Santa Maria de Ribera de Cardós

Situació

Aspecte actual d’aquesta important església, separada del nucli de població, que ha estat restaurada fa pocs anys.

J. Tous

L’església parroquial de Ribera de Cardós, centre de la vall de Cardós, és als afores del poble de Ribera, entre el nucli urbà i el riu, al costat del cementiri. (JAA)

Mapa: 34-9 (182). Situació: 31TCH548142.

Història

Les notícies històriques que podem considerar relacionades amb l’església de Santa Maria de Ribera de Cardós es confonen, en molts dels documents més antics, amb les notícies genèriques sobre la vall de Cardós. Aquest fet planteja un greu problema d’interpretació al voltant de si la referència general a la Vall de Cardós i a les seves parròquies s’ha de veure com una referència a la parròquia de Ribera, que apareix documentada específicament a partir de mitjan segle X, o bé cal interpretar-la com una referència a la rellevància de l’església propera de Sant Martí de Cardós, església d’una gran importància a la vall, almenys en una època no gaire llunyana. Serien un reflex d’aquesta importància les condicions imposades en l’acta de consagració de Sant Martí de l’any 1146 a les altres esglésies de la vall, la persistència del topònim “Cardós”, i la clara referència en aquesta mateixa acta a la localització de l’església en el lloc que anomenen Civitas antiquitus, que sembla assenyalar una persistència d’hàbitat des de molt antic. Segurament, a Sant Martí de Cardós hi havia hagut el primitiu centre de la vall, més tard traslladat al lloc de Riparia. Aquest fenomen es repeteix a l’Alt Urgell, amb l’antiga civitas, també encimbellada i que avui és Castellbisbal, i el trasllat de la capital a la plana, al vicus d’Urgell.

En el document de l’acta de consagradó de la Seu d’Urgell, datat el 819, la Vall de Cardós és esmentada amb les seves parròquies de Santa Maria “que dicunt in Ribera”, Boldís Jussà i Sobirà, Lladrós i el Vallat —que comprèn Estaon, Anàs i Bonestarre—. D’acord amb les recents aportacions sobre el document, hem d’estimar que aquesta situació reflecteix l’estat de la vall entre la fi del segle IX i la fi del segle X, o principi del segle XI, segons els diversos autors.

De fet, cal considerar que els primers esments concrets de la Vall de Cardós se situen en els preceptes atorgats per l’emperador Lluís el Piadós, del 835, i del rei Carles el Calb, del 860, que recullen dos preceptes anteriors, perduts, corresponents un a Carlemany, datable entre el 800 i el 814, i l’altre al mateix Lluís el Piadós, quan encara era rei d’Aquitània, del 814, atorgats a l’església d’Urgell i als seus bisbes respectius, on se li atribuïen i confirmaven les parròquies dels diferents pagi que formaven el bisbat, entre els quals destaca el de Cardós.

El lloc de Ribera, dins la Vall de Cardós, és esmentat específicament entre els anys 981 i 985, època en què el comte Ramon III retornà un alou “in ipsa valle de Cardose”, entre altres diversos béns, al monestir de Gerri, i alhora l’ampliava amb la donació de l’heretat que ell tenia a la vall. Aquest retorn de béns es relaciona amb la donació efectuada pel comte Guillem I, possiblement vers l’any 950, al monestir de Gerri d’un alou a la Vall de Cardós. Segons Ignasi M. Puig, s’ha de suposar que la donació de Guillem I fou usurpada pels seus nebots abans del 966, ja que en la butlla atorgada aquest any al monestir, aquesta donació ja no hi figurava. Aquest alou pot identificar-se amb l’església de Ribera, ja que en la relació de béns perduts pel monestir de Gerri, redactada l’any 1105, es fa esment, entre les pèrdues, de l’església de Ribera, que havia estat donada al monestir pels comtes Isarn i Guillem I.

