Santa Maria de Matadars o del Marquet (Mura)

Situació

Vista exterior de l’església des del costat nord-oriental. Hom hi pot observar la capçalera.

J. Bonell

L’església de Santa Maria de Matadars es dreça a frec del mas del Marquet i al peu de la urbanització del mateix nom, lloc molt proper al Pont de Vilomara i a tocar de la carretera que enllaça aquesta població amb Sant Vicenç de Castellet, aigües avall del Llobregat. Aquesta contrada se situa ben bé a l’extrem d’un apèndix que sorgeix a ponent del terme, bo i endinsant-se entre els termenals de Manresa, el Pont de Vilomara i Sant Vicenç de Castellet. Long. 1°52’24” - Lat. 41°41’35”.

Per anar-hi, cal agafar la carretera que amb origen al Pont de Vilomara mena a Sant Vicenç de Castellet. Poc després d’un quilòmetre, hom veu l’església, situada a mà esquerra, i al peu mateix de la carretera, on actualment hi ha una urbanització, al restaurant de la qual hi ha la clau de la capella. (FJM-AMB)

Història

Una vista de l’interior de l’església amb la capçalera al fons tal com es trobava l’any 1934.

Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona

Vista de l’interior de l’església amb la porta d’entrada al fons, en la situació en què es trobava vers el final de l’any 1934.

Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona

Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Mura. Molt aviat degué tenir caràcter de parròquia, per passar a capella rural i finalment quedar sense culte. L’església i l’alou que l’envoltava depengué del monestir de Santa Cecília de Montserrat, per passar a la fi a propietat particular.

El lloc i l’església apareixen documentats el 956 quan Ansulf donà al monestir de Santa Cecília de Montserrat l’alou de Matadarchs junt al riu Llobregat, en el comtat de Manresa, amb les esglésies que hi havia, els delmes i primícies.

L’església de Santa Maria de Matadarcs apareix citada el 1284 quan se li feu un llegat. Mentre que els abats de Santa Cecília feien col·lació de l’església de Matadars a laics, com el 1298, o a preveres, com el 1332. No sabem quan començà a funcionar com a parròquia, però abans del 1154 ja figura com a tal amb el nom de Matadarchs, i el 1438 encara conservava aquesta categoria, que posteriorment perdé, passant a capella rural. El 1660 encara tenia culte, si bé deixa d’aparèixer en la documentació. Amb la desamortització eclesiàstica passà a propietat particular.

Vista de l’interior amb l’obertura de la capçalera en l’estat en què es trobava l’any 1934.

Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona

L’any 1950 fou restaurada pel servei de Conservació de Monuments de la Diputació. Més tard s’excavà un absis que havia estat suprimit. Actualment es troba sense culte, encara que s’hi faci alguna celebració esporàdica, i el seu estat és un xic abandonat malgrat la restauració, que no es veu continuada amb una certa neteja periòdica.(ABC)

Església

Planta de l’església, constituïda per cossos d’edifici corresponents a èpoques diferents.

A. Mazcuñan-F. Junyent

Secció isomètrica de l’església.

J.A: Adell

L’església de Santa Maria de Matadars consta avui de dues parts essencials, una capçalera complexa, a la qual fou afegida una nau romànica, que substitueix les naus originals. Pel que fa a la construcció més antiga, situada a llevant de l’edifici, aquesta és formada per tres santuaris de planta trapezoidal, dels quals el central, constituït pròpiament en absis, sobresurt notablement dels laterals, que es disposen als flancs a manera de creuer. Entremig dels tres santuaris i de la nau romànica s’aixeca un cos d’edifici, erigit talment com un cimbori, que contacta i trava els dos braços de la creu, és a dir, absis i nau amb el transsepte. Dels braços del creuer només s’ha conservat íntegre el que forma la capella nord, per tal com el que s’estenia a la banda meridional només mostra el basament de la cara de llevant i el mur nord, on s’obria el pas, ara tapiat, que el comunicava amb el centre del creuer.

Les capelles laterals són cobertes amb volta de mig punt, mentre que l’absis ho és amb una volta de secció de ferradura. Tots tres, però, foren obrats sobre la cintra amb la interposició d’un encanyissat, l’empremta del qual és encara ben patent.

El cos d’edifici, disposat a manera de cimbori, ara és cobert amb un embigat modern, solució que potser també fou adoptada en l’obra original, bé que tampoc no es pot descartar una coberta feta amb volta travessera de mig punt, cosa que també és versemblant.

