Situació
Vista exterior de l’església des del sud-est, amb una nau rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular, força aprofundit.
F. Tur
El veïnat de Salelles, de masies disperses, és gairebé equidistant dels pobles de Cruïlles i de Sant Sadurní de l’Heura, uns 2 km al nord-est del primer i a la mateixa distància del segon, però vers el nord-oest. L’església de Sant Joan es troba en un racó que forma una petita vall; actualment no hi ha cap casa habitada a la seva vora. El grup més important de masies del lloc és només uns 400 m a migdia de la capella.
Mapa: 334M781. Situació: 31TEG002438.
Un camí de terra apte per a vehicles i adobat no fa gaire porta des del poble de Sant Sadurní de l’Heura fins a Salelles. Aquest camí passa pel costat mateix de l’església de Sant Joan i continua fins a Cruïlles. Així, doncs, tant des d’un poble com de l’altre hom hi pot arribar fàcilment. A la rectoria de Sant Sadurní de l’Heura guarden la clau de l’església. Cal precisar, tanmateix, que la collcció d’una cobertura transparent a la porta de la façana de ponent de l’església —i també a la portella del mur de tramuntana— permet de contemplar-ne, sense necessitat d’entrar-hi, l’interior. (JBH)
Història
L’any 904 el bisbe de Girona Servusdei consagrà les esglésies de Santa Maria, Sant Miquel Arcàngel i Sant Joan Baptista del terme de la vila de Fontanet, després anomenada la Bisbal. És consignat en l’acta que l’església o les esglésies es convertiren en parròquies i que foren construïdes sobre unes ruïnes de capelles més antigues.
El fet que fos utilitzat el plural en referir-se a tres esglésies o basíliques ha estat objecte de diverses opinions. Pot ésser interpretat com la referència a una sola església, de Fontanet-la Bisbal, amb tres altars i tres advocacions, seguint un estil de redacció no gens estrany en aquella època, o bé com la referència a tres esglésies distintes, situades en un mateix lloc o una mateixa rodalia. Ja hi ha divergències entre els historiadors antics d’aquestes comarques. Mentre P. Alsius i C. Pujol creien que es tractava únicament de l’església de la Bisbal, J. Pella i Forgas hi trobava una explicació lligada a la dedicació d’altres temples de la zona. Segons aquest autor, l’any 904 havien estat consagrades les esglésies de Santa Maria de Fontanet, Sant Miquel de Cruïlles i Sant Joan de Salelles(*). Les dues interpretacions han estat seguides, segons els historiadors, fins avui. Tanmateix, sembla més lògic i acostat a l’estil de redacció de l’època, veure-hi només la consagració de l’església de Fontanet, la qual devia tenir tres advocaciones que expliquen el plural utilitzat en el text de l’acta. Malgrat els arguments que hom pot esgrimir contra aquesta interpretació, hi ha diversos detalls que semblen confirmar-la. Hom pot argüir l’excessiva —tot i que relativa— llunyania entre elles de les tres esglésies en qüestió (la Bisbal, Cruïlles i Salelles) i, a més, el fet que no siguin documentades com a parroquials ni Sant Miquel de Cruïlles ni Sant Joan de Salelles i, també, que els delmes i les primícies concedits o confirmats amb motiu de la consagració es refereixen a llocs que cal situar en la rodalia immediata de la Bisbal, en el seu terme parroquial històric.
De tota manera, podem dir, com a conclusió, que és molt improbable que l’acta de consagració esmentada de l’any 904, faci referència a l’església de Sant Joan de Salelles.
A Salelles hi ha la particularitat que, si bé l’església ha pertangut sempre al terme, després municipi, i a la parròquia de Sant Sadurní de l’Heura, el grup de masies més important —situat vers migdia— pertanyia al terme de Cruïlles. Ja en un document de l’any 1136 el lloc de Salelles surt esmentat com a agregat de Santa Eulàlia de Cruïlles. Aquesta divisió ha esdevingut irrellevant amb la unió (any 1973) dels municipis de Monells, Cruïlles i Sant Sadurní, amb capitalitat en aquesta darrera població.
Des dels primers decennis del segle XIV, a les actes de les visites pastorals (Arxiu Diocesà de Girona), la capella de Sant Joan de Salelles apareix com una simple sufragània de Sant Sadurní de l’Heura. Aquesta darrera església hi és consignada ja com a parroquial a la primera meitat del segle XI (any 1044).
