Situació
Una vista de l’exterior de l’església des de llevant, amb l’absis, de mur llis, bé que amb la seva part superior ressaltada per una seqüència d’arcuacions cegues, damunt les quals hi ha un fris de dents de serra.
F. Tur
L’església de Sant Martí és el temple parroquial del municipi de Maçanet de Cabrenys, situat a 370 m d’altitud, a la confluència de dues valls afluents al riu d’Arnera, que baixen del puig de les Salines i del roc de Frausa, les valls de les rieres d’Ardenya i de Frausa. La vila era fortificada, i a la part més alta del nucli antic, a la rodalia de l’església, hi ha restes de la muralla medieval dels segles XIV i XV.
Mapa: 219M781. Situació: 31TDG794929.
Hom pot arribar a la vila per una carretera que cal agafar a la N-II, a l’indret del Pont de Campmany. Des d’aquest punt fins a Maçanet de Cabrenys hi ha 17,5 km. (JBH-MLIC)
Història
L’any 954 el comte Guifré de Besalú donà al monestir de Sant Pere de Camprodon un alou situat dins el terme de Maçanet; segons altres documents dels anys 1074 i 1095, aquest alou limitava amb el villare Leiter o de Ledó i el monestir de Camprodon havia de lliurar cada any a la parròquia de Sant Martí de Maçanet “un madadal” d’oli.
Una altra notícia sobre el lloc de Maçanet i la seva església apareix l’any 1017 en la donació del comte Bernat Tallaferro a la seu de Besalú: …in valle quae dicitur Mazaneto Ecclesiam sancti Martini.
L’any 1117 s’escriu Sancti Martini de Mazaneto.
L’església apareix esmentada en les relacions diocesanes dels segles XIII i XIV i en altres llistes d’èpoques posteriors. (JBH-MLIR)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau, capçada vers llevant per un absis semicircular. És una construcció del període romànic avançat.
J. Torrent
Sant Martí de Maçanet de Cabrenys és un edifici d’una sola nau rectangular, amb absis semicircular més estret que la nau, d’època romànica tardana.
La nau és coberta amb una alta volta apuntada i seguida; l’absis té volta ametllada i s’obre vers la nau per mitjà d’un doble plec apuntat en gradació. Aquesta volta arrenca d’una cornisa de bocell, la qual crea també un guardapols a l’extradós de la finestra del fons. Ambdues voltes són fetes amb petits carreus de granit ben escairats que s’arrengleren en filades semicirculars a l’absis i longitudinals a la nau.
El temple té dues portades. La que s’obre al frontis té una estructura una mica inusual, sobretot per la gran alçada; és de dos arcs en gradació i conté una llinda i un gran espai de timpà omplert amb carreuada, en el qual hi ha una obertura a manera de sagetera; pot haver estat modificada. La porta situada al mur de migdia és de la tipologia pròpia del romànic avançat d’aquestes comarques, de quatre arcs en gradació, llinda i timpà, la qual presenta uns relleus ornamentals, molt simples, en una arquivolta i al guardapols.
Els murs de la nau són completament llisos, coronats per una cornisa de cavet; a les quatre cantonades tenen uns ressalts verticals i una socolada seguida.
El parament exterior de l’absis, en canvi, presenta a l’extrem superior un fris ornamental d’arcuacions llombardes seguides, sense lesenes, entre els dos ressalts dels extrems. Els arquets descansen en unes petites mènsules, algunes de les quals són llises i d’altres tenen motius en relleu, geomètrics, més simples i esquemàtics encara que els de la porta meridional. Sobre les arcuacions, hi corre una franja de dents de serra i al damunt hi ha la cornisa incurvada o de cavet.
L’església ha conservat dues finestres de doble esqueixada al mur de migdia, una de vessants molt oberts, i l’altra al centre de l’absis. Aquesta té a l’exterior un prominent relleu de doble bocell, a mena d’ampit. Cal remarcar que aquest element també es troba a les finestres absidals de Santa Maria d’Agullana i de Sant Miquel de Solans, edificis de característiques formals i d’estil molt acostades al temple de Maçanet amb el qual formen un grup força homogeni, estès per la rodalia, juntament amb altres esglésies coetànies com les de Darnius i la Vajol.
