Sant Vicenç de Besalú

Situació

Vista exterior de la capçalera de l’església de Sant Vicenç de Besalú.

F. Tur

L’església de Sant Vicenç de Besalú és situada dintre el conjunt històrico-monumental de la vila, vers el cantó de ponent, limitada al nord-est pel carrer de Safont, al cantó sud-oriental pel carrer de Sant Vicenç i vers el sud-oest per la plaça de Sant Vicenç.

Mapa: 257M781. Situació: 31TDG754722.

Història

L’església de Sant Vicenç és una de les més antigues de Besalú, malgrat que l’edifici actual fou construït al segle XII, igual que Sant Pere i Santa Maria.

Quan l’any 977 el comte bisbe Miró Bonfill fundà el monestir benedictí de Sant Pere i la canònica de Sant Genís i Sant Miquel, ja hi havia l’església de Sant Vicenç.

Miró la inclogué, juntament amb l’altar de Sant Rafael, en les donacions a la nova canònica regular, com es pot llegir en l’escriptura fundacional: “Ego Miro, ejus nutu Comes atque Episcopus trado Ecclesiam Sancti Vicentii quae sita est in suburbio bisulduni… Sicut supra insertum est dono jam nominato altari sancti Raphaëlis angeli quod construxi atque aedificavi in praedicta Ecclesia sancti Vicentii”. El comte donà també els alous de Sant Vicenç amb delmes, primícies i oblacions dels fidels, a més de les seves sufragànies, Sant Martí de Juvinyà, Santa Maria de Fraxis, Sant Fruitós d’Ursinyà i Sant Silvestre de Mor.

Sembla que Sant Vicenç ha estat sempre l’església parroquial de Besalú; com a tal és esmentada en la donació que el comte Bernat Tallaferro feu també a la canònica de Sant Genís i Sant Miquel, l’any 999, i en la qual, a més de l’altar de Sant Rafael, figuren els de Sant Julià, Sant Benet i Sant Siro.

En una butlla del papa Gregori V a favor de la canònica (998), es confirma la subjecció de Sant Vicenç al monestir de Sant Genís i Sant Miquel i s’hi inclou també el cementiri que es troba prop del castell de Besalú.

Els límits del terme parroquial, segons la butlla de Benet VIII del 1017 eren: cap a orient, fins al Portell; a migdia, fins als rius Ser i Torn; a ponent, fins al riu Llierca i el mont Agustí i a tramuntana, fins el Puig Regal i el mont Fred (sobre Palera), i el mont Calb (sobre Lligordà).

F. Monsalvatje copià un document de l’Arxiu Municipal de Besalú de l’any 1018, segons el qual Bernat Tallaferro construí de nou i imposà un peatge d’un ral de plata a tots els traginers que circulessin els dies festius pel camí ral de Figueres a Olot, al seu pas per Besalú. De l’administració d’aquesta renda se’n feu càrrec la Universitat de Besalú, i havia d’ésser invertida en l’obra de l’església. Aquest impost perdurà a través dels segles i encara era aplicat l’any 1816, segons un informe de l’arxiu municipal, en el qual és anomenat oficialment “derecho de señal.”

No obstant això, com ja s’ha esmentat, l’actual església és obra de la segona meitat del segle XII, la mateixa època en què foren renovades i reconstruïdes les esglésies de Santa Maria Nova i Sant Pere de Besalú.

Dels segles XIII i XIV hi ha documentació de les relacions normals entre els clergues de Sant Vicenç i llur superior, el prior de la canònica de Santa Maria, relacions no sempre exemptes de conflictivitat. Així es pot veure en un document de l’any 1281, en el qual el prior de Santa Maria adverteix els clergues de Sant Vicenç, en virtut de l’obediència que li havien promès, que Ramon Armadà, diaca d’aquesta església, estava excomunicat per raó de la seva contumàcia, que denunciessin públicament el fet de l’excomunió, i que s’apartessin d’ell mentre no s’hagués reconciliat.

Un altre document explica que els clergues de Sant Vicenç no obeïren el prior i que aquest els ho tornà a ordenar per acta i requeriment notarial. L’excomunicat acudí al bisbe de Girona Bernat, al·legant que el prior de Santa Maria l’espoliava dels seus drets. El bisbe, sense donar avís ni submissió al prior, ordenà als clergues que no publiquessin l’excomunió. El prior, després d’acudir inútilment al bisbe, apel·là a Roma i rebé sentència a favor seu.

Al començament del segle XV, Pere Rovira, doctor en lleis i col·lector de l’obra de Sant Vicenç, portà, des del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles, el cos del màrtir sant Vicenç. No se sap de quin sant Vicenç es tracta, malgrat que, segons Grabolosa, hi ha un altre reliquiari més tardà amb els ossos d’un altre sant Vicenç, patró de la pagesia del terme. Hi ha un sant Vicenç, fill d’Osca, martiritzat a València l’any 304 per ordre de Dioclecià, i un altre sant Vicenç, fill de Cotlliure, martiritzat l’any 303, però no es tenen proves que el cos venerat a Sant Vicenç fos el d’algun d’aquests màrtirs. La tradició popular li assignà el nom de sant Vicenç capellà.

