El poblament humà de les formacions esclerofil·les

Un lloc per a viure: mediterranis del Paleolític

Els humans tenen una llarga història a les formacions esclerofil·les. Tan llarga que, si més no a la conca mediterrània estricta, la presència d’humans precedí i no seguí la implantació de les condicions climàtiques necessàries per a l’aparició dels tipus de vegetació que avui anomenem mediterranis. Però la conca mediterrània no és tan sols un àmbit de vella civilització. També és un territori força densament poblat, amb una potent estructura de ciutats i una penetració capil·lar del poblament fins als racons més amagats de les valls més remotes de les seves muntanyes. Té nombroses illes, i de dimensions molt diverses, que també són ben poblades, tret de les més petites o de les inhòspites. Més tardanament, també les altres mediterrànies, al principi no tan poblades, han arribat a assolir un sistema de poblament centrat en algunes grans ciutats i també molt capil·larment s’han estès en un ampli “hinterland”.

A la conca mediterrània, a més, la gran compartimentació del territori pel relleu ha facilitat l’aparició d’expressions culturals diferenciades, si no a cada vall, almenys a cada fragment del territori en el qual un col·lectiu humà ha sabut arrelar de manera prou permanent i s’ha reconegut com a tal; alhora, però, la relativa facilitat de comunicació que han representat des de temps antics els camins de la mar ha permès establir un fons comú d’elements culturals que han fet parlar a alguns d’una “cultura mediterrània”. Però, més que d’una cultura mediterrània, caldria parlar d’espai de contacte de cultures diverses que, enfrontades a un medi menys plaent del que suposen avui molts dels europeus que viuen més al nord, però tanmateix susceptible d’aprofitaments molt variats i propici als intercanvis, han adoptat comportaments semblants amb relació als recursos naturals, i han incorporat elements les unes de les altres, tant en el domini del material com en el simbòlic.

La situació de les altres mediterrànies semblaria en aquest aspecte força diferent. Però d’alguna manera reprodueix, a segles o fins i tot a mil·lennis de distància, models posats a prova a la vella conca del Mare Nostrum. Si més no a Califòrnia i a Sud-àfrica, l’amalgama de pobles i de cultures (fins fa poc dificultada a Sud-àfrica pel règim d’“apartheid”), sembla seguir en certa manera aquells models.

Neandertals i humans moderns a la conca mediterrània

Els humans arribaren molt aviat a la Mediterrània. Ja hi ha testimonis d’Homo erectus a llocs pràcticament riberencs com Ternifine, a l’Atles del Tell, a una cinquantena de quilòmetres al sud-est d’Orà, a Algèria, on s’han trobat tres mandíbules i un parietal en materials d’una antiguitat estimada de 700 000 anys; també a les terrasses de l’Aglí, la Tet i el Tec, tres rius del Rosselló, al nord de Catalunya, en territori de l’estat francès, on s’han trobat mostres d’indústries arcaiques de còdols treballats, les més antigues de les quals poden datar-se entre 900 000 i 600 000 anys enrere. Encara són més antics, al voltant d’un milió d’anys enrere, els còdols treballats de la cova de Lo Vallonet, a Ròcabruna-Cap-Martin, a la costa de Provença.

Tanmateix, en aquelles dates, la Mediterrània no era la Mediterrània tal com la coneixem avui. Els estudis dels pòl·lens associats als estrats on s’han trobat restes humanes o testimonis del treball de grups humans, indiquen que en el pic de l’era glacial hi havia una vegetació més semblant a una estepa arbrada amb pins esparsos que no pas a un alzinar o una màquia.

Molts mil·lennis després dels Homo erectus de Ternifine o les terrasses del Rosselló, els humans que visqueren a la cova de l’Aragó, a Talteüll, una localitat del nord del Rosselló no gaire allunyada de les riberes de l’Aglí, ara fa entorn de 400 000 anys (cap al final de la glaciació de Mindel), tot i que encara hagueren de suportar una etapa climàtica més freda que l’actual, conegueren ja, a les àrees arrecerades i exposades a migjorn pròximes, elements significatius de la flora que després esdevindria dominant a la Mediterrània. Pòl·lens d’alzina, de xiprers, de pins mediterranis, d’aladerns, de plàtan, de vinya, apareixen als sediments associats a les restes humanes trobades a la cova de l’Aragó al costat d’espècies que indiquen un clima més fred que l’actual (pi roig, bedolls, gramínies estepàries). De fet, com apunta Henry de Lumley, el descobridor del jaciment, la cova de l’Aragó permetia als seus habitants temporals o permanents —uns humans arcaics que presentaven uns caràcters intermedis entre Homo erectus i l’home de neandertal— l’explotació de diferents ecosistemes, tots ells molt propers. Més allunyada de la mar i més elevada respecte al nivell d’aquesta que avui, la cova se situava probablement en un medi muntanyenc, al peu d’un altiplà. Als mateixos pendissos escarpats en els quals s’obria la cova, podien caçar muflons, cabres i isards. Pujant a l’altiplà superior per una xemeneia abrupta però practicable podien perseguir els animals de tundra com ara bous mesquers, rens o llops. Davallant cap a la plana, de la qual la cova era un excel·lent observatori, podien perseguir els ramats de cavalls, de bisonts, d’urs, de rinoceronts o d’elefants. Això sense comptar els piemonts boscats on podien trobar cérvols, daines i panteres o les riberes que els oferien la possibilitat de caçar el castor i tota mena d’animals que hi anaven a abeurar-se.

Entre 130 000 i 40 000 anys enrere, es produïa una situació peculiar al voltant de la Mediterrània. Dos poblaments humans diferents ocupaven respectivament les regions situades al nord i al sud d’aquesta mar: al nord, els neandertals, que ocupaven tota la part habitable de l’occident d’Euràsia, des de l’Atlàntic fins al peu de les terres altes del centre d’Àsia; al sud, ja humans moderns, que devien ocupar la major part d’Àfrica (bé que no se’n coneixen restes que en confirmin la presència a les ribes africanes de la Mediterrània en aquella època) i, versemblantment, una part de l’Àsia sud-occidental. A la frontera —incerta— entre les àrees d’aquests dos grans grups d’humans, es van trobar les polèmiques restes de les coves del mont Carmel i altres jaciments pròxims de Galilea, a les ribes orientals de la Mediterrània, on sembla que neandertals i humans moderns haurien pogut conviure al llarg de desenes de milers d’anys abans que aquests darrers acabessin per imposar-se, tal com després ho han fet a tota la Terra. Les datacions fetes els anys 88-89 pel mètode de ressonància de spin electrònic farien datar les restes d’humans moderns de les coves de Qafzeh (prop de Natzaret) i de Skh¯ul (al mont Carmel) amb unes antiguitats d’uns 90 000 i d’uns 100 000 anys respectivament (només superades a l’àrea per les restes de neandertals de Tab-¯un, també al mont Carmel), molt superiors a les dels jaciments de neandertals de Kebara, igualment al mont Carmel (uns 60 000 anys) o d’Amud, prop del mar de Galilea (uns 55 000). Per a alguns autors, aquesta convivència de no menys de 40 000 anys entre neandertals i humans moderns a la Mediterrània oriental demostraria que constituïen espècies separades, cosa que explicaria la desaparició sobtada, fa uns 35 000 anys, dels darrers neandertals europeus sense que s’observi barreja amb les poblacions d’humans moderns. Per a altres autors la suposada convivència no s’hauria arribat a produir, sinó que la presència de neandertals i d’humans moderns en una àrea en la qual confluïen les respectives expansions podria reflectir episodis de condicions climàtiques més afavoridores dels uns o dels altres. Els neandertals devien dominar en tota l’àrea durant els períodes més freds i els humans moderns durant els més càlids. En qualsevol cas, de 35 000 anys ençà, l’expansió dels humans moderns afecta la totalitat de l’espai mediterrani, i ja no es troben més testimonis de neandertals a les ribes septentrionals i, encara menys, a les orientals, de la Mediterrània.

Els primers humans moderns a l’Àfrica austral mediterrània

Tot i que a Sud-àfrica s’han trobat testimonis d’homínids dels més antics, pel que fa a l’estricte territori que podem conceptuar de mediterrani, al sud-oest de la província del Cap, els testimonis més antics corresponen a humans moderns si fa no fa contemporanis dels neandertals europeus. Els testimonis més antics són la part superior d’un crani i un fragment de mandíbula trobats el 1953 a Elandsfontein, una explotació agrícola situada prop de la badia de Saldanha, al litoral atlàntic de la província del Cap; podrien correspondre, segons alguns autors, a una forma arcaica d’Homo sapiens, tot i que alguns caràcters i, sobretot, la datació (entre 500 000 i 200 000 anys), més aviat facin pensar en H. erectus. Associats a aquestes restes humanes, s’han trobat restes de fauna plistocena i artefactes comparables a les indústries acheulianes d’altres punts d’Àfrica, Europa i Àsia occidental. L’acidesa dels sòls de l’extrem meridional d’Àfrica és poc favorable a la conservació de restes òssies, però en molts punts es troben artefactes acheulians que acrediten l’antiguitat de la colonització d’aquesta àrea pels humans moderns.

Com a mínim a partir del començament del Plistocè mitjà, uns 125 000 anys enrere, s’han trobat testimonis de l’ús deliberat del foc, versemblantment amb l’objecte d’afavorir l’aparició de plantes bulboses que devien constituir una de les fonts bàsiques d’aliment dels humans sud-africans d’aquell temps. Gràcies a l’afortunada circumstància de rebre aigües alcalines d’una surgència, una cova de la costa de Tsitsikamma, a la desembocadura del riu Klasies (Klasies River Mouth) ha permès la conservació de restes òssies humanes i petxines juntament amb indústries lítiques, tot plegat datable entre 120 000 i 90 000 anys enrere, durant l’interglacial Riss/Würm. En aquest cas, no sols es tracta clarament de restes d’humans moderns, sinó que probablement són els testimonis més antics d’aprofitament sistemàtic per part dels humans de recursos marins com ara bivalves, foques o pingüins (en canvi, són escasses les restes de peixos i d’ocells marins voladors, cosa que potser indicaria la manca de tecnologia apropiada per a capturar-ne), tot i que els humans de Klasies River Mouth també caçaven animals terrestres com ara l’antílop africà, el búfal del Cap o els senglars.

Durant la darrera glaciació (Würm), a l’actual àrea mediterrània del sud d’Àfrica, el clima no sols fou més fred que l’actual, sinó també més eixut. Potser per això els testimonis de poblament humà es fan més rars fins al final de la glaciació. A partir d’uns 12 000 anys enrere, però, quan comença a establir-se la situació interglacial actual, els testimonis de poblament humà es fan nombrosos, si bé fins a l’arribada dels khoikhoi o hotentots, al començament de l’era cristiana, els habitants d’aquest espai mantingueren formes de vida basades en la cacera i la recol·lecció. Els khoikhoi eren pastors nòmades, barreja de boiximans i bantus, que en els primers segles dC, des de les ribes del riu Zambezi i el nord del desert de Kalahari, s’havien desplaçat cap a l’W i cap al S, a través de les actuals Botswana i Namíbia, amb els seus ramats, primer d’ovins i més tard de bovins. Ells foren els habitants que trobaren els primers navegants portuguesos que el 1488 posaren el peu a la península del Cap, i els primers colons holandesos de la Companyia de les Índies Orientals que establiren la colònia que més tard havia de donar origen a l’actual Ciutat del Cap.

Els primers humans a l’actual Xile mediterrani

Si bé encara és discutida la data d’arribada dels humans a Amèrica o les dates de les successives onades de pobladors, el cert és que els testimonis de presència o d’activitat humana més antics de 12 000 anys són rars al continent americà.

Un d’aquests rars testimonis més antics, tanmateix, es troba a la localitat de Monteverde, a les terrasses del torrent de Chinchiuapi, afluent per l’esquerra del riu Maullin, a la província xilena de Los Lagos, més de 400 km al sud del riu Bío-Bío, el límit meridional aproximat de la zona bioclimàticament mediterrània de Xile. A Monteverde s’han trobat algunes indústries lítiques associades a llenyes carbonitzades que s’han pogut datar, amb la tècnica del carboni radioactiu, d’uns 33 000 anys enrere; però, en aquest nivell no s’han trobat restes humanes ni d’animals que haguessin pogut servir d’aliment als humans, i aquesta datació no és acceptada per la majoria dels autors. Per contra, en un nivell més recent de la mateixa localitat, datat d’entorn de 13 000 anys enrere, s’han trobat indústries lítiques no gaire diferents, associades amb restes de mastodont i de plantes comestibles o medicinals, com també amb les probables bases dels pals de suport d’una cabana o una tenda.

També està ben documentada a Xile la retirada dels glacials dels Andes entre 16 000 i 10 000 anys enrere, i el progressiu establiment de l’actual distribució dels estatges de vegetació, com també l’existència d’un interval de clima més càlid i sec centrat entorn dels 7 000 anys enrere (coincident amb l’òptim climàtic documentat al Vell Món). En canvi, no hi ha testimonis de l’inici de la difusió del sistema agrícola desenvolupat al Perú a partir, si més no, dels segles que seguiren a aquell període òptim. Sembla que, a l’època de la conquesta castellana, aquesta difusió havia arribat fins a l’illa de Chilvé.

