Santa Maria de Poblet (Vimbodí)

Situació

Vista aèria d’aquest excepcional conjunt monàstic, vist des de la banda de ponent.

ECSA - J. Todó

El monestir de Santa Maria de Poblet és situat a l’extrem de llevant del terme municipal de Vimbodí, tocant a l’Espluga de Francolí, en un indret pla voltat de conreus, al peu de l’anomenat bosc de Poblet, als darrers contraforts de la serra de Prades.

Mapa: 33-16(417). Situació: 31TCF398831.

L’accés més habitual al monestir és des de l’Espluga de Francolí. Des d’aquest poble, en un curt recorregut, la carretera local T-700 mena al conjunt monumental. (CPO)

Història

Els orígens històrics

Poblet va néixer com a monestir filial de Santa Maria de Fontfreda, al Llenguadoc. La primera referència documental del monestir de Santa Maria de Poblet és de l’any 1150, en què el comte Ramon Berenguer IV donà a l’abat Sanç del monestir de Fontfreda el lloc anomenat l’Hort de Poblet, en franc alou, amb la intenció que es bastís a l’indret un monestir de l’orde cistercenc. L’origen del topònim Poblet s’ha de cercar en un bosc de populus alba, una albereda. El nom no fa referència a cap petit poble, ni recorda un problemàtic ermità que segons la tradició hauria donat el seu nom al lloc, com creia fermament encara el pare Jaume Finestres.

Sembla que els monjos de Fontfreda eren ja al monestir quan el 6 de maig de 1151 Ramon de Cardona, juntament amb el seu germà Guillem, la comtessa Guillema i el seu fill Ramon Folc, donaren a Santa Maria de Poblet i a la comunitat de germans del lloc una somada de sal de Cardona cada setmana de l’any. El 18 d’agost del mateix any el comte Ramon Berenguer IV feu una segona donació o confirmació a Fontfreda del lloc de Poblet, on es precisen totes les afrontacions del territori inicial del monestir. Alguns autors han suposat que en un primer moment, mentre es bastiren les dependències inicials del monestir, els monjos arribats de Fontfreda residiren a la Granja Mitjana, a poc més d’1 km a l’oest del monestir. Sembla que les primitives edificacions del monestir es corresponen a les restes descobertes no fa gaires anys, quan es van treure obres posteriors sobreposades a les antigues i es van netejar els soterranis de la torre de les Armes per tal d’instal·lar-hi l’Arxiu Tarradellas. Aquestes obres permeteren descobrir una petita galeria claustral amb tres finestres de mig punt, anteriors a la resta d’edificacions conegudes. Els vestigis existents fan pensar que els inicis del monestir foren més aviat modestos, i que sols la confirmació de la protecció reial en el regnat d’Alfons I feu que, tot canviant radicalment el pla de construcció, s’iniciés el conjunt impressionant que avui veiem.

Confirmació de la fundació del monestir de Santa Maria de Poblet (18 d’agost de 1151)

Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, dona a l’abat Sanç de Fontfreda, el lloc de Poblet, els termes i afrontacions del qual es precisen, a perpetuïtat.

"Cunctorum noticie fidelium pateat quod ego Raimundus, comes Barchinonensis, princeps Aragonensis et Tarrachonensis, Dertose Ilerdeque marchio, dono et trado Deo omnipotenti et Beate Marie semperque Virgini Genitrici eius et abbati Fontis Frigidi, nomine Sancio, ad constituendum et conservandum ordinem de Cistelz. Donamus, inquam, predicto abbati et successoribus eius et universis fratribus inibi Deo servientibus locum de Pobled sicut continetur et terminatur ab oriente in aqua de rivo de Pruners cum utraque ripa, sicut aqua pluvialis in ipsas descendit et sicut predicta aqua de Pruners descendit usque in rivum Siccum et sicut a rivo Sicco ascenditur ad Portellam et a Portella recto curso in rivum de Milanis, et sicut inde ascenditur per altiorem serram que est inter torrentem de Milmanda et Embodi, et sicut per ipsam serram sicut aque pluviales descendere possunt in ipsum torrentem de Milmanda ascenditur usque in verticem montis Carbonarie, cum pratis et fontibus et pascuis et nemoribus; et inde, a parte australi, sicut aque pluviales descendunt d’es Camel per montana usque in rivum de Pruners. Quicquid autem infra predictos termircc adiacet et continetur dono et trado Deo et prephato abbati eiusque successoribus et fratribus sub regula beati Benedictí ibidem Deo militantibus, cum pratis et paschuis, cum aquis et fontibus et nemoribus, cum liberis ingressibus et exitibus, ad habendum et possidendum absque ulla inquietacione in perpetuum, tam pro salute anime mee, quam parentum meorum. Si qua autem ecclesiastica secularisve persona presentem donationem inquietare vel infringere temptaverit, anatemati et divini ulcioni subiaceat et hec donacio rata et immutabilis perhenniter subsistat.

Facta carta XV kalendas septembris, anno ab incarnatione Domini MCL[I]."

Sig+num Raimundi, comes.
Sig+num Ildefonsi, regis Aragonum et comitis Barchinone, qui hoc laudo et propria manu mea confirmo1.
Gaufredus, Dertosensis episcopus. Sig+num Guilemi Raimundi, dapiferi. Sig+num Raimundi de Pugalt. Sig+num Guilemi de Castelvel. Sig+num Geral de Iorba. Sig+num Bernard de Belloc. Sig+num Otonis.
Sig+num Poncii scribe, qui hoc scripsit die annoque prephato.

1. Confirmació afegida en data posterior.

O: AHN, carpeta 2000, perg. 20.

A: Còpia del segle XIII: AHN, còd. 992B, foli 9r, ex O.

B: Còpia del 1346: AHN, carpeta 2000, perg. 21, ex O.

C: Còpia preparada però no formalitzada de 1346: AHN, carpeta 2001, perg. 1.

a: Santacana: El monasterio de Poblet (1151-81), Barcelona 1974, doc. 2, pàgs. 450-451, ex O.

b: Altisent: Diplomatari de Santa Maria Poblet, vol. I (anys 960-1177), Barcelona 1993, doc. 140, pàg. 127.


Traducció

"Que sigui del coneixement de tots els fidels, que jo, Ramon, comte de Barcelona, príncep d Aragó i de Tarragona, marquès de Tortosa i Lleida, dono i concedeixo a Déu totpoderós i a Santa Maria la seva Mare i sempre Verge, i a l’abat de Fontfreda, de nom Sanç, per a formar i conservar l’orde de Cister; donem, dic, a l’esmentat abat i a tots els seus successors i a tots els germans que allí serveixen Déu, el lloc de Poblet, que és contingut i delimita a ponent en les dues ribes del torrent de Pruners, segons baixa entre elles l’aigua de pluja, de l’abans esmentada aigua de Pruners davalla fins al riu Sec, puja des del riu Sec a la Portella, i en línia recta de la Portella va fins al riu de Milans, i des d’allà puja per una serra més alta, que se situa entre el torrent de Milmanda i Vimbodí, tal com les aigües de pluja poden davallar per aquesta serra fins al torrent de Milmanda i puja fins al vèrtex del Mont Carboner, amb tots els prats i fonts i pastures i boscos que s’hi troben. I d’allí ençà, per la part sud, segons baixen les aigües de pluja des d’Escamell per les muntanyes fins al torrent de Pruners. Tot, doncs, el que se situa i conté dins els termes citats, ho dono i concedeixo a Déu i a l’esmentat abat i als seus successors i als germans que hi militen sota la regla de sant Benet, amb els prats i pastures, amb les aigües i fonts i boscos, amb lliures entrades i sortides, per tal que ho tinguin i posseeixin sense cap inquietud per sempre, tant per a la salvació de la meva ànima, com de la dels meus pares. Si alguna persona, però, eclesiàstica o seglar, intentés de contradir la present donació o oposars’hi, que pateixi l’anatema i la maledicció divines. I que aquesta donació resti confirmada i immutable per sempre.

Aquesta carta va ser feta el dia quinzè de les calendes de setembre, l’any de l’encarnació del Senyor mil cent cinquanta-u.

Signatura de Ramon, comte.
Signatura d’Alfons, rei d’Aragó i comte de Barcelona, que ho aprovo i confirmo de pròpia mà.
Gaufred, bisbe de Tortosa. Signatura de Guillem Ramon, senescal. Signatura de Ramon de Pujalt. Signatura de Guillem de Castellvell. Signatura de Guerau de Jorba. Signatura de Bernat de Bell-lloc. Signatura d’Otó.
Signatura de Ponç, escrivà, que he escrit això el dia i any esmentats."

(Traducció: Albert López i Mullor)

Establert ja allà el grup de monjos vinguts de Fontfreda, i després la primera comunitat amb el seu abat, comparteixo plenament les paraules d’A. Altisent quan diu que: “En primer lloc, la petita comunitat devia maldar, com és natural, per transformar en cultivable la part erma de la terra rebuda, o retornar-la al cultiu si havia estat abandonada... Els primers temps, doncs, degueren ser especialment difícils, per més que els monjos poguessin comptar, potser, amb algun ajut del comte fundador, que no consta”. I continua més endavant: “Per altra banda, com era costum entre els cistercencs, ...els monjos devien haver de col·laborar amb els conversos, i... amb alguns servents o amb mà d’obra contractada... en la construcció dels edificis provisionals i, després, dels definitius que havien d’albergar la comunitat”.

Els cinquanta primers anys de la vida del monestir es traduïren en noves edificacions i igualment en el ràpid creixement de l’economia del monestir i en l’eixamplament del seu domini territorial. Així, per bé que no sense haver de suportar algunes violències (el cas del Codoç és el més conegut, però no pas l’únic), al final del segle XII Poblet té ja establertes fins a disset granges (vegeu Granges de Santa Maria de Poblet), unitats típicament cistercenques d’explotació agrària: sis a la Conca, tres al pla i tres a la muntanya; una al Camp, prop de Valls; dues més a les Garrigues; una a l’Urgell, la de Barbens; dues a la Llitera, tres al Segrià, i dues també a la Noguera. Tot això confirma que, tret d’un molí i alguns drets esparsos, Poblet creix territorialment cap al nord i ponent, de manera que el poble més a prop de la casa, l’Espluga de Francolí, senyorejada pels templers, mai no va formar part de la senyoria pobletana. En canvi, a Catalunya destaquen com a possessions de Poblet Verdú, a la frontera entre la Segarra i l’Urgell, i Vimbodí.

A part les terres posseïdes en domini directe, s’observa també que el monestir en tenia d’altres cedides en emfiteusi, amb un cens que el cenobi podia cobrar en diners o bé en espècie o parts (la quarta part, per exemple).

Cal notar, a part el conreu, sobretot de cereals, olivera, cànem i hortalisses, la ramaderia extensiva de ramats bovins i ovins i també de cavallí i cabrum, per a la qual, com Santes Creus, el monestir posà en explotació amples zones de pastura al Berguedà i la Cerdanya. És interessant de veure que, concretament el 1183, sota l’abadiat d’Esteve Droc, hom arriba a un acord entre Poblet i Santes Creus pel qual aquest tindria dret de pas pels ports de Peguera i de Lanós, que Poblet posseïa lliures i francs en exclusiva; i a la inversa faria Poblet als santescreuïns de Portes i Barrades.

Cal fer esment també de l’ús del bosc, que encara avui porta el nom de Poblet, com també dels molins hidràulics, la gran majoria per a moldre gra, bé que a la Riba el monestir en tenia un de draper. I és també un factor econòmic d’interès el fet que, en un temps en què els nobles patien mancança de diners, el monestir fes més d’una vegada d’intermediari per a aconseguir-los-en (de prestamistes jueus a voltes). Com que sovint no els podien tornar, aquests senyors compensaven Poblet amb terres, cosa que acresqué ràpidament la senyoria del casal monàstic de la Conca.

El 1163 es donen a Poblet Guillem de Cervera i la seva muller, i li lliuren el lloc de Cérvoles, i és el 1172 quan Alfons I dona igualment al monestir la vila de Vimbodí, ço que s’esdevindrà encara després amb Montsuar i Avinyonet del Penedès, aquest per ben poc temps, i també, amb ben curiosos drets feudals, amb Montblanquet. És només l’inici d’un vast domini.

Marca un decisiu tombant per a la història de Poblet la decidida protecció del primer comte rei, que decidirà el 1176 ésser sebollit al monestir. De manera semblant, són d’aquest temps els documents pontificis a favor de Poblet per part d’Eugeni III, papa cistercenc, d’Alexandre III, i dels seus successors, que atorguen la seva protecció. Són també un indici de la importància que anà adquirint el monestir a la segona meitat del segle XII la primera fundació d’una casa filial de Poblet, l’aragonesa de Piedra, el 1194, i l’ingrés al monestir de membres de la noblesa, com Pere de Queralt, senyor de Santa Coloma de Queralt i de l’Espluga Jussana, que el 1166 es feu monjo. També és remarcable el 1178 la conversió del qui serà cellerer del monestir, Ahmet, fill del senyor musulmà de Carlet (València), mort per un germà seu de nom Almansur i venerat després com a sant Bernat d’Alzira.

Butlla del papa Alexandre III al monestir de Santa Maria de Poblet (13 d’agost de 1162)

El papa Alexandre III concedeix al monestir de Santa Maria de Poblet la protecció de la Santa Seu, li confirma la possessió dels seus béns i li fa altres concessions.

"Alexander episcopus, servus servorum Dei. In perpetuum. Dilectis filiis Stephano, abbati monasterii de Populeto, eiusque íratribus, tam presentibus quam futuris, regularem vitam professis. In perpetuum. Apostolice sedis auctoritate debitoque compellimur religiosas personas diligere et eorum loca protectionis apostolice munimine roborare. Quo circa, dilecti in Domino filii, vestris iustis postulationibus clementer annuimus et prefatum monasterium, in quo divino mancipati estis obsequio, sub Beati Petri et nostra protectione suscipimus, et presentis scripti privilegio communimus. In primis, siquidem, statuentes ut ordo monasticus, qui in vestro monasterio secundum Dei timorem et beati Benedictí regulam et cisterciensium fratrum institutionem noscitur institutus, perpetuis ibidem temporibus inviolabiliter observetur. Preterea, quascumque possessiones, quecumque bona idem monasterium in presentiarum iuste et canonice possidet, aut in futurum concessione pontificum, largítione regum vel principum, oblatione fidelium, seu aliis iustis modis, Deo propitio, poterit adipisci firma vobis vestrisque successoribus et illibata permaneant. In quibus hec propriis duximus exprimenda vocabulis: grangiam videlicet de Sorbolis cum omnibus pertinentiis suis, grangiam de Avingania cum omnibus pertinentiis suis, grangiam de Dolore Lupi cum pertinentiis suis, ortum de Basso cum pertinentiis suis, oliveta et possessiones de Urgello. Sane laborum vestrorum, quos propriis manibus aut sumptibus colitis, sive de nutrimentis vestrorum animalium, nullus omnino a vobis decimas vel primitias presumat exigere. Prohibemus autem ut nulli fratrum vestrorum liceat, post factam in eodem loco professionem, sine abbatis sui licentia, de claustro discedere. Discedentem vero absque communium litterarum vestrarum cautione nullus audeat retinere. Decemimus ergo ut nulli omnino hominum liceat prefatum monasterium temere perturbare aut eius possessiones auferre, vel ablatas retinere, minuere, seu quibuslibet vexationibus fatigare, sed illibata omnia et integra conserventur eorum pro quorum gubernatione ac sustentatione concessa sunt usibus omnimodis profutura, salva sedis apostolice auctoritate. Su qua igitur in futurum ecclesiastica secularisve persona, hanc nostre constitutionis paginam sciens contra eam temere venire temptaverit, secundo tertiove commonita nisi presumptionem suam congrua satisfactione correxerit, potestatis honorisque sui dignitate careat, reamque se divino iudicio existere de perpetrata iniquitate cognoscat, et a sacratíssimo corpore ac sanguine Dei et Domini Redemptoris Nostri Iesu Christi aliena fiat, atque in extremo examine districte ultioni subiaceat. Cunctis, autem, eidem loco sua iura servantibus sit pax Domini Nostri Iesu Christi quatinus et hic fructum bone actionis percipiant et apud districtum iudicetn premia eterne pacis inveniant. Amen. Amen. Amen."

(Roda) + Vias tuas Domine demonstra michi (al cercle interior, primer quarter) sanctus Petras (segon quarter) sanctus Paulus (tercer i quart quarter) Alexander papa III.

Ego Alexander, Catholice Ecclesie episcopus, SS. (Monograma:) Bene válete.
(Primera columna): + Ego Ubaldus, presbiter cardinalis tituli Sancte Crucis in Iherusalem SS. + Ego Iohannes, presbiter cardinalis tituli Sancte Anastasie SS. + Ego Albertus, presbiter cardinalis tituli Sancti Laurentii in Lucina SS.
(Segona columna) + Ego Gregorius, Sabinensis episcopus SS. + Ego Hubaldus, Hostiensis episcopus SS. + Ego Gualterius, Albanensis episcopus SS.
(Tercera columna) + Ego Oddo, diaconus cardinalis Sancti Nicholai in Carcere Tulliano SS. + Ego Ardicio, diaconus cardinalis Sancti Theodori SS. + Ego Boso, diaconus cardinalis Sanctorum Cosme et Damiani SS. + Ego Cinthyus, diaconus cardinalis Sancti Adriani SS. + Ego Raimundus, diaconus cardinalis Sancte Marie in Via Lata SS. + Ego Iohannes, diaconus cardinalis Sancte Marie in Porticu SS.

Datum apud Clarum Montem per manum Hermani, Sancte Romane Ecclesie subdiaconi et notarii.

Idus augusti, indictione X, incarnationis Dominice anno MCLXII, pontificatus vero dompni Alexandri pape III, anno III.

O: AHN, carpeta 2006, perg. 9.

A: Còpia de 1236: AHN, carpeta 2006, perg. 10.

B: Còpia del segle XIII: còd. 992 B, foli 5r-v.

a: Finestres: Historia de el real monasterio de Poblet, Cervera 1753, vol. II, pàgs. 424-426.

b: Finestres: Historia del real monasterio de Poblet, Barcelona 1947-49, vol. II, pàgs. 374-376.

c: Santacana: El monasterio de Poblet (1151-1181), Barcelona 1974, doc. 25, pàgs. 472-474, ex O.

d: Altisent: Diplomatari de Santa Maria de Poblet, Vol. I (anys 960-1177), Barcelona 1993, doc. 228, pàgs. 186-187.


Traducció

"Alexandre, bisbe, servent dels servents de Déu. A perpetuïtat. Als dilectes fills Esteve, abat del monestir de Poblet, i als restants germans, tant presents com futurs, que professen vida regular. A perpetuïtat. Per l’autoritat de la seu apostòlica i el deure se’ns obliga a estimar les persones religioses i a enfortir amb la defensa de la protecció apostòlica els llocs on viuen. Per aquesta raó, estimats fills en el Senyor, accedim amb clemència a les vostres justes peticions i rebem l’abans esmentat monestir, dins el qual us heu donat al servei diví, sota la protecció de Sant Pere i nostra, i ho confirmem amb el privilegi del present escrit. En primer lloc, establim que l’orde monàstic, que sabem instituït en el vostre monestir segons el temor de Déu, la regla de sant Benet i la constitució dels frares cistercencs, hi sigui inviolablement observat per sempre. A més, que qualssevulla possessions o béns que el mateix monestir tingui ara justament i canònicament o que pugui adquirir en el futur, si Déu vol, per concessió dels pontífexs, per donació dels reis o dels prínceps, o bé per ofrena dels fidels o d’altres justes maneres, romanguin per a vosaltres i els vostres successors ferms i intocables. Entre els quals, pensem que cal assenyalar els següents amb els propis noms: és a dir, la granja de Cérvoles amb totes les seves pertinences, la granja d’Avinganya amb totes les seves pertinences, la granja de Doldellops amb les seves pertinences, l’hort de Bas amb les seves petinences, i els oliverars i pertinences a l’Urgell. Que ningú en absolut no gosi exigir de vosaltres els delmes o les primícies del vostre treball que feu amb les pròpies mans o a despeses vostres, o bé el que feu per al nodriment dels vostres animals. Prohibim, però, que a cap dels vostres germans li sigui permès de sortir del claustre, una vegada n’hagi fet professió en el mateix lloc, sense el permís del seu abat. Que ningú, a més, no gosi retenir el pròfug sense la garantia de les vostres lletres comunes. Establim, doncs, que a ningú no li sigui lícit de pertorbar l’esmentat monestir temeràriament i arrabassar-li les possessions, o retenir-ne les arrabassades, o molestar-lo amb qualssevulla vexacions, sinó que s’hi conservin totes íntegres i intocables en favor d’aquells per a l’administració i sosteniment dels quals han estat concedides en tots els seus usos, salvada l’autoritat de la seu apostòlica. Si, doncs, en el futur, alguna persona eclesiàstica o seglar, intentés, sabent-ho, anar temeràriament contra aquesta pàgina de la nostra constitució i, avisada per segona i tercera vegada, mentre no donés adequada satisfacció del seu atreviment, que sàpiga que és rea del diví judici per la iniquitat comesa, i que es fa aliena al sacratíssim Cos i a la Sang del Déu i Senyor Redemptor Nostre Jesucrist; i que resti sotmesa a la maledicció divina en el darrer judici. A tots, en canvi, els qui observin els seus drets al mateix lloc, que els correspongui la pau del Senyor Jesucrist, que rebin el fruit de la bona acció i trobin davant el Jutge recte els premis de la pau eterna. Amén. Amén. Amén.

(Roda) + Mostreu-me, Senyor, els vostres camins, sant Pere, sant Pau, Alexandre III, papa."

