El fonament religiós de la família a la Grècia antiga
El fonament en què es basa la família grega antiga és de caràcter sagrat: l’oikos (terme que significa casa, família) és una comunitat d’individus units per un culte comú, el dels avantpassats, i per relacions personals dotades també d’un sentit religiós. Es forma part d’una família quan es té el dret de participar en cerimònies i ritus particulars i de vegades secrets. Per exemple, el primer acte que marca l’ingrés d’un nadó a la família és el seu acostament a la llar de foc, que és un lloc de culte domèstic, que mai no serà absorbit ni substituït pel de divinitats de caràcter universal com Zeus (el llatí Júpiter) o Hera (Juno).
La importància del vincle familiar s’expressa també en la independència substancial de la família respecte de la polis (la ciutat estat grega). Certament, el ciutadà té una sèrie d’obligacions envers l’estat (el servei militar, la participació en la vida política, l’adhesió a la religió oficial, el respecte de les lleis), però això no obstant la polis permet a la família una autonomia increïblement més gran que la que avui li concedeix l’estat. El dret públic i privat de la polis deixa al dret sacre pel qual es regeix la família la reglamentació d’un gran nombre de relacions, i només controla que els objectius i les activitats no s’oposin a les normes i les finalitats públiques. L’estat sotmet la família a un control que pretén essencialment la seva conservació i el respecte del dret sacre que la governa; correspon a la polis vetllar perquè una família no es quedi sense titular, protegir els interessos dels menors amb l’establiment de normes adequades, salvaguardar el respecte a la família, bo i comprovant que la dona adúltera sigui repudiada, que els fills s’ocupin dels pares vells i els respectin i que no s’infringeixin les normes que regulen la vida política.
Dóna fe de la importància atribuïda a la supervivència de l’oikos, l’existència en l’ordenament jurídic de les figures de la “tutela” i de l’“epiclerat”. Per la primera, en el cas que la mort del pare deixi la família sense fills mascles majors d’edat, la llei preveu el nomenament d’un tutor, que esdevé el titular dels béns i els administra; per la segona, la dona hereva pot casar-se (i en alguns casos està obligada a fer-ho) amb el parent més proper, i si hi ha més d’un pretendent la decisió correspon al tribunal.
Davant de l’estat, l’oikos sempre és representat per un membre de sexe masculí, el pare de família, que n’és considerat el cap. És el responsable davant la polis, i dins la família té l’autoritat d’un sobirà i d’un cap religiós: pot decidir abandonar els fills, imposar l’avortament o el divorci, matar qui entri a les seves habitacions sense permís. El pare de família és el responsable de l’educació dels fills fins a la majoria d’edat i d’ell depenen les filles solteres, que pot donar en matrimoni i de la vida de les quals pot disposar totalment. Per mitjà del matrimoni, la dona passa de la tutela del pare a la del marit, que administra els seus béns, pot disposar en el seu testament que es casi amb d’altres i pot fer-la fora de casa sense patir cap sanció. La inferioritat tant jurídica com política de la dona grega és confirmada per la impossibilitat de ser titular de l’oikos i d’heretar el patrimoni. Només el fill major d’edat, ara convertit en polites (ciutadà), té una personalitat jurídica independent del pare de família, pot tenir béns i comerciar-hi i participar en la vida política.
L’aspecte sagrat, tot i ser molt important, no és l’únic que caracteritza la institució familiar grega. En efecte, l’oikos és a més un conjunt de persones i de béns (dels quals formen part els esclaus) que té com a funcions la procreació de fills legítims, la conservació del patrimoni i la solidaritat entre els seus membres (que inclou des de la venjança per l’ofensa feta a un dels membres fins al dret-deure de perseguir judicialment un homicida).
La importància de l’aspecte econòmic de la família és avalada pel casament, que és una simple transacció comercial entre la família de l’esposa i l’espòs i se celebra sense formalitats legals o cerimònies religioses: n’hi ha prou que l’esposa entri a casa de l’espòs.
Així, la conservació del patrimoni i la procreació legítima tenen una estreta relació entre ells i amb la figura del pare de família: només poden heretar els fills legítims homes, i solament el pare té l’autoritat de reconèixer-los com a tals.
