L’art romànic al Bages

L’arquitectura civil i militar al Bages

Mapa del Bages amb la senyalització de tots els castells d’època alt-medieval.

A. de Fluvià

Les restes del romànic, i les del pre-romànic, civil i militar a la comarca del Bages, són ben minses i donen una pobra idea del que degué ésser el poblament de la comarca que, en paraules del doctor Josep Maria Gasol, passà de 8 a 10 habitants per km2 el segle X a tenir-ne uns 15 el segle XII (vegeu: Senyorius laics i eclesiàstics al Bages anteriors al 1300). Aquest augment d’un terç de la població en un termini d’unes sis generacions, havia de traduir-se en una sèrie de construccions no sols religioses, sinó també civils i militars.

Pel que sabem d’aquesta època, hom devia preveure una millora dels camins —i no sols de la famosa strata franciscà— amb la construcció de nous ponts de pedra, els segles XI i XII, per tal d’evitar els guals perillosos en passar els rius Llobregat i Cardener. Però, tret del Pont Vell de Manresa, refet gairebé del tot si bé conservant la seva fesomia del segle XII, o bé del Pont Vell que franquejà el Llobregat al peu del Castellbell, sortosament dempeus, ben poca cosa podem dir d’aquells vells ponts comarcans d’esquena d’ase amb arcs de punt rodó que embelliren les nostres valls.

Igualment, de les obres de regadiu anteriors a la sèquia de la Llum, gòtica com és sabut, en sabem ben poca cosa, o dels molins fariners i de les fargues hidràuliques que, al peu dels rius, aprofitaren la força de l’aigua i constituïren les seves primeres indústries, al costat dels trulls i de les premses d’oli i de vi situades en plena zona agrícola, entre els camps i les vinyes del Bages, o bé dels forns de calç oberts a prop dels boscos per tal d’aprofitar-ne la llenya.

És aquest un món en treballs esbrinat encara pel que respecta a l’època que ara ens ocupa i preocupa i en el qual l’arqueologia hi haurà de dir quelcom. Hom no pot pas valorar avui, dissortadament, el paper de tots aquests elements, i de molts d’altres, en el món del romànic bagenc amb la deguda significació que, sens dubte, hi tingueren. No pot ésser suficient ja, el que ens diuen de tot això els documents sortosament conservats, sempre avars, però, en les seves indicacions, si bé prou significatius quan hom sap llegir-los entre línies. Car nous mètodes de treball permeten d’aprofundir en aspectes de la vida material i fins espiritual dels nostres avantpassats que, ben pocs anys enrera, no era pas possible de sospitar.

Si d’aquestes consideracions generals passem a les de l’habitatge i de la defensa, veurem que, com a llocs d’habitatge, s’escullen punts estratègics, des de les spelun-cae o esplugues que esmenta la documentació dels segles IX i X, fins a les vil·les o finques agrícoles protegides per torres (que sembla trair el topònim Vilatorrada), i fins als turons que permeten un agrupament de la població al redós d’una fortalesa i dintre una muralla protectora.

No insistiré pas en les torres rodones de fusta que hom clavà a la roca, el segle IX probablement i fins potser a les darreries del VIII, per protegir el camí de Cerdans que vorejava les serres de les ribes del Llobregat aigües amunt, comunicant el Vallès amb la Cerdanya a través del Bages i el Berguedà. Aquestes torres circulars de fusta, que en treballs han deixat vestigis a les penyes on se situaren, foren ben aviat substituïdes per torres quadrades o prismàtiques de pedra, ja des del segle X, de les quals al Bages l’únic exemple en estudi, per ara, seria la Torre Xinverga. Però el món de les torres de protecció privades, pròpies d’una època d’inseguretat, que solien ésser conegudes pel nom del seu propietari, és un món poc estudiat encara arreu, tot i els treballs escrits sobre el feudalisme. Destinades a protegir i vigilar els habitatges rurals, els conreus i les zones de pastura dels ramats, és possible que derivin de dos tipus de turres romanes: les de planta circular (que ben aviat havien de reaparèixer) i les de planta quadrada, que hom retroba també dins l’àmbit islàmic. Si el segle X predominà el tipus prismàtic, de planta quadrada, ben aviat hom retorna, abans inclús de finir el propi segle X, a les torres cilíndriques amb porta oberta al sòl del primer pis, que seran típiques del paisatge del segle XI. La torre del Fusteret, a Súria, que vigila el pas del Cardener, pot ésser un bon exemple bagenc. Però a la comarca del Bages n’hi ha, i n’hi hagué, moltes més.

Torres i fortaleses que, des del mateix segle XI, passaran a dependre dels castells termenats per completar el seu sistema defensiu, juntament amb les guàrdies, guardioles i espills o miralles, destinats a la protecció pública i a la vigilància dels camins principals. El Bages, com hem insinuat, conserva mostres de torres i de guàrdies. Una recerca acurada de la toponímia conservada a la documentació, i del terreny on cal situar les seves dades, pot ésser molt fructífera. Si d’una banda hom pot recordar topònims com els de Sant Martí de Torroella, Sant Salvador de Torroella, el Palà de Torroella o bé Torroella de Baix, que indiquen l’existència d’una torreta antiga, igualment hom recordarà Sant Salvador de Guardiola, Can Miralda, que substituí o bé englobà la guardiola de Sala.

També al Bages, si hom gairebé no conserva restes de castells dels segles del romànic que mereixin avui el nom de tals, la toponímia forneix abundosos noms composts des del segle X, de castells com Castelladral, Castellgalí, Castellbell, Castellterçol o Castellcir, que oculten molt probablement els noms propis dels qui els promogueren. Altres topònims, com Castellar o Castellot, recorden igualment l’existència de castells. I altres encara, com el de Castellet que predomina el mateix segle X sobre l’anomenat Castell de Gotmar a Callús, o com el Castellet o Castell de Cornet, al terme de Sallent, posen en evidència la seva petitesa enfront d’altres castells propers i més importants. Alguns termes municipals actuals de la comarca, com el de Castellfollit del Boix, o bé el de Sant Mateu de Bages, han englobat els antics districtes o termes de diversos castells. Dintre el terme de Castellfollit del Boix, per exemple, a més del terme del Castellfollit hom hi retroba els dels castells de Grevalosa i de Maians, dels quals fins i tot s’ha discutit la ubicació exacta. El municipi actual de Sant Mateu de Bages comprèn, a més de les ruïnes del castell de Sant Mateu o de les Planes, les del Castelltallat, les del Castell de Salo o Salau, l’enigmàtic Castellot i les restes del de Coaner, amb la seva notable torre cilíndrica que la veu popular atribuí als moros i que, erigida abans de finir el segle X, probablement duplicà la seva alçada abans de finir el període romànic.

Una sola bestorre romànica ha deixat la seva empremta al Bages, a Monistrol de Montserrat, mentre són nombroses les torres rodones de les quals es conserven restes visibles com a part subsistent de vells castells: a Castellnou de Bages, a Artés (masia de les Torres), a Talamanca, a Calders, etc, i, sobretot, a Cardona i a Fals. A l’avui impressionant castell-parador de Cardona tan sols hom pot considerar romànica —entre les construccions no eclesiàstiques— una part de la torre de la Minyona, encara escapçada i encotillada amb un talús sobreposat. Però deuen redimir al romànic militar bagenc almenys les dues grans torres cilíndriques del castell de Fals, una d’elles documentada des del 1026 i amb paraments dels segles X i XI que acrediten la seva construcció a cavall dels dos segles.

Una torre prismàtica, que tradueix els tipus de gran torre de planta rectangular propis del segle XII, i més abundosos a d’altres comarques, es conserva al costat del santuari de la Mare de Déu de Castellet, a l’indret de l’antic castell que presidí el municipi de Sant Vicenç de Castellet. És freqüent de veure que en descriure castells del romànic hom limita la descripció a les torres mestres que en subsisteixen, i és natural que sigui així, car la resta de les construccions, de pedra o de fusta, han desaparegut sense deixar en treballs rastre. Però si haguéssim de jutjar de com eren els castells de l’època romànica sols per mitjà de les restes conservades al Bages, no podríem pas reconstruir-ne gaire, ara per ara, les seves línies essencials. Les ruïnes avui visibles gairebé no ens permeten de deduir, per exemple, com era la muralla que envoltava, des del segle XI, la torre principal. Car la major part de les muralles avui dempeus, corresponen a construccions posteriors, del segle XIII o bé dels següents. Quan hom parla de la trentena de torres que ornamentaven les muralles de Manresa cal advertir que la major part d’elles no corresponien al període que ara examinem. En canvi, sí que poden correspondre a l’època romànica moltes de les capelletes de castells que, des del segle XI, se situaren dintre el recinte murat o bé al seu redós.

I acabem aquestes breus línies sense haver dit res, ni de com eren al Bages les cases rurals del temps de l’època romànica —car no hi ha cap vil·la, vilar o mas medieval excavats—, ni de com eren els principals edificis civils urbans romànics —palaus, hospitals, banys, etc.— car no se’n conserva cap que sapiguem o bé no han estat estudiats, tot i que la documentació els esmenta. (¿Com eren, per exemple, el palau comtal de Santpedor o el palau episcopal d’Artés, al qual el bisbe Guillem de Tavertet feu construir dues torres al final del segle XII? És ben segur que el castell de Rajadell esmentat el 1063 era ben diferent de la massissa construcció gòtica que s’ha conservat, i el Castellbell de l’època romànica caldria cercar-lo probablement al cim del turó on s’aixeca ara la fortalesa gòtica, però no sota aquesta, sinó al seu costat. Igualment del castell de Balsareny esmentat el segle X no queda res visible, com tampoc del d’Avinyó; però al terme d’aquest darrer es conserven dos masos, dits la Torre i Guardiola, que permeten d’endevinar, amb l’ajut de la toponímia com restava organitzat un terme d’un castell del Bages amb les seves fortaleses menors, i sols caldria ara, amb l’ajut de l’arqueologia medieval, fer les comprovacions oportunes.