Jo Alexandre, bisbe de l’Església Catòlica, ho subscric. Adéu-siau.
+ Jo Ubald, prevere cardenal del títol de la Santa Creu de Jerusalem, ho subscric. + Jo Joan, prevere cardenal del títol de Santa Anastàsia, ho subscric. + Jo Albert, prevere cardenal del títol de Sant Llorenç a Lucina, ho subscric.
+ Jo Gregori, bisbe de Sabina, ho subscric. + Jo Hubald, bisbe d’Òstia, ho subscric. + Jo Gualter, bisbe d’Albà, ho subscric.
+ Jo Odó, diaca cardenal de Sant Nicolau de la presó Tul·liana, ho subscric. + Jo Ardici, diaca cardenal de Sant Teodor, ho subscric. + Jo Bosó, diaca cardenal dels Sants Cosme i Damià, ho subscric. + Jo Jacint, diaca cardenal de Sant Adrià, ho subscric. + Jo Ramon, diaca cardenal de Santa Maria a la Via Lata, ho subscric. + Jo Joan, diaca cardenal de Santa Maria al Pòrtic, ho subscric.

Donat a Claramunt per mà de Germà, sots-diaca de la Santa Església Romana i notari.

Als idus d’agost, a la indicció desena, l’any de l’encamació del Senyor mil cent seixanta-dos, l’any tercer del pontificat del senyor papa Alexandre III.

(Traducció: Albert López i Mullor)

Les construccions del segle XII

Dependència annexa a la torre de les Armes, integrada al recinte oriental del monestir, on hi ha les construccions més antigues.

ECSA - F. Bedmar

L’esment documental més antic de l’edificació de l’actual monestir data del 1163, quan hom fa un donatiu “ad edificadam domum petrinam in monasterio Populeti”, en un moment en què els monjos, clarament afavorits pel rei, podien ja engrandir el primitiu monestir. És ben possible que aquest document faci referència a la nau coneguda com el “Joc de Pilota”, nau que serviria primer probablement d’església i de dormitori, i més endavant d’infermeria i “menjador de carn”.

Del 1166 és la llicència que dona Ramon de Cervera, de “trencar i arrencar pedra” per al monestir a l’Espluga, i del 1179 és el primer document que, de forma indubtable, parla de la construcció de l’església major, obra que, per a Anselme Dimier, es completaria, tret de la coberta de l’atri o galilea, el 1190. I, realment, els donatius per a la seva construcció cessen aquest any.

Interior de la capella de Sant Esteve o de la infermeria, construïda entorn del 1180.

ECSA - F. Bedmar

Del 1180, o d’abans i tot, seria la capella de Sant Esteve o de la infermeria, obrada després de rebre Poblet un donatiu del seu antic abat, en aquells moments bisbe d’Osca, Esteve de Santmartí (“ad construendam ecclesiam infirmorum”), que recolza sobre el ja esmentat edifici del “Joc de Pilota”. Aquestes construccions, com el primitiu celler, avui desaparegut, foren bastides al segle XII, però cal afegir encara, amb tota probabilitat, l’airós refetor; l’ala sud del claustre major; la porta romànica amb arquivoltes d’entrada al claustre i al monestir; la petita sala del calfador; el templet del lavabo, tan semblant al de Santes Creus però de proporcions més grans; i també el claustre de Sant Esteve, amb finestrals de punt rodó i columnetes rodones geminades, com veiem encara al claustre posterior de l’abadia, i que hom substituiria després per pilastres.

Observem que es tracta sempre de construccions d’estil protogòtic, el típicament borgonyó, que exportaren els monjos blancs arreu de l’Europa occidental al ritme de les seves fundacions. Aquest estil, com ja se sap, de transició del romànic al gòtic, afegeix a les solucions romàniques fins llavors conegudes la volta de creueria, en la qual les arestes surten en forma de palmera de les mènsules o dels capitells de les columnes, i l’arc ogival o apuntat. Això és el que dona l’indubtable aire de parentiu als monestirs cistercencs medievals.

Ultra de l’Espluga de Francolí, els monjos treien la pedra de la Floresta, pedra sorrenca no gens dura i d’un típic color groguenc o daurat, la qual sens dubte és responsable de l’encís que el monestir té als nostres ulls, com també l’austeritat, gairebé sense ornament, de l’arquitectura pura, d’acord amb el programa bernardí.

Perspectiva del claustre des de l’interior de la galeria meridional, amb el templet del lavabo situat davant del refetor.

F. Bedmar

Probablement a cavall entre els segles XII i XIII (regnat de Pere I i abadiat d’Arnau Amalric) foren construïts l’ala sud del claustre major, la més antiga, i el templet del lavabo, davant del refetor, per motius funcionals (els monjos s’hi rentaven les mans, abans d’entrar a dinar). La volta de canó del claustre d’aquesta ala fou més tard substituïda per una altra de creueria, per tal d’igualar la seva coberta amb la de les altres tres, mentre que al lavabo ja es construí de bon principi.

En arribar al segle XIII, Poblet desenvoluparà el seu gran potencial territorial, monàstic i fins i tot polític, que arribarà a l’apogeu al segle següent. Això no es produí, però, sense una crisi de pubertat —ni llarga ni massa significativa, tot cal dir-ho, que va del 1298 al 1302—. I això no deixarà, evidentment, de traslluir-se també en el monument, que comença ja a esdevenir l’imposant i formosíssim conjunt que podrà veure el segle XIV.

Els monestirs filials

El segle XIII va veure néixer també, rere Piedra, les altres filiacions pobletanes. Si, en efecte, l’Aragó havia vist sorgir la primera al final del segle XII, a Nuévalos (Saragossa), tocava ara el torn al País Valencià, de primer, i després a les Illes Balears. L’any 1233, Guillem de Cervera, que havia rebut amb la condició de repoblar-lo el terme de Benifassà i el seu castell (abans de Beni-Hassan) del rei Pere el Catòlic, es feu monjo de Poblet i li cedí el lloc, donació que confirmà al cap de poc Jaume I. El mateix any, ocuparen Benifassà l’abat i els dotze monjos que prescriu l’orde, els quals residirien de bell antuvi al castell, fins que no fou construït el més indispensable per a l’habitatge monàstic. Una concòrdia amb la mitra tortosina (Tortosa havia rebut abans Benifassà d’Alfons I, que l’havia reconquerit ja el 1195, però sense arribar a repoblar-la), deixava a Poblet tot el territori de la Tinença, al Maestrat, actual província de Castelló, mentre que Tortosa rebia les esglésies i alguns drets.

Poc després, el 1239, Nunó Sanç, senyor dels comtats de Rosselló i Cerdanya i participant a la conquesta de Mallorca, donà a Poblet el lloc de la Real de Mallorca. Ja deu anys abans, quan es conquerí Ciutat de Mallorca, el rei Jaume I havia promès, sembla, aquesta donació a l’abat de Poblet, i, de fet, pel setembre del 1232 el rei autoritzà ja al seu oncle Nunó Sanç que donés a Poblet la terra de Mallorca que li semblés millor, i que fos apta per a la fundació d’una nova casa del Cister. El 1240 consta que ja són a la Real els monjos fundadors. Cosa particular i ben curiosa en aquesta abadia filial és que absolutament tots els monjos eren de Poblet, que s’hi estaven només ad nutum de l’abat, tret del mateix abat de la Real, que ho era a perpetuïtat. Aquest sistema durà fins el 1560.

Més curiós és el procés que duu a la fundació, extramurs de la ciutat de València, del que serà sempre priorat pobletà i cap de la més important i rica de les seves baronies: Sant Vicent de la Roqueta. Jaume I, poc abans de morir, per compensar Poblet de les donacions que li havia promès i no havia fet, llegà al monestir, del qual havia rebut l’hàbit in articul o mortis, el castell i la vila de Piera. Piera, però, sobre el camí ral de Barcelona a Cervera, tenia un considerable valor estratègic, raó per la qual el nét de Jaume I, Alfons II (1285-1291), volgué recobrar-la, i donà en canvi al monestir de Poblet el monestir hospital de Sant Vicent amb tots els seus considerables dominis: la vila de Castelló del Camp de Borriana (després Castelló de la Plana), Quart i Aldaia, i Montornès de València. De fet, però, tant Castelló com Montornès serien aviat recomprats per la corona, el 1295. L’acord tenia lloc el 12 de desembre de 1287 i el confirmava Jaume II el 1295.

Cal dir que Sant Vicent havia estat abans sota el domini de la vetusta abadia benedictina del Sobrarb aragonès, Sant Victorià d’Assan, i que calgué doncs establir una concòrdia el 1288 per la qual Poblet pagà als monjos benets pirinencs en canvi del ple senyoratge la considerable quantitat de 6 000 morabatins d’or. De llavors ençà, s’establiren al priorat valencià de vuit a deu monjos, un dels quals era rector de Quart i Aldaia, dominis molt rics de l’Horta, les rendes dels quals servien sobretot per al sosteniment de l’hospital.

L’escriptori monàstic

Els considerables dominis que començava a tenir Poblet impulsaren els seus abats, ja a la primera meitat del segle XIII, a establir-ne un control administratiu adient, cosa que feren copiant els documents de propietat en uns volums més o menys gruixuts, els cartularis. A banda d’un de més petit, amb documents relatius a l’hospital de pobres del monestir, n’han restat dos més, d’abast general. El més antic, l’anomenat menor o de Tarragona, pel lloc on s’ha conservat, degué ser escrit cap al 1210, en temps de l’abat Pere de Curtacans (1205-1214), i conté documents que van del 1147 al 1208. Resultava, però, poc pràctic, segons A. Altisent, pel fet que els documents no estaven pas ordenats geogràficament, cosa que en dificultava la consulta. I això determinà l’abat Arnau de Filella (1215-1220) a manar que se n’escrivís un altre, el major o de Madrid, que abastava des de l’any 1036 al 1219, i fou encara continuat més tard fins el 1314, amb més de 1 000 documents acuradament transcrits i ordenats geogràficament.

Hem parlat en un altre lloc de la biblioteca de Poblet, que començà en aquest moment a enriquir-se amb compres i donacions. De l’escriptori del monestir d’aquesta època és un florilegi o recull d’exemples, tret de les Vitae Patrum, de Jacques de Vitry (o de Voragine) i de diverses auctoritates, entre les quals domina amplament sant Bernat, conservat en una còpia del segle XV a San Isidoro de Lleó. És dedicat a l’abat Berenguer de Castellots, de Poblet (1246-1253), i, cosa més significativa, l’autor és un monjo pobletà, fra Ramon, “Reymundus de Comenge”, originari, doncs, d’aquesta regió llenguadociana. Bé que la còpia pobletana que ens l’ha conservat és del 1343, essent abat de Poblet Ponç de Copons (1316-1348), de mà de l’escrivà Celestí Destorrents, cal esmentar també com a procedent de l’escriptori del monestir el ms. 1 de la Biblioteca Universitària de Barcelona, el Llibre dels feits de Jaume I, en català, amb belles il·lustracions, del qual manca la darrera part.

Els reis i la noblesa i Poblet

Pere I, el desgraciat rei mort tràgicament a Muret, enfrontat al papa i als croats per la seva fidelitat als seus vassalls ultrapirinencs, no pogué finalment ésser sebollit a Poblet, com havia desitjat, i ho fou, amb la seva mare, a Sixena. En tot cas, però, mai no hi hagué envers el Cister, ni envers Poblet, cap mena de ressentiment, com mostra molt bé A. Altisent. El monestir continuà essent afavorit per aquest rei, com ho fou pel seu pare i el seu avi, el fundador.

Més intenses i afectuoses i íntimes foren encara les relacions del monestir amb el seu fill, Jaume I, qui, com commemora el calendari que acompanya un breviari pobletà del segle XIV, el dia 21 de juliol de 1276 rebé l’hàbit cistercenc com a monjo de Poblet, de mans de l’abat Bernat de Cervera, un dels seus marmessors. Mort el rei pocs dies després, el 27 del mateix mes del 1276 a València, on havia estat portat des d’Alzira, veurà acomplida la seva darrera voluntat pel seu fill, que dugué el seu cos a Poblet el 1278 o el 1277, si creiem Soldevila.

Jaume I, que, com ja hem vist, havia donat Piera a Poblet, pel citat testament del 20 o el 21 de juliol de 1276, li donà igualment els llocs de Copons, Veciana, Montfalcó, Timor i Pallarols.

Entre les persones relacionades amb Poblet al segle XIII destaca particularment el jurista i paer de Lleida Guillem Botet, autor de les Consuetudines Illerdenses, qui feu hereu principal al monestir, amb la condició que assistissin la seva muller i la seva filla, fins que es casés, i que preguessin pel testador, com també que apliquessin la tercera part de les rendes cada any, meitat i meitat, per redimir captius i vestir i alimentar els pobres. Un altre personatge molt vinculat a Poblet fou Guillem de Cervera, senyor de Juneda i de Verdú, “hom antich dels pus savis hòmens d’Espanya”, qui empenyorà les rendes de Verdú i Preixana a Poblet, per tal d’obtenir diners per al seu pelegrinatge a Jerusalem. Vidu per segona vegada, i després de vendre el 1227 a Poblet el castell i la vila de Verdú, hi entrà com a novici el 1230. Morí el 1245 i fou sebollit al claustre major de Poblet, mentre la seva segona esposa, Elvira de Subirats, ho era al de Sant Esteve. Són dues mostres clares de l’amplària de les relacions socials de la casa de la Conca.

L’expansió territorial i econòmica al segle XIII

Mapa de les propietats del monestir de Poblet als segles XII i XIII.

A. Altisent

Agustí Altisent, seguint fonamentalment Finestres, assenyala tres etapes per a l’evolució econòmica i territorial pobletana en aquesta centúria: 1200-1229, 1230-1253 i 1254-1298. Tot i les dificultats econòmiques que, com en general tot l’orde, hagué de passar Poblet, foren moltes les adquisicions del monestir en la primera etapa: el Vilosell; Bellcaire d’Urgell; Juncosa, els Torms i el Soleràs; Verdú i la partida de Corregó (Vimbodí). A més, li foren donats Vinaixa i els Omellons, a les Garrigues, i Vallclara, a la Conca, com també la Fuliola i la partida del Record, a Verdú.

La segona etapa, més calmada, és caracteritzada per l’impuls donat a les construccions, més que no pas a l’eixamplament del domini. Amb tot, Poblet adquireix diversos drets a Bellcaire i a Boldú, i rep en donació Montesquiu, que cedirà després al monestir de Vallbona en canvi de 400 morabatins. En el tercer període, Poblet, que sembla novament en situació molt favorable pel que fa a l’economia, compra drets i rendes sobre Montblanquet, i també, més endavant, els drets sobre el castell (avui simple partida vimbodinenca) de Torrelles. També saneja la important senyoria de Verdú i els drets sobre Tarrés. Compra finalment a Montserrat la petita vila de Senan. Sens dubte, per tal d’obtenir numerari, es desfà en canvi de les seves granges d’Avinganya i Utxesa, massa allunyades de Poblet, on es comença ja a notar la manca de vocacions de germans llecs, com arreu d’Europa. I semblantment, cedeix algunes parcel·les de la de Doldellops, a Valls, als conreadors directes, com també part de les terres de les granges de Cérvoles i la Fumada. És clar que mancaven braços a Poblet per a esmerçarlos en el seu conreu, cosa que s’esdevé també a la granja del Viverol, on les terres són ara arrencades a quatre famílies pageses.

És interessant de veure la humanitat del capteniment de Poblet respecte dels vassalls del monestir. A Verdú, potser el cas més ben estudiat, un domini no pròpiament feudal, ans senyorial, veiem com són condonats als seus habitants els mals usos el 1181 i el 1231, i el mateix s’esdevé ja el 1225 respecte als habitants de Juncosa, els Torms i el Soleràs, en canvi d’una prestació dinerària o d’un tant per cent dels productes.

Una visita regular de l’abat de Fontfreda el 1298 registra el preocupant estat financer del monestir, que té molts deutes. Això devia fer que dimitís l’abat Guillem d’Estanyol (1288-1297), ja abans d’aquesta visita, i que fos elegit Gil de Rosselló (1297-1302). Ultra prohibir l’abat visitador que la comunitat excedís els 200 membres, entre monjos (sens dubte ja llavors la gran majoria) i conversos, prescribí un redreç de l’economia, tot assenyalant les quantitats a reservar per al pagament dels deutes cada any; establí igualment certes mesures per a la conservació del bosc de Poblet i de l’albereda de Milmanda; i ordenà que, quant a construccions, hom es limités només a la seva conservació i a l’acabament de les de menor importància. Finalment, prescriví el control de les entrades, que recaptava la casa de les seves possessions, consistents sobretot en blat i altres cereals i en vi. Cap al 1302, però, la cosa estaria ja normalitzada, atès que l’abat visitador no establí res referent a l’economia.

Les edificacions del segle XIII

Agustí Altisent té tota la raó quan subratlla que l’arquitectura del segle XIII té a Poblet una importància decisiva. Durant aquests cent anys en queda fonamentalment delineada la planta, de manera que pot dir-se que “és el període en el qual és constituïda l’ossada arquitectònica de Poblet”.

Bé que hi ha registrades algunes donacions per a obres del monestir en les quals no s’especifica la destinació concreta, com la de Pere de Bellvís el 1203 o la de Guillem de Montoliu el 1220, a partir de llavors hi ha un seguit de donacions que semblen seguir un pla molt definit. El 1225 n’hi ha una per al refetor dels germans llecs, i en un pergamí pobletà de l’Archivo Histórico Nacional de Madrid, datat el 1234, es consigna una altra destinada al seu dormitori.

Un dels grans personatges de la noblesa, Ponç de Cabrera, donà una quantitat de diners, 500 morabatins, per a l’obra del dormitori major l’any 1243. Un altre pergamí del fons de Poblet a Madrid, del 1246, fa referència a una donació en espècie per tal que el seu valor fos esmerçat “en l’obra del capítol i del claustre de monjos”; i encara l’any següent fou el mateix arquebisbe de Tarragona Pere d’Albalat qui cedí uns delmes i unes primícies al monestir per a una sèrie d’estances que hi ha sota el dormitori major, ço és, de sud a nord, la sagristia, la sala capitular, el locutori (és a dir, la sala que poc després, avançat el mateix segle, es destinaria a sala de monjos i és avui la primera sala de la biblioteca) i la sala del noviciat (que serviria després llarg temps de graner de la casa).

Per al dormitori hi ha una donació de Guillem de Puigverd, del 1248. Una altra, del 1249, és igualment per al dormitori major i el capítol.

En un altre àmbit del monestir, consta l’any 1244 una donació per a la capella de l’hospital de pobres, la de Santa Caterina, que seria consagrada el 1250. Com assenyala A. Altisent oportunament, no hi ha dubte que aquesta capella corresponia al nou hospital de pobres, que, en substitució de l’antic, feu construir a Poblet, al començament del mateix segle, Bernat de Granyena.

El 1298, encara, Berenguer de Puigverd feu testament a Poblet, en el qual deixava per a l’obra del dormitori i per al claustre, el castell de Puigverd. Fet i fet, però, el dormitori era ja pràcticament acabat llavors, si es té en compte que la citada carta de visita del mateix any mana que s’hi repari la teulada. I el mateix devia passar pel que fa al claustre, on només calia completar la coberta. En aquest sentit, la carta de visita del 1300 parla del “claustro, cuius consummacionem precipimus efflcaciter operam dari”, amb la qual cosa se’n certifica l’acabament.

A part algunes oficines complementàries, tenim esment també de la cuina, que funcionava ja del tot el 1299, i de la cambra abacial. Sembla, per les referències documentals, que aquesta cambra era al darrere de la capella de Sant Esteve (el claustre corresponent era ja acabat el 1228). Desapareixeria en ser fortificat el monestir al segle XIV. Però les obres fetes el 1973 mostren que la cambra abacial continuava més cap al nord, en un edifici de dues plantes. La primera situada a un nivell més baix que la nau de la infermeria, en la qual recolza a ponent, amb una coberta que descansa sobre cinc arcs torals de secció rectangular que arrenquen del mateix mur (al segle XIV hi serien efegits uns finestrons de mig punt migpartits per columnetes cilíndriques); la segona, amb una galeria de finestres igualment de mig punt sobre columnes cilíndriques geminades, obra que en part faria desaparèixer la construcció, sota l’abadiat de Guillem d’Agulló (1361-1393), de les cambres reials, amb una galeria gòtica.

L’estil protogòtic o de transició, que els monjos cistercencs exportaran des de la Borgonya a tota l’Europa central i occidental, a Poblet, com en general a tots els monestirs de l’orde, ocupa tot el segle XII i la primera meitat del XIII.

Tot seguint l’esquema històric que proposa A. Altisent, cal notar que l’arquitectura del monestir presenta al segle XII dues formes, una més perfeccionada i una altra de simple. De la primera, que trobem en especial a l’església major i al refetor, cal notar sobretot la volta de canó apuntada amb arcs torals que arrenquen de mènsules, sia directament des del mur (refetor), sia amb columnes rodones adossades a aquest (església). Pel que fa a la forma simplificada, usada en àmbits més reduïts i no tan importants, presenta una simple volta apuntada, sense arcs torals ni columnes, i amb una simple cornisa, com es veu a la sagristia antiga (en realitat una capella, transformada per a aquest ús), a la capella de Sant Esteve o de la infermeria (aquesta, com el calfador, no tenen, però, l’esmentada cornisa), i ja al segle XIII, a la capella de Santa Caterina.

Noteu que, tot i pertànyer a la línia de Claravall, l’església no presenta pas per a la capçalera el pla bernardí, vigent de fet i només per a la línia esmentada dins l’orde, del 1135 al 1153 (any de la mort de sant Bernat): planta de creu llatina amb absis rectangular i tres capelles a cadascun dels braços del creuer (el tenen tant Santes Creus com Vallbona a casa nostra). Poblet, en efecte, presenta una girola o deambulatori. Curiosament, però, les absidioles, en comptes de ser de planta trapezoidal, com a Claravall (en la construcció posterior a sant Bernat, de 1154-1174), i inscrites dins el mur poligonal, són rodones i surten a l’exterior, en nombre de cinc, cosa que repetiran, rere Poblet, Veruela (Aragó), Fitero (Navarra) i Moreruela (Castella-Lleó); com a França Longpont i Royaumont; i Altenberg i Marienstatt a Alemanya, mentre que Oseira, a Galícia, optarà per un sistema diferent de tres capelles radials de planta semicircular també, després rectangular, però separades entre elles per trams de la mateixa amplada, que pertanyen a l’absis general semicircular.

