Els peixos cartilaginosos o elasmobranquis fòssils
Les dents dels peixos són les peces més mineralitzades i més dures del seu esquelet i fossilitzen molt bé. La constància de la seva forma els dóna un gran valor diagnòstic: en els elasmobranquis mostren una cúspide principal i una o més de secundàries, i es troben sempre aïllades. La dent de la fotografia (× 1), provinent del Miocè de Muro (Mallorca), pertany a Carcharodon megalodon, un selaci que probablement arribà als 20 m de llargària.
Jordi Vidal / MIPS.
Els elasmobranquis més antics trobats a Catalunya pertanyen a la subclasse dels hibodontiformes (Hybodontiformes), un grup de selacis que fou dominant durant el Mesozoic: es tracta d’unes dents d’Hybodus, trobades al Triàsic del Gorg Negre, a Centelles (Osona), i al Cretaci de Santa Maria de Meià (Montsec de Rúbies).
A l’Eocè, les taxocenosis d’elasmobranquis són més variades i estan compostes bàsicament de representants de la subclasse dels selacis. Destaquen especialment les troballes realitzades a diverses localitats de l’Eocè marí de la plana de Vic, principalment a Gurb de la Plana i a Torrellebreta (Osona). Altres localitats són Vilatorta, Collsuspina (Osona), la Noguera, Castellolí (Anoia), Sant Julià de Ramis (Girona) i Guàrdia de Tremp (Pallars). La fauna trobada és molt variada i inclou selacis dels gèneres Sinodontaspis, Isurus, Carcharodon, Eugaleus, Scyliorhinus i Myliobatis, aquest darrer del grup dels batoïdeus (Batoidea).
Al Miocè, les restes d’elasmobraquis provenen fonamentalment de tres àrees diferents: Vallès-Penedès, àrea alacantina i Mallorca. Les darreres datacions del Miocè marí de la depressió tectònica del Vallès-Penedès situen aquests nivells dins del Burdigalià superior-Langhià. Aquesta deu ser, doncs, l’edat de les restes de selacis trobades en aquesta fossa. Els afloraments són nombrosos: Sant Sadurní d’Anoia, Gelida, Sant Pau d’Ordal, Vilafranca del Penedès (Alt Penedès), la Pobla de Montornès (Tarragonès), Olèrdola (can Mayol, a l’Alt Penedès), Vilanova i la Geltrú (Garraf), Sant Pere de Ribes (Garraf), Torredembarra, Altafulla (Tarragonès), i d’altres. El conjunt de la fauna trobada és molt variat: els selacis Charcharias, Isurus, Carcharodon (C. megalodon), Galeocerdo, Notidamus, Scyliorhinus, Hemipristis i Eugaleus; i el batoïdeu Raja. La secció tortoniana de Montjuïc (Barcelonès), ha donat també restes de selacis assignables a Charcharias (C. cuspidata, C. contortidens), Hemipristis, Rhina i Isurus. D’altra banda, els selacis són freqüents a diverses localitats del Burdigalià-Langhià de Mallorca: son Talapí, son Amer, son Beltran, Bendinat, Gault de Santa Eulàlia (a Palma), Santa Margalida i Muro. El conjunt de la fauna no difereix bàsicament del trobat al Vallès-Penedès: Rhina, Synodontaspis, Eugaleus, Scyliorhinus, Charcharias, Sphyrna, Notidamus, i els batoïdeus Dasyatis, Myliobatis i Raja. Finalment, al Miocè superior d’Alacant (zona de Rojals i Benijòfar) han estat citats Charcharias, Isurus, Galeocerdo, Sphyrna i Raja.
Impressió d’una posta de selaci (× 1), procedent del Cretaci inferior de Santa Maria de Meià (Noguera).
Jordi Vidal / MGB.
Dents de selacis (× 2) del Miocè de Muro (Mallorca): a l’es querra, Odontaspis; al mig, Hemipristis; a la dreta, Isurus.
Jordi Vidal / MIPS.
Pel que fa al Pliocè, la major part del material procedeix de les margues del Papiol (Baix Llobregat): Charcharias acutissima, Notidamus primigenius, Scyliorhinus, Charcharias (Aprinodon) i Sphyrna prisca.
Els peixos ossis o osteïctis
Els crossopterigis
Crossopterigi del Triàsic d’Alcover i Mont-ral (Alt Camp), de l’espècie Alcoveria brevis, d’uns 12 cm de llargada. Noteu a la fotografia els radis de les aletes i la forma del cap, que caracteritzen els celacantiformes, grup al qual pertany. Hom creu que, originats a les aigües continentals, passaren a ocupar medis marins durant el Triàsic.
Josep M. Moraleja / MGSB.
Els crossopterigis són osteïctis que es caracteritzen pel fet de presentar dins les aletes una sèrie d’ossos que, en conjunt, formen l’arquipterigi, precursor de les extremitats dels tetràpodes. La forma d’aquest arquipterigi és diferent de la que s’observa en una altra subclasse d’osteïctis, la dels dipnous. A més, tenen en el neurocrani una articulació que el divideix en una part anterior i una altra de posterior. L’aleta caudal tendeix a ser simètrica. Als Països Catalans, les dues espècies de crossopterigis trobades pertanyen a l’ordre dels celacantiformes (Celacantiformes), del superordre dels actinistis (Actinistia). Alcoveria brevis procedeix del Triàsic mitjà (Muschelkalk) de Mont-ral (Alt Camp), i Holophagus leridae (= Undina penicillatus), del Cretaci inferior, de la pedrera de Rúbies, a Santa Maria de Meià (Noguera).
