Situació
Façana de ponent de l’església amb el seu característic campanar.
C. Barbany-M. R. García
L’església parroquial de Llerona és consagrada a santa Maria. S’aixeca dalt d’un turonet a uns 25 m sobre la carretera, a la riba esquerra del riu Congost. Es troba situada estratègicament, ja que des del seu emplaçament es domina tot el pla de Llerona.
Mapa: L37-15(393). Situació: 31TDG417112.
Es troba situada al quilòmetre 34 de la carretera nacional de Granollers a Vic, a pocs metres del baixador de la línia de ferrocarril Barcelona-Puigcerdà. Cal demanar la clau a la rectoria. (CBC-MRGP)
Història
Aquesta parròquia estava inclosa dins l’antiga demarcació històrica de les Franqueses del Vallès, que són mencionades en el privilegi atorgat pel comte de Barcelona Berenguer Ramon I el 1025 al comtat de Barcelona. Juntament amb les altres tres parròquies que actualment formen el municipi de les Franqueses, passaren a ser carrer de Barcelona el 1385.
Nombroses restes de ceràmica trobades en diversos indrets, especialment al pla de les Parets, demostren que en aquest terme hi havia un nucli important de població ja en temps romans. A l’eixida de la rectoria s’ha trobat un paviment romà d’opus testaceum que pot correspondre a fragments de la vil·la romana de Lauro. S’han trobat també, a pocs metres al nord-est, dos enterraments paleocristians. Sembla, doncs, que aquest indret ha estat un lloc d’hàbitat continuat.
Lauro, Laurona, Lorona, Lerona, Larona, Llarona i Llerona són algunes de les denominacions que ha rebut el lloc al llarg de la història.
La primera notícia històrica sobre el lloc la trobem en l’acta de consagració de l’església de Sant Genis de l’Ametlla, l’any 932, on consta Lauro com una de les confrontacions territorials d’aquesta parròquia. Posteriorment trobem nombroses referències del terme en el Cartulari de Sant Cugat. El 990, en una donació que fan Espanesinda, Adroer i Esperandeu d’una peça de terra llegada per Bellid a aquest monestir, es diu que és situada “in termine S. Maria de Laurona”.
La primera referència explícita de la parròquia la trobem l’any 1033 en el Liber antiquitatum. Tenia dues domeries, les quals entraren en litigi; arran d’això trobem una concòrdia de l’any 1226 en la qual Berenguer de Laceres, clergue major, i Arnau de Massanes, domer, arriben a un acord sobre els seus beneficis. Aquest document és important perquè s’hi esmenten cases i altres possessions que són a “Vila Vella”, i altres prop de “l’església nova”. Aquestes denominacions han dut a diferents interpretacions: mossèn Mas i altres autors consideren que aquesta església nova és edificada sobre la “Vila Vella”, mentre que mossèn Vallicrosa creu que, en realitat, abans del segle XIII, existien dues esglésies: l’una devia estar situada a la “Vila Vella” —identificada per Vallicrosa amb la capella de Sant Iscle i Santa Victòria de can Guilla—, i l’altra correspondria a l’església parroquial de Santa Maria, la qual havia estat successivament modificada, al contrari que l’altra, que havia estat abandonada. Aquestes afirmacions es basen en la mateixa estructura de l’església de Santa Maria, on es pot veure, en la part inferior dels murs, un aparell de composició més irregular, corresponent a un període anterior a la fàbrica del segle XIII.
L’església actual, del començament del segle XIII, té elements anteriors, com el portal de la façana de ponent. Al segle XV fou fortificada i s’hi construïren dues torres, una sobre cada braç del creuer. En aquesta església es feren forts els remences el març del 1485; aquí foren vençuts i fou fet presoner el seu cabdill Joan Sala. La planta original, de creu llatina, fou modificada al segle XVII amb la construcció de dues capelles laterals. Un segle abans s’havia construït el cor i la sagristia (1568). Hi havia també un passadís que portava a la casa rectoral, manat construir l’any 1511.
Al segle XVIII s’aixecà una doble teulada i s’afegiren dos arcs més a l’espadanya. Ja al segle XX, el 1900, adossada al braç nord del transsepte, es construí la capella del Santíssim, que actualment és tapiada, fora d’ús religiós; té l’accés per la part exterior del temple.
Afectada durant la guerra civil per diversos incendis, se n’inicià la restauració l’any 1942. (CBC-MRGP)
Església
L’església de Santa Maria de Llerona és un edifici de planta de creu llatina, cobert amb volta lleugerament apuntada, a la qual es van afegir dues capelles laterals, adossades als murs de la nau, sota el creuer. Actualment, s’hi accedeix pel transsepte.
La porta d’entrada és a ponent, a la façana principal. Aquesta portalada ha estat datada del segle XII, contràriament a la resta de la fàbrica, que és del segle XIII. És de mig punt, amb uns brancals decorats amb motius acanalats, l’igual que l’arquivolta interior que els correspon. A sobre, hi ha una motllura decorada amb cintes entrellaçades, sostinguda per dues columnes de fust llis amb capitells historiats. Al de l’esquerra hi ha un mascaró envoltat de fulles d’acant. Al de la dreta es representen dos àngels amb les ales esteses que sostenen un coixí sobre el qual és asseguda la Mare de Déu. És, segurament, una representació de l’Assumpció. La cara de la Verge i la de l’àngel de l’esquerra estan desfigurades. L’arquivolta exterior té l’aresta bisellada.
