Situació
Fracassat monestir benedictí i una de les esglésies romàniques arquitectònicament més reeixides del Vallès Oriental.
M. Anglada
L’església de Santa Magdalena de Mosqueroles, abans anomenada de Sant Marçal de Baix, voltada d’una concentració de masos prop del poble de Mosqueroles, era en un lloc planer a 400 m d’altitud sobre el nivell de la mar, un petit altiplà entre les depressions de la riera de Rifer i de la Tordera.
Mapa: L37-14(364). Situació: 31TD6532196.
Per anar-hi cal agafar la carretera de Sant Celoni a Santa Fe del Montseny fins al quilòmetre 4, on hi ha una bifurcació que condueix a Mosqueroles i a la costa del Montseny. Es deixa passar aquest primer poble i, un cop travessada la riera de Rifer, entre els quilòmetres 3 i 4 i al mig d’un revolt, hi ha un trencall a l’esquerra vers migjorn, el qual porta a una pista que passa per Can Ferrer, prop de la residència del senyor Cordomí, amo de la finca on hi ha l’església. (MAB)
Història
L’origen d’aquesta important església va tenir lloc al voltant de l’any 1100, en què els monjos de Sant Marçal del Montseny, capitanejats pel prior Arnau, decidiren deixar el Montseny i construir una nova església i monestir prop de Mosqueroles, en una propietat del cenobi. Quan el bisbe de Vic, Arnau de Malla, i el bisbe de Girona, Bernat Umbert, fill dels senyors de les Agudes, patrons de Sant Marçal, els obligaren a tornar al Montseny, es va frustrar l’intent d’acabar aquesta important església, on manca la tramada a la part de ponent. L’església era coneguda popularment com Sant Marçal de Baix; hom sap que, almenys des del 1209, l’absis central era dedicat a santa Magdalena i els absis secundaris a sant Marçal i sant Gil. Cada un d’aquests altars tenia el seu propi benefici, que fou renovat o dotat de nou al llarg del segle XIV. Els senyors del proper castell de Montclús i senyors també del lloc, foren els principals protectors d’aquesta església. L’any 1209 s’esmenta ja l’altar de Sant Marçal “situat en el monestir inferior de la parròquia de Mosqueroles, prop del castell de Montclús”. Tot i que hom l’anomena “monestir” en alguns documents, no tingué mai cap comunitat monàstica, a causa de la decadència del monestir de Sant Marçal. Sí que hi hagué, però, un grup d’almenys tres sacerdots beneficiats i alguns deodats que vivien a la casa propera a l’església, coneguda popularment com el convent. També des del 1214, com a mínim, tenia una confraria, regida per un sacerdot, que estava sota la protecció del prior de Sant Marçal. La confraria disposava d’un gran nombre d’afiliats, des de nobles a petits pagesos, i una notable dotació de rendes i masos repartits entre les parròquies de Sant Esteve de Palautordera, Mosqueroles, Fogars del Montseny, Fuirosos i el poble de Montseny. El prior d’aquesta confraria vivia a la casa, ara en ruïnes, situada al nord-oest de l’església, i era el president dels deodats i clergues que hi eren acollits.
Al llarg del segle XV van decaure el fervor i les rendes de la confraria d’acord amb la despoblació del país i la decadència de la casa mare de Sant Marçal del Montseny. Al segle XVI ja només consta un sacerdot beneficiat que ni tan sols resideix ni celebra a l’església de Santa Magdalena. Això fou causa de la decadència del temple, el qual el 1642 es va reduir a la nau central; les altres dues naus esdevingueren dependències agrícoles del mas Ferrer. De la nau de tramuntana s’esfondrà mitja volta. Fa una dotzena d’anys que va adquirir la capella el senyor Joaquim Cordomí, el qual l’ha restaurada totalment i n’ha restituït l’antiga esplendor i tota la tradicional bellesa de línies constructives. (APF)
Església
Planta de l’església de capçalera triabsidal amb les naus inacabades en el seu primer tram.
M. Anglada
Del monestir o dependència dels monjos de Sant Marçal resta només la gran església de planta basilical de tres naus, encapçalada per un absis i dues absidioles de planta semicircular. Les naus primitives devien tenir tres trams, un dels quals, el de l’extrem de ponent, fou escapçat o, més probablement, no es va arribar a construir mai. Les naus ara són tancades amb una nova façana que té un campanar de cadireta de dos ulls. La nau central està coberta amb una volta de canó seguit de perfil apuntat, més alta que els absis, de manera que al mur frontal de llevant, sobre l’arc d’obertura de l’absis, hi ha una finestra de doble esqueixada amb dos ulls de bou a cada costat, visibles també des de l’exterior en la façana de llevant. Les naus laterals i les absidioles no són exactament simètriques. Les voltes de l’absis i les absidioles són de quart d’esfera d’aparell vist. Altres elements arquitectònics són l’arc en gradació de l’absis central i les finestres de doble esqueixada centrades a cada absis. L’intradós de les voltes de les naus està enguixat i a tota la resta de murs l’aparell és vist amb carreus de pedra llosenca de mida petita, però força regulars i ben col·locats seguint les filades horitzontals.
L’exterior dels murs de l’absis és llis, sense arcuacions i amb lesenes als extrems i un sòcol.
Interior amb l’absis al fons i els grans arcs de comunicació amb les naus laterals.
M. Anglada
L’estructura del temple i la concepció ornamental ens situen dins el context de la fi del llenguatge arquitectònic del primer art romànic. En aquest context cal tenir en compte la composició peculiar de les obertures de la façana de llevant de la nau central, les quals, en certa manera, recorden la composició de la façana de ponent de l’església del monestir del Sepulcre de Palera, on retrobem el mateix tema, invertit l’ordre de finestres i ulls de bou.
Tanmateix, cal esmentar la singular construcció dels arcs formers i, per conseqüència, dels pilars, que semblen posar en evidència una construcció en la qual no es dominen tots els elements que caracteritzen les formes arquitectòniques del seu moment.
Des de fa uns anys el temple ha passat a mans de l’actual propietari, Joaquim Cordomí, que hi ha emprès obres de restauració; hom ha desafectat l’ús agrícola de la nau lateral de migjorn i ha suprimit el portal de l’absidiola. A més a més, la restauració total, la il·luminació interior, la conservació i el manteniment són francament exemplars. En aquest bell exemplar romànic, el més notable del Vallès Oriental, es poden contemplar les genuïnes proporcions interiors i exteriors.
Per entrar-hi cal demanar permís al seu protector, que té residència prop de Can Ferrés. (MAB)
Bibliografia
- Pladevall, 1979, pàgs. 26-28
- Pladevall, 1989, pàgs. 19-21
- Vall-Masvidal, 1983, pàg. 48