Situació
Vista parcial de l’edifici on es pot veure un fragment de l’absis romànic, a l’indret del qual ha estat construïda una escala.
F. Junyent-A. Mazcuñan
L’església es troba dintre el recinte del castell, al costat mateix de la torre. Long. 1°51’04” - Lat. 41°39’50”.
Per a entrar-hi cal que el visitant demani la clau als ermitans.
Història
Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Castellet de Bages, en el mateix puig on s’aixecava el castell. Degué ser inicialment una capella castellera fins que es convertí en un santuari marià.
El lloc de Castellet és documentat des del 1001, mentre que les notícies de l’església de Santa Maria no apareixen fins el 1205 quan es feu una deixa a Santa Maria de Castellet i una altra a Sant Vicenç i el 1282, quan es documenta un honor de Santa Maria de Castellet, però és possible que el titular primitiu fos Sant Miquel, que es documenta en unes deixes l’any 1341, i l’advocació del guardià del cel era la més emprada en les capelles castelleres, i sovint aquestes també tenien com a complement un altar dedicat a santa Maria, que, com el castell de Balsareny, desplaçava el titular primitiu. No creiem, per altra banda, que la parroquial de Sant Vicenç estigués al puig del castell, ja que al començament del segle XIII apareix totalment independent, i el 1685 ja hi havia les dues esglésies ben diferenciades l’una de l’altra.
La història del santuari començà a perfilar-se el segle XIV, quan decaigué la del castell. Consta que l’any 1341 tenia un sacerdot beneficiat que era a la vegada procurador de les rendes del senyor de Castellet.
Hi consten romeries des del 1364, i en moltes ocasions ha estat visitat en processó per parròquies del rodal i fins per ciutadans de Manresa amb motiu de secades, com la del 1650, o amb motiu de pestes, com el còlera del 1854.
En temps moderns el santuari estigué sempre a cura d’ermitans, que recaptaven pel veral, primer autoritzats pels Amat, senyors del castell des del 1640, i després per la Junta de l’Hospital General de Barcelona, que succeí en les rendes els senyors de Castellet el 1840.
L’edifici primitiu preromànic fou abandonat i se’n construí un de nou, romànic.
L’església actual, adossada a la casa dels ermitans, conserva part de la primitiva edificació preromànica i gairebé la totalitat de l’obra romànica, la qual constitueix el primer cos de l’edifici, que és continuat amb un segon cos, més ampli, construït el 1884. Així, doncs, el temple romànic fou allargat i se li canvià la primitiva orientació que, com la majoria d’esglésies romàniques, desplegava la seva capçalera vers llevant, on ara hi ha l’escalinata que mena al portal modern del temple i que engloba una part de l’antic absis.
Com a església castellera, quedà vinculada al castell i dependent de la parròquia de Sant Vicenç, i quan aquesta perdé la funció parroquial fou incorporada a la de Sant Vicenç de Castellbell, fins que novament retornà a la dependència inicial quan Sant Vicenç assumí de nou funcions parroquials el 1870.
Els paraments interiors del temple foren devastats el 1936, i ara guarden una imatge de la Mare de Déu, còpia lliure de l’anterior, romànica. L’antiga imatge de la Verge, que sembla correspondre al segle XII, actualment es guarda al mas les Vives, situat als peus del turó. L’església actualment encara té culte. (ABC-FJM-AMB)
Església
Planta de l’església segons X. Sitjes i Molins.
Una església preromànica a Castellet, a “El Breny”, núm. 56, Sant Vicenç de Castellet-Cas-tellbell i el Vilar 1974, pàg. 10
L’església de Santa Maria de Castellet fou bastida probablement el segle XII, bo i aprofitant una bona part dels basaments d’un temple anterior preromànic. El que resta del primer temple ha estat habilitat com a cisterna, fet que en dificulta l’observació, bé que, segons que sembla, l’església romànica seguí en una bona part el seu traçat. Tanmateix, des de l’interior d’un petit menjador obrat al soterrani de la casa dels ermitans —ara restaurant— encara és perfectament visible una part del mur de migjorn, sobre el qual s’aixeca el mur romànic que aflora al menjador de la planta superior.