A la capçalera de la nau hi ha un parell d’ulls de bou. La finestra del frontis correspon a una reforma renaixentista.
L’edifici fou construït amb un aparell molt acurat de carreus allisats i ben tallats en granit, de mida força grossa, que donen lloc a unes filades regulars.
Per les característiques descrites, l’església pot ésser considerada bastida a la segona meitat del segle XII o al segle XIII.
Els serveis de la diputació de Girona efectuaren obres a l’església els anys setanta, que consistiren, entre d’altres intervencions, en eliminar construccions afegides al costat de migdia i sobre l’absis. L’edifici té encara alguns afegitons tardans, com una capella i una sagristia, al costat de tramuntana, el campanar a l’extrem de ponent i una torreta comunidor a l’extrem de llevant de la nau; també hi ha un terrabastall sobre la coberta de la nau esmentada.
Hom pot observar que un llarg tram de la nau central és refet amb pedres de calcària porosa, de travertí, poc treballades, a diferència de la resta, de carreuada. Sembla una mostra clara d’una refecció que potser fou necessària després d’alguna ensulsiada parcial d’aquesta coberta. És probable que en fossin la causa els forts terratrèmols del segle XV que tan afectaren la Garrotxa i que probablement també es feren sentir als sectors empordanesos propers.
Portada
Planta, alçat i secció de la porta d’entrada, oberta al mur de migjorn de l’església. És un exemplar simple que cal relacionar amb un gran grup de portes de la mateixa comarca, de la Garrotxa, del Rosselló i de la Cerdanya.
J. Rodeja, J. Falguera, J. Torrent
Un detall del mur exterior de migjorn de l’església, amb la part superior de la porta que s’hi obre, rematada per unes arcades pràcticament mancades d’ornamentació esculpida.
F. Tur
Al gruix del mur de migjorn de l’església hi ha oberta una porta d’entrada, que consta bàsicament de dues parts ben diferenciades, separades per una petita cornisa, la qual discorre horitzontalment i en marca la separació.
A la part inferior hi ha un sòcol i sobre seu els murs formen els plecs amb els quals es fa la gradació. Són uns plecs llisos i sense cap ornamentació, els carreus dels quals segueixen les mateixes filades de l’aparell del mur. Al plec més interior hi ha l’obertura, que ha estat coberta amb una llinda monolítica i sense esculpir.
Una petita cornisa de secció quadrada ressegueix horitzontalment tot el perfil superficial del portal i marca el punt d’arrencada dels quatre arcs de què consta la porta. Són uns arcs de mig punt, en gradació, que corresponen als plecs de la zona inferior. L’arc més petit, d’aresta viva, emmarca un timpà semicircular llis. El segon té l’aresta aixamfranada. Al tercer l’aresta ha estat resseguida per un nervi llis, delimitat per un solc, que sembla adossat. L’ornamentació, molt senzilla, és a la quarta arcada, que té l’aresta excurvada. Els diversos motius amb què s’ornamenta són a la concavitat d’aquesta aresta: boles, fruites, elements vegetals, etc. (també hi ha una figura humana), els quals han estat esculpits de manera força elemental i esquemàtica, i talment com si haguessin estat afegits a l’arcada.
El conjunt d’arcades resta emmarcat per una arquivolta, també decorada, la qual, a manera de guardapols, ressegueix l’arcada més exterior, que emmarca. Aquesta arquivolta ha estat decorada amb un motiu escacat, el qual es distribueix uniformement tot al llarg de la seva cara.
Pel que fa a l’estructura, cal adscriure aquesta porta dins el conjunt de portals que, amb algunes poques variants, anaren adoptant moltes esglésies de l’Empordà i de les comarques veïnes: Garrotxa, Rosselló, etc. És una porta simple, d’estructura ben resolta i que tipològicament es troba en el terme mitjà entre les portes elementals, obertes simplement al gruix del mur, i els portals esculpits, que incorporaren columnes i capitells, dels quals aquest model és estructuralment un precedent ben pròxim.