Ja al segle XIII, i seguint el mateix esquema, descobrim a Poblet tres estils ben diferenciats pel que fa a la coberta. En primer lloc, el que presenten les dues sales actuals de la biblioteca (sala de monjos i abans noviciat la primera, i noviciat i després graner la segona), i el refetor de conversos (després celler). És una coberta d’impressionant bellesa en la seva austeritat i fou molt usada pels cistercencs. Les tres sales són dividides en dues naus, amb volta de creueria, en la qual les arestes, de secció rectangular, surten en forma de palmera de diverses columnes rodones (sala de monjos) o bé octagonals (noviciat i refetor de conversos).

Formarien encara un estil de transició la cuina i l’atri de l’església o galilea, amb arcs torals de secció rectangular i volta de creueria, en la qual, però, les arestes o nervadures són bisellades, cosa que fa més gràcil el conjunt.

En segon lloc, la cobertura plenament ogival ja de creueria al claustre i a la sala capitular. Aquesta, amb una simetria perfecta, cosa rara al monestir, ofereix així nou elements, de manera que l’estructura ogival descansa en quatre columnes octagonals amb capitells florals i dotze mènsules del mateix estil als murs. A les claus de volta, per contra, apareixen ja figuracions humanes. Les obertures són, en canvi, en certa manera arcaïtzants, de factura romànica.

En certa manera, aquest estil era ja anunciat, bé que amb solucions molt més tosques, a la nau lateral antiga de l’església i a la girola.

El tercer tipus de cobertura és el que mostra de manera espectacular el gran dormitori de monjos, amb una coberta de fusta de dos vessants, semblant al dormitori santescreuí i a diverses edificacions civils de Barcelona, de la ciutat de València i de l’Alguer. Aquesta coberta és suportada per dinou grans arcs torals d’arestes motllurades sobre grans mènsules ornamentades, en forma de cistells de vímets la majoria (d’altres amb ocells mítics), que mostren que hi treballaren amb tota probabilitat picapedrers musulmans de la Península.

Podem establir, tal com diu Agustí Altisent, que aquestes construccions acaben l’estructura arquitectònica del monestir. En efecte, podem dir amb tota seguretat que els segles vinents no feren sinó afegir diversos complements, encara que aquests siguin de la importància del cimbori de l’abat Copons, del segle XIV, i del palau del rei Martí, del segle XV, o bé de l’enorme mola de la sagristia nova, del segle XVIII, del palau nou de l’abat, dels segles XVI-XVIII, o de Ies muralles trescentistes que donen al perfil típic de Poblet, amb l’emblemàtica Porta Reial.

Les possessions de Poblet al segle XIV

Arribem així al segle XIV, el de la màxima esplendor pobletana, i ben possiblement el que marcà també l’àpex del seu influx econòmico-social, tot i la greu inflexió que significà la Pesta Negra, que delmà la comunitat i de la qual moriren dos dels seus abats, el mateix Ponç de Copons (1316-1348), que abans havia estat ja abat del monestir filial de Benifassà (1312-1316), i el seu immediat successor, que no arribà ni a l’any de prelatura, Bernat de Palau.

Aquest segle veurà la consolidació del domini territorial de Poblet. El monestir comença, a més, a exercir en molts indrets la jurisdicció civil i criminal i el mer i mixt imperi. Ultra la riquíssima baronia de València, centrada en el priorat de Sant Vicent de la Roqueta, i les viles de Quart (Quart de Poblet) i Aldaia, el monestir tenia, fins que la crisi econòmica l’impulsà a desprendre-se’n progressivament a la darreria del segle XVII, dins la Catalunya estricta, altres sis baronies, que reunien un total de 34 viles i 34 llocs rònecs. Són les següents:

1. La baronia de l’Abadiat, que hom visitava des del mateix monestir, i comprenia els llocs de la comarca del monestir, la Conca de Barberà, i de la part de llevant de les Garrigues, ço és, respectivament, les viles de Vimbodí, Senan, Montblanquet i Vallclara, i els llocs del Codoç de Vilaubí, Torrelles i Corregó (tots ells, com Poblet mateix, dins el terme municipal de Vimbodí), i les viles de Tarrés, Fulleda, Vinaixa, el Vilosell, la Pobla de Cérvoles i els Omellons, amb el lloc de l’Hospitalet, junt a la Fumada, dins el terme de la Pobla.

2. La baronia de Prenafeta, a llevant del monestir, amb les viles de Prenafeta, Miramar i Figuerola, i els llocs de Montornès, els Masos de Puigdespí i el Mas de n’Amill o de na Moixa.

3. La baronia de la Segarra, amb Verdú, Sant Domí i la Granyanella, i els llocs de Solanelles i Puigdemàger, Valerna i el Mas de la Portella.

4. La baronia de l’Urgell, amb Castellserà, Boldú, la Fuliola i Tornabous, i els llocs de Tarassó, Montalé, Montsuar, Montfalcó, l’Almenara Baixa i el Tarròs, tots a l’actual comarca de l’Urgell, i les viles de Butsènit, Bellmunt i Bellcaire, amb els llocs de Torms, Montornès, Filella, Penal, Torre de n’Eral o del Bisbe, Finestres i Falcons, a la Noguera. Cal afegir dins aquesta baronia la important granja de Barbens.

5. La baronia d’Algerri, íntegrament a la Noguera, amb les viles de Menàrguens (pràcticament la capital), Algerri (que li’n dona el nom), Tragó de Noguera, la Fuliola, prop de Balaguer (=la Fulioleta), Gerb i Santa Maria de Cérvoles o Torre de Cérvoles.

6. La baronia de les Garrigues, que es visitava des del castell de l’Albagés i comprenia la part més a ponent de la comarca, amb les viles de l’Albagés mateix, de Juncosa, dels Torms, del Soleràs, el Cogul o Torre Blanca i les Besses, amb els llocs de la Cova, Montbellet, la Baladrosa, la Sisquella, Vall de Reig, l’Hospitalet de Riu de Set i Vallseca.

Granja de Milmanda, propera al monestir, refeta en època gòtica, una de les més antigues granges pobletanes.

R. Manent

A aquest impressionant conjunt, cal afegir, a més, les granges: la ja citada de Barbens, a l’Urgell; la de Cérvoles, a les Garrigues; la de Doldellops, als afores de Valls, a l’Alt Camp; i a la rodalia del monestir, les de Riudabella, Milmanda, Granja Mitjana, el Tillar, Castellfollit i la Pena, a part els priorats de Natzaret de Barcelona, que naixerà com a tal aquest segle; el Tallat, en la divisòria de la Conca amb l’Urgell i la Segarra; i, a més, els de les Franqueses de Balaguer, Sant Pau de Manresa i Sant Joan de Berga; importants drets de pastura al Berguedà i la Cerdanya, i beneficis en diverses esglésies.

Tota aquesta considerable senyoria s’anà acabant d’estructurar gradualment.

Els abats Pere Alferic i Andreu de Timor (1302-1311 i 1312-1315, respectivament) feren diverses compres que ampliaven el domini territorial del monestir: els llocs de les Besses i Vallseca (a Cervià de les Garrigues), i el feu de Montornès, com també certs drets sobre Fulleda, en temps del primer, i a l’Albagés, Juncosa, els Torms i el Soleràs, el segon.

D’altra banda, hom experimenta ja agudament la manca de braços per al conreu de les terres en davallar constantment el nombre de germans conversos. Un cas emblemàtic d’aquesta situació és el de la granja de Barbens, arrendada a pagesos del terme el 1304. Jaume II, d’altra banda, atorgà a petició de l’abat un manament contra els abusos comesos per la senyora llavors del terme, Beatriu d’Anglesola, i el seu batlle, en perjudici dels monjos. Serien simplement arrendades el 1314 la granja de la Fumada i part de les terres de la de Cérvoles.

El mateix monarca acudí a favor de Poblet en el plet que aquest tenia amb els montblanquins, que robaven llenya al monestir al “bosc de Poblet”, tot i que, amb sentit de l’equitat, el rei demanà el 1302 a l’abat Alferic que autoritzés certes talles per a reparar el castell de la vila.

Pel que fa a Doldellops, donà també el rei la raó a Poblet, que havia sofert un assalt, contra el mateix arquebisbe de Tarragona, llavors Rodrigo Tello, qui abusivament havia recorregut a diverses penes eclesiàstiques al respecte contra l’abat de Poblet.

El mateix abat Pere Alferic rebé, el 1311, un importantíssim donatiu de Sibil·la de Saga a Barcelona: és el llavors anomenat Mas d’en Moneder, al Raval i prop de la porta de Sant Antoni, tot demanant en canvi les pregàries dels monjos per la seva ànima, la dels seus fills i la de Jaume II. Serà l’origen del priorat pobletà (i casa procura del monestir a Barcelona) de Santa Maria de Natzaret, on consta que ja hi havia el 1312 una petita comunitat (normalment de quatre monjos) amb el seu prior, Bernat. Fou afavorida entre d’altres pel bisbe Ponç de Gualba (1303-1334). La casa duraria al mateix emplaçament fins el 1660, que hi anà a viure la comunitat femenina cistercenca de Valldonzella. Però la permuta formal no es feu fins el 17 de setembre de 1670, en què el priorat pobletà passà a la Rambla, en un edifici al costat del palau de la Virreina i del convent carmelità de Sant Josep.

L’abat Copons: el gran constructor

Planta general dels tres recintes del conjunt monàstic feta per LIuís Domènech i Montaner I publicada a Història y arquitectura del monestir de Poblet.

Ponç de Copons succeí l’abat Andreu de Timor Ponç el 1316. Tot i que la datació de les seves obres no està ben establerta, hom té constància del que feu construir per la presència del seu escut a tot arreu (una copa amb tres serps que surten per sobre). A part algunes construccions a la granja de Milmanda, a Vinaixa i a Verdú, foren obrats durant el seu abadiat diversos edificis del monestir. S’hi compten, a més d’obres a l’església major, bona part de la banda de ponent de l’edifici monàstic (la que en el pla cistercenc és destinada als germans conversos). Alguns elements dispersos fan pensar que es construí també per aquest temps la que ha estat anomenada casa del mestre de novicis, davant per davant del noviciat del segle XIII, i també el sobreclaustre de Sant Esteve, actual noviciat.

Pel que fa a la banda ponentina o a la dels conversos, l’abat Copons feu bastir la gran sala del cubar; un atri d’entrada davant l’antiga porta romànica abocinada de la casa; i la sala del forn (actual locutori i menjador d’hostes), i al pis de dalt d’altres dues sales corresponents a les dependències abacials.

Santa Maria de Poblet. Vista parcial del desplegament de les absidioles de la capçalera de l’església abacial, amb el cimbori gòtic de l’època de l’abat Copons que corona el creuer.

ECSA - F. Bedmar

L’edificació, però, més espectacular i emblemàtica de l’abadiat de Ponç de Copons és el cimbori, més o menys contemporani del que la seva germana bastí al monestir de Vallbona de les Monges. L’abat no el pogué veure acabat, amb tot, perquè morí durant la Pesta Negra del 1348. Posteriorment, l’acabà de manera molt senzilla i no massa afortunada l’abat Vicenç Prada (1680-1684), amb una simple galeria de finestretes apuntades de maçoneria i la teulada. L’obra, molt formosa, té una estructura octogonal amb grans finestrals, on van alternant-se els calats trilobats i quadrilobats a la part superior. Una acurada restauració del cimbori, que feu possible l’ajut del president Tarradellas (anys 1979-1981), ha utilitzat els elements preexistents i ha restaurat i consolidat el monument, tot conservant la part barroca per tal de facilitar una adequada lectura del monument.

No és possible saber si són o no de l’època de l’abat Copons encara la construcció que es troba al sud de la gran sala del forn, avui locutori (i menjador d’hostes a la part nord), formada per dues voltes de canó paral·leles (avui porteria del monestir i corredor adjacent), de pedra sense desbastar. Al damunt es troben unes petites sales amb arquets baixos de mig punt, que, segons diu A. Altisent, devien ser els dormitoris dels forners.

Pel que fa a l’església major, a part el cimbori esmentat, col·locat sobre el creuer, l’abat Copons reféu totalment l’ala nord, amb volta de creueria ogival tot repetint les arestes típicament seves de perfil amugronat. La raó fonamental de l’obra fou la construcció de set capelles laterals per a permetre la celebració de diverses misses alhora (quan sens dubte havia anat creixent el nombre de preveres de la comunitat i no n’hi havia prou ja amb les set capelles absidals i les de la galilea). Aquestes capelles són obrades amb el mateix estil gòtic ple o florit de la nau, i, com aquesta, mostren en alguna de les claus de volta l’escut abacial. A la banda meridional tenen totes una finestreta apuntada. Sembla que aquestes capelles eren ja acabades el 1336.

Obres tan considerables mobilitzaren bon nombre de picapedrers i paletes. És documentat també un fuster de l’Espluga de Francolí, de nom Domènec, contractat el 1340, i és probable que el mestre Daví, vidrier que treballà a Vallbona recomanat per l’abat Copons, ho fes igualment a Poblet.

Són d’aquesta època ensems diverses obres d’art sumptuari, com la imatge d’argent que feu l’argenter barceloní Mino de la Seda per a presidir l’altar major, i que seria fosa més tard per a pagar les obres del gran retaule de Damià Forment al segle XVI, amb la marededéu d’alabastre que el presideix i que l’havia de substituir. L’encàrrec comprenia igualment un tabernacle també per a l’altar major, diversos calzes i una imatge de santa Columbina (una de les imaginàries onze mil verges que acompayaren santa Úrsula), per al reliquiari que n’havia de servar les relíquies que portà de París l’abat Copons i que hi havien estat traslladades abans des de Colònia. Se sap igualment de la instal·lació aquests anys de tres grans campanes (el seny o campana major, de 28 quintare de pes).

En un altre aspecte, és significatiu de veure l’interès de l’abat pels estudis. Ens ho il·lustren a bastament les figures de dos lectors o professors universitaris pobletans: Guillem de Ripoll, catedràtic i regent d’estudis al col·legi cistercenc de Sant Bernat de París i després a Tolosa de Llenguadoc, i Joan Malet, professor igualment a París, ambdós ben documentats, els quals devien estar acompanyats sens dubte d’altres després de la famosa butlla Fulgens sicut stella matutina del papa cistercenc Benet XII (1335), que obligava els monestirs a enviar monjos a les universitats a proporció dels seus efectius personals. A Poblet tocava d’enviar-los cada any a Tolosa, Montpeller i París. Però encara hi ha més. Un altre monjo de Poblet, Jaume Ricart, que era lector de teologia al mateix monestir, formà part de la comissió nomenada el 1316 per a examinar les obres d’Arnau de Vilanova (s’hi comptaven també teòlegs dels predicadors i dels framenors, i fra Ramon Otger de Santes Creus). Curiosament, sabem que un monjo de Poblet, Pere de Vilanova, parent del controvertit escriptor apocalíptic, s’oferí el 1330 per a defensar l’ortodòxia del seu parent davant l’arquebisbe de Tarragona i patriarca d’Alexandria Joan d’Aragó (1328-1334).

Aquest mateix Pere de Vilanova, que posseïa diversos llibres arnaldians, germà convers i metge, mantingué correspondència amb el rei Pere III sobre els llibres de medicina que tenia i la cambra que s’havia fet bastir per a conservar-los. Altrament, sabem d’una donació que feu al monestir Jaume II de Mallorca (1324-1349) de grossos volums, i de l’encàrrec que feu simultàniament el rei Pere III als abats de Poblet i Santes Creus de sengles breviaris cistercencs complets el 1342. Igualment, el rei encarregà a l’abat Copons la tramesa d’un epistolari i d’un evangeliari per a la capella reial l’any 1347.

Ultra això, cal citar la ja esmentada i tan famosa còpia de la Crònica de Jaume I, que escriví a Poblet Celestí Destorrents, qui l’acabà la diada de Sant Lambert (dia molt significatiu dins l’orde, perquè comença el tricennari solemne pels difunts de cada any), el 17 de setembre de 1343. Encara avui és el més antic exemplar en català del Llibre dels feits.

L’abat Copons, tan preocupat, com hem vist, per l’art i la cultura al monestir, se significà igualment per l’increment donat a la senyoria territorial pobletana. El 1318, comprà el castell i la vila de Castellserà amb tots els drets i les rendes, i potser en la mateixa data feu semblantment amb els llocs de la Fuliola, Tornabous, Bellmunt i Butsènit. Permutà el castell de Rubinat pel lloc de Boldú, i adquirí diversos drets de particulars en els llocs de Poblet, tot seguint una política de sanejament. Així consolidà el domini pobletà a l’Urgell i les Garrigues. Totes aquestes despeses, més encara les de construcció del monestir, degueren ser considerables. L’abat, però, devia comptar amb tota seguretat amb l’ajut de la seva família, per tal com deixà sanejada la hisenda pobletana. Ens consta, en concret, que l’adquisició de Castellserà, el tercer en importància dels seus dominis, bé que força enrere de Verdú i Vimbodí, comportà desprendre’s de 70 000 sous jaquesos, que pagà a terminis.

Comença en aquest període l’exercici de la jurisdicció civil i criminal sobre els dominis de Poblet, afegint així a la senyoria privada la de caire públic. Per primera vegada també és documentat que l’abat, un cop elegit, rebia dels seus dominis el “sagrament i homenatge” per part dels veïns de les viles i els pobles del monestir. Així consta el 1316 per a Vimbodí, Tarrés i Senan a la Conca, i el Vilosell, la Pobla de Cérvoles i Vinaixa a les Garrigues. El 1318 rebrà el jurament i l’homenatge dels veïns de Castellserà, a l’Urgell.

Se seguí la política d’anar cedint en arrendament als conreadors directes les terres del domini pobletà. Consta que en aquest període es feu així a la granja del Viverol amb una peça de terra davant mateix de l’ermita vimbodinenca de la Mare de Déu dels Torrents, i a la granja de Doldellops, prop de Valls.

Hi hagué també diversos conflictes en aquest temps, especialment amb la vila i els jurats de Montblanc sobre el bosc de Poblet (Jaume II cedí a la vila ducal el dret de jurisdicció sobre el bosc de Poblet i sobre les granges pobletanes de la Pena, Castellfollit, el Tillar, Riudabella i Granja Mitjana). Hi hagué conflictes menys importants també amb els homes del Vilosell; amb Tomàs de Santcliment per Alcarràs, i amb Berenguer de Jorba sobre Vallclara.

A. Altisent assenyala també en aquest abadiat la relació creixent de Poblet amb la corona: pagament de subsidis, assistència a diversos actes i cerimònies del prelat pobletà, etc.

Pel que fa als dominis valencians, a part altres conflictes, consta que Alfons el Benigne concedí a l’abat Copons el 25 de gener de 1331 autorització per a expulsar els sarraïns del terme de Quart de Poblet, i per a repoblar-lo amb cristians, sempre que es permetés als sarraïns de marxar amb la família, els béns mobles i el bestiar i en un temps raonable. Sabem igualment, per document publicat per Martínez Ferrando, que l’abat atorgà a Quart una carta de població, amb data de 7 de novembre de 1334, a 52 famílies de cristians que venien de Catalunya i Aragó, “gitats del loch de Quart los infidels sarraïns et contraris de la fe”. S’iniciava, doncs, la política que acabarà segles després amb l’expulsió d’Espanya dels moriscs l’any 1609 (llavors uns 300 000, gairebé la meitat dels quals al regne de València), per a salvaguarda sens dubte de la fe cristiana (la qual cosa no deixava d’implicar, però, interessos econòmics).

La Pesta Negra

Mort l’abat Copons durant l’epidèmia de la Pesta Negra, que causà igualment la mort del seu successor immediat, Bernat de Palau, que ben just si arribà a governar una setmana el monestir, tocà al nou abat Arnau d’Eixamús (1348-1361) d’afrontar la situació creada arran de la pesta (dels 100 monjos i 80 conversos que tenia abans la comunitat segons Finestres, n’havien mort respectivament 59 i 30), i la posterior sotragada econòmica. El nou abat, experimentat en les qüestions de l’economia, com a cellerer major del monestir que fins llavors havia estat, procurà restablir el monestir, endegant l’economia i facilitant una ràpida recuperació de la comunitat.

Es produeix en aquest abadiat el fet curiós de l’heretgia rigorista de Berenguer de Montfalcó, el 1352. Sembla que predicava que hom no podia salvar-se, si no obrava en tot amb un motiu formal i exprés de caritat perfecta. Hi ha aquí una important divergència entre els cronistes del monestir pobletà, per tal com Finestres diu que, convençut de l’error per l’abat Arnau, abjurà de la seva heretgia a la sala capitular davant abat i comunitat, i encara després públicament a l’església per tal com havia predicat la seva doctrina també fora del monestir, àdhuc fins l’Aragó (i molt especialment a Montblanc, diu A. Altisent); en canvi, el pare Fortuny assegura que, mentre que un llec que l’acompanyava fou degudament reconciliat, Berenguer de Montfalcó fou relaxat al braç secular i cremat.

L’abadiat de Guillem d’Agulló

Un altre abadiat remarcable al segle XIV és el de Guillem d’Agulló (1361-1393), el segon en importància d’aquest segle i el segon també en durada rere el de l’abat Copons en tota la història de Poblet.

Perspectiva general del monestir segons un dibuix de LIuís Domènech i Montaner publicat el 1925 a Història y arquitectura del monestir de Poblet.

