L'esport

El fenomen esportiu

Més de 100 000 espectadors es concentren en un estadi, i milions de persones a tot el món segueixen l’esdeveniment davant el televisor: es tracta, naturalment, d’un fet esportiu. Estiu del 1992, Barcelona; estiu del 1996, Atlanta: durant quinze dies, gent de totes les ideologies, de totes les religions i de procedència ben diversa es reuneix sota la bandera de l’esport i oblida les divisions i els contrastos per enfrontar-se en competicions molt disputades però viscudes, gairebé sense excepció, amb correcció i lleialtat.

L’esport és un fenomen que ha adquirit una gran importància en la vida moderna i que mobilitza i entusiasma tothom.

Els significats de l’esport

L’expansió creixent del fenomen esportiu ha comportat que les activitats que giren al seu voltant esdevinguin cada vegada més complexes i que, indirectament, originin al seu entorn molts interessos. Malauradament, aquest fet també ha afavorit l’aparició de conductes corrompudes, com el dopatge, és a dir, la ingestió de substàncies il·legals per a millorar els resultats de les proves.

Atesa la importància cada vegada més gran que ha anat adquirint, l’esport és objecte de treballs acurats que n’estudien les diferents manifestacions. Els especialistes en fisiologia intenten entendre no solament a través de quins mecanismes el cos humà pot arribar a obtenir resultats cada vegada millors i a superar els rècords que semblaven insuperables, sinó també com la pràctica esportiva i el moviment en general es poden utilitzar per a assolir més benestar físic. Els psicòlegs estudien quins processos de la ment s’activen durant l’exercici esportiu i com servir-se’n per a millorar la salut psíquica, tot tenint en compte que una bona condició física influeix de manera extremament positiva en les sensacions que experimenta una persona, és a dir, en el seu benestar. Els sociòlegs analitzen les influències que exerceixen en les masses i en les relacions de grup i en els individus tant la pràctica directa de l’activitat esportiva com el seu seguiment, amb la participació emotiva que neix de l’“afició militant”, una forma de fanatisme esportiu que, si és exagerat, pot menar a greus manifestacions d’intolerància.

Els experts en publicitat aprofiten la difusió i la popularitat de l’esport per donar a conèixer i imposar productes de tota mena, fins i tot els més allunyats del món esportiu. La conseqüència ha estat el naixement del patrocini i els patrocinadors, és a dir, ens o empreses que hi destinen grans pressupostos per tal de beneficiar-se de la publicitat indirecta, a través de la televisió o de la premsa, del nom de l’empresa o del producte, ben visible en la roba esportiva i en tots els objectes que envolten l’esport patrocinat (vegeu “La publicitat”).

El fenomen esportiu també ha estat analitzat des d’un punt de vista històric. El seu naixement ens porta molt enrere en el temps: Homer narra competicions esportives entre els seus herois celebrades al peu de les muralles de Troia, els grecs honoraven Zeus Olímpic amb competicions esportives i cada quatre anys es trobaven a Olímpia per celebrar els Jocs Olímpics, els quals eren tan importants que fins i tot les guerres s’interrompien. Però també en molts altres països, lluny de Grècia, les competicions esportives tenien molta importància i difusió. Al llarg dels segles, bé que alternant moments de més esplendor i d’altres de més foscos, la pràctica esportiva ha arribat fins als nostres dies i s’ha adaptat a les noves exigències i condicions de vida (quant a l’esport en el passat, vegeu “Breu història de l’esport”).

L’esport avui

L’esport, responent bé al seu significat etimològic de diversió, entreteniment (el terme deriva del francès antic desport, que significava “diversió”), ha passat a formar part dels costums i els hàbits, inclòs dins de l’oci com a forma d’evasió de l’agitació de la vida moderna, sobretot dels habitants de la ciutat. El concepte d’esport (més enllà de la mera competició) s’ha ampliat molt i comprèn els diferents tipus d’activitats que tenen com a base el moviment i la recerca de la millora de les condicions físiques, a més de ser una manera de competir amb un mateix, més que no pas amb els altres. En molts casos ha deixat de banda la competició en favor d’una pràctica més saludable.