Pere Rovira morí l’any 1413 i fou enterrat a la paret esquerra del presbiteri de Sant Vicenç. La làpida, d’alabastre, consta d’una estàtua jacent, envoltada de personatges que ploren el difunt. L’epitafi, escrit en caràcters gòtics, diu així, segons transcripció de Monsalvatje: “HIC IACET HONORABILIS PETRUS DE ROVIRA, LEGUM DOCTOR, QUI TRANSTULIT CORPUS BE ATI VICENCII MARTIRIS A MONASTERIO (SANCTI) SATURNINI DE CAVERNOLIS, ET SUO TRACTATIT (F. TRACTAVIT) HONORIFICE IN PRESENTI ECCLESIA RECONDIDIT. QUI OBIIT PTRUS DE ROVIRA VII MARCII, ANNO DNI.M.CCCCXIII”

En la visita pastoral del bisbe Andreu Bertran l’any 1420, consta que hi havia nou altars a l’església: l’altar major, dedicat a Sant Vicenç, i els de la Mare de Déu, sant Joan, Corpus, sant Esteve, sant Llorenç, sant Antoni, sant Rafael i santa Cecília. Hi havia també un baptisteri i els ornaments i accessoris propis de cada capella.

La parròquia de Sant Vicenç tenia tres confraries. En un document de l’any 1563 hi ha els estatuts de la confraria de Sant Sebastià. Per tal de formar-hi part, els confrares havien de pagar sis diners d’entrada i tres diners cada any, el dia de la festa de sant Sebastià. Les altre confraries eren les del Santíssim Sagrament i la de Santa Elisabet. Durant aquest segle fou construït el campanar.

L’any 1699 fou fundada la congregació de Nostra Dona dels Dolors i més tard es construí una capella amb aquesta advocació, en la qual era venerat un grup escultòric atribuït a Ramon Amadeu (1745-1821).

L’ajuntament de Besalú proveí una plaça d’organista per a l’església de Sant Vicenç. En un document del 8 de febrer de 1736 l’ajuntament cedí a l’organista un benefici, sota la invocació de santa Anna i santa Bàrbara, a condició que els beneficiaris fossin competents; “que sien practichs, habils, capassos, idoneos i suficiens de tocar orga.”

Al començament del segle XIX els canonges seculars de Santa Maria de Besalú es traslladaren a la parroquial de Sant Vicenç, a causa del mal estat en què es trobava aquella església. Fou aleshores que es traslladà també a Sant Vicenç la relíquia de la Vera Creu, la qual havia estat portada des de Roma pel comte Bernat Tallaferro i donada a la canònica de Sant Genís i Sant Miquel pel seu fill el comte Guillem I, al començament del segle XI. L’insigne relíquia estava dins un estoig d’or en forma de creu patriarcal, adornat amb set pedres precioses; l’any 1899 fou robada de la parròquia. L’any 1923, Francesc Cambó feu donació d’una nova Vera Creu, que fou lliurada a la vila de Besalú de mans del cardenal arquebisbe de Tarragona Vidal i Barraquer. El nou reliquiari, igual que l’antic, té una forma de creu patriarcal o de doble travesser; es custodia a la capella central esquerra de l’església, en una caixa forta.

En el decurs de la guerra civil (1936-39) l’església fou incendiada. El foc destruí les decoracions i els afegitons tardans, el retaule de l’altar major, i deixà calcinats els primitius capitells, que més endavant foren restaurats per Frederic Marès. Ingressaren al Museu Diocesà de Girona i actualment es troben al Museu d’Art d’aquesta ciutat. D’altres capitells malmesos per l’incendi es guarden al museu d’Amics de Besalú.

En ésser destruït l’altar major, aparegué, en una cavitat del mur de l’absis, un vas hispano-àrab de cristall de roca, ple de monedes, que foren llevades pels incendiaris. Després de la guerra es recuperà el vas i fou també dipositat al Museu Diocesà de Girona; avui és al Museu d’Art.

En l’actualitat Sant Vicenç segueix essent la parròquia de Besalú. Després de la restauració que emprengué el Patrimoni Artístic Nacional, amb la col·laboració del bisbat, l’església ha recuperat la seva primitiva elegància i sobrietat. (MGA)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església, amb tres naus rectangulars, capçades a llevant per tres absis semicirculars.

J. Albesa-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

L’antiga església parroquial de Sant Vicenç de Besalú obeeix a una planta basilical de tres naus, separades per pilars i coronada vers llevant per un transsepte i una capçalera absidal. La nau central, de mides més grans, és coberta amb una volta de mig punt lleugerament apuntada, i les dues naus laterals han estat cobertes amb sengles voltes de quart de cercle. Totes elles reposen sobre dos grossos pilars situats a cada costat de la nau central, origen dels tres arcs que serveixen de separació a les naus. Corresponen al tipus més senzill de pilar, de planta rectangular, sense provocar discontinuïtats al mur que les conté. D’aquesta manera la nau principal continua sense interrupció fins al seu encaix amb l’absis principal. Un arc toral al final de cadascun dels laterals fa ressaltar la interrupció d’aquests en el punt de trobada amb el transsepte. Aquest, poc pronunciat, no arriba a tallar la nau major i la seva presència és evidenciada gràcies als dos grans arcs que emmarquen el presbiteri. Les dimensions d’aquests arcs, inscrits en el mur que separa les naus i majors que els altres dos, es corresponen amb la volta de mig punt que cobreix el transsepte, d’una altura menor que la volta central. Culmina l’edifici una capçalera formada per tres absis, el central dels quals d’unes dimensions més grans, amb el perímetre adossat al mur del transsepte, que sobresurt a l’exterior. L’absis major, centrat respecte a l’eix longitudinal de la nau central, és emmarcat per un estret arc en gradació que antecedeix l’arc major. Semblen estar relacionats amb el transsepte els absis laterals, lleugerament descentrats respecte als laterals.