La il·luminació d’aquesta capçalera es realitzava a través de finestrals d’una sola esqueixada oberts al fons de cada santuari. D’aquestes finestres la més bonica és la que perfora l’absis central, la qual és rematada amb un arc de ferradura fet amb lloses que, a sota, es disposen horitzontalment, mentre que a partir del centre tendeixen a la forma radial, però sense dirigir-se, com succeeix en d’altres arcs, simètricament cap al centre de la circumferència. Altrament, la finestra oberta a la capella de tramuntana, que presenta una estructura més simple, és formada per dos muntants entre els quals hi ha un bloc monolític que tanca el finestral. Ignorem com era la finestra de la capella sud, bé que aquesta no deuria diferir pas gaire, pel que fa a la forma i estructura, de l’espitllera descrita a la capella nord.

Interior de la nau amb la capçalera al fons, introduïda per un arc triomfal de perfil de ferradura.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Finestra de l’absis central, amb un arc de ferradura.

F. Junyent-A. Mazcuñan

L’absis principal s’obre al creuer mitjançant un arc triomfal, de perfil de ferradura, els brancals del qual es guerxen bo i convergint cap a les impostes que assenyalen l’arrencada de l’arcada. Un altre arc, semblant al descrit, uneix la nau romànica amb el creuer i comunica, en definitiva, aquella amb el santuari. Aquest arc, però, a diferència de l’altre, que és recobert amb guix, mostra perfectament una part del seu aparellat, consistent en llosetes disposades horitzontalment a la base i radialment a partir de mitja circumferència en amunt. En aquest cas, bé que la simetria radial és més patent que en la finestra absidal, tampoc no és gaire ben aconseguida. En alguns fragments d’aquest darrer arc, on el guix ha estat escatat, són visibles els senyals de les canyes que hom utilitzà sobre la cintra en la construcció de l’arcada. Els altres arcs, situats a les capelles, són acabats amb arcades de falsa ferradura o bé de ferradura, la qual és aconseguida reomplint amb argamassa l’ultrapassament de l’arc. En l’arc de comunicació de la desapareguda capella meridional és ben patent una pedra triangular que ocupa el lloc de la clau, sobre la qual encara hi ha restes de l’encanyissat a l’indret de l’arrencada de la volta.

L’aparell d’aquesta capçalera és fet amb pedres de mides diferents i sense tallar, lligades amb morter de calç i sorra, que es disposen de manera irregular. En alguns llocs, concretament sota la finestra de la capella nord, part alta del cimbori i basament de la mutilada capella sud, s’hi constaten algunes filades inclinades.

Una perspectiva de l’interior de l ’església.

J. Bonell

Pel que fa a la nau d’aquest temple no podem determinar si era única, com ha proposat X. Sitjes, o bé si adoptà un pla basilical de tres naus, hipòtesi que, ateses les mesures de la capçalera, sembla més versemblant, ja que, si les tres capelles comunicaven amb la nau, fet demostrat per l’arcada ponentina de la capella nord, una nau única adquiriria una amplada inusitada i desproporcionada en el context del pla general del temple.

La construcció romànica, obra que, per les seves característiques, s’avé amb les edificacions del segle XI, consisteix en una nau coberta amb volta de canó, reforçada amb dos arcs torals i delimitada inferiorment per una cornisa que s’estén a tot el llarg dels murs laterals, en cadascun dels quals s’obren un parell de finestres de doble esqueixada, rematades amb arcs de mig punt fets amb dovelles.

El mur de tramuntana, en el seu inici, ha estat rebaixat amb una arcada que és interrompuda, a la meitat, pel mur del creuer.

Arran de terra hi ha una banqueta encastada als murs laterals, la qual també recorre el mur frontal fins als muntants de la porta. Altrament, la banqueta del mur nord és resseguida per una socalada, la qual, segons que sembla, no té res a veure amb l’estructura externa de la nau romànica, per la qual cosa hom pensa que podria tractar-se d’un aflorament dels fonaments de l’edifici romànic, o bé, fins i tot, podria constituir un vestigi del temple preromànic anterior.

Un detall del mur frontal de ponent amb la porta d’entrada i una finestra en forma de creu.