Són molts els factors que han contribuït a l’àmplia difusió del fenomen esportiu, i alguns es desprenen de les consideracions fetes més amunt. Segurament, però, en un dels primers llocs, cal col·locar l’ampli espai que reserven a l’esport els mitjans de comunicació. També ha contribuït a la difusió de l’esport l’obligatorietat de la seva pràctica a l’escola fins als catorze anys, ja que l’ensenyament secundari preveu l’educació física entre les matèries que cal impartir. En els programes d’aquesta disciplina, figuren com a elements principals l’orientació vers l’esport i les primeres formes de pràctica esportiva, amb les quals s’entusiasmen molts joves, sobretot els que hi tenen una certa predisposició. Les diferents societats i clubs esportius, al seu torn, intenten no deixar escapar possibles figures o bons atletes, i promouen manifestacions que porten als camps i els gimnasos un gran nombre de joves.

Un altre dels factors que han afavorit la difusió de l’esport són les notables ajudes provinents de les empreses que comercialitzen material, roba i altres productes destinats a la seva pràctica: la publicitat incisiva ha fet néixer l’afany per comprar els productes més cars i més de moda, tot i que de vegades són innecessaris o fins i tot inútils.

Esport i medicina

Una contribució important a l’augment del nombre de persones que fan esport són els consells dels metges, que detecten malalties o alteracions de l’aparell locomotor atribuïdes al sedentarisme i a una activitat física escassa, alhora que defensen la utilitat del moviment per a combatre aquestes alteracions i malalties i per a afavorir la recuperació d’algunes manifestacions patològiques. També té una gran importància el paper del professor d’educació física o de l’entrenador, a qui correspon, a més d’afeccionar a la pràctica esportiva, aconsellar i ajudar a triar l’activitat més adequada, bo i indicant els límits dins els quals cal practicar-la. L’augment del nombre d’esports ha fet que gairebé tots aquells qui són capaços de fer una activitat esportiva tinguin la possibilitat de triar tant l’esport que més s’adiu a les seves característiques físiques i mentals com el grau d’atenció que hi volen, o hi poden, dedicar.

L’allargament de la mitjana de vida de l’home, com també la millora de les condicions de vida i d’assistència, han fet augmentar notablement el nombre de gent gran que practica algun esport: per això són freqüents les competicions reservades als veterans. A més, moltes entitats difonen la seva pràctica entre la gent de diferent edat, sobretot a les grans ciutats. Per aquest motiu, és convenient triar les propostes que ofereixen garanties de seriositat, sobretot pel que fa als preparadors, als quals cal exigir una qualificació professional adequada.

Un altre punt, força delicat, que s’ha de tenir en compte és l’edat en què els nens i els joves s’han d’iniciar en l’esport, i més concretament en l’esport de competició. Aquest moment no s’ha d’anticipar mai, i ha de ser precedit per un període adequat de preparació, per tal que l’organisme sigui capaç de suportar l’esforç que representen els entrenaments i les competicions. L’edat d’iniciació s’ha de valorar acuradament, i varia segons els esports i segons el grau de desenvolupament físic i psicològic dels infants.

Però també ens hem de preguntar si tothom pot fer esport i si existeixen limitacions per a la seva pràctica.

Cal fer algunes puntualitzacions sobre aquesta qüestió. En primer lloc, s’ha de distingir entre la competició i la pràctica de l’esport en general. Posem un exemple: si una persona vol jugar a tennis amb els amics i disputar partits, però no pretén participar en torneigs compromesos, pot fer-ho sense entrenar-se gaire i amb el vistiplau del metge, que ha de verificar l’absència de contraindicacions. En canvi, si aquesta persona vol dedicar-se a la competició, és indispensable, a més d’una bona predisposició natural tant física com mental, una revisió mèdica acurada i un test psicotècnic que valori les seves capacitats, per saber si estarà en condicions de resistir una preparació adequada (que sempre exigeix molt d’esforç). A grans trets, es pot afirmar que tothom pot fer esport, sempre que faci la tria adequada i sàpiga dosificar la intensitat de la pràctica, mentre que la competició és només per a uns quants. Les contraindicacions absolutes són tan sols de caràcter mèdic.