L’escultura és molt popular i apareix en indrets sobretot rurals. Hom la pot relacionar amb alguns portals de l’Empordà, i amb els d’algunes esglésies de la Cerdanya i de l’altra banda dels Pirineus.
Pel que fa a la seva datació, tot i que estilísticament es tracta d’un model que persistí força temps, cal relacionar el portal amb l’època de construcció de l’església, amb la qual encaixa perfectament. Per això cal datar-lo al límit entre els segles XII i XIII. (JVV)
Forja
Un detall de la ferramenta que decora els batents a la porta del costat de migjorn de l’església.
F. Tur
Als dos batents de fusta de l’esmentada porta de migdia s’ha conservat un conjunt de ferramenta romànica.
Aquest conjunt és constituït per un grup de peces que ocupen totalment l’espai extern dels batents on han estat clavetejades en funció ornamental i, al mateix temps, per protegir i reforçar les posts de fusta. Aquestes peces o jocs presenten el disseny corrent a les ferramentes de moltes portes romàniques del país: unes cintes o tires horitzontals que es divideixen a cada extrem en dobles volutes o caulicles que es cargolen en sentit oposat. A més, al centre de cada cinta neixen, a dalt i a baix, dos parells més de volutes enfrontades, que són, en realitat, unes peces exemptes, cadascuna o cada parell, segons els casos. D’aquesta manera cada joc o cinta representa tenir vuit volutes. Les cintes són força amples i tenen, com les volutes, un solc central de mitja canya. Un d’aquests jocs presenta, a més dels elements esmentats, unes altres espires dobles enfrontades, minúscules, les quals surten dels extrems del nervi central, a l’espai entre les volutes d’aquests extrems.
En total hi ha dotze jocs disposats en parelles, un a cada batent, que creen frisos horitzontals. A la meitat inferior de la porta no s’han col·locat exactament al mateix nivell, potser com a fruit d’alguna refecció. Les dues peces situades sota mateix del forrellat no són senceres i una d’elles ha estat fragmentada per tal d’encabir-hi dos guardapanys i dos tiradors. S’han perdut algunes volutes a dalt i a baix dels batents.
Unes tires més estretes i sense volutes, amb solc central, divideixen els diferents registres entre aquestes peces.
El conjunt es completa amb el forrellat i els tiradors esmentats. El forrellat corria sobre una peça plana amb solcs estrets, paral·lels, a dalt i a baix; ara és parcialment desplaçat, i dins tres anelles fixes. Cadascuna de les anelles té dos ressalts paral·lels. Aquest forrellat és la típica peça en forma de T, amb el pal superior allargat i afuat que es doblega en un dels extrems, el qual ha estat acabat en un esquemàtic cap d’animal amb la boca oberta i les dents visibles. Si bé cal remarcar que hi han estat representades ben clarament les ovelles, es pot suposar que hom degué voler representar una serp o reptiliforme, ja que per la forma que funcionalment havia de tenir la peça ja venia condicionada aquesta representació. Els forrellats serpentiformes en els conjunts de ferramenta romànica de les portes són àmpliament repetits amb poques variacions en aquestescomarques.
Els dos tiradors consten d’una simple argolla llisa, que penja d’una anella ampla, la qual és fixada al centre d’una placa circular que té un ressalt arrodonit al mig. Una de les anelles ha estat decorada amb rengles paral·lels, en els quals es repeteix un motiu incís en forma de C. Les peces circulars tenen uns cercles decoratius que en una de les peces és a base de forats rodons i a l’altra de forats rectangulars i rodons en alternança.
Els guardapanys són unes plaques rectangulars i llises que hi han estat afegides.
Les peces són clavades amb claus de cabota esfèrica, distribuïts ordenadament.
Aquest conjunt de forja és força comú a les portes del romànic tardà. Són mostres del treball d’artífex autòctons, obres simples i de repertori limitat, però amb resultats suggerents i atractius. La ferramenta de Maçanet de Cabrenys pot ésser relacionada directament amb un grup d’aquestes obres força dens a les esglésies romàniques dels vessants i contraforts pirinencs i pre-pirinencs de l’Empordà, la Garrotxa i el Vallespir, segurament com a fruit de l’activitat de les fargues medievals de les conques altes de la Muga, del Fluvià i del Tec. A Maçanet és documentada l’activitat de les fargues encara en època molt tardana.