Segons aquestes mateixes fonts, des del segle XVI hi hagué una confraria de Sant Joan de Salelles, que tenia el dret de presentar el sacerdot que havia d’obtenir el benefici que hi era establert, el qual sacerdot venia obligat a celebrar misses setmanals a la capella. Aquest benefici apareix unit, a partir de l’any 1700, a l’altar de Sant Tomàs de la parròquia de Sant Sadurní.
L’esglesiola de Salelles ha tingut sempre un sol altar dedicat a sant Joan Baptista. L’any 1606 consta que l’advocació s’havia desdoblat, i el mateix altar era dedicat a sant Joan Baptista i a Sant Joan Evangelista.
Al final del segle XVI l’església fou objecte de reformes, tal com indica la data del 1596, gravada en una finestra del frontis.
Arran d’una visita pastoral feta l’any 1749, es fa constar que aleshores només s’hi celebraven misses per les dues festes del lloc, el 6 de juny i el 27 de desembre, diades dels dos sants damunt dits.
A la segona meitat del segle XVIII, l’església era molt abandonada. Hi ha notícia que l’any 1783 hi calgué fer obres de restauració.
Poc després de l’any 1835 restà sense culte i fou abandonada del tot. L’any 1936 fou destruït el retaule que era dedicat al Degollament de Sant Joan Baptista, retaule del qual, però, no se saben més detalls. Uns quants anys més tard, el rector Miquel Prats emprengué la restauració del temple amb l’ajut d’una fundació i de donatius i restablí el culte a la capella l’any .1944. Aquest rector n’escriví una memòria que és guardada a l’arxiu parroquial de Sant Sadurní. Hom col·locà a l’absis un plafó de rajoles policromades valencianes amb el mateix tema que tenia el retaule destruït.
Anys més tard l’església tornà a restar abandonada i oblidada. Darrerament es trobava en un procés de ruïna molt avançat i fins i tot havia estat envaïda, en gran part, per la vegetació. Gràcies a la preocupació i a les gestions fetes per un grup de veïns de la rodalia i per l’actual rector, l’església ha estat restaurada pels serveis de la diputació de Girona, conjuntament amb la Generalitat. Les obres començaren l’any 1985 i foren inaugurades amb una festa i una nova benedicció de la capella, el 29 de març de 1987.
Aquestes obres, si tenim en compte les mides reduïdes del vell edifici, han estat molt complexes. Cal destacar que hom hi ha fet una intervenció de tipus marcadament arqueologicista, dedicada exclusivament a retornar a la capella les formes originals. A més de l’obra concretada en l’església, hom ha enderrocat l’antiga casa de l’ermità, la qual hi era adossada al costat de migdia. D’aquesta manera l’església ha restat totalment exempta. La casa era pura ruïna, sobretot després d’haver-ne arrabassat les pedres treballades (llindes, ampits, carreus angulars, etc.) durant, les obres de l’any 1944. L’entorn de la capella ha estat reordenat amb esplanades i amb parets noves, les quals han alterat el seu aspecte tradicional, configurat per les intervencions populars que s’hi anaren succeint al llarg del temps.
L’exemple més clar dels criteris seguits en la recent restauració és probablement la reobertura i la restitució de la portada original, situada al costat de migdia de l’església. Aquesta portalada havia estat tapiada, i alguns dels seus elements aparegueren molt destruïts. Ha calgut reconstruir-ne totalment, a més d’altres fragments, l’arc extern. En un text publicat en el programa de la inauguració de les obres s’explica que, en desfer el parament tardà que tapiava la porta, hom trobà una peça de pedra en forma de tremuja o d’embut troncopiramidal. Els habitants més grans del lloc recorden que havien sentit dir que era utilitzada per a tirarhi el gra del delme, el qual així anava a parar dins l’església. És a dir, la capella servia també de casa delmera. La pràctica, tal com semblen indicar els testimonis esmentats, devia perdurar fins a una època molt avançada.
La descoberta d’una peça tan singular no fou pas motiu suficient per a mantenir-la al seu lloc, juntament amb el mur en què es trobava. És més, segons que llegim textualment en el programa esmentat: “És una llàstfima que, per no donar-hi importància, segons que sembla, i pel seu estat tan precari de conservació es llancés aquesta peça ≪…≫ mossèn Josep Rovira, actual rector de Sant Sadurní de l’Heura […] fou amatent en fer una reproducció fotogràfica d’aquesta tremuja”.(*) (JBH)
Església
L’església de Sant Joan de Salelles és un edifici simple que consta d’una petita nau rectangular, capçada al cantó de llevant per un absis de planta semicircular, força aprofundida.
