Santa Eulàlia d’Estaon (Ribera de Cardós)

Situació

Vista del sector meridional d’aquesta antiga parròquia, amb l’extrem més ponentí convertit en casa rectoral.

ECSA - J.A. Adell

L’antiga església parroquial de Santa Eulàlia és situada a l’extrem sud-est del nucli urbà d’Estaon. Aquest poble es troba al fons de la Ribera d’Estaon, que és una vall secundària de la Vall de Cardós, amb accés des de Ribera de Cardós. (JAA)

Mapa: 34-9(182). Situació: 31TCH535169.

Història

Estaon ha estat des de sempre el principal nucli de població de la vall d’Estaon, anomenada d’antic “el Vallat”, denominació, d’altra banda, que ha pervingut fins als nostres dies. En el document de l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu s’inclouen les parròquies del Vallato sive Vallatello. En un document sense data, però atribuïble a la primera meitat del segle XI, els homes d’ipso Vallato, a la Vall de Cardós, juraren fidelitat al comte de Pallars Jussà, Ramon IV. Posteriorment, en les permutes que realitzaren els comtes del Pallars Sobirà, Artau I, i del Pallars Jussà, Ramon V, també s’esmenta la vall d’Estaon com ipso Vallat. La jurisdicció del lloc restà, a partir d’aleshores, en poder del comte de Pallars Sobirà. A la fi de les senyories, al segle XIX, era jurisdicció dels ducs de Medinaceli.

La vila d’Estaon és documentada l’any 1062, en la donació a Santa Maria de la Seu d’un alou situat al seu terme. El lloc és esmentat de nou l’any 1136, en el testament d’Arnau de Prenyanosa, que deixà a Martí i a Pere d’Estaon “una goneta et unes calzes”.

En l’acta de consagració de l’església de Sant Martí de Cardós o del Pui, l’any 1146, la parròquia d’Estaon era una de les que havien d’ajudar al seu sosteniment, de manera que els seus habitants havien de pagar, anualment, un modi de cereals.

L’església de Santa Eulàlia d’Estaon fou visitada pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona, entre el 1314 i el 1315, en el seu recorregut pel deganat de Cardós del bisbat d’Urgell. En el llibre de la dècima del 1391, consta com el seu capellà havia de pagar la quantitat de 20 sous. En una relació posterior, datable al final del segle XV o principi del segle XVI, Germà Bitort, rector de Sant Jaume i Santa Eulàlia d’Estaon, integrada a l’oficialat de Cardós, pagava 4 lliures.

En la visita pastoral realitzada l’any 1758 a l’església de Santa Eulàlia, el visitador indicà que l’edifici estava en bones condicions, igual que el campanar “a lo antiguo”. A més de l’altar major hi havia tres altars secundaris, i a l’atri de l’església hi havia una capella amb altar dedicada a la Verge de la Pietat. S’assenyala, també, la construcció de la nova església, que estava ja “medio cubierta”. Aquesta església, sota l’advocació de sant Jaume, esdevingué la parròquia, i Santa Eulàlia restà com a capella vinculada a la rectoria, fet que a la llarga seria el motiu de la seva ruïna. A la dècada dels anys vint d’aquest segle, i segons la història local oral, el rector, que utilitzava l’església de Sant Jaume a l’estiu i la de Santa Eulàlia a l’hivern per motius simplement de comoditat, modificà aquesta darrera: ocupà part de la nau per ampliar la casa de la rectoria i, aterrant l’absis romànic —d’on prèviament s’extragueren les pintures, que foren transportades a Barcelona—, hi construí un nou presbiteri, el qual, en enrunarse en la dècada dels anys seixanta, ocasionà l’ensulsiada de la coberta i part de les parets de la nau romànica.