Destaca particularment en aquest abadiat tot el relatiu a l’importantíssim seguit de construccions reials: els panteons reials; la fortificació del monestir amb una gran muralla emmerletada, un pas de ronda i tretze torres, amb un recinte de 608 m de llargada; les cambres reials i l’obra mai no acabada de la Librería del rey En Pere, que havia d’acollir la biblioteca històrica particular que el rei Pere III donà al monestir, de la qual no ha restat res. J. Villanueva, en el seu Viage, esmenta encara un dels llibres d’aquesta importantíssima biblioteca, una valuosa Bíblia. Això, però, no és tot. La intervenció i la protecció dels reis anà més enllà. El rei Pere III va atorgar l’any 1375 a l’abat Agulló i als seus successors el títol d’almoiner major “del rey en los regnes de la Corona d’Aragó”, de manera que, en nom d’ells, un o dos monjos haurien en endavant d’ocupar-se d’administrar i distribuir les almoines que el rei feia als pobres i altres necessitats, com els pelegrins. I, en efecte, trobem esment en aquest temps de diversos pelegrins de pas pel monestir. Un cas extraordinari és el de la visita del rei d’Armènia, recomanat per Joan I a l’abat.

Segons A. Altisent, ultra els mossos i els jornalers que ajudaven els germans llecs i els monjos, hi havia també en aquest moment alguns esclaus que servien, especialment, per a tot el relatiu a la llenya del bosc de Poblet usada per a les obres, i que gaudien d’un especial règim de mitigació de llur esclavatge, ja que hi ha documentats, en un cas almenys, uns esposos captius (berbers?) o esclaus, “que efectuen operacions de compra-venda”, i, doncs, acrediten una certa personalitat jurídico-econòmica, cosa sorprenent i extraordinària.

Cal citar també un esdeveniment relacionat igualment amb el bosc de Poblet: la mort d’un germà llec, fra Guillem Tost, assassinat “per hòmens de Prades”, els quals, essent ell majoral de la granja de Castellfollit, volien robar llenya del bosc i el mataren en voler ell impedir-los-ho. És honoríficament sebollit al claustre major, amb làpida sepulcral i inscripció gòtica en català, avui encara molt ben conservades.

Del temps de l’abat Agulló i del final del segle XIV (possiblement del 1397, si creiem Eduard Toda), és un document que presenta la taula dels diferents focs del domini pobletà. A. Altisent en compara les xifres amb fogatjaments anteriors de 1358-1359, 1360-1365 i 1378 (any aquest d’una gran fam al camp català, marcada per un gran descens demogràfic). Les localitats que hi destaquen són, per aquest ordre, Verdú, amb 128 focs (d’unes 580 a unes 600 persones, aproximadament); Vimbodí, amb 77 (350 habitants); el Vilosell, amb 61 (280 habitants), i Vinaixa, amb 58 (270 habitants).

L’abat Agulló feu noves parcel·lacions per al conreu a la granja de Doldellops i comprà diverses possessions a l’Urgell, concretament a Butsènit i Bellmunt, el 1381, com també nous drets a les Garrigues: a les Besses, el Cogul i l’Hospitalet de Riu de Set. Molta més importància, però, té el fet que el rei Pere III i el seu fill gran, Joan I, concedissin al monestir la plena jurisdicció civil i criminal, mer i mixt imperi, sobre una llista impressionant de viles i llocs: Vimbodí, Tarrés, Vinaixa, Fulleda, els Omellons, Senan, Montblanquet, Prenafeta, Miramar i Figuerola, de la vegueria de Montblanc; Juncosa, la Sisquella, els Torms, el Soleràs i l’Albagés, de la de Lleida; el lloc de la Granyanella, de la de Cervera; i Quart i Aldaia, de la de València. No hi ha dubte, però, que el més important fou adquirir aquesta mateixa jurisdicció sobre Verdú el 1388 de Joan I, en franc alou, per la quantitat de 63 000 sous de Barcelona (dels quals n’havia rebut ja 35 500 el tresorer reial, en empenyorar el rei Pere III abans dita jurisdicció en temps de l’abat Copons, el 1342).

Tot i que Poblet, com escau a monjos, tendia a suavitzar les penes corresponents als delictes que es cometien dins la seva jurisdicció (penes que, lògicament, executava el braç secular, és a dir, els oficials seglars del monestir, comandats pel governador de les baronies), consta documentalment l’aplicació de penes molt greus i àdhuc de l’enforcament per delictes capitals en comptades ocasions (sis almenys, una de les quals per bruixeria).

Amb tot, l’adquisició de les esmentades jurisdiccions no devia ser encara prou clara, atès que cal arribar al segle XV per a veure els abats pobletans posseir, no sense pagar diverses quantitats de diner, la jurisdicció de dret públic de manera total i definitiva sobre un nombre considerable dels seus dominis territorials.

Per bé que l’abat Agulló pregà al rei que erigís una facultat de teologia a l’Estudi General de Lleida, atès que anar a París, tan lluny com era, comportava fortes despeses i no pocs perills, això no s’aconseguirà sinó molt més tard, l’any 1430. Mentrestant, els estudiants pobletans continuaren acudint a la capital del Sena. Així, hi figuren documentats com a estudiants dos monjos de Poblet: Antoni Franco el 1377 i Jaume Carbó, que temps a venir seria abat del monestir, el 1381. Un altre monjo fou lector de les Sentències, és a dir que ensenyava la teologia d’aquesta famosa obra medieval de Pere Llombard. Era Bernat de Santromà. Comissionat per al trasllat de les monges de Valldaura d’Olvan a Manresa per l’abat del Cister el 1399, el 1400 rebé del papa el nomenament d’abat del monestir cistercenc saragossà de Rueda. Havia estat fins a aquesta data lloctinent d’almoiner a la cort del rei Martí l’Humà.

Pel que fa a l’art d’aquest moment, hem esmentat ja la làpida de Guillem Tost. Són també del mateix temps les tombes d’Élionor d’Anglesola i la de Tomàs de Marca, escuder de l’infant Joan, i sobretot la de Ramon Folc de Cardona, el Prohom Vinculador, molt malmesa, però on, a més de l’estàtua jacent, es veuen encara dues belles figures d’apòstol, Pere i Pau (amb la clau i l’espasa, respectivament), l’escut del casal de Cardona, amb els cards emblemàtics i la representació del difunt dalt d’un cavall, amb l’espasa desembeinada.

Segons A. Altisent, cal atribuir igualment a aquest temps la sala anomenada “dormitori d’ancians” o “de monjos vells”, probablement abans dormitori de germans llecs, situada sobre el celler i construïda amb arcs dobles de diafragma i teulada de fusta. Avui és el museu que historia la restauració del monestir en les seves diverses etapes. Unes peces molt originals que daten amb tota probabilitat d’aquest temps són els quadres alicatats de tradició moresca, amb seguretat portats des de València, que decoraven el terra del claustre major. Tot i que la majoria d’aquestes peces de ceràmica vidriada han perdut el color, són d’una gran bellesa i varietat en les seves formes típicament geomètriques.

Són molt interessants també els fragments de guix trobats, igualment de decoració moresca, que pertanyien versemblantment, segons Eduard Toda, a la tomba de Jaume I i datarien del 1375.

Les tombes reials

L’abadiat de Guillem d’Agulló significà també l’inici del panteó reial, per al qual remetem a l’estudi detallat i immillorable que n’ha fet Agustí Altisent. Direm només que aquesta obra magnífica durà des del 1340 —data del primer document on consta la voluntat de Pere III de ser enterrat a Poblet— fins al 1499, data en la qual foren sebollits Joan II i Joana Enríquez, la seva muller, com també les despulles de Ferran I (d’Antequera). Hi intervingueren successivament els mestres Aloi i Jaume Cascalls, Jordi de Déu (que feu també en pedra l’obra preciosa de la tomba de la princesa Joana d’Empúries el 1386), Pere Oller i Gil Morlanes.

De forma ben original i de formós efecte, tota l’obra del mausoleu, construït en alabastre de Beuda i format per tres tombes a cada banda del creuer, és construïda sobre sengles arcs gòtics rebaixats, finament decorats pel mestre Aloi. Hi són sebollits, al panteó de la part sud, Alfons I, amb doble figura, a banda i banda; al mig, Joan I i la seva segona esposa, Violant de Bar, mentre que al darrere figura sola la seva primera esposa, Mata d’Armanyac, que no va arribar a ser reina, amb la corona a la mà i no sobre el cap; i finalment, Joan II i Juana Enríquez. A la part nord, Jaume I, també amb doble efígie (al darrere com a monjo de Poblet que fou, revestit amb cogulla monàstica); al mig, el constructor del panteó, Pere III, amb les tres mullers: al davant Elionor de Sicília i al darrere Maria de Navarra i Elionor de Portugal; i, finalment, Ferran I i l’efígie d’Elionor d’Alburquerque, que no arribà mai, però, a ser enterrada a Poblet. A aquests sis reis i cinc reines s’afegiran encara Martí I i, en un sepulcre renaixentista, Alfons IV, que, mort a Nàpols, no serà portat a Poblet sinó un segle més tard.

Ja se sap que, malauradament, el magnífic panteó reial pobletà fou destruït el 1835 i profanats els cadàvers reials. Les despulles foren recollides pietosament per Antoni Serret, rector de l’Espluga, a la seva parròquia de Sant Miquel durant cinc anys. Després passaren a la catedral de Tarragona i foren solemnement restituïdes a Poblet el 1951 i col·locades en el panteó restaurat per Frederic Marès. Cal esmentar, entre el poc d’original que es conserva encara, les figuretes obra de Pere Oller, avui al museu de Poblet, a Berlín, al Louvre de París, etc.

La fortificació del monestir

La guerra de Pere III amb Pere el Cruel de Castella i les dificultats amb el seu successor Enric II mogueren el rei Pere a ordenar un seguit d’obres d’emmurallament a Barcelona, Lleida, Figueres, etc., i, assenyaladament, a Montblanc i al monestir de Poblet (com també a Santes Creus).

Pel que fa a Poblet, sembla que l’obra es decidí entre el 1368 i el 1369. Havia de defensar igualment el monestir contra robatoris i profanacions de relíquies i ensems havia de servir per a protegir el mateix panteó. La fortificació havia de ser amb mur i fossat i per a construir-la hom hagué de mobilitzar la mà d’obra d’entre els vassalls del monestir. La dirigí un frare hospitaler, Guillem de Guimerà, llavors lloctinent del governador de Catalunya. Altrament, les diverses viles de Poblet havien de contribuir-hi amb un tribut en diners. Dins la muralla restava inclosa l’obra de les cambres reials, entre dues de les torres que s’hi bastiren, la de les Armes i la de Sant Esteve (aquesta sobre la capella del mateix nom). Tota l’obra no s’acabaria —amb el seu pas de ronda i les tretze torres que flanquegen la fortificació, amb un gruix als murs com a mínim de més de 2 m— fins cap al 1470. Consta que l’única porta que s’obrí a la muralla, la porta de les torres reials (àdhuc l’església restava així tancada a l’exterior i no es reobriria fins al segle XVIII amb l’actual portalada barroca), era acabada el 1399. La muralla té un perímetre de 608 m i una alçada d’11 m aproximadament.

Poblet al segle XV

Durant el segle XV es dugueren a terme edificacions d’importància al monestir: el palau del rei Martí, la capella de Sant Jordi, la Porta Daurada i algunes altres obres empreses pels abats Martínez de Mengucho i Conill.

El palau que el rei Martí volgué bastir dins el monestir és una bella construcció gòtica d’estil flamíger, que el monarca no va arribar a veure acabada. Té forma rectangular amb una cornisa finament ornada a ambdues façanes amb tot de caparrons. Feu l’obra el mestre Arnau Bargués, ajudat pel picapedrer Françoi Salau. Són notables per la fina esculturació els finestrals, sobretot els tres que donen al claustre major, a llevant, molt ben conservats. Les dues grans sales de l’interior sostingudes per arcs de diafragma (l’obra ha estat acabada contemporàniament), que reposen sobre mènsules amb l’escut reial i el de la seva muller Maria de Luna, serveixen avui de museu del monestir, amb algunes peces notables de pintura sobre taula i sobre tela; escultura en pedra, fusta i vori; ceràmica, vidre, orfebreria… Les obres del palau començaren el 1397 i finiren el 1406, quan foren suspeses i deixades inacabades. L’obra restauradora, dirigida per Alejandro Ferrant i a càrrec de la Direcció General de Belles Arts, tingué lloc el 1966, i la instal·lació del museu fou dirigida per Genis Baltrons de Girona, d’ençà del 1979.

Són del temps de l’abat Juan Martínez de Mengucho (1413-1433) l’acabament de la sala del dormitori de monjos vells i molt probablement la sala amb finestrals gòtics calats de sobre la cuina, com també el claustret de novicis, on figura el seu escut.

L’abat Martínez de Mengucho obtingué una butlla papal per la qual es concedia a Poblet l’observança comunitària de l’abstinència de carn (any 1419). Més encara, del 1427 al 1437, el papa sotmeté la naixent congregació cistercenca de Castella a la visita regular per part de l’abat pobletà.

Major relleu, amb tot, tingué per a la vida de Poblet l’abat Bartomeu Conill (1437-1458), metge i monjo amb fama de santedat (se li atribueix, ja abat, la resurrecció d’un obrer accidentat prop de l’atri de l’església). Li devem la capella gòtica de Sant Jordi, gairebé parròquia per als dependents i els oficials del monestir, que mostra sobre un arc conopial, a la porta, l’escut amb l’emblema heràldic de l’abat, el conill. L’obra, encarregada per Alfons IV des de Nàpols el 1452, era acabada el 1460. D’absis pentagonal, sembla que intervingueren en la construcció un escultor de l’escola del mestre Sagrera, i segons Ainaud, també Andreu Pi. Ja el 1435, fou fet a Menàrguens (i acabat, segurament, sota l’abadiat de Bartomeu Conill) un formós retaule gòtic de Bernat Martorell sobre la vida de sant Vicenç, avui al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Hi figuren dos escuts de Poblet al guardapols i, a la part superior, un tema cistercenc: la Verge de la Misericòrdia protegint els monjos (i entre ells sant Benet i sant Bernat) sota el seu mantell. Igualment de 1434-1435 és el retaule major de Santa Maria de Verdú, obra de Jaume Ferrer II, un deixeble segurament de Bernat Martorell, avui al Museu Episcopal de Vic. Resten en canvi al mateix lloc la imatge central de la Mare de Déu i el marxapeu de pedra, obres ambdues d’Andreu Pi. En la darrera, precisament, figuren els escuts dels abats Miquel Roures (1435-1437) i Bartomeu Conill, el seu successor immediat.

Durant el segle XV cal fer esment, entre una bona munió d’estudiants i professors pobletans, de dos en particular: Jaume Roís, professor de Sentències al col·legi cistercenc de Sant Bernat de Tolosa, i abans estudiant a París, i sobretot Joan Magdalè, que el 1431 figura com a regent del mateix col·legi de Sant Bernat i lector de Sagrada Escriptura. Fou, a més, almenys des del 1441, procurador general de l’orde a Roma, abat d’Ovila des del 1445, i consta el 1453 com a abat de Fossanova. Havent estat elegit abat de Fontfreda pel capítol conventual del monestir mare de Poblet aquest mateix any, renuncià humilment el càrrec, tot i haver rebut ja les butlles pontifícies de confirmació (perquè hi havia un altre candidat, anomenat fra Marçal), i continuà com abat de Fossanova.

Els abats Vicenç Ferrer (oncle del sant), el 1400; Jaume Carbó, el 1410; Martínez de Mengucho, el 1414; Conill, el 1443, i Delgado, el 1465, aprofitaren l’ocasió que se’ls oferia i adquiriren la plena jurisdicció sobre una sèrie important de viles i termes de la seva senyoria (una de les viles, Menàrguens, entrava de fet el 1414 per primera vegada i ja amb plena jurisdicció sota el domini pobletà). Així, foren adquirits successivament: el Vilosell, la Pobla de Cérvoles i la Fumada (cosa que fou ratificada el 1436, afegint-hi encara Vallclara); Vimbodí (amb el Codoç, Torrelles i Corregó); Menàrguens, a la Noguera, amb Bellcaire d’Urgell, Montsuar, la Torre de n’Eral, Bellmunt d’Urgell, Butsènit, Boldú, la Fuliola, el Tarròs, Tornabous, el Mas d’en Guillot, Montalé i Granyanella; Vinaixa, els Omells de Tàrrega, Tarrés, Senan, Fulleda, Montblanquet, Prenafeta, Montornès, Miramar i el Mas de na Moixa; Penelles, prop de Castellserà; Filella i Falcons, i el castell i el terme de Prenafeta. Quedava així consolidat el domini de Poblet, que es mantindrà plenament fins a la darreria del segle XVII, quan l’abat Rosers es veié obligat, per a sanejar l’economia del monestir, a desprendre’s de bona part d’aquestes senyories.

L’inici de la segona meitat del segle XV ve marcat pel discutit, i més que discutible, abadiat de Miguel Delgado (1458-1478), home polític que encapçalà primer el partit del Principat enfront de Joan II per abraçar més tard la causa del rei, enfrontant-se àdhuc amb la pròpia comunitat, fet pel qual hagué de viure fora del monestir sostenint-se amb part de les rendes de Quart i Aldaia que el monarca li cedí. Una vegada finida la contesa, encapçalarà encara la Generalitat els anys 1476-1478, fins a la seva mort. Aquesta forta activitat política no li impedí portar una administració del monestir molt positiva a nivell econòmic i financer. Ho ha estudiat A. Altisent, tot basant-se en un memorial que feu fer per una comissió de monjos. La comunitat, que comprenia llavors un total de 122 religiosos entre monjos i llecs, més una vintena de dependents (sense comptar els jornalers de temporada, per a les collites), presentava un balanç equilibrat el 1460, any del document: devia 15 506 sous i 2 diners i acreditava 16 528 sous i 4 diners. A més dels ingressos en espècie (sia del conreat directament, sia en delmes) de raïm, blat, ordi, civada, sègol i espelta, les rendes dineràries eren a Poblet cada any de 62 425 sous i 7 diners, mentre que en despenia només 57 432 sous i 2 diners, de manera que hi havia un superàvit teòric de prop de 5 000 sous per any.

Del temps d’aquest abat, lògicament tan controvertit, són algunes obres d’art, com el sobreclaustre, del qual resten avui només dos arcs cantoners (i cinc arcs que formen avui una galeria, traslladats a l’antiga granja de Castellfollit, avui restaurada com a casa de repòs de la comunitat), i la formosa Porta Daurada, una doble porta amb atri i cancell, que ell començà i acabà l’abat Juan Payo Coello (1480-1498), almoiner reial de Ferran II, qui, per millorar “el desgavell econòmic de la Generalitat”, segons Jaume Vicens i Vives, feu elegir com a diputat eclesiàstic i, per tant, com a president, l’abat Payo (1488-1491), a qui tenia en gran estima. A més de l’esmentada Porta Daurada, és obra del temps d’aquest abat, com mostra el seu escut, un edifici administratiu de la plaça del monestir. Intervingué igualment en la construcció de l’església de Sant Salvador de Vimbodí, que acabaria al segle XVI l’abat Domènec Porta.

Els temps moderns

Acabem així la història medieval de Poblet, sens dubte els anys més decisius i brillants del casal monàstic de la Conca, per bé que, amb el parèntesi del XVII, als segles XVI i XVIII el cenobi es mantingué a bon nivell, fins a arribar a la trista ensulsiada que significaren la guerra del Francès, la primera exclaustració del Trienni Liberal i la definitiva del 1835, amb les lleis desamortitzadores de Mendizábal i l’espoli que seguí.

Ens limitaré ara a esmentar els signes externs de l’estat de la comunitat i del monestir que són les obres d’art més significatives de la modernitat a Poblet, als segles XVI, XVII i XVIII, perquè el XIX n’és totalment eixorc. Per començar cal citar de l’abat Domènec Porta (1502-1526) una important obra de clavegueram, la porta anomenada de Prades, amb l’acabament del recinte extern de la muralla, i la ja citada església parroquial de Vimbodí. Durant l’abadiat de Pere Caixal (1526-1531) fou fet el retaule major d’alabastre de l’església pobletana, obra de l’escultor valencià Damià Forment (la primera que emprengué aquest artista en estil renaixentista) i la seva escola. Alguns tristos malentesos amb la comunitat i l’exagerada despesa que comportà per al monestir provocaren la deposició de l’abat, qui, després d’uns sagnants abusos per part de la seva família (dels quals ell era, amb seguretat, del tot innocent), morirà empresonat a Xàtiva.

Fernando de Lerín (1531-1545) ens ha deixat el porxo de l’antiga porteria del monestir, tot just passada la porta del rellotge, amb bonics arcs rebaixats. La nova casa dels germans, sobre la cuina, és obra datada del temps de l’abat Pere Boquers (1546-1554), mentre que del temps de l’abat Guimerà s’alça a la plaça del monestir una preciosa creu de terme gòtica, estil ja arcaic per al temps, bé que el mateix abat feu bastir en canvi en estil renaixentista l’altar del Sant Sepulcre, obra d’Andrés Ramírez, sota del qual hi ha la seva làpida sepulcral i amb birret doctoral la del metge i monjo pobletà Pau Farnós.

El pare Francesc Oliver de Boteller (1583-1598), en fi, feu bastir el nou palau abacial, amb una esplèndida galeria toscana mirant al sud, i li pertany també la glòria, com a diputat eclesiàstic que fou per dues vegades, del 1566 al 1589 i del 1596 al 1598, d’haver fet bastir la façana principal de l’edifici de la Generalitat a Barcelona, obra de Pere Blai. Durant el seu abadiat, Felip II visità per segona vegada el monestir, cosa que perpetuà un gran quadre sobre fusta, atribuït a Pantoja de la Cruz, on figura el rei seguint la processó del dia del Corpus, en la qual l’abat Oliver, sota pal·li, porta la custòdia.