F. Junyent-A. Mazcuñan

La porta, oberta al mur de ponent, és acabada amb un arc de mig punt fet amb dovelles, extradossades per una filada de lloses. En aquest mateix mur i sobre la porta encara hi ha oberta una finestra cruciforme, damunt la qual i coronant el mur s’alça un bloc de pedres que substitueixen el campanar.

El paviment no és uniforme, sinó que mostra diferents desnivells, que són salvats per mitjà d’esglaons.

L’aparell és fet amb blocs de pedra, de mides no gaire grans, escantonats a cops de martell i disposats ordenadament en filades horitzontals que, en línies generals, donen als paraments exteriors un aspecte molt endreçat.

Malgrat la consolidació de què fou objecte l’any 1950, l’estat actual de conservació del temple no és bo. (FJM-AMB)

L’església de Santa Maria de Matadars és, sense cap dubte, el més conegut dels monuments preromànics de la comarca del Bages. La capçalera ha estat molt sovint esmentada en els estudis generals des que Puig i Cadafalch i Gómez Moreno la van donar a conèixer en les seves obres capdavanteres. Ens trobem de nou davant un cas de capçalera preromànica conservada a la qual s’ha afegit una nau romànica.

Els elements més coneguts de l’església del Marquet són les dues arcades situades a banda i banda del creuer. Les arcades estan muntades amb pedres disposades radialment, pertanyen al tipus ultrapassat i reposen sobre dues impostes situades damunt els muntants. Aquests estan disposats lleugerament en retret amb relació al punt de caiguda de l’arc. És un tipus d’arcades que es pot relacionar amb la tradició islàmica, i s’ha de diferenciar dels arcs ultrapassats amb avançament dels muntants (Sant Miquel de Cuixà). Uns i altres pertanyen durant el segle X al patrimoni habitual del preromànic català, i no es refereixen directament a un model particular islàmic o visigòtic.

La capçalera de l’església del Marquet correspon, segons com interpretem les naus de l’edifici, a un o a l’altre dels dos tipus següents: o bé es tracta d’un transsepte amb braços molt sortits, separant una nau única d’un absis també únic, trapezoidal; o bé, més senzillament, es tracta d’un absis únic coronant una església de tres naus. Aquesta darrera solució és la més versemblant.

La capçalera del Marquet és, de tota manera, força original. El transsepte, fins admetent l’existència de tres naus, apareix molt desenvolupat i existeix realment. La seva característica és la compartimentació dels espais interns que creen dues peces laterals, com dos petits absis, i un espai central que constitueix el creuer. Aquesta compartimentació es nota tant al braç septentrional amb l’arcada que el separa de la hipotètica nau septentrional, com a banda i banda del creuer amb les dues arcades petites i baixes, que permeten el pas de la part central a les laterals. Aquesta compartimentació es fa patent també pel que fa a les cobertes amb les diferents voltes de cada espai. Els elements conservats del braç meridional del transsepte i l’arcada tapiada del braç septentrional semblen confirmar que el transsepte era pràcticament inclòs en l’amplada de les tres naus de l’edifici. La solució, molt menys probable, de nau única estreta corresponent a l’absis principal faria pensar en un edifici com Obiols; en aquest cas l’arcada del braç septentrional permetria l’entrada a una capella. Cal insistir, però, en el fet que aquesta solució és poc probable. El que és segur, és que la presència d’un altar al braç nord del transsepte dona a aquests espais laterals la funció d’absis reals o de capelles.

El tipus de transsepte de Santa Maria de Matadars correspon, encara que no ben exactament, a l’esquema del transsepte baix. L’alçada dels braços del transsepte no sabem si eren comparables a la de les naus laterals, però en qualsevol cas era probablement menys important que la de la nau principal. Així la unitat de l’espai central constituït per la nau i el presbiteri queda garantida i els braços del transsepte aïllats de la massa de l’edifici.

La data de la construcció preromànica pot molt bé correspondre als documents del 956. Hom ha relacionat aquesta església amb un edifici construït en les ruïnes d’una vil·la romana. Això no és impossible, però, en canvi, la identificació proposada per X. Sitjes d’alguns murs interiors del mas, que es troba al costat de l’església actual, amb una església més antiga de nau única i absis trapezoïdal no semblen correspondre a les relacions que hom ha pogut observar tant de murs com de nivells.