La primera ocupació humana de l’actual Califòrnia

Tot i que tothom està d’acord a acceptar que el poblament d’Amèrica s’inicià pel nord, pel pont continental que hi havia durant les glaciacions entre el nord-est de Sibèria i Alaska, a Califòrnia no hi ha testimonis d’ocupació humana tan antics com els de Xile. Al Rancho La Brea, actualment un parc dins de la conurbació metropolitana de Los Angeles, han estat trobades restes humanes que, datades mitjançant la tècnica del carboni radioactiu, resulta que tenen uns 9 000 anys d’antiguitat. Dins del mateix jaciment, però, s’han trobat ossos de Smilodon, un felí americà de la grandària d’un lleó actual semblant al tigre de dents de sabre eurasiàtic (Machairodus). Les restes òssies trobades d’aquell felí tenen una antiguitat que es remuntaria a més de 15 000 anys, i presenten marques que podrien ser degudes a instruments de pedra manejats per humans.

Són rars a Califòrnia els testimonis de l’anomenada cultura de Clovis, a la qual s’atribueixen els més antics testimonis de presència humana a Amèrica del Nord, datables entre 12 000 i 11 000 anys enrere, des d’Alaska fins a Mèxic; només algunes puntes de fletxa atribuïbles a aquesta cultura però de dates més recents —entorn dels 10 000 anys enrere— han estat trobades a localitats com el llac Borax, el Tulare o el Mohave. És a partir d’aquestes dates, entorn d’uns 10 000 anys enrere, i fins a l’aculturació pels europeus, que els testimonis conservats semblen indicar una notable continuïtat del poblament i de la cultura material. Aquesta continuïtat indicaria l’assentament de diferents pobles caçadors-recol·lectors, la majoria sedentaris i amb una certa estratificació social, la base econòmica dels quals era la collita de glans del “chaparral” i, a la costa, la pesca i la cacera de mamífers marins.

Probablement els mateixos pobles de llengües hoka (diegueño, chumash, pomo), uto-asteca (cahuila, paiute, xoixon) i penuti (maidu, miwok, yokut) que trobaren els primers colonitzadors eren descendents directes d’aquells pobladors inicials i en mantenien en part les formes de vida.

Els primers “mediterranis” australians

Actualment se sap que els humans arribaren a Austràlia fa com a mínim 36 000 anys (la datació amb la tècnica del carboni radioactiu atorga aquesta antiguitat als carbons d’un fogar trobat prop d’Arumpo, al sud-oest de Nova Gal·les del Sud), i la majoria d’autors admeten que n’ha de fer força més. Indicis indirectes, com ara les nombroses extincions sense causa aparent que es produeixen a la fauna d’Austràlia entre 50 000 i 30 000 anys enrere, o la troballa, prop de Beachport, precisament als confins sud-orientals de la zona de clima mediterrani d’Austràlia Meridional, d’una destral de mà que podria datar-se com a mínim de 50 000 anys enrere, semblarien indicar una presència humana més antiga de la qual no hi ha testimonis directes.

Al sud-oest d’Austràlia, fora de l’àrea pròpiament mediterrània, al litoral comprès entre el cap Leeuwin i el cap Naturaliste, hi ha localitats, com Devil’s Lair, amb restes humanes que es remunten a uns 30 000 anys enrere i altres restes d’animals acumulades allí per poblacions humanes que hi estigueren establertes. Aquestes restes animals inclouen ossos d’una gran varietat de marsupials i monotremes, la majoria avui extingits. A la cova de Seton, a l’illa de Kangaroo, prop d’Adelaide, també s’han trobat restes humanes associades amb altres de fauna quaternària extingida, concretament dents de Sthenurus, un gènere de grans cangurs de cua curta i musell aplanat avui completament extingit.

El bressol mediterrani: del Neolític ençà

La revolució neolítica per excel·lència, la del Creixent Fèrtil, nasqué a les ribes de la Mediterrània oriental i tingué en la mar i en les riberes els seus camins fonamentals de difusió vers l’occident. Uns 10 000 anys enrere, es consolidaren a la conca mediterrània les condicions bioclimàtiques que s’han mantingut, amb oscil·lacions poc significatives, fins al present. Fou llavors que va sorgir, a les regions que van de les ribes orientals de la Mediterrània fins a la conca mitjana de l’Eufrates, la cultura que avui s’anomena natufiana, una cultura de caçadors-recol·lectors sedentaris que vivien en poblats d’una certa extensió i explotaven una gran varietat de recursos. Pel que fa al proveïment d’origen animal, caçaven sobretot gaseles, però també cabres, ovelles, ases salvatges, llebres i ocells aquàtics, i practicaven la pesca tant a les aigües continentals com a les litorals. Pel que fa als aliments d’origen vegetal, collien sobretot llegums silvestres, fruits secs i grans de cereals, que emmagatzemaven i conservaven per tal de tenir-ne durant els períodes en què no n’hi havia. En definitiva unes formes de vida no gaire diferents de les que practicaven els indis californians fins a l’ocupació europea.

Les primeres domesticacions

El pinyol del territori on visqueren els natufians era, versemblantment, 10 000 anys enrere, una d’aquestes àrees pre-adaptades a l’explotació que semblen haver facilitat a diferents punts de la Terra el naixement de l’agricultura entorn d’aquelles dates. Àrees ocupades en bona part per herbassars, rics de gramínies de gra ple, ja intensament explotats per grans ramats d’herbívors i per això mateix pre-adaptats a una explotació conscient per part dels humans. Els successors dels natufians ho aprofitaren i seleccionaren varietats de cereals aptes per a produir espigues amb el raquis prou resistent perquè no es fragmentés en segar les plantes amb les seves falç d’os i sílex. Entre les restes datables de la segona meitat del vuitè mil·lenni aC (és a dir, entre els 9 500 i els 9 000 anys enrere, aproximadament) que ens han deixat, ja apareix un complex d’una desena de plantes “domesticades”. Tres cereals, l’espelta bessona (Triticum turgidum subspècie dicoccum), l’espelta petita (T. monococcum) i l’ordi (Hordeum vulgare); quatre llegums, la llentia (Lens culinaris), el pèsol (Pisum sativum), l’erb (Vicia ervilia) i el cigró (Cicer arietinum), i una planta tèxtil, el lli (Linum usitatissimum), formen el pinyol d’aquest primer complex agrícola que des del Creixent Fèrtil es difongué primer per Anatòlia i a continuació per Egipte, Grècia i tota la Mediterrània (i també per Europa, Àsia sud-occidental i una part d’Àfrica).

Durant el mil·lenni següent, la domesticació de plantes i d’animals i les tecnologies que s’hi associen, principalment la terrissa, es consolidaren en la seva àrea d’origen i s’estengueren per les àrees veïnes, principalment Anatòlia, amb l’important assentament de Çatal Hüyük, i l’Egea septentrional. El sisè mil·lenni aC (entre 8 000 i 7 000 anys enrere) és el del neolític antic de l’Europa sud-oriental. En canvi, els assentaments neolítics més antics coneguts de la riba meridional de la Mediterrània són de la segona meitat del cinquè mil·lenni (Fayum i Merimde, entre el 4-400 i el 4-200 aC), igual que els de la conca mediterrània occidental, encara que el desenvolupament subsegüent de la civilització egípcia fou molt diferent del dels llunyans pobladors neolítics de la Península Ibèrica i de l’Àfrica menor.

D’orient fins a occident

Efectivament, fa uns 6 500 anys, les innovacions neolítiques ja havien arribat també a les costes mediterrànies de la Península Ibèrica, a l’extrem occidental de la conca, com ho demostren les troballes de cereals cultivats de la cova de l’Or, a Beniarrés, prop de Gandia, al sud del País Valencià, o les de la cova de Los Murciélagos, a Zuheros, a la serra de Cabra, al SE de Còrdova (Andalusia). Cal dir, però, que les societats d’agricultors i ramaders ibèriques coexistien, a la perifèria del territori que explotaven, amb formes de vida encara vinculades a la cacera i la recol·lecció; aquestes formes de vida han quedat també documentades, per exemple, mercès a l’expressió artística dels anomenats pintors de les serres, autors de pintures rupestres molt estilitzades, generalment amb escenes de cacera, que es troben escampades per molts abrics i balmes sobretot del nord del País Valencià.

Les pintures rupestres d’aquesta zona tenen com a característica comuna l’esquematisme, i habitualment són monocromàtiques. Hi té un important protagonisme la figura humana: apareixen homes representats amb faldars, estoigs fàl·lics i ornaments que semblen fets amb plomes, i dones que duen una faldilla llarga i cossets. Les escenes representades amb més freqüència són caceres en què s’empren arcs, fletxes i altres armes llancívoles, mentre que les peces més caçades són sobretot cérvols, senglars, braus i cabres, suposadament les més comunes.

Tot i que en els abrics amb pintures dels pintors de les serres rarament es troben jaciments arqueològics (i, per tant, poques vegades poden datar-se per la relació entre les característiques de l’expressió artística i les de les indústries associades), tant les espècies animals representades com el tipus de vestit de les figures humanes indiquen que les pintures foren fetes en una època de clima poc rigorós. Això permet pensar, doncs, que han de correspondre, doncs, a algun moment del període postglacial.

Un dels jaciments més interessants per la quantitat de pintures que conté, el de l’anomenat barranc de la Valltorta, és situat a la comarca del Maestrat, entre les localitats d’Albocàsser i Tírig, a uns 50 km al N de Castelló de la Plana. Allí, al llarg d’una rambla que només excepcionalment porta aigua, es disposen una quinzena de balmes amb centenars de pintures rupestres, les principals de les quals es troben a les anomenades coves del Civil, dels Cavalls i de la Saltadora i a l’indret del mas d’en Josep.

Caçadors i ramaders

A la Cova Negra d’Ares del Maestrat, jaciment situat a només una vintena de quilòmetres, del barranc de la Valltorta, hi ha restes arqueològiques datades entre 7 500 i 6 500 anys enrere, que mostren elements característics del neolític antic. Els testimonis més antics de terrissa apareixen en un nivell que ha estat datat de més de 7 500 anys enrere i en nivells no tan reculats (d’uns 6 500 anys enrere) apareixen, a més de la terrissa, ossos d’animals domèstics i grans de cereals. Per tant, es pot pensar que, com a mínim d’ençà de la segona meitat del sisè mil·lenni aC, al marge mediterrani de la Península Ibèrica compartien l’espai poblacions en diferents estats d’evolució cultural: d’una banda, grups d’humans caçadors-recol·lectors que dibuixaven representacions dels animals que caçaven, tal vegada amb intencions màgiques, per tal d’afavorir-ne la cacera; i d’una altra banda, grups d’humans que sabien com fer terrissa i que, si més no d’ençà de mitjan cinquè mil·lenni, eren coneixedors del conreu de la terra i la cria de bestiar.

L’espai mediterrani oferia recursos a ambdues formes de vida, i així, tant al llevant de la Península Ibèrica —llavors remot—, com a la resta de la conca, mentre que unes poblacions preexistents s’aculturaven i adoptaven les formes de vida i potser fins la llengua dels nous colonitzadors, altres romanien fidels a la tradició caçadora-recol·lectora dels seus avantpassats pràcticament fins al començament de la nostra era, i altres, bo i adoptant les tècniques i la cultura material dels nouvinguts, en rebutjaven l’expressió lingüística i conservaven la seva llengua ancestral. Aquest hauria estat el cas, a les ribes europees de la Mediterrània, dels etruscos o dels ibers fins a la colonització romana, o la dels vascons fins ben entrada la nostra era (el territori on actualment encara és parlada la llengua basca no és mediterrani, però històricament està documentat que el domini d’aquesta llengua era molt més extens de l’actual, i abastava una part important de la conca de l’Ebre i dels Pirineus potser fins a l’occident de la Catalunya actual). A les ribes meridionals, els berbers han conservat fins avui la seva llengua malgrat la multiplicitat d’ocupacions i d’invasions que han sofert les terres de l’Àfrica septentrional al llarg dels darrers mil·lennis.

En qualsevol cas, al començament del quart millenni aC, el procés de neolitització ja s’havia implantat en tot el contorn de la Mediterrània, i la persistència de petits nuclis de caçadors-recol·lectors era versemblantment, si no del tot anecdòtica, almenys clarament minoritària.

Autòctons i al·lòctons que n’esdevenen

La colonització de les costes de l’Adriàtica i de la Mediterrània occidental en dates que precedeixen àmpliament les de moltes regions més septentrionals d’Europa revela la importància de les rutes marítimes en la difusió de les innovacions culturals del Neolític. Que la navegació marítima era coneguda a la Mediterrània oriental en dates fins i tot anteriors a la domesticació de plantes i animals està sobradament documentat mercès a les troballes d’obsidiana de l’illa egea de Milo a diferents assentaments neolítics molt antics d’Anatòlia i del Creixent Fèrtil. Els primers pobladors neolítics de Creta i de Tessàlia havien arribat per mar des d’Anatòlia. Tot i els precaris mitjans de navegació d’aquells precoços mariners de l’Egea, ells foren els que establiren els primers vincles entre les diferents ribes de la Mediterrània. La colonització de noves terres, els intercanvis i la barreja de poblacions han estat una constant de la història de la conca mediterrània, una història d’identitats fortes fetes de mestissatges innombrables, d’arrelaments pregons fets d’enyorances d’emigrants o de desterrats. La distribució actual de pobles i cultures a les ribes de la Mediterrània és, doncs, resultat sobretot dels moviments de població i de les ocupacions i les colonitzacions que s’han succeït al llarg de molts milers d’anys, moltes de les quals parteixen del si mateix de l’àrea mediterrània, encara que moltes altres tenen el punt de partença en llocs més allunyats.