En el conjunt de documents del monestir de Gerri, considerats per R. d’Abadal i I.M. Puig com els “falsos de Gerri”, elaborats simultàniament al final del segle XI, concretament en els documents II, VI, VIII i XI, l’església de Santa Maria de Ribera, a la Vall de Cardós, amb els seus alous i edificacions, apareix com una possessió del monestir. En el document conegut com la “interpolació de l’auctoritas”, i catalogat per I.M. Puig entre els documents falsos del monestir de Gerri, l’església de Santa Maria de Ribera “qui est in valde quam vulgares dicunt Cardosa” encapçala la llista de béns suposadament donats pel comte Frèdol al monestir. En aquest document s’especifica que la donació inclou els alous, les primícies, les dècimes de Santa Maria, i les esglésies sufragànies de Santa Coloma de Surri i Sant Martí de Castra Libera, que hem d’identificar amb Sant Martí de Cardós.

Aquests béns ja no formaven part del patrimoni de Santa Maria de Gerri al principi del segle XII, segons el memorial ja esmentat del 1105. En les confirmacions posteriors fetes a favor del monestir, com la butlla del papa Alexandre III del 1164, l’església de Ribera ja no és esmentada, de manera que hem de creure que fou una de les esglésies que no foren retornades al monestir de Gerri (Sant Martí de Cardós, per exemple, sí que fou retornada) sinó que degué restar vinculada directament al bisbe d’Urgell.

Dels segles XI i XII ens han pervingut diversos testaments amb llegats per a Santa Maria de Ribera: de l’any 1093, n’han pervingut dos, el del bisbe electe d’Urgell, Guillem Arnau, i el de Tedball Guerli; el primer li llegà l’alou que tenia a Cardós, mentre que el segon llegat és de 5 modis. Vers l’any 1112, la comtessa Eslonça, muller d’Artau II, féu testament i deixà a Santa Maria un home de Bonestarre. Arnau de Prenyanosa, en el seu testament del 1136, féu diversos llegats a l’església de Ribera. En aquest document es fa menció dels clergues de Cardós, als quals deixà, a cadascun, 12 diners “si fieri potest”.

En l’acta de consagració de Sant Martí de Cardós, del 1146, la parròquia de Ribera contribuïa al seu sosteniment amb un modi de cereal a l’any.

Del segle XIII sols es tenen notícies del castell de Ribera, però no de la vila o de l’església. Per contra, i gràcies al capbreu de les rendes de la comanda de Susterris, es té coneixement de les possessions d’aquesta a “Cardós” —possiblement es refereix tan sols al terme de Ribera—, que consistien en 14 homes, 8 albergs, cases, 2 terres, 1 hort i 2 vinyes.

Santa Maria de Ribera figura en la relació d’esglésies parroquials del deganat de Cardós visitades pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona l’any 1314. En el llibre de la dècima del bisbat d’Urgell del 1391, el capellà de Ribera hi figura amb la quantitat de 2 lliures i 10 sous. En una relació datable al final del segle XV o l’inici del segle XVI, de les esglésies i beneficis de l’oficialat de Cardós, Ramon Camp figura com a rector de Santa Maria de Ribera.

En la visita pastoral del 1758, on es descriu àmpliament l’edifici, amb els seus altars i ornaments, rendes i beneficis, el visitador indicà el bon estat de l’edifici i del campanar. Per la descripció, sembla que la reforma de l’edifici que s’efectuà al segle XVIII ja era realitzada. En aquesta data, Ribera tenia com a sufragània l’església de Sant Andreu de Cassibrós. Actualment depèn de la parròquia de Llavorsí. (MLIC)

Església

Planta de l’església, d’estructura barroca, que integra el campanar, una absidiola i altres destacats elements d’època romànica.