L’any 1986 s’hi efectuaren obres de neteja per part dels veïns d’Estaon, que permeteren la identificació dels fonaments del mur de l’absis i els paviments de la capella nord. Durant l’estiu del 1992, i a càrrec del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, s’inicià un procés de recuperació d’aquesta església, amb una neteja i consolidació de les pintures de la capella situada al nord, i l’enderroc de diversos envans i de part de la coberta de la rectoria construïts dins de l’àmbit de la nau romànica, que amenaçaven ruïna.

Eclesiàsticament, la parròquia d’Estaon depèn ara de la parròquia de Llavorsí. (MLIC)

Església

Planta d’aquest bigarrat conjunt, on es posa de manifest la primitiva estructura de l’edifici, totalment emmascarada per construccions posteriors.

J. A. Adell

L’església és un edifici profundament transformat, que havia mantingut un estat de conservació acceptable fins al principi del segle XX, moment en què es produí la venda i l’arrencament de les pintures murals que decoraven l’absis, avui conservades al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Més endavant es procedí a l’enderrocament de l’absis i la seva substitució per un presbiteri rectangular que allarga l’església en direcció a llevant. En aquest moment també s’amplià la rectoria, adossada al costat nord-est de l’església; la nau en passà a formar part mitjançant la construcció d’un forjat intermedi, envans i escala interior, i l’obertura de finestres i balconeres que en desfiguren les façanes.

Aquesta reforma de l’església perdurà fins a dates ben recents, que se n’ensorrà la coberta, i arrossegà part del mur de migdia de la nau original i la pràctica totalitat del mur de migdia del nou presbiteri. Les parts subsistents de la coberta quedaren en un estat de conservació extremament precari, i també en resultaren afectats notablement els forjats i els envans interiors, especialment en el sector que ocupava el cor de l’església reformada. Tots aquests elements més ruïnosos han estat eliminats a l’estiu del 1992.

L’església original era un edifici d’una sola nau, coberta amb una estructura d’embigat, capçada a llevant per un absis semicircular, precedit d’un estret arc presbiteral.

Al costat nord de la nau s’adossà una capella de planta rectangular, coberta amb volta de canó, en la qual es conserva una notable decoració pictòrica que acompanyava un retaule desaparegut, i vestigis del seu paviment, fet de còdols formant una decoració geomètrica, que entomen el basament de l’altar, adossat al mur nord. Al mur de llevant d’aquesta capella hi ha una finestra d’una sola esqueixada, amb la part exterior formada per peces de pedra tosca, amb llinda retallada en forma d’arc, que presenta una execució molt acurada que pot fer suposar que aquest element correspon a una obra anterior medieval, reaprofitada en la capella, de construcció tardana.

A l’absis, desaparegut, s’obrien dues finestres de doble esqueixada, i al mur sud, prop de l’extrem est, en un sector actualment ensulsiat, s’obria una altra finestra de doble esqueixada, l’arc exterior de la qual presentava les dovelles amb una senzilla motllura que formava una mena d’extradossat ornamental de l’arc. Aquesta finestra ha desaparegut, però les dovelles han estat recuperades en els treballs de neteja i desenrunament que s’han efectuat a l’església.

Al mur sud de la nau s’obre una porta, en arc de mig punt, que correspon a l’obra original, i al mur de ponent n’hi ha una altra, tardana, oberta en les obres de remodelatge com a rectoria. Per sobre d’aquesta porta es veu un arc de descàrrega de mig punt amb les dovelles més amples a la clau que en els ronyons de l’arc, que també correspon a una porta, perfectament visible des del pis superior de l’edifici original. És, doncs, un curiós exemple d’església amb dues portes, a les façanes de ponent i sud.

L’aparell és de pedra llosenca local, simplement trencada i polida per una cara, disposada uniformement en filades horitzontals molt estretes, i amb importants vestigis d’arrebossats de morter de calç. Els rejuntaments originals són formats per un encintat que imita un carreuat; per sobre d’aquest hi ha l’arrebossat sobre el qual es va aplicar la decoració pictòrica conservada parcialment. En els sectors sud i oest de la nau, la part baixa dels murs és tallada en la penya en què s’assenta l’església.