El fonament jurídic de la família romana
Un dels aspectes més discutits pels historiadors i els juristes és el caràcter i l’estructura de la família romana primitiva. Alguns la consideren basada en la religió, d’altres en l’economia; d’altres encara com a exemple de cèl·lula base de la civilització etrusca de la qual la Roma antiga hauria format part. Sigui com sigui, una cosa és certa, el fonament de la família romana és de caràcter jurídic. És constituïda pel grup de persones sotmeses al poder del pater familias i posades sota la seva patria potestas. Per tal de copsar millor el significat jurídic del terme, considerem com s’entra a formar part d’una família romana: essent un individu de sexe masculí que s’hagi casat legítimament o essent adoptat i passant a formar part, així, del grup dels filii familias; les dones ho fan a través del matrimoni.
La unió entre els romans és monògama (és a dir, entre un home i una dona), i es configura com un acte privat que no necessita cap reconeixement per part del poder públic, de manera que no cal formalitzar-lo amb un jutge ni un sacerdot. És un acte no escrit, informal, perquè existeix un contracte de dot i no de matrimoni. Semblant al prometatge modern, el matrimoni només afecta els interessats. Amb tot, era important que el casament fos legítim, perquè només en aquest cas els fills rebien el nom del pare, podien heretar-ne el patrimoni i, sobretot, perpetuar el “cos cívic”, és a dir, el grup de ciutadans dotats del dret de ciutadania.
El divorci és lliure i informal com el casament. N’hi ha prou que un dels dos cònjuges se’n vagi i faci pública la intenció de dissoldre el matrimoni. No va ser fins a l’època cristiana, a partir de Constantí (segle IV), que la legislació va posar límits al divorci i als possibles casaments posteriors. Abans August havia intentat com a màxim protegir el matrimoni dictant, per exemple, normes contra el celibat i concedint privilegis especials a les famílies amb molts fills.
El dret romà també preveia formes d’exclusió de la família, com l’emancipació del fill mascle, que alliberava aquest de la subjecció a la patria potestas. L’emancipació seguia un procediment que es basava en un costum antiquíssim (el dret que tenia el pater familias de vendre els fills) i en realitat es podia considerar un mitjà per alliberar-se de la tutela paterna. En efecte, a diferència del que passava a Grècia, el fill, solter o casat, romania sota l’autoritat del pare i no esdevenia romà de ple dret, és a dir, “pare de família” fins a la mort del progenitor; encara més, el pare era el seu jutge natural i el podia condemnar a mort amb una sentència privada. A més, el pare podia desheretar els fills. El fill, encara que tingués un càrrec públic important, no podia demanar préstecs, ni tenir béns, si no era amb l’autoritat del pare. Només amb Justinià s’arribà a un règim patrimonial basat en la distinció dels diversos patrimonis i es reconeixia al fill la propietat del que podia comprar amb el seu treball.
El pater familias no depenia de cap altra autoritat i exercia la seva autoritat sobre els fills i les dones, els esclaus i els fills d’altres cedits arran de culpes greus. L’estat romà intervenia molt poques vegades per limitar-ne els poders. No va ser fins a l’adveniment del cristianisme, i sobretot sota Justinià, que la patria potestas va esdevenir un poder purament privat, sense funcions jurídiques. Es va eliminar definitivament el poder de vida i de mort dels fills, d’arreglar casaments contra la voluntat dels fills, de matar i abandonar els nadons. La dona romana gaudia d’una certa consideració social, encara que vivia en condicions d’inferioritat jurídica. Els esclaus, en canvi, no posseïen personalitat jurídica i, per tant, se’ls negava tota forma de participació política; tampoc no se’ls concedia el dret de contreure matrimoni. La qualitat de vida de l’esclau depenia exclusivament de la bondat de l’amo, que es reservava la facultat de renunciar al domini sobre ell i d’atribuir-li d’aquesta manera la qualitat d’home lliure i de ciutadà romà. L’esclau lliure s’anomenava llibert, adoptava el cognom de l’amo i, bé que dotat de ciutadania, era sotmès al ius patronatus (dret del patró) del seu antic amo. Aquest dret, que inicialment preveia el poder de vida i de mort, es va reduir progressivament a una sèrie de drets i deures recíprocs de caràcter sobretot patrimonial.
La família i els vincles de parentiu a l’edat mitjana
La família romana, tot i que incloïa els esclaus, continuava essent substancialment una família de tipus conjugal, sotmesa a una notable protecció jurídica per part de l’estat. A l’època medieval, en canvi, tant a Occident com a Orient, amb el canvi de la situació política i econòmica, la família i el seu paper social tendiren a canviar.