L’interior és mancat d’ornamentació. Només la línia d’imposta que anuncia l’arrencada de la volta trenca la nuesa total amb la qual ha estat concebut l’espai.

Alçat de la façana de llevant de l’església, a escala 1:200.

J. Albesa-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Planta, alçat i secció de la porta d’entrada de migjorn.

A. Mazcuñan-F. Junyent

Aquesta mateixa nuesa resta evidenciada també en la composició de les façanes, i és només alterada pels pocs elements d’ornamentació de tipus llombard, visibles en la línia de cornisa amb dents de serra, la qual recorre el ràfec de la coberta de la nau central, un motiu que es repeteix a l’absis principal, al fris que transcorre sobre el ressalt de les arcuacions, tal com apareix també a l’església de Sant Pere de Besalú. L’aparell, fet amb grans blocs de pedra picada, dona una gran uniformitat a l’edifici, alterada per les escasses finestres que il·luminen l’interior. El tipus més senzill correspon a les dues finestres situades als absis laterals i la que hi ha al lateral dret, de doble esqueixada i sense ornamentació. La finestra que il·lumina l’absis central és ornamentada amb una motllura en arc sobre dents de serra i amb un ressalt d’arcuacions, que és situada al fons de cadascun dels laterals. Un xic més complexa és la finestra que hi ha oberta a la perllongació de migjorn del transsepte, amb un ressalt d’arc sobre columnetes i petits capitells esculpits.

Una perspectiva de l’interior de l’església, a l’indret de la capçalera.

F. Tur

Hom entra a l’església per dues portes. És plenament romànica la que hi ha al mur de la nau lateral del costat de migjorn, amb una llinda i dues arquivoltes sobre columnes, amb decoració helicoïdal la de l’exterior i la interior amb dos monstres a la base, en els detalls de les quals hom pot trobar alguns dels temes decoratius de la portada de Santa Maria de Ripoll(*). És un xic més tardana la porta de la façana principal, adovellada, amb decoració en els quatre capitells que sostenen els dos arcs que la componen i uns ressalts anellats en una de les dues arquivoltes semblants als que apareixen a la porta del claustre de l’església de Santa Maria de Besalú(*). Just damunt aquesta porta hi ha el gran finestral, d’estructura més complexa, fruit d’una modificació posterior, probablement del segle XIII(*). Coetània d’aquest gran finestral deu ésser la finestra que hi ha situada a la perllongació septentrional del transsepte. A continuació d’aquest i amb posterioritat fou construïda una capella amb volta de creueria i oberta al lateral esquerre. És d’època més tardana el campanar que hi ha situat just a l’angle on hi ha el lateral dret i la façana principal i que s’inscriu en el seu perímetre.

Pel que fa a la concepció volumètrica de l’edifici, cal destacar la diferència notable que hi ha entre l’altura de la nau central i la de les naus laterals. Aquella no té cap mena d’obertures als seus murs. Aquesta característica apareix també a l’església empordanesa de Santa Maria de Vilabertran, bé que en aquesta darrera hom hi ha obert unes finestres. Totes dues finestres segueixen un model estructural que s’anà imposant a Catalunya tot al llarg del segle XII. Es tracta d’un sistema utilitzat en esglésies contemporànies franceses, sobretot a Provença i l’Alvèrnia.

L’aparició d’escultura en portes i finestres, característica que començà a ésser habitual al segle XII, contrasta amb la simplicitat del tipus d’edificació utilitzat que apareix també en esglésies contemporànies com Sant Feliu de Beuda, el Sant Sepulcre de Palera, Santa Maria de Marcèvol, etc., totes elles veïnes de l’antic comtat de Besalú. J. Puig i Cadafalch(*) considera que aquest tipus devia respondre a la supervivència d’una forma arcaica lligada a les antigues construccions sobre pilars rectangulars, una forma apropiada per al sosteniment de la volta sense arcs torals.

Cal tenir en compte, amb tot, que al segle XII hom continuà bàsicament amb els mateixos tipus d’edificació que al segle anterior. D’aquí que no ha de sorprendre l’existència a Besalú de tres esglésies tan diferents com Sant Vicenç, Sant Pere i Santa Maria. Això pot demostrar la utilització d’una tipologia senzilla combinada amb d’altres de més complexes de procedència diferent. (JLAV)

Escultura

Els elements escultòrics de l’església de Sant Vicenç de Besalú es concentren bàsicament als costats meridional i occidental de l’edifici, a la portada oberta al mur de la nau meridional, en la finestra de l’extrem corresponent del transsepte, i també en la portada i el finestral de la façana principal. D’acord amb l’establiment d’una datació relativa per a l’escultura, l’eix d’aquest estudi ha de centrar-se en els primers exemples esmentats, els del costat de migjorn i, concretament, en la portalada.

Pel que fa als elements del costat meridional de l’església, l’escultura és composta d’un parell de columnes a cada banda sobre les quals descansen les respectives arquivoltes, timpà i llinda. Sota aquest esquema, la decoració es distribueix de manera sistemàtica sobre els capitells, impostes i arquivoltes, com també sobre les bases en detalls habituals. Tot plegat, sota les constants que situen el conjunt dins l’àrea de l’anomenada escultura rossellonesa i que, pel que fa concretament a la porta, n’ha evidenciat unes dependències respecte a obres ripolleses(*). Aquestes relacions abasten el repertori de motius decoratius com també les qüestions tècniques i estilístiques, en un fet que afecta altres monuments besaluencs, bé que de manera no exclusiva.