És molt difícil de precisar exactament la datació d’aquests conjunts de forja que hom devia elaborar, sense variacions notables de disseny, durant un espai de temps considerable. És probable que la ferramenta de Maçanet de Cabrenys sigui aproximadament de la mateixa època que l’edifici on es troba, és a dir, de la segona meitat del segle XII o ja del segle XIII. (JBH)
Píxide
Píxide de coure esmaltat, procedent d’aquesta església i conservat actualment al Museu d’Art de Girona, on és inventariat amb el núm. 64. Abans era al Museu Diocesà i tenia el núm. de catàleg 140. És una peça del segle XIII.
J. Vigué
Procedeix de l’església de Sant Martí de Maçanet de Cabrenys una píxide de coure esmaltat, que actualment es conserva al Museu d’Art de Girona, on és inventariat amb el núm. 64. Ingressà en aquest museu el 7 d’abril de l’any 1979, i formava part del grup de peces del Museu Diocesà, on era catalogat amb el núm. 140.
La peça fa 10,50 cm d’alt per 8 cm de diàmetre. Ha estat esmaltada segons el procediment anomenat de rebaix o buidat (champlevé), que consisteix a gravar directament a la làmina els alvèols que s’hauran d’omplir d’esmalt. Consta d’una capseta cilíndrica amb una tapadora cònica, unides per una frontissa i una tanca a l’extrem oposat. La tapadora és coronada per un pom minúscul i un tros de tija que segurament és el que resta de la creu que amb gairebé tota seguretat devia coronar la peça. Tant la tapadora com el vas són profusament ornamentats, amb una policromia viva, que combina el daurat amb el blau per als fons i els colors turquesa, verd, vermell i blanc a la resta. La decoració d’ambdues parts de la peça ha estat feta a base de tiges daurades que formen alternadament cercles i espirals. Els primers contenen escuts combinats amb motius florals, mentre que les espirals tanquen unes flors terminals. Una sèrie de pecíols amb fulletes, també daurats, ocupen els espais prop de les interseccions de cercles i espirals. Quan als escuts, en trobem dos a la tapadora, equidistants entre si, l’un que conté el motiu de pals i l’altre el de flors de lis. Se’n troben dos més al vas, oposats, que presenten els motius de creu i de càbria, respectivament.
Tot i que no sembla pas que en consti una vinculació documental (Vegeu Catàleg 1981), tipològicament aquesta peça té unes característiques que no són pas alienes a les de l’escola llemosina. que proporcionà a Catalunya nombrosos objectes litúrgics, ja d’encà de la segona meitat del segle XII. En són característics els objectes decorats profusament a base de pasta opaca de diversos colors —verd, blanc, blau, vermell…—, però on preval el contrast or-blau, sobretot al segle XIII, arran de la influència de l’escola renana. Amb tot cal tenir present que no s’ha arribat pas a un acord sobre si tots els esmalts d’aquest tipus procedien de Llemotges, o bé si cal considerar una producció a Catalunya d’“esmalts meridionals”(*).
Un vas molt similar al de Sant Martí, tant per la forma com per la tècnica i la decoració, és el conservat al Museu Frederic Marès de Barcelona (núm. d’inventari 617, 823 en la catalogació del 1979). També s’hi aproxima molt la peça que cita Josep Gudiol i Cunill(*), esmaltada en blau, del Museu del Seminari de Lleida (n’ignorem la situació actual), totes dues datades al segle XIII. Altres paral·lels es troben al Museu Episcopal de Vic (peces amb els núm. d’inventari 7 750, 5 829 i 6 254).
A l’interior d’aquestes píxides hom col·locava uns corporals de lli, a manera de petites bosses que embolicaven les hòsties. El catàleg del Museu d’Art de Girona del 1981 presenta la peça com a lipsanoteca.