Les rutes de l’antigor

Fa uns 3 000 anys, al començament del primer mil·lenni abans de Crist, se situa convencionalment l’inici de l’edat del ferro, i amb ell l’expansió comercial i colonial de pobles de l’orient mediterrani, com els fenicis o els grecs, cap a l’occident. Les ciutats estat fenícies (Tir, Sidó, Trípoli, Biblos, Beirut), alliberades del jou egipci dos segles abans mercès a la crisi del poder faraònic ocasionada per les invasions dels anomenats “pobles de la mar”, arribaren amb els seus vaixells fins a l’estret de Gibraltar i fins i tot més enllà abans de l’any 1 000 aC. Les ciutats estat gregues, després de l’“edat fosca” que seguí l’ensorrament de la cultura micènica, començaren per establir colònies a la costa d’Anatòlia i, a partir del començament del segle VIII aC, iniciaren la seva pròpia expansió. I també 3 000 anys enrere se situa el moment de la consolidació, amb David i Salomó, del primer estat jueu a Palestina i la definitiva desfeta dels filisteus, el darrer dels “pobles de la mar”. El decadent imperi egipci de la XXI dinastia, fragmentat entre l’alt Egipte, governat des de Tebes pel pontífex d’Amon, i el baix Egipte, governat pels faraons legítims des de Tanis, al Delta, completa el panorama que es vivia a l’orient mediterrani entorn de l’any 1000 aC.

Els navegants orientals empraven bàsicament tres rutes navals per a assolir l’occident mediterrani. La primera, seguint les costes d’Anatòlia, l’arxipèlag egeu i les costes meridionals de Grècia fins a l’alçada de Corfú. Des d’allí, amb vent favorable, un veler lleuger, com ho eren els vaixells grecs o fenicis, podia travessar en menys d’una jornada el canal d’Otranto (si és que no triava remuntar les costes adriàtiques en recerca de l’ambre del nord i de l’estany de Bohèmia, cosa que ja havien assolit els navegants micènics abans del 1700 aC) i a continuació resseguir les costes italianes fins a l’estret de Messina, on podia optar per la ruta del nord, al llarg de les costes de la mar Tirrena, o les del sud i l’oest, al llarg de la costa oriental o de la septentrional de Sicília.

Una segona ruta, la meridional, resseguia les costes d’Àfrica, des d’Egipte fins a les columnes d’Hèrcules (l’estret de Gibraltar) i Tartessos. Aquesta era la ruta dels navegants fenicis, que cap al 1100 aC fundaren Útica al fons d’una badia avui reblerta pels al·luvions del riu Medjerda, al nord-est de l’actual Tunísia; en els segles posteriors arribaren a fundar establiments a la costa atlàntica, més enllà del temut freu de Gibraltar, a Gades (l’actual Cadis, al sud d’Espanya) i a Lixus (prop de l’actual Larraix, al nord-oest del Marroc). Més tard, segons la tradició l’any 814 aC, fundarien, no gaire lluny d’Útica, la nova ciutat de Cartago que, a partir de la caiguda de Tir en mans de Nabucodonosor II de Babilònia el 574 aC, esdevindria el centre de la civilització fenícia o púnica.

La tercera ruta, que també fou oberta pels fenicis, discorria pel mig de la Mediterrània i prenia com a punts de recolzament una cadena d’illes —de Xipre fins a Eivissa— algunes força allunyades entre elles, de manera que calia afrontar la navegació d’altura. De Xipre a Creta, de Creta a Malta o a Sicília, de Sicília a Sardenya, de Sardenya a Menorca, calia navegar unes quantes jornades sense terra a l’horitzó, prenent com a guia el Sol i l’estel polar, que els grecs coneixien amb el nom de Foiniké (és a dir, fenícia), just reconeixement de les habilitats marineres dels seus competidors que, d’altra banda, escampaven al seu retorn llegendes aterridores sobre els perills de les costes remotes d’Ibèria o de Mauritània, de Sicília o de les Balears. Transmeses als grecs, aquests incorporaren a la seva mitologia gegants com Gerió, els cíclops o els lestrígons, fetilleres com Circe, éssers fabulosos com Escil·la, Caribdis o les sirenes, quasi tots ells pobladors d’aquell llunyà oest dels navegants de l’orient mediterrani.

Les noves cultures occidentals

La realitat era menys fantàstica, però els éssers reals que la poblaven no eren menys perillosos que els de les fàbules, ni les riqueses que es podien trobar a occident eren menys certes. A l’extrem occidental, els tartessis desenvolupaven, a partir del segle VIII aC, una civilització original, clarament influïda pels fenicis, al capdavall establerts feia més de dos segles a Gades. Semblantment, a les Balears, si més no a Mallorca i a Menorca, era en plena florida la cultura que avui coneixem com a talaiòtica, els monuments més destacats de la qual sembla que corresponen a dates entorn de l’any 1000 aC o una mica abans, però que es desenvolupà sense interrupció fins a l’ocupació romana, al final del segle II aC. A les costes mediterrànies de la Península Ibèrica s’operava una profunda transformació que abastà tota la primera meitat del primer mil·lenni aC; successives onades d’avenç dels indoeuropeus traspassaven els Pirineus entorn de l’any 1000 aC, i la seva influència, unida a la dels colonitzadors orientals, transformava pregonament les cultures locals del bronze, antecessores del que seria, a partir del segle V aC, la cultura ibèrica, estesa des de l’actual Andalusia oriental fins al litoral del Llenguadoc i, cap a l’interior de la península, fins a la conca mitjana de l’Ebre (on confluïen amb vascons i celtíbers) i ocupant una part de la Manxa. A la península Itàlica el predomini d’Etrúria era incontestable al començament del primer mil·lenni aC, però a mitjan segle VIII, amb la fundació de Roma pels llatins —llavors un obscur poble itàlic—, es posaven els fonaments del que seria, poc abans del començament de la nostra era i durant els primers segles d’aquesta, la culminació del món antic mediterrani.

La situació del vessant meridional de la Mediterrània occidental en aquella època és menys coneguda. A ponent d’Egipte, els libis, pastors nòmades, mantenien guerres periòdiques amb els seus rics veïns, i en diferents moments arribaren a exercir un cert poder sobre Egipte; les dinasties XXII i XXIII (945 aC - 730 aC), que corresponen a moments de gran divisió i anarquia a Egipte, foren líbies. Més fosques i imprecises són les notícies sobre garamants, númides i maures, potser ancessors dels berbers actuals, fins que, a l’època de les guerres púniques, intervenen alternativament a favor de cartaginesos i de romans, i alguns dels seus reis, mercès a les fonts llatines, entren en la història.

La majoria d’aquests pobles, tant al nord com al sud de la Mediterrània, eren descendents dels excedents de població que, a partir de la revolució neolítica al Creixent Fèrtil, havien anat migrant en totes direccions en successives onades. De fet, les diferències físiques entre les poblacions humanes d’un cap a l’altre de la Mediterrània no són gaire significatives, tot i que que la variabilitat dins de cada població és força elevada. Probablement, les invasions posteriors a aquesta data del 1000 aC només en comptats casos han implicat aportacions de material gènic diferenciat del fons comú de tots els mediterranis. Els celtes que envaïren la Gàlia i gran part de la Península Ibèrica, els germànics que destruïren l’imperi romà o els eslaus que en completaren l’obra als Balcans eren tots pobles indoeuropeus separats del tronc comú fa poc més de 4 000 anys, i per tant amb una història evolutiva separada força breu. Altres invasions de pobles separats de més antic, com poden ser les dels àrabs a l’Àfrica del nord i a la Península Ibèrica esdevingudes a partir del segle VI, o les dels turcs a Anatòlia, Pròxim Orient i els Balcans a partir del segle XV, sempre comportaren poblacions relativament poc nombroses que, encara que poguessin conquerir el territori i fins i tot imposar la seva cultura i la seva llengua, diluïren aviat la seva herència genètica en la d’una població demogràficament més significativa.

D’un cap a l’altre de la conca: grecs i berbers

No podem seguir les vicissituds demogràfiques de tots els pobles de la Mediterrània al llarg de la història. Per això ens concentrarem en dos exemples d’extrems ben oposats de la conca mediterrània: els grecs i els berbers. Els grecs actuals, habitants del sud de la península balcànica i de les illes de l’Egea, a l’extrem oriental de les ribes septentrionals de la Mediterrània, i els berbers del Magrib, que habiten a l’extrem ponentí de les ribes meridionals són dos exemples de poblacions mediterrànies sense diferències de conjunt significatives però amb una considerable variabilitat al si de cada una d’elles, fruit de les vicissituds històriques respectives.

Tant grecs com berbers són leucoderms de pell més aviat fosca, però així com entre els grecs predominen els individus de crani alt però curt en el sentit àntero-posterior (braquicèfals), entre els berbers predominen els cranis més aviat allargats en el sentit àntero-posterior (dolico-mesocèfals). En uns i altres predominen els cabells ondulats i foscos, si bé no hi falten rossos i fins pèl-rojos, sobretot entre els berbers del Rif. Predominen entre uns i altres les cares ovalades o allargades, aquestes més freqüents en els grecs, i els nassos també estrets i allargats amb perfils rectes o més aviat convexos, sobretot en els grecs, entre els quals són freqüents els nassos amb un dors alt, sortint i convex. Si les semblances s’expliquen pel probable origen comú en poblacions de l’orient mediterrani, les diferències poden ser explicades per les aportacions genètiques d’altres poblacions amb les quals uns i altres han estat en contacte.

Mediterranis balcànics

A la península balcànica, si més no a l’actual Tessàlia i potser també a Macedònia i a la Grècia central, s’instal·laren els primers agricultors i ramaders del continent europeu, abans del 6 000 aC. Hi ha testimonis de la tipologia descrita com a predominant entre els grecs actuals que ja apareixen en enterraments d’Anatòlia de fa prop de 5 000 anys. Els agricultors neolítics que desembarcaren a Grècia explotaren nínxols ecològics ben diferents dels que havien explotat els caçadors-recol·lectors que hi vivien durant el paleolític i el mesolític, els quals foren desplaçats o assimilats. Les plantes conreades que s’han pogut identificar en els assentaments neolítics de Grècia més antics corresponen al complex de domesticació del Creixent Fèrtil: espelta bessona, espelta petita, ordi, i lleguminoses com el pèsol. Els animals domèstics importats foren, fonamentalment, cabres i ovelles, i també hi ha proves de cria de bovins i súids.

Els testimonis arqueològics dels pobladors de la Grècia arcaica, entre 8 500 i 5 000 anys enrere, sembla que posen de manifest uns pobles d’economia agro-pecuària amb unes formes de vida simples i una organització social de tipus patriarcal. Coneixien la navegació, ja que el fet que no es trobin testimonis de neolitització tan antics com els de Tessàlia i el sud de Macedònia més cap al NE, a Tràcia i a la Macedònia oriental, sembla indicar que els primers agricultors arribaren a les costes gregues per mar.

També per mar arribà de l’Àsia menor, on ja s’utilitzava feia prop d’un mil·lenni, el bronze. Primer a Creta, on cap a l’any 3000 aC ja el coneixien, i més tard a les Cíclades i a la Grècia peninsular. A Creta es desenvolupà, amb la difusió del bronze, la primera cultura urbana “grega”, ja que, si més no en els textos trobats a Cnossos que han pogut ésser desxifrats (datables entre el 1450 i el 1200 aC), la llengua emprada és ja un grec arcaic, tal com el dels escrits semblants trobats en diferents ciutats micèniques del continent. Aquesta descoberta és important quant a la identitat de les poblacions afectades atès que, tot i que el gentilici “grec” no fou emprat fins a l’època romana, tots els pobles grecs es reconeixien emparentats perquè parlaven la mateixa llengua, fins al punt que dividien els pobles del món que coneixien en dos grups: els que parlaven com ells i els que parlaven de manera estranya, que anomenaven bàrbars.

Amb el segle XII aC s’obrí un llarg període obscur de la història grega en el qual sembla que s’ensorrà la cultura urbana desenvolupada en els segles anteriors. Tradicionalment, seguint les explicacions dels historiadors grecs clàssics, aquest fet s’ha atribuït a l’arribada de successives invasions de pobles indoeuropeus (tessalis, beocis i doris) procedents del nord i coneixedors de la metal·lúrgia del ferro. L’arqueologia, però, malgrat posar de manifest importants destruccions, que representaren l’ensorrament definitiu de la civilització micènica, sembla desmentir que hi hagués hagut grans desplaçaments de població. Més aviat semblaria que aquests desplaçaments, allà on n’hi hagué, foren d’escassa magnitud i limitats al si del món grec, amb algunes migracions per via marítima cap a diferents punts de la Mediterrània, principalment a les costes d’Àsia Menor; des d’allí, quan la densitat de població s’arribà a fer ja elevada, els jonis descendents dels immigrants grecs es feren a la mar i arribaren fins a punts tan llunyans com Massalia (l’actual Marsella), a Provença, o Rhodes (l’actual Roses), a Catalunya, on fundaren colònies entre els segles VIII i VI aC.

