Situació
Els esfondralls del castell són encimbellats dalt un pujol de 702 m d’altitud, sota el qual, a llevant, transcorre la carretera de Terrassa a Talamanca, mentre que, a ponent, s’arredossen el mas i la capella de Sant Lleïr i, més enllà, vers el nord-oest, la població de Mura. Long 1°59’45” - Lat. 41°41’54”.
Aspecte interior dels basaments de la torre del castell.
F. Junyent-A. Mazcuñan
L’únic pany de mur que subsisteix, ultra els basaments de la torre, al castell.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Per arribar al turó on es dreçava el castell, cal que ens dirigim a Navarcles, on emprendrem la carretera que mena a Terrassa. En arribar al quilòmetre 19,5 caldrà deixar el cotxe per tal d’enfilar-se al pujol casteller que es dreça, en aquest indret, a la banda dreta de la carretera. Per ascendir-hi hom pot aprofitar una clariana ben marcada propiciada en construir-s’hi unes torres d’alta tensió.
Un altre itinerari més planer, però més llarg, és a partir del quilòmetre 19, d’on arrenquen diversos camins que tot carenejant també porten al cim del turó. (FJM-AMB)
Història
Aquest castell formava part del conjunt defensiu de la vall Nèspola que actuà durant un temps com a terme, fins que se separà en els castells de Mura, Rocafort i, possiblement, Talamanca. El terme del castell de Mura era el mateix que l’actual municipi incloent-hi l’apèndix de Matadars. El castell formava part del bloc de castells adjudicats en bloc a la comtessa Ermessenda de Carcassona.
El domini d’aquest castell és molt sovint contradictori i confús. En primer lloc sembla que el territori de Nèspola era una possessió comtal important. Per tant, es tracta d’un castell comtal. Però aquest domini aviat finí, ja que el 978 el comte Borrell i la seva muller Ledgarda vengueren a Riculf el puig de Mura, la vall de Fontfreda i altres terres situades a la vall de Nèspola. Al cap de pocs mesos, el mateix Riculf i Guifré donaren a Sant Pere de Roma (de fet havia de ser a Sant Benet de Bages) el castell de Mura i la vall de Fontfreda, amb tot el que els havia venut el comte Borrell, llur senyor, reservant-se el domini per a ells i per a llurs fills en servei de Sant Pere de Roma. No sabem si aquesta donació tingué alguna repercussió pràctica; segurament que anà a parar a l’arxiu de Sant Benet de Bages per estar sota la jurisdicció de Sant Pere de Roma, i no és l’únic document de l’arxiu que té aquest beneficiari. Amb tot no es detecta cap mena de dret per part del monestir sobre aquell castell, ni és esmentat en les confirmacions de béns. Per altra banda, quan semblaria que els comtes de Barcelona havien perdut el domini sobre aquest castell, el 1023 la comtessa Ermessenda empenyorà al seu fill Berenguer Ramon I diversos castells, entre els quals figura el de Mura, signe inequívoc que els comtes van continuar essent els senyors eminents del castell.
Tampoc no sabem si la família cognominada Mura és descendent d’un d’aquests dos personatges esmentats com a senyors de Mura. Diversos membres de la família són documentats des del 1022 (un Guitard de Mura esmentat el 978 és apòcrif), fins al final del segle XII, sense que gosem assegurar que tots són els principals feudataris d’aquest castell, que sembla tenir molts nobles introduïts en la piràmide feudal, la qual cosa fa difícil de destriar qui era el castlà i qui el feudatari.
A partir del final del segle XIII el castell de Mura entrà en el joc de la venda per part del rei i la redempció per part de la ciutat de Manresa, amb el jurament del monarca de no alienar-lo mai més —fins que hi tornés—. Així ho feu Jaume II el 1292, i el 1316 ja l’havia tornat a vendre, i encara es faria tres cops més, fins que el 1361 fou comprat junt amb d’altres per la ciutat de Manresa, però, un cop recuperat pel rei, tornat a vendre i recuperat definitivament, el 1400 el rei Martí I el vengué a Ramon de Comes o Ses Comes, de qui passà per matrimoni a la família Peguera, i també per matrimoni a la família Cordelles, fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals. Fou, de debò, un castell amb un domini agitat, impossible de seguir-lo en poques ratlles. (ABC)
Castell
Planta del recinte del castell amb els vestigis que encara es poden veure actualment.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Les restes del castell són fornides per un fragment de muralla, situat a ponent i arran de l’espadat, i pels basaments d’una torre trapezial, emplaçats a l’angle nord-est del serral.
El tros de muralla consisteix en una paret de 90 cm de gruix que s’estira fins a uns 7,30 m, bé que el fragment situat vers tramuntana, a partir dels 4,10 m, ja només és format per unes escasses filades que acaben perdent-se colgades per la terra. Pel que fa a la seva alçada màxima, aquesta, a l’interior, assoleix uns 1,75 m, mentre que a l’exterior arriba fins als 3 m aproximadament.
L’aparell d’aquest mur ha estat obrat amb blocs de pedra, força voluminosos, els quals han estat escantonats matusserament, però disposats ordenadament en filades, que són travades amb un morter de color gris clar, pastat amb sorra i calç.
A la banda de llevant apareixen alguns blocs isolats que deuen ser els únics vestigis del mur que tancava el clos casteller per aquest cantó.
Els basaments de la torre, que al punt més alt (cara de llevant) atenyen 1,95 m, formen un trapezi constituït per unes parets de 95 cm de gruix que, a l’exterior, es clouen fent les mides següents: 545 cm la cara nord, 690 cm la cara sud; 405 cm el costat est i 455 el costat oest.
Al costat de llevant s’observen tres petites espitlleres quadrades de 16 cm de costat, situades dues als extrems, a 20 cm dels racons, i l’altra al centre, a 120 cm de les anteriors. A l’extrem llevantí del mur de tramuntana n’hi ha una altra d’idèntica a les precedents, la qual també deuria anar acompanyada de dues més, com succeeix a la cara de llevant. A l’extrem sud del mur de ponent encara se n’hi veu una altra que troba parella al centre en una segona que s’endevina. De la probable tercera ja no en queda cap rastre.
Aquests basaments mostren un aparell fet amb blocs de pedra, de mides mitjanes i petites, que han estat desbastats toscament sense gairebé escantonar, bé que la seva disposició tendeix a formar filades horitzontals.
El morter que les lliga, que és de color gris molt clar, és una mescla de sorra de gra molt gruixut, que es barreja amb calç.
Es tracta d’una obra probablement del segle XII. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Pere Català i Roca i Antoni Pladevall i Font: Castell de Mura, a Els castells catalans, vol. V, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1976, pàgs. 701-709.
- Antoni Ferrando i Roig: El parc natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac. Història i arqueologia vistes per un excursionista, Edicions El Pot, Cooperativa, Sabadell 1983, pàgs. 157-158. (FJM-AMB)