J. A. Corbella

L’església de Santa Maria de Ribera de Cardós és un edifici que presenta nombrosos interrogants sobre les seves estructures originals. Els complexos processos de transformació i reforma que ha anat patint al llarg del temps n’han modificat totalment l’arquitectura original, de la qual avui només resten alguns elements, de complexa relació entre ells, i especialment el campanar, que és l’element més vistent de les seves estructures.

Actualment és una església d’una nau, de factura barroca, coberta amb voltes d’aresta, amb capelles laterals, per sobre de les quals hi ha una tribuna oberta a la nau, seguint el model tipològic de les esglésies pallareses del segle XVIII. A partir d’aquest model, la capçalera és formada pel presbiteri, flanquejat per dues sagristies, de les quals la situada al nord és un absis de l’església alt-medieval, de planta semicircular aprofundida, més ampla que el volum de l’edifici, i adossada al cos del campanar, de manera que en aquest punt l’església forma com una mena de transsepte, amb una capella més fonda que les altres.

Petit absis lateral d’aquesta església romànica, adossat al campanar, i amb funcions de sagristia de l’actual presbiteri.

ECSA - E. Pablo

El presbiteri és capçat per un absis semicircular, molt deformat, que sembla precedit d’un profund arc presbiteral. El nivell d’emmascarament que presenten els paraments, totalment arrebossats i decorats, impedeix de precisar si les estructures del presbiteri corresponen a l’obra original o bé responen als processos de renovació del segle XVIII. Tanmateix, l’absis del presbiteri, que en cas de correspondre a l’obra original hauria estat sobrealçat, presenta dues finestres superposades, de doble esqueixada, que no tenen sentit llevat que corresponguin a una estructura de capçalera molt més complexa, amb la presència probablement d’una cripta sota l’absis, almenys en la concepció original. Això no obstant, no podem fer-ne més precisions, ni tan sols estem en condicions d’assegurar que l’estructura semicircular, molt deforme, de l’absis, correspongui a una fase alt-medieval de la construcció, tot i que resulta extremament anòmala dins el context de l’arquitectura del segle XVIII, en el qual cal situar la reforma de l’església de Ribera. Fins i tot la factura constructiva d’aquest absis central de reble, amb abundant arrebossat, és molt diferent de l’absidiola nord, on hi ha una finestra de doble esqueixada, feta en carreus de pedra tosca, que destaquen en el parament de reble de pedra llosenca, i on es desenvolupa una decoració sota el ràfec formada per un fris continu d’arcuacions, tallades en pedra tosca. En aquesta absidiola també hi ha dues semicolumnes, a manera de lesenes, que no arriben al fris d’arcuacions, com si es tractés d’una intenció interrompuda en el curs de l’obra.

En el cementiri que hi ha al nord de l’església pot identificarse la traça d’un mur que segueix la direcció del mur nord de l’absidiola, que unit amb els vestigis identificats en el curs d’exploracions al subsòl de l’església, sembla indicar que en algun moment el temple alt-medieval fou resolt com un edifici de tres naus, i reduït d’amplada en les reformes del segle XVIII.

Aquesta hipòtesi contrasta, almenys aparentment, amb els elements conservats a la façana de ponent, on hi ha la porta d’arc de mig punt, emfasitzat per una doble arquivolta extradossada per un fris en dent de serra, tot executat en pedra tosca. Per sobre de la porta hi ha un ull de bou resolt originàriament amb tota probabilitat com una rosassa amb ornamentació geomètrica, i entre la rosassa i la porta hi ha una singularíssima ornamentació formada per tres arcuacions, que defineixen sengles nínxols en el mur, resoltes en pedra tosca i ornamentades amb frisos en dent de serra, que representen una excepcional interpretació dels motius llombards en l’ornamentació de façanes.