L’època més brillant de la història grega fou entre els segles V i IV aC, en què es conformaren primer la democràcia d’Atenes i més tard l’imperi Hel·lenístic d’Alexandre, i es pot dir que s’assentaren les bases del que ha estat després l’anomenada cultura occidental. En aquesta època es desenvolupà un brillant moviment filosòfic i humanístic al qual devem des de la consciència de llibertat individual o el racionalisme en la filosofia fins a les bases de les concepcions occidentals de l’art, la literatura i la història o el desenvolupament del pensament científic.

Els grecs d’aquells segles resistiren victoriosament els intents dels perses d’incorporar-los al seu imperi i, amb Alexandre, contraatacaren i portaren llur expansió fins a l’Indus i les ribes de la mar d’Aral. La decadència dels imperis hel·lenístics, creats pels successors d’Alexandre, coincidí amb l’ascens a la Mediterrània d’una nova potència, Roma, que acabà per integrar Grècia als seus dominis el 146 aC, l’any mateix de la destrucció de Cartago.

Mediterranis magribins

Pel que fa als berbers, sembla que a l’espai de les riberes meridionals de la Mediterrània que avui anomenem Magrib, arribaren fa uns 10 000 anys els paleoberbers, que foren el substrat de la població berber posterior, portadors de la cultura anomenada capsiana. Aquests pobladors mediterrànids desplaçaren o absorbiren les poblacions paleolítiques que els havien precedit. Ells tampoc no coneixien l’agricultura. De fet, eren un poble format per diverses tribus unificades per una llengua (de la família afroasiàtica) i posseïen un sistema d’escriptura original i característic que s’estengué de la Mediterrània al Níger, i des de l’oasi egipci de Siwa fins a les illes Canàries, si fa no fa l’espai en el qual encara avui viuen poblacions de llengua berber.

A l’Àfrica del nord, el pas de la caça i la recol·lecció a la domesticació d’animals i plantes fou un procés lent que durà del V al III mil·lenni aC; a més, les societats magribines no evolucionaren pas amb la mateixa cadència: algunes foren endarrerides en la utilització de la ceràmica, altres no empraren la ramaderia fins més tard. Es creu que el neolític entrà en la regió de l’Àfrica menor portada per grups de cananeus fugitius, que arribaren per mar procedents de l’orient mediterrani i que es barrejaren amb els antics berbers. L’economia neolítica que s’establí al Magrib fou la típica d’altres zones mediterrànies, si bé amb influències subtropicals: algunes tribus eren veritables camperols lligats a llurs terres, com els pobles muntanyencs del Rif o la Cabília —on encara ara conreen oliveres, figueres, palmeres de dàtils i albercocs—; altres, coneixedors de l’arada, eren conreadors de cereals, especialment les tribus del sud de Tunísia i les de l’Anti-Atles marroquí; altres, seminòmades arboricultors de palmeres datileres i ramaders de bous, cabres i ovelles, sempre buscant noves pastures; i, finalment, hi havia les tribus nòmades del desert d’economia basada en el comerç.

Els fenicis, o potser més aviat els cartaginesos, que els succeïren i que aprofundiren la colonització púnica de les costes del Magrib, introduïren l’ús de metalls, conreus nous i l’ús del cavall domesticat. És menys segura, en canvi, la data d’introducció del camell domèstic a l’àrea magribina: Plini no l’esmenta, però Juli Cèsar en prengué trenta-dos a Juba I, rei de Numídia, quan el vencé, l’any 46 aC, a la batalla de Thapsus. Les guerres púniques feren entrar els berbers occidentals a la història (els libis, més a l’est, ja hi havien entrat pels seus repetits enfrontaments amb els egipcis), amb la formació per Massinissa, rei de Numídia i de Mauritània, d’un estat unificat. La victòria de Roma sobre Cartago, amb la destrucció d’aquesta ciutat el 146 aC (el mateix any que es consumava l’ocupació de Grècia pels romans) representà la incorporació al món romà de tota l’Àfrica menor. La romanització, però, a diferència d’altres regions de l’Imperi com les Gàlies o Hispània, sembla haver estat relativament superficial a les àrees rurals nord-africanes. Més de cinc-cents anys més tard, quan l’imperi romà ja estava a les acaballes, l’africà Agustí, bisbe d’Hipona, a l’actual costa algeriana, de l’any 395 al 430, escrivia que els pagesos de la seva diòcesi parlaven encara la llengua púnica i es definien ells mateixos com a cananeus.

La sutura romano-germànica

L’episodi imperial romà, si més no d’August fins a Constantí (27 aC - 337 dC), ha estat l’únic període de la història en què tota la conca mediterrània ha estat sotmesa a un poder únic. Un poder que, pel nord i per orient, desbordava àmpliament els límits de l’àrea que aquí ens interessa i que, mentre d’una banda conduïa a l’extinció moltes de les cultures preexistents i assimilava a la romanitat les poblacions de moltes províncies, sobretot de les més occidentals, d’una altra incorporava al patrimoni comú usos, tradicions i rites de moltes d’aquestes cultures.

L’esplendor de l’imperi, perceptible no sols a Roma sinó a totes les províncies, si més no a les capitals i a moltes de les ciutats menors, ha atret pobladors al·lòctons (sense comptar els esclaus resultat de les campanyes a les fronteres de l’imperi). Celtes, germans i sàrmates davallant del nord, armenis, perses i babilonis penetrant per l’orient; etíops i garamants pel sud acabaven de contribuir a la configuració d’un conjunt de tipus humans i de poblacions amb prou trets en comú per haver estat caracteritzats tots plegats com formant part d’una raça anomenada mediterrànida. Igualment, després se superposarien més o menys localment els fruits de successives onades, no gaire significatives pel que fa al seu efectiu demogràfic, però suficients per a introduir una variabilitat addicional en determinades poblacions: bàrbars del nord germànics a la Península Ibèrica, a Occitània, a Itàlia (sobretot al nord, però també a Sicília, envaïda pels vàndals al segle V i pels normands al XI) i fins i tot a l’Àfrica del nord; àrabs de l’orient proper, a l’Àfrica del nord i a la Península Ibèrica; africans negres, també a l’Àfrica del nord; turcs de les profunditats de l’Àsia, que han deixat la seva empremta a l’orient mediterrani.

Culturalment, foren molt més influïts els romans pels grecs que aquests pels romans. Sota el domini dels emperadors bizantins, del segle IV fins al XV, els grecs visqueren un període agitat d’invasions, guerres i ocupacions, cap d’elles gaire duradora ni significativa des del punt de vista de l’aportació demogràfica. Les invasions bàrbares del segle IV sí que significaren algunes aportacions de població, sobretot perquè tot l’interior de Grècia quedà despoblat i la major part de la població autòctona es concentrava a les ciutats i a la costa, mentre que l’interior era recorregut successivament per visigots, ostrogots, huns i eslaus, si bé només aquests darrers s’establiren com a pastors a l’interior del Peloponès. Àrabs (a Creta), búlgars, normands, venecians, borgonyons, francs, catalans, serbis, albanesos i, finalment, turcs, envaïren i conqueriren successivament diferents ciutats i regions de Grècia al llarg d’aquests segles, fins que el 1460 els turcs en completaren l’ocupació i s’hi establiren fins el 1830, que assolí la independència el reialme de Grècia, amb un territori limitat al Peloponès, l’Àtica, la Levàdia, les Espòrades septentrionals, Eubea i les Cíclades.

Les tribus turques establertes a l’Àsia central, islamitzades a partir del segle VII, s’havien vist empeses pels mongols, al començament del segle XIII, del Turquestan fins a Anatòlia, i havien desplaçat cap a Grècia una part de la població bizantina de l’Àsia Menor. El 1354, amb la conquesta de Gal·lípoli, iniciaren la seva implantació en terra europea, que consolidaren un segle més tard amb la presa de Constantinoble i la definitiva caiguda de l’Imperi Bizantí. Tot i els quatre segles d’ocupació turca, les barreres religioses i socials entre grecs i turcs i les migracions, en ambdós sentits, posteriors a la independència grega, han fet que l’aportació turca a la població actual de Grècia hagi estat estat força limitada.

Tampoc la població de l’Àfrica menor, si més no la població pagesa, rebé una influència gaire profunda dels romans, instal·lats bàsicament a les ciutats, tot i ser aquella una de les àrees fonamentals de proveïment de cereals per a Roma. Els vàndals, un dels pobles germànics que a partir del segle IV protagonitzà les invasions bàrbares que acabarien amb l’imperi Romà, s’establiren a l’Àfrica menor el 429 i, a poc a poc, desorganitzaren l’estructura agrícola romana de tota l’àrea i interromperen els intercanvis amb Roma. Arribaren a conquerir, des de les seves bases africanes, totes les illes de la Mediterrània occidental, fins que foren derrotats el 534 pels bizantins, els quals incorporaren el seu regne a l’imperi romà d’Orient, l’únic que subsistia després de la caiguda de Roma en mans d’Odoacre el 476.

La irrupció de l’islam

El domini bizantí no fou gaire durador. Al segle VII, els àrabs, moguts per la nova fe islàmica, es disposaven a conquerir el món. Feia poc més d’un segle de la ocupació bizantina, quan arribaren al que avui és Tunísia les avantguardes de les tribus àrabs conqueridores, i el 670 hi fundaren la ciutat de Kairouan. En començar el segle VIII havien assolit les costes atlàntiques del Marroc i poc després travessaven l’estret de Gibraltar i s’instal·laven a la Península Ibèrica. Els àrabs sí que arribaren a assolir una ràpida islamització de les poblacions berbers, si bé, especialment en medis rurals, hi hagueren (i hi ha encara, malgrat les campanyes d’“arabització” d’alguns governs magribins) centres de resistència a l’aculturació que mantingueren la llengua i els costums socials previs a l’entrada de l’islam.

Algunes confederacions de tribus berbers protagonitzaren a partir de la segona meitat del segle XI la constitució d’extensos estats implantats sobre el Magrib i l’Al-Andalus. Dels sanhaja sorgí l’imperi almoràvit, que entre mitjan segle XI i mitjan segle XII s’estengué del Senegal i el Níger fins a l’Ebre, amb la capital a Marràqueix. Dels masmuda sorgí l’imperi almohade, que succeí l’almoràvit al Magrib i a Al-Andalus, a partir de la presa de Marràqueix el 1146 i fins que la perderen enfront dels benimerins el 1269.

A partir de mitjan segle XIII, amb la decadència de l’imperi almohade, es formaren al Magrib diferents estats berberiscos que es consolidarien al segle XIV: els hàfsides d’Ifriquiya a partir de 1229; els abdalwadites a Tlemcen a partir de 1236; els mateixos benimerins, sorgits de la confederació zenata, rival tradicional de la dels sanhaja, que foren els successors dels almohades a l’actual Marroc a partir del 1269. L’expansió de l’imperi otomà acabà, a mitjan segle XVI, amb la independència de tots ells excepte el Marroc on, tanmateix, el darrer monarca berber fou desplaçat el 1542 per la dinastia àrab dels sadites, origen de la monarquia xerifiana actual. En l’actualitat, la presència de berbers no arabitzats es concentra sobretot al Marroc i en algunes regions d’Algèria (Cabilia). En general són els berbers que habiten les regions de muntanya, des del Rif fins al Sàhara, els qui conserven la seva llengua i els seus costums, mentre que els que viuen a les planures es troben completament arabitzats.

El cas de la Península Ibèrica

Un exemple de reconstrucció genètica de la història de la població humana d’un territori perifèric de la conca mediterrània pot ser el de la Península Ibèrica, recentment estudiat aplicant una cartografia dels components principals de les freqüències de gens. L’anàlisi, basada en l’estudi de 635 mostres de població per a vint sistemes genètics amb 54 al·lels, condueix a la identificació de tres components principals que corresponen a les tres aportacions demogràfiques fonamentals de la població del territori considerat.

L’exportació ultramarina de la mediterraneïtat

La tradició colonial dels antics navegants grecs i fenicis prengué nova volada a partir del segle XV amb les navegacions empreses per portuguesos i castellans Atlàntic endins, i que condugueren al pas del cap de Bona Esperança el 1487 i a la descoberta d’Amèrica el 1492. L’expansió ultramarina d’Europa, que s’inicià ara fa cinc-cents anys, efectivament tingué com a primers protagonistes gent de la Mediterrània, i mediterranis foren els primers elements culturals i les primeres plantes i animals domèstics que s’implantaren a Amèrica i a les colònies portugueses d’Àfrica i Àsia, sigui per la força de la conquista o bé per la pròpia capacitat invasiva d’alguns organismes, no sempre els més desitjables.

Els primers assaigs es feren a les Açores i a Madeira, illes deshabitades fins al segle XV però que durant la primera meitat d’aquell segle foren colonitzades pels portuguesos, els quals hi introduïren conreus i animals domèstics, i a les Canàries, que eren habitades pels guanxes, un poble d’origen berber que desconeixia la metal·lúrgia però que havia introduït l’agricultura i la ramaderia a les illes en una data incerta, possiblement entorn del canvi d’era, i que foren colonitzades pels castellans. A Porto Santo, una illa petita, propera a Madeira, els conills introduïts pels colons arranaren tota la vegetació de l’illa. A Madeira fou un foc devastador qui provocà pràcticament el mateix efecte. A les Canàries, al final del segle XVI, no quedava un sol guanxe, tot i que les illes eren força poblades (probablement entorn de 20 000 habitants) segons tots els testimonis de l’època de la conquista. Totes aquestes illes tenien, cap a mitjan segle XVI, una població predominantment d’origen mediterrani.