La reducció de l’espai basilical preromànic a una nau única romànica es pot atribuir al segle XI. En efecte, l’aparell petit i mitjà, força regular, utilitzat, les finestres de doble esqueixada i, sobretot, la volta de canó posada sobre dos arcs torals corresponen bé a aquest període. (XBA)

Altar

Pilar de l’altar de la capella de tramuntana amb la seva tarima.

A. Mazcuñan-F. Junyent

A la capella nord i arrambat a la paret de llevant encara es conserva una part de l’altar, consistent en un pilar format per blocs de pedra, a la part superior del qual hi ha un reconditori que no ha estat excavat, sinó que ha estat rebuidat per mitjà d’un forat obert entre les lloses. Al peu d’aquest bloc encara hi ha una altra pedra disposada a manera de tarima. La seva alçada des del sòl és de 93 cm i la seva superfície és ocupada per un rectangle de 71 × 86 cm. La tarima sobresurt en una extensió de 73 cm, essent la seva alçària de 12 cm.(FJM-AMB)

Pintura

A la nau romànica d’aquesta església es conserven alguns fragments de la primitiva decoració mural. A desgrat de l’interès que havia despertat des del començament de segle l’arquitectura de l’edifici, la decoració mural havia passat gairebé desapercebuda fins a la seva publicació per Xavier Barral i Altet, després que l’església hagués estat restaurada. Desaparegudes les pintures de les naus, els únics vestigis que resten, realitzats damunt la segona capa de morter que cobreix la pobresa de la volta, corresponen al tram d’aquesta, situat vora la capçalera absidal, i al tram comprès entre el mur del transsepte i el primer arc toral.

Detall de l’interior de l’església amb les pintures de la volta.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Unes ratlles de color verdós sembla que figurin un conjunt de carreus, disposat en sentit paral·lel a l’arc toral que cenyeix la volta. Als espais rectangulars hi ha inscrites unes estilitzacions de caire vegetal, les quals alternen llur cromatisme (vermell i verd). Delimiten una mena de tronc central, del qual sorgeixen tres parells de branques, les quals es corben i es tanquen sobre si mateixes als extrems. El tronc a la part inferior sembla que acaba en unes formes semblants a les de les branques esmentades, bé que invertides de sentit, mentre a la seva part superior són unes fulles petites les que el coronen.

Aquest tipus de decoració s’endevina també a l’arc toral que ja hem esmentat, bé que amb la introducció d’un altre tipus de motius ornamentals. Això fa suposar que la decoració mural continuava als altres trams de la volta.

A partir del que s’ha conservat és arriscat plantejar una identificació ó associació simbòlica d’aquestes estilitzacions vegetals, bo i més quan no són pas freqüents en l’àmbit de la pintura romànica catalana. X. Barral considera que els motius segueixen la tradició iniciada en època paleocristiana d’associar la decoració de temes vegetals de les cobertes amb la representació paradisíaca de la vinya del Senyor. Els motius ornamentals serien, doncs, els arbres que simbolitzen aquest lloc paradisíac, igual com passa en algunes esglésies de la Capadòcia medieval.

Amb tot, les absències d’altres símbols de caire teofànic, com poden ésser les creus o determinats animals, igual com passa al frontis de l’absis de l’església aragonesa de San Juan de Ruesta, fan pensar en una consideració exclusivament ornamental d’aquests motius pictòrics.

Formalment la seva relació amb altres pintures murals catalanes es fa també difícil. Certament, tal com apuntà X. Barral, cal veure una certa similitud amb les pintures de la capella de Marmellar, bé que aquesta relació no deixa d’ésser llunyana. A falta, amb tot, d’altres dades, és possible afirmar que les pintures de Santa Maria de Matadars poden ésser contemporànies de la nau en la qual s’han trobat, nau presumiblement aixecada el segle XI. (JSP)

X. Sitjes i Molins (al “Full Informatiu del Romànic”, núm. 23) entén que la datació d’aquestes pintures no pot ser anterior al segle XVII, i ho justifica a partir de les transformacions arquitectòniques que es feren per adaptar la trona a l’espai interior, realitzada amb posterioritat al retaule gòtic que actualment es conserva al Museu d’Art de Catalunya. No obstant això, i no havent pogut comprovar aquesta teoria, mantenim la cronologia romànica per a aquestes pintures, com també per a les de Sant Pere de Vallhonesta. (ECE)

Marededeu

Imatge romànica de la Mare de Déu procedent d’aquesta església i conservada actualment al Museu d’Art de Catalunya, on és catalogada amb el núm. 4 392.