Els abats quadriennals

El monestir de Poblet fou obligat el 1623, a la mort del darrer abat perpetu Simó Trilla (1602-1623), a entrar en la congregació cistercenca de la Corona d’Aragó, erigida per un breu de Pau V el 19 d’abril de 1616, que establia el govern d’abats quadriennals no immediatament reelegibles i l’elecció del vicari general, també quadriennal, per torns entre el regne d’Aragó, el Principat de Catalunya, el regne de València amb Mallorca, i d’ençà del 1634 també el regne de Navarra. Això significà per a Poblet un veritable trasbals, mentre que afavoria en canvi les petites abadies. Poca cosa significativa de veritat cal assenyalar pel que fa a les obres d’art d’aquest segle, si no és el panteó que els Cardona es feren fer a Poblet el 1660, obra dels germans Grau de Manresa. Molt malmesa aquesta obra, que tapava els arcs sota les tombes reials, el que en resta mostra encara coses de valor, on destaca la graciosa escena de Jonàs i la balena. Pere Antoni d’Aragó, un membre destacat del mateix llinatge, virrei de Nàpols, donà al monestir la seva magnífica biblioteca (es conserven a Poblet uns 250 dels 5 000 volums que constituïen el donatiu), on els llibres, en cuir vermell, tenen l’escut complet, sovint simplificat, de la casa, i també donà un esplèndid servei funerari amb cirials de banús i un Crist d’ivori d’escola italiana, avui al museu de Poblet, a més d’un drap mortuori, ara del capítol de Tarragona, com bona part dels llibres de l’esmentada col·lecció, de la qual conserven exemplars igualment el castell de Perelada, la col·lecció Font de Rubinat de Reus, etc. Finalment, aquest generós personatge també finançà la torre campanar d’estil renaixentista, obra executada els anys 1666-1668. De l’any següent és la contracta per a fer l’obra de la nova façana de l’església, reobrint-la així d’ençà que fou tancada per les obres de la muralla del rei Pere III. Segons Cèsar Martinell, la façana, que no s’acabarà fins al segle XVIII, és obra dels mestres Francesc Portella i Josep Llagostera de Tarragona, mentre que les figures de l’Assumpta, sant Benet i sant Bernat són creació de Domènec Rovira II.

Per acabar farem esment de les tres grans, i espectaculars, obres del segle XVIII a Poblet: l’acabament del palau de l’abat; l’obra de les cases noves, a la part nord-oriental del recinte interior del monestir, obra aprovada el 1740, sota l’abadiat de Francesc Fornaguera (1736-1741), en el seu primer període de govern; i l’enorme massa de la sagristia nova, edificació barroca, única que interromp el pas de ronda, amb planta gairebé quadrada, que abasta una superfície de 400 m2 i que ateny una altura de més de 40 m. L’obra era segurament acabada el 1753. L’abat Vázquez de Varela (1786-1793) en feu pintar la cúpula.

Abaciologi de Santa Maria de Poblet

ABATS PERPETUS
Esteve? 1151-1152?
Vidal (després abat del monestir de Fontfreda, 1154-1168) 1152-1153
Guerau 1153-1154
Grimoald 1155-1158?
Esteve de Santmartí (després bisbe d’Osca, 1165-1182) 1160-1165
Hug 1166-1181
Esteve Droc 1181-1185
Pere de Talladell 1186-1187
Esteve IV (o III) 1188-1190
Pere de Maçanet 1190-1196
Arnau Amalric (o Amaury) (després abat de la Gran Selva, 1198-1200, de Cister, 1200-1212, i arquebisbe de Narbona, 1212-1225) 1196-1198
Pere de Concabella 1198-1204
Pere de Curtacans (mort assassinat?) 1205-1214
Arnau de Filella (o de Serrallonga) (després bisbe d’Elna, 1221-1224) 1215-1220
Ramon d’Hostalric (després bisbe d’Elna, 1225-1229) 1221-1224
Ramon de Cervera 1224-1229
Arnau de Gallart (o Gallard) (després bisbe d’Agen, 1235?-1245) 1229-1231
Vidal d’Alguaire 1232-1236
Simó Ximeno (o Semeno)(després bisbe de Sogarb i Albarracín, 1238-1245) 1236-1237
Ramon de Siscar (després bisbe de Lleida, 1238-1245) 1237-1238
Ramon Donat 1238-1241
Vidal III 1241-1242
Domènec de Ximeno (o Semeno) 1243-1245
Berenguer de Castellots 1246-1253
Arnau de Preixens 1254-1267
Arnau d’Oliola 1268-1276
Bernat de Cervera 1276-1287
Guillem d’Estanyol 1288-1297
Gil de Rosselló 1297-1302
Pere Alferic 1302-1311
Andreu de Timor 1312-1315
Ponç de Copons (mort de resultes de la Pesta Negra) 1316-1348
Bernat de Palau (mort de resultes de la Pesta Negra) 1348
Arnau d’Eixamús 1348-1361
Guillem d’Agulló 1361-1393
Vicenç Ferrer 1393-1409
Jaume Carbó 1409-1413
Juan Martínez de Mengucho 1413-1433
Guillem de Queralt 1434-1435
Miquel Roures 1435-1437
Bartomeu Conill 1437-1458
Miguel Delgado (president de la Generalitat, 1476-1478) 1458-1478
Joan Estanyà (renuncià el càrrec) 1478-1480
Juan Payo Coello (president de la Generalitat, 1488-1491) 1480-1498
Miquel Gastó (prior president) 1498-1499
Joan Boada 1499-1502
Domènec Porta 1502-1526
Pere Caixal (deposat) 1526-1531
Fernando de Lerín 1531-1545
Gabriel Forès 1545-1546
Pere Boqués 1546-1554
Joan de Guimerà 1564-1583
Francesc Oliver de Boteller (president de la Generalitat dues vegades, del 1587 al 1590 i del 1596 al 1598) 1583-1598
Joan Tarròs 1598-1602
Simó Trilla 1602-1623
ABATS QUADRIENNALS (congregació cistercenca de la Corona d’Aragó)
Miquel Merola 1623-1628
Domènec Quílez 1628-1632
Miquel Major (vicari general de la congregació, en els períodes 1632-1636 i 1657-1660, com a abat d’Escarp) 1632-1636
Jaume Pallarès 1636-1640
Rafael Llobera 1640-1644
Jaume Pallarès (segona vegada) 1644-1648
Rafael Llobera (segona vegada) 1648-1652
Josep Sanz 1652-1656
Joaquim Arbolí 1656-1660
Antoni Rossell 1660-1664
Josep Reduà 1664-1668
Antoni Rossell (segona vegada) 1668-1672
Josep Serra (vicari general de la congregació del 1673 al 1677) 1672-1677
Antoni Rossell (tercera vegada) 1677-1680
Vicenç Prada 1680-1684
Josep Tresánchez 1684-1688
Pere Virgili 1688-1692
Pere Albert 1692-1696
Josep Rosés 1696-1700
Josep Tresánchez (segona vegada) 1700-1704
Francesc Dorda (després bisbe de Solsona, 1710-1716 i ministre de l’arxiduc Carles) 1704-1708
Baltasar Fontanilles (prior president) 1708-1713
Josep Escuder 1713-1716
Baltasar Saiol 1716-1720
Baltasar Fontanilles 1720-1724
Baltasar Saiol (segona vegada) 1724-1728
Fèlix Genover 1728-1732
Baltasar Saiol (tercera vegada) 1732-1736
Francesc Fornaguera (vicari general de la congregació del 1737 al 1741) 1736-1741
Josep Antoni Lledó 1741-1744
Francesc Fornaguera (segona vegada) 1744-1748
Pere Parellada 1748-1752
Miquel Cuyàs (vicari general de la congregació del 1753 al 1757) 1752-1756
Agustí Oliva 1756-1760
Miquel Cuyàs (segona vegada) 1760-1764
Josep Baldrich 1764-1768
Joan Beltrí (vicari general de la congregació del 1769 al 1773) 1768-1772
Josep Fibla 1772-1776
Josep Güell 1776-1780
Francesc Ferrer (prior president) 1780-1784
Josep Salvadó 1784-1786
Agustín Vázquez de Varela (imposat pel rei, després bisbe de Solsona, 1793-1794) 1786-1793
Amselmo Troncoso (prior president) 1793-1794
Pere Serarols 1794-1797
Josep Sabater 1797-1800
Antoni Mas 1801-1804
Joaquim Casanoves 1804-1808
Josep Barba 1810-1813
Josep Roca (prior president) 1813-1815
Jaume Pàmies 1815-1819
Esteve Torrell 1819-1821
Josep Barba (segona vegada) 1821-1823
Esteve Torrell (segona vegada) 1823-1825
Josep Queralt (vicari general de la congregació del 1827 al 1831) 1826-1831
Sebastià Gatell 1831-1834
Ramon Bertran (prior president) 1834-1835
Sebastià Gatell (prior president) 1835
PRIORS PRESIDENTS DE L'ÈPOCA DE L'EXCLAUSTRACIÓ
Ignasi Carbó (passà a la congregació de missioners Fills del Cor de Maria) 1847-1850
Pere Prats 1850-1857
Josep Riba 1857-1881
PRIORS I ABATS A PARTIR DE LA RESTAURACIÓ
Giovanni Rosavini (prior) 1940-1950
Gregori Jordana (prior president) 1950-1953
Edmon Garreta (prior president) 1953-1954
Edmon Garreta (abat; després prior i fundador de Santa Maria de Solius, 1967-…) 1954-1966
Robert Saladrigues (prior administrador) 1966-1970
Maur Esteva (abat) 1970-1998
Josep Alegre (abat) 1998-2005
Octavi Vilà (abat) des del 2005
(AIM)

L'exclaustració i la recuperació del monestir

En suprimir-se el monestir el 1835 la comunitat de Poblet comprenia uns 70 monjos (era la comunitat més nombrosa del país), que es dispersaren arran de la crema dels convents de Reus. Tot seguit començà l’espoli del monestir, que comportà, com ja s’ha comentat, entre altres destrosses, la destrucció del panteó real. El procés de deteriorament del conjunt monumental fou aturat en part per la Comissió de Monuments Històrics i Artístics. No ha estat, però, fins al segle XX que hom ha procedit a la restauració del monestir. L’any 1921 fou declarat monument nacional i pocs anys més tard, el 1930, es constituí el Patronat del monestir. Aquests anys intervingué de manera decisiva en la restauració Eduard Toda i Güell, primer president del Patronat. La comunitat monàstica es recuperà, a partir d’un primer grup de quatre monjos italians de la congregació de Sant Bernat, el 24 de novembre de 1940, i ha anat, no sense dificultats, reprenent la vida comunitària cistercenca i restaurant el monument, que avui podem presentar pràcticament complet amb les obres en curs a la muralla del primer i el segon recintes, amb les obres del palau nou de l’abat, destinat a acollir els arxius monàstics de Catalunya, i de l’antiga bosseria, per a hostatgeria externa de la casa, com també les complementàries d’enjardinament, camins, aparcaments i xarxa completa de la infrastructura sanitària, etc. El conjunt de Poblet fou declarat el 1991 “Patrimoni de la Humanitat” per la UNESCO. (AIM)

Cronologia de Santa Maria de Poblet

1150 Ramon Berenguer IV dona a l’abat Sanç de Fontfreda en franc alou el lloc anomenat l’Hort de Poblet. Aquesta donació fou precisada i confirmada el 18 d’agost de 1152. Abans d’establir-se definitivament al monestir, la comunitat fundadora residí durant un període a la Granja Mitjana.
1153 Erecció oficial, de Poblet en abadia, segons una inscripció conservada a la capella de Santa Caterina.
1196 És sebollit al monestir el primer comte-rei de Catalunya-Aragó, Alfons I.
1276 Es fa enterrar al monestir el rei Jaume I, que havia professat poc abans com a monjo de Poblet.
1316-1348 Fecund abadiat de Ponç de Copons, amb nombroses reformes i noves construccions d’edificis monàstics.
v 1340 El rei Pere el Cerimoniós disposa la construcció de les tombes reials, en què foren sebollits ell i tots els seus successors fins als Reis Catòlics, com també Alfons I i Jaume I.
1361-1393 Abadiat de Guillem d’Agulló, en el temps del qual el rei Pere III impulsa la fortificació del monestir.
1397-1406 S’inicia la construcció del palau del rei Martí I, que restà inacabat per la mort del rei.
1437-1458 Abadiat de l’abat Bartomeu Conill. Construcció de la capella gòtica de Sant Jordi, després quasi-parròquia per a oficials i obrers de la casa.
1458-1478/1480-1498 Abadiats de Miguel Delgado i Juan Payo Coello. Construcció de la Porta Daurada.
1527-1529 Es construeix el retaule major renaixentista, obra de Damià Forment.
1564-1583 Abadiat de Joan de Guimerà. Es fa l’altar del Sant Sepulcre a l’atri de l’església major.
1575 Incendi al cor del prior i a l’orgue, per causes accidentals, la qual cosa origina danys a la volta del primer tram de l’església després del creuer.
1591 L’abat Oliver de Boteller comença les obres del palau nou de l’abat.
1623 Mor l’abat Simó Trilla, darrer abat vitalici, i Poblet s’afegeix a la congregació cistercenca de la Corona d’Aragó, erigida el 1616 per un breu papal. Inici dels abadiats quadriennals.
d 1660 Tombes de la família Cardona, en alabastre, obra dels germans Grau, de Manresa.
1666-1668 Pere Antoni d’Aragó, virrei de Nàpols, dona a Poblet la seva biblioteca i altres béns i finança la torre campanar.
1822 Primer abandó obligat del monestir. Incendi de l’orgue, llavors situat al cor alt, amb danys a la volta del darrer tram de l’església.
1835 Mesures desamortitzadores de Mendizábal i definitiva expulsió dels monjos. El monestir és incendiat i pateix un greu espoli.
1847 Es posa a la venda el patrimoni territorial del monestir.
1857 La Comissió de Monuments de Tarragona pren les primeres mesures de conservació de les ruïnes.
1930 Creació del primer Patronat, que té com a president Eduard Toda i Güell.
1940 Es reprèn amb quatre monjos italians la vida monàstica cistercenca a Poblet.
1945 Creació de la Germandat de Poblet, que té com a primer president Felip Bertran i Güell.
1952 Retorn a Poblet de les despulles reials, recollides després de la profanació per Mn. Antoni Serret a l’Espluga de Francolí el 1837 i portades més tard a Tarragona. L’escultor Frederic Marès reconstrueix les tombes i fa nova del tot la de Martí I l’Humà.
1954 Edmon Garreta és beneït com a primer abat de Poblet després de la restauració.
1966 És acabada l’obra del palau del rei Martí, amb grans arcades interiors i una escala noble. En fou l’arquitecte Alejandro Ferrant.
1972 Restauració de la segona sala de la biblioteca, cremada al segle XVIII, a càrrec de l’arquitecte Lluís Bonet i Garí.
1977 Restaurada la Generalitat de Catalunya, el president Josep Tarradellas, president alhora de la Diputació de Barcelona, fa possible la restauració del cimbori del segle XIV i la reconstrucció i habilitació, peral seu arxiu i biblioteca, de les torres de les Armes i de Sant Esteve.
1979 S’instal·la el Museu del Monestir al palau del rei Martí.
1982 S’instal·la el Museu de la Restauració a l’antic dormitori d’ancians.
1982 La Generalitat de Catalunya emprèn l’obra de reconstrucció del palau de l’abat, destinat a acollir l’Arxiu dels Monestirs Catalans.
1983-1985 Restauració de la sagristia nova, a càrrec de l’arquitecte Joan Bassegoda. Es descobreixen les pintures de la cúpula, del segle XVIII.
1987 La congregació de la Corona d’Aragó reprèn tots els seus drets. N’és president nat l’abat de Poblet.
1989 Restauració de l’edifici de les cases noves, del segle XVIII, per a infermeria, juniorat i dormitori de la comunitat.
1991. Restauració de l’antic edifici extern de la bosseria i hospital de pobres, amb elements gòtics dels segles XIV-XVI, per a hostatgeria monàstica exterior.
(AIM)

El monestir

Planta del tercer recinte del monestir segons l’aixecament planimètric de LI. Domènech i Montaner, que publicà l’any 1925 a Història y arquitectura del monestir de Poblet.

El conjunt del monestir de Santa Maria de Poblet, en un sentit ampli, es compon de tres recintes, que responen al llarg procés cronològic de formació de les estructures monacals.

El recinte exterior és tancat per una murada, amb l’accés per l’anomenada Porta de Prades, que centra un conjunt d’edificis de factura gòtica tardana. Aquest recinte tanca un vast conjunt d’horts, vinyes i edificis de caràcter productiu, encara en ple ús, com palesa la construcció recent d’un edifici destinat a celler.

El segon recinte té l’accés per l’anomenada Porta Daurada, al costat exterior de la qual hi ha la capella de Sant Jordi, magnífica obra del segle XV de la plenitud del gòtic florit.

Capella de Santa Caterina, situada al segon recinte del monestir, edifici romànic d’extrema simplicitat que serví molt de temps com a capella de l’antic hospital de pobres.

ECSA - M. Catalán

Traspassada la Porta Daurada, hi ha una primera plaça on se situa la bosseria o hospital de pobres, les ruïnes del palau vell de l’abat i la capella de Santa Caterina. Aquest temple és un edifici d’una sola nau, rectangular, sense santuari diferenciat, coberta amb volta de canó de perfil apuntat. La porta, al mur de ponent, és resolta en arc de mig punt, emfasitzada per una arquivolta llisa, aixoplugada per un porxo, avui reduït a dos arcs apuntats, que la relligava amb l’edifici molt més tardà de l’hospital de pobres. A la façana sud s’obren dues finestres, i a la de llevant se n’obre una altra, totes de doble esqueixada i proporcions esveltes. L’estructura de la capella de Santa Caterina, extremadament simple, s’avé amb la de la Trinitat del monestir de Santes Creus, amb la de de Sant Esteve i amb la capella de la sagristia del mateix monestir de Poblet, que representen les formulacions més simples i sintètiques de l’arquitectura del segle XIII.

A llevant de la capella de Santa Caterina trobem l’anomenada Plaça Major del monestir, a la qual s’obre el tercer recinte, fortificat al segle XIV i que constitueix el nucli monàstic pròpiament dit. S’hi accedeix per la magnífica Porta Reial, flanquejada per dues torres, i per la façana barroca de l’església, que trenca el perímetre murat.

Secció transversal del monestir al sector de la capçalera, a escala 1:500, amb la sala capitular, el dormitori, la sagristia vella i la sagristia nova, segons el dibuix de LI. Domènech i Montaner publicat el 1925 a Història y arquitectura del monestir de Poblet.

El nucli monàstic de Poblet es troba totalment inclòs dins el perímetre de les muralles construïdes al segle XIV i només és trencat per l’edifici de la sagristia nova, el de les cases noves de monjos jubilats, ambdós del segle XVIII, i el pas cobert, avui ruïnós, de comunicació amb el palau nou de l’abat, construït entre els segles XVI i XVIII, a la banda sud del recinte fortificat, però dins el primer gran recinte del monestir.

La disposició de les estructures del nucli monàstic de Poblet, per la seva concepció i estat de conservació, pot considerar-se com un dels paradigmes de la tipologia monàstica cistercenca, per sobre de detalls o de la tipologia concreta d’alguns dels seus elements.

La tipologia de monestir cistercenc segueix el mateix tipus arquitectònic, centrat en el claustre, que defineix el monestir benedictí des del segle IX i que fou adoptat també, a l’alta edat mitjana, per les canòniques regulars i catedralícies. L’originalitat de la tipologia cistercenca, que la fa especialment destacable del tipus de monestir benedictí, rau en la disposició de les dependències al voltant de les galeries claustrals. En un monestir benedictí, una certa voluntat de compacitat volumètrica del conjunt fa que les dependències es disposin paral·lelament a les galeries claustrals, mentre que en el monestir cistercenc aquest criteri organitzatiu es manté en tres dels costats del claustre, on se situen l’església, la sagristia i la sala capitular en el costat de llevant, i l’ala dels conversos en el costat de ponent; però a l’ala del claustre oposada a l’església (pot ésser la nord o la sud, però generalment l’església és al nord del claustre), les dependències (cuina, refectori) se situen perpendicularment a la galeria claustral, com a elements compositivament autònoms que permeten un millor aprofitament funcional de la façana claustral i trenquen completament el perímetre exterior del clos monàstic, generant una forma extremadament complexa i articulada que s’accentua per l’allargament, en aquest direcció, dels cossos adossats a les galeries de llevant i de ponent.

Aquesta tipologia, que podem considerar com una de les característiques del monestir cistercenc (a part altres aspectes regulars i funcionals, de l’ús de cada dependència) es manifesta de manera extraordinàriament clara en el monestir de Poblet on, fins i tot, les importants transformacions sofertes en el costat de ponent per la substitució de l’ala de conversos pel cubar de l’abat Copons, i la construcció del palau reial al segle XV, no han alterat substancialment la disposició tipològica arquitectònica original, centrada pel claustre major.

Vista de l'església, amb el cimbori.

MC

Al costat de llevant del nucli monàstic, i dins el perímetre fortificat, es desenvolupen una sèrie d’estructures que integren alguns dels edificis més antics de l’establiment monàstic. A l’extrem de llevant hi ha la torre que conté la capella de Sant Esteve, de la fi del segle XII, d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil apuntat, sense santuari diferenciat, del mateix tipus arquitectònic, simple i concís, que la capella de Santa Caterina. L’accés a la capella de Sant Esteve s’efectua per la seva façana sud, on se situa el claustre de Sant Esteve, resolt amb els porxos formats per arcs motllurats, suportats per dobles columnes, que foren substituïdes per pilars motllurats. A la banda de ponent de la capella hi ha les restes d’una gran sala rectangular, allargada cap al nord, coneguda com el “Joc de Pilota”, i que havia estat destinada a infermeria. Aquesta sala era coberta amb volta de canó, probablement de perfil apuntat, i construïda amb un perfecte carreuat. És probablement la “casa de pedra”, per a la construcció de la qual Arnau de Bordells va fer una donació l’any 1163, i constituiria la primera sala de monjos on s’aplegaria la comunitat recentment establerta.