Un altre fet que limita la pràctica de l’esport, sense relació ja amb les condicions físiques de la persona, és la manca relativa d’instal·lacions i dotacions, que pot ser un obstacle per a l’activitat esportiva.

Tot i amb això, cal dir que els avantatges que comporta la pràctica correcta d’un esport o una activitat esportiva són nombrosos. Des d’un punt de vista físic destaca el millor funcionament de l’aparell cardiovascular i respiratori, del sistema muscular, esquelètic, circulatori i nerviós. Però l’estudi exclusiu dels avantatges que s’obtenen des d’un punt de vista físic és notablement restringit, ja que els beneficis s’estenen, amb aportacions importants, a tots els altres components de l’home i la seva vida: si haguéssim d’examinar-los a fons, caldrien moltes pàgines. Diguem només que la pràctica de l’esport també és adequada per al psiquisme, l’organització del propi temps i el desenvolupament de la intel·ligència i els reflexos, a més d’afavorir la socialització. La dita llatina “mens sana in corpore sano” (una ment sana en un cos sa) expressa bé aquesta relació entre el cos i l’esperit, que esdevé principi bàsic d’un tipus de vida més saludable.

La reglamentació de l’esport

Esquema d’unes pistes d’atletisme amb la indicació de la situació de diverses proves. Dibuix de diferents instruments de llançament (disc, pes, javelina i martell), de salt (perxa) i el testimoni de les curses de relleu amb la indicació de les mides i el pes reglamentaris.

ECSA

S’ha dit que actualment la “màquina” esportiva és molt complexa, que s’estén a tots els racons del món, que mou interessos enormes i que al seu voltant giren grans negocis: aquests i molts altres motius expliquen la necessitat que sigui regida per una mena de govern que en reguli les activitats.

A escala internacional, el consell suprem de l’esport mundial és el Comitè Olímpic Internacional (COI). Constituït el 1894, s’encarrega de l’organització dels Jocs Olímpics i els seus membres són elegits pels països pertanyents a l’organització (llevat de poques excepcions, cada país elegeix un representant). Aquest organisme s’articula en comitès nacionals; a Espanya és el COE (Comitè Olímpic Espanyol), creat el 1914.

La classificació dels esports

A “El fenomen esportiu” hem perfilat alguns dels aspectes que caracteritzen el fenomen esportiu. Abans de començar a esmentar els principals esports, fent una descripció més detallada d’aquells que formen part del programa dels Jocs Olímpics, volem proposar-ne una classificació. Però en primer lloc, què distingeix l’esport dels jocs o d’altres formes d’entreteniment? Es pot dir que els elements característics de l’activitat esportiva són: l’esperit lúdic, la competició i l’esforç físic intens. D’altra banda, és evident que aquests tres elements també poden ser presents en certs jocs, de manera que el límit entre esport i joc no sempre es pot establir amb precisió.

Les classificacions dels esports poden ser múltiples, segons el criteri que es prengui. Aquí en tenim en compte dos. Un té en consideració com es practica: individualment o en equip. En el primer cas, cada atleta competeix segons les seves possibilitats personals; en el segon, els atletes s’agrupen en formacions de dos o més participants sumant i integrant les seves forces per competir contra els seus adversaris. Hi ha alguns esports que pertanyen tant a una categoria com a l’altra, com per exemple el tennis, que preveu partits individuals o de dobles.