També són perceptibles les restes del muntant de tramuntana de l’arc triomfal que unia la nau amb el santuari, i entre els murs s’endevina l’antiga portalada, ara emparedada i mutilada en la seva part superior, cosa que fou motivada per la construcció del nou edifici romànic, el paviment del qual es devia situar just a l’indret on abans hi havia la coberta del temple preromànic. Així, doncs, aquest petit temple, atès el que en resta, constava d’una nau la qual, a llevant, s’allargassava mitjançant un absis rectangular que a l’exterior no es diferenciava de la nau, bé que a l’interior ambdues peces eren separades per un arc triomfal, del qual encara resta una part, tal com hem dit, un fragment del mur de tramuntana.
Marca de picapedrer gravada en un graó de l’escala que avui es troba muntada a l’indret on hi havia originàriament l’absis, element al que probablement pertanyia aquesta pedra.
F. Junyent-A. Mazcuñan
L’edifici romànic fou molt modificat l’any 1884 i actualment és englobat dins els paraments del modern santuari marià, alhora que part dels seus murs són inclosos al restaurant.
Aquest petit temple romànic, originàriament constava d’una nau rectangular que es perllongava a llevant, mitjançant un absis semicircular. La porta d’ingrés, ben orientada, s’obria al mur de migdia, de tal manera que hom, en eixir del temple, s’encarava amb els imposants relleus montserratins, que li fan de teló de fons des d’aquesta banda. No obstant això, en refer-se l’edifici, el mur de ponent fou enderrocat per tal d’allargar la nau de l’església, al mateix temps que l’absis era abatut i al seu basament es construïa una escalinata, els graons de la qual segueixen l’hemicicle de la capçalera, de la qual ara només resta el basament inclòs en la graonada, la qual, en una bona part, fou feta aprofitant els carreus que formaren l’absis, fet que ha motivat que en alguns encara siguin visibles alguns senyals de picapedrers.
Aspecte de l’interior de la nau romànica del santuari, ara amb el mur cobert amb guix.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Així, doncs, l’orientació del temple romànic fou modificada, de tal manera que la primitiva capçalera ara esdevé el mur frontal on hi ha la porta d’entrada, mentre que la part que, per la seva orientació, correspondria al frontis és ara el presbiteri, on és situat l’altar.
Des de l’interior de la capella, per bé que els paraments han estat enguixats, hom pot veure el sostre del temple resolt amb volta de canó. D’altra banda, al mur de migdia s’endevina la porta original que, a l’exterior i bo i aprofitant el rebaix del mur, ha esdevingut un armari de paret, obert en un dels murs de l’hostal.
L’aparell, que hom encara pot observar, ha estat fet amb blocs de pedra ben ordenats i disposats a trencajunt.
L’estat de conservació de l’església és bo. Amb tot, si s’escatés el guix que recobreix els seus paraments es faria més ostensible l’antic aparell romànic. (FJM-AMB)
Talla
Imatge de la Mare de Déu, talla de fusta policromada del final del segle XII.
F. Junyent-A. Mazcuñan
El mas les Vives, on viuen els amos actuals, Joan Vives i família, situat als peus de la capella i del castell, conserva des de fa molt de temps una imatge romànica de la Mare de Déu amb l’Infant, la qual antigament havia presidit aquesta església de Santa Maria. Es tracta d’una talla de fusta força deteriorada i corcada.
És una imatge del tipus sedent, en posició frontal. La Mare sosté el Nen assegut sobre el genoll esquerre. Vesteix mantell i túnica fins als peus, les mans les té esteses horitzontalment en actitud d’ofrena al Nen. El tron on seu, ample i flanquejat per columnes, té un respatller rodó. L’Infant porta túnica, beneeix amb la mà dreta i a l’esquerra porta un llibre obert. Tots dos van coronats. La talla fa aproximadament 60 cm d’alçada per 35 cm d’ample, la qual cosa dona una proporció poc estilitzada.
Diu la tradició que la imatge fou trobada a la cisterna del castell i fou venerada a la seva capella fins al voltant de la invasió francesa del 1809, data en què fou traslladada al mas les Vives. Des d’aleshores a la capella, en el seu lloc, hi ha hagut diverses còpies. L’actual imatge que presideix la capella és una còpia lliure, obra de Josep M. Camps i Arnau, feta el 1950, data en què la imatge fou entronitzada.
