Situació
Torre de planta circular, molt malmesa, que presidia aquest petit castell.
ECSA - J. Bolòs
El castell de Girbeta s’assenta en la summitat d’un esperó de la serra homònima, de forma cònica i excavat profundament per la Noguera Ribagorçana, a llevant, i pel barranc de les Ortigues, al sud-oest, en la seva confluència.
Mapa: 32-12 (289). Situació: 31TCG089638.
Si seguim la carretera que va de Benavarri cap a Vielha, poc abans de començar el revolt que hi ha abans d’arribar a la recta del Pont de Montanyana, surt una pista de terra que porta fins al poble de Girbeta. Poc abans d’arribar-hi, s’ha de seguir, a la dreta, una pista que mena fins a un veïnat anomenat el Mas, des d’on s’albira la torre del castell. Des d’aquest indret, cal seguir el camí medieval empedrat que, a peu, en un quart d’hora condueix fins al castell. (JBP-JBM)
Història
La primera notícia documental del castell data del 1077, en què apareix consignat el castell de Girbeta confrontant amb els termes de Montanyana i de Castissent.
El terme del castell de Girbeta va pertànyer al comtat de Pallars Jussà i restà sota el control directe dels seus castellans, els Girbeta, un important llinatge del país provinent d’una branca dels senyors d’Orrit-Areny. Pere I Roger de Girbeta apareix amb aquest títol ja l’any 1092. Fou cavaller d’Alaó i un dels cavallers més destacats a la cort de Ramon IV. Cap al començament del segle XII Pipí de Girbeta i Arnau Pere de Girbeta prestaren jurament de respectar la Pau i Treva davant el comte Pere Ramon de Pallars Jussà. Bona prova de la puixança d’aquesta família és la convinença o pacte feudal que, després de llargues bregues i conteses, signaren el vescomte Guerau I Ponç d’Àger i Arnau I Pere de Girbeta per la qual aquest acaptà en feu els castells de Bellmunt, Fet, Finestres i Pinyana amb les seves rendes respectives i la castlania de Pere Oliver, en canvi d’ésser vassall, retre jurament de fidelitat i d’ajudar el vescomte en la defensa de la seva honor contra tothom, excepte el comte de Pallars (1129). El seu fill, Pere II de Girbeta, consta com a marmessor del comte Arnau Mir (1157) i merino reial a Ribagorça entre el 1162 i el 1192; en aquest temps el patrimoni s’amplià a Güel, Erdao i altres dominis ribagorçans. Sembla que el patronímic s’extingí a la fi del segle XIII, ja que aleshores els fills mascles de la família optaren per servir Déu. Pere de Girbeta esdevingué prior de Taverna i Berenguer de Girbeta assolí el priorat del capítol de Roda (1275-94), mentre que l’hereva, Elisenda de Girbeta, es casà amb Bernat de Mauleon, família occitana instal·lada a la vall de Benasc. El 20 de novembre de 1283 aquest Bernat de Mauleon, “dominus de Girveta”, i la seva esposa van fer contracte matrimonial amb el futur gendre Galceran d’Anglesola, de manera que acordaren dotar la filla, Faidida de Mauleon, amb mil dos-cents morabatins alfonsins i que aquesta rebria per aixovar un total de dos mil quatre-cents morabatins alfonsins.
Al segle XIV Girbeta restà, doncs, en poder dels Mauleon-Anglesola. Gombau de Mauleon († v 1362) es titulà senyor de Girbeta, Selgua, Castellolí i Guialmons. El seu cunyat, Arnau IV d’Erill i de Pallars adquirí de Gombau d’Anglesola les senyories de Girbeta i Selgua, i un fill seu originà la branca dels barons anomenats Girbeta-Montgai. L’historiador J. Zurita esmenta Francesc d’Erill com a senyor de la baronia el 1460. Aquesta entitat registra tres focs en el fogatjament del 1495. A l’edat moderna poble i castell formaren part integrant del quart comtat de Ribagorça, i la castlania fou infeudada als barons d’Espés-Alagón, domini que perviví fins a la fi de l’antic règim. (JBP)
Castell
Planta del conjunt del castell i secció de la torre.
J. Bolòs
És un castell format per una torre de planta circular i per un recinte que s’estén al seu costat sud-est. A ponent segurament hi havia un vall.