Tot el suara esmentat apareix en la decoració de les arquivoltes. A l’exterior, hi ha un tor helicoïdal sota del qual es juxtaposen palmetes en ventall. Aquestes es repeteixen de manera sistemàtica en els arcs de l’ala septentrional del claustre de Ripoll i en la portalada occidental(*). De fet, és un motiu que també apareix en altres centres relacionats amb Ripoll, com ara entre les restes de la seu romànica de Vic(*) o la portalada també osonenca de Santa Eugènia de Berga(*). De tota manera, a Besalú hi ha un plantejament d’una certa originalitat amb la combinació de la forma helicoidal, tema que també fou utilitzat freqüentment a la zona a què pertanyen tots els conjunts esmentats: així, es troba a Ripoll(*) i en portades com les de Beget o Llanars(*). Pel que fa a l’arquivolta interna, la decoració consisteix en unes cintes que determinen uns cercles que emmarquen unes palmetes de diversa composició, tot combinant fulles digitades amb puntes doblegades en diferents posicions (un element, d’altra banda, similar al que apareix en el capitell interior esquerre). A cada banda inferior, hi ha una figura de lleó presentada en sentit longitudinal i en composició simètrica. Cal recordar que aquest és un recurs no aliè en altres conjunts de Besalú, com succeeix al finestral i portada de Sant Pere, ni d’altres de l’àrea pirinenca oriental; la seva presència, tot i el seu caràcter fortament ornamental, sempre és vinculable a un sentit de vigilància i de connotacions positives que, en aquest cas, no presenta un desenvolupament iconogràfic com pugui ésser el conjunt més complet de Sant Pere o el més llunyà de la catedral de Jaca(*).

Porta d’entrada a l’església, oberta pel costat de migjorn.

J. M. Melció

L’altre punt d’interès es centra en els quatre capitells i les corresponents impostes, que es mantenen dins la línia de paral·lelismes a què ens hem referit, tant amb relació a la temàtica de caràcter vegetal com a la figuració animal. Així, el capitell de l’extrem esquerre presenta parelles de lleons alats afrontats, molt similars a grius de cap comú als angles i que es mosseguen llurs pròpies ales. Aquesta composició simètrica apareix en altres punts de Besalú, i, concretament, pel que fa al tipus d’ésser representat, a la girola i al finestral de l’església de Sant Pere. En l’àmbit de difusió dels prototips rossellonesos, que podem cercar a la tribuna de Serrabona(*), hom pot trobar aquest motiu en el claustre de la catedral d’Elna i en el de Ripoll, bé que en aquest cas sense el cap comú(*). Quant al segon capitell, l’interior de la banda esquerra presenta una composició de motius vegetals, ordenats òbviament de manera simètrica, a partir d’un element vertical decorat helicoïdalment, i consistents en cintes de recorregut sinuós, acabades a cada extrem en fulles digitades que semblen mig embolicar sengles fruits. Bé que és difícil de trobar una composició idèntica a la que ens ocupa, el repertori i el seu caràcter respon també al que integra el conjunt ripollès, tal com es pot veure en un capitell de l’angle nord-oriental del claustre d’aquest antic monestir(*).

Igualment, aquests dos temes figuratius dels capitells de la dreta mantenen la tendència fins ara reflectida. L’intern presenta un doble cos alat de quadrúpede a cada cara, que es fon a l’angle en un cap de caràcter humà, encaputxat i amb la boca oberta; a més, sota cada dau central hi ha un cap de monstre que mossega les ales de cada cos inferior, alhora que d’aquesta sorgeixen dues fulles que s’orienten simètricament cap als angles. De nou, una composició i un tema gairebé idèntics es troben a la portalada de Ripoll, bé que en aquest cas els caps dels quadrúpedes són barbats(*). Finalment, el darrer capitell, l’exterior dret, presenta parelles d’éssers monstruosos dreçats i afrontats a cada cara del capitell, amb cossos de quadrúpedes, potes amb urpes, cap humà i ales mossegades pels caps de lleó situats sota els daus dels angles. Aquest motiu apareix sovint en conjunts de l’àrea pirinenca oriental, tant a la portalada de Ripoll, com a les restes del claustre de Sant Joan de les Abadesses, també al Ripollès, i finalment en el claustre de Santa Maria de Lluçà, a Osona(*).

La relació amb aquests conjunts es manté de manera més o menys fidel en la decoració dels astràgals, amb elements que apareixen a la portada ripollesa, entre altres (d’esquerra a dreta, a succesió d’òvuls, els motius en espiga i les bandes inclinades entrecreuades, si bé el darrer apareix llis). D’altra banda, les tiges ondulades de les impostes generen unes fulles en els espais semicircular que presenten la mateixa naturalesa que les que decoren diversos punts dels conjunts ripollesos.

Per a fer l’anàlisi estilística del conjunt de la portada meridional de Sant Vicenç de Besalú cal prendre en consideració tant aquest centre de Santa Maria de Ripoll com tots els que reflecteixen la seva influència i la dels monuments rossellonesos més significatius, sense oblidar els altres exemples escultòrics de les esglésies de Besalú.