L’arribada dels colonitzadors europeus a Amèrica, iniciada amb els viatges de Colom, obrí una nova via a l’exportació de mediterraneïtat. Els primers pobladors europeus d’Amèrica procedien de la Península Ibèrica, i secundàriament dels dominis europeus dels monarques de Castella i de Portugal. Portaven amb ells les seves llengües, filles del llatí, que havia estat la llengua de comunicació de tota la Mediterrània durant els quatre primers segles de la nostra era, i la seva religió, el cristianisme, nascut a la Mediterrània i que a la Mediterrània havia trobat el seu arrelament fonamental. La imposició de tot plegat a les poblacions autòctones havia de deixar una empremta profunda i duradora en la major part d’Amèrica, l’avui anomenada Iberoamèrica o Amèrica Llatina, que és on es concentren el nombre més gran de parlants de llengües neollatines i de fidels de l’església catòlica. També en el folklore, en la música i la poesia popular, en la religiositat, en l’estratificació i les relacions socials, de moltes poblacions de l’Amèrica Llatina (i, en menor proporció, d’altres àrees colonitzades per espanyols i portuguesos com les Filipines, Timor, Angola, Moçambic, Guinea Equatorial i els antics establiments portuguesos de l’Índia) es manifesten nombrosos trets que revelen les tradicions rebudes de la vella Mediterrània.

La colonització americana començà per les Antilles, la primera terra descoberta, principalment a la Hispaniola (Santo Domingo) i Cuba, les poblacions autòctones de les quals foren ràpidament delmades i s’extingiren per l’efecte combinat de la violència i els maltractaments dels nouvinguts, les malalties introduïdes involuntàriament per ells i la destrucció de l’estructura social preexistent fruit de la invasió. Les ciutats que successivament s’anaren fundant, com Santo Domingo (1496), Santiago de Cuba (1514), l’Havana (1514), Panamà (1519), Veracruz (1519), Cartagena de Indias (1533), anaren reproduint models simplificats de la ciutat mediterrània, i si bé al camp la importació d’esclaus africans a partir del 1513 introduí encara un element nou a la població de les noves colònies americanes, als nuclis urbans les formes de vida romangueren les de les metròpolis per molts anys, fins que el mestissatge i les condicions climàtiques i ambientals, evidentment diferents, conduïren a l’adopció de costums més ben adaptats. Al camp, els colonitzadors intentaren la introducció dels conreus que havien practicat abans al seu país d’origen, però en el clima tropical dels primers assentaments a les Antilles i al litoral de terra ferma del mar Carib, només algunes de les plantes fins llavors cultivades a les parts més càlides de la Mediterrània, com ara el cotó, la canya dolça o els cítrics, s’adaptaven bé. Fins que els colons no arribaren i s’instal·laren a les àrees més temperades de les terres altes de Mesoamèrica o dels Andes o al Xile mediterrani no tingueren èxit amb el blat, mentre que la vinya i l’olivera conegueren els seus primers èxits americans a les àrees costaneres de regadiu del Perú, on es feren les primeres veremes americanes el 1551.

També el bestiar que es criava a les terres de la Mediterrània fou transportat a l’altra banda de l’Atlàntic amb èxit desigual, i amb ell les tècniques de cria extensiva i de transhumància, com també l’ús del foc per a desplaçar les plantes arbustives i facilitar el creixement de l’herba tendra que preferien els ramats d’ovelles i de cabres. A Amèrica no hi havia cap mena de bestiar domèstic gros, tret dels camèlids andins com la llama, de manera que cavalls, bovins, porcs, ovelles, cabres, ases i fins i tot conills foren introduïts pels colonitzadors i la majoria procedia de varietats criades feia molt de temps a la Mediterrània. Al Xile mediterrani, ovelles i cabres tingueren el mateix èxit (i també efectes semblants) que a la Mediterrània del Vell Món, i també s’introduirien amb èxit en alguns sectors de les terres andines i a l’altiplà mexicà, des del qual s’estengueren després a Califòrnia. En canvi, a les àrees de pampes dels vessant oriental de la serralada andina, l’èxit inicial correspondria més aviat als cavalls, succeïts posteriorment pels bovins, i a les sabanes dels Llanos veneçolans i colombians directament a aquests.

Fins i tot a Austràlia, malgrat que la colonització fou a càrrec dels britànics, el bestiar de llana que s’hi portà era també de raça merina, originària de la Península Ibèrica. Probablement només al Cap, a Sud-àfrica, on ja hi havia bestiar de races autòctones ben adaptades abans de l’arribada dels colons europeus, la introducció de races d’altres regions mediterrànies fou més tardana i menys massiva.

Mediterranis més enllà de la Mediterrània

Els àmbits del bioma mediterrani i de la cultura o les cultures mediterrànies són prou coincidents en el cas de la conca del Mare Nostrum. Però aquesta realitat no és, certament, exportable a les altres regions del bioma, on la història humana s’ha desenvolupat per vies ben diferents. Això no obstant, hi ha poblacions humanes autòctones a les mediterrànies d’ultramar que han de ser evocades aquí. Altrament, les relacions d’aquests humans amb el seu entorn, no deixa d’estar impregnada de condicionaments ambientals de caràcter mediterrani. És la dialèctica ecològica dels mediterranis de més enllà de la Mediterrània.

La població de Califòrnia

La població nativa de l’àrea que avui forma l’estat de Califòrnia, abans de l’establiment de la primera missió a San Diego (1769); s’ha estimat en uns 310 000 habitants. Atès que la seva superfície és d’uns 411 000 km2, això representa una densitat d’aproximadament 0,75 h/km2, una de les més elevades del món tractant-se de pobles d’economia preagrícola. Com que, d’altra banda, les àrees de clima mediterrani eren, i de llarg, les més poblades del que llavors es coneixia com a Nova o Alta Califòrnia, es pot concloure que, abans de la implantació dels europeus, la Califòrnia mediterrània era una àrea ben poblada, potser de les més ben poblades d’Amèrica del Nord si exceptuem la vall de Mèxic.

Els pobladors pre-colombins

Els pobles que ocupaven la Califòrnia mediterrània eren majoritàriament de llengües i cultures pertanyents al grup penuti, encara que també n’hi havia de llengües i cultures dels grups algonquí, atapascà, hoka i uto-asteca. Aquesta diversitat de llengües i de cultures, de fet compartida amb tota la costa occidental d’Amèrica del Nord, sembla reflectir el fet que aquesta àrea esdevingué el destí final de diferents migracions d’efectius de població de molt variades procedències i magnituds. L’únic grup lingüístic que havia estat considerat exclusiu de Califòrnia, el yuki, al qual pertanyien només dues llengües, el yuki i el wappo, s’ha descobert que estava relacionat amb un grup de llengües penutis parlades entorn del golf de Mèxic i el baix Mississipi, a més de 3-000 km de distància, com la dels extingits natxez o la dels creek. Els wiyot i els yurok, pobles de llengua algonquina establerts a la costa californiana entre el cap Mendocino i la baixa conca del riu Klamath també es trobaven a més de 1-000 km dels kootenay del SW de la Colúmbia Britànica, els més propers parlants d’una altra llengua del grup algonquí.

La base alimentària principal dels californians era, a més de la cacera, la recol·lecció de glans de les fagàcies i gra de les gramínies. Només al sud-est del que és avui l’estat de Califòrnia, però ja fora de la seva àrea de clima mediterrani, a la baixa vall del Colorado, alguns pobles de llengües hoka (haltxidhoma, mohave, yuma) practicaven l’agricultura. Totes les tribus costaneres al nord de l’emplaçament actual de Monterey, com també les de les valls de Sacramento i de San Joaquín, practicaven també la pesca del salmó, tot i que els rius més productius eren els que desemboquen més al nord de la badia de San Francisco. Aquesta activitat tenia un paper especialment rellevant a l’economia de les tribus del nord-oest de Califòrnia, també ja fora de l’àrea mediterrània, de formes de vida molt semblants a les d’altres tribus de la costa d’Oregon i de les situades més al nord, fins a Alaska. S’estima que no menys de 500 espècies entre animals i vegetals eren explotades pels californians per a la seva alimentació o per a altres necessitats. Per a passar els mesos d’hivern disposaven les glans i els grans en sitges fetes generalment de cistelleria i fumaven peix (salmó als rius on se’n pescava i peix blau a la costa), que conservaven igualment en cistelles separant cada capa de peix fumat amb una capa de branquetes de llorer de Califòrnia (Umbellularia californica) amb les seves fulles. Obtenien glans d’un nombre considerable d’espècies de fagàcies, principalment el roure bru (Lithocarpus densiflorus), Quercus agrifolia, Q. wislizenii, Q. chrysolepis, el roure blau (Q. douglasii), diversos roures blancs (Q. garryana, Q. lobata), i el roure negre (Q. kellogii); també apreciaven força les castanyes del castanyer bord de Califòrnia (Aesculus californica) i altres fruits boscans.

El cas dels maidu

Podem prendre com a exemple els maidu, una de les cinc nacions penuti que vivien a la vall central de Califòrnia, concretament a la part oriental de la vall de Sacramento, i ocupaven aproximadament les conques de drenatge dels rius Feather, Yuba i American, des de les terres baixes del fons de la vall de Sacramento fins a les carenes de Sierra Nevada. Parlaven tres dialectes distingibles: el del nord-oest o concow, el del nord-est i el meridional dit també nisenan o nishinam.

Els maidu de terra baixa formaven assentaments nombrosos que construïen sobre petites elevacions naturals per tal de mantenir secs els habitacles quan el riu es desbordava. Tenien una dieta força variada, la base de la qual eren, com en el cas d’altres pobles californians, les glans de fagàcies i les llavors de gramínies; caçaven cérvols, ants i antílops i obtenien dels rius mol·luscs i peixos. En el cas dels maidu de la zona de pujols, la pesca i la caça hi tenien un paper menys important. Els tipus d’aliment collit eren glans, castanyes de “buckeye” (Aesculus californica) i pinyons; caçaven cérvols i altres quadrúpedes, pescaven truites (Salmo gairdneri), salmons (Oncorhynchus tsawytscha, el salmó reial, a la primavera; O. kisutch, el salmó platejat, a la tardor) i altres peixos, i capturaven insectes (fonamentalment llagostes i erugues). Esporàdicament, provocaven incendis més o menys controlats al “chaparral” per tal de fer més fàcils els desplaçaments, atreure la cacera amb l’increment de zones de pastura i millorar la collita de grans. A l’estiu, grups de caçadors pujaven muntanya amunt i arribaven fins a les cotes més altes de la serralada, on coincidien amb els seus veïns de l’altra banda de la serra, els washo de la regió del llac Tahoe, en recerca de més bona cacera. Però, així que queien les primeres neus, tant els caçadors maidu com els cérvols i altres peces que caçaven es dirigien altre cop a zones més baixes, per sota del nivell de la neu.

Els maidu, com altres pobles de la Califòrnia central, basaven llur estratègia social en l’organització tribal; les tribus eren formades per grups de poblats en el més gran dels quals hi vivia el cap. Aquests poblats eren, però, políticament i territorialment independents. Les cases dels maidu eren, en general, de planta rodona, construïdes amb fusta, mig soterrades, i cobertes de terra. Un altre tipus d’edificació, de tècnica idèntica però de dimensions més grans, era utilitzada per als seus cultes religiosos; aquestes cases edificades per als ritus cerimonials representen la més gran i complexa arquitectura dels indis californians.

La religió dels maidu només és coneguda fragmentàriament, però se sap que incloïa el culte a Kuksu (el déu del sud), que no era pas original dels maidu, sinó que el compartien amb altres tribus penuti i hoka. Sembla que el culte a Kuksu s’havia originat entre els patwin, veïns occidentals dels maidu a la vall de Sacramento, i posteriorment va ser elaborat pels pomo, una tribu de llengua hoka que habitava les regions costaneres al nord de l’actual San Francisco. Les cerimònies, dutes a terme per dansaires vestits de manera espectacular, anaven encaminades a propiciar del déu la renovació del món per tal que els garantís la continuïtat en l’obtenció d’aliments i altres recursos i que els protegís de catàstrofes naturals. Altres ritus maidu eren encaminats a rendir honors als esperits dels morts recents, i amb aquesta finalitat feien figures amb fibres vegetals i que representaven els difunts, i les cremaven en una cerimònia anual.