La segona classificació es basa en les característiques peculiars de les disciplines practicades; així, tindrem esports mecànics (ciclisme, automobilisme, motociclisme), esports aquàtics (natació, waterpolo, salts, esquí aquàtic, rem, piragüisme, vela), esports atlètics (atletisme, gimnàstica, halterofília), esports de combat (boxa, judo, lluita), esports de muntanya (alpinisme), esports de neu i de gel (esquí, bob, patinatge, hoquei sobre gel), esports de pilota (futbol, bàsquet, waterpolo, rugbi, beisbol, golf, tennis, voleibol, hoquei sobre herba i sobre patins), esports eqüestres (concursos hípics, polo) i d’altres difícilment classificables (vol amb planejador, caça, pesca, pentatló modern, etc.). Els esports atlètics, aquàtics i de combat són molt instintius i requereixen aptituds notables d’impuls, força, resistència i coordinació. En els altres, en canvi, intervé també la capacitat de control d’un animal (esports eqüestres), d’una eina mecànica o d’un aparell (tennis, futbol, etc.) o una arma (tir olímpic, esgrima, etc.).

L’atletisme

L’atletisme és, en un cert sentit, l’esport per excel·lència. A més, el podríem considerar, més que un esport, un conjunt d’esports: el salt, el llançament de disc, els 100 m, etc., que s’anomenen especialitats. Què tenen en comú aquestes especialitats, quina és la característica comuna que permet incloure-les en un mateix conjunt, sota una sola denominació? La resposta és que es tracta de competicions “originàries”, gairebé instintives, que podem imaginar fàcilment practicades per l’home prehistòric i que de nens fem espontàniament: veure qui és més ràpid o més resistent en córrer, qui salta més amunt o més lluny, qui tira més lluny una pedra o un pal. En altres esports són determinants l’habilitat i l’estratègia, i en els esports d’equip, la capacitat de coordinar l’esforç; en l’atletisme, en canvi, es mesuren les qualitats físiques de base: la velocitat, la resistència i la força.

Certament, en l’atletisme d’avui dia l’habilitat (i en algunes especialitats també l’estratègia) encara té un paper determinant, però la fascinació d’aquest esport té a veure amb la seva naturalesa “primitiva”: és fascinant perquè és elemental, de la mateixa manera que n’hi ha d’altres que ho són per la seva complexitat. No és casualitat que l’especialitat atlètica per excel·lència, la més popular, sigui la dels 100 m llisos, en què guanya qui corre més de pressa i no qui té més estil o planteja millor la cursa. Al llarg de la història dels Jocs Olímpics, els atletes per excel·lència —els llegendaris— sempre han estat els velocistes, des de Jesse Owens a Carl Lewis.

En l’atletisme els resultats es poden mesurar amb facilitat i exactitud, i precisament és aquest esport el que ens permet comprovar com el cos ha pogut arribar a superar antigues marques. Els temps i les mesures que fa unes dècades es consideraven “límits” han estat superats, de vegades de molt. En el llançament de javelina, per exemple, quan el rècord mundial masculí va superar àmpliament els 100 m va caldre modificar-ne el centre de gravetat per a evitar que amb motiu d’un nou rècord la javelina caigués a la pista o fins i tot entre el públic.

Aquests progressos es deuen tant a la introducció de nous elements i materials (per exemple, en el salt de perxa, el material que avui s’utilitza per a aquesta prova és la fibra de vidre i no la fibra metàl·lica, més rígida; en les curses, la pista de tartan ha substituït la pista de terra) com a l’estudi de noves tècniques (per exemple, en el salt d’altura l’estil Fosbury ha desplaçat el salt ventral) o a la introducció de nous mètodes d’entrenament i a una veritable millora del cos, aconseguida gràcies a una alimentació més adequada i a un coneixement més ampli del funcionament de l’organisme (i, massa sovint, a l’ús de substàncies prohibides, bé que a partir del 1988 els controls han esdevingut més rígids i han reduït la pràctica del dopatge).

Durant l’època hivernal les competicions tenen lloc a les pistes cobertes, on es disputen compionats de totes les categories, però no de totes les especialitats, que tenen a més distàncies i característiques diferents.

