Santa Magdalena d’Empúries (l’Escala)

Situació

Un aspecte de l’església des de llevant. A primer terme hi és visible la capçalera, de la qual encara resta l’arrencada de l’arc.

F. Tur

Aquestes ruïnes d’una petita església i d’un conjunt de construccions cementirials són a menys de 200 m a migdia de Santa Margarida. Per aquest motiu i tenint en compte que hom en desconeixia la dedicació, s’ha publicat sovint amb el nom de “Santa Margarida II”.

Cal advertir que hi ha hagut confusions a l’hora d’aplicar aquesta nomenclatura de Santa Margarida I i Santa Margarida II —originada ja en la imprecisió que s’observa en la publicació que citem de l’any 1962— de manera que ambdues denominacions apareixen intercanviades entre les dues esglésies, segons les obres.

En un mapa de la zona del segle XVIII descobert recentment s’assenyalen en aquest indret les capelles en ruïnes de Santa Margarida i Santa Magdalena. Com que el record de la primera advocació —Santa Margarida— ha perdurat popularment i s’identifica amb l’església situada més a tramuntana sense cap dubte, és clar que Santa Magdalena ha d’ésser la que ara ens ocupa. Si bé la relació est-oest, entre els edificis senyalats en aquest mapa no es correspon d’una manera exacta amb l’emplaçament de les dues capelles, hom no pot dubtar d’aquesta identificació. D’altra banda sembla que més recentment encara hom ha localitzat altres mapes que no acaben d’aclarir.

El nom de Santa Magdalena s’havia oblidat, fins i tot com a topònim, ja que popularment les ruïnes ni tan sols no són identificades com d’una antiga església; no és aquest el cas de la veïna Santa Margarida, que ha donat nom a tot aquest paratge.

Cal suposar, doncs, que el culte a Santa Magdalena devia desaparèixer en època relativament antiga.

Església

Planta de l’església i del conjunt de la necròpoli a l’interior de la qual es troba emplaçada.

B. Bofarull-Geseart

La capella apareix integrada al conjunt de construccions —cambres funeràries— d’una necròpoli, al sector de tramuntana de la part que resta visible i que fou excavada en 1955-57. Les restes que avui són al descobert formen un ampli rectangle, amb diversitat de compartiments sepulcrals. És evident, però, que els murs i, en conseqüència també els sepulcres, ocupaven un espai més extens.

Actualment el grup de cambres és circuit per un mur en angles rectes que sembla tenir continuïtat vers tramuntana, però també hi ha restes de parets fora el recinte que s’insinuen vers migdia i ponent.

L’esglesiola és de dimensions reduïdes, la seva llargada total és de 18,80 m i l’amplada, a la nau, de 5,70 m, pel que fa a les mides exteriors. Té una nau rectangular que és ben diferenciada del sector de capçalera amb un absis trapezial, pràcticament de planta rectangular, el qual podem definir com un transsepte de braços molt destacats que donen a la capella una planta de creu llatina. Els braços d’aquest transsepte, són, de fet, uns recintes rectangulars que s’adossen perpendicularment a l’extrem de llevant de la nau, a cada costat. S’empraren també de cambres sepulcrals. En aquest punt, a llevant de la nau, a la intersecció amb el transsepte, hi ha un espai intermedi, entre la nau i el santuari, definit per murs de més gruix o doblats. Cal remarcat que les aules rectangulars situades en planta a manera de transsepte no tenen una comunicació directa amb aquest espai de la nau, ja que les separen aquests grosos murs. A més hi ha uns murs transversals, dels quals queden els fonaments, que creen unes divisions i una relació de comunicacions amb passos estrets entre els diferents sectors de la capçalera. Un d’aquests murs separa l’esmentat espai de llevant de la resta de la nau, i l’altre es troba a l’entrada del presbiteri.

Les comunicacions entre aquests diferents sectors són obtingudes per uns passos o entrades molt estrets i situats de manera descentrada vers migjorn. D’aquesta manera la nau, separada d’aquest sector de capçalera, es configura com un ampli vestíbul separat del santuari.