Sembla que fins a l’arribada dels europeus, la vida a la Califòrnia central no era pas gaire difícil, i que els recursos disponibles permetien establir poblats de fins a més de 1 000 habitants, si més no a les terrasses del rius principals, amb una densitat de població que, a la vall de Sacramento, podia arribar al 3,9 habitants per km2 (l’estimació més alta per a un poble pre-agrícola). Cap al començament del segle XIX s’ha estimat que els maidu podien ser entorn de 60 000, però la població autòctona de Califòrnia havia començat a experimentar una forta disminució a partir de l’inici de la colonització espanyola, principalment a causa de les malalties importades pels colonitzadors, enfront de les quals els indígenes es trobaven mancats de defenses. En el breu període de 65 anys que separa la creació de la missió de San Diego (1769) de la secularització de les missions pel govern mexicà (1834), s’enregistraren a les missions californianes 81 000 baptismes d’indis i 60 600 defuncions. Però la mortalitat fora de les missions fou encara superior, ja que s’estima que la població total de Califòrnia havia quedat reduïda a la meitat durant aquell període. La darrera gran epidèmia d’aquella etapa fou la de paludisme de 1828-33, introduïda per uns trampers procedents de Fort Vancouver, a Oregon, on la malaltia havia arribat en uns vaixells procedents de Hawaii, i es calcula que causà més de 20 000 morts entre els indis californians.

La febre de l’or, a partir del 1848, només dos anys després que Califòrnia hagués passat sota el domini nord-americà, completà la desintegració dels pobles indis californians, principalment els maidu i les altres nacions índies de la vall central californiana. La població índia de Califòrnia assolí un mínim al començament del segle XX (uns 15 000 el 1900). Vuitanta anys després (1980) la població d’origen indi de l’estat de Califòrnia era d’entre 90 000 i 100 000 persones, la meitat de les quals corresponia a les ètnies que vivien a Califòrnia abans del 1769 i la resta eren d’ètnies originàries d’altres àrees.

La població de Xile central

Els pobles maputxes del Xile mediterrani eren, fins a la colonització espanyola, pobles agricultors amb una economia basada fonamentalment en el blat de moro a la terra baixa i la patata a l’alta. L’evidència de la domesticació d’algunes plantes autòctones adaptades a les pluges d’hivern i la sequera estival (casos únics a Amèrica abans de l’arribada dels europeus), en particular la “teca” (una planta desconeguda, que va desaparèixer al segle XVIII), el “mango” (Bromus mango) i la “madia” (Madia sativa), fan pensar que la introducció de l’agricultura no era pas recent a Xile quan hi arribaren els conqueridors, i els testimonis arqueològics la mostren ja ben consolidada uns 1 500 anys abans, és a dir, contemporàniament a l’inici de l’era cristiana a occident. Del “mango”, una gramínia, se n’aprofitava el gra. De la “madia” una composta, s’aprofitava l’oli de les llavors com a aliment i com a combustible; altres plantes del mateix gènere creixen a Califòrnia, on també s’aprofitaven les llavors com a aliment, però allí no sembla que mai hagués estat cultivada. Els inques, que havien conquerit tot el territori al nord del riu Maule un segle abans de l’arribada dels castellans, havien introduït a l’Araucània la cria de llames i alpaques.

El territori dels maputxes ultrapassava àmpliament la regió de clima mediterrani de Xile i fins i tot els careners de la serralada dels Andes. Incloïa tot el Xile central, de Coquimbo cap al sud, i la regió de Los Lagos, com també, al vessant atlàntic dels Andes, una gran part de les actuals províncies argentines de San Juan, Mendoza i Neuquén. Picuntxes i peuentxes, els uns al nord i els segons al sud del paral·lel 35°S es repartien el Xile mediterrani, i oposaren forta resistència tant als invasors inques (que no ultrapassaren el riu Maule) com als castellans (que fins al segle XVIII no afermaren el seu control al sud del riu Negro, i el tingueren molt limitat entre el Bío-Bío i aquest). A més dels prop de vint anys de guerra que mantingueren amb els castellans fins a la mort de Caupolicán (1558), una devastadora epidèmia de verola els delmà a partir del 1560 i s’estengué pel nord de l’actual Argentina i pel Paraguai, probablement portada pels araucans fugitius de la desfeta. Actualment, el nombre de maputxes s’estima en uns 250 000, concentrats sobretot a la regió de La Araucanía, més al sud dels límits de la Mediterrània xilena, però la població mestissa és molt nombrosa, ja des dels temps immediatament posteriors a la conquesta, arreu del país.

La població de Sud-àfrica

Quan al final del segle XV (1487) els navegants portuguesos arribaren per primera vegada al cap de Bona Esperança, trobaren allí un poble de pastors que s’anomenaven ells mateixos khoikhoi i que, segons les seves tradicions, feia poc més d’un segle que havien arribat a les terres de l’extrem meridional del continent africà procedents de la regió dels grans llacs del centre del continent, d’on havien estat desplaçats per pobles més poderosos i guerrers. Criaven grans bous rogencs de llargues banyes que utilitzaven tant per a la càrrega com per a l’aliment, i ovelles de grans cues carregades de greix i de pèl curt en comptes de llana. En realitat, com indiquen les restes arqueològiques, havien arribat a l’extrem meridional del continent al començament de l’era cristiana, i procedien dels confins nord-orientals del Kalahari, des d’on havien difós la ramaderia ovina i bovina primer cap a l’W, pel N de les actuals Botswana i Namíbia i més tard cap al S, al llarg de la costa atlàntica; finalment penetraren per la vall de l’Orange, sempre arraconant cap a les terres menys aptes per a la pastura les poblacions boiximanes que els havien precedit, algunes de les quals encara eren presents en àrees marginals a l’arribada dels primers colons europeus, que els anomenaren sonqua. Els mateixos khoikhoi no eren gaire diferents dels boiximans, i parlaven llengües emparentades amb les de les tribus boiximanes del centre del Kalahari, però probablement en contacte amb els pastors de la conca del Zambezi, havien après les seves tècniques de domesticació i cria d’animals i de fabricació de terrissa i les havien difós amb la seva expansió.

Quan Jan van Riebeeck fundà el 1652 la colònia holandesa del Cap, segons els colons hi havia a la futura colònia tants caps de bestiar com fulles d’herba en un camp. Akembie, el cap dels hotentots namaqua, posseïa el 1661 uns 4 000 caps de bovins i uns 3 000 d’ovins. A l’època de l’establiment de la colònia pels holandesos s’estima que la població khoikhoi de les regions sud-occidentals de l’actual província del Cap era d’unes 50 000 persones, però els holandesos desplaçaren definitivament els hotentots de la península del Cap el 1673; l’avenç de la seva colonització, les epidèmies dutes pels colonitzadors, principalment la gran epidèmia de verola del 1713, i l’arribada pel NE de les tribus bantus, els anà desplaçant totalment de les àrees climàticament mediterrànies d’Àfrica del Sud. Al començament del segle XIX, la seva població s’havia reduït a la meitat, i hi havia aproximadament 25 000 blancs i 25 000 esclaus, algun dels quals potser també és khoikhoi, però la majoria són africans d’altres ètnies. Les terres de l’Àfrica austral mediterrània són actualment habitades gairebé exclusivament per blancs i bantus.

La població de l’Austràlia mediterrània

Les poblacions humanes de les àrees mediterrànies d’Austràlia Occidental i d’Austràlia Meridional eren constituïdes, abans dels primers assentaments britànics (1828 i 1830 respectivament), per petits grups de caçadors-recol·lectors aborígens. Potser a causa de la limitació dels recursos alimentaris d’aquestes parts d’Austràlia, que obligava els clans de les diferents tribus que hi tenien el seu territori a explotar superfícies considerables, la densitat de població era molt feble, tot i que el seu impacte sobre el medi no era tan negligible com podria semblar a causa de l’ús que feien del foc per a mantenir determinades àrees lliures de matolls.

Les fronteres tribals sovint corresponien a límits naturals. Així, per exemple, a la regió d’Adelaide, la “frontera” entre els kaurna i els peramangk resseguia la carena de la Mount Lofty Range. Els primers eren nòmades però vivien durant l’hivern als pendissos boscats al peu de la Mount Lofty Range, en refugis excavats sota un tronc caigut o construïts amb branques, i a l’estiu es movien al llarg de la costa, a la plana on avui s’alça Adelaide, sempre dins del territori de la seva horda o clan. Els estatges superiors de la serralada quedaven pràcticament deshabitats tot l’any, i els kaurna només hi anaven a caçar opòssums (Trichosurus), bàndicuts (Chaeropus, Perameles, Macrotis) o altres petits animals i, molt especialment, a buscar les preuades erugues de la papallona nocturna Xyleutes affinis amagades a les galeries que perforen aquestes larves a les branques del “golden wattle” (Acacia pycnantha). També recollien la dolça goma resina d’aquest arbust, la qual no sols era un aliment important en la dieta dels kaurna, sinó que, tractada amb aigua, barrejada amb calç i escalfada, es podia usar per a encolar els mànecs dels seus estris de pedra.

Als vessants orientals de la serralada, temuts pels kaurna, que els atribuïen poders màgics malèfics, vivien els peramangk. A diferència dels kaurna, els peramangk vivien la major part de l’any als estatges superiors de la serralada. Quan a l’hivern els boscos esclerofil·les humits de les altituds superiors de la serralada esdevenien massa freds i humits per a viure-hi, davallaven fins a cotes per sota dels 350 m. Malgrat la manca de cursos d’aigua permanents, els peramangk anaven explotant els recursos hídrics de les àrees mal drenades indicades pels bosquets de “swamp gum” (Eucalyptus ovata). Pel que fa a aliments, la seva dieta era semblant a la descrita per als kaurna: petits mamífers, erugues, resina d’acàcia i tubercles de jónçara (Cyperus). Gairebé mai no davallaven a la plana del baix Murray i del seu estuari, el llac Alexandrina, que era un territori ocupat per petites tribus quasi sedentàries (nganguruku, ngaralta, warki, portaulun, jarildekald), amb les quals comerciaven.

Les tribus del baix Murray i el llac Alexandrina vivien fonamentalment dels recursos que els oferien les aigües (pesca i captura dels ànecs amb xarxes), però procuraven mantenir una bona relació amb els peramangk, per tal com necessitaven proveir-se d’escorça de “red gum” o eucaliptus roig (Eucalyptus camaldulensis), escàs i generalment de petites dimensions a les terres baixes riberenques, per a construir les seves embarcacions. Tot i que també tenien por del poder malèfic de la “gent dels turons”, proporcionaven als peramangk les llances flexibles i lleugeres que feien amb branques d’eucaliptus del “mallee”, a canvi de les quals obtenien el dret de tallar en l’escorça d’algun dels eucaliptus rojos del territori dels peramangk el fragment necessari per a construir una embarcació.

No tenim una idea precisa del nombre d’aborígens que habitaven les àrees de clima mediterani d’Austràlia abans de l’arribada dels europeus, però devien ser uns pocs milers. Dels kaurna, probablement una de les tribus més nombroses, que com ja hem dit ocupava la plana litoral en la qual s’implantà Adelaide, se sap que eren entorn de 650 el 1842. En tot cas, és un fet que la població aborigen australiana disminuí ràpidament a partir del contacte amb els colonitzadors, i que avui la major part viuen al nord i al centre del continent australià, si bé en romanen algunes concentracions en punts propers a antigues missions com ara la de New Norcia, al NE de Perth, a l’anomenat Wheatbelt, fundada el 1847 pels benedictins Josep Maria Serra, català, i Rosendo Salvado, gallec, i també a les perifèries de les grans ciutats, en particular a Adelaide.

La població mediterrània actual

Singular, en tant que diferenciat dels seus veïns tant del N com del S, plural en tant que diversificat en innombrables variacions, el poblament humà de la conca mediterrània és l’herència d’una llarga història de migracions, d’intercanvis i d’enfrontaments. Reflecteix una història que la poblà precoçment de cap a cap, però que en féu sempre més un centre d’atracció per a molts pobles del seu entorn. Reflecteix la seva condició d’espai privilegiat de comunicació i circulació al mateix temps que fragmentat en multitud d’unitats elementals de solidaritats irreductibles, i de vegades excloents.

Colonitzades en dates relativament recents per europeus de diverses procedències, les poblacions humanes de les mediterrànies ultramarines han sofert un capgirament total en els darrers dos segles, però en tots els casos, potser amb l’excepció de les mediterrànies australianes, on el predomini dels europeus de tipus nòrdic és aclaparador, sembla repetir-se el model d’amalgama de poblacions molt diverses, més diverses encara que a la vella conca mediterrània.

El poblament actual de la conca mediterrània

Les tipologies morfològiques, que en el passat han estat descrites com a “races” humanes, poden ser útils aquí com a referència per a descriure amb més comoditat la variabilitat de tipus humans de les poblacions de les mediterrànies.

Tots els mediterranis són leucoderms, si bé en general de pell més aviat fosca. Predominen els individus de cares ovalades o allargades i de nassos estrets i allargats amb perfils rectes o convexos. També són predominants els individus de cranis estrets i allargats en el sentit àntero-posterior (dolicomesocèfals) si bé a la meitat oriental de la conca són també freqüents caps més curts (braquicèfals) encara que alts. La majoria dels mediterranis tenen cabells ondulats i foscos, tot i que no falten rossos i fins pèl-roigs, sobretot a la part occidental de la conca.