L’absis té una volta de quart d’esfera i s’obre per mitjà d’un plec de mig punt vers la nau, la qual ha estat coberta amb volta apuntada i seguida.
Només hi ha una sola finestra original, situada al fons de l’absis. És d’un sol biaix, molt estreta i de forma rectangular, del tipus de sagetera.
La portada romànica és a la façana de migjorn, d’un sol arc de mig punt, fet amb dovelles de mida petita. Com ja hem indicat, ha estat reoberta després de la recent restauració i en una bona part reconstruïda, sobretot en la cara externa.
A tramuntana hi ha una altra petita entrada, la qual també ha estat oberta de nou desfent una tapiada tardana. És una porta curiosa per la seva situació, a la façana de tramuntana, vers l’extrem de ponent, prop de l’angle nord-oest de l’edifici, i per les seves mides molt reduïdes: fa 0,68 m d’ample i una alçària aproximada d’1,50 m. Han estat ben conservats els muntants, amb els encaixos de la barralleba, però no la llinda. És força enlairada del nivell del paviment de la nau.
El frontis de l’església pertany totalment a una refecció del segle XVI. Hi corresponen lògicament les obertures que perforen el mur, una porta amb llinda monolítica, que era la que hom utilitzava darrerament, i, al seu costat, una petita finestra rectangular, a la llinda de la qual hi ha gravat l’any 1596, indicatiu de la data d’aquesta reforma. Aquesta façana era arrebossada i ha estat repicada també durant les obres dels anys 1985-87, de què hem parlat. És evident la diferència d’aparell amb els murs romànics.
Damunt aquest frontis hi havia una petita espadanya, també d’època tardana, la qual ha estat eliminada. Hom hi ha bastit una testera elevada.
A l’extrem de llevant de la nau aparegueren restes de la testera antiga, la qual ha estat reconstruïda. Al seu damunt restaven els basaments de dues pilastres del primitiu campanar d’espadanya, el qual es dreçava sobre l’arc d’obertura de l’absis. Aquest campanar també ha estat reconstruït, amb una arcada de mig punt.
Sota les teulades que cobrien les voltes hi havia restes importants de les cobertes de lloses més antigues, les quals han estat refetes.
L’aparell romànic és visible sobretot als murs laterals de la nau i a la capçalera, sobretot a la cara externa, ja que dins l’edifici hi ha molt de morter encastat.
La nau ha estat construïda amb pedres sense treballar, d’altres que només són trencades i algunes altres d’escairades a cops de martell, totes de mida força petita i lligades amb abundant morter, que és ben visible. Malgrat la seva irregularitat, el material esmentat tendeix a disposar-se en filades, que en alguns trams són seguides. Al parament del costat de tramuntana destaca una llarga filada amb pedres inclinades, la qual, en alguns punts, és doble i forma una espiga ben marcada. També hi ha pedres inclinades a la base del mur, mentre que a la part restant foren col·locades horitzontalment. Al mur de migdia l’aparell extern, amb el mateix tipus de materials, presenta més irregularitats i té fragments que han estat refets, ja que havien estat malmesos en ésser-hi adossada la casa de l’ermità, ara derruida. Tanmateix, en alguns punts hi ha rastres molt minsos, però evidents, de l’existència d’incisions fetes en el morter, entre les pedres. D’aquest element —amb les incisions imitant carreuada—, n’aparegueren també testimonis clars en ésser descoberta la base de l’espadanya i la testera de la nau, a ponent, els quals eren visibles abans que el repicament dels restauradors els destruís gairebé del tot.
L’aparell de l’absis és més ordenat que el de la nau. És fet amb petits carreus de calcària, treballats a cops de martell, de mides petites i regulars, els quals es barregen amb alguns blocs només desbastats. S’afileren d’una manera força uniforme. És probable que la diferència entre els aparells de la nau i de l’absis no respongui a un distanciament cronològic entre l’una i l’altra part de l’edifici, almenys significatiu. Cal tenir en compte que els petits carreus que formen majoritàriament l’aparell de l’absis es retroben, però amb molta menys abundor, a la nau.