Rambol

Al Museu d’Art de Catalunya, de Barcelona, a la sala 13 i amb el número d’inventari 4 392, hi ha una imatge de la Mare de Déu procedent d’aquesta església.

La Mare seu amb el Fill a la falda i porta una túnica i un mantell; possiblement originàriament duia corona, en qualsevol cas, avui desapareguda. El Fill, en posició frontal i simètrica respecte a la Mare, porta igualment túnica i mantell; coronat, sosté amb la mà esquerra un llibre obert; els seus peus estan nus. La túnica de la Mare de Déu tanca el coll en rodó i és oberta en V. El mantell, cenyit a la part de la cintura, s’obre de dalt a baix i cau, a partir de la cintura, lateralment, deixant lliure la part frontal de la Mare. Cal afegir-hi que el mantell de la Mare cobreix a la vegada el seu cap. El setial en què seu la Mare és format per quatre balaustres prismàtics, rematats per un pom de secció circular. El dors del setial, igual que el de la Mare, conserva la policromia: ornamentació floral-geomètrica per al dors de la Mare sobre un fons vermell amb bandes verticals alternatives en vermell i ocre per al respatller del setial, constituint una decoració heràldica evident. Una banda arquejada pintada de negre simula el respatller corbat del setial.

La imatge ha estat tallada en àlber i fa 60 × 33 cm.

Entre la fusta i la capa de policromia (la zona conservada) hi ha una zona d’entelat sobre la qual també se superposa una capa de preparació abans de la capa pictòrica.

Aquesta peça formava part de la col·lecció Plandiura. Juntament amb la resta de la col·lecció fou comprada per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona. La Junta de Museus es feu càrrec de la col·lecció que entrà a formar part de les obres del Palau Nacional el 9 de novembre de 1932. El 18 d’octubre del mateix any havia estat signada l’escriptura de compra del conjunt de la col·lecció Plandiura.

Tot i que hi ha molta i abundosa documentació bibliogràfica sobre l’església de Santa Maria de Matadars, no succeeix pas igual amb la imatge de la Mare de Déu. Gómez Moreno, en una obra publicada l’any 1919 (Iglesias mozárabes, Madrid 1919, reimp. Granada 1975), esmenta l’existència d’una petita imatge de la Mare de Déu a l’església de Matadars.

Amb anterioritat de l’any 1929 es conserva una fotografia de la Mare de Déu amb vestits postissos i corona afegida; amb tot, abans del 1929 aquesta imatge ja no era exposada al culte en aquesta església, puix que ens consta que s’hi venerava, en comptes d’ella, una imatge de la Mare de Déu de Montserrat, també romànica.

El que sí que és cert és que l’any 1932 ja formava part de la col·lecció Plandiura i que com a tal fou adquirida per la Junta de Museus de Barcelona. No ens consta que hagués estat exposada al públic abans de l’any 1936. Al catàleg d’aquest mateix any publicat per la Junta de Museus figura com exposada a la sala IX, vitrina 3. A l’exposició “Art Romànic” de l’any 1961 era a la sala XI. I en la nova remodelació com a Museu d’Art del Palau Nacional de l’any 1971 la peça fou col·locada al costat d’altres de similars a la sala XIII, en una vitrina individual, on actualment encara continua exposada.

Des que entrà al Museu d’Art de Catalunya la peça no ha sofert cap restauració. La policromia afegida fou rascada abans de l’any 1929, és a dir, quan la peça encara formava part de la col·lecció Plandiura. Les mans de la Mare de Déu i la dreta del Nen, si hem de tenir en compte les fotografies conservades, degueren desaparèixer quan també formava part de la col·lecció Plandiura.

Si comparem les fotografies dels anys 1929-1930 i 1953-1954 amb la peça actual podem observar que l’estat de conservació és estable i les seves condicions actuals de seguretat i conservació bones, bé que caldria una consolidació i un tractament de la fusta.

Cal afegir, a més, que aquesta peça conserva al dors i al costat lateral esquerre la policromia original.