Pel tipus de decoració, per la tècnica i pels paral·lels esmentats, creiem que la peça data del segle XIII (la qual cosa és corroborada per la bibliografia que hem consultat). (AOA)
Lipsanoteca
Lipsanoteca de vidre procedent d’aquesta església i conservada actualment al Museu d’Art de Girona, bé que no és exposada ni inventariada. Es una peça molt fràgil i amb el vidre d’una qualitat baixa. Cal datar-la de mitjan segle X.
F. Tur
Procedent de Sant Martí de Maçanet de Cabrenys, el Museu d’Art de Girona conserva una lipsanoteca de vidre, que actualment no és ni inventariada ni exposada.
Aquesta peça entrà a formar part del fons de l’esmentatmuseu en ésser constituït aquest l’any 1979, procedent del Museu Diocesà de Girona, on havia ingressat l’any anterior i era catalogada amb el núm. 1091.
És un atuell de vidre molt prim —té 1 mm escàs de gruix—, la qual cosa fa que sigui molt fràgil. A aquesta situació cal afegir la poca qualitat del vidre, que fa que la lipsanoteca es desintegri fàcilment. Originàriament era de color groguenc; avui és terrós, potser alterat a causa del pas dels anys. Té una forma semisfèrica, bé que la seva línia és molt poc regular. Fa 6 cm d’alt per 9,5 cm de diàmetre.
Aquest vas presenta a la part inferior una decoració molt senzilla però curiosa, feta amb un filet, a manera de nervi, de secció semicircular i de molt poc relleu, que dibuixa una flor simple de set pètals, amb un botó central, el qual forma una petita prominència. És un dibuix força ingenu.
Hom podria pensar que es tracta de la part inferior d’una ampolla, a la qual hom trencà el coll al moment d’utilitzar-la com a lipsanoteca, tal com succeeix en altres exemplars, com és ara la lipsanoteca de Sant Pere de Casserres (MEV, 2286), la de Santa Eugènia de Berge (MEV, 9732), o la lipsanoteca 4 (MEV, 9714), totes elles conservades actualment al Museu Episcopal de Vic. La nostra opinió, però, no és pas aquesta. La forma de la peça i fins i tot la manera com fou decorada ens porten a pensar en un petit atuell o bol, el qual, bé que originàriament pogués tenir una destinació profana, fou utilitzat després per a contenir relíquies. Una vegada dipositades aquestes, juntament amb el pergamí que les acompanyava, hom tapà la lipsanoteca amb una tela, cenyida amb un cordill i tot junt, tela, cordill i recipient, segellats amb cera o bé amb lacre.
Malgrat no tenir informació sobre el lloc on fou trobada aquesta lipsanoteca ni sobre la seva època, cal pensar que es tractava d’una peça destinada a anar dipositada dintre el reconditori de l’altar, ja fos en l’ara, ja en el tenant. A desgrat del treball ornamental que presenta el vidre, la fragilitat d’aquesta peça fa que no podem ni tan sols imaginar que pogués ésser exhibida a la vista dels fidels.
Tant la tècnica amb què fou fabricat el vidre, com també el dibuix del tema que l’ornamenta demostren una mà no gaire experta en el treball d’aquest material, però també creiem que són una prova de la seva antiguitat. Abans hem fet referència a unes peces de vidre, utilitzades com a lipsanoteques, avui al Museu Episcopal de Vic. Si aquelles són datades del començament del segle XI, creiem que aquesta ha d’ésser datada ben bé cinquanta o seixanta anys abans; possiblement, doncs, vers la meitat del segle X. (JVV)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Pèire de Marca: Marca hispanica…. París, c. 800, doc. XXXVI; c. 875, doc. XCIV, i c. 1008, doc. CLXXVII.
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. XI, Olot 1901, i vol. XVII, Olot 1909, pàgs. 204-205.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 253-254 i 261-262. (JBH-MLIR)
Bibliografia sobre el píxide
- Eduard Carbonell i Esteller: L’art romànic a Catalunya. Segle XII, vol. II, Barcelona 1975, pàg. 33, làm. 108.>
- Museu d’Art. Catàleg, Diputació de Girona, Girona 1981, pàg. 36.