Els actinopterigis condrostis
A Catalunya, els condrostis són particularment freqüents al Triàsic mitjà de Mont-ral i Alcover (Alt Camp). Ultra els ordres dels paleonisciformes (Paleonisciformes), representats per Boreosonus, els peltopleuriformes (Peltopleuriformes), amb Peltopleurus, i luganoïformes (Luganoiformes), amb Luganoia, els més ben representats són els perleidiformes (Perleidiformes): hom ha trobat Colobodus, Cleithrolepsis, Meidiichtys, Perleidus (amb dues espècies noves: P. viai i P. giganteus); i els saurictiformes (Saurichthyformes), dels quals coneixem Saurichthys, Brevisaurichthys (amb la nova espècie B. osseus) i Systolichthys (S. catalaunicus). Una altra localitat triàsica que ha donat restes de condrostis és el Gorg Negre, a Centelles (Osona), amb diverses espècies de Crenilepsis, Gyrolepsis i Colobodus.
Els actinopterigis holostis
Impressió del peix holosti Ophiopsis montsechensis del Cretaci inferior de Santa María de Meià (Noguera), una de les espècies endèmiques, trobada per primera vegada en aquest jaciment. Noteu la forma de l’aleta caudal, que s’acosta al tipus homocerc dels peixos evolucionats (× 2).
Jordi Vidal / MIPS.
És al Triàsic de Mont-ral (Alt Camp) on trobem les primeres restes d’holostis a Catalunya. D’entre els holostis són representats a Alcover els ordres dels parasemioniformes (Parasemioniformes), amb Parasemionothus villaltae; els amiformes (Amiiformes), amb Caturus, Ophiopsis, Eugnathus; i els semionotiformes (Semionotiformes), amb Semionotus i Eosemionotus.
Els holostis constitueixen el grup d’osteïctis dominant al Cretaci inferior de Santa Maria de Meià (Montsec de Rúbies). Aquest jaciment ha proporcionat un nombre elevat d’espècies noves o endèmiques —Lepidotes ilergetis, Caturus tarraconensis, Urocles woodwardi, Vidalamia catalaunica, Ophiopsis montsechensis, Notagogus ferreri, Propterus vidali i Rubiesichthys gregalis—. Altres gèneres trobats són Amiopsis, Pleuropholis i Microdon, aquest darrer, també trobat al Cretaci inferior de Gerri de la Sal (Pallars Sobirà). A diverses localitats de l’Aptià de Morella (Ports) han estat trobades restes pertanyents a Lepidotes, Coelodus i diversos picnodontiformes (Picnodontiformes); aquests darrers es troben a Catalunya encara a l’Eocè (Pycnodus), a la Pobla de Lillet (Berguedà) i a la formació Cal Bernat.
Els actinopterigis teleostis
En el cretaci, els teleostis ja s’havien diversificat força i començaven a dominar sobre la resta dels peixos. El de la fotografia, però, Anaethalion vidali (× 0,5), del Cretaci inferior de Santa María de Meià (Noguera), pertany al grup dels leptoleptiformes, un dels més primitius dels teleostis.
Jordi Vidal / MGB.
Els teleostis comencen a trobar-se ja al Cretaci inferior de Lleida, a la pedrera de Santa Maria de Meià. Es tracta dels gèneres Leptolepis (L. crusafonti) i Anaethalion (A. vidali), pertanyents al primitiu ordre dels leptoleptiformes (Leptoleptiformes).
A l’Oligocè, el gènere Prolebias, de l’ordre dels aterinomorfs (Atherinomorpha), ha estat trobat a Sarral (Conca de Barberà) i a Tàrrega (Urgell). Les restes de teleostis del Miocè són molt nomboses arreu als Països Catalans. Al Miocè mitjà del Vallès-Penedès (Burdigalià superior - Languià), les troballes són abundants: can Mayol (Olèrdola), la Pobla de Montornès, can March (Banyeres), Mas Romeu (Vilafranca), Mas Granell (Vilafranca), can Rosell (Sant Pau d’Ordal), etc. La majoria corresponen a acantopterigis (Tetraodon, Diodon, Dentex, Pagrus, Diplodus, Labrodon, Balistes, Gobius, Sphyraena, Sciaena, Sparus, Nummopalatus, Chrysop hrys), encara que els protacantopterigis (Protacanthopterigia), com Myctophum, i els paracantopterigis (Paracanthopterigia), com Bregmaceros, també hi són presents. Al Miocè superior (Tortonià) de Montjuïc (Barcelonès) hi han estat trobats els acantopterigis Trichiurides i Cybium.
Al País Valencià, els gèneres Scopelus, un salmoniforme (Salmoniforme) i Bregmaceros, un paracantopterigi, han estat citats al Miocè d’Énguera (Canal de Navarrés). Al Miocè de Mallorca, les troballes són més nombroses: pont d’Inca, la Puebla, son Amer, son Talapí, Santa Margarida, etc. Com en els casos esmentats, les formes dominants són els acantopterigis, com Cybium, Dentex, Trigonodon, Sparus i Balistes, encara que també s’hi han trobat paracantopterigis, com Ophidion, i elopomorfs, com Congermuraena, un anguiliforme. Finalment, al Quaternari mallorquí cal esmentar Diplodus, trobat a la punta de na Noguera i sa Pedrera de s’Ònix, i Corvina a la punta de na Foguera.