S’han conservat molt poques restes visibles del romànic civil i militar, en relació amb el nombre de construccions religioses del mateix període, però això no significa que no n’hi haguessin en treballs o bé que fossin mal construïdes. Ben al contrari, la documentació en parla i dóna testimoni fefaent que existiren, confirmant-nos detalls del seu aspecte alguns testimonis gràfics. Les característiques intrínseques, però, i també les causes familiars, socials o polítiques, que les han fetes desaparèixer, portarien ara massa lluny. No voldríem, amb tot, cloure aquest epígraf sense indicar que els resultats fins ara aconseguits per l’arqueologia medieval —una ciència massa jove per a poder-li exigir gaires resultats—, en els àmbits rural i urbà, permeten albirar que els testimonis soterrats encara subsistents aniran sortint a la llum, i permetran de conèixer molt millor aquests aspectes del món de l’època romànica avui gairebé oblidats per desconeguts. (MRR)

L’arquitectura religiosa

Mapa del Bages amb la senyalització de totes les esglésies anteriors a l’any 1300 de les quals hem pogut recollir documentació o bé alguna notícia de llur existència.

A. Benet

En plantejar una visió de conjunt de l’arquitectura romànica d’una determinada regió o comarca, resulta gairebé inevitable d’establir, de bell antuvi, la premisa que la nostra visió no es podrà realitzar sobre la totalitat dels edificis que es construïren en aquell període i que cal ésser conscient que només ha arribat fins a nosaltres una mostra, no sempre prou representativa, del que fou aquella arquitectura (vegeu: Esglésies del Bages anteriors al 1300).

També cal tenir en compte que aquestes mostres del conjunt que fou l’arquitectura romànica no han arribat fins a nosaltres en el seu estat original amb l’aspecte en què foren concebudes sinó que, al llarg de la seva història, han estat modificades i transformades, per tal d’adaptar-les a les diferents condicions que els usos o gustos culturals de cada moment imposaven.

Aquest procés ha perdurat fins al moment present, en el qual hom no pot oblidar la més recent i generalitzada transformació que ha tingut la nostra arquitectura medieval, la que anomenem “restauració”, i més modernament “intervenció”, la qual, malgrat la seva especial conceptualització, no deixa d’ésser un aspecte més d’una única realitat, la transformació constant de l’arquitectura preexistent, motivada per les circumstàncies funcionals o culturals de cada moment històric. Aquesta transformació ha donat a molts edificis romànics la seva imatge actual, en la qual es fa patent l’existència de processos de “restauració”, concebuts amb uns determinats criteris “científics” o “artístics”, que no sempre han tingut en compte l’exploració arqueològica, com a font de coneixement, o han tingut la pretensió d’un cert “retorn als orígens”, que ha format una imatge de l’arquitectura romànica, allunyada, en molts casos, de la voluntat arquitectònica dels seus autors.

Un exemple característic d’aquesta situació és l’indiscriminat repicat que estan patint les nostres esglésies, quan es comença la seva restauració, que deixa els seus paraments amb l’aparell de la pedra, vist, creant una imatge nova de la seva arquitectura, car molts d’aquests edificis foren concebuts, i realitzats, amb els seus paraments, interiors i exteriors, arrebossats, i, molt sovint, pintats, o bé amb juntes incises, i/o pintades entre els seus carreus. No cal assenyalar, per evident, que els efectes plàstics, els jocs de llum i ombra, que provoquen els motius decoratius de l’arquitectura llombarda (arcuacions, lesenes, finestres cegues, etc.) sobre un mur, són molt diferents si aquest presenta una superfície uniforme i clara, que si presenta una textura irregular, determinada per la distribució dels blocs de pedra en els seus paraments.

Tanmateix, el període de l’arquitectura romànica és prou dilatat com perquè, només en casos molt comptats puguem parlar d’edificis estilísticament “purs”; en la majoria d’ells la superposició d’estructures, elements i decoracions és la característica de conjunts com el de Sant Benet de Bages, que presenta una fecunda història constructiva, de la qual el darrer episodi ha estat el de la seva lenta rehabilitació i reutilització, com a residència particular, la qual cosa ha permès, per la cívica actitud dels seus propietaris, la seva conservació fins als nostres dies.

En edificis com aquest no es pot parlar de cap tipus de “puresa estilística” que pugui justificar la destrucció d’uns elements, per reinventar-ne uns altres, que, stricto sensu, no havien existit en la forma que avui els podem interpretar. A Sant Benet de Bages, la superposició d’estils i arquitectures, des del segle X fins al segle XX, és el seu tret característic, i l’exploració de cadascuna d’aquestes arquitectures no ha de suposar la destrucció indocumentada de les que se li superposen, ni la destrucció “d’afegits” a la recerca exclusiva d’una imatge arquitectònica preconcebuda.

Per això la voluntat creativa que hi ha sempre darrere una obra de restauració, ha d’anar acompanyada per la voluntat arqueològica de documentar tot allò que es destrueix, per tal de conèixer-ne els antecedents.

El món de l’arquitectura medieval presenta, encara, prou interrogants com perquè sigui necessari rebutjar qualsevol imatge apriorística i qualsevol treball s’ha de basar en l’exploració sistemàtica i el respecte rigorós i escrupolós per cadascuna de les etapes històriques que ha tingut la construcció dels edificis.

La reflexió sobre l’arquitectura dels temps romànics (igual com en totes les arquitectures) al Bages es basa en aquesta premisa, en veure els edificis o les seves restes com les imatges d’una arquitectura alterada, les formes de la qual cal veure a través dels seus vestigis actuals.

Forçosament, qualsevol estudi que es vulgui fer en aquest camp ha de gravitar, o posar major èmfasi, en l’arquitectura religiosa, per sobre de l’arquitectura civil, militar, o les obres públiques, per la senzilla raó que d’aquestes ens han arribat restes molt minses i molt alterades o destruïdes, mentre que de l’altra ens han arribat molts més exemples i amb diferents nivells d’alteració.

Tampoc no podem parlar de les arquitectures menys durables, com poden ésser les estructures de tàpia, o de fusta, o de roba, que, sens dubte, existiren, com demostren els esments documentals, pictòrics, i l’evidència arqueològica de les excavacions, i les empremtes que han deixat en el terreny; però de les quals no podem, pràcticament, ni reconstruir-ne la forma.

No hi ha dubte que moltes de les torres medievals que avui es conserven isolades, en el seu moment devien estar acompanyades d’estructures residencials i defensives menys consistents (roba, fusta o fang), que per aquest motiu han desaparegut i la manca d’excavacions arqueològiques fa que no les puguem ni tan sols intuir. Resulta clar que l’aspecte de qualsevol d’aquestes torres en el seu moment, amb tot el conjunt de construccions annexes, era radicalment diferent a l’actual. Com també ho devia ésser el de moltes parròquies rurals, avui isolades, quan estaven envoltades pels edificis bastits amb pobra senzillesa, en l’àmbit de la seva sagrera.

La impressió general que produeix el conjunt de l’arquitectura romànica del Bages és el d’un conjunt important d’edificis d’un interès bastant baix, entre les tipologies de la seva època, entre les quals sobresurt una sèrie reduïda d’edificis que constitueixen, per se, fites imprescindibles en el conjunt de l’art romànic català. Així, per a l’arquitectura del segle XI, enmig d’un conjunt de petits edificis, hi ha el grandiós monument de la canònica de Sant Vicenç de Cardona o l’església de Sant Julià de Coaner, que té una data de consagració extremadament avançada en el seu estil, o les restes de la canònica de Manresa o del monestir de Sant Benet de Bages, que constitueixen fites molt importants en l’estudi de l’arquitectura monàstica medieval. També per al segle XII, entre el conjunt de petites esglésies sobresurten els claustres de Santa Maria de l’Estany i de Sant Benet de Bages que, com la canònica de Sant Vicenç de Cardona, depassen, per la seva importància, el marc estricte d’una comarca o d’un període artístic.

Per això crec que es pot afirmar que el panorama general de l’arquitectura romànica al Bages es caracteritza per l’existència d’uns pocs edificis, absolutament imprescindibles per a l’estudi de l’art romànic i d’un interès excepcional, enmig d’un conjunt menys interessant, però que manté una senzilla dignitat. Aquesta característica, curiosament, la podem fer extensiva pels diferents períodes en què hom acostuma a dividir generalment l’art romànic al nostre país.(*)

Deixant de banda les restes arqueològiques d’edificis anteriors a la invasió musulmana, com les descobertes recentment a Santa Maria d’Artés, encara en curs d’estudi,(*) la cronologia i filiació de les quals cauen fora dels àmbits que hom acostuma a situar dins el concepte i època de l’art romànic, els edificis medievals més antics, anteriors a l’any mil, conservats al Bages han estat profusament i detingudament estudiats per diversos autors(*) els quals, en obres de tipus general o d’abast comarcal, coincideixen a assenyalar la importància cabdal d’alguns edificis bagencs dins el panorama de l’art pre-romànic català.

L’arquitectura pre-romànica al nostre país es caracteritza per l’absència en general, (amb l’excepció de la grandiosa església del monestir de Sant Miquel de Cuixà, al Conflent), de grans edificis i per haver-se conservat només petits edificis, generalment rurals, els quals assoleixen la seva categoria pels detalls particulars de la seva tipologia o d’alguns dels seus elements, o per la seva singularitat dins un conjunt molt pobre d’exemples d’aquest estil.

Així no és d’estranyar que dins el panorama general de l’arquitectura del segle X haguem de destacar edificis com el campanar de Sant Mateu de Bages i la possible base del campanar del monestir de Sant Benet de Bages(*), que juntament amb els de Sant Climent de Coll de Nargó, a l’Alt Urgell, i algun altre encara en curs d’estudi, constitueixen la totalitat del migrat panorama dels campanars de torre catalans del segle X, dels quals el de Sant Mateu de Bages constitueix un exemplar molt sencer i d’un gran interès tipològic per la presència de finestres geminades (avui aparedades) amb capitells esculpits de tipus califal al seu pis superior.