Per la configuració dels elements esmentats, sembla que ens trobem davant els fonaments d’uns cancells. D’altra banda, el reforç dels murs laterals pot indicar l’existència d’un element d’edificació més alt en aquest lloc. És a dir, potser cal veure-hi el basament d’una torre que es devia dreçar a l’extrem oriental de la petita nau, a la seva intersecció amb el transsepte. Si fos certa aquesta hipòtesi, per l’emplaçament de la torre rectangular i la relació d’alçades i volums que es crearia entre els diferents cossos de l’edifici —nau, transsepte, absis i torre— recordaria, dins unes dimensions més modestes, l’església pre-romànica empordanesa de Santa Creu de Rodes, com a únic exemple paral·lel clar que podríem treure’n.

Els murs de la capella s’han conservat, en general, en alçades molt minses; arriben escassament al metre d’alçada a la nau-vestíbul, mentre que al sector de capçalera són una mica més alts en alguns trams. S’exceptua només el mur de migdia de l’absis, el qual es dreça encara en tota la seva alçada original i permet de comprovar que aquest santuari era cobert amb volta, ja que en resta un bon fragment de l’arrencada.

Les restes de l’avançament de muntants insinuen l’existència d’un arc triomfal, desaparegut.

Per la relació de gruix dels murs, hom pot suposar que la nauvestíbul, amb parets molt més primes que la resta de l’edifici, potser no tingué volta d’obra. En canvi en podien tenir els diferents compartiments de llevant “extrem de la nau i transsepte.

Al mur de migdia de la nau s’aprecia l’espai de l’entrada, ja molt destruïda.

Al presbiteri, adossat al mur del fons de l’absis, aparegué un tenant d’altar, de pla rectangular, força gros, fet amb pedres i morter, el qual havia estat recobert amb peces de marbre aprofitades.

A l’absis i als espais de capçalera, hi ha diferents vestigis de paviment en opus signinum. El mateix tipus de paviment cobria moltes de les tombes de les aules sepulcrals veïnes. També hi ha sepulcres al transsepte, com ja hem indicat, i a l’interior de la nau.

L’aparell de la capella presenta alguna diferència entre els paraments de capçalera, amb murs de més gruix (extrem oriental de la nau amb el transsepte i l’absis), i els de la nau-vestíbul. Els primers han estat bastits amb pedres de mida petita, de calcària de la zona, que, malgrat ésser poc o gens retocades i només escantonades, tendeixen a les formes de petit carreu i a disposar-se horitzontalment i amb filades regulars, les quals són presents en alguns trams de paraments. El ferm morter que les lliga és molt abundant i visible als junts. La volta de l’absis fou construïda amb petites pedres molt amarades en morter.

Els murs de la nau presenten un aparell més descurat, fet amb pedres petites sense cap treball, de formes i mides irregulars, amb nombrosos rebles, en general fragments de terrissa antiga; el morter també hi és ben visible.

És molt difícil endevinar si aquestes diferències de tècnica constructiva responen també a certa diversitat cronològica entre ambdues parts de l’edifici. El més probable, al nostre entendre, és que en tot cas siguin mínimes o poc significatives.

L’església, per les característiques i els elements que es poden observar, sembla correspondre a una construcció pre-romànica. Segons els autors ha estat apuntada una datació que abraça entre els segles VIII i IX i la segona meitat del segle X. És interessant tenir en compte les dades que puguin proporcionar la necròpoli i les seves construccions.

Cal assenyalar la possibilitat que alguna de les edificacions que serviren per a cambres sepulcrals sigui d’època anterior “poc o molt” a l’església. És possible que hom aprofités parts d’una edificació preexistent per adaptar-les als usos funeraris. En aquest sentit podem observar que el llarg mur perpendicular que incideix a l’angle sud-est de l’aula meridional del transsepte i que, integrant-se a aquesta edificació, arriba fins a la cantonada entre la nau i l’absis de la capella, fou molt probablement bastit abans que aquestes construccions. És clar, per exemple, que l’absis s’adossa al mur esmentat i no a l’inrevés. Sembla també que aquesta paret forma continuïtat amb el fonament que separa el presbiteri de la resta de l’església, interiorment.

Al nostre entendre no és impossible que el conjunt cementirial amb la seva església s’adaptés, en part, a unes estructures arquitectòniques ja existents, que lògicament degueren ésser completades i reformades d’acord amb les necessitats del culte i la necròpoli.

Les tombes que hi han estat excavades són de tipologia diversa, que s’equipara amb les aparegudes a la necròpoli propera de Sant Vicenç de les Corts i també en bona part a les de la Neàpolis. Aquesta darrera necròpoli cal assenyalar que, amb la seva basílica, adaptà les restes d’edificis d’èpoques anteriors, hel·lenístiques i romanes.