Al costat de llevant del “Joc de Pilota”, entre aquest pla i la capella de Sant Esteve, hi ha un cos d’edifici, estès entre la torre de Sant Esteve i l’anomenada torre de les Armes, amb sales cobertes amb embigat sobre arcs de diafragma, que havien estat cambres abacials al segle XIII, transformades en cambres reials al segle XIV i molt alterades posteriorment. En la part baixa d’aquest edifici es localitzaren diverses estructures, entre d’altres un porxo d’arcs de mig punt sobre pilars quadrats, que es corresponen a les construccions del primer establiment monàstic.

La relació d’aquest nucli de construccions amb el conjunt del monestir s’estableix a través de l’anomenat “claustre del locutori”, que més que un claustre es tracta d’unes galeries porxades, amb un porxo d’arcs de mig punt sobre columnes bessones que forma un pati asimètric, al qual s’obre la façana de llevant de la sala capitular, i que en la seva galeria nord s’uneix amb l’estança del locutori, que relaciona aquest conjunt d’edificis amb el claustre major i el conjunt del nucli monàstic, presidit per la gran església, al costat sud del conjunt. La situació de l’església és diferent a la de Santes Creus, Vallbona, o molts altres monestirs cistercencs, on l’església ocupa el costat nord del claustre.

L'església

Vista de la nau major de l’església, amb el cor dels monjos a la part central de la nau.

F. Bedmar

L’església és un edifici de planta basilical amb tres naus. La nau central és coberta amb volta de canó, de perfil acusadament apuntat, reforçada per arcs torals, també apuntats, que arrenquen de semicolumnes adossades als pilars, les quals presenten la base a mitja alçada, suportada per permòdols, en una solució que retrobem idèntica a l’església de la canònica de Sant Miquel d’Escornalbou. Les naus laterals són cobertes amb voltes de creueria. La nau lateral sud fou molt alterada al segle XIV, quan es va enderrocar el seu mur sud i es va ampliar l’església amb la construcció de capelles entre els contraforts exteriors. La porta de l’església s’obre a la façana oest i és precedida per un atri, cobert amb voltes de creueria, per sobre del qual hi ha un gran ull de bou que il·lumina la nau central.

Els pilars que separen les naus i suporten els arcs formers són de tipus cruciforme, complicats amb diferents ressalts, que es corresponen a un primer ordre d’arcs formers, adossats al mur, molt alts, que emmarquen les finestres de doble esqueixada que s’obren a cada costat de la nau, per sobre les cobertes de les naus laterals. Els arcs formers pròpiament dits presenten un plec i l’arc interior és suportat per semicolumnes adossades al nucli dels pilars, amb les bases sobre un petit podi, que forma el sòcol del pilar.

Interior de la nau major de l’església, amb el presbiteri presidit pel retaule d’alabastre de Damià Forment del principi del segle XVI.

ECSA - F. Bedmar

Una de les cinc capelles radials o absidioles que s’obren al deambulatori de l’església.

ECSA - F. Bedmar

Les naus desemboquen a llevant en un transsepte de la mateixa alçada que la nau central i, com aquesta, cobert amb volta apuntada. Del transsepte arrenca l’escala del dormitori, que, com a Santes Creus i altres monestirs cirtercencs, ocupa el pis de les dependències de l’ala de llevant del claustre. També és aquí on es troba el magnífic conjunt de les tombes reials que tanca els arcs de comunicació entre la nau central i els braços del transsepte. La capçalera és formada per un gran absis central on hi ha el retaule de Damià Forment, del segle XVI, envoltat per una girola coberta amb voltes de creueria, a la qual s’obren cinc absidioles semicirculars, disposades radialment, de la mateixa alçada i tipologia que les absidioles que s’obren als braços del transsepte, formant un conjunt compacte de volums semicilíndrics que emmarquen, com un sòcol, el cos emergent de l’absis central. Aquest absis adopta una forma poligonal de set cares, on s’obren finestres de doble esqueixada allargades, que s’alternen amb finestres quadrades col·locades en diagonal.

L’absis central és cobert amb una volta poligonal, amb nervis cilíndrics que arrenquen de columnes semicirculars situades als angles i que convergeixen en un nucli tòric central, que recorda molt la solució de la volta de l’absis de l’església del monestir de Sant Cugat del Vallès. El creuer de la nau amb el transsepte és resolt amb una volta de creueria, del mateix tipus que la volta absidal, i que exteriorment s’emfasitza amb l’impressionant cimbori construït per l’abat Copons, que no es reflecteix a l’interior de l’església, com tampoc s’hi reflecteix el campanar situat sobre el braç sud del transsepte o l’espadanya del braç nord.

Exteriorment, el volum de l’església es presenta molt sintètic, mancat d’ornamentació, llevat dels contraforts corresponents als arcs torals que articulen els murs, que són coronats amb un ràfec format per una motllura en cavet i un fris de peces disposades en punta de diamant, com una versió molt elaborada del fris en dent de serra, permesa per la perfecta talla dels carreus que conformen els paraments.

Interior de la nau lateral nord de l’església abacial, vista des de llevant, amb una de les portes laterals que dona al claustre.

ECSA - F. Bedmar

L’element tipològicament més singular de l’església és l’estructura de l’absis central, amb girola i capelles radials, més acostada a models d’esglésies benedictines i de peregrinació del centre i el sud de França que als models cistercencs, tot i que l’abadia de Clairvaux també va adoptar un esquema similar en la capçalera, que permet un major nombre d’altars que la solució propiament “bernadina”, que retro be m a la capçalera de l’església del monestir de Santes Creus. Per altra part, i amb independencia de la seva contextualització dins el món de les esglésies cistercenques, l’estructura de l’absis i la giròla de Santa Maria de Poblet és un exemple extremament singular en el context de l’arquitectura catalana anterior a les grans catedrals gòtiques dels segles XIII-XIV, car el tipus de girola amb capelles radials només fou aplicat, a part de Poblet, durant el segle XII, a l’església de la canònica de Sant Joan de les Abadesses, dissortadament mutilada de la seva estructura original. Els altres exemples d’esglésies amb l’absis central amb giròla, des de l’arcaic de Sant Pere de Rodes, del segle X, o la de Sant Pere de Besalú, del segle XII, són mancats de les capelles radials adossades al perímetre absidal.

El claustre

Secció transversal de l’església mirant a la part ponentina, a escala 1:500, amb el claustre i el lavabo, i alçat de l’ala de ponent del claustre i del palau del rei Martí, segons el dibuix que publicà LI. Domènech i Montaner el 1925 a Història y arquitectura del monestir de Poblet.

Al costat nord de l’església se situa el claustre major, veritable centre organitzatiu del conjunt del monestir. El claustre adopta la forma d’un rectangle irregular, amb les galeries cobertes amb voltes de creueria, tot i que sembla que la galeria sud, adossada a l’església, hagués estat coberta o iniciada amb volta de canó, solució que, o bé no reeixí o fou substituïda immediatament per les actuals voltes de creueria.

Els porxos claustrals són resolts amb un doble ordre d’arcs, molt similar al del claustre de la seu de Tarragona o de Santa Maria de Vallbona de les Monges, amb un ordre principal de grans arcs apuntats, suportats per pilars amb semicolumnes adossades, que s’omplen amb un ordre subordinat d’arcuacions, que en el porxo de la galeria adjacent a l’església són executades amb una gran fidelitat a les formes expressives de l’arquitectura romànica, amb dos arcs de mig punt, suportats per columnes. A les altres galeries, tot i mantenir el mateix sistema estructural del doble ordre, els arcs principals són coberts amb una claraboia de traceries, típicament gòtica. El claustre fou dotat d’un pis, del qual només queden permòdols que suportaven el seu embigat i les portes de diverses dependències.

Detall de la galeria meridional del claustre, adossada a l’església, la que es construí primerament.

F. Bedmar

En el claustre de Santa Maria de Poblet és on el tipus de claustre d’ordres subordinats palesa, amb més claredat, el seu caràcter de transició entre les formes romàniques, que lentament van exhaurint la seva capacitat expressiva, i les noves formes gòtiques que es van imposant. En els altres claustres del mateix tipus conservats a Catalunya (Tarragona, Vallbona) encara l’ordre interior és formulat en llenguatges romànics, com a Fontenay, però a Poblet trobem, de forma quasi paradigmàtica, la coexistència dels dos llenguatges expressius, dins un mateix concepte estructural.

El templet del lavabo

Davant de la galeria nord del claustre, enfront de la porta del refectori, es troba, com a Santes Creus, el templet del lavabo. Es tracta d’una construcció de forma hexagonal, coberta amb volta de creueria, amb les façanes resoltes com els porxos de l’ala sud del claustre, amb un doble ordre de grans arcs omplerts amb un segon ordre d’arcs de mig punt, suportats per columnes, amb el timpà perforat per obertures quadrades, disposades en diagonal. Dins el templet hi ha la gran font de les ablucions. A diferència de Santes Creus, el templet no és adossat al porxo claustral, sinó que hi és unit a través d’un tram cobert amb volta de creueria, amb els arcs dels porxos resolts amb traceria gòtica i amb una molt deficient unió amb l’estructura decorativa de les façanes del templet, prova evident que el templet fou concebut i construït en la primera fase de les obres claustrals, sens dubte, per a donar el necessari servei al refectori. Quan fou unit a la galeria corresponent del claustre, el llenguatge arquitectònic havia canviat substancialment.

La sala capitular

Sala capitular del monestir, coberta amb voltes de creueria sostingudes per columnes prismàtiques, que s’obre a l’ala de llevant del claustre.

F. Bedmar

L’ala de llevant del claustre és ocupada per la sagristia, adjacent a l’església, resolta com una sala rectangular, coberta amb volta de canó, al costat de la qual hi ha la sala capitular, d’estructura idèntica a la de Santes Creus. És resolta amb nou panys de voltes de creueria, que arrenquen de quatre columnes prismàtiques situades al centre de la sala i dels respectius culs-de-llàntia, recolzats a les parets laterals. A la seva façana de llevant s’obren tres grans finestrals, resolts en arc de mig punt, emfasitzat per arquivoltes en degradació. El tancament de l’interior és format per una tracería d’inspiració gòtica, molt primitiva. La façana que s’obre a la galeria del claustre segueix l’esquema compositiu característic d’aquest element, amb una porta central flanquejada per dues finestres geminades, que retrobem a la sala capitular de la seu de Tarragona i a la del monestir de Santes Creus, i que arrenquen d’un model ja definit a l’arquitectura monàstica del segle XI. Entre totes aquestes façanes, la de Poblet, com la de Santes Creus, representa la culminació del tipus, tant pel que fa al rigor compositiu com pel que fa a la integració dels elements decoratius.

El locutori

A la banda nord de la sala capitular hi ha l’escala d’accés al dormitori del primer pis, i al seu costat, una sala rectangular, coberta amb volta de canó, el locutori, que estableix el pas entre el claustre major i el claustre del locutori, i des d’aquí a les dependències de llevant del conjunt monàstic. A l’extrem nord del cos d’edifici de l’ala de llevant del claustre hi ha una gran sala, dividida en dos àmbits, organitzada en dues naus, cobertes amb voltes de creueria, de nervis rectangulars, suportades per culs-de-llàntia als murs i per columnes cilíndriques de capitells llisos al centre. En els murs laterals, a cada tram, s’obren finestres de doble esqueixada. Aquests dos àmbits o sales, actualment destinades a biblioteca, foren ocupats, en el seu origen, per la sala de monjos, a l’àmbit sud, i per la sala de novicis, a l’àmbit nord.

El dormitori dels monjos

El pis superior de tot el cos edificat de l’ala de llevant del claustre és ocupat pel grandiós dormitori dels monjos, una enorme sala rectangular, coberta amb embigat sobre arcs de diafragma apuntats, que arrenquen de culs-de-llàntia esculpits. L’estructura de la sala, juntament amb la del dormitori de Santes Creus, menys reeixida des del punt de vista compositiu i estructural, constitueix un dels més primerencs i millors exemples d’aquest tipus d’edifici, que es farà comú durant els segles XIII i XIV, en esglésies i sales civils gòtiques. La disposició de les finestres és del màxim interès, per tal com presenta un doble ordre, un de superior de finestres altes i grans i un d’inferior de finestres més reduïdes, i molt més nombroses, situades a nivell dels ocupants del dormitori, en una disposició molt més domèstica i funcional.

El calefactori

A l’ala nord del claustre hi ha el calefactori, una sala rectangular coberta amb volta de canó. Al seu costat es troba el refectori, una gran sala rectangular situada perpendicularment a la galeria claustral, coberta amb volta de canó de perfil apuntat, reforçada per tres arcs torals, i en la qual destaca l’escala i la trona de la lectura monàstica. Al costat del refectori hi ha la cuina, que conserva part de l’estructura del segle XIII, dins l’ampliació i la reforma que tingué al segle XVI.

Altres dependències

Finalment, l’ala de ponent del claustre, originàriament destinada a les dependències per als conversos, és la que ha sofert més modificacions, sobretot durant el segle XIV, amb les reformes de l’abat Copons, i al segle XV, amb la implantació del palau reial sobre la sala del cubar, que obligà també a convertir en pati del palau l’espai comprès entre el cubar i la muralla, al costat de la Porta Reial.

L’extrem nord d’aquesta ala és ocupat per una sala, amb el nivell del paviment molt rebaixat, dividida en dues naus per una sèrie de columnes de fust prismàtic i capitells llisos, que suporten una estructura de voltes de creueria, de nervis rectangulars, molt similar compositivament i constructivament a les sales de monjos i de novicis de l’extrem nord de l’ala de llevant. Aquesta sala, destinada inicialment, al segle XIII, a refectori de conversos, fou convertida al segle XIV en celler. Al pis superior hi ha una sala, d’estructura molt curiosa, dividida en dues naus, coincidents amb les del pis inferior, coberta amb embigat sobre arcs de diafragma i que era destinada a dormitori de conversos. Avui és ocupada pel museu de la restauració de Poblet. Al costat del celler, entre aquesta sala i el cubar, hi ha l’atri del monestir, refet per l’abat Copons al segle XIV, que el cobrí amb voltes de creueria. Aquest atri allotja la porta principal d’accés a la clausura monàstica, resolta en un auster llenguatge romànic, amb un arc de mig punt emfasitzat per arquivoltes suportades per columnes de capitells llisos.

Entre l’atri i l’església hi ha la sala del cubar, construïda al segle XIV per l’abat Copons, que transformà totalment el celler del segle XII, refet al segle XIII, moment en què potser es va destinar a sala de conversos.

Finalment, fora de l’estricta clausura, però dins del perímetre murallat, cal assenyalar, entre altres restes de dependències, una sala coberta amb embigat sobre arcs de diafragma, situada al nord de la Porta Reial, que fou un antic fora, i avui compleix les funcions de locutori.

Independentment del seu interès extraordinari com a model paradigmàtic de l’estructura d’un monestir cistercenc, sens dubte, un dels més ben conservats, el monestir de Santa Maria de Poblet representa, potser més que cap altre conjunt monumental, l’esgotament de les formes expressives dels llenguatges arquitectònics romànics i la seva substitució per les noves formulacions, formals i constructives, de l’arquitectura gòtica, manifestades ja en les obres del segle XIII al monestir i plenament desenvolupades, com a llenguatge dominant i exclusiu, en les reformes del segle XIV. (JAA)

Portada

Coronant la portalada romànica oberta al mur de ponent que dona accés a l’interior de la basílica del reial monestir de Poblet es troba un timpà policromat de pedra calcària del país que fa 1,27 × 3,10 × 0,42 cm.

És d’estructura quasi semicircular i mostra a la part central la imago clipeata envoltant el monograma cristològic i inscrivint una altra rota, la qual allotja al seu interior l’Agnus. Els espais laterals del timpà són ocupats per una llegenda al·lusiva a la segona consagració de la referida església monacal. Aquest frontis es troba definitivament situat al seu lloc originari des del 1961. Però cal considerar que en un moment donat del segle XVIII es va treure de l’emplaçament primitiu —porta d’ingrés a l’església— i fou encaixat a la paret del creuer, sobre la portalada que precedeix a l’accés a la sagristia nova (Altisent, 1974, pàg. 512). La superfície de l’esmentat timpà fou pintada de color blau cel i a sobre, en lletres capitals grogues ombrejades en negre, s’explana la llegenda llatina. Tota la policromia que exhibeix s’ha de datar a les acaballes del 1695, any de la inscripció. S’ignora fins a quin punt es va veure afectat per l’incendi que va patir el cor el 1575 i que va obligar a una nova consagració de l’església, segons la inscripció llatina que diu que la basílica en honor de la Mare de Déu en el seu títol de l’Assumpció, fou consagrada el 13 de novembre de 1695, dia del Patrocini de la Mare de Déu, per Josep de Llinàs, arquebisbe de Tarragona i primat de les Espanyes, essent abat Pere d’Albert, rei d’Espanya Carles II i papa Innocenci XII:

ANNO MDCX.V. FELICITER GOBERNANTIBUS APOS-TOLICAM / S)EDEM INNOCENTIO XII PONTIFICE OPTIMO / MAXIMO. HIS PANIARUM, NOVIQUE MUN- / Dl IMPERIA CATHOLICO CAROLO II. PONTEN- / TISSIMO, AC DESIDERATISSIMO: HOC SACRU(M)- / REGIUMQUE ARCHI-COENOBIUM ABBTE / ILLUSTRI D.D. F. PETRO DE ALBERT ILUSTRISSI- / MUS ET REVERENDISSIMUS D.D. F. IOSSEPHUS DE LINAS, / EX SACRO, REGALIQUE OTDINE B. MARIAE DE MER- / CEDE REDEMTIONIS CAPTIVORVM, ARCHIEPISCOPUS T(A)- / RRACONENSIS, HISPANIARUM PRIMAS, BASILICAM HANC (IN) / HONOREM BEATISSIMAE VIRGINIS DEI GENITRICIS MAR(IAE) / SUB ASSUMPTIONIS TITULO, IDIBUS NOVEMBRIS (DIE EIUSD(EM) / VIRGINIS MATRIS PATRO-CINII AUSPICATISSIMO) CONSECRAVIT.

Sota la llegenda apareixen sis rúbriques d’entrellaç, pintades amb els mateixos colors de les lletres, i disposades al llarg del fistó groguenc que voreja l’aresta inferior de la llinda. La policromia de base i la de les lletres es conserva en un estat força precari que en dificulta molt la transcripció. La que hem referit mostra algunes variants respecte a la que feu el P. Jaume Finestres, monjo de Poblet. A més, val a dir que el timpà es veu mutilat a la part superior dreta i ha desaparegut també l’encapçalament de la llegenda que el predit autor pogué veure a causa dels diferents trasllats i emplaçaments que patí aquest frontis (FINESTRES, 1753-65, Lib. III, pàg. 139).

Timpà policromat situat a la portalada romànica que dona accés a l’interior de l’església després de l’atri d’entrada i que presenta una interessant i particular iconografia amb simbolisme cristològic-trinitari: la imago clipeata que allotja el monograma de Crist i l’Agnus Dei.

ECSA - F. Bedmar

Deixant de banda la transcripció, l’element ornamental més atractiu de l’esmentat frontis és el conjunt esculturat compost per la imago clipeata que allotja el monograma cristològic i l’Agnus Dei. Foren realitzats en baix relleu i mostren una policromia prou matussera, probablement afegida el 1695.

Al nostre entendre, les esmentades figures ens situen davant d’un símbol cristològic trinitari. El primer element a considerar des d’aquest supòsit és la rota que envolta el monograma de Crist. Es tracta d’una figura circular que per si mateixa és l’al·legoria de la perfecció de l’Esser Suprem i de la Trinitat. Ambdós conceptes foren utilitzats, respectivament, a l’antiga Grècia —entre d’altres cultures— i en els tractats o els sermons dels Sants Pares sobre la Trinitat (vegeu: Obras de San Buenaventura, V, Madrid 1966, B.A.C., núm. 36, pàg. 150). D’altra banda, els vuit raigs que té la rota també simbolitzen una realitat transcendent: és prou coneguda la càrrega simbòlica del número vuit amb relació a l’eternitat i la nova vida (vegeu: Obras de San Ambrosio, I, Madrid 1966, B.A.C., núm. 257, pàg. 238). No es pot oblidar la significació còsmica o solar del cercle: la litúrgia anomena Crist sol invictus. El fet és que des del segle IV el monograma de Crist era envoltat sovint o bé pel cercle, o bé per una corona triomfal. La referida simbologia és interpretada al timpà de Poblet mitjançant la reproducció d’una roda de carro metàl·lica feta de vuit raigs iguals que s’eixamplen cap al punt d’unió amb la llanta; tota ella mostra perimetralment el característic rinceau, tema floral molt utilitzat com a recurs decoratiu dins l’art romànic català. Fou laborat virtuosament a la talla baixa i al bisell.

La disposició de les lletres gregues als raigs de la roda remarca —al nostre entendre— el caràcter cristològic trinitari d’aquest monograma. Als raigs verticals es veuen els signes P (rho), O (omega), S (sigma), que poden representar el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. Des d’aquesta interpretació, fóra evident l’anomenada “processó trinitària”: Déu Pare (P) que engendra el Fill (O) i d’ambdós procedeix l’Esperit Sant. Als raigs horitzontals figuren les lletres A i O —primera i darrera lletra de l’alfabet grec— que simbolitzen Crist com a principi i fi de la història humana. Aquestes lletres s’utilitzaren des de l’època paleocristiana a l’hora de representar la creu o el làbar, en relleus, miniatures o objectes d’orfebreria.