Una relativa similitud respecte al conjunt tractat és oferta pel finestral de la mateixa banda de l’edifici. La seva estructura és semblant a la de la porta, essent composta per tres arquivoltes que recolzen, amb les impostes corresponents, en dos elements de fris separats per un capitell, la qual cosa recorda, per la presència d’aquell recurs, una porta de Santa Maria de Besalú. De tota manera, cal fer esment d’alguna irregularitat, puix que a la part dreta, la peça interior presenta el collarí semicircular, que s’aproxima a la forma del capitell, mentre que l’estat de conservació del conjunt és dolent si es té en compte el desgast d’alguns elements, com el capitell de l’esquerra, i el tall a la part externa de la dreta de l’arquivolta de secció cilíndrica. La decoració transcorre pels capitells i frisos, i també per l’arquivolta que descansa sobre els primers.

La temàtica que predomina és la de caràcter vegetal, ordenada geomètricament a base de cintes ondulades a l’arquivolta, i recorre a palmetes o semipalmetes segons unes composicions i uns detalls de caràcter netament ripollès. Cal remarcar que els esquemes dels frisos interiors, tant pel seu llenguatge com pel seu tractament a base d’unes configuracions planes que sobresurten molt del fons, recorden alguns capitells del claustre de Ripoll(*). Ultra un motiu entrellaçat del fris exterior dret, destaca també la presència d’un únic motiu figuratiu en el capitell d’aquesta mateixa banda, on apareix representada una àliga centrada a cada angle. Novament, aquest tema s’adscriu al cercle derivat de Ripoll, de manera que és representat en el mateix claustre, com també en el de Lluçà(*). En conjunt, la finestra és més repetitiva, cosa que reflecteix la presència d’un artífex de nivell qualitatiu inferior al de la portada meridional, i alhora, més decididament dependent de Ripoll.

Un detall de l’escultura que decora l’arc interior de la porta d’entrada.

F. Tur

Els trets estilístics i el repertori de motius utilitzats en els dos elements de l’edifici permetran de situar-los, si bé caldrà fer algunes precisions respecte a las tesis fins ara sempre acceptades. Quant al segon, ha quedat ben palès el paral·lelisme respecte a la portada i el claustre de Santa Maria de Ripoll, que sempre ha estat interpretat tenint present una dependència envers aquestes obres. En aquest sentit, les coincidències són innegables, gairebé totals, i més considerant la simultaneïtat de la porta i el claustre ripollesos sobre un únic conjunt, però la seva utilització recorda directament també els sistemes de representació de l’escultura rossellonesa coetània, amb la qual el claustre de Ripoll també s’ha vinculat: el fet de recórrer insistentment a la simetria axial, tant a les arestes com al mig de les cares (amb l’excepció, és clar, d’aquesta darrera possibilitat en el capitell de la doble esfinx), és potser un dels trets més clars d’aquestes relacions. Cal recordar, a més, que el finestral de Sant Pere de Besalú s’ha situat reiteradament dins aquesta tradició rossellonesa, i es presenta com el paral·lel estílistic més clar i immediat de la porta meridional de Sant Vicenç(*). Aquest aspecte, fins ara, no ha cridat gaire l’atenció; així, les similituds rauen en els ja adduïts recursos compositius, com també en la manera de concebre les figures, de proporcions rabassudes, amb cura per marcar els detalls, en un sentit de volum remarcable i en l’ús del trepant que els confereixen força. Fins i tot els mínims intents de decorar els daus dels àbacs (a Sant Vicenç es recorre novament al trepant per a suggerir o reforçar elements vegetals o geometritzants) pot conduir-nos de nou al finestral de Sant Pere o a algun centre rossellonès, com la portada de Santa Maria de Cornellà de Conflent(*). En aquest sentit, no podem deixar d’esmentar la tribuna de Serrabona (centre considerat bàsic en la difusió d’alguns dels sistemes que s’hi han anat analitzant), sobretot pel que fa a la manera insistent de marcar els globus oculars dels éssers representats (enfonsant el seu voltant amb relació al cap), com també per les superfícies inflades dels pòmuls, estilemes que, per contra, no es troben a Ripoll.

D’aquesta manera, el conjunt de la porta de Sant Vicenç de Besalú, si és que són vàlids aquests apel·latius, es presenta més “rossellonès” que “ripollès”, almenys pel que fa a l’estil. Que un estil d’arrel rossellonesa es combini amb elements de repertori que en algun cas són de filiació ripollesa no ha d’estranyar, sobretot quan el mateix claustre de Ripoll presenta marcades coincidències amb un conjunt tan significatiu com el claustre de la catedral d’Elna, que s’ha inclòs sempre dins aquella línia. Però el tret que distingeix Sant Vicenç, concretament la portada, és l’estilístic, que sembla l’obra d’un taller d’origen directament rossellonès, bé que adaptat a uns repertoris més vinculats a Ripoll. Un taller que, per les seves similituds amb el que degué treballar en el finestral de Sant Pere, pot ésser d’un mateix origen; no sembla del tot improbable, però, la hipòtesi que totes dues obres fossin, en realitat, el resultat del mateix grup d’escultors.

Un nivell diferent, i més directament vinculat a Ripoll, tant per l’estil com pel repertori, presenta el finestral meridional de Sant Vicenç, de qualitat també inferior. Per això, és fàcil d’imaginar en aquest sentit una datació sensiblement posterior, i molt probablement en un nivell equivalent al que havia estat la porta septentrional de Santa Maria de Besalú, avui a Pedralbes (Barcelona), a causa de les afinitats temàtiques i estilístiques. De tota manera, el finestral és de qualitat inferior, més tosc, que la porta de Santa Maria.

