El recinte emmurallat
Aquesta és l’única torre que es conserva de la fortificació documentada des del segle XII i ampliada al XIV.
Rambol
L’església de Sant Celoni agrupà el primer nucli de població i va donar nom a la vila. La situació òptima de l’església, a mig camí entre Barcelona i Girona, prop de l’antiga Via Augusta i la “Strata Francesca”, afavorí la formació d’un nucli fortificat dins els dominis dels Agudes-Montseny, que cediren el domini del lloc a l’orde militar dels Hospitalers l’any 1151, que perdurà fins el 1405. Els Hospitalers establiren la seva comanda el 1319.
La construcció d’aquest primer clos emmurallat data probablement del segle IX, però no hi ha referències documentals que ho confirmin. Aquest primer recinte fortificat és el que avui coneixem com a barri de la Força i que comprenia la plaça de la Mosca, de l’Estudi amb les restes de l’església de Sant Celoni, el carrer de la Força i el Carrer Major. La muralla tenia dues portes, l’una a llevant, on posteriorment es construí la capella dels Sants Metges, i l’altra a ponent, en el camí de Pertegàs. Els límits serien constituïts pel carrer de les Valls, de Sant Roc i la plaça del Bestiar. Al segle XI es concedí autorització per a construir cases al voltant de l’església. Els habitatges del recinte de la Força eren de reduïdes dimensions i el material de construcció es treia del riu Tordera.
Planta de la vila fortificada amb indicació de l’antiga capella o pabordia de Sant Celoni.
S. Llobet
Avui dia encara es conserven restes de la muralla dins algunes cases del Carrer Major, a través de les quals s’ha pogut apreciar que la base dels fonaments tenia més de 12 pams d’amplada. EI mur era fet de pedra en filades replanades com en les parets de maó i el material que lligava era calç o ciment.
Aquest primer emmurallament tenia un perímetre aproximat de 30 m d’amplada per 150 m de llargada; era més ample a la part del camí de Pertegàs. Hi havia 6 torres de guarda.
Hi ha notícies de l’existència d’una necròpoli datada del segle IX, per bé que no es coneixen referències documentals.
L’any 1157 apareix la primera menció del mercat davant el recinte de la Força i des del final d’aquest segle la vila comença a ser centre d’atracció comarcal; alhora, el mercat afavoria un cens de població relativament alt (al principi del segle XIII hi havia 72 focs). Hi havia 3 molins prop del riu i diversos hostals i indicis d’activitat menestral (teixidors, pentinadors de llana, sastres, blanquers, sabaters, etc.).
El creixement urbà fa que s’hagi d’ampliar el circuit defensiu de la vila, que es va estenent cap a ponent des de la plaça del Bestiar al portal del camí de Pertegàs fins al que és avui el carrer de Santa Fe i Sant Jordi. En les Ordinacions de la vila de l’any 1370 consta una consignació en el pa de 2 sous per quartera de forment, per a l’obra del mur consistent en l’alçament del mur a la part del carrer de les Valls i l’obertura d’unes espitlleres.
Les cases es van edificar, en un primer moment, a prop de les muralles. El camí ral primitiu continuà formant l’eix principal entre els dos portals. Davant del Portal Major es formà un raval extramurs amb una plaça porticada (Plaça Major) on se celebrava el mercat que abans es feia a la plaça del Costell, Castell o Coltell, segons les diverses grafies de cada època, ara anomenada del Bestiar, on existia una torre coneguda més tard amb el nom de Torre mitjana.
Potser relacionat amb les muralles, hi havia davant el casal dels hospitalers un pou públic de fondària desconeguda i gran amplada, on devien desguassar els fossats. També dins la vila hi havia un hospital de pobres amb una capella dedicada a Sant Antoni. Extramurs es construí l’hospital de leprosos amb la Capella de Sant Nicolau o Sant Ponç.
El pont gòtic sobre la Tordera, bastit a la fi del segle XIII i enderrocat durant la guerra del Francès, només conserva una arcada, raó per la qual, posteriorment, es construïren ponts nous sobre la Tordera i sobre la riera de Vallgorguina.
La crisi del segle XV feu que el nombre de focs es reduís a 100 l’any 1479; després de la crisi hi hagué una nova represa i la vila hagué d’ampliar novament les muralles a mitjan segle XVI, sota la protecció dels marquesos d’Aitona, hereus dels Cabrera.
L’any 1926, en urbanitzar la plaça del Bestiar, es van derruir part de les muralles, de les quals resten tan sols petits trossos, algunes espitlleres en diverses tàpies i una torre.
Bibliografia
- Autors diversos, 1988
- Pla, 1984
- Puche, 1984