Les façanes són totalment llises, sense ornamentació, i només a l’absis es conserven encara els ressalts extrems que devien acompanyar una ornamentació d’arcuacions llombardes, possiblement similar a la que trobem en la propera església de Santa Maria de Ginestarre.

Tot i les dificultats que presenta l’estat actual de l’església, per les característiques dels paraments i la solució absidal es pot considerar una obra de la fi del segle XI o principi del segle XII, concebuda i executada dins els paràmetres constructius i formals de les formes rurals de l’arquitectura llombarda. (JAA)

Pintura

Vista general de les pintures murals de l’absis de l’església, tal com es trobaven al MNAC abans del remodelatge que s’està duent a terme.

ECSA - Rambol

La decoració pictòrica de l’interior de l’església comprèn tres sectors ben diferenciats. El més complet és el corresponent a l’absis, copiat el 1910 per Joan Vallhonrat i arrencat i traslladat al Museu de Barcelona (ara Museu Nacional d’Art de Catalunya —MNAC—) entre el 1919 i el 1924. Del mur nord resten fragments que corresponen a la Passió. Trobats el 1964 per Joan Ainaud i Assumpta Escudero, foren arrencats el mateix any i traslladats al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell el 1965. Els fragments subsistents de la part baixa d’algunes figures, en el mur occidental, foren descoberts el 1964 i ara són al MNAC.

L’absis contenia a la mitja cúpula una visió de Déu, que és la més ben conservada entre les pintures murals de Catalunya i permet verificar les altres mostres conegudes.

Corroborada principalment per les decoracions de Sant Tomàs de Fluvià i de Sant Vicenç de Rus, el conjunt conté una iconografia de la Teofania o visió de Déu que es basa principalment en les dels profetes Isaïes i Ezequiel i, més directament, en la de l’Apocalipsi.

Al centre hi ha la figura del Senyor dins un nimbe (la màndorla o ametlla mística). Els peus descansen damunt d’un arc, però té al darrere un cercle o una esfera. Aquesta combinació d’elements ja es troba en representacions carolíngies del segle IX i en exemples mossaràbics del segle X, amb més o menys variants que ja foren estudiades per W.W.S. Cook. Als costats del cap de Déu hi ha les lletres alfa (A) i omega (Ω), símbols del principi i la fi de totes les coses. Al voltant de la màndorla es poden veure els símbols dels quatre evangelistes (tetramorfs): a dalt, a l’esquerra, el de sant Mateu, en figura d’àngel, i a la dreta el de sant Joan, amb cos humà i cap d’àguila. Aquesta figura és un reflex llunyà dels models egipcis, dels quals coneixem una altra mostra, a Catalunya, a Sant Tomàs de Fluvià; el tema ha estat estudiat sovint en exemples no catalans. Com a les pintures de l’absis de Sant Pere d’Esterri de Cardós, els símbols de sant Lluc (SCS. LVCAS EVG.) i sant Marc (SCS. MARCUS EVG.) són representats pels animals respectius (el brau i el lleó), de mig cos, que surten de la base de la màndorla. La forma emprada en aquests casos sembla tenir com a finalitat equilibrar la composició i guardar una certa proporció en les dimensions. A Sant Vicenç de Rus les restes conservades fan pensar en un tractament anàleg. Cal suposar que els tres exemples tenien una font comuna, però per mà de diferents pintors.

A l’esquerra i a la dreta de la màndorla es poden veure dos personatges angèlics idèntics, amb tres parells d’ales cadascun. Només es distingeixen per les inscripcions, que volen significar un querubí ([C]HERVBIM) a l’esquerra i un serafí (ECS. [SER]AFIM) a la dreta. Aquesta simetria o identitat és freqüent i ja la veiem, dins el segle X, en les miniatures mossàrabs dels manuscrits dits Vigilanus i Albeldensis, a la biblioteca d’El Escorial. En canvi, a Estaon els arcàngels que els acompanyen — Miquel (SC. MICHAEL) i Gabriel (GABR[IEL])— estan en posició invertida, cosa que no ha d’estranyar gaire si es té en compte que les figures són idèntiques.