En conjunt la imatge està bastant malmesa i no conserva restes de la seva policromia original; per contra ha sofert un seguit de restauracions a base de capes de pintura que dificulten la visió dels relleus de la talla. El Nen ha perdut el peu dret i part de l’esquerre. Les cares i les mans van perdent la policromia fosca que tenien i deixen veure el guix de preparació. Per la seva conservació fóra necessari un tractament de la fusta.
Aquest exemplar correspon al model iconogràfic de la Mare de Déu en Majestat derivat del model bizantí. Dintre aquest grup trobem la gran majoria de les marededéus catalanes dels segles XI i XII. Les peces més relacionades iconogràficament amb aquesta imatge de Castellet són: la del Tura d’Olot, la d’Olopte, la de Montserrat i la de Cornellà de Conflent.
A nivell formal segueix també el model bizantí quant a gests i postures, però els rostres, tant de la Mare com del Fill, són de trets més dolços, malgrat que també mantenen la mirada fixa en un punt de l’infinit. Les proporcions són en general una mica grans. El tipus de vestimenta, vel-mantell obert per davant amb plecs que cauen simètricament i que a l’alçada de les cames adquireixen forma de “V”, juntament amb la túnica que porta a sota, acabada amb escot rodó, la connecten altre cop amb la Mare de Déu de Tura, d’Olopte, Prats de Balaguer i la de Matadars. Altres característiques formals també la relacionen amb aquest grup de marededéus catalanes. Aquestes característiques són el desplaçament del Nen cap al genoll esquerre, encara que mantenint la frontalitat; la forma del tron, molt senzill, ample i flanquejat per dues columnetes cilíndriques, sense cap ornament; el dors d’un respatller rodó que es connecta molt directament amb la marededéu de Matadars de nou, malgrat que li falti la policromia, que fa tan característica la de Matadars. Sarret li troba semblança amb la de Montserrat per la foscor de les carnacions i pel rostre. No hem d’oblidar que pertany a una mateixa comarca i que podien haver sortit d’un mateix taller junt amb la de Matadars. Aquest taller, com diu Canals, podria ésser el de Santa Maria de Ripoll, d’on sortiren altres imatges romàniques.
L’església on va ser trobada data del segle XII, encara que n’hi ha un altre d’anterior, el que ens portaria a situar la imatge en aquest segle. Qui la data més anterior és Montanyà, que la suposa, creiem sense gaire fonament, del s. XI, Pladevall i d’altres autors la porten al segle XII. Creiem que podria ser del final, l’últim terç, del segle XII, per paral·lelisme amb les altres imatges de la mateixa comarca i característiques similars que han estat datades sobre aquesta època. (RRG)
Bibliografia
- J. Camps i Arboix: Les cases pairals catalanes, Editorial Destino, Barcelona 1973, pàgs. 142-143.
- P. Canal i M. Vila: Història de Sant Vicenç de Castellet, des de l’antiguitat fins als nostres dies, Sant Vicenç de Castellet 1968.
- P. Canal i Vidal: St. Vicenç de Castellet de l’antiguitat fins als nostres dies, Sant Vicenç 1971.
- E. Muntanyà: Monografía histórica del castillo y santuario de Castellet, Sant Vicenç de Castellet 1948.
- Antoni Pladevall: Capelles i Santuaris del bisbat de Vic. La Mare de Déu del Castellet de Bages, a “Full Diocesà”, núm. 3459, Vic 31 de juliol de 1977.
- Sarret i Arbós: Breu relació al Santuari e imatge de Nostra Senyora de Castellet, Manresa 1900.
- Xavier Sitjes i Molins: Una església pre-romànica a Castellet, a “El Breny”, núm. 56, Sant Vicenç de Castellet desembre de 1979, pàg. 10.
- Xavier Sitjes i Molins: El Arte antiguo en la Comarca de Bages. La Virgen de Castellet, a “Bages”, núms. 81-82, Manresa novembredesembre 1959, pàg. 15. (FJM-AMB-RRG)