Situació
Sector del paviment i dels murs de l’església, avui pràcticament invisibles, en una fotografia presa en l’excavació de l’any 1976.
J. Tous
Els escassos vestigis de l’antiga església de Santa Coloma de Surri se situen a tocar el mur de llevant del cementiri d’aquesta població, situada a 2 km de Ribera de Cardós, en una situació eminent sobre la vall. (JAA)
Mapa: 34-9(182). Situació: 31TCH542143.
Història
L’esment més antic de què tenim notícia del lloc de Surri és en el document conegut com la “interpolació de l’auctoritas” —del document de donació atorgat pel comte Frèdol a favor del monestir de Gerri, del 849—, i catalogat per Ignasi M. Puig entre els falsos del monestir de Gerri, que se suposa que foren redactats al final del segle XI i sempre abans del 1105. En aquest document l’església de Santa Maria de Ribera “qui est in valde quam vulgares dicunt Cardosa” encapçala la llista de béns suposadament donats pel comte Frèdol al monestir, i s’especifica que la donació inclou els alous, les primícies i les dècimes de Santa Maria, i les esglésies sufragànies de Santa Coloma de Surri i Sant Martí de Castra Libera, que hem d’identificar amb Sant Martí de Cardós.
Tanmateix, o bé l’església de Santa Coloma de Surri no fou mai possessió del monestir de Gerri, o bé segurament s’incloïa en els béns que aquest perdé, com a part integrant de l’alou de Ribera de Cardós donat pels comtes de Pallars al cenobi a mitjan segle X, i que l’any 1105 figura en el memorial de béns perduts pel monestir. Això es desprèn de diversos testimonis posteriors, pels quals hom sap que el duc de Cardona primer, i després el duc de Medinaceli, tenien el dret de presentació d’aquesta parròquia. Aquesta jurisdicció contrasta amb la notícia que l’any 1632 dona Lluís de Peguera, quan anota que Surri era del vescomte de Castellbò.
En l’acta de consagració de l’església de Sant Martí de Cardós o del Pui de l’any 1146, consta que la vila de Surri aportaria, per al sosteniment de la nova església, mig modi de blat anual.
Segons el capbreu-llevador de la comanda de Susterris, del 1378, aquesta tenia establerts al lloc de Surri cinc homes, dos albergs, tres terres i una vinya.
L’església parroquial de Santa Coloma de Surri fou visitada pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona l’any 1314. Integrada al deganat de Cardós, figura en el llibre de la dècima del bisbat d’Urgell del 1391 amb la quantitat de quinze sous. En aquesta relació figura una segona església dedicada a sant Julià, que pagava vint sous.
L’edifici actual sembla que encara no era construït l’any 1758 i, per contra, encara era en peu l’edifici medieval, ja que en la visita pastoral efectuada aquest any a aquesta parròquia, el visitador assenyala que l’església “esta bien reparada y firme, como también el campanario a lo antiguo”, que a més de l’altar principal hi havia dos altars secundaris i que la sagristia era estreta i “angustiada”, característiques que no s’avenen amb l’actual edifici de l’església parroquial de Santa Coloma de Surri, de dimensions molt més àmplies que les descrites pel visitador.
L’església de Surri, ara dependent de la parròquia de Llavorsí, no sembla haver tingut mai cap sufragània, encara que en una relació de parròquies de l’oficialat de Cardós, datable al principi del segle XVI o fins i tot abans, sembla tenir com a sufragània Lleret. (MLlC)
Església
Les restes de l’antiga església de Santa Coloma de Surri avui són pràcticament invisibles, i només si hom coneix el lloc pot identificar, entre l’herba, els minsos senyals que es poden veure d’aquest edifici i el seu paviment.
Actualment, només es pot endevinar l’angle nord-est de la nau i l’inici de la curvatura del mur absidal, i algunes peces del seu paviment. Aquest edifici fou netejat a l’estiu del 1979, i aleshores se’n pogué veure el perímetre, corresponent a un edifici d’una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular, obert directament a la nau, segons sembla. En aquesta es descobrí un magnífic paviment de còdols, amb temes de quadripètals i cercles, que X. Barral considera clarament medieval, sense gosar dir-ne romànic, malgrat que sigui una tècnica de pavimentar profusament estesa a la regió del Pallars i d’una àmplia datació. (JAA-MLlC)
Bibliografia
- ACU, Llibres de Visites, 1575, núm. 32, foli 141v
- ACU, Llibres de Visites, 1758, núm. 112, folis 215r-216r
- ACU, Plan Parroquial del Obispado de Urgel, 1904, pàg. 296
- ACV, Llibres de Visites del Bisbat d’Urgell, calaix 31/41, vol. IV (1314-1315)
- Abadal, 1955, vol. III (II), doc. 41, pàgs. 304-305 i doc. 269, pàgs. 426-427
- Barral, 1979*, pàgs. 163-171
- Els castells catalans, 1979, vol. VI (II), pàg. 1491
- Bertran, 1979, vol. II, pàg. 308
- Bertran, 1986-87, vol. VIII, pàg. 386
- Puig, 1991, vol. II, doc. 134, pàg. 95 i “interpolació de l’auctoritas”, pàg. 414.