Si migrats són els exemples existents a Catalunya de campanars de torre pre-romànics, més ho són, encara, els d’arquitectura civil i obres públiques, d’aquesta època, entre els quals cal assenyalar les restes existents del castell d’Artés, de les quals una part de la planta baixa pot datar d’aquest moment arquitectònic, que constitueix un dels comptats casos d’arquitectura civil del segle X, si excloem el cas de les torres castelleres, sempre de difícil datació, per les característiques de la seva tecnologia, que es repeteix al llarg del temps, apartada, en molts casos, dels corrents renovadors.

Relativament diferent és el panorama general si ens referim a l’arquitectura religiosa, en la qual els exemples són força més abundants.

Com ja s’ha dit, una de les característiques més destacades de l’arquitectura catalana del segle X és la no conservació de gairebé cap dels grans edificis que, sens dubte, es construïren en aquell moment. Aquesta característica és plenament vàlida en el cas del Bages, on no s’han conservat més que algunes petites esglésies, datades en aquest segle, i cap d’elles sencera.

D’aquestes, sens dubte, les més importants són les de Santa Maria de Matadars, o del Marquet, i la de Sant Pere del Brunet. Ambdós edificis tenen en comú el fet de conservar una capçalera pre-romànica (més complexa i fragmentada la de Matadars), amb un absis rectangular o trapezoïdal més estret i petit que la nau (sovint també rectangular, possiblement coberta amb fusta i amb una obertura a la part meridional), a la qual s’afegí, durant el segle XI, una nau, que substituïa la precedent, que era del mateix tipus, a Sant Pere del Brunet, i molt més complexa a Santa Maria de Matadars; en aquest edifici l’estructura triabsidal de la capçalera (mancada, però, de l’absis de migjorn) s’unia a un pla basilical de tres naus, corresponents als absis, tal i com opinen diversos autors, com Josep Puig i Cadafalch,(*) Xavier Barral,(*) o Eduard Junyent(*), mentre Xavier Sitjes(*) és de l’opinió que la nau de Santa Maria de Matadars era única, abastant els tres absis, recolzant la seva opinió en la manca d’evidència arqueològica de les tres naus, però sense considerar els seriosos problemes tècnics i espacials que plantejaria la seva existència, per l’excessiva amplada que hauria d’assolir. Aquests problemes no es plantegen, però, en un altre edifici bagenc d’aquesta època, resolt amb una nau única, molt més estreta que la de Matadars, a la qual s’obren tres absis, inclosos en un mur únic de capçalera, que és Sant Miquel de Grevalosa.(*)

Els absis (Sant Pere de Brunet, Sant Vicenç d’Aladernet, Santa Maria del Grau) presenten en llur part conservada una o dues finestres d’esqueixada senzilla i són coberts amb volta.

Juntament amb la importància indubtable que, en el conjunt de l’arquitectura medieval catalana, té la tipologia absidal de Santa Maria de Matadars,(*) l’element més destacable d’aquests edificis rau en l’arc triomfal que separa la nau de l’absis, resolt, en ambdós casos, mitjançant sengles arcs de ferradura, molt passats de radi, que s’acosten al model anomenat “mossàrab”, per Gómez Moreno,(*) malgrat que l’aplicació d’aquest qualificatiu estilístic sigui molt discutible en l’àrea catalana. L’arc triomfal de Sant Pere del Brunet s’inscriu en el grup d’arcs perfectament construïts, de dovelles ben tallades, com els de Pedret, Olèrdola o Sant Julià de Boada, amb els muntants avançats en relació al salmer de l’arc. Aquest tipus d’arc es repeteix, també, a Santa Maria de Matadars, amb la diferència que la seva tecnologia constructiva és molt més barroera car els arcs no tenen dovelles, pròpiament dites, sinó simples lloses, les mateixes de l’aparell del mur, disposades sobre un xindri d’encanyissat, del qual es conserven restes sota els arrebossats que cobreixen els paraments de l’absis central i del transsepte. Els arrebossats interiors de la capçalera de Santa Maria de Matadars, com els existents a les restes de l’església de Sant Vicenç d’Aladernet, edifici totalment arruïnat, però que conserva, entre d’altres elements, un arc triomfal, de ferradura, correctament adovellat, amb restes de diverses capes d’arrebossat en els seus murs, permeten d’evocar l’aspecte interior que en temps medievals, els seus autors tractaren de donar a aquests edificis, quan no podien rebre, com sembla ésser el mateix cas de Matadars, una decoració pictòrica.

Pel que fa a la composició exterior dels volums, potser és a Santa Maria de Matadars, on aquesta devia assolir un cert nivell de complexitat i encadenació plàstica, molt malmesa ara per la mutilació del cos (o cossos) de les naus, del transsepte (Santa Maria de Matadars constitueix l’únic exemple de transsepte a la comarca) i de l’absis de migjorn; mentre que a la resta d’edificis bagencs d’aquest període conservats, aquest aspecte no assoleix cap rellevància, per tractar-se de senzills edificis d’una nau, totalment dominats per la component horitzontal del seu eix longitudinal i amb una disposició primària dels seus volums, com encara es pot veure a Sant Pere del Brunet o Santa Maria del Grau de Fals. A Sant Miquel de Grevalosa, l’altre edifici pre-romànic bagenc d’estructura complexa, l’estat actual de les restes no permet d’esbrinar quina pogué ésser la seva composició volumètrica.

L’arquitectura pre-romànica s’exhaureix, al nostre país, durant els primers anys del segle XI amb l’aparició de l’arquitectura del primer art romànic o art romànic llombard. Tot i que l’arquitectura llombarda té una aparició sobtada, motivada per uns determinats esdeveniments polítics, socials i religiosos,(*) aixó no exclou l’existència d’edificis que podem qualificar “de transició”, en els quals es combinen els modes arquitectònics dels dos períodes, el que s’esgota i el que comença, en una obra unitària. Aquest fenomen es repetirà també al tombant del segle XI i al segle XII, quan les formes llombardes siguin substituïdes per les del segon art romànic.

Dins aquesta sèrie d’edificis, en els quals es fa patent aquesta “transició”, hi ha al Bages un exemple molt interessant, que és l’església de l’antic monestir de Santa Cecília de Montserrat. Aquesta església, que deu el seu aspecte actual a les obres de restauració dirigides l’any 1928 per Josep Puig i Cadafalch, ha estat objecte de diverses opinions, referides a la seva arquitectura i cronologia. Així, Xavier Barral(*) afirma que l’edifici és una obra unitària del segle XI, opinió que es recolza en la d’Eduard Junyent(*) i que era el parer general de Josep Puig i Cadafalch(*). Aquest parer ha estat revisat pel propi Eduard Junyent, qui, en la seva obra pòstuma(*), que dissortadament no va poder revisar, admet l’opinió de Xavier Sitjes,(*) que la capçalera, ornada amb els temes llombards d’arcuacions entre lesenes, és una obra del segle XI, acoblada a tres naus del segle X, substituint la seva capçalera original. Les diferències d’aparell en què es fonamenta aquesta tesi no són tan concloents, sobretot si tenim en compte la importància de les obres de restauració del 1928. Malgrat que la capçalera sigui un prototip d’art llombard, i que les naus, més curtes les laterals que la central, siguin més properes a l’estructura de l’església monacal de Sant Miquel de Cuixà, que a les basíliques del segle XI, crec que s’ha de veure més com un fenomen de pervivència d’un tipus arcaic de nau, dins una estructura construïda unitàriament el segle XI i modificada posteriorment en construir la volta de la nau central, suprimint-hi, aleshores, els ressalts pre-absidals de l’absis central i donant-li l’aspecte feixuc i atípic que té ara.

Amb aquesta hipòtesi l’església de Santa Cecília de Montserrat esdevé, no només al Bages, sinó en el conjunt de l’arquitectura romànica catalana, un dels rars exemples en els quals es produeix una combinació de les formes pre-romàniques, ja en plena regressió, amb les formes de l’arquitectura llombarda, que ocuparan la major part del panorama arquitectònic català de gairebé tot el segle XI.

En aquest panorama arquitectònic, destaca poderosament un edifici bagenc, l’església de la canònica de Sant Vicenç de Cardona, que constitueix, no només el màxim exponent de l’arquitectura del segle XI al Bages, sinó un dels màxims paradigmes de tot l’art romànic català, que resumeix en la seva arquitectura tot el vocabulari formal del primer art romànic amb una perfecció pràcticament insuperable.

Aquest edifici es pot dir que ha esgotat gairebé la capacitat d’elogi dels historiadors de l’art i ha estat qualificat com “l’obra mestra del primer romànic a Catalunya i una de les més importants del moment a Europa, per la seva perfecció i complexitat estructurals”, (*) com “un dels models més acabats i característics d’una època”(*) i d’ “església sumptuosa, sàviament composta”.(*)

L’església fou construïda en un període molt curt de temps. Començada el 1029 i consagrada el 1040,(*) revela una unitat d’estil i de concepte molt acusada i sense vacil·lacions,(*) el que ha fet suposar la presència d’artistes procedents de Llombardia en la seva concepció i construcció.(*)

Sant Vicenç de Cardona és un edifici concebut amb un rigor compositiu extraordinari, que es tradueix a l’exterior en una perfecta aplicació dels elements llombards, de les arcuacions cegues entre lesenes, que omplen totes les façanes, llevat de la de ponent, creant una articulació del parament, que complementa l’harmònica distribució del complex joc de volums, molt restaurats, que només perd quelcom de la seva perfecció en la unió de la nau central amb el cos octogonal del reconstruït cimbori. En la part superior dels cossos orientats a llevant, dominats per la imponent massa del semicilindre de l’absis principal, es combinen les arcuacions amb les finestres cegues, creant un poderós efecte de clar-obscur, que reforça la composició del sector més prominent de l’edifici. Aquest efecte plàstic es feia molt més patent amb l’arrebossat original de l’edifici, quan l’ombra fosca de les finestres cegues coronava els blancs volums, que han perdut el seu acabat durant les campanyes de restauració, quedant sense una part important del seu efecte de contrast.