Tot aquest entramat de relacions pot fer concloure que el conjunt meridional de Sant Vicenç degué ésser treballat amb una certa simultaneïtat amb el conjunt de Ripoll però que, tenint en compte determinats aspectes de la portalada i el claustre, manté una línia estilística diferent. Un estadi similar es presenta a Cornellà de Conflent. Tot plegat permet de situar el conjunt que analitzem d’acord amb els moments proposats per als esmentats. Si ens atenem a la teoria que la portalada de Ripoll fou acabada abans del 1164, any de la mort del comte Ramon Berenguer III, i que atribueix la construcció de l’ala septentrional del claustre d’aquest monestir al govern de l’abat Ramon de Berga (11721205)(*), com a la idea que obres com la porta de Cornellà pertanyen al darrer quart del segle XII(*), hom té alguns dels límits d’actuació dels autors de la part meridional de Sant Vicenç, que no ha d’arribar més enllà dels darrers decennis del segle XII, moments en què, com a molt, es devia realitzar la decoració de la finestra(*).

Pel que fa als elements de la façana occidental, el conjunt d’escultura arquitectònica que hi apareix i que es desenvolupa tant a la porta principal com al finestral de trets gòtics que s’hi sobreposa, ofereix una problemàtica diferent. Tradicionalment, hom s’hi ha referit com a reflex d’un moment marcadament posterior i que s’inclou, en diverses aspectes, dins l’àmbit del gòtic, i bàsicament en funció dels elements d’anàlisi d’ordre arquitectònic(*).

Un dels capitells de la porta d’entrada.

F. Tur

La porta és composta de dos arcs en gradació i guardapols, timpà i llinda, i de dos parells de columnes, un a cada banda, que reposen sobre un basament. La decoració només afecta els quatre capitells i l’arquivolta que recau sobre les columnes interiors. Aquesta presenta un motiu senzill, basat en un tor anellat de formes quadrades, i que ja s’observava en la portada septentrional del conjunt també besaluenc de Santa Maria(*). Els quatre capitells presenten una distribució dels motius que deriva del capitell corinti: així, en tots quatre apareix un rengle inferior de fulles, centrades a cada cara, damunt el qual es desenvolupa el segon nivell de fulles que s’orienten vers els angles; en aquesta alçada, els capitells interns tenen un cap humà al mig i al damunt unes tiges que acaben en volutes d’angle, mentre que en els externs hi ha unes tiges gruixudes que acaben en palmetes invertides; els respectius daus presenten també motius de caràcter geomètric i vegetal. L’element més característic quant a l’estil és la sequedat de les formes i el sentit cúbic del volum, bé que els detalls es marquen a un nivell molt superficial.

Presenten unes composicions similars els capitells de l’obertura que domina aquesta façana (que en constitueixen el principal element escultòric), d’arc ogival i quadripartida. Aquests capitells, que formaven part de les columnes que dividien el sector rectangular, es conserven actualment al Museu d’Art de Girona, on ingressaren després de deteriorar-se, com a conseqüència de l’incendi de l’any 1936, i després d’ésser restaurats per Frederic Marès(*). Per aquest motiu, els exemplars que ocupen avui el finestral són reproduccions dels originals.

Tots tres presenten uns esquemes decoratius molt semblants. En els dos primers, es repeteix la distribució dels motius en dos rengles, de manera que l’inferior presenta una fulla àmplia, a cada cara de la qual arrenca el segon, a partir de dues cintes trepanades que donen lloc a unes fulles. Aquestes, en orientar-se cap als angles, determinen dos nivells, un que acaba en una palmeta a cada extrem i el superior que culmina en volutes. Aquesta estructura, que deriva remotament del capitell corinti, es basa en alguns motius que són relativament afins als d’algun capitell del claustre gironí de Sant Pere de Galligants, tal com s’ha explicat recentment en un estudi d’aquesta mateixa col·lecció(*). El tercer capitell també manté punts de contacte amb l’esmentat centre en la seva estructura i repertoris: el rengle inferior presenta dues fulles allargades a cada cara, mentre que el superior és compost per dos nivells de fulles, el superior acabat en volutes als angles, de manera similar als altres dos capitells. Així, el caràcter carnós dels elements vegetals recorda peces del claustre gironí. D’altra banda, i a diferència dels collarins, que són llisos, els daus dels àbacs són decorats amb diversos motius: els angulars presenten a cada costat un element arquitectònic, una mena de doble arc, que pot recordar els motius de les torrelles d’un capitell historiat de Sant Pere de Galligants, malgrat que no és exclusiu ni d’aquest monument ni de l’àmbit català; en canvi, els capitells del centre ofereixen o bé un cap humà o un motiu floral quadripètal, d’uns tipus habituals en conjunts dels segles XII i XIII, i que hom ja havia observat en els capitells de la porta occidental de Sant Vicenç. En l’aspecte estilístic, novament domina la sequedat en el tractament dels motius, amb una lleugeresa superior, però, als de la porta, tot i una certa tosquedat. Recórrer a la talla a bisell o al trepatge, —fet que també caracteritza alguns capitells del conjunt gironí esmentat, on trobem desenvolupaments de formes vegetals àmplies, carnoses i inclinades cap endavant com en el cas que ens ocupa—, referma la idea d’un reflex d’aquell sobre Besalú. En aquest sentit, ens trobaríem davant una mostra més de la difusió, potser per la via de la imitació, del claustre de Galligants. No s’ha d’oblidar, així, doncs, el reflex més directe i alhora reeixit d’aquest conjunt sobre un capitell de l’església de Santa Maria de Besalú.