Durant l’imperi Bizantí, les institucions, el dret i la cultura foren en part una continuïtat dels de l’imperi Romà, i el parentiu, definit sobre la base del naixement, l’adopció i el matrimoni, creixé en importància i adquirí poder públic. En les classes dominants, els grups familiars en certa manera feren la competència a l’estat, i tendiren a absorbir i privatitzar les institucions polítiques i eclesiàstiques. D’aquí ve la importància de definir els vincles de parentiu i les formes d’ingrés a la família. L’Església tingué un paper fonamental en aquest darrer punt, ja que va establir regles i prohibicions (per exemple, la interdicció del casament entre cosins i fills de cosins; d’oncle i nebot amb dues germanes, etc.). Però encara era la família (és a dir, tot el grup de parents) la que decidia el destí dels joves: el matrimoni, la carrera política, militar, eclesiàstica, etc.
A Occident, els nous regnes bàrbars no reproduïren les característiques de l’imperi Romà ni en les institucions polítiques ni en les estructures socials. De les tradicions germàniques, en què el poder era exercit pel rei cabdill i els seus guerrers, els homes lliures, va emergir una nova forma d’estat basada en una comunitat de companys d’armes sense seu ni durada estable. Els instruments de govern de l’imperi Romà (burocràcia, hisenda, exèrcit) van ser substituïts per vincles de subordinació personal (vassallatge), mentre que es van ampliar els espais per a les relacions de tipus privat: corporacions, gremis, comunitats monàstiques. En una època on l’autoritat pública era dèbil, la família es va consolidar i va ampliar les seves funcions i els seus deures.
La família és en primer lloc la parentela, és a dir, un grup més ampli que la família conjugal. Per exemple, la família franca inclou els avis, els oncles i les ties, els cosins i les cosines amb els seus fills, els esclaus, els serfs i els vassalls. Les funcions fonamentals són la protecció, fins i tot armada, dels membres de la família (fins a la venjança) i la solidaritat econòmica. L’home, el cap del grup, és el que té el mund (tutela) dels fills i les dones, com a custodi de la puresa de la sang i de l’autenticitat de la descendència. El matrimoni és un instrument per a reforçar la solidaritat de la família. El divorci, poc tolerat per l’Església fins a l’època de Lluís el Piadós (començament del segle IX), es pot utilitzar per a establir o trencar aliances entre clans. La relació conjugal tenia molt poca importància, i tant entre els germànics com entre els gal·loromans, encara que oficialment existia la monogàmia, a la pràctica predominava la poligàmia. No va ser fins al segle X que l’Església va aconseguir que es respectessin la monogàmia i la indissolubilitat del matrimoni.
És en aquesta època que el llinatge i la genealogia tendeixen a esdevenir una prerrogativa exclusiva de l’aristocràcia. En aquest mateix període es defineixen les regles per al càlcul dels graus de parentiu.
A la Toscana (Itàlia), per exemple, a les portes del Renaixement, les famílies s’organitzen al voltant de la parentela, que és constituïda en primer lloc pel llinatge, és a dir, per les persones descendents de la línia exclusivament masculina d’un sol avantpassat. Molts d’aquests llinatges (també anomenats cases o famílies) s’assignen un cognom i de vegades s’uneixen en “consorcis familiars” amb òrgans, caps i estatuts propis.
Els diaris, les memòries i les reflexions dels moralistes revelen la convicció que el millor tipus de família és el que es basa en la convivència de diversos nuclis familiars sota el mateix sostre. Així, tenim un ampli ventall de configuracions: famílies conjugals simples, múltiples i àmplies (amb ascendents i descendents), molt freqüents sobretot al medi rural. En el si de cada nucli familiar, el poder correspon al pare de família: la patria potestas s’exerceix sobre l’esposa, els fills i els néts, independentment de l’edat i els càrrecs públics que tinguin (el 1463 encara s’aplica a Florència l’estatut que autoritza un pare o un avi a fer empresonar un descendent culpable). També correspon al pare la gestió del conjunt dels béns patrimonials, inclòs el dot de l’esposa. El matrimoni esdevé una mena d’afer d’estat, perquè a través seu es consolida una xarxa suplementària de familiars i es constitueixen aliances polítiques o comercials.