Cal observar, però, que els arcàngels de les pintures murals de Catalunya duen una indumentària molt diferent de la dels manuscrits mossàrabs. Aquí duen dalmàtiques sumptuoses i grans estoles creuades damunt el pit, i a Estaon sostenen una asta acabada en creu (en altres casos un estendard o gonfanó) amb una mà, i amb l’altra un rètol o rotulus enrotllat amb els mots “PECICICVS” i “POSTVLACIUS”. Aquestes paraules són semblants però no idèntiques a les d’exemples italians de Roma (San Lorenzo) i Galliano, on llegim petitio i precatio o petitio i postulatio. Les formes que trobem a les pintures murals de Catalunya es retroben en glossaris de Septimània (la regió de Narbona) del segle IX atribuïts a un autor anomenat Ansileubus.

A la base de la composició es pot veure un element de paisatge amb el terra ondulat sembrat de lliris. El terreny és verd fosc, mentre que en el fons, de dalt a baix, hi ha àmplies zones on se succeeixen el blau fosc, el groc, el vermell i altra vegada el groc. Això sembla indicar una certa pèrdua del coneixement del simbolisme exacte dels colors dels fons amb relació a un esquema més o menys naturalista.

Alcolea i Sureda fan notar el 1975 una particularitat de les figures dels arcàngels, que consisteix en la presència d’una mena de parelles de línies com circells blancs que els surten de les orelles i que aquests autors interpreten com a símbol de les pregàries que els feien comunicar amb els fidels o amb Déu.

Fragment de pintura mural sobre un piafó que es conserva al MNAC, on es pot apreciar la figura de la Verge ran d’un altar i una figura geomètrica esculpida —part superior—, segons la seva disposició abans de ser remodelat el museu.

ECSA - Rambol

En el mur vertical, les figures es disposen alternant amb una finestra central i una altra en el costat dret. D’esquerra a dreta s’hi poden veure: restes d’una figura aparentment femenina i, després, santa Eulàlia (SCA. EVLALIA), coronada; la Verge Maria (SCA. MARIA), amb el cap cobert per un mantell blau i sostenint un copa amb la mà esquerra, i el baptisme de Jesús. En aquesta escena intervenen diverses figures: Crist és al centre (ERX?) i davant de sant Joan. El colom de l’Esperit Sant davalla del cel i, a l’esquerra, un àngel sosté el mantell de Jesús. El riu Jordà (JORDANVS) marca l’indret i el nom de Joan (SCS? IONNIS BAPTISTE) identifica el Precursor. Entre totes dues finestres hi ha les figures coronades de les santes Agnès (?) i Llúcia (LVCIA). L’espai comprès entre la segona finestra i l’extrem de l’absis és ocupat per una figura masculina amb el rètol S. ECO PBR (Sanctus Eco, presbiter), d’identificació difícil, encara que a la diòcesi d’Urgell el nom Eco es presenta amb una certa freqüència com a nom de persona: en un document de Sant Genís de Bellera datable el 988 trobem la signatura d’Eccone, presbítero, i en dos de l’any 1068, publicats per Ignasi M. Puig i Ferreté (1984 i 1991), consta que els va escriure Echo, presbiter. En un document d’Alins del 1080 és esmentat Echo entre els fills de Mir, i un Eco Guillem signa entre els testimonis d’un document del Pallars del 1085, un i altre publicats per Cebrià Baraut.

La zona inferior de les pintures representa un cortinatge brodat amb figures de persones i animals, en un estat molt fragmentari.