La façana de ponent, de difícil visió per la seva unió amb les estructures del castell, és totalment nua de qualsevol ornamentació i ha estat molt alterada per la construcció del claustre gòtic i les importants restauracions, les quals li han donat l’aspecte d’una obra acabada, sense resoldre els seus interrogants, com el problema del remat de les dues escales laterals, i les seves probables dues torres a la façana, que li devien donar un aspecte molt diferent i més coherent amb la forma total de l’edifici, la disposició del qual es devia relacionar amb la de la basílica de Santa Maria de Ripoll, amb el dos campanars bessons a la façana de ponent, o de Sant Miquel de Cuixà o Sant Pere d’Àger, en els quals les torres, però, se situen a llevant. Tanmateix, aquestes dues torres, juntament amb la tribuna elevada, situada al primer tram de ponent de l’església, devien constituir un curiós exemple a Catalunya d’una reminiscència, molt degenerada, dels cossos occidentals dels monestirs carolingis, els westwerk, dels quals, l’arquitectura llombarda feu una interpretació al cos de ponent de l’església de Saint Philibert de Tournus, a la Borgonya. La condició d’església castellera de Sant Vicenç de Cardona, vinculada directament a la família vescomtal, fa molt atractiva aquesta hipòtesi, en la qual la tribuna devia ésser d’un, més que possible, ús vescomtal.

Interiorment, l’edifici ha estat molt alterat pel seu ús com a caserna, que el migpartí en diversos pisos, i per les restauracions posteriors, sobretot aquella que, en aixecar el nivell dels paviments, ha alterat les seves proporcions i ha fet perdre el paviment original de lloses irregulars de pedra.

Tot l’espai interior és dominat per la seva concepció com a “camí”, definit per l’eix llevant-ponent, amb una acusada direccionalitat des de la porta, a ponent, vers l’absis, a llevant. Aquesta direccionalitat és accentuada per les proporcions de les naus, excessivament més ampla i alta la central que les laterals, i pel ritme dels pilars i dels arcs, que formen quatre trams quadrats, el darrer dels quals és emfasitzat per la cúpula, obrint el transsepte i el presbiteri que, juntament amb l’absis principal, és ornat amb uns nínxols molt alts, que creen un ritme plàstic d’articulació del mur circular, reforçant el seu caràcter de “final del camí” iniciat a la porta de ponent, després d’haver travessat l’atri. La sobreelevació del presbiteri sobre la cripta, solució típicament italiana, acaba de reforçar la importància formal i espacial de la capçalera de l’església. Cal fer notar que a Sant Vicenç de Cardona, la situació de la porta, no a la façana exterior de ponent, sinó al mur tester de l’atri, crea a l’interior un espai virtual, de manera que l’església és més curta de ponent a llevant (quatre trams), que si l’observador se situa de llevant a ponent, en què la seva longitud ha augmentat un tram, més curt que els altres, que és l’ocupat per l’atri i la seva tribuna superior.

L’estudi dels subtils jocs de mides i, sobretot, de les proporcions i traçats geomètrics de l’església de Sant Vicenç de Cardona ha de donar, encara, moltes de les claus per a la comprensió de l’especial efecte de la mesurada i sàvia combinació dels seus espais i elements estructurals.

Pot semblar que, en una reflexió global sobre l’arquitectura romànica al Bages, l’aprofundiment en un únic edifici és excessiu, però, com hem apuntat abans, Sant Vicenç de Cardona no és només un edifici bagenc, sinó que és un resum, gairebé perfecte, del que és un estil arquitectònic. Pocs elements hi ha en l’arquitectura catalana del segle XI, que no estiguin a Cardona, i en cap lloc, millor resolts. La comparació de Sant Vicenç de Cardona amb d’altres edificis de la seva època, l’anàlisi i l’origen dels seus elements, les seves relacions amb Itàlia,(*) i el substrat de la tecnologia del país en el sistema de cobriment amb voltes és pràcticament tota una teoria de l’arquitectura llombarda del nostre país, i és aquí, juntament amb la seva grandesa intrínseca com a obra d’arquitectura on rau el seu immens interès com a edifici prototípic d’un estil. (JAA)

A Cardona el tipus d’arquitectura pertanyent al “primer art romànic” es troba ja plenament constituïda amb tots els seus elements, i és probablement el fruit d’experiències regionals, més que no pas d’una importació precisa. Una manera de construir que es desenvolupa a l’Europa occidental durant el segle XI i que Henri Focillon denominà “primer art romànic meridional” per distingir-lo del primer art romànic del nord o art otonià.

Les característiques d’aquesta arquitectura es troben en primer lloc en l’aparell utilitzat. Pedres de mida mitjana o petita, trencades amb martell. Els edificis són foscos, car les parets són gruixudes i els pilars poderosos per suportar una volta de canó. Aquesta reposa sovint sobre arcs torals a la nau central, mentre les naus laterals són també generalment cobertes amb una volta. A Cardona les naus laterals, són molt estretes i reben voltes d’aresta per a reforçar l’equilibri de la nau principal. L’església de Cardona té també un atri i, a l’altre extremitat de la nau, un transsepte poc sortit que precedeix la capçalera amb tres absis escalonats.

Un element important d’aquesta arquitectura a l’interior de l’edifici el constitueix la cúpula, que cobreix la part central del transsepte, mentre els absis estan protegits amb voltes de quart d’esfera. Un altre element important, que a Cardona pren una dimensió considerable, és la cripta situada sota l’absis principal. Les tres naus de la cripta estan cobertes amb voltes d’aresta que reposen sobre dues sèries de columnes com a la catedral de Vic. La cripta contribueix a sobreaixecar el terra de l’absis principal i a donar una dimensió particular a aquesta part de l’edifici. L’obertura situada a la part central de l’absis, sota el creuer, permet de baixar a la cripta i de seguir des de la nau les cerimònies que s’hi celebren. Dues escalinates situades a banda i banda permeten d’accedir a l’absis.

Entre les característiques principals de les esglésies que pertanyen al “primer art romànic” podem esmentar el joc general de volums i masses que potser és més perceptible per al visitant a l’exterior del monument. Les naus laterals són més baixes que la principal. El transsepte es destaca clarament i, a més, el cimbori que protegeix la cúpula marca el punt central de retrobament dels braços de la creu. A la capçalera l’organització dels tres absis i llur gradació és també característica.

El darrer aspecte general del “primer art romànic” i particularment ben representat a Cardona, el constitueix la decoració arquitectònica. A l’interior del monument, l’arquitectura dona la impressió d’estar nua; impressió que l’home de l’edat mitjana no devia tenir, car l’edifici probablement era àmpliament policromat amb pintura mural. La decoració arquitectònica és per aquesta raó particularment valuosa en el primer art romànic. A Cardona es tradueix a l’interior del monument principalment pels nínxols que ofereixen una mena de joc visual donant una lleugeresa més gran al mur de l’absis principal.

A l’exterior del monument la decoració és sovint com una impremta que permet de reconèixer els edificis d’aquest període. El joc d’arcuacions que decoren els absis o, com a Cardona, gairebé tot el voltant de l’edifici, posseeix un ritme donat per les lesenes que, com minúsculs contraforts purament decoratius, baixen fins a terra. Aquest ritme mural de Cardona és sàviament reforçat a la capçalera per nínxols que, com finestres cegues, donen més profunditat a la paret. L’aspecte i el moviment dels murs vénen completats per la presència de contraforts i, sobretot, per l’elegant distribució de les finestres que queden emmarcades amb aquests elements.

J. Puig i Cadafalch situava l’església de Cardona dins una evolució lògica de l’arquitectura romànica catalana. Les primeres temptatives haurien estat efectuades en esglésies cobertes amb fusta. La volta coneguda ja des de feia molt de temps hauria aparegut sobtadament en l’arquitectura catalana. En un primer moment s’hauria superposat a estructures destinades a rebre cobertes de fusta sense cap preparació constructiva particular. Ell citava com exemple l’església de Sant Martí del Canigó. Després de les esglésies portades per columnes, haurien aparegut edificis amb pilars quadrats o rectangulars, com l’església de la Clusa. Puig atribuïa a aquest tipus Santa Cecília de Montserrat. Els pilars en forma de creu apareixerien per suportar els arcs torals destinats a reforçar la volta. Així Sant Pere de Caserres ja anunciaria Sant Vicenç de Cardona. Aquesta darrera església presentava per a Puig i Cadafalch un element estructural que permet d’incloure-la dins un grup a part: la presència de la cúpula.

Aquesta evolució lineal té el mèrit d’agrupar els edificis segons llurs característiques estructurals. La realitat, però, devia ésser més complexa amb interferències freqüents. Així, l’església de Santa Cecília de Montserrat pertany a un tipus més o menys contemporani de Sant Vicenç de Cardona i, en canvi, les solucions adoptades són diferents. El mateix podríem dir dels edificis més tardans de Coaner o de Sant Cugat del Racó. Cal insistir també en la persistència de les formes del “primer art romànic” no solament durant tot el final del segle XI sinó també durant tot el segle següent. (XBA)

A més de Sant Vicenç de Cardona, entre els edificis construïts el segle XI que s’han conservat al Bages, cal destacar, com ja hem esmentat, l’església de Sant Julià de Coaner, obra molt primerenca, consagrada l’any 1024(*) i que fa evidents els modes llombards, interpretats d’una manera barroera i insegura, pròpia d’una obra feta sense una comprensió total dels elements gramaticals usats en la composició arquitectònica. Junt a ella hom pot esmentar les esglésies de Sant Andreu del Buc o Sant Pere de Castellfollit del Boix, que destaquen, per la seva tipologia i volum, dins un panorama general, dominat pels senzills edificis d’una nau, que s’inclouen perfectament en el conjunt de l’arquitectura llombarda que hom pot veure a Catalunya.