Aquesta imatge respon al concepte de la Mare de Déu com a Sedes Sapientiae, és a dir, Tron de la Saviesa. D’ascendència oriental, aquest tema apareix a les escenes de l’Adoració dels Mags des del segle V. En època romànica, separat de l’escena de l’Epifania, es caracteritza per una actitud rigorosament frontal de la Mare de Déu asseguda en un tron (tron quant a concepte), amb el Nen damunt els genolls o sobre un d’ells. Són les imatges de la Mare de Déu en Majestat, prototip occidental derivat de l’art bizantí. És una característica seva: la seva expressió és solemne, tal com correspon a la idea que materialitzen, més o menys humanitzada, llurs trets rígids, gairebé hieràtics.

En relació iconogràfica amb la peça de Matadars, podem esmentar la imatge de la Mare de Déu que presideix l’absis principal de l’església de Taüll (actualment al Museu d’Art de Catalunya), bé que inclosa aquesta en l’escena de l’Epifania. En pintura sobre taula són també nombrosos els exemples relacionables iconogràficament: la Mare de Déu amb el Nen que presideix el frontal que procedeix d’Espinelves o uns altres de posteriors cronològicament, com és el cas del frontal que procedeix de Cardet (Pallars Jussà), dedicat a la Mare de Déu, que ocupa el carrer central de la taula.

Més relacionables amb aquesta peça són les imatges de la Mare de Déu en Majestat que procedeixen de Cornellà de Conflent, de la catedral de Girona o la Mare de Déu de Montserrat, per esmentar només les que són considerades com els prototips romànics tant des del punt de vista iconogràfic com estilístic.

Derivada del tipus iconogràfic bizantí, conserva alguns trets d’aquest bizantinisme en la figura del Nen i, això no obstant, és evident la seva influència de tipus clàssic a les faccions de la cara de la Mare de Déu o a la seva expressió, més humanitzada. Tots aquests trets, als quals cal afegir la utilització del mateix tipus de tron i els plecs dels vestits marcats en V, coincideixen, amb una exactitud rigorosa, amb la imatge sedent de la Mare de Déu que procedeix de Sant Vicenç de Castellet, de la mateixa comarca de Bages. La posició del Nen en relació amb la Mare i la frontalitat de tots dos només expliquen un tipus comú molt corrent i repetit durant tot el període romànic. Malgrat això, no és pas l’únic tipus romànic i, amb tot, coincideix en totes dues talles comparades, amb rigorosa exactitud. És més, en una i altra peça el Nen s’ha desplaçat lleugerament vers el genoll esquerre de la seva Mare sense que la seva posició arribi a ésser totalment asimètrica. La proporció entre altura i amplada és la mateixa en totes dues peces. El modelat de les carnacions i vestits és idèntic. Salvant les diferències de tipus formal, en el mateix tipus estilístic podríem incloure les talles del Tura i Olopte i també, amb més raó encara, la imatge de Montserrat: d’un mateix tipus simètric, els plecs de la seva túnica cauen igualment en V des dels genolls als peus. Una i altra s’assenten sobre un mateix tipus de tron, els laterals del qual ofereixen el mateix motiu ornamental: arcuacions de mig punt la proporció aproximada de les quals és de 2:1.

No disposem pas de documentació sobre aquesta peça en concret que pugui donar-nos un indici sobre llur cronologia exacta.

La majoria dels autors estan d’acord que el gran esclat de la imatgeria hispana es produí el segle XII. No hi ha res que s’hagi conservat que sigui catalogable del segle XI. El segle XII l’església de Matadars funcionava ja com una parròquia dependent del bisbat de Vic. Les característiques del seu estil obliguen a catalogar-la com una obra romànica del segle XII; tant que la seva comparació amb peces existents, atès el seu tractament formal rústic, bé que no pas arcaic, creiem que, salvant la no existència d’un estudi formal-estilístic, hom pot datar-la del darrer terç del segle XII. (CLU)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