Una altra característica assenyalada per Alcolea i Sureda és la presència, excepcionalment abundant, d’un grafisme o signe de puntuació consistent en un punt acollit en un semicercle, que acaba en una prolongació ondulant com una cua. Aquest element es pot retrobar en moltes altres pintures romàniques, però no se n’ha proposat una interpretació segura.

L’entrada de la corba de l’absis és omplerta per un motiu repetit amb una inscripció cúfica purament ornamental, derivat de grups de tres lletres en negre damunt fons blanc. El tema té un precedent en l’absis de Santa Maria de Taüll i una derivació policroma a Sorpe. Hi ha paral·lels més remots en esmalts i en altres exemples pictòrics i escultòrics. En la classificació de temes ornamentals de la pintura romànica establerta per Eduard Carbonell (1981) li correspon el número 199, i el 200 a la versió de Sorpe. En canvi, l’extradós del segon arc té un motiu trenat molt senzill.

A banda i banda de l’absis hi hagué altres elements, ara molt mutilats, de decoració mural. Un correspon a un sacerdot amb casulla. L’altre, format per dues parts unides —la superior trobada anys més tard que la inferior—, mostra part d’una figura femenina (la Mare de Déu?) amb el cap cobert per un mantell i un llibre o rètol a la mà esquerra. Més enllà, i a un nivell superior, veiem un altar recobert per una decoració de rombes, i al damunt un calze de copa hemisfèrica.

La part conservada de la decoració del mur nord correspon a la seva banda alta. Fou descoberta el 1964, restaurada pels tècnics del MNAC i lliurada al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell, on es conserva. Juan Vivancos en dóna una descripció acompanyada d’unes consideracions molt prolixes sobre paral·lelismes iconogràfics (vegeu-ne l’estudi dins el vol. XXIII, pàgs. 224-227, de la present obra).

A la banda esquerra hi ha Simó el Cireneu, que duu a coll la creu de Jesús i, a l’extrem, una figura masculina aureolada. Més cap a la dreta hi ha restes de la Crucifixió, amb Crist a la creu i part del símbol del Sol en bust. En tots dos casos la creu és de forma patent. A banda i banda de la creu hi ha Longí amb la llança i Stephaton amb una mena de caldereta de cos globular, semblant al calze de la Mare de Déu representada en els murals de Sant Pere del Burgal.

En el mur occidental només fou trobada, en estat molt fragmentari, la part baixa dels mantells d’algunes figures, dipositades al MNAC.

Les pintures de l’absis d’Estaon pertanyen al grup que, l’any 1957, vam anomenar de mestres menors, que fan una síntesi d’elements presos, principalment però no exclusivament, del cercle de Pedret, en paral·lel però no idèntics als pintors que van decorar l’església de Sant Pere de Sorpe o la d’Esterri de Cardós. Potser una de les afinitats més directes es troba entre la Crucifixió del mur lateral de Sorpe i la d’Estaon. Pel que fa a la datació, sembla que es pot situar després del cercle de Pedret i paral·lelament a Sant Vicenç de Rus. Per tant, a la primera meitat del segle XII. (JAL)

Grafits

Dels grafits que resten damunt les pintures murals de Santa Eulàlia d’Estaon cal destacar els que acompanyen la decoració que avui es troba al Museu Nacional d’Art de Catalunya (núms. MAC 15 969 i MAC 15 832). És en aquest grup on apareixen, d’una manera exuberant, un conjunt de grafits amb el tema gairebé monogràfic dels “comptes de misses”.