El tipus predominant, coincident amb el dels primers pobladors neolítics de la conca mediterrània i estès avui per tota la conca, és l’anomenat ibero-insular, de baixa estatura (mitjanes de 155 a 165 cm), mesocèfal o dolicocèfal (amb la dolicocefàlia més accentuada en les poblacions de talla més petita), amb el nas fi i dret i la cara allargada; és el tipus predominant a la Península Ibèrica, a les illes de la Mediterrània occidental, a Tunísia i a l’Itàlia meridional, i apareix també a Tràcia, al litoral balcànic de la mar Negra i a Egipte. Al SE de la Península Ibèrica i al Magrib occidental apareix el tipus anomenat atlanto-mediterrani, al qual pertanyen els berbers; es tracta d’individus més alts (165-170 cm) amb un crani més mesocèfal i nas més sortint. És entre els atlanto-mediterranis que es troben la majoria de rossos i pèl-roigs mediterranis. Només molt localment és el tipus predominant, però està amplament difós per l’occident mediterrani. Aquests dos tipus s’inclouen tradicionalment en la “raça” mediterrània.

A l’extrem oriental de la conca, a Palestina, a Síria, a l’Anatòlia oriental (i fins al Caucas i l’Afganistan) es troba un tipus més dolicocèfal i de talla més gran (alçada mitjana de 165 a 175 cm), però també de cara allargada i nas gran i fi i llavis més molsuts. És el tipus anomenat irànid, predominant a l’Orient Mitjà i present, de fet, per tota la conca, sobretot a la seva part meridional.

En contacte amb els irànids, es pot trobar, a Anatòlia, al Líban, al N de Síria, a Armènia i en multitud de localitats balcàniques, el tipus anomenat anatòlid que, a diferència dels tres tipus precedents, és representat per individus braquicèfals, de cares més amples, volta cranial alta, front redreçat i occípit aplanat. La seva talla mitjana se situa entre 165 i 170 cm. És predominant a Anatòlia, excepte al Kurdistan i en alguns districtes de les ribes de l’Egea.

També són braquicèfals els dinàrids, que constitueixen la majoria de la població de l’oest dels Balcans i que es troben igualment en nombre considerable a l’Èpir, a Xipre i en alguns punts d’Anatòlia. Són els més alts dels mediterranis, juntament amb els irànids (mitjana per damunt dels 175 cm). Cara ampla, volta cranial alta i nas llarg i estret completen l’aspecte físic d’aquest tipus humà que ja era present a l’Egea i als Balcans durant l’edat del bronze, com mostren molts enterraments d’aquesta època trobats a Bòsnia, Croàcia i Sèrbia i també a Xipre.

En alguns punts de la meitat occidental de la conca, i a Albània i Montenegro es troba un darrer tipus, l’anomenat àlpid, també braquicèfal però de més feble talla, cara més rodona i front més inclinat que els d’anatòlids i dinàrids. No és predominant enlloc però és particularment freqüent a gairebé totes les àrees de muntanya de l’entorn nord-occidental de la Mediterrània (Alps, Pirineus, Apenins septentrionals).

Tota aquesta tipologia s’ha d’entendre com un conjunt de models més o menys predominants a les diferents àrees geogràfiques. A la pràctica, la barreja i les situacions intermèdies són la norma gairebé a tot arreu, a més de l’aparició de tipologies atípiques: nòrdics a Sicília, als Balcans, en alguns punts d’Andalusia i al Magrib; mongòlids a Anatòlia i als Balcans; afromelànids a Egipte i al Magrib.

La població actual de les mediterrànies ultramarines

Al Xile mediterrani, si bé hi predomina la població del tipus mediterrànid, el mestissatge antic amb la població ameríndia ha donat tipus més braquicèfals, de cara i nas més amples i extremitats més llargues. En canvi, el tipus amerindi pur és rar. És més freqüent el tipus nòrdic europeu, fruit de migracions recents de britànics i alemanys.

La població de Califòrnia, sobretot a les seves àrees urbanes, és de les més diverses del món. Predominen els leucoderms, sobretot de tipus nòrdid i, secundàriament, de l’iberoinsular, però també de tots els altres tipus; hi ha, igualment, melanoderms de variada tipologia i també xantoderms procedents tant de les antigues poblacions ameríndies (una exigua minoria d’unes 100 000 persones en tot l’estat de Califòrnia, que té una població total de més de 25 milions) com de l’Àsia oriental (sínids i mongòlids sobretot). Els mestissatges són innombrables i no menys diversos, de manera que pràcticament no hi ha tipus humà que no estigui representat a la població californiana.

A la província del Cap la població és majoritàriament leucoderma, amb un predomini total del tipus nòrdid. Considerables minories de khoikhoi i de melanoderms zambèzids —els primers, descendents de les poblacions indígenes que trobaren els colonitzadors blancs i molts d’ells barrejats amb aquests (“Cape coloured”); i els segons, descendents d’immigrants recents de les regions més septentrionals de Sud-àfrica i dels països veïns— viuen també a l’Àfrica austral mediterrània.

A les regions australianes de clima mediterrani, el domini de les poblacions blanques de tipus nòrdid d’origen britànic és total, encara que no falten immigrants blancs d’altres procedències i tipologies. La població austràlida aborigen constitueix una minoria numèricament poc significativa.

Urbanisme ve d’urbs

Un dels trets que caracteritza el món mediterrani és l’elevat pes relatiu de la població urbana i les complexes relacions que s’impliquen en el sistema de ciutats a la majoria de les àrees mediterrànies de tot el món. I això, tant a l’antiguitat clàssica com al més rabiós present. Si Roma fou la ciutat per excel·lència, Perth (que concentra tres quartes parts de la població d’Austràlia Occidental), Adelaide (que en concentra altre tant de la d’Austràlia Meridional), Ciutat del Cap (que, amb la seva aglomeració, aplega una quarta part de la població de la província del Cap), Santiago de Xile (que concentra gairebé un terç de la població de Xile sencer), o l’aglomeració de Los Angeles (en la qual viu actualment gairebé el 40% de la població de tot l’estat de Califòrnia), són avui mateix ciutats o conurbacions d’un pes decisiu en els respectius entorns.

>El fenomen urbà

El fenomen urbà no és, en els seus orígens, específicament mediterrani, sinó que sembla associar-se amb l’inici de la producció d’excedents agrícoles per part de les societats neolítiques del Creixent Fèrtil i de Mesopotàmia, i posteriorment d’altres àrees on aquesta producció d’excedents anà permetent trencar el sistema tancat d’autoconsum dels agricultors i ramaders primitius i crear funcions socials no lligades a la producció d’aliments mitjançant el conreu i la cria d’animals domèstics. Però a la Mediterrània, i concretament a Grècia, es produïren aportacions tan fonamentals al que avui anomenem urbanisme com la integració econòmica i política de la ciutat amb el seu entorn o “regió” i la racionalització de l’organització de la trama urbana d’acord amb uns principis generals més o menys explícits. Particularment important i també molt vinculat a formes de vida genuïnament mediterrànies és la creació de l’espai públic (l’àgora de les ciutats gregues, el mercadal, la plaça major que no falta en cap ciutat ni en la majoria dels pobles mediterranis o de tradició grecoromana) en el qual es produeixen molts dels fets d’interès general, des dels mercats i les festes fins als actes de fe o les execucions. Grecs i fenicis, sobretot els primers, transportaren i escamparen per tota la Mediterrània amb les seves naus, no sols mercaderies més o menys efímeres per comerciar, sinó un model de ciutat que estava destinat a ser profusament imitat i que, en el fons, és encara vigent avui: un espai emmurallat presidit per una acròpoli encimbellada —centre de les litúrgies tant religioses com civils i alhora baluard defensiu—, centrat a l’àgora, amb un traçat tan regular com ho permetés el terreny i amb un port si la mar o algun riu eren prou a prop per a permetre-ho. Hippòdam de Milet, al segle V aC, portà a l’extrem aquesta racionalitat i introduí els plans en quadrícules ortogonals, raó per la qual és tingut per precursor de l’urbanisme modern.

L’urbanisme, en tant que submissió de la construcció de la ciutat a unes regles racionals, malgrat eclipsis temporals, ha triomfat sempre a la Mediterrània sobre el desenvolupament espontani de la ciutat. Fins i tot, aquest ha buscat a posteriori la seva justificació, per exemple, en mites de fundació com el de Roma, segons el qual hom hauria primer marcat amb un solc fet amb l’arada el perímetre de la ciutat (pomerium) i després, al seu centre, hi haurien fet un clot (mundus) en el qual els futurs ciutadans llençaven les primícies de la collita i un terròs del lloc d’on provenien. El mite de fundació, tal vegada idealització d’un ritual realment dut a terme, expressa les dues exigències fonamentals de tot espai urbà: la determinació d’un espai central destinat al desenvolupament de les activitats collectives i la d’un límit cap a l’exterior que diferenciï l’espai dels ciutadans del dels forans.

L’aportació grega no es limità a l’aspecte material de la ciutat, sinó que també abastà la seva organització sòcio-política, de la qual han adoptat el model històricament molts altres pobles i organitzacions. La civilització grega clàssica era, en el fons, una civilització de ciutats, a les quals se subordinaven territoris més o menys amplis però que, de fet, als efectes de definició de la naturalesa política de la ciutat estat, comptaven poc; allò que era essencial de la ciutat eren els ciutadans, no el perímetre de les muralles o les fronteres del seu territori. Els ciutadans, i la capacitat d’aquests de donar a la ciutat lleis i d’organitzar la vida política de manera democràtica mitjançant assemblees igualitàries.

La ciutat mediterrània

La ciutat mediterrània, filla del comerç i dels intercanvis, ha estat també seu d’un obligat cosmopolitisme que ni les èpoques de més desfermada intolerància o xenofòbia han reeixit d’esborrar. La conquesta romana de tot el contorn mediterrani, acomplerta en els primers anys de la nostra era, havia de refermar la circulació d’individus de totes les tipologies d’un extrem a l’altre de la conca (i més enllà, ja que l’imperi Romà tenia una important extensió extramediterrània), i la presència d’elements de molt diferent origen a cada ciutat i primer de tot a Roma, la ciutat —l’urbs— per excel·lència. A molts territoris, sobretot a la Mediterrània occidental, les primeres ciutats mereixedores d’aquest nom són de fundació romana, i allà on existia ja una tradició urbana, els romans l’amplien i la consoliden o la desplacen lleugerament en recerca d’un emplaçament més favorable.

El preu de la implantació de la ciutat i del creixement urbà és, però, en temps de l’imperi Romà com en el present, el de l’explotació dels recursos d’una àrea més o menys extensa al seu voltant, de vegades a gran distància. Ja Plató es lamentava dels temps que l’Àtica era coberta de boscos, i precisament la manca de fusta pesà com a factor limitant del creixement d’Atenes com a potència marítima. A la Itàlia del segle II aC, el creixement demogràfic i l’expansió militar de Roma foren causa, en primer lloc, de la disgregació de les societats pageses i ramaderes que l’habitaven i, a continuació, de l’abandó del camp per part dels petits propietaris, que emigraven cap a la ciutat, i de la concentració de la propietat de la terra en grans dominis progressivament especialitzats en una producció destinada al comerç, de vegades a grans distàncies. Processos semblants s’anaren produint a cada una de les noves províncies incorporades per Roma, en algunes de les quals foren els romans (o els pobladors locals romanitzats) els primers d’exercir una explotació agrícola o extractiva que suposés una pressió significativa sobre els espais naturals.

La caiguda de l’imperi Romà posà un fre al desenvolupament urbà, però la majoria de ciutats romanes, tot i les destrosses sofertes a mans dels bàrbars invasors i a la desorganització social que se’n seguiria, sobrevisqueren al llarg de l’edat mitjana i han arribat fins avui. Algunes, com Torí, arriben a conservar completament el traçat dels carrers de la ciutat romana; la majoria el modifiquen més o menys profundament i reaprofiten com a materials de construcció les pedres dels antics monuments destruïts. Només algunes, com Empúries o Itàlica a Hispània, o Volubilis, Hippona o Sufetula a Àfrica, no tingueren continuïtat directa. La inseguretat dels temps imposava l’encerclament de muralles, mentre que el creixement demogràfic conduïa al creixement de ravals extramurs successivament encerclats quan la seva dimensió o la represa d’hostilitats un temps apaivagades ho aconsellava.

La caiguda de Roma coincidí amb l’ascens de la nova Roma, la capital de l’imperi d’Orient refundada per Constantí a l’emplaçament de l’antiga Bizanci: Constantinoble. Al llarg d’un mil·lenni l’esplendor de Constantinoble no hagué d’envejar en res el de Roma, sota el model de la qual havia estat construïda. Ben aviat esdevingué la més gran de les ciutats mediterrànies i, tret dels moments més catastròfics de la caiguda de la ciutat en mans dels turcs després del llarg setge del 1453, sempre ho ha estat. De capital de l’imperi bizantí passà a ser-ho de l’otomà, les esglésies esdevingueren mesquites i els mercats basars, però l’Istanbul otomà, com abans Constantinoble i abans encara Roma, continuà essent la ciutat per excel·lència. La mateixa paraula Istanbul és la deformació per la pronúncia turca de l’expressió grega “eis ten polis”, és a dir “cap a la ciutat”. Cap de les ciutats de l’occident mediterrani medieval, ni la depauperada Roma papal, ni la Venècia que arribà a posseir tres vuitens de la mateixa Constantinoble, ni l’ascendent Florència trescentista, pogueren comparar-se amb la capital de l’imperi bizantí. Només la Còrdova califal del segle X s’hi pogué comparar efímerament.

