i Josep Casas i Genover: Carta arqueològica de les comarques de Girona, “Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona”, Girona 1984, pàgs. 81-82. (JBH)