Esment a part, però, mereixen les esglésies de Sant Sebastià del castell de Sallent i Sant Jaume de Vilanova, que constitueixen dos notables exemples d’esglésies de planta central, amb nau circular, tipologia aquesta que tingué una escassa incidència a Catalunya,(*) de la qual l’església de Sant Sebastià de Sallent constitueix un exemple rellevant, per la seva capçalera triconque i pel misteri de l’estructura de la seva nau.

L’ésglésia de Sant Cugat Salou, o del Recó, constitueix un cas curiós d’utilització a Catalunya de la tipologia d’església amb planta de creu grega, de braços iguals, amb cúpula, relacionada amb la de Sant Daniel de Girona, també de la mateixa època, i en la qual el cimbori adopta, excepcionalment, una forma cilíndrica, ornada amb un fris de finestres cegues. Els temes decoratius llombards, resolts amb una seguretat que recorda la de Cardona, omplen les façanes.(*)

No s’han conservat, al Bages, gaires exemples de campanars de torre del segle XI, i només podem esmentar el de Santa Eugènia del Relat, malmès i molt restaurat, el petit campanar de Sant Julià de Coaner, el de Sant Cristòfol de Súria, construït el segle XII, i alguna resta més, d’escassa rellevància.

Pel que fa a l’arquitectura no religiosa, o almenys no directament relacionada amb el culte, destaquen, al Bages, les restes de dos importants conjunts monàstics, que conserven notables vestigis de les seves estructures, construïdes durant el segle XI. Per un cantó la canònica de Manresa, amb la seva interessant porxada d’arcades sobre dues columnes, impròpiament denominada el claustre, i en la qual encara no s’ha efectuat tota l’exploració arqueològica possible per tal d’escatir-ne l’estructura real i si correspon, com sembla, a una galeria interior de les dependències canonicals, cas en el qual, el seu interès tipològic es veuria sensiblement incrementat, per sobre dels seus innegables valors plàstics i estètics. Per un altre cantó, en les estructures del monestir de Sant Benet de Bages es conserven panys de paret, finestres i altres elements, datables del segle XI, i, sobretot, la façana de la primitiva sala capitular, que constitueix un dels interessan-tíssims exemples de façanes de sala capitular que, ja durant el segle XI, desenvolupen l’esquema què esdevindrà “clàssic” durant el segle XII, amb la porta central flanquejada per dues finestres geminades, com apareix, amb summa perfecció a les sales capitulars dels monestirs cistercens de Santes Creus i Santa Maria de Poblet.

En l’arquitectura militar abunden al Bages les torres de castells, o simplement de guàrdia, com les de Coaner, de Castellnou, de Fals, o del Fusteret, a Súria. Aquests edificis són de difícil datació, i alguns tant poden correspondre al segle XI com al segle XII. A més de les torres cal fer esment de l’interessant edifici de les Torres, a Artés, o el mateix castell d’Artés, ja esmentat, que són notables exemples de l’escassa arquitectura civil d’època romànica que s’ha conservat.

El pas del segle XI al XII i l’aparició del segon art romànic a Catalunya, es caracteritza per un progressiu perfeccionament en el treball de picapedrer, en la lenta evolució, o desaparició dels motius llombards, en l’aparició de l’escultura monumental, ornamentant, en capitells i frisos, els interiors i exteriors dels edificis, en el desenvolupament de portades i claustres monumentals i en una pèrdua progressiva de creativitat de l’arquitectura, que esdevé essencialment eclèctica,(*) i que repetirà les tipologies definides i perfeccionades tot al llarg del segle XI. Les excepcions a aquestes característiques generals i les principals innovacions arquitectòniques d’aquest segle es produeixen en indrets allunyats del Bages, com la Seu d’Urgell, Sant Joan de les Abadesses o les catedrals i monestirs cistercencs de la Catalunya Nova.

No és d’estranyar, doncs, que l’arquitectura del segle XII al Bages no tingui la brillantor que tingué al segle XI i que els edificis construïts en aquesta època, tinguin una importància secundària enfront de l’escultura realitzada el mateix període. Amb tot, cal destacar entre els edificis bagencs del segle XII, les dues esglésies monàstiques, la de Sant Benet de Bages, consagrada el 1212, i la de Santa Maria de l’Estany, consagrada el 1133, resoltes, totes dues, amb una tipologia de nau única, amb transsepte i tres absis, amb cúpula en la intersecció de la nau i el transsepte a l’Estany i sense ella a Sant Benet. Aquesta tipologia, que també fou adoptada a l’església canonical de Manresa,(*) tingué una gran difusió en l’arquitectura dels segles XI i XII,(*) i s’ha volgut veure, sense gaire fonament, com a pròpia de les canòniques augustinianes, però ni totes les canòniques adoptaren aquesta tipologia (com les de Santa Maria de Besalú, Santa Maria de Lledó, Sant Pere d’Àger o Santa Maria de Vilabertran), ni tots els edificis resolts amb aquesta tipologia corresponen a canòniques augustinianes (el mateix monestir de Sant Benet de Bages, Sant Ponç de Corbera, Santa Maria i Sant Urbici de Serrateix o Santa Eugènia de Berga). Aquests edificis, com les esglésies de Santa Maria de Talamanca, o Santa Maria al Castell de Balsareny, entre d’altres, assoleixen rellevància per la correcció de les seves proporcions, la seva composició i el treball dels paraments, però no aporten grans contribucions al panorama arquitectònic del moment. Un cas diferent, però, s’escau amb l’església de Santa Maria d’Artés, on es conserven les restes d’un absis poligonal, en el qual es realitzà una particular versió del tema de les arcuacions llombardes, acompanyades d’una decoració escultòrica, en baix relleu, de clara tradició pre-romànica.

Un altre edifici destacable, tant pels seus elements, com pels seus interrogants, és l’església de Sant Martí de Mura, en la qual es combinen unes restes, encara no ben aclarides, datables del segle XI, amb estructures del segle XII, en un conjunt ampliat i refós posteriorment en un edifici unitari. Les seves parts principals són l’absis, ornat exteriorment amb una sèrie d’arcs que reposen sobre semicolumnes o capitells aïllats; alternativament i interiorment és decorat amb nínxols i semicolumnes, amb la volta absidal reforçada (?) per uns nervis plans. Aquest absis, pel seu aparell, forma i decoració dels capitells, un cisellat de fulles d’acant estilitzades de tipus arcaïzant, pot ésser una obra primerenca del segle XII, o més tardana, amb ressò de la tecnologia del final del segle anterior.

La portada, que s’obre a la façana de ponent, presenta una composició, del tipus més habitual, amb dues columnes que suporten una arquivolta, que emmarca un timpà esculpit amb l’escena de l’Epifania, que conserva, encara, restes de la seva policromia original.

El portal de l’església de Sant Martí de Mura permet d’obrir el ventall, certament notable, de les portades esculpides bagenques, que constitueixen una de les parts més notables de la producció artística del segle XII bagenc que s’ha conservat.

Dins el mateix grup de portades senzilles, amb una arquivolta, com la de Mura, però menys elaborades que aquella, podem esmentar els portals de Santa Maria de Talamanca, Santa Maria de Cornet, Sant Bartomeu de Navarcles o el desaparegut de Santa Maria de la Sala, de qualitats molt desiguals, que van des de la rusticitat barroera de Santa Maria de Cornet, a la major qualitat de proporcions i modelat de Santa Maria de Talamanca.

Junt a aquests portals es conserva, al Bages, una altra sèrie de portades molt més monumentals, d’una qualitat escultòrica molt superior i d’una importància ja notable dins el conjunt de Catalunya. Una de les més monumentals era la molt malmesa portada de la desapareguda església monàstica de Santa Maria de Montserrat o el mutilat portal de Santa Maria de la Seu de Manresa, obra que, com la portada de Sant Pere d’Or, es relaciona amb l’obra de l’escultor Arnau Cadell, que treballà i deixà el seu autoretrat al claustre del monestir de Sant Cugat del Vallès.(*) Dins el grup de portades monumentals cal incloure els dos portals de l’església del monestir de Sant Benet de Bages, més senzills que els esmentats, però.

Sens dubte, et capítol més notable de l’art romànic bagenc del segle XII, el constitueixen els claustres dels monestirs de Sant Benet de Bages i de Santa Maria de l’Estany, la construcció dels quals s’inscriu en el fenomen que es produeix a tot el país durant el segle XII, de definició formal dels monestirs, amb la construcció o renovació dels seus claustres, que és l’element espacial que organitza tot el conjunt monacal.(*)

El claustre de Sant Benet de Bages, de planta rectangular, gairebé quadrada, correspon a una reforma de l’estructura claustral precedent, de la qual es conserven les parts de les galeries, doblades interiorment per arcosolis, que actuen com a arcs formers, i possiblement el podi, que apareix adossat a l’actual, pel cantó del pati.(*) Amb independència d’aquesta hipòtesi, és indubtable que quan hom començà a construir l’església, ja hi havia un claustre, al qual hom obrí la façana de la sala capitular del segle XI, i que obligaren, en ésser renovat, a deixar la galeria contigua a l’església amb les penetracions del cos del campanar i del transsepte, que deformen sensiblement l’estructura espacial de les galeries, que apareixen encaixades en els edificis que les envolten.

El claustre actual, realitzat el segle XIII, correspon, segons Eduard Junyent, a una obra unitària,(*) i segons Xavier Sitjes, a dues etapes constructives.(*) Malgrat aquesta divergència d’opinions, referides essencialment a l’escultura, el claustre presenta una unitat arquitectònica total, amb una forma concebuda unitàriament, amb independència de quin fou el seu procés constructiu i els tallers que treballaren en la seva execució.