Al bell mig de la roda apareix la figura de l’anyell en baix relleu, sobre un cercle policromat en terrós fosc i blau. L’Agnus Dei és orientat vers l’esquerra i amb la testa girada cap enrere; duu nimbe groguenc i sosté una creu patriarcal rere el seu cos, proveïda d’una llarga vara i enlairada amb la pota davantera replegada. L’abundós pelatge és marcat a base de flocs orientats cap avall i amb la punta ondulada. Es tracta d’un baix relleu molt acurat —com tot el conjunt de la roda— on la policromia posterior enfarfega el minuciós detallisme amb què fou cisellat. La incorporació de l’Agnus Dei al monograma cristològic trinitari no va ser aliena a la iconografia romànica. Cal dir que és un dels símbols de Crist més conegut i utilitzat; expressa l’aspecte triomfant i gloriós en el seu sacrifici, representat per la creu que porta com a signe de mort i nova vida. No es pot oblidar que a l’Antic Testament l’anyell era l’animal de sacrifici per excel·lència i l’antecedent tipològic de la mort de Jesucrist. Aquest símbol és observable també a la imago clipeata que hi ha al timpà de l’església de San Pedro el Viejo (Osca), que el considerem l’exemplar més paral·lel al nostre —excepció feta dels àngels i de la llegenda que acompanyen la roda—. Un altre anyell incorporat al monograma de Crist figura al registre superior del timpà que es conserva sota el porxo de l’església parroquial d’Armentia (Alaba), on la rota és flanquejada per les figures de sant Joan Baptista i Isaïes, exhibint en llurs filacteris les paraules “Ecce Agnus Dei” i “Sicut ovis”, que expressen la missió redemptora anunciada pels precursors (Jn. 1,29 i 36) i la mansuetud del Salvador immolat a la creu, ja augurada pel profeta (Is. LIII, 7).

Des d’aquesta interpretació es pot considerar la imago clipeata del timpà romànic de Poblet com un monograma cristològic trinitari. En efecte, el Fill és assenyalat mitjançant l’alfa i l’omega disposades al diàmetre horitzontal de la roda; i la Trinitat a través de les lletres que es representen al diàmetre vertical: la rho, a causa del seu grafisme, coincideix amb la pe, i com a tal s’identificaria amb el Pare; l’omega podria fer referència al Fill com a plenitud de la història, i la sigma seria la essa inicial de Spiritus que serviria per a distingir l’Esperit Sant. Això permetria la doble interpretació semàntica d’aquest monograma. (AMS)

Escultura

El monestir de Poblet conserva alguns exemples d’escultura romànica tardana que podem localitzar a l’ala meridional del claustre major, que està tocant al mur nord de la nau de l’església, i en diverses dependències monàstiques que es troben al voltant d’aquest claustre. Dins aquest grup podem incloure part dels capitells i les claus de volta de la sala capitular, els capitells del lavatori dels monjos, els capitells-mènsula del dormitori dels monjos i alguns dels capitells del claustre que es troba entre el claustre major i la infermeria, com també d’altres restes disperses i poc significatives o molt malmeses. D’entre aquestes darreres tan sols s’han de destacar els elements escultòrics de la portada d’entrada al claustre que es troba a l’atri, entre el refectori dels conversos i el celler.

Capitells de la galeria meridional del claustre

El claustre major, del qual no posseïm una documentació prou exacta sobre la seva construcció, sembla que va ser concebut i dissenyat en el seu pla general durant el regnat d’Alfons II (1154-1196), juntament amb les dependències claustrals, però la seva bastida es prolongà durant tot el segle XIII (DOMÈNECH I MONTANER, 1925, pàg. 179). L’ala que ens interessa és concebuda de manera diferent que les restants, que ja es poden considerar plenament gòtiques. La conformen set grans arcs apuntats de descàrrega separats per pilars amb columnes adossades, en els quals s’inscriuen arcs de mig punt aparellats suportats per columnes bessones amb capitells dobles. És en els capitells de les columnes adossades als pilars, en els dels arcs de mig punt i en algun dels cimacis on trobem un interessant grup d’escultures. Aquest conjunt es complementa dins el mateix claustre amb els capitells esculpits que localitzem en el lavatori dels monjos, els arcs del qual segueixen la mateixa estructura que els de l’ala meridional, i amb els capitells del claustre que hi ha entre la sagristia i la infermeria.

Tot seguint els dictats de sant Bernat, la figuració és gairebé inexistent en tots els exemples ornamentals de Poblet, i del tot en els capitells del claustre i del lavatori. Pel que fa a la decoració escultòrica, J. Puig i Cadafalch va classificar-la en quatre grans grups, però nosaltres creiem, tot i que ens sembla força encertada aquesta divisió, que es pot simplificar per tal de facilitar la lectura del conjunt (Puig i Cadafalch, 1954, pàg. 121). D’aquesta manera, pensem que hi ha tres grans grups, el primer englobaria tots aquells capitells que presenten formes vegetals, el segon els entrellaçats i el tercer, que trobarem a la sala del capítol, seria format per les claus de volta que presenten decoració figurada. Alguns historiadors, en analitzar els capitells d’entrellaç i constatar la forma i l’estructura de les cistelles que s’adapten perfectament a la forma del capitell, han volgut cercar un sentit simbòlic en el joc de paraules Cistelleria-Cîteaux-Cister.

Dues parelles de capitells de la galeria meridional del claustre: la primera amb senzilles fulles de llorer treballades en baix relleu, i la segona amb fulles d’acant de factura més elaborada.

ECSA - F.X. Mingorance

El primer grup es pot dividir, a la vegada, en dos. En primer lloc, ens trobem amb un important nombre de capitells amb fulles de lliri d’aigua i altres amb fulles d’acant. La major part dels que tenen fulles de lliri d’aigua responen a un model força senzill, en el qual les fulles apareixen simplement escairades amb baix relleu, cenyint-se perfectament a la cistella del capitell, quasi sense sobresortir. També són força senzilles pel que fa al treball que presenten, les fulles amb un nervi central i un que recorre tot el seu perímetre. Només hi ha dos capitells que presenten un treball més elaborat, el primer amb unes pinyes i unes boletes petites que es troben entre les fulles superiors, i el segon amb un nervi central perlejat i amb boletes entre les fulles superiors. Malgrat la senzillesa de la majoria d’aquests capitells, el resultat és força elegant i sobri, com a resultat d’un treball molt acurat i rigorós.

L’artista es llueix més en els capitells de fulles d’acant que, tot i ser també força austers, permeten un treball més vistós que els de fulles de lliri d’aigua, tenint en compte que la distribució és la mateixa en tots dos casos. Entre els de fulles d’acant, n’hi ha de dos tipus, els que presenten fulles compostes per diversos folíols lligats per un nervi central i altres de més complicats en què les fulles es distribueixen simètricament partint d’una central a la qual emmarquen. Aquests darrers presenten un treball molt més complex que la resta de capitells, les fulles són molt més carnoses i prominents respecte la cistella. Es podria pensar fins i tot en el treball d’un altre mestre, tot i que les difèrencies poden venir marcades també per la pròpia naturalesa dels capitells.

Tres capitells de columnes adossades a un dels pilars de la galeria meridional del claustre que palesen alguns dels elements ornamentals més característics de l’escultura de Poblet: els dos primers amb decoració d’entrellaçats, i el darrer amb les tradicionals fulles de llorer amb boles a la part superior.

ECSA - F.X. Mingorance

Els darrers capitells que trobem són els d’entrellaçats que només apareixen a l’ala meridional del claustre, i no en el lavatori. Són precisament aquests els que en alguns casos recorden el treball de la cistelleria i que han fet pensar en una relació amb el Cister, a la qual ja hem al·ludit. No obstant això, pensem que aquesta teoria no és gaire encertada atès que trobem aquesta tipologia ornamental en altres llocs que no tenen cap relació amb l’orde cistercenc, com ara el claustre de la catedral de Tarragona. Alguns dels capitells tarragonins estan estretament relacionats amb els del claustre de Poblet (Camps, 1988, pàg. 140). Dues són les formes en què es presenta l’entrellaçat d’aquests capitells, una la que hem citat en forma de treball de cistelleria, i una segona que estaria més en la línia del claustre de Tarragona i d’influència francesa de manera llunyana i que trobem en alguns capitells i alguns cimacis del claustre. A diferència del capitells vegetals que es conserven quasi en la seva totalitat en molt bon estat, en el cas dels d’entrellaç hem de lamentar que molts es troben molt deteriorats i malmesos, fet que ens impideix en moltes ocasions d’observar amb tota claredat l’acurat treball que presenten.

Quant a influències, sembla més clar que el taller que treballà a la seu de Tarragona està molt relacionat amb el que ho feu al monestir de Poblet. Les relacions formals i estilístiques es palesen en molts capitells d’ambdós claustres. Ja J. Gudiol i Ricart assenyalà el parentiu entre aquestes dues obres i d’altres que donaren com a resultat un cercle que, si bé fou bastant local, exceptuant algun cas molt concret, sí que va tenir una personalitat pròpia. Aquest cercle seria format en un principi pel claustre de la catedral de Tarragona, parts dels de Poblet i del monestir femení de Vallbona de les Monges, la portada de l’església del Pla de Santa Maria, i les capelles de Santa Tecla la Vella i Sant Pau del Seminari a la mateixa ciutat de Tarragona (Gudiol i Ricart, 1948, pàg. 106).

Capitell i cimaci de la galeria meridional del claustre que presenten una rica decoració vegetal formada per tiges estriades i entrellaçades, palmetes i pinyes.

ECSA - F.X. Mingorance

Posteriorment s’ha anat matisant aquesta llista i s’hi han afegit noves obres que no foren incloses en un primer moment. Així, s’hi ha afegit l’església de Sant Miquel de Montblanc, alguns elements que es poden localitzar en les parts més primitives del veí monestir de Santes Creus (Carbonell, 1974, pàg. 22), i ressaltat l’obra del frontal de Sant Pau i Santa Tecla de la catedral de Tarragona (Camps, 1988, pàg. 136), considerada avui en dia com una de les peces fonamentals de l’escola de Tarragona. Més darrerament s’ha sumat a aquesta llista una obra més: una peça del monestir de Sant Cugat del Vallès, la més apartada del focus de Tarragona (Español, 1988, pàgs 93-94).

Aquesta relació directa amb la catedral de Tarragona no ens ha de sobtar malgrat la diferent naturalesa d’ambdós edificis, atès que un dels pocs documents fiables que posseïm sobre el claustre de Poblet és una cessió realitzada per l’arquebisbe de Tarragona, Pere d’Albalat, al monestir de Poblet. Segons aquest document, l’arquebisbe cedí els delmes i les primícies que li pertocaven en alguns indrets que es trobaven sota el domini del cenobi, i que estaven enclavats dins la seva diòcesi, per a la construcció de la sagristia, la sala capitular, el locutori, el noviciat i el dormitori, datat l’any 1247 (Altisent, 1974, pàgs. 163-164). A més, des de molt lluny s’ha ressaltat l’arquitectura del claustre tarragoní com una obra conceptualment i estructuralment molt lligada als models cistercens com ara Fontfreda, monestir del qual depenia directament Poblet (Cirici, 1977, pàg. 25).

La decoració dels capitells de la sala capitular segueix, en línies generals, les pautes i els models emprats en l’ala meridional del claustre major i el lavatori, però són d’especial interès les claus de volta. A diferència de la resta de la decoració esculpida de Poblet, en aquest cas l’artista es permet introduir figuració. Aquest fet s’explica molt probablement si pensem que l’obra de la sala capitular es realitzà anys després que la de l’ala meridional del claustre, com es desprèn de la documentació conservada i que se situa gairebé tota entre el 1247 i el 1249 (Altisent, 1974, pàgs. 163-164). Els temes que trobem representats a les quatre claus de volta que tenen figuració són Déu en Majestat, la Mare de Déu de la Llet, Sant Miquel i un calvari.

La primera presenta la figura de Déu en Majestat, entronitzat, coronat i nimbat, que apareix envoltat pel tetramorf. La segona mostra la Verge Maria entronitzada abraçant el Nen, que apareix assegut sobre la seva cama esquerra, mentre amb la mà dreta sosté unes fulles o feix vegetal. La tercera presenta l’arcàngel sant Miquel que sosté amb la mà esquerra la balança i amb la dreta un llibre (Español, 1988, pàg. 94). Finalment, hi ha un calvari en el qual l’escena se centra en la figura de Crist en la creu, clavat amb quatre claus i flanquejat per la Verge, a la dreta, i sant Joan, a l’esquerra, tot sobre un fons vegetal (Español, 1988, pàgs. 92-95).

Si com vèiem abans en parlar del claustre major i del locutori, les relacions amb Tarragona eren evidents, quan s’analitzen detingudament aquests exemples en què apareix figuració, les relacions són innegables. A partir de l’estudi abans esmentat de F. Español, ha quedat prou clar que l’obra de l’anomenat per l’autora “Mestre del frontal de Santa Tecla” i el seu cercle és la font d’on va beure el taller que treballà al monestir de Poblet ateses les coincidències iconogràfiques i formals que presenten. La distribució del tetramorf al voltant del Déu en Majestat de la clau de volta és idèntica a la que trobem en la portada del claustre tarragoní; la Mare de Déu de la Llet és asseguda en un setial que presenta potes de fèlids, de la mateixa manera que apareix al faldistori de sant Pau al frontal de Santa Tecla; a més, té dos paral·lels claríssims a l’església del Pla de Santa Maria i a Sant Cugat del Vallès, obra que malgrat la llunyania s’ha inclòs darrerament dins el cercle de Tarragona. És molt evident que el mestre que va realitzar aquestes obres és el mateix i que es va dedicar a repetir exactament el model en totes tres obres (Español, 1988, pàg. 93). Finalment, l’escena del calvari de Poblet presenta unes similituds molt clares amb dues obres de la seu tarragonina: el calvari de marbre que trobem sobre l’anomenada porta del fossar, que sembla obra directa del mestre del frontal de Santa Tecla; i una crucifixió que apareix al pilar de l’angle nord-oriental del claustre (Español, 1988, pàgs. 92-95).

Mènsules

Una de les mènsules del dormitori dels monjos amb motius d’entrellaçats, la datació de les quals s’ha de situar a la segona meitat del segle XIII.

ECSA - F.X. Mingorance

També s’han inclòs dins les escultures romàniques tardanes del monestir de Santa Maria de Poblet les mènsules del dormitori dels monjos. Es tracta d’un conjunt important de peces en què trobem motius d’entrellaç i algunes figuracions zoomòrfiques. Les dades de què disposem sobre la construcció de la sala capitular i de la sagristia fan pensar que ambdues es van acabar als voltants del 1250. Evidentment, la construcció d’aquest dormitori, que es troba al damunt, fou posterior. Això ens porta, com a mínim, a una cronologia que ultrapassa aquesta data. Malgrat que la temàtica ornamental que sovint trobem és fidel als models romànics, creiem que la manera de tractar-los o la seva traça i la seva datació ens porta a situar-les com a obres primerenques del gòtic o més aviat com a escultures romàniques d’inèrcia, en les quals artistes que cronològicament es trobarien dintre del període gòtic continuen utilitzant formes romàniques que perviuen, però fora ja de la cronologia que emmarca aquest treball.

Capitells de la portada d'accés al claustre

Quant als capitells de la portada d’accés al claustre, el seu estat de conservació, sobretot a la part esquerra, no permet cap hipòtesi definitiva tot i que, per la seva temàtica vegetal i la seva traça, es poden incloure dins el treball del taller actiu a l’ala meridional del claustre.

De tot el que hem vist es desprèn que el taller que treballà a Poblet era d’una gran qualitat, com correspon a un cenobi de la seva categoria. L’obra escultòrica de Poblet que pot considerar-se romànica tardana és la que trobem en els capitells i els cimacis de l’ala meridional del claustre i de la seva portada d’accés, els capitells del lavatori, alguns capitells i les claus de volta de la sala capitular i alguns capitells del claustre que es troba darrere de la sagristia. Del punt de vista estilístic i formal, depèn directament del taller que treballà a la seu tarragonina i que escampà el seu estil per diverses obres de les darreries del període romànic. Aquestes estarien formades per la catedral de Tarragona com a centre precursor i parts de l’escultura que trobem als monestirs de Poblet, Vallbona de les Monges, Santes Creus i Sant Cugat del Vallès i la de les esglésies del Pla de Santa Maria, Sant Miquel de Montblanc, l’hospital de Santa Tecla de Tarragona, entre d’altres, com les més significatives.

Cronològicament disposem, com hem dit abans, de poques dades documentals, però el fet de poder contextualitzar l’obra amb els seus models i paral·lels ens permet datar l’escultura romànica de Poblet entre el principi i la meitat del segle XIII. Segons F. Español, l’edificació de la sala capitular s’hauria de situar al voltant del 1250 (Español, 1988, pàg. 93). Aquest fet, i les petites diferències en els treballs d’alguns capitells, ens porten a pensar en el treball d’un taller amb diferents mestres que hi treballarien al llarg dels cinquanta anys que aproximadament durà la realització d’aquestes escultures. (FXMR)

Altar

Rètols en paper o pergamí corresponents a diverses bossetes que contenien relíquies trobades en el reconditori de la columna central que sostenia l’ara de l’altar major de l’església.

ECSA - F. Bedmar

En el reconditori d’una de les tretze columnes sobre les quals recolzava l’ara de l’altar major de l’església de Poblet, va ser trobat l’any 1965 un petit vas de vidre amb relíquies. La columna, que ocupava el lloc central de l’ara, unia junt amb altres vuit columnes dues lloses horitzontals quadrades de pedra: una descansava directament sobre el terra i l’altra sostenia pel mig la mesa. La columna, sense base ni capitell, tenia una cavitat a la part superior de 7 cm de profunditat per 7 cm d’amplada de boca; el forat es tancava amb una capa de cera que s’encaixava mitjançant una ranura (vegeu Altisent 1982, pàgs. 165-192).

A l’interior s’hi trobà un vas de vidre bufat que data probablement del segle XIV. El vas contenia un tros de teixit, de forma irregular (27 × 21 cm aproximadament), lligat en forma de bossa que al mateix temps guardava vint-i-quatre farcellets. Aquests eren senzillament trossos de teixit nuats amb un cordill que embolcallaven les relíquies i un rètol en pergamí o paper amb una inscripció que explicava el seu contingut.

Columna central que sostenia l’ara de l’altar major que té a la part superior una cavitat on s’estotjava un vas vidre amb vint-iquatre farcellets amb relíquies.

ECSA - F. Bedmar

Fragment d’un teixit oriental que embolcallava la relíquia De monumento Lazari i que mostra part de la figura d’un quadrúpede.

ECSA - F. Bedmar

Potser una de les relíquies més interessants és la que porta el nom de De monumento Lazari, que estava embolcallada per un fragment de teixit oriental, encolat per la part de darrere. Segons la tradició, Llàtzer tingué la seva tomba a Autun, però el teixit hispano-àrabic que allà es conserva no concorda amb el de Poblet, i tot fa pensar que és fruit de l’intens comerç de teixits orientals que es desenvolupà durant tota la baixa edat mitjana.

El tipus de lletra de les inscripcions permet datar les relíquies en un període cronològic que oscil·la entre el final del segle XII i el segle XIV. Malgrat que no es conserva cap notícia documental que atesti la data de consagració de l’església i de l’altar, la construcció de l’església devia estar acabada, en el seu conjunt substancial, cap al 1200 i per tant la consagració de l’altar podia haver estat realitzada al final del segle XII o potser l’any 1200.

Ignorem si l’ara d’altar procedia d’una capella provisional anterior, o bé si, per contra, serví des del seu inici com altar major; tanmateix, sembla clar que des de la seva consagració es col·locaren les relíquies dins la cavitat de la columneta. A partir de la datació que ofereix la paleografia, les relíquies foren introduïdes a la columna en diferents etapes, les primeres serien contemporànies a la consagració de l’altar i la resta s’afegirien successivament, com ja està documentat en altres indrets. Un grup important de relíquies sembla correspondre a la mateixa cronologia, tal com demostra l’ús de paper, el tipus de lletra semblant, que podria ser de la mateixa mà, i altres particularitats que probablement cal situar vers el 1300. La darrera relíquia introduïda fou la de sant Francesc d’Assís, al segle XIV. (AAA)

Excavacions arqueològiques

Durant els darrers trenta anys s’han portat a terme al monestir de Poblet diverses excavacions arqueològiques que han afectat diferents àmbits del conjunt monumental. Als anys seixanta s’hi realitzaren unes cales arqueològiques a càrrec de J. Vives i G.M. Gibert al sector de les cambres reials, al nord-est de la capçalera de l’església abacial. Els resultats d’aquestes excavacions van fer suposar que el cenobi es trobava sobre una mansio de la via romana Tàrraco-Ilerda. L’aparició, en un sondeig a la construcció cistercenca anomenada el “Joc de Pilota”, antigament refetor de la carn i infermeria, d’un suposat paviment d’opus testaceum, juntament amb alguns fragments de terrissa romana i els fonaments de l’obra medieval, interpretats com construcció romana, influïren en aquesta asseveració.

A partir d’aquests descobriments al “Joc de Pilota”, els erudits J. Vives i G.M. Gibert interpretaren les construccions entre la torre de les Armes i la capella de Sant Esteve com restes d’època baix imperial romana, visigòtiques i alt-medievals o mossàrabs. Les estances II, III i IV, trobades en l’excavació, es dataren en el període visigòtic, quan corresponen a la cripta de la capella de Sant Esteve, la base de la torre de les Armes i una construcció subterrània annexa al pou, possiblement relacionable amb les conduccions hidràuliques del monestir. La sala V, sota les cambres reials, i els seus finestrals, es dataren vers el segle X sense donar una argumentació sòlida. Ambdós estudiosos basaven la seva teoria en l’existència de troballes de superfície, com diferents materials ceràmics d’època romana, un suposat frontis de sarcòfag visigot, dos capitells igualment “visigots”, un fragment de marbre esculturat datat al segle VII i la figura d’un orant o un guerrer cisellat en un bloc de pedra.