Les curses de velocitat

Es poden agrupar sota la designació de “curses de velocitat” algunes especialitats com les curses de 100 m, 200 m i 400 m, i els relleus. Es fan en distàncies que van, doncs, dels 100 als 400 m, en una pista subdividida en carrers (sis o vuit), amb un desenvolupament anular de 400 m, formada per dues línies rectes d’una llargada superior als 100 m i unides per dues línies corbes. Fins fa uns anys les pistes eren de terra o cendra; després es va passar al tartan, una mescla de sorra, cautxú i amiant (material, aquest darrer, que ja no es fa servir a causa del seu alt poder contaminant i de la seva nocivitat) que conté grans de goma i s’estén en calent sobre una base d’asfalt. Així, l’atleta corre sobre un material no deformable, impermeable i elàstic, que permet guanyar precioses centèsimes de segon. Lògicament, la llargada de cada carrer és creixent, des de l’intern (el primer) fins a l’extern i, per tant, en els 200 m i els 400 m els atletes no surten de la mateixa línia, sinó que les posicions de sortida són escalonades per tal que tots recorrin la mateixa distància.

En les proves de velocitat és fonamental l’acceleració de partida, l’“impuls”. Segons el reglament, en les competicions de 100 a 400 m, els atletes han de començar utilitzant els blocs de sortida, unes peces de metall amb dos plans inclinats sobre els quals recolzen els peus per poder donar-se l’impuls inicial. En les manifestacions més importants, els blocs estan units a un dispositiu electrònic especial que pot detectar les “sortides en fals”, és a dir, aquelles en què l’atleta arrenca abans d’hora respecte del tret de sortida. L’atleta que fa dues sortides en fals queda desqualificat de la competició.

Vegem breument les especialitats esportives de la cursa.

Els 100 m. És la cursa de velocitat per excel·lència, una prova olímpica molt popular i emocionant. Però, ¿com és que exerceix tanta fascinació una competició que pot durar menys de 10 segons? La resposta és simple: els atletes dels 100 m desafien gairebé l’impossible; són capaços d’assolir un rècord que de vegades es manté durant anys i que quan es torna a superar es diferencia ben poc de l’anterior: una centèsima de segon; no poden cometre cap error, ja que no es pot corregir en un temps tan breu. Han de ser capaços de donar el màxim d’ells mateixos en un espai i un temps molt breus: el rècord mundial és inferior als 10 segons. El corredor assoleix la màxima velocitat en el tram comprès entre els 50 i els 80 m, en el qual se superen els 43 km per hora! Un esforç que els atletes fan gairebé sense respirar i on la tàctica no té cabuda.

Els 200 m i 400 m. La competició de més prestigi després dels 100 m és la de 200 m, una prova més articulada i més llarga on la força i l’estratègia tenen gairebé la mateixa importància. Com en els 100 m, una bona sortida és molt important. Tot i això, també cal tenir en compte la recta final i, sobretot, la corba. Aquest tram desequilibra, modifica el ritme i pot fer perdre temps: s’ha calculat que la força centrífuga que l’atleta ha de vèncer en la corba incideix en 3-5 dècimes de segon.

Un velocista ha de ser capaç, a través d’entrenaments continuats, de valorar la seva capacitat de mantenir la velocitat i de distribuir adequadament l’esforç. Els tècnics afirmen que els corredors de 200 m han de tenir molta “resistència a la velocitat”. Avui dia, els millors especialistes del món aconsegueixen fer els 200 m en menys de 20 segons. Recordem, entre parèntesis, que en les competicions de cursa de 100 i 200 m, com també en les competicions de salt de llargada i triple salt, els rècords del món no poden ser homologats si, en el moment d’efectuar la prova, bufa un vent favorable superior als 2 m per segon.

Si en els 200 m llisos l’atleta ha de saber dosificar l’esforç i, per tant, en certa mesura és necessària una tàctica de competició, això encara és més cert aplicat a la distància següent, la dels 400 m. En realitat, en totes dues curses la competició és tan tensa i disputada que gairebé no hi ha ni temps de respirar, fet que fa l’especialitat dels 400 m literalment esgotadora (els periodistes esportius, sempre a la recerca de definicions pintoresques, l’anomenen “la cursa de la mort”): l’àcid làctic, l’“enemic” més temut, s’insinua en els músculs en dosis massives, i l’esprint final pot ser un veritable turment, capaç de xuclar l’energia que li queda a l’atleta.