Amb el Renaixement i els temps moderns, els ideals urbanístics de l’antiguitat ressorgiren. Les places majors es monumentalitzaren, els edificis públics buscaren envoltar-se d’espais deseixits. La ciutat mediterrània esdevenia, cada cop més, la projecció de les relacions socials i dels projectes col·lectius dels seus habitants. La integració social que implica la ciutat mediterrània, d’altra banda, es transmet dels nuclis més grans de població als més petits. Uns centenars d’habitants agrupats en un poble que viu precàriament de l’explotació d’unes terres magres i poc productives, que en un altre lloc del món podria ser un poblat escassament estructurat, pot ser a la Mediterrània una “ciutat” amb tota la riquesa de relacions socials, de solidaritats i d’enfrontaments que la vida urbana comporta. Parlar de la ciutat a la Mediterrània és parlar de vida associativa, d’organització de les relacions socials entorn de solidaritats de grup a totes les escales i en tots els camps d’activitat. D’espai públic intel·ligible i ordenat, facilitador de la comunicació i dels intercanvis.

A la Mediterrània meridional i oriental, les ciutats musulmanes, amb les alcassabes fent el paper d’acròpolis, presenten les seves pròpies originalitats que no poden amagar els punts comuns amb les ciutats de la resta de la conca. L’espai més atapeït i reclòs de l’habitatge no deixa lloc per a la plaça pública, però les seves funcions socials es reparteixen entre el pati de la mesquita (on els homes s’apleguen per a la pregària però on també són anunciades quan escau les decisions del poder), els basars (on s’organitza la vida comercial) i les portes de la ciutat, on es desenvolupen les relacions i els intercanvis amb el món exterior.

Molt diferent ha estat la tradició, si es pot parlar de tradició, de les altres mediterrànies del món. Molt menys poblades i amb una situació geogràfica menys afavoridora dels intercanvis, les seves ciutats són totes de fundació recent. Santiago de Xile fou fundat com un fortí fronterer el 1540; Ciutat del Cap, el 1652, com una escala intermèdia en el llarg camí de les Índies Orientals des dels Països Baixos; les ciutats de la Califòrnia mediterrània, San Diego, Los Angeles, San Francisco, i encara d’altres, nasqueren com a missions franciscanes entre el 1769 i el 1780; Perth va ser fundada el 1829 i Adelaide el 1835 (pels colons de la South Australian Association, d’Edward G. Wakefield). Són ciutats molt diferents de les de la conca mediterrània, tot i que algunes en conserven els trets, sobretot els de sociabilitat.

Santiago de Xile és probablement la que conserva més elements comuns amb les ciutats de la conca mediterrània, com pertoca a la llarga colonització espanyola. Creada com a ciutat emmurallada, un nucli històric enlairat al turó de Santa Lucía amb una gran plaça al centre, la Plaza de Armas, recorden aquest passat militaritzat que la inestabilitat de la frontera araucana féu perdurar fins ben avançat el segle XVII, la quadrícula ortogonal, comuna amb tantes ciutats colonials americanes, encara que hereva de la tradició grega i renaixentista, potser no la identificaria tant com a ciutat mediterrània si no fos per la multiplicació de les places als diferents barris que sembla repetir el motiu clàssic de la plaça pública, de vegades monumental, de vegades recollida, tan característic de la ciutat mediterrània.

Al costat d’això, les ciutats de les altres mediterrànies del món responen més al model de les ciutats crescudes ex novo el darrer segle i mig a les àrees de colonització anglosaxona. L’estructura ortogonal de la seva xarxa viària és probablement l’únic tret que les acosta a una tradició remotament mediterrània. Los Angeles, per exemple, malgrat un centre històric d’aspecte colonial espanyol, seria possiblement un dels models de ciutat més allunyats de tota tradició mediterrània d’espai públic de relació; ben al contrari, l’espai públic sembla destinat prioritàriament a l’automòbil i hostil a l’humà que no està emparat per una carrosseria en els seus desplaçaments entre les zones suburbanes i els nuclis de treball del centre, totalment terciaritzat, o de la perifèria industrial. Una explicació, o potser un efecte, d’això seria la immensa extensió de la ciutat, que s’acosta als 1-200 km2 (pràcticament l’extensió de l’illa de Rodes o un terç de la de Mallorca), amb una amplada mitjana de 35 km, i els grans desequilibris socials que es manifesten entre uns i altres barris, des de les residències extremament luxoses dels turons de Beverly Hills, fins als barris més marginats i degradats poblats per immigrants d’origen llatinoamericà o asiàtic. Centre de la indústria cinematogràfica nord-americana, i per això mateix probablement la ciutat que ha aparegut més sovint en imatges de cinema i de televisió, no té, en canvi, cap espai emblemàtic que personifiqui visualment la ciutat si no són els revolts que s’enfilen cap als turons de Hollywood i Beverly Hills i el rètol il·luminat amb el nom de la Meca del cinema. El mateix Sunset Bulevard, el carrer de Los Angeles amb més anomenada, tampoc no té una imatge que el pugui diferenciar de qualsevol carrer de qualsevol ciutat nord-americana.

Emmalaltir de mediterraneïtat

La conca mediterrània gaudeix, sobretot entre els seus veïns més septentrionals, de la fama de ser una terra saludable i salutífera. Certament no hi ha a la Mediterrània la legió de paràsits susceptibles d’ocasionar malalties als humans que es poden trobar en latituds més tropicals, però tanmateix tampoc no és un paradís lliure de malalties.

Deixant de banda totes les epidèmies i pestilències narrades a la Bíblia —la descripció de les quals gairebé en cap cas no permet conjecturar de quina malaltia concreta es tracta—, els metges grecs, i en particular Hipòcrates, pare de la medicina, donen ja descripcions inequívoques, com la del mateix Hipòcrates d’una epidèmia de galteres a l’illa de Thasos, al nord de l’Egea, o de determinats casos d’episodis febrils de 3 i de 4 dies, que podrien molt bé ser tercianes o quartanes d’origen palúdic o casos de febre familiar mediterrània. En canvi, mai no descriu res que s’assembli a verola, xarampió o pesta, de manera que aquestes malalties molt probablement no havien arribat o no s’havien manifestat encara a la Mediterrània en els temps d’Hipòcrates, en el pas del segle V al IV aC. El paludisme, en canvi, com en altres regions del món, ha estat històricament una de les causes de mortalitat més important de moltes regions de terres baixes i aigualoses de la conca mediterrània, en particular a les àrees costaneres ocupades per aiguamolls. Vinculat a l’ecologia dels seus vectors, ens referirem més extensament al paludisme al volum 9 d’aquesta mateixa obra.

Però, en temps d’Hipòcrates com avui, algunes malalties, si no són exclusives de la Mediterrània sí que tenen en aquest territori la seva prevalença més gran. Les més importants són de base genètica, i per tant es pot sospitar que estan vinculades amb mutacions produïdes al si d’algunes poblacions mediterrànies en un passat més o menys remot: talassèmia, febre familiar mediterrània, favisme. Alguna altra és de caràcter infecciós i té com a vectors animals domèstics que no són exclusius de l’àrea mediterrània, però que hi tenen una gran difusió: les febres de Malta.

La talassèmia

De totes aquestes malalties, les diferents formes de la talassèmia són les que afecten un nombre més elevat de persones, sobretot a Grècia, Àfrica del Nord, Xipre, Sardenya i altres illes mediterrànies. S’estima que entre un 7 i un 8% de la població de Grècia és portadora de l’anomalia genètica que desencadena la malaltia, i a les illes Jòniques i a Rodes aquest tant per cent pot arribar a 14 o 16. També es dóna fora de l’àrea mediterrània, en particular a l’Índia, a la Xina i a l’Àsia sud-oriental, però en conjunt amb unes freqüències molt menors i, en determinats casos, associada amb poblacions o individus d’origen mediterrani més o menys remot, com en el cas de descendents de grecs o d’italians als Estats Units.

La causa de la malaltia és una anomalia genètica que impedeix la síntesi correcta d’alguna de les cadenes polipeptídiques de l’hemoglobina de la sang. En els homozigots es manifesta la forma més severa de la malaltia que, de vegades, ocasiona directament la mort del fetus i, si no, comença a donar símptomes entre els tres mesos i els dos anys: gran anèmia, amb baixíssima proporció d’hemoglobina; presència d’eritròcits anormals (els anomenats, per la seva coloració en bandes concèntriques, amb un centre i una banda perifèrica més foscos que la banda intermèdia, eritròcits de diana); grans deformacions òssies i creixement patològic del fetge i de la melsa. Sense tractament, la mort sobrevé normalment abans dels sis anys, i la supervivència només és possible amb freqüents transfusions de sang, les quals poden ocasionar, a mig termini, un excés de ferro que també és nociu i fa molt baixa la probabilitat de supervivència més enllà dels 30 anys. Sembla impossible que, ocasionant una mortalitat tan elevada, aquesta malaltia s’hagi pogut mantenir en les poblacions mediterrànies, però com en els casos d’altres anèmies igualment hereditàries, això es deu a la protecció enfront del paludisme de què gaudeixen els heterozigots portadors de la mutació que ocasiona aquesta malaltia.

El favisme

Una altra malaltia genètica característicament mediterrània és el favisme. El favisme es manifesta com una reacció al·lèrgica enfront de la ingestió de faves o del contacte amb el pol·len de la favera, que ocasiona una anèmia hemolítica de gravetat variable però que en alguns casos pot ocasionar la mort. La causa del favisme és una anomalia en un locus del cromosoma X (per això la seva prevalença és molt més gran en homes que en dones), de la qual resulta una carència o insuficiència de l’enzim glucosa-6-fosfat-deshidrogenasa (G6PD) als eritròcits. Aquest enzim intervé en la degradació de la glucosa als eritròcits i evita l’oxidació del glutatió, protegint així l’hemoglobina en la seva funció de transport de gasos. La manca de G6PD facilita la destrucció de l’eritròcit en contacte amb agents oxidants presents a les faves.

La deficiència de G6PD és força freqüent arreu de la Mediterrània, en particular a Grècia, a Sicília, a Calàbria i a Sardenya, però també a Egipte i a la resta d’Àfrica del Nord, a la resta d’Itàlia i al Pròxim Orient. Les illes semblen particularment afectades, en particular Rodes, on més d’un 30% dels homes serien deficitaris en G6PD. S’han posat de manifest taxes també molt elevades a Xipre, Sardenya, Sicília i Còrsega, tal vegada com a resultat d’una pressió de selecció més forta. La distribució geogràfica general de les poblacions afectades i la seva elevada incidència malgrat tractar-se d’una afecció amb fortes anèmies hemolítiques indica, com en el cas de la talassèmia, el lligam del favisme amb la protecció enfront del paludisme.

El filòsof pre-socràtic Pitàgores prescrivia als seus deixebles abstenir-se, no sols de menjar faves, sinó fins i tot de tocar-les. La llegenda diu fins i tot que, perseguit pels seus enemics, fou atrapat per aquests en trobar-se enfrontat al dilema d’haver de travessar un camp de faveres si volia salvar la vida. Tot i que la malaltia, com a tal, no apareix en les descripcions clíniques dels metges grecs clàssics, ni ha estat “descoberta” fins al segle XIX, la prescripció pitagòrica posa de manifest que els accidents fàvics no eren desconeguts pels antics, encara que, mancats d’un quadre racional que expliqués que la ingestió d’un aliment corrent i innocu per a la majoria dels humans fos nociva per a alguns, només en el marc d’una doctrina màgico-religiosa com el pitagorisme o en les pràctiques mèdiques tradicionals dels camperols grecs es prenia en consideració.

La febre familiar mediterrània és una malaltia d’etiologia desconeguda, però se sap que es transmet hereditàriament, sobretot entre algunes poblacions de la meitat oriental de la conca mediterrània. Produeix accessos de febre de dos o tres dies, acompanyada de dolors musculars, articulars, pleurals i abdominals, i separats per períodes de dues o quatre setmanes sense febre. La malaltia pot ocasionar peritonitis.

La febre de Malta i altres malalties infeccioses

La febre de Malta o brucel·losi melitocòccica és una malaltia infecciosa ocasionada pel bacteri Brucella melitensis, un bacteri gramnegatiu paràsit del bestiar oví, del cabrum i dels humans, en els quals causa una febre de curs irregular i ondulant, constipació, suors profuses i generalitzades i tumefacció de la melsa i del fetge. És transmesa del bestiar als humans per mitjà de la llet i dels seus derivats, i sembla que també la poden transmetre per via sanguínia les puces i les paparres. Tradicionalment endèmica de la conca mediterrània, la difusió de bestiar cabrum d’origen mediterrani l’ha portat a altres regions del món. També són endèmiques de la conca mediterrània la febre del “pappataci”, localitzada a les costes adriàtiques i ocasionada per un virus que és transmès per la mosca de la sorra (Phlebotomus pappataci), anomenada en italià “pappataci”, i la febre botonosa o febre eruptiva mediterrània, ocasionada per una rickèttsia (Rickettsia conorii) i transmesa per la paparra (Rhipicephalus sanguineus). La primera d’aquestes malalties es manifesta per un malestar general, amb dolors musculars i de cap seguits d’un violent accés de febre de tres dies de durada (per això també és coneguda com febre dels tres dies) acompanyat de vermellors de la pell, transtorns digestius i bradicàrdia. La segona es manifesta per una clapa necròtica a l’indret de la picada de la paparra, calfreds, febre i erupció exantemàtica que apareix del segon al quart dia.