La torre tenia almenys quatre nivells diferents. L’alçada total és d’uns 15 m. El nivell inferior era situat per sota de la porta. Devia fer uns 4,5 m d’alt; actualment resta colgat pels enderrocs de les mateixes parets de la torre; segurament hi havia un basament massís.
La primera planta, on hi havia la porta d’accés, oberta cap a migjorn, té un diàmetre intern de 345 cm. El gruix de la paret és de 220 cm. Aquest nivell principal tenia una alçada de 3,7 m i el segon pis d’uns 4 m. El trespol corresponia a un doble regruiximent del mur. Hi ha una obertura amb una orientació semblant a la de la porta d’accés, la qual possiblement va ser feta en època moderna. Potser hi havia, però, alguns espiells, orientats cap al nord, l’est i el sud (Esteban, Galtier, García, 1982, pàg. 279). Per damunt encara hi havia un nou relleix a tot el voltant de la paret i restes dels murs d’un tercer pis, que es conserven en poc més de 2 m. En aquest nivell superior, molt enderrocat, s’endevina l’existència d’almenys tres obertures, de les quals podem veure els muntants; potser n’hi havia, però, cinc. Eren acabades amb un arc i una volta de mig punt, sense esqueixada. Sembla que no hi havia cap mena de cadafal o galeria de fusta i que aquestes finestres només eren tancades per uns batents de fusta (Esteban, Galtier, García, 1982, pàg. 280).
El mur de la torre és fet amb carreus allargats (15 X 30 cm), col·locats en filades, i també per pedres més quadrades (25 X 30 cm o bé 15 X 20 cm) o per pedres més fines i posades dretes. Per dins, a partir del primer pis, l’aparell és molt irregular (recorda gairebé la maçoneria) i les pedres són molt poc treballades, tot i que són col·locades en filades. Les característiques de l’aparell constructiu d’aquesta torre fan pensar en una data de construcció del segle XI, segurament en un moment proper a l’any 1000.
El clos murat, que s’estenia a la banda meridional de la torre, és visible a l’angle sud-oest i a l’extrem est. Al sud-oest veiem una paret que fa un angle recte: d’una banda fa uns 8 m de llarg i de l’altra poc més de 2 m. Es conserva en una alçada d’uns 3 m. Només és, però, una petita mostra d’allò que segurament hi havia a tot el cim del turó del castell. Les 21 filades conservades són de carreus, actualment molt desgastats.
A l’extrem oriental de l’antic clos de muralles s’endevina l’existència, arran de terra, d’una sèrie de carreus que permeten de saber que aquesta paret, situada a uns 11 m de la torre, tenia una planta corba. Aquesta forma corba és molt interessant perquè permet de relacionar aquest recinte, per exemple, amb el de Mur; de fet, també hem trobat una muralla amb una forma arrodonida en altres castells d’aquesta comarca, com pot ésser el petit castell roquer de Cornudella.
Cal dir que uns 25 més avall d’aquest mur, cap al sud, hi ha restes d’un altre mur corb, que no sabem pas si pertanyia a un segon recinte jussà o bé a una torre albarrana.
L’estat de conservació d’aquest notable edifici és bastant dolent. Hi ha importants esquerdes que fan perillar la continuïtat de la torre. D’altra banda, darrerament ja han caigut molts trossos de paret, sobretot del pis superior.
Com hem dit, hem de datar aquesta construcció al segle XI, potser en una data propera a l’any 1000. Podem comparar el sistema de finestretes que hi ha al cim amb, per exemple, les que trobem a la propera torre d’Alsamora, on tampoc no sembla que hi hagués uns cadafals de fusta. La forma del recinte recorda també la que trobem en aquest castell situat a l’altra banda de la Noguera i, de fet, no és pas tan diferent de la que trobem al castell de Mur, molt més ben conservat. (JBM-JJBR)
Bibliografia
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 78, pàg. 92
- Valls, 1961, vol. IV, pàgs. 147-152
- Chesé, 1972, doc. 241
- Guitart, 1979, vol. 1, pàg. 111
- Boix, 1982, docs. 410 i 440
- Esteban, Galtier, García, 1982, pàgs. 279-280
- Boix, 1985b
- Fité, 1993, pàgs. 73 i 100