Una bona part dels interrogants sobre aquest sector van poder ser resolts gràcies a una nova excavació de l’anomenada nau del “Joc de Pilota” o infermeria del monestir de Poblet. Aquesta intervenció arqueològica, que tingué lloc al juny del 1995, anà a càrrec de l’empresa CODEX i fou dirigida per qui signa aquestes ratlles per encàrrec del Servei d’Arqueologia de la Generalitat. Malgrat les hipòtesis formulades per J.Vives i G.M. Gibert als anys seixanta, es va poder observar com la nau de la infermeria és una obra del segle XII bastida amb uns potents murs de carreus sobre una fonamentació de maçoneria lligada amb morter de calç. El desnivell natural del terreny va ser superat amb diferents abocaments de terres un cop bastits els murs. Quant al suposat opus testaceum, es va detectar àmpliament en les restes del paviment original de la nau, del segle XII. Es tracta d’un opus signinum, o similar, consistent en una capa de preparació de graves, una segona de morter de calç i bocins de terra i pedra, i una tercera, ja superficial, amb força bocins de ceràmica, que li donen la seva especial característica. Aquest tipus de pavimentació de clara tradició romana es documenta en altres excavacions d’edificis medievals, com en l’església de Sant Miquel del Pla de Tarragona. Quant a les evidències anteriors a la fundació del monestir, no hi ha cap dada que faci pensar en algun precedent romà, visigot o alt medieval. L’observació directa de les estructures de la zona de la torre de les Armes i la capella de Sant Esteve desmenteix les suposicions de Vives i Gibert. Resta clar el seu caràcter plenament cistercenc. La troballa de materials arqueològics romans es deu molt probablement a l’existència d’una estació arqueològica d’aquella època, encara per situar correctament.

Al març del 1988 es va realitzar una intervenció arqueològica d’urgència a l’antiga bosseria i hospital de pobres i pelegrins del monestir a càrrec del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. L’excavació de l’hospital de pobres va permetre conèixer-ne l’estructura constructiva. Es tractava d’un edifici amb un perímetre exterior de 98 m (10 m d’amplada per 39,2 m de llargada a la banda est i 38,7 m a l’oest) i un perímetre interior de 92 m amb un gruix de murs de gairebé 1 m. L’espai interior era subdividit per deu arcs de diafragma. Durant les excavacions es localitzaren el basament de sis d’aquests arcs, separats entre ells per 2,8 m, excepte el darrer, que no era equidistant al mur nord. Aquesta estructura d’arcs de diafragma sustentaria una coberta de dos vessants. També es va localitzar un paviment de picadís, que es podria prendre com l’original. L’edifici va ser afectat per un incendi el 1594, perceptible encara durant l’excavació.

L’any 1992 el Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya va realitzar uns sondeigs arqueològics a la sagristia vella del monestir, al cantó sud de la sala capitular. Es va obrir una cala davant la porta i una altra al costat del finestral que dona a la clausura. Hom va poder descobrir en la segona cala un paviment enllosat a 1,6 m de fondària i al costat de la porta tres graons que cal relacionar amb el paviment esmentat. Aquestes estructures es daten en el moment constructiu de la sagristia (segle XIII) i s’amortitzaren al segle XVII.

Finalment hem de fer esment de les excavacions a l’anomenat cubar de l’abat Copons, entre els mesos de desembre del 1994 i gener del 1995 a càrrec de l’empresa CODEX per encàrrec del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. La intervenció, dirigida per l’autor d’aquest article, va permetre de documentar les fases constructives dels segles XII i XIII. L’edifici que coneixem com “sala del cubar”, tal l’esmenta la documentació medieval, correspon, d’acord amb el pla cistercenc, amb l’espai dedicat al celler, i al damunt hi hauríem de situar el dormitori de conversos. La primera referència al celler del monestir és l’esment de l’ostium cubarii l’any 1184. Durant el mandat de l’abat Copons (1316-1348) es va aixecar l’actual nau del cubar. Aquestes activitats arqueològiques no van permetre de descobrir cap vestigi anterior a la fundació de Poblet. Es va localitzar, suposadament dels segles XII i XIII, una estructura de planta més o menys quadrangular en forma de pou o similar, la funcionalitat de la qual se suposa ara per ara relacionada amb el possible celler d’aquella època. El resultat de l’excavació del cubar fa pensar que la susdita part del monestir restà interrompuda. En efecte, si bé es van poder documentar els murs oest i nord del celler anterior a l’actual (UE 302), l’obra es va interrompre de manera que mai no es va acabar de construir. Ja del segle XIV es documentaren les obres del cubar fet construir per l’abat Copons. (JJMB)

Esteles funeràries

El monestir de Poblet conserva entre els seus murs un dels conjunts més importants d’esteles funeràries medievals, un total de vuitanta-sis peces, entre senceres, bocins i fragmentades. S’haurien de datar en un període que oscil·laria entre el segle XII, fundació del monestir, i especialment construcció de l’església major, i la segona meitat del segle XIV, amb l’obra de la muralla de Pere III. La majoria de les peces es va descobrir arran de la restauració de la muralla que el rei Pere III va fer construir al voltant del recinte monàstic; altres, però, ja eren conegudes d’antuvi (Cabestany, 1982b).

Cal suposar que eren senyals dels enterraments dels religiosos, i dels laics relacionats amb el monestir. Encara que no hi hagi dades que les relacionin amb els conversos, no és descartable la possibilitat que algunes de les peces fossin els seus enterraments. Possiblement moltes de les esteles siguin dels familiars de Poblet.

Aquestes persones es donaven al monestir sota la fórmula de traditio corporis et animae. Continuaven fent vida en el món i, si s’esqueia, professaven obediència a l’abat. En canvi rebien les oracions de la comunitat de l’orde, la garantia de sepultura i sufragis en el monestir i a vegades la manutenció de la vídua i dels fills. Sembla que bona part del patrimoni de Poblet es va crear a partir d’aquesta relació, ja que en professar es realitzava una ofrena. Aquest vincle no va ser privatiu de la noblesa relacionada amb el monestir, sinó que es van mantenir fortes relacions amb petits menestrals, artesans i propietaris, tal com palesa la documentació. Així, en el monestir hi hauria un cementiri dedicat als familiars o els laics en general. La tradició de la casa el situa a l’est del dels monjos, que era ubicat al voltant de l’absis de l’església major, mentre que el cementiri dels conversos era al costat de la nau sud (Altisent, 1974, pàgs. 98-99).

Procedents del cementiri hi ha també un important conjunt de vasos funeraris, sarcòfags i osseres, a més de les esmentades esteles funeràries. Totes aquestes obres van patir un greu trasbals al segle XIV, ja que la construcció de la muralla va afectar el fossar del cementiri de manera que les esteles, si més no la seva majoria, així com els sarcòfags es van encastar al parament del seu mur. Altres sarcòfags es van traslladar a altres punts de la casa.

La majoria de les esteles es troben en un estat fragmentari, gairebé cap no conserva el peu, possiblement escapçat en reutilitzar-se en l’obra de la muralla. Tipològicament, es tracta d’esteles funeràries discoïdals, llevat del cas de peces de cap octogonal, una sense coll o discoide i una de calada. Són principalment decorades per ambdues cares, en una una creu i en l’altra un motiu heràldic, geomètric, signe d’ofici o una altra creu. Els motius decoratius es poden classificar en diferents grups. Entre les creus (Menchón, 1990, pàgs. 155-176), cal esmentar la creu grega que apareix nuada i amb poms als braços o amb les puntes agusades. No manquen els casos en què la creu s’uneix a l’orla o la bordura que la decora formant la figura de la bordura creu amb varietats diverses. També hi ha creus bordonades, ancorades, trilobulades, esbrancades i floronades o flordelisades, i creus patents de braços rectes.

Pel que fa a les creus de costats curvilinis cal destacar les florençades, en losange, patents perlejades i un important conjunt de creus d’Oc.

Entre les decoracions geomètriques (Menchón, 1989, pàgs. 33-53) tenim hexapètales, entrellaços o l’estel de sis puntes. Els signes d’ofici o les armes parlants es representen amb el cisellat d’eines com ara ferradures, martells de ferradors, tenalles que poden indicar l’ofici del ferrer. El calçat es documenta en altres casos. Una estela mostra unes tisores, una navalla i una pinta que indiquen probablement l’ofici d’esquilador. Una altra mostra un xerrac dins un entrellaç, un carnisser esquarterant una peça, una navalla, dues amb decoració fitomòrfica i tres amb decoració zoomòrfica.

La datació que es pot atorgar a les esteles bascula, per tant, entre els segles XII i el XIV. Les orientacions donades per M. Riu porten a apuntar que les peces amb una decoració més senzilla tindrien una datació més reculada. Per contra, les que presenten motius heràldics datarien del segle XIV, quan, segons J.F. Cabestany, es generalitzà aquest tipus de decoració (Cabestany, 1982b). (JJMB)

Sarcòfags

El monestir de Santa Maria de Poblet estotja un importantíssim conjunt de sarcòfags d’èpoques romànica i gòtica. L’any 1982 J.F. Cabestany va realitzar un estudi de bona part d’aquests sarcòfags. Del total de més de quaranta peces es va centrar en els no esculturats, que s’han de datar entre mitjan segle XII, moment de la fundació del monestir, i mitjan segle XIV, moment en què es va construir la muralla de Pere III, tot suprimint part del cementiri del monestir, cosa que obligà a recol·locar força enterraments. Actualment es localitzen sarcòfags al claustre, a la galilea, al cementiri dels monjos i al cementiri dels conversos.

Aspecte interior de la galeria meridional amb dos sarcòfags encastats al mur.

ECSA - F.X. Mingorance

A la galeria oest del claustre (just sota el palau del rei Martí) es troben set sarcòfags sense decorar, encastats a la paret i sostinguts per tres columnes. Per la regularitat de l’encastament al mur, cal suposar que hi foren col·locats en construir-se el mur. Tant les bases com els fusts i els capitells decoratius estan cisellats al bloc del carreu. Es tracta de peces llises sense heràldica ni epigrafia. Segons A. Palau, aquest tipus de sarcòfags s’adirien a l’esperit del Cister i serien d’abans del 1300, la qual cosa no contradiu la cronologia de la galeria, de l’inici del segle XIV segons A. Altisent.

A migjorn del claustre —l’ala que dona a l’església— hi ha dos sarcòfags més. No es diferencien gaire dels altres, encara que les columnes tenen ornamentació vegetal. Són també del segle XIII, com la majoria dels descrits anteriorment.

A la galeria nord hi ha cinc enterraments, entre els quals dues osseres amb inscripció i un sarcòfag ja gòtics, posteriors al 1348. Els altres dos sarcòfags d’aquesta mateixa ala són situats entre la cuina i el locutori dels conversos. Són similars als de la galeria oest, però potser més tardans per les traces observades al parament. L’encaix no és simultani a la paret i l’obra no és acurada, tot i que més que la de l’ala o la galeria de l’església. Aquesta galeria es va aixecar al segle XIII després de la de l’església o ala sud i abans de l’ala de ponent.

A la galilea de l’església major hi ha onze enterraments. Aquest àmbit fou utilitzat com a lloc de sepelis especialment al segle XIII. Hi ha una tomba exempta sobre sis columnes a la capella de la Mare de Déu dels Çngels. A la part davantera es veuen tres escuts apuntats cisellats i un al costat lateral esquerre. Es tracta d’un sarcòfag ja del segle XIV, encara que estructuralment pertany al mateix tipus que els ja esmentats. Hi ha també quatre sarcòfags més embotits dins el mur, dos entrant a mà dreta —a la capella del Sant Sepulcre— i dos a mà esquerra —a la capella de la Mare de Déu dels Çngels—. Els dos primers es van mutilar en obrir-se la finestra de la façana. Un d’ells és decorat amb dos escuts apuntats amb blasó de quatre franges. Els altres dos sarcòfags, a la capella dels Çngels, no tenen decoració heràldica, encara que el més proper a l’entrada té una inscripció, molt esvaïda, que el data al segle XIII. Un dels sarcòfags correspon a Guillem d’Alcarràs i la seva esposa Saurina; l’altre és de Ramon Senher (o Senyer) de Lleida (1257). L’epitafi del seu sarcòfag, segons A. Palau, diu:

ANNO DOMINI MCCLVII IDUS MARTII OBIIT RAYMUNDUS SENHERO, NOBILIS CIVILISILERDAE

Que traduït vol dir:

“L’any del Senyor mil dos-cents cinquantaset, als idus de març, morí Ramon Senher, noble ciutadà de Lleida”.

Encara a la galilea hi ha un sarcòfag a la dreta de la porta de l’església —capella del Sant Sepulcre— i dos més a la dreta de l’altar de la capella de la Mare de Déu dels Çngels. Són del mateix tipus que els altres sarcòfags. Tots tres tenen decoració heràldica. El primer és dels Cervera, amb dos escuts apuntats a la cara frontal i dos a la tapa amb el cérvol mirant de dreta a esquerra, similars als d’una tomba del cementiri de monjos; el segon és de Ramon Ponç, amb tres escuts rodons en la cara frontal i un al costat dret amb uns arcs que representen un pont. El tercer és d’un Anglesola, amb tres escuts apuntats a la cara frontal i un blasó de quatre franges en ziga-zaga. A. Palau el relaciona amb Hug d’Anglesola, mort el 1265, i Berenguer d’Anglesola, mort el 1291.

A l’antic cementiri dels monjos hi ha nou sarcòfags més. El primer, junt amb dos més que foren traslladats al cementiri dels conversos, estava encastat a la paret de la infermeria fins que fou canviat de lloc en restaurar-se la vida monàstica. Set dels enterraments, menys el primer i el darrer, que s’han posat fa poc, foren encastats perfectament a la muralla, simultàniament a la construcció del mur, al segle XIV. Els dos primers no tenen heràldica. El tercer i el quart, que conté epigrafía, de difícil lectura, presenten senyals heràldics. Segons A. Palau es llegeix en el quart el següent epitafi:

HIC IACET PETRUS DE SOLARIO, NOTARIUS ILERDA

Que traduït vol dir:

“Aquí reposa Pere de Soler, notari de Lleida”.

El tercer sarcòfag presenta com a armes una torre i el quart un castell. El cinquè sarcòfag d’aquest sector és dels Queralt, amb les armes dibuixades de forma complexa sense enquadrar-les en un escut; es data a la segona meitat del segle XIV, poc abans de la construcció de la muralla de Pere III, i és el més tardà del conjunt. És ornamentat amb tres lleons rampants mirant de dreta a esquerra emmarcats per un quadrifoli inscrit en una circumferència. A la tapa hi ha quatre lleons més. Els dos enterraments següents no són tan decorats. El sisè té una espasa a cada costat del frontis. El setè es decora amb tres escuts ogivals amb blasó de tres franges. A. Palau l’atribueix a Ramon Arrufat de Lleida, mort el 12 de març de 1286, i al seu nebot Dídac Sabertés, mort el 13 de març de 1286. El vuitè pertany al llinatge dels Cervera, amb els cérvols que conformen el seu blasó.

Menció a part mereix el darrer dels sarcòfags situats al cementiri, el de la família Bas, que fou col·locat aquí durant la restauració de Poblet. A la cara frontal té cisellats tres sarcòfags exempts sobre columnes. A la tapa hi ha cisellada una inscripció i dos escuts apuntats quarterats en creu. En els tres primers quarters hi ha les armes de la família, el vas funerari, i al quart una creu llatina. Es tracta d’un sarcòfag del 1304.

A l’antic cementiri de conversos, al sud de l’església, hi ha quatre sarcòfags adossats a la paret i dos més de tipus exempt, en un estat de conservació força dolent, procedents del cementiri dels monjos. El primer dels sarcòfags encastats és dels Maldà. El segon és de la família Cases amb dos escuts rodons blasonats per sengles cases. El tercer és de Ramon d’Espuny, amb dos escuts apuntats tallats pel mig; a la meitat superior presenten un puny i a la inferior dues barres. Conté l’epitafi següent:

ANNO DOMINI MCCLXVI, PRIDIE NONAS MADII [OBIIT] HONORABILIS RAYMUNDUS SPUNI DE REDIS ET INSTITUÏT PITANTIAM CENTUM SOLIDORUM PERPETUORUM ET IN LECTO HOSPITALII DECEM SOLIDOS ANNUALES HONORABILIS IOHANNES SPUNNI, CANONICI ET SUBTHESAURII SEDIS DERTUSAE

Que traduït vol dir:

“L’any del Senyor mil dos-cents seixanta-sis, el dia abans de les nones de maig, va morir l’honorable Ramon Espuny de Reus i va instituir un àpat de cent sous perpetus i per un llit de l’hospital deu sous anuals, [a cura de] Joan Espuny, canonge i sots-tresorer de la seu de Tortosa”.

El quart sarcòfag encastat està embegut en gran part per un contrafort tardà de l’església. En la part que és visible no s’hi veu cap signe heràldic. Dels dos sarcòfags exempts d’aquest cementiri de conversos, el més proper a la paret de l’església pertany als Anglesola, amb dos escuts apuntats molt malmesos i esborrats, amb les mateixes armes que la tomba d’aquesta familia a la galilea; l’altre sarcòfag del mateix tipus no té cap senyal identificador.

Sarcofag trobat en les excavacions fetes els anys seixanta al monestir, decorat amb un fris de cinc estrelles de vuit puntes.

ECSA - J.J. Menchón

Encastat al peu de l’escala d’accés al palau del rei Martí, es troba un frontal de sarcòfag de pedra sorrenca groguenca que fou trobat en les excavacions fetes al monestir als anys seixanta i que els seus descobridors, J. Vives i G.M. Gibert, cregueren d’"època visigòtica”. Fa 189 cm de llargada, 48 cm d’alçada i entre 13 i 16 cm de gruix. És decorat per un fris de cinc estrelles de vuit puntes dins un entrellaç de marcat regust clàssic. La tècnica utilitzada és el baix relleu.

Com a paral·lels d’aquesta peça podrien invocar-se una sèrie força àmplia d’obres d’època romànica. Així, disposem d’estels dins cercles, a la pica baptismal de l’església de Sant Jaume dels Domenys (vegeu vol. XIX, pàgs. 257-258, d’aquesta col·lecció), hexafòlies dins cercles al fragment d’imposta o sarcòfag de Santa Maria del Grau (vol. XI, pàg. 246 d’aquesta obra) i al sarcòfag de Sant Pere de Monistrol (vol. XI, pàg. 258), els de Sant Sebastià de la Clua d’Aguilar o Basella, datats al segle XIII (vol. VI, pàg. 164) i en especial, quant a la riquesa decorativa i l’ús d’estels de vuit puntes, el sarcòfag de la façana de Sant Feliu de Girona, datat epigràficament al 1214 (vol. V, pàg. 148). A partir de les relacions amb les obres anteriors es podria datar el sarcòfag entre els segles XII i XIII, i amplia, per tant, el conjunt de peces del monestir que en el seu dia va estudiar J.F. Cabestany (Cabestany, 1982a, pàgs. 203-219). (JJMB-JMMS-AMuM)

Segons J.F. Cabestany, tots aquests sarcòfags, que eren usats com a sepulcres familiars per diferents generacions de cada llinatge, s’han de datar entre mitjan segle XII i mitjan segle XIV, bé que n’hi ha alguns, com acabem de veure, datables ben entrat el segle XIV. (JJMB)

Bibliografia

Bibliografia sobre el monestir

  • Finestres, 1753-65
  • Cauvet, 1875
  • Barraquer, 1915-17, vol. II, pàgs. 303-304
  • Domènech i Montaner, 1925
  • Toda, 1935
  • Pons, 1938
  • Serra i Vilaró, 1946*
  • Dimier, 1949
  • Gibert, 1964, 15, pàgs. 52-66
  • Duran, 1966, pàgs. 23-50
  • Pladevall, 1968, pàgs. 322-337
  • Dimier, 1971a; 1971b, 17, cols. 972-977
  • Altisent, 1972
  • Masoliver, 1973; 1974, II, pàgs. 359-407
  • Altisent, 1974
  • Santacana, 1974
  • Rovira, 1979
  • Masoliver, 1980, 32, pàgs. 463-470; 1981
  • Bassegoda, 1983
  • Masoliver, 1988, 14, pàgs. 172-189
  • Oliver, 1991
  • Altisent, 1993, vol. I, pàssim.

Bibliografia sobre la portada

  • Finestres, 1753-65
  • Altisent, 1974.

Bibliografia sobre l’escultura

  • Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III (I), pàgs. 471-478 i 451-454
  • Domènech i Montaner, 1925, pàgs. 163-237
  • Gudiol i Ricart-Gaya Nuño, J.A. 1948, vol. V, pàgs. 92-116
  • Puig i Cadafalch, 1954, vol. VI, pàgs. 119-122
  • Durliat, 1961, núms. 43, 44, 45, pàg. 54
  • Altisent, 1974, pàgs. 153-191
  • Cirici, 1977, pàgs. 24-28
  • Carbonell, 1974, vol. 1, pàgs. 17, 21-22, 32 i 36; 1975, vol. II, pàgs. 56, 66, 76, 82 i 84
  • Fernández Arenas, 1977, pàgs. 36-64
  • Dalmases-José, 1985, vol. II, pàgs. 152-154
  • Camps, 1988, pàgs. 168-178
  • Español, 1988, vol. 4, núms. 23-24, pàgs. 92-95
  • Yarza, 1982, pàgs. 185-190 I 203-227.

Bibliografia sobre les excavacions arqueológiques

  • Vives-Gibert, 1964, X (II), pàgs. 191-202
  • Altisent, 1974, pàgs. 153-180, i 517
  • Bassegoda, 1983, pàgs. 220-221 i 237
  • Pujades, 1988
  • Miró, 1992.

Bibliografia sobre els sarcòfags

  • Palau, 1931
  • Altisent, 1974, pàgs. 296-313
  • Cabestany, 1982a, pàgs. 203-219; 1982b, núm. 4, pàgs. 262-276
  • Vives-Gibert, 1964, pàgs. 121-202
  • Macias, Menchón, Muñoz, 1995A, núm. 13, 1995b.