El fort sentit del volum, la menor dependència del marc que reflecteix, i també la configuració dels rostres, ens situen davant un moment no aliè al gòtic, però que manté sistemes de representació i repertoris d’època romànica, utilitzats de manera més repetitiva i mimètica. Tot plegat configura el problemàtic conjunt de la façana de ponent de Sant Vicenç, i dona indicis per a datar els exemplars al segle XIII. Josep Gudiol suposà que l’edifici degué estar conclòs al començament del segle XIII(*). Aquest moment és acceptable per al conjunt de la porta, però els capitells del finestral, fins i tot prescindint d’una probable recomposició posterior, poden correspondre a un moment no anterior a mitjan segle XIII(*). De tota manera, les precisions sobre aquests tipus de peces i estilemes depenen dels successius estudis que cal realitzar sobre l’escultura del segle XIII a Catalunya.

No podem deixar d’esmentar algun altre element escultòric de l’església de Sant Vicenç. En especial, la finestra de l’absis central, aparentment reformada, i que presenta els carcanyols decorats amb elements de caràcter geomètric i vegetal, a base d’un relleu extremament pla, la qual cosa palesa la mà d’un artífex de baixa qualitat. L’estructura anòmala del marc arquitectònic en dificulta la datació, donat també el seu caràcter popular. (JCSo)

Vas de vidre

Vas de vidre procedent d’aquesta església i actualment conservat al Museu d’Art de Girona, on és catalogat amb el núm. 17.

J. Vigué

En un forat de la paret de l’absis principal de l’església de Sant Vicenç de Besalú, amagada per l’altar barroc, l’any 1936 Joan Subias trobà un interessant vas de vidre, que després fou ingressat al Museu Diocesà de Girona, on fou catalogat amb el núm. 17. És un vas que fa 11 cm d’alt i 13,3 cm de diàmetre. Es troba en un estat de conservació excel·lent, tot i que la pàtina del vidre no pot dissimular el pas dels anys. Amb motiu de la creació del Museu d’Art de Girona, el dia 7 d’abril de 1979, aquesta peça passà al nou museu formant part del conjunt de peces que el Museu Diocesà aportà per a la formació del seu fons. Aquí, és conservada i exhibida amb el núm. 66 d’inventari.

Es tracta d’un tupí de forma més o menys semisfèrica, bé que allargada i amb la base bombada. En aquesta hi ha estat fet un nervi o rodella que afavoreix l’estabilitat de la peça. La part superior del vas és ressaltada amb un conjunt de cintes estretes i paral·leles en baix relleu, que donen la volta a tot el perímetre exterior. La zona central, a la panxa, és regida per dos parells d’aus enfrontades, cada parell de les quals és disposat a la part oposada a l’altre. Entre parell i parell s’interposen dos registres de dues fulles grosses, disposades horitzontalment i molt guarnides, amb el perfil puntejat i el centre amb una zona prominent i carnosa, també decorada amb puntets. Entre les fulles del parell superior s’interposen dues altres fulles molt petites i simples, disposades en sentit vertical i capiculades; aquestes fulles no apareixen en el registre inferior, on les fulles grosses es toquen pels extrems. Finalment, a la base, unes fulles grosses, disposades verticalment, són situades als espais buits que deixen les fulles del registre inferior. És una composició elegant, tot i que hom ha utilitzat uns motius simples, amb els quals s’ha aconseguit, sense carregar-la excessivament, la decoració total de la superfície exterior del recipient.

Pel que fa a l’ornamentació, es tracta d’una peça singular dins el conjunt de vidres que hi ha a Catalunya pertanyents a aquesta època. Quant a la tècnica amb què ha estat confeccionat, sembla que l’interior d’aquest atuell fou rebuidat per mitjà d’una llima o un objecte similar, instrument que també fou utilitzat per a la realització dels motius ornamentals que decoren l’exterior de la peça.

La manca de precedents dificulta el treball d’anàlisi d’una peça que, segons Gómez Moreno, cal situar entre les millors del seu gènere. Tal com succeïa sovint en l’època, probablement es tracta d’un atuell originàriament destinat a usos profans, el qual derivà més tard cap a usos litúrgics. Tot i que no sabem pas amb certesa quina devia ésser la seva funció, sembla probable que anés destinat a contenir relíquies.

Tant pels motius ornamentals que hom ha escollit per a la decoració d’aquest atuell, com també per la tècnica amb què aquest ha estat realitzat, creiem que es tracta d’una peça eixida d’algun taller hispano-àrab dels primers temps del romànic, és a dir dels segles IX i X. (JVV)

Lipsanoteca

Fragments d’una lipsanoteca, conservats, bé que sense exposar ni catalogar, al Museu d’Art de Girona.

F. Tur

Procedent de l’església de Sant Vicenç de Besalú, el Museu d’Art de Girona conserva, bé que sense inventariar ni exposar, els vestigis d’una lipsanoteca, la qual hi ingressà el 7 d’abril de 1979, al moment de la seva creació, juntament amb el grup de peces del Museu Diocesà de Girona, que els tenia catalogats amb el núm. 66; tots ells passaren a formar part del fons del nou museu.