  • Joan-Albert Adell: El transsepte elevat d’algunes esglésies altmedievals. Notes per a un estudi, a “Quaderns d’estudis medievals”, vol. I, núm. 7, Artestudi Edicions, Barcelona 1982, pàgs. 405-423.
  • Xavier Barral i Altet: Les pintures murals romàniques d’Olèrdola, Calafell, Marmellar i Matadars, Artestudi Edicions, Barcelona 1980, pàgs. 85-94.
  • Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàgs. 230-231.
  • J. Fontaine: L’Art mozárabe, Zodiaque 1977, pàgs. 410-411.
  • M. Gomez Moreno: Iglesias mozárabes, Madrid 1919, pàgs. 63-66.
  • Eduard Junyent: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Curial Edicions Catalanes - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1983, pàgs. 69, 125-127, 217, 227, 228, 230.
  • Jeroni Martorell: L’església mossàrab del Marquet, a “Esplai”, núm. 199, Barcelona 1935, pàgs. 1118-1119.
  • Antoni Pladevall: Capelles i Santuaris del bisbat de Vic. Santa Maria de Matadars o del Marquet, a “Hoja Diocesana”, núm. 3128, Vic 28 de març de 1971.
  • Josep Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera, i J. Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. I, Barcelona, 1909, pàgs. 371-374.
  • Xavier Sitjes i Molins: El Arte antiguo en la Comarca de Bages, Santa Maria de Matadars, a “Bages”, núm. 70, Manresa, desembre de 1958, pàg. 10.
  • Xavier Sitjes i Molins: Inicis del monaquisme al Bages, a “Ausa”, vol. VI, Vic 1968-1971, pàgs. 20-24.
  • Xavier Sitjes i Molins: Les esglésies pre-romàniques del Bages, Berguedà i Cardener, Manresa 1977, pàgs. 133-142.
  • F.P. Verrié: El romànico en la comarca de Bages, a “San Jorge”, núm. 22, Barcelona 1956.
  • Anton Vila: La capella del Marquet, a “Butlletí del Centre Excursionista de la Comarca del Bages”, núm. 58, Manresa novembre-desembre 1912, pàgs. 296-298.
  • X. Congreso internacional de arte de la Alta Edad Media, Barcelona 1962, pàgs. 46-48. (FJM-AMB)

Bibliografia sobre la pintura

  • Xavier Barral i Altet: Les pintures murals romàniques d’Olèrdola, Marmellar, Calafell i Matadars, Artestudi Edicions, Barcelona 1980, pàgs. 85-94.
  • Joan Sureda: La pintura romànico en Cataluña, Alianza Forma núm. 17, Madrid 1971, pàg. 272, núm. 4 bis (ed. catalana, Madrid 1982). (JSP)

Bibliografia sobre la talla

  • Joan Ainaud de Lasarte: Art Romànic. Guia, Ajuntament de Barcelona, Barcelona 1973, pàg. 94, fig. 97.
  • El Arte Romànico. Catàlogo. Exposición organizada por el Gobierno español bajo los auspicios del Consejo de Europa, Barcelona y Santiago de Compostela, 1961, pàg. 100.
  • Walter, W. Cook i J. Gudiol Ricart: Pintura romànico. Imaginería romànico, a Ars Hispaniae, vol. VI, PLUS ULTRA, Madrid 1950, pàgs. 279 a 389 (2.a ed. revisada, Madrid 1980).
  • F. Duran i Canyameres: L’escultura medieval en la Col·lecció Plandiura, a “Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona”, Junta de Museus, Barcelona 1933, pàgs. 129 a 134, 264 a 273 i 353 a 359.
  • Joaquim Folch i Torres: L’art català, Ed. Aymà, Barcelona 1955, pàgs. 191 a 204.
  • J. Gudiol, J. Regla i Vila Valentí: Cataluña, Col. Tierras de España, Madrid 1974, pàgs. 197-204. Ed. Noguer.
  • Josep Gudiol i Cunill: La Col·lecció Plandiura, a “Gaseta de les Arts”, any 1, núm. 2, Barcelona 1928, pàgs. 2 a 14.
  • Junta de Museus: Adquisició de la Col·lecció Plandiura, a “Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona”, Barcelona 1932, pàgs. 353 a 395.
  • Antoni Noguera i Massa: Les marededéus romàniques de les terres gironines, Artestudi Edicions, Barcelona 1977.
  • Xavier Sitjes i Molins: Les esglésies pre-romàniques de Bages, Berguedà i Cardener, Manresa 1977, pàgs. 133 a 142.
  • M. Olivar i Daydí: Museo de Arte de Catalunya, Barcelona 1964.
  • G. Richert: La iconografia del Crist i de la Verge en les pintures murals romàniques del Museu d’Art de Catalunya, a “Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona”, Barcelona 1937, pàgs. 1 a 11.
  • Manuel Trens: Maria. Iconografia de la Virgen en el arte español, Plus Ultra, Madrid 1946.
  • Vierges romanes. Sainte Marie de la pierre qui vire, 1961. (CLU)