Cap a la família nuclear
En el lapse que va del segle XVI al XVIII, el paper que té la família i la parentela en el si de la societat perd importància, bé que amb una intensitat diferent segons els llocs i amb una evolució no sempre lineal. Aquesta tendència s’ha d’atribuir segurament a molts fenòmens, entre els quals destaca la imposició d’un sòlid poder polític centralitzat, que assumeix de manera exclusiva algunes de les funcions (solidaritat econòmica, justícia penal) que durant molt de temps havia realitzat la família. A França, per exemple, la imposició de l’estat absolut passa a través de la debilitació progressiva dels estaments i la constitució d’un poder que recolza sobre un aparell militar, fiscal i administratiu al capdamunt del qual hi ha el sobirà. A les famílies nobles només els quedarà la vida cortesana per a remarcar el seu prestigi i potser obtenir nous avantatges de la proximitat del sobirà.
A la mateixa època, a Anglaterra també comença una tendència semblant. Disminueix la responsabilitat dels parents pel que fa a les accions i els crims dels membres del grup, com també el paper de la família com a organitzador fonamental de les aliances polítiques (la guerra de les Dues Roses, al segle XV, va ser l’última gran lluita de faccions aristocràtiques per al control de l’autoritat reial). Disminueix així mateix el paper de la família en el camp de l’assistència, perquè aquestes funcions socials passen progressivament a ser competència de les institucions públiques, que se serveixen d’aportacions voluntàries o d’impostos.
Les causes d’aquest procés, lent i ple de contradiccions, es troben en els problemes de mobilitat geogràfica que interromp els lligams familiars (la gent es desplaça per casar-se, per trobar feina, etc.) i en el canvi de valors, sobretot entre les classes altes, on l’ideal de la família és qüestionat pel naixement de l’estat modern, que es basa en una societat que “d’una associació de parents s’ha transformat en una associació de súbdits d’un monarca sobirà i de ciutadans d’un regne unit”. La decadència de la família basada en la parentela facilita la imposició de la família nuclear, formada pels cònjuges i els fills. En aquest sentit, Anglaterra es pot considerar una mena de laboratori on s’experimenta aquesta evolució, i no solament en el si de les classes dominants.
A les zones rurals angleses, les transformacions agrícoles dels segles XVII i XVIII van motivar un menor control de la comunitat sobre les opcions econòmiques del grup familiar. En perdre importància els costums i el consell dels parents, les decisions relatives a l’ús i el control de la propietat passaren a mans de la família patriarcal. En tancar-se els camps oberts i les terres comunes, les comunitats rurals van esdevenir autosuficients i les grans propietats senyorials d’origen feudal tendiren a desaparèixer, i com a conseqüència es traslladaren als individus (el propietari o l’arrendatari dels terrenys) les decisions que abans es prenien col·lectivament: la rotació de conreus, el temps de sembra, de collita, etc. Mentrestant, el desenvolupament de la indústria domèstica mitjançant el treball a domicili (sobretot la filatura) reforçava la funció productiva de la unitat familiar.
L’alt grau de mobilitat geogràfica dels pagesos sense terra i dels bracers com també l’augment de l’alfabetització a les ciutats van permetre que les famílies, i sobretot el cap de família, poguessin tenir un ampli espai de decisió pel que fa tant a la propietat com a les opcions polítiques. A tot això, cal afegir la importància cada vegada més gran que l’Església anglicana (que desplaça al si de la família algunes funcions que anteriorment feia la parròquia, com la lectura de textos sagrats, les pregàries domèstiques, la funció de guia espiritual, etc.) atribueix a l’amor conjugal i al matrimoni. Tot això comporta un reforç de la figura del cap de família i un creixement progressiu de l’autoritat paterna, que es reflecteix ideològicament en l’educació dels fills, plantejada com una submissió total, per a la qual sovint es recorre al càstig físic.
Família camperola, família proletària, família burgesa
S’han fet molts estudis i recerques sobre l’evolució de la família occidental entre els segles XVI i XX, i aquests estudis han arribat a resultats de vegades contradictoris. En efecte, si s’estudia la família en la fase de transició de la societat agrícola a la industrial, uns estudis destaquen la continuïtat entre la família pagesa i la del proletariat industrial, mentre que d’altres remarquen els elements de canvi i de ruptura en el model familiar.