La composició tan singular de la façana de l’església alt-medieval és emmarcada lateralment per dues arestes, clarament marcades, que indiquen l’amplada de la nau original, molt més estreta que la que es correspon amb els vestigis del mur nord. Això permet de plantejar dues hipòtesis: una, molt improbable, que la nau central fos més llarga que les laterals, a l’estil de les esglésies de Sant Miquel de Cuixà i Santa Cecília de Montserrat, de la fi del segle X i principi del segle XI, però que no té paral·lels en obres més tardanes, del segle XII, que és el moment en el qual hem de situar l’absidiola i la façana de Ribera. L’altra possibilitat, que en tot cas demanaria la comprovació arqueològica, seria que l’església de Ribera fos un edifici d’una nau, datable al segle XI, a la qual correspondria l’absis central, que hauria estat ampliada a tres naus durant el segle XII, possiblement a la fi del segle, moment del qual es conservaria l’absidiola nord i l’ornamentació de la façana, reformada en aquest moment, i que coincidiria amb la construcció del campanar.

Alçat de la façana de ponent, decorada amb elements romànics reaprofitats, i del campanar, coronat per un terrat amb merlets recuperat recentment.

J.A. Corbella

Aquest és una torre primàstica de planta quadrada, situada al nord de l’església, i consta de dos pisos, coberts amb voltes d’aresta en dos nivells superiors separats per forjats de fusta, força modificats i refets. El campanar és coronat per un terrat amb merlets espitllerats que ha estat recuperat recentment en desmuntar-se la coberta piramidal, postissa, que amagava el coronament original. Tenint en compte aquest tipus de coronament, sembla que el campanar fou concebut ja des del seu origen amb una clara funció defensiva, sobretot si considerem que des del seu terrat es domina l’entrada a la vall, i és visible el puig de Sant Martí de Cardós o del Pui.

En la planta baixa, molt alta, hi ha tres finestres espitllerades i una escala de pedra, molt refeta, que puja fins a una porta original que s’obre a la tribuna de l’església, però que originàriament devia sortir sobre les teulades de l’església antiga. Si no fos per la porta de la planta baixa, que sembla original, podríem pensar que ens trobem davant d’una porta alta d’accés com les que es poden veure en les torres de defensa, malgrat la contradicció que representa la juxtaposició de l’església. Des d’aquesta porta, per una escala oberta en el gruix del mur, s’accedeix al primer pis, on hi ha tres finestres espitllerades corresponents a les façanes nord, sud i oest; al mur est hi ha un absis semicircular, buidat en el gruix del mur, molt semblant al que retrobem en campanars del segle XI com els de Sant Pere de Vic i de Sant Martí de Canigó (aquest amb projecció exterior), i que té una finestra d’una sola esqueixada. D’aquest pis cobert també amb volta, neix una altra escala, construïda igualment a l’interior del mur, que puja al segon pis, cobert amb embigat, en el qual s’obren quatre grans finestres d’esqueixada recta i arcs de mig punt. En el pis superior hi ha quatre finestres, geminades, amb doble columna central que suporta dos arcs pronunciadament apuntats, emmarcats per un arc de mig punt embegut en el parament exterior.

Secció transversal de la nau i el campanar.

J.A. Corbella

Les façanes del campanar són ornamentades amb els clàssics motius llombards de frisos d’arcuacions que assenyalen les diferències entre els pisos, acompanyats per frisos en dent de serra, i emmarcats per lesenes cantoneres, llevat del tram del primer pis de la façana de llevant, on, coincidint amb la situació de l’absidiola, hi ha una ampla lesena central. Aquest esquema compositiu de les façanes del campanar segueix el model perfectament definit dels grans campanars de torre del segle XI, com els de Sant Miquel de Cuixà o Sant Pere de Vic, i només se n’aparta per la solució de les finestres del darrer pis, que segueixen formes més evolucionades, i pel fris que acompanya el fris d’arcuacions del nivell més alt; aquest és format per peces disposades obliquament, en una composició que evoca el que retrobem en el campanar d’Abella de la Conca o a l’absis de Sant Pere de Sant Romà d’Abella, d’una forma més simple, i de manera pràcticament idèntica en l’absis de Santa Maria d’Ovarra, més directament emparentat amb l’arquitectura del segle XI. Per aquests elements singulars, el campanar de Ribera de Cardós és un perfecte exemple de l’evolució del tipus de campanar de torre, seguint fidelment els models definits al segle XI, però amb la inclusió d’elements, com les finestres superiors, que segueixen les formes arquitectòniques de la fi del segle XII o fins i tot del principi del segle XIII. (JAA)