Per les característiques de les parts primitives conservades —murs laterals de la nau i la capçalera—, l’església de Salelles pot ésser definida com un edifici simple i d’una certa rusticitat, que cal situar dins un arc cronològic des del final del segle X fins al començament del segle XI. La planta aprofundida de l’absis i l’aparell de la nau, amb l’opus spicatum, són elements arcaïtzants, mentre que l’aparell de carreu de l’absis ens apropa als models constructius propis de l’onzena centúria. La volta apuntada de la nau deu respondre a un afegitó d’època força posterior a l’esmentada. (JBH)
Altar
Des del 1985, el Museu d’Art de Girona conserva un reconditori procedent de l’església de Sant Joan de Salelles, el qual figurava a l’altar i contenia la petita lipsanoteca de fusta, en forma de capsa rectangular, que també es conserva al mateix museu. Com aquesta, fins al moment de redactar aquestes ratlles, no ha estat ni inventariat ni exposat. Sí que havia estat catalogada, juntament amb la seva lipsanoteca, al Museu Diocesà de Girona, amb el núm. 117.
Fou trobat l’any 1985 durant la campanya en la qual fou refet el paviment de rajoles de l’església actual. El reconditori, juntament amb la lipsanoteca, aparegué soterrat.
El reconditori fa 22 cm de llarg per 27 cm d’ample per 10,5 cm d’alt. Es troba ben conservat.
Aquest reconditori és un bloc monolític de pedra granítica, només desbastada i amb els costats sense polir. La cara superior ha estat més treballada a cops de maceta, procurant que la superfície fos més plana.
A la part superior fou feta una cavitat rectangular, la qual constitueix el reconditori, pròpiament dit, destinat a contenir la lipsanoteca.
Cal pensar que aquesta pedra formava part del suport de la mesa de l’altar, del qual constituïa un bloc més. El fet que la seva cara superior sigui més polida porta a creure que era destinada a anar situada a la part més alta, immediatament sota la gran llosa que formava la mesa de l’altar.
En algunes d’aquestes pedres l’orifici que forma la cavitat del reconditori ha estat fet de manera que vers la boca formen un graó apte per a adaptar-hi la tapa, adés de fusta, adés de pedra. El fet que la nostra lipsanoteca no tingui aquest graó ni formi cap ranura destinats a encaixar la tapa fa pensar que era la mateixa pedra de la mesa de l’altar la que devia fer aquesta funció.
Tenint en compte que el tipus de lipsanoteca que contenia és característica del segle XII, és també en aquesta època que cal datar el reconditori de Salelles. (JVV)
Lipsanoteca
Reconditori i lipsanoteca procedents d’aquesta església i actualment al Museu d’Art de Girona, sense exposar.
F. Tur
Procedent de l’església de Sant Joan de Salelles, el Museu d’Art de Girona conserva una lipsanoteca que fou trobada a l’interior del reconditori de l’altar, conservat també al mateix museu. Fins al moment de redactar aquests ratlles, aquesta lipsanoteca no ha estat ni inventariada ni exposada. El Museu Diocesà de Girona, juntament amb el reconditori, la tenia catalogada amb el núm. 117.
Aquesta lipsanoteca fou trobada soterrada durant la campanya en la qual fou refet, l’any 1985, el paviment de rajoles de l’església actual.
Aquesta lipsanoteca és una capsa prismàtica de fusta, rectangular, la qual consta de dues peces: el recipient i la tapa. Fa 7,8 cm de llarg per 5 cm d’ample i 3,5 cm d’alt i es troba molt ben conservada.
El recipient consisteix en una capsa tallada amb un ganivet o un objecte similar en un sol tros de fusta de mides molt reduïdes, amb les parets llises per fora, bé que sense cap tipus d’ornamentació ni en relleu ni pictòrica. A la part superior aquestes parets han estat treballades de manera que el pla forma una lleugera inclinació vers l’exterior. L’interior d’aquesta capsa ha estat buidat per tal de formar la cavitat destinada a contenir les relíquies i el pergamí habituals. Així com l’exterior és força polit, l’interior no ha estat pas fet amb gaire cura. Així, l’acabat és molt rudimentari. Vers la part superior les parets s’aprimen i formen un graó, el qual ressegueix tot el perímetre i serveix per a encaixarhi la tapa.