En un primer temps, la família pagesa de l’Europa continental i d’Anglaterra, que depèn de la propietat de la terra per a sobreviure, adopta una sèrie d’estratègies matrimonials per a mantenir una força de treball adequada (per exemple, la convivència de diverses famílies d’alguns germans casats), i segueix vivint a la zona rural amb els mateixos estils d’organització i producció.
La situació dels bracers i dels pagesos sense terres és diferent; com que la seva activitat laboral té lloc fora del control familiar, els individus s’independitzen de la família de ben joves, i creen nuclis familiars més restringits. Aquesta és la població rural que primer es trasllada a les ciutats per formar la base de la força de treball de la indústria naixent i donar vida a noves estructures familiars.
La consolidació de la industrialització va acompanyada de fenòmens importants com la urbanització, l’augment demogràfic, l’ampliació dels mitjans de comunicació, etc. Les millores higièniques, la major disponibilitat d’aliments i l’avançament de l’edat en què es casen les dones permeten un augment de la natalitat i un descens de la mortalitat a partir de les primeres dècades del segle XIX. Aquesta situació es dóna sobretot en les famílies proletàries, és a dir, dels treballadors assalariats que viuen del propi treball, perquè en aquest cas el treball dels fills constitueix una font de riquesa.
L’abandó del medi rural per part de la població és acompanyat de grans canvis en el sistema de valors, i va desapareixent progressivament el model de família com a unitat productiva autosuficient. La família depèn enterament per sobreviure del mercat de la possibilitat de vendre la força de treball dels seus membres per a adquirir els béns necessaris per a la subsistència. D’aquesta manera, com que el treball productiu es fa fora de la família, ja no cal que els seus membres estiguin units. La pressió perquè la família proletària es redueixi al nucli format per pares i fills no casats esdevé forta. Els desplaçaments continus interrompen els vincles familiars, i com que s’han de buscar a l’exterior els mitjans per a guanyar-se la vida, la convivència entre diversos nuclis familiars deixa de tenir sentit. En el si d’aquesta família restringida es creen dos papers molt marcats: el de l’obrer i el de la mestressa de casa. En efecte, gairebé sempre és l’home adult qui treballa a la fàbrica, mentre que la dona casada es dedica als fills i la casa; l’obrera sol ser una dona jove i soltera.
Com que el procés d’industrialització és lent i poc uniforme, és cert que la família tradicional sobreviu en moltes zones, tant entre les classes aristocràtiques com entre els petits terratinents i els parcers.
El model de família que s’ha imposat i que ha acabat dominant culturalment la societat a partir del segle XIX és el de la família pertanyent a la burgesia, és a dir, la classe d’empresaris, professionals i funcionaris que ha dominat l’economia i la societat nascudes de la Revolució Industrial. Els seus valors de respectabilitat, decòrum, autocontrol, però també competitivitat, riquesa i èxit no xoquen amb els valors anteriors; al contrari, exalten alguns principis tradicionals en què es basava la família en èpoques passades: patriarcat, subordinació de la dona i els fills. En aquest sentit, el codi civil francès del 1807 (el Code Napoléon) ha representat un model de disciplina de la família com a institució civil al qual han fet referència moltes altres constitucions polítiques europees. A més de definir les condicions de validesa del matrimoni i d’establir els límits del divorci, el codi ratifica la patria potestas sobre els fills menors i la potestat del marit sobre la muller.
Substancialment, aquest model familiar típicament urbà, al costat del qual subsistia a les zones rurals la família pagesa, s’ha mantingut durant bona part del segle XX. Les transformacions econòmiques i socials que han caracteritzat les dècades de la segona meitat del segle —primer l’esclat industrial, causa d’una intensificació del fenomen del trasllat a la ciutat de les famílies rurals i d’una forta reducció posterior del pes de la família camperola; més endavant la progressiva terciarització de l’economia, amb la formació d’un sector ampli d’empleats i la reducció numèrica del proletariat industrial; i posteriorment encara la millora general de l’estil de vida, que ha permès la implantació de la societat de consum a gairebé totes les classes socials de la població dels països desenvolupats; etc.— han modificat (bé que sense revolucionar-lo) el panorama de la família contemporània i han provocat transformacions significatives en els valors de la família i en els papers exercits dintre seu, els quals sovint s’han incorporat en els ordenaments jurídics.