Escultura

Decoració escultòrica que orna part de la façana d’aquesta església.

ECSA - D. López

A la façana de l’església, sota un gran arc de descàrrega, destaquen per la decoració escultòrica tres elements, tots ells amb un treball ornamental molt simple. El més important, la porta d’accés al temple, té com a única decoració un treball en dent de serra a la part exterior de l’arquivolta. Immediatament a sobre de la porta hi ha tres arcades cegues de mig punt, ornades amb un motiu en dent de serra a l’igual que la porta; sobre les arcades, i ocupant tota la seva llargada, hi ha una filada en escacat. Aquest escacat es repeteix a les bases de l’arc central, mentre que les bases exteriors dels arcs primer i tercer tenien una altra decoració, avui dia molt desfigurada.

La rosassa, voltada a l’exterior per dents de serra, és tancada interiorment per dentells, molt malmesos.

Tant l’absis com la torre del campanar són ornats amb arcuacions cegues que descansen en permòdols sense decoració. Els diferents pisos del campanar són separats visualment per les mateixes dents de serra utilitzades a la façana de l’església.

Tota aquesta decoració s’adiu perfectament amb els repertoris ornamentals emprats en època romànica, principalment als segles XII i XIII, període on se situa la realització de les estructures arquitectòniques que hem esmentat. (DLG)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• ACU, Llibres de Visites, 1575, núm. 32, foli 140r
• ACU, Llibres de Visites, 1758, núm. 112, foli 196r-202v
• ACU, Plan Parroquial del Obispado de Urgel, 1904, pàg. 295
• ACV, Llibres de Visites del Bisbat d’Urgell, calaix 31/41, vol. IV (1314-1315)
• Abadal, 1926-50, vol. II(I), docs. I, III i IV, pàgs. 279-288
• Abadal, 1955, vol. III (II), doc. 41, pàgs. 304-305 i doc. 269, pàgs. 426-427
• Els castells catalans, 1979, vol. VI (II), pàg. 1 491
• Bertran, 1979, vol. II, pàg. 308
• Baraut, 1981, vol. IV, doc. 332, pàgs. 47-48
• Butlletí de l’APVF, 1985, núm. 1, pàg. 7
• Baraut, 1986, doc. 2, pàgs. 52-56
• Baraut, 1986-87, vol. VIII, doc. 1106, pàgs. 29-30
• Bertran, 1986-87, vol. VIII, pàgs. 386 i 415
• Vidal-Vilaseca, 1987-90, vol. I, pàg. 407
• Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1 324, pàg. 151, doc. 1 340, pàg. 168, doc. 1 342, pàgs. 169-170 i doc. 1 453, pàg. 261
• Puig, 1991, vol. I, pàgs. 66 i 99-100, vol. II, doc. 90, pàgs. 61-62, doc. 106, pàg. 74, doc. 134, pàg. 95, doc. 153, pàgs. 109-FG-II, pàgs. 401-402, FG-VI, pàgs. 406-408, FG-VIII, pàgs. 409-410, FG-IX, pàgs. 412-413 i “interpolació de l’auctoritas”, pàg. 414.

Bibliografia sobre l’escultura

• Buron, [1977] 1980, pàg. 260
• Gavín, 1981b, pàg. 109
• Vidal-Vilaseca, 1987-90, I, pàgs. 310, 328 i 407-411.