Els porxos es resolen amb la tradicional successió d’arcs sobre columnes, amb pilars massissos als angles i al centre de cada ala, i consten de dobles columnes, amb cimaci comú i capitells independents, de proporcions poc esveltes (7 diàmetres d’alçada), i amb uns arcs de llum considerable, que no assoleixen una gran alçada per la poca dimensió de les columnes. La poca alçada del podi i la coberta de les galeries, resolta amb una volta de canó, acaba de configurar un espai claustral de mida mitjana, feixuc i poc lluminós, que és una perfecta invitació a la concentració i el recolliment.

Molt diferent és, però, el claustre de Santa Maria de l’Estany. Construït arran de l’erecció de l’església, se situa, com el de Sant Benet de Bages, al cantó sud de l’església, però amb la seva planta, quadrada, molt millor adaptada a aquesta.

La seva unitat arquitectònica és total, però no així de la seva escultura, en la qual es fa evident la intervenció de diferents tallers, tant en les bases com en els capitells de les columnes, amb importants diferències cronològiques, la qual cosa, unida a certes irregularitats en la col·locació dels capitells i a la coexistència de diferents tallers en els capitells d’un mateix porxo, ha permès de plantejar la hipòtesi que el claustre actual és una construcció en la qual hom aprofità elements d’un claustre anterior.(*) Aquest aprofitament d’elements d’una estructura anterior, es refereix, en tot cas, als elements ornamentals (bases i capitells), però el que no es pot posar en dubte és la total coherència arquitectònica del claustre, que englobà i unifica el treball de tots els tallers que hi treballaren, de manera que les grans diferències existents entre ells queden supeditades a la unitat del conjunt.

Els porxos, resolts amb l’habitual successió d’arcades, no tenen pilars intermedis, amb els angles resolts amb una singular estructura de cinc columnes, i consten de dobles columnes, amb cimaci comú i capitells independents, de proporcions esveltes (9,89 metres d’alçada) i amb arcs de molt poca llum, el perfil dels quals se suavitza, interiorment, amb una senzilla motllura. L’alçada considerable del podi (1,10 metres), l’esveltesa de les columnes i la coberta, resolta amb un embigat pla, de fusta, fan que les seves galeries tinguin un caràcter espacial molt diferent al de les de Sant Benet de Bages, configurant una estructura molt més esvelta i lluminosa, en la qual les columnes, per la seva proximitat, formen un autèntic “bosc de fusts”, a través del qual es filtra la llum, creant uns ritmes visuals molt més dinàmics que el dels lents i feixucs porxos de Sant Benet. Per les seves dimensions, es pot relacionar dins el grup de claustres petits i mitjans, com els de Santa Maria de Lluçà, Sant Pau del Camp o Sant Domènec de Peralada, però la formalització dels seus porxos, amb unes columnes esveltes molt properes entre elles i amb un podi excessivament alt, situen el claustre de Santa Maria de l’Estany com una peça singular dins el conjunt dels claustres romànics catalans.

Tot i que es fa difícil de parlar de grups estilístics en l’arquitectura dels claustres catalans, excloent-ne el grup gironí, el claustre de Sant Benet de Bages no sembla tan singular com el de l’Estany. La seva imatge, amb el podi baix i l’àmplia relació entre les arcades, li dona un aspecte més familiar, més acostada als prototips de porxos claustrals (Girona, Ripoll, Sant Cugat, etc.) dels quals se separa, però, per la manca d’esveltesa de les seves columnes, que se situen entre les menys esveltes de tot el romànic català, i que li confereixen el seu característic aspecte feixuc i pesant.

Si considerem com a prototips de forma equilibrada de porxo claustral, de doble columna, el de Sant Cugat del Vallès, o el de la Seu de Girona, amb una relació de 10 diàmetres en l’alçada de la columna, i els relacionem amb els dos claustres bagencs, observem que, per un cantó, a Sant Benet de Bages es manté la proporció de l’arc, però amb una columna excessivament baixa, i per l’altre, a Santa Maria de l’Estany, es manté la proporció de la columna, però l’arc és excessivament estret. Això provoca els efectes de porxo “aixafat” a Sant Benet, i de porxo “estirat” a l’Estany, la qual cosa situa els dos claustres en els extrems oposats del ventall tipològic dels porxos claustrals catalans. (JAA)

L’escultura

L’escultura que decorava els edificis pre-romànics del Bages ha estat conservada de manera esporàdica i rarament en el seu context d’origen. Es pot citar algun tenant d’altar i capitells que es troben descrits i presentats en l’estudi monogràfic de cada monument. També podem mencionar les finestres tallades en blocs de pedra de Santa Maria del Grau o de Sant Jaume d’Olzinelles. En general, poca cosa en relació a d’altres comarques.

En canvi, un tipus de capitell ben definit és prou ben representat pels exemplars procedents de Sant Mateu de Bages i d’una certa manera per algun capitell reutilitzat al claustre de Sant Benet de Bages. Es tracta de capitells derivats del convent antic, però amb proporcions que han canviat considerablement. Llur alçada és gairebé idèntica a l’amplada. No tenen base i llur decoració es presenta amb dos pisos de fulles llises de les quals surten els caulicles i les volutes. Aquest tipus de capitell es troba en altres llocs de Catalunya, com Ripoll o Cornellà de Llobregat i ha estat estudiat sovint principalment per F. Hernàndez i G. Gaillard. Per alguns historiadors de l’art es tracta d’elements d’origen califal propis del segle X i típicament pre-romànics. Per altres autors aquests capitells serien únicament un reflex molt llunyà de la influència cordovesa i correspondrien al començament del segle XI o al final del segle X. Serien testimonis dels esforços dels escultors per elaborar un corinti romànic precoç.

Al claustre de Sant Benet de Bages es troba reutilitzat un capitell que és un dels exemples més antics de decoració romànica figurada a Catalunya. Diversos historiadors de l’art s’han interessat per la seva iconografia, que sembla barrejar elements d’un programa coherent. Cada cara presenta un tema independent. El Crist en Majestat, l’Anunciació, i una escena de la vida de sant Benet que reprodueix l’episodi de l’oferta d’un pa emmetzinat que un corb allunya del sant. Un motiu vegetal cobreix tot l’espai disponible de la quarta cara. Per entendre el capitell l’hem de situar al monestir de Sant Benet dins el marc del reforçament monàstic d’aquest orde al Bages. Potser ens trobem davant un element que pertanyia a un grup amb altres capitells que completaven la iconografia. En tot cas, l’Anunciació evoca el començament de la vida de Jesús en aquest món per acomplir l’obra de redempció. L’episodi de la vida de sant Benet permet de situar justament l’element monàstic dins aquest ideal. La teofania representa la visió que es refereix tan a la vinguda de Jesucrist pel judici final com al premi dels escollits a través de la visió divina. El Nou Testament i la regla monàstica són els mitjans de salvació per arribar a gaudir de la visió teofànica. La quarta cara amb els elements vegetals es refereix directament a una tradició paleocristiana, paradisíaca, que s’acostuma a posar en contacte, a nivell iconogràfic, amb la vinya del Senyor.

Aquest capitell es pot relacionar, no pas directament sinó més aviat com a fenomen creatiu, amb les primeres experiències d’escultura monumental figurada del segle XI, com són les llindes de Sant Genis de Fontanes i Sant Andreu de Sureda. Com aquestes, el capitell constitueix un fenomen aïllat i sense conseqüència immediata. La seva data, final del segle X o una mica més tard, correspon amb poca diferència, amb els relleus citats.

Aquests assaigs són tant aïllats que una de les característiques de l’arquitectura del primer art romànic és precisament l’absència d’escultura monumental. Cal recordar, però, que, amb tota la simplicitat que els caracteritza, alguns elements esculpits o almenys tallats per mans d’escultor decoren poc o molt l’església de Sant Vicenç de Cardona. Es tracta en primer lloc de les impostes simplement motllurades dels pilars de la nau de l’església i, sobretot, dels capitells de la cripta. Aquests no són únicament blocs de pedra sense forma com a vegades s’ha dit, sinó que són realment capitells desbastats. El bloc d’estructura gairebé troncopiramidal presenta els angles tallats recordant el capitell corinti. És una fórmula molt senzilla per decorar els capitells sense cap mena d’element ni vegetal ni geomètric.

Dins aquestes primeres experiències romàniques caldria situar els elements reutilitzats a l’absis de Santa Maria d’Artés. La tècnica és la de la talla amb bisell. La decoració comprèn temes vegetals de tiges i palmetes i representacions d’animals; algunes d’elles molt directament associades a la decoració vegetal. Diversos fragments representen també entrellaçats. Malgrat el desgast de la decoració, accentuat per la tècnica de baix relleu utilitzada, encara es poden apreciar les relacions d’aquestes escultures amb les llindes citades abans o amb les impostes de la catedral romànica de Barcelona, per exemple.

La veritable escultura romànica del Bages és una escultura molt tardana i bastant coherent, malgrat que es tracti essencialment d’experiències aïllades i sovint deslligades les unes de les altres.

En el camp de la iconografia, la comarca del Bages posseeix dues originalitats principals. La primera consisteix en la concentració de portals decorats amb un timpà esculpit, quan a Catalunya en general el timpà no és un element freqüent. La seva consisteix en la utilització i el desenvolupament d’un tema iconogràfic original i repetit: La Majestat de la Verge.

A Santa Maria de Manresa, Maria apareix amb l’Infant assegut als seus genolls com si estigués en un tron. Els àngels turiferaris l’aclamen. Un dels capitells representa els episodis de la història d’Adam i Eva. Així l’oposició entre el pecat dels primers pares i la Redempció del fill de Déu feta possible per la maternitat de la Verge queda clarament expressada. La Verge és la nova Eva a la qual s’ha substituït, com el bé substitueix el mal.

La importància de la presència de la Verge al mig d’un timpà ja ha estat explicada per André Grabar a propòsit del timpà de Cornellà de Conflent. La presència de la màndorla, que a Manresa es troba suggerida per la disposició dels àngels i de la Verge, demostra que la Mare participa de la divinitat del Fill des del moment mateix del naixement.

