Es tracta d’una primitiva església, molt ben documentada com a conseqüència d’ésser força disputada la seva propietat, però de localització desconeguda. Havia estat edificada, feta consagrar i dotada amb terres, vinyes, llibres i paraments pels senyors locals, Eliseu i la seva esposa Ènglia, vers la segona meitat del segle X. Segons un document de l’any 1005, l’abat Galí i els homes de Lacera, Palomera i Terrats donaren al monestir de Lavaix l’església de Santa Maria de Lacera, situada al comtat de Ribagorça, el castell de Betesa; segons una clàusula que conté aquest document, l’església de Lacera havia de ser regentada per Asner, fill d’Eliseu, i mort aquest, pel seu germà Bradila, en temps del qual l’abat Marquès promogué judici per tal que fos reconeguda la senyoria de Lavaix (1063). Llavors el jutge Pere, Bertran At, el batlle Miró i el saioner Gilmon confirmaren la titularitat monàstica, Bradila cedí la possessió de l’església, i s’arribà a la concòrdia següent: aquest en tindria la tinença de per vida, segons els cànons, en canvi d’un terç dels delmes i de les oblacions, i del servei de visita de l’abat.
L’any 1147, els homes de Lacera i Palomera testimoniaren la cessió feta per Sança amb el seu fill Gerbert de l’alou que li pervenia del seu pare, Bertran Adalbert, a la vila de Lacera, a requesta de l’abat Berenguer de Lavaix, car era heretat de l’església de Santa Maria. Finalment cal destacar que la memòria d’aquesta església aviat es perd en el temps malgrat la seva relativa importància; així, l’inventari monàstic del final del segle XII ja no la menciona perquè probablement el llogaret va ser abandonat. Els fogatjaments de la darreria del segle XIV esmenten la Cerola amb 3 o bé 6 focs, dintre la baronia d’Arnau d’Erill; al capbreu llevador es llegeix: “els 6 confessants de la Cerola paguen en total 9 almuds d’ordi, 4 pernes, 8 oblies i 18 diners de cens”. Al segle XVI, però, no hi consta cap casa poblada.
Hom creu que estaria emplaçada al marge esquerre de la Noguera Ribagorçana, aigües avall del monestir de Lavaix, vora la confluència del barranc Fondo d’Adons, enclavament de l’antiga vall de Betesa (després terme de Sant Orenç), a l’altra banda del riu.