Es tracta de dos fragments bastant escadussers d’una lipsanoteca: l’un correspon al receptacle i l’altre a la tapa. Tot i que l’estat d’aquests fragments fa difícil de conèixer-ne amb exactitud les mides (hom pot deduir que feia uns 7 cm de diàmetre), sí que és fàcil de poder endevinar la forma que tenia originàriament.

Era una peça feta al torn, la qual constava de dues parts, el recipient i la tapa. El recipient era un pot cilíndric, d’una sola peça, amb el seu interior rebuidat a fi de poder contenir la cavitat destinada a les relíquies i el pergamí. Tant interiorment com exteriorment les parets són regulars i també els gruixos. Tenint en compte d’altres exemplars que més o menys se li assemblen, aquesta lipsanoteca tenia el recipient bastant baix.

La tapa era un disc de fusta també treballat al torn, amb la cara superior plana i la paret lateral caient en vertical, igual que la del recipient. A la part inferior d’aquesta tapa hi ha format un nervi voluminós a manera de rodella, el qual serveix per a encaixar millor les dues peces.

L’estat actual dels fragments no permet pas de saber si originàriament aquesta lipsanoteca era pintada o no. Avui és d’un color gairebé negre i es troba embetumada amb greix o cera potser per tal d’evitar-ne una definitiva destrucció.

Els fragments no presenten cap mena d’ornamentació visible, ni incisa ni pintada. El treball del torn és senzill i amb un estalvi total de qualsevol detall.

Les característiques d’aquesta lipsanoteca ens porten a creure que era destinada a anar col·locada dintre el reconditori de l’altar, ja dintre el tenant o amagada en el gruix de l’ara. En qualsevol cas amagada de la vista dels fidels.

Aquest tipus de peces treballades al torn, dels quals Catalunya conserva, amb diverses variants de mides i formes, molts exemplars, pertany a una època ja avançada del romànic, en la qual hom, aprofitant els avantatges que oferia el torn (més facilitat del treball i major varietat de formes), anà abandonant les lipsanoteques en forma de capsa prismàtica i quadrangular per seguir la nova moda. Alguns treballs, com aquest, són d’una extrema simplicitat, la qual cosa no ens ha de portar a creure-la més antiga del que és. Probablement cal datar-la de la segona meitat del segle XII. (JVV)

Bibliografia

Bibliografia general

• Francesc Monsalvatje i Fossas: Besalú, su historia, sus condes, su obispado y sus monumentos, vol. II, dins Noticias históricas, vol. II. Imprenta y Librería de Juan Bonet, Olot 1890.
• Francesc Monsalvatje i Fossas: Colección Diplomática del Condado de Besalú, vol. II, dins Noticias históricas, vol. XII. Imprenta y Librería de Juan Bonet, Olot 1902.
• Josep M. Corominas i Planellas i Jaume Marquès i Casanovas: La Comarca de Besalú, dins Catálogo monumental de la provincia de Gerona, Diputació Provincial de Girona, Girona 1976.
• Ramon Grabolosa i Puig-Redon: Besalú, un país aspre i antic, ed. Montblanc-Martín, Granollers 1973. (MGA)

Bibliografia sobre l’escultura

• Josep Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera i Sivilla, Josep Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. III, 2, Barcelona 1918, 2a. ed. facsímil (1983), pàgs. 764 i 855.
• Josep Gudiol i Ricart i Juan Antonio Gaya Nuño: Arquitectura y escultura romànicas, dins Ars Hispaniae, vol. V, ed. Plus Ultra, Madrid 1948, pàgs. 68 i 72.
• Josep Puig i Cadafalch: L’escultura romànica a Catalunya, vol. II, dins Monumento Cataloniae, vol. VI, Ed. Alpha, Barcelona 1952, pàg. 63.
• Xavier Barral i Altet: La sculpture à Ripoll au XIIe siècle, “Bulletin monumental”, t. 131, 1973, pàgs. 311-359, en concret 346-348.
• Eduard Carbonell i Esteller: L’art romànic a Catalunya. Segle XII, vol. I, Edicions 62, Barcelona 1974, pàg. 45.
• Josep Gudiol i Ricart: Arte Antiguo y Medieval. Cataluña, vol I, Publicaciones de la Fundación Juan March, col·l. “Tierras de España”, ed. Noguer, Madrid 1974, pàg. 153.
• Josep M. Corominas i Planellas i Jaume Marquès i Casanovas: La comarca de Besalú, dins Catálogo Monumental de la Provincia de Gerona, vol. IV, Girona 1976, pàg. 21.
• Eduard Junyent i Subirà: Catalunya romànica. L’arquitectura del segle XII, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1976, pàg. 52.
• Museu d’Art. Catàleg, Diputació de Girona. Girona 1981, núms. 22, 23 i 24, pàg. 21.
• Núria de Dalmases i Antoni José i Pitarch: Els inicis i l’art romànic. s. IX-XII, dins Història de l’art català, vol. I, Edicions 62, Barcelona 1986, pàg. 233.
• Jordi Camps i Sòria: Capitell 1 de Sant Vicenç de Besalú, Capitell 2 de Sant Vicenç de Besalú, Capitell 3 de Sant Vicenç de Besalú, dins Catalunya Romànica, vol. XXIII (Museu d’Art de Girona. Tresor de la Catedral de Girona. Museu Diocesà d’Urgell. Museu Frederic Marés), Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1988, pàgs. 44-46. (JCSo)