La iconografia de la Verge amb l’Infant va molt més lluny encara a la façana de Sant Martí de Mura. Els capitells del portal presenten diversos detalls de la vida del sant patró de l’església, Martí, principalment la caritat del sant i la seva mort amb la recompensa divina. Al timpà hi ha la Verge en Majestat amb l’Infant però dins el marc de l’Epifania amb els tres reis i Josep. Així queda clarament demostrat que la raó primera de l’accés de la Verge al timpà és com a Mare de Déu i que l’escena està en realitat dedicada a l’Infant.

A Mura ens trobem no solament davant un programa iconogràfic complex sinó també davant una visió teofànica. L’episodi de l’Epifania no sols ens dona testimoniatge de la voluntat iconogràfica de posar en relleu l’obra de salvació de Jesucrist, que comença amb la Nativitat, sinó que, a més, dona una imatge visionària del Fill en l’actitud de Majestat habitualment reservada al Pare, al qual els reis d’aquest món vénen a oferir presents. A aquesta iconografia general s’associa, a Mura, la vida de Martí, que vol recordar el que ha d’ésser la vida del cristià.

A Sant Pere d’Or és la Majestat de Déu qui es troba al mig del timpà dins un programa-resum molt intens. Els capitells situats a banda i banda del portal recorden l’Antic i el Nou Testament a través dels episodis del començament i de l’acabament: el pecat dels primers pares i la resurrecció de Jesucrist, és a dir el pecat i la seva redempció. El camí del cristià per arribar a gaudir de la visió teofànica, ens és donat pels símbols dels evangelistes amb els llibres que envolten la visió del Crist en Majestat.

Tota aquesta iconografia triomfal, alhora senzilla i sintètica és, en el fons, conreada en època romànica, però el curiós al Bages és la seva concentració en algunes façanes esculpides. Com a testimoni del gust regional per la iconografia de la Verge de la Nativitat amb l’Infant i Josep, s’han d’evocar els capitells de tema anàleg, voluntàriament repetits, al claustre de Sant Benet de Bages. Tant és així que el mestre d’obra que ens ha deixat el seu nom en un dels capitells del claustre ha escollit precisament de fer-ho en un dels que porten aquest episodi.

A nivell iconogràfic cal també fer referència als dos conjunts més importants de la comarca: els claustres de l’Estany i de Sant Benet de Bages. L’Antic i Nou Testament es troben firmats més plenament al primer, sobretot a la galeria septentrional. Cal remarcar el seguit d’escenes evangèliques, des de la Nativitat fins a la Passió que constitueixen un cicle força coherent que sembla dependre en alguns moments de solucions santcugaten-ques. El cicle s’acaba amb el Judici final, que es presenta després de la Crucifixió de Jesucrist per a mostrar que la promesa de Resurrecció es compleix. Així el camí del cristià, a la imatge del de Jesucrist, porta cap a l’espera d’aquest Judici.

A les altres galeries del claustre de l’Estany ja no hi ha gaire elements bíblics. Amb els capitells decorats amb monstres o animals trobem també capitells de tema profà molt interessants pel seu contingut. Aquests a vegades estan situats vora uns capitells amb escenes evangèliques, com a la galeria oriental.

La iconografia del claustre de Sant Benet de Bages és molt més senzilla. Els capitells de tema religiós són essencialment els de la Verge amb l’Infant ja citats, i un capitell representant els evangelistes. També hi ha algun tema profà, però la major part dels capitells van decorats amb animals, monstres i elements vegetals o geomètrics.

En ambdós claustres trobem a faltar una iconografia global, que pugui correspondre als ideals monàstics als quals es refereixen els texts. La iconografia comprèn a la vegada elements historiats i altres d’animalístics, exceptuant la galeria septentrional de l’Estany. En aquest claustre, la cronologia successiva de les galeries impedeix la planificació d’un programa general. En canvi a Sant Benet de Bages hi ha un reflex més fidel d’un programa unitari malgrat totes les incongruències que s’hi observen i que no ho eren segurament per als homes de l’edat mitjana.

El desenvolupament estilístic de l’escultura romànica del Bages depèn dels pocs elements que es refereixen a conjunts exteriors, des del claustre de Sant Cugat del Vallès al grup de Ripoll-Vic. Aquestes dependències permeten de proposar una cronologia que, malgrat la manca de documents precisos, és encara bastant fiable.

Una de les obres majors de l’escultura monumental del Bages, el portal romànic de Santa Maria de Manresa, és massa desgastat perquè el puguem utilitzar suficientment. Un dels capitells, el d’Adam i Eva, presenta alguns elements arquitectònics i estilístics directament relacionats amb l’autor del capitell d’Adam i Eva del claustre de Sant Cugat del Vallès. La mateixa comparació molt segura es pot fer entre els capitells de Sant Pere d’Or, sobretot el de l’Antic Testament i els mateixos capitells del claustre de Sant Cugat. Així hi ha un primer grup molt relacionat amb l’obra del gran claustre del Vallès que ens dona una data per als dos conjunts bagencs dins els últims vint anys del segle XII.

El portal de Santa Maria de Montserrat sembla haver estat executat més o menys al mateix temps, però en aquest cas les relacions estilístiques porten cap a Ripoll o potser a la catedral de Vic. Tant els temes decoratius o vegetals com els animals, sobretot els del capitell de mà esquerra, pertanyen al repertori dels escultors del grup Ripoll-Vic. Aquesta relació estilística no és difícil de comprendre a través de la història de Santa Maria de Montserrat durant el segle XII.

Al grup Ripoll-Vic també es refereix algun capitell del claustre de l’Estany. Concretament, un capitell de la galeria de ponent representa dos nivells de fulles en una estructura coríntia, amb palmetes a la part inferior i volutes a la superior i sobretot un cap d’home amb llarga barba situat al lloc del dau. Aquest capitell és molt semblant i deriva directament d’un dels capitells procedents de la catedral romànica de Vic, conservat al lapidari del museu. Aquesta relació no vol dir en cap cas que el claustre de l’Estany depengui directament de l’escultura de la catedral romànica de Vic, ans demostra únicament que al claustre de l’Estany trobem, entre d’altres elements, alguna de les darreres repercussions de l’escultura del grup de Ripoll-Vic. Això també és fàcil de comprendre tenint en compte la situació excèntrica de l’Estany dins el Bages i la seva proximitat a la zona de Vic.

La cronologia del claustre de l’Estany no depèn d’aquesta única comparació que només demostra la posterioritat del capitell al·ludit en relació a l’escola citada. Hom ha proposat una cronologia una mica estirada per al clauste de l’Estany. La galeria més antiga serà la septentrional, amb abundància de capitells historiats i que hauria estat començada al final del segle XII, cronologia que es confirma per les relacions entre alguns capitells i les obres de Sant Cugat del Vallès. Les altres galeries haurien estat executades successivament durant el segle XIII, i com que hom no les veu tan poc unitàries com a vegades ha estat dit, no les faríem pas baixar molt més de la meitat del segle. Els diferents estils que s’observen al claustre de l’Estany corresponen a diferents grups d’escultors que haurien treballat, sembla, successivament però sense interrupció cronològica. A més, cal recordar que el claustre de l’Estany es va reconstruir després del terratrèmol de 1448, sense que coneguem exactament les modificacions que hom hi va aportar.

El claustre de Sant Benet de Bages, en canvi, sembla molt coherent, deixant de banda els capitells reutilitzats a la galeria oriental. L’estil dels capitells és fàcil de reconèixer tant pels capitells figurats com pels ornamentals i el seu estudi demostra que el claustre no és l’obra d’un únic escultor, sinó la d’un equip regional. Apartat dels grans corrents estilístics, el claustre de Sant Benet de Bages ha tingut tan poca influència que aquesta es limita quasi exclusivament al timpà de Mura i a algun portal decorat. La data del claustre sembla correspondre al primer quart del segle XIII.

El portal de Mura constitueix l’exemple més tardà de timpà decorat d’època romànica al Bages. Els portals decorats de tradició romànica estaran encara de moda a la regió durant tot el segle XIII. Generalment es tracta de portals senzills amb una sola arquivolta que reposa en una columna amb capitell a cada banda de la porta. Els capitells presenten decoracions senzilles d’animals, o esco-íleixen temes vegetals o dibuixos geomètrics.

El portal de Talamanca ens dona una indicació cronològica probable, cap als anys 1180-1190, a la qual ens podem referir. Poc més tardà seria el portal de Santa Maria de Cornet. Dins dels portals que pertanyen ja rarament al segle XIII, trobem els de Castellfollit del Boix, Santa Clara de Manresa i Santa Maria de la Sala, tots els quals són de factura encara decididament romànica, en una comarca en la qual l’escultura romànica ha dominat plenament encara durant tot el segle XIII. (XBA)

La talla, la pintura i les arts sumptuàries

La imatgeria en fusta que es conserva procedent del Bages conté en el seu repertori dues peces importants: el Crist de Santa Maria de Manresa, i, de manera especial, la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, tant pel seu alt nivell artístic, com també pel seu significat històric i sociològic.

La imatge del Crist de Manresa és la d’un Crist sofrent. De tendència realista, les seves formes s’arrodoneixen fugint d’esquematismes i arriba a un nivell de qualitat notable. Estudiat per Spencer Cook i J. Gudiol i Ricart,(*) entenen aquesta talla com un prototip que per la seva qualitat és el capdavanter d’una sèrie de peces catalanes com el Crist procedent de Sant Pere de Ripoll, conservat al Museu d’Art de Catalunya, i un del Museu Episcopal de Vic de procedència desconeguda. Rafael Bastardes(*) relaciona aquesta imatge, per les seves característiques estilístiques, amb el taller d’Urgell. Pot ésser datada cronològicament del final del segle XII.