Hom ha indicat que les tombes, per llur tipologia i pobresa, són difícils de datar ja que responen a models no ben estudiats; però hi ha un predomini de sepulcres pre-medievals, mentre que d’altres serien ja alt-medievals. El més significatiu és l’existència del paviment de morter i picadís que recobria la majoria de les tombes. Cal destacar especialment algunes sepultures que eren cobertes amb aquesta capa de paviment curosament allisada, en la qual fou feta una creu en relleu per assenyalar la tomba. És un tipus de coberta sepulcral que, més pobra i modesta, recorda les de mosaic d’arrel africana i d’època baix-romana. D’aquest tipus de coberta de tomba, se’n coneixen pocs paral·lels. Ha aparegut, a l’Empordà i a les zones cementirials d’època visigòtica de l’antiga Rhode. Hom n’ha assenyalat la presència a la basílica de Son Peretó (Mallorca) i a Mataró, sempre dins de contexts que poden ésser situats vers el segle VI.

Podem establir, sembla, que l’origen de la necròpoli no és posterior als segles VI i VII. La troballa d’un lot de vuit monedes encunyades pels comtes d’Empúries de la primera dinastia a l’interior de l’església, als graons d’accés al presbiteri, demostra que l’edifici era, com a mínim, visitat encara en plena època medieval. Potser als segles XI i"XII encara hi devia perdurar el culte, però és probable que s’abandonés no gaire temps després.

L’església, pels elements conservats, caldria considerar-la, ja ho hem indicat, un edifici pre-romànic de datació precisa difícil. Creiem que hom pot mantenir la hipòtesi de situar-lo als segles VIII o IX, si bé, almenys per als seus orígens, no es pot menystenir la possibilitat d’una atribució al final de l’època visigòtica, consideració que no desmenteixen els possibles cancells. Hem destacat ja la singular estructura del sector de capçalera amb la possibilitat que hi hagués hagut una estructura de torre. El fet de no haver-se mantingut cap vestigi de l’alçat obliga a considerarlo només com a simple interpretació hipotètica, que veuríem com un interessant precedent de l’estructura singular de Santa Creu de Rodes, tal com hem indicat abans.

Per les estructures muràries del conjunt de la necròpoli hom pot admetre que hi ha murs anteriors a la capella, igual que algunes sepultures. No és gens improbable, d’altra banda, que el lloc de culte i enterrament cristians, s’establís damunt construccions anteriors, d’època baix-romana.

Cal esmentar, ni que sigui breument, una romanalla arquitectònica molt minsa i fragmentària, situada a poques passes i a migdia de l’entrada de la capella. Resten els fonaments d’un angle i trams dels murs propers del que podria ser una petita edificació de planta central, octogonal a l’interior i quadrangular a l’exterior. Segons l’opinió dels excavadors no es pot aprofundir més en el seu coneixement. Si fos certa la interpretació del que resta de la planta, s’insinuaria l’existència d’un baptisteri o, més possiblement, d’un martyrium. Sembla clar que aquest vestigi és més antic que algunes sepultures trapezials.

Bibliografia

  • Martín Almagro i Pere de Palol: Los restos arqueológicos paleocristianos y altomedievales de Ampurias, “Revista de Gerona”, núm. 20, Girona 1962, pàgs. 39-41.
  • Perede Palol: Arqueología cristiana de la España romana, Consejo Superior de Investigacions Científicas, Madrid-Valladolid 1967, pàg. 36.
  • Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 147-148 i 158.
  • Miquel-Dídac Pinero i Costa i Benjamí Bofarull i Gallofré: Les esglésies paleocristianes, visigòtiques i medievals de l’Escala, abril 1979 (inèdit).
  • Exposició de fotografies i plantes d’esglésies velles de l’Escala, “Centre d’Estudis Escalencs”, abril 1980. Text de Joan Badia i Homs; plantes de Benjamí Bofarull i Gallofré.
  • Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 202.
  • Joan Badia i Homs: L’Empordà, dins Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 4, Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1981, pàg. 150.
  • Joan Ainaud de Lasarte: Les esglésies de Santa Margarida i Santa Magdalena, a Empúries, II Reunió d’Arqueologia Paleocristiana Hispànica, Institut d’Arqueologia i Prehistòria, Barcelona 1982.
  • Eduard Junyent: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Curial Edicions Catalanes - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1983, pàgs. 110-111.