La tapa és una petita làmina de fusta, llisa i tallada a la mida de l’obertura que té el recipient, a la qual va encaixada, sense ésser corredissa. Un cop tapada la lipsanoteca, la tapa resta totalment introduïda en el gruix de les parets del recipient. Aquesta disposició probablement fou donada perquè així era molt més fàcil, un cop tapada, segellar-la o bé amb cera o bé amb lacre, potser després d’haver estat lligada a fi de salvaguardar convenientment la integritat del contingut.
Cal inscriure aquesta lipsanoteca dintre el grup d’exemplars extremament senzills que ens han pervingut del segle XII. No hi ha res que denoti el més petit interès per dotar la peça ni que fos d’un petit detall o motiu ornamental. L’artesà que la féu només pretengué obtenir una capsa per a guardar-hi les relíquies i destinada a anar amagada de la vista dels fidels. Ens trobem, doncs, amb una mostra més de l’art popular més elemental, interessant tan sols per la seva antiguitat més que no pas artísticament. (JVV)
Sitges
Com ja hem indicat, en refer l’enrajolat durant les obres dels anys 1985-87, hom localitzà dues sitges de grans dimensions al subsòl de l’església, una al centre mateix de la nau (núm. 1) i l’altra a poca distància, a la meitat occidental de la nau, enfront de la porta de migdia (núm. 2). Aquests dipòsits foren excavats pel Servei d’Investigacions Arqueològiques de la diputació de Girona. Els resultats de l’excavació no han estat publicats. Això no obstant, en un text recent trobem aquestes dades: la sitja núm. 1 té una fondària d’1,70 m; el seu diàmetre màxim, a la part mitjana, és d’1,56 m, mentre que a la boca és de 0,93 m i a la base de 0,85 m. La núm. 2 fa 1,80 m d’alçària i el diàmetre màxim és d’1,50 m; a la boca de 0,70 m i a la base de 0,80 m.
Al text esmentat, allò que es destaca principalment és que hom no trobà materials romans a les sitges i s’hi afirma que hom ha deduït que “foren enterrades al segle XV i ja no serviren més”(*).
Per aclarir els punts dubtosos d’aquesta informació, ens hem posat en contacte amb l’esmentat servei, on hem esbrinat que els materials trobats a les sitges han estat fragments de ceràmiques, cap dels quals no pot ésser considerat posterior al segle XV: un tros de ceràmica bicolor (verd manganès) i altres de ceràmica catalana i valenciana amb decoració blava.
Recordem que, com ja hem dit, la tremuja de pedra trobada —i rebutjada— durant la restauració ha demostrat que l’ús de l’església per a dipositar-hi grans perdurà després d’ésser inutilitzades les sitges, fins a una època indeterminada, però probablement força recent.
En refer l’enrajolat de la capella, hom col·locà sengles lloses de pedra damunt les sitges. Així llur situació resta senyalada. Si interpretem correctament el text abans esmentat, sobre la sitja núm. 2 ha estat col·locat un tros de pedra original, el qual tapava la sitja núm. 1, mentre que hom cercà una pedra semblant per a aquesta darrera.
En la proximitat de l’església, vers el sud-est i al marge del camí que hi arriba des de Cruïlles, eren visibles les restes, molt soterrades, d’un forn de terrissaire. L’any 1962 hom recollí uns petits fragments de l’engraellat amb els forats circulars, que havien caigut. Posteriorment ingressaren al Museu de Palafrugell.
L’eixamplament del camí que es va fer anys enrere entre la capella i Can Pujol causà la destrucció del forn, destrucció que deu ésser pràcticament total. A molt poques passes del mateix lloc, i al marge esmentat, hom pot veure actualment les restes d’una paret grossa de pedres i morter(*).
L’exploració arqueològica d’aquest espai proper a l’església podria donar, segurament, malgrat les esmentades destruccions, uns resultats interessants. (JBH)
Bibliografia
- Miquel Oliva i Prat: Noticias sobre las iglesias prerrománicas gerundenses, “Revista de Gerona”, núm. 20, tercer trimestre del 1962, pàg. 80.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàgs. 37 i 366 367.
- Joan Badia i Homs: Sant Sadurní de l’Heura, dins Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. IV (L’Empordà), Enciclopèdia Catalana, SA, Barcelona 1981, pàg. 354.
- Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 275.
- Eduard Junyent i Subirá: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Curial Edicions Catalanes - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1983, pàg. 160.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1985, Notes a la segona edició, pàg. 519.