L’escultura en fusta més important, pensant només en la seva qualitat artística, és la Mare de Déu de Montserrat. No farem esment de la bibliografia que s’ha ocupat d’aquesta peça, puix que tant els texts especialitzats en art romànic com les monografies de tota mena sobre la muntanya de Montserrat l’han tinguda en compte(*). Obra de talla perfecta, de proporcions estilitzades, el tractament del rostre amb el seu caire clàssic, presenta, segons A. Noguera i Massa, una relació amb la manera de fer de Ripoll. Per altra part el bizantinisme es fa patent en el geometrisme i la frontalitat i simetria. Al Bages segueixen el seu model les marededéus de Matadars i de Sant Vicenç de Castellet, però la seva difusió s’estén a d’altres comarques de Catalunya. Malgrat tot, per la seva perfecció ha de considerar-se com un cas aïllat a Catalunya, en el conjunt de la talla romànica de la Mare de Déu.

Pel que fa al seu color negre, són diferents les possibilitats que s’apunten sobre el seu origen, bé que cal notar que les Verges negres són freqüents a Catalunya, a França i a l’Europa Central. Coincideix aquest color amb el fet que moltes d’elles són trobades i que pertanyen a camins de pelegrinatge. En alguns casos hom justifica el seu color per la dependència de les icones bizantines, en d’altres s’intenta a partir de fonts literàries com el Càntic dels Càntics. La seva cronologia pot correspondre a la segona meitat del segle XII.

La marededéu de Matadars és, potser, la tercera peça en importància de les que es conserven al Bages. Conservada al Museu d’Art de Catalunya,(*) ja hem dit que té relació amb la marededéu de Montserrat pel seu estil, encara que amb unes característiques menys perfectes. També es relaciona amb la de la catedral de Girona. Cal remarcar que en el seu setial, al respatller, hi han estat representades les quatre barres catalanes.

De l’església de Santa Maria de Castellet procedeix una imatge de la Mare de Déu que s’ha atribuït al taller de Ripoll i pot ésser datada del final del segle XII.

Aquest model de marededéu com a sedes del Fill té el seu origen en el món bizantí i és el tipus de Verge romànica.(*) Però perdura durant tot el segle XIII en formes populars que mantenen l’estructura romànica i incorporen els nous conceptes de l’art gòtic. Aquest caràcter popular que sovint es manifesta en el baix nivell artístic fa, però, que la imatge guanyi en altres conceptes, com pot ser en ingenuïtat, per exemple. Aquest fet popular determina una tradició que fa que fins i tot al principi del segle XIV es mantinguin alguns trets característics del romànic, però ja amb fórmules estilístiques gòtiques.

Així, al Bages,(*) podem citar la marededéu de Castellbell, conservada al Museu Episcopal de Vic, de ple segle XIII, o bé la del Castell de Sallent, perduda, però de la qual es conserven fotografies.

Aquest caràcter popular fa difícil a vegades, en obres plenament romàniques, la seva classificació estilística; així la marededéu de Santa Maria del Grau, que pot ésser datada possiblement de la segona meitat del segle XII.

Dins el conjunt de les talles de la Mare de Déu procedents de la comarca del Bages, n’hi ha una que presenta una certa particularitat iconogràfica: és la que procedeix de l’església de Santa Anna de Claret. Església moderna que substituí el temple romànic dedicat a santa Maria. La imatge la forma una figura femenina que sosté el Fill; ambdues persones porten un llibre a la mà. Potser podria interpretar-se com Santa Anna i Maria, fórmula que no trobem en l’escultura catalana de l’època, però sí al principi del segle XII a França.

En l’àmbit de la pintura mural romànica, el Bages és, evidentment, una zona amb minces mostres. Però compta amb un conjunt important: les pintures de Sant Vicenç de Cardona. Bé que el conjunt pot considerar-se, pel lloc que ocupa i per la seva iconografia, quelcom gens freqüent en la pintura mural catalana, la historiografia no li ha dedicat l’atenció deguda, i no ha tingut l’estudi aprofundit que mereix. Les pintures ocupen les voltes d’aresta de l’atri de l’església, i conserva en tres de les voltes restes de la decoració mural, amb els temes de la Presentació de Jesús al temple, quatre profetes, la visió apocalíptica de Crist en Majestat amb els símbols del Tetramorf i la Maiestas Mariae. Finalment una altra escena, la Flagel·lació de Crist a la columna, que Joan Sureda en l’apartat corresponent d’aquesta obra entén d’una altra mà i lleugerament posterior.

Deixant a banda les monografies sobre el conjunt arquitectònic i històric de Cardona(*) que fan referència a les pintures, com hem dit, cal la monografia del conjunt pictòric. No obstant això i sobretot des d’un punt de vista formal, estilístic, les obres generals de pintura romànica se n’han ocupat.(*) En especial J. Gudiol i Ricart,(*) que en la segona edició revisada del seu llibre ha definit el Mestre de Cardona de dependència estilística francesa i, a part d’aquestes pintures que li donen nom, l’ha relacionat amb les pintures de Sant Martí Sescorts, conservades al Museu Episcopal de Vic, les de Polinyà del Vallès, del Museu Diocesà de Barcelona, i les dels absis laterals de Santa Maria de Barberà, in situ. Joan Sureda,(*) a més de situar el conjunt de Cardona dins la seva classificació formal de mode marginal de la seqüència tardo-romànica, entén també una presència bizantinitzant que porta l’empremta de la pintura francesa; estableix una relació amb Casesno-ves i Fenollar, Santa Maria de Mur i Arles del Tec i separa els conjunts de Cardona i Sant Martí Sescorts dels de Polinyà i Barberà, no obstant admetre un cert cercle estilístic de Cardona. Pel que fa a la cronologia de les pintures murals de Sant Viçenç de Cardona, direm que poden datar-se de ben entrada la segona meitat del segle XII.

Fora d’aquest conjunt important, les altres mostres de pintura mural que trobem a la comarca del Bages són malmeses i escasses, fragments de decoració en obres arquitectòniques de menys importància. Des del punt de vista arquitectònic destaca, per la seva capçalera pre-romànica, l’església de Santa Maria de Matadars o del Marquet, amb una nau romànica que conserva restes de pintura mural. La decoració de Matadars, estudiada per X. Barral,(*) el qual segueix J. Sureda,(*) ha estat determinada com a contemporània de la construcció de la nau de l’església. Això ha estat contestat per X. Sitjes,(*) que entén les pintures no anteriors al segle XVII. No obstant això, creiem que les pintures de Matadars són d’època romànica i entenem la seva factura molt semblant a les de Marmellar.

El mateix succeeix amb les pintures de Sant Pere de Vallhonesta, citades únicament en la nostra historiografia per X. Sitjes(*) amb els mateixos arguments que a Matadars. La nostra opinió en aquest cas és també mantenir la cronologia romànica per a aquestes pintures.

Gràcies a la labor de camp realitzada per F. Junyent i A. Mazcunan, i sota les directrius d’aquesta obra, Catalunya Romànica, que pretén constituir el corpus de l’art romànic català, s’ha pogut recuperar i donar notícia d’una sèrie de petits fragments de pintura mural romànica gairebé desconeguts fins ara. Només les pintures de Santa Maria de Sererols havien estat citades.(*) A Santa Maria de Sererols, i malgrat el mal estat de conservació, hom pot veure a l’absis, a la volta i a l’intradós dels arcs de dues de les finestres, restes de pintures que intenten reproduir, en època posterior, les primitives pintures romàniques de les quals es conserva només un petit fragment a la volta que hi ha sota el repintat posterior, que podria significar el lleó de sant Marc en el Tetramorf.

D’aquestes noves descobertes, és, potser, la decoració de Sant Andreu del Buc, a Castellnou del Bages, la més important. També en molt mal estat de conservació i amb retocs posteriors, les pintures de Sant Andreu del Buc deixen endevinar un breu inici de figuració, de la qual potser una restauració de l’interior permetria de recuperar algun fragment, i unes esplèndides bandes ornamentals a l’arc d’ingrés a l’absidiola del costat dret mirant vers llevant. El conjunt pictòric original pot ésser datat en època romànica, bé que els seus motius ornamentals, freqüents en la pintura catalana des del final del segle XI fins al principi del segle XIII, impedeixen una aproximació cronològica com fóra de desitjar.

En l’àmbit de la miniatura, un únic còdex miniat procedeix del Bages. És l’anomenat Text d’argent, avui conservat a la Biblioteca Soler i Palet de Terrassa, que procedeix o bé de Santa Maria de l’Estany(*) o, més probablement, de Santa Maria de Manresa(*). Él fragment que es conserva d’aquest evangeliari té una miniatura amb la imatge del Crist crucificat, que estilísticament connecta amb les obres de l’escriptori de Vic, com, per exemple, amb el Calvari del Missal de l’Arxiu Capitular de Vic (Ms. 71, foli 2v). Per la paleografia, en lletra carolíngia, ha estat datat del final del segle XI. Per altra part, els documents que estaven incorporats a aquest evangeliari són relatius a l’establiment de la regla augustiniana a Santa Maria de Manresa i daten de 1098 i 1099,(*) la qual cosa porta al principi del segle XII.

Dins el capítol de les arts aplicades o arts de l’objecte, també el panorama del Bages és escàs. El Museu Episcopal de Vic guarda un fragment de teixit procedent de Santa Maria de l’Estany, el qual devia tenir el seu origen possiblement a Sicília i sembla ésser de la segona meitat del segle XII. Podria ser que arribés embolcallant alguna relíquia.

Él mateix museu conserva l’única peça d’orfebreria que coneixem amb seguretat procedent del Bages. És una creu processional d’aram de Santa Maria d’Oló, possiblement d’escola llemosina i del final del segle XIII, la qual en alguns aspectes pot ésser classificada ben bé com a gòtica.

Cal destacar finalment, en aquest breu repàs de les arts aplicades romàniques al Bages, les reixes de ferro de l’església de Sant Vicenç de Cardona; la continuïtat d’estil i de tècnica en la tradicional i important forja catalana fa sempre difícil en el ferro forjat establir-ne una cronologia en els segles del romànic i el gòtic. (ECE)