Aquesta assignació temàtica de grafit ja fou proposada per J. Folch i Torres (1932, pàg. 149) en un petit article sobre les pintures murals de Sant Miquel de Cruïlles, on esmentava l’existència de grafits a Estaon i precisava que “es tracta d’un compte de misses d’alguna fundació relacionada amb els noms que les acompanyen”. Cal assenyalar que tota aquesta gran quantitat de rengleres de ratlles verticals van precedides o encapçalades per noms propis (Vidal, Gat, Nicolau Pradet, Tarragó, etc.) i, alguna vegada, de petites frases (“…per la parròquia de les ànimes…”). Tots aquests gravats es troben concentrats a la zona vertical de l’absis, entre les dues finestres i per sobre del registre on es representa la Verge amb el col·legi apostòlic. Els gravats es van fer indiscriminadament tant per sobre de les figures com dels temes ornamentals.

Fora dels comptes de missa també es poden identificar algunes altres formes de tema ornamental o figurat: estrelles de cinc puntes o un petit rombe emmarcat per un quadrat, de triple perfil i amb una llaçada a cada vèrtex.

De tots els grafits, creiem que si n’hi ha d’haver algun de medieval probablement serien aquests petits temes ornamentals, però no els registres de comptes, que no són d’abans del segle XVIII i fins i tot algun d’ells pot ser del segle passat.

Aquest comentari és vàlid, precisament, per a desmentir l’atribució medieval que s’havia fet d’aquests grafits i per a posar en dubte la datació que s’ha donat a altres “comptes de mises”, identificats sobre moltes altres pintures murals del país. (ARD)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• ACU, Llibres de Visites, 1575, núm. 32, foli 140v
• ACU, Llibres de Visites, 1758, núm. 112, folis 221r-223r
• ACU, Plan Parroquial del Obispado de Urgel, 1904, pàg. 293
• ACV, Llibres de Visites del Bisbat d’Urgell, calaix 31/41, vol. IV (1314-1315)
• Abadal, 1955, vol. III (II), doc. 108, pàgs. 340-341
• Bertran, 1979, vol. II, pàg. 309
• Baraut, 1983, vol VI, doc. 740, pàg. 111
• Butlletí de l’APVF, 1986, núm. 3, pàg. 27
• Baraut, 1986, doc. 2, pàgs. 52-56
• Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1 453, pàg. 261
• Martínez, 1991, pàg. 101
• Puig, 1991, vol. II, doc. 134 pàg. 95.

Bibliografia sobre la pintura

• Pijoan, 1907-21, IV, pàgs. 56-58
• Pijoan, 1911-12, pàgs. 686-689
• Folch i Torres, 1926, pàgs. 76, 82, 96-98 i 125
• Richert, 1926, pàg. 24
• Gudiol i Cunill, 1927, pàgs. 346-348
• Kuhn, 1930, pàgs. 34-35 i làm. XXVI
• Catàleg del Museu d’Art de Catalunya, 1936, pàg. 46, núm. 1
• Cook-Gudiol, 1950, pàgs. 65-66
• Anthony, 1951, pàg. 169
• Abadal, 1955
• Cook, 1956, pàgs. 25 i 30-31
• Ainaud, 1957, pàg. 19
• El Arte Románico, 1961, pàgs. 89-90
• Junyent, 1960-61, II, pàg. 200
• Ainaud, 1962b, pàg. 34
• Gudiol, 1965, pàg. 28
• Demus-Hirmer, 1970, pàg. 152
• Ainaud, 1973, pàgs. 145-148
• Bousquet, 1974, pàg. 10
• Durliat, 1974, pàg. 105
• Gudiol, Reglà, Vilà, 1974, pàgs. 178-179
• Carbonell, 1974-75, I, pàg. 69 i figs. 213-214
• Vives, 1978, pàg. 429
• Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàg. 30
• Carbonell, 1981, temes 14, 28, 42, 67, 68,138,199 i 203
• Sureda, 1981, pàgs. 60, 61, 63, 72, 93, 94, 201, 202, 215, 223, 254 i 315
• Puig i Ferreté, 1984
• Baraut, 1987
• Ainaud, 1989
• Millenum, 1989, pàg. 150
• Puig i Ferreté, 1991.

Bibliografia sobre els grafits

• Folch i Torres, 1932, pàg. 149.