L’absis és rectangular, cobert amb volta apuntada, més baixa que la de la nau. Té dues finestres de doble esqueixada, una sobre l’altra, la de dalt més petita. El presbiteri i el transsepte estan separats de la nau per un arc triomfal apuntat de pedra. A la pilastra dreta que el sosté es pot veure una llosa amb un grafit romà, que diu: “D M Julie Valentine Filie Mater Piisima”. Els brancals del transsepte s’obren a la nau amb un arc toral. La volta que cobreix la banda dreta presenta indicis d’haver-se modificat. Com que no està enguixada, hom pot veure l’encanyissat i la composició. Hi ha una finestra de doble esqueixada a cada braç. A sobre, s’aixequen dues torres de defensa, construïdes al segle XV. La de l’esquerra, anomenada de Sant Pere, és més alta que la de la dreta. De base rectangular, amb espitlleres, actualment és coberta per una teulada de quatre vessants.
Interior del temple amb la capçalera i els arcs d’obertura al creuer.
C. Barbany-M. R. García
Als peus de la nau es va construir al segle XVI un cor, que descansa sobre un arc molt rebaixat. Sobre el cor, a la paret de la façana s’obre una finestra d’arc de mig punt a l’interior i rectangular a l’exterior. A banda i banda, hi ha dues petites finestres tapiades. Al mur de migjorn de la nau hi ha dues finestres més de doble esqueixada; l’una va ser escapçada quan es construïren les capelles laterals al segle XVII, l’altra queda amagada per l’escala d’accés al cor. A l’esquerra de l’entrada, sota el cor, es troba una pila baptismal que descansa sobre la meitat de la coberta d’un sepulcre romà, decorat amb fulles de llorer.
La fàbrica és de carreus força regulars. S’observa, però, a la part interior del mur de migjorn, a l’interior del temple, sota el cor, un aparell diferent: les pedres són més petites i desiguals i la disposició és més irregular. Això ens pot fer pensar que pertany a una construcció anterior.
Sobre la coberta original, de dos nivells, s’aixecà al segle XVIII una doble teulada d’un sol nivell i de dos vessants, com l’anterior. En el mateix període, l’any 1762, al campanar d’espadanya, que s’aixeca sobre la façana principal, s’afegí un altre cos amb dos buits per a les campanes, més estrets que els existents. (CBC-MRGP)
Portada
Portada de ponent i capitell historiat situat al muntant dret.
C. Barbany-M. R. García
Cal fer esment de la portada esculpida de l’església de Santa Maria de Llerona, la qual, tot i que l’església ha sofert diverseses restauracions, presenta una decoració molt propera a l’estil romànic.
L’arc de la porta és de mig punt, amb tres arquivoltes. La més interessant és la del centre, la qual presenta un motiu constituït per unes faixes amples formades per cintes llargues i juxtaposades, de secció convexa, que es disposen obliquament i s’entrellacen formant una trena. L’arquivolta exterior és més senzilla, presenta només una aresta bisellada. Els brancals i l’arquivolta interior tenen una senzilla decoració amb uns motius acanalats. El fust de les columnes és llis i la base està senzillament motllurada.
La part més treballada correspon, però, als dos capitells, els quals sostenen l’arquivolta abans detallada. El capitell del costat esquerre presenta una estructura derivada del capitell corinti, de dos pisos. El pis inferior té un conjunt de fulles en forma de palmeta; a cada una de les cares visibles les fulles són juxtaposades damunt unes de més allargades i adossades a la cistella. Entre les fulles, formant l’angle, sobresurt un rostre monstruós, d’ulls sobresortits i boca grossa, amb les dents incises. Li manca el nas i part del front. El capitell culmina amb uns daus a la part superior i té un collarí llis, senzillament motllurat i amb els angles quadrangulars.
El capitell de la dreta és una representació de l’Assumpció de la Verge (Martí, 1981, pàg. 411). Componen l’escena la Verge, en primer terme, fent d’angle a la vegada, i dos àngels. La Verge és asseguda en un coixí; porta una túnica amb una obertura quadrangular al coll, un cinyell i un tocat al cap; duu una mà al pit i l’altre damunt el genoll. Els dos àngels sostenen el coixí i amb l’altra mà prenen una palma cadascun. Les palmes incideixen damunt el cap de la Verge i formen a la vegada l’angle més exterior. Els rostres dels personatges estan molt malmesos, pràcticament desfigurats.
La talla d’aquestes escultures és de poca qualitat i molt senzilla; l’escultor ha intentat donar moviment al vestit de la Verge amb una doble incisió paral·lela que vol representar un plec de la roba. L’efecte, però, és confús. Aquest exemple ens mostra una talla una mica barroera.
La representació de l’Assumpció de la Verge ens il·lustra en certa manera l’advocació de l’església a Santa Maria.
L’església actual és del segle XIII, però la portada presenta un factura pròpia de la segona meitat del segle XII. (NPP)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Gallardo, 1938, pàgs. 23-26
- Vall-Masvidal, 1983, pàgs. 98-99
Bibliografia sobre la portada
- Martí i Bonet, 1981, pàgs. 411-421