Les proves de 100 m, 200 m i 400 m són comunes a homes i dones; els darrers anys la diferència de resultats entre els dos sexes —molt notable temps enrere— s’ha anat reduint.

Els relleus. Es tracta de competicions per equips, cadascun dels quals és format per quatre corredors que han de recórrer en el menor temps possible la mateixa distància i que s’han de passar els uns als altres, en llocs predeterminats, un tub cilíndric, anomenat testimoni. Per a determinar l’equip guanyador, es compta el temps global, des de la sortida del primer corredor fins a l’arribada del quart. És una prova d’un gran interès i una notable incertesa, ja que, tot i que la velocitat és imprescindible, cal també una notable habilitat en els canvis, de manera que les posicions dels corredors poden variar ràpidament. L’espectacle sempre està garantit: un equip pot mantenir l’avantatge fins a més de la meitat de la prova i fracassar clamorosament al final o, a l’inrevés, l’esprintador pot fer una remuntada imprevisible.

Les dues proves de relleus incloses en el programa olímpic són la de 4 x 100 m i la de 4 x 400 m. En la de 4 x 100 m cada corredor fa en realitat més de 100 m, ja que es compta el tram de canvi del testimoni, que allarga el recorregut. La tècnica que s’empra generalment és la de l’anomenat canvi “de mà alternada”: de la mà del primer corredor, la dreta, a l’esquerra del segon, i així successivament. El que ha de rebre el testimoni espera l’arribada del company amb el cos lleugerament inclinat endavant i una posició de sortida semblant a la de la cursa de velocitat. Quan el company que porta el testimoni és a la distància adequada, arrenca a córrer tan ràpid com li és possible per rebre el testimoni amb el braç allargat enrere i la mà oberta; el pas pot fer-se amb un moviment des de dalt o des de baix.

L’elecció dels components per part de l’entrenador és fonamental: el primer corredor ha de ser el millor velocista de l’equip, el segon i el tercer han de ser també bons corredors de 200 m, mentre que el quart ha de tenir una capacitat física excepcional per a intentar la remuntada o mantenir l’avantatge.

L’operació d’intercanvi del testimoni, tot i que hagi estat molt assajada pels membres de l’equip, òbviament comporta un cert endarreriment, el qual és àmpliament compensat per l’avantatge (per als tres últims corredors) assolit pel primer corredor. En els campionats mundials del 1991, el rècord mundial (37.50 s) obtingut pels Estats Units en la cursa de relleus de 4 x 100 m va resultar clarament inferior al temps que s’obté (39.44 s) si es multiplica per 4 el rècord mundial dels 100 m (9.86 s) aconseguit el mateix any pel nord-americà Carl Lewis —malgrat que en els relleus no hi participessin quatre Carl Lewis sinó només un, però tres fan sortida llençada—.

Aplicant el mateix càlcul als relleus de 4 x 400 m, la situació s’inverteix: prenent com a referència els mateixos campionats, si es multiplica per 4 el rècord dels 400 m (43.29 s) s’obté un temps inferior al del rècord de la cursa de relleus (aleshores fixat en 2.56.16 min). En aquest cas, els canvis i les sortides inicials tenen molta menys incidència, i el temps global depèn més aviat del nivell de cadascun dels quatre corredors.

Les curses d’obstacles

Esquema dels moviments de l’atleta per tal de passar una tanca.

ECSA

S’ha al·ludit, al principi d’aquest capítol, a la fascinació de les proves d’atletisme en tant que són una repetició de competicions que podem realitzar de manera espontània. En les curses, la prova de velocitat (o de resistència) es reprodueix en condicions òptimes, en una pista perfectament aplanada on no hi ha obstacles i que permet a l’atleta donar el millor d’ell mateix.

Naturalment, fora dels estadis no existeixen aquestes condicions: els qui vulguin rivalitzar en velocitat en un medi natural hauran de fer-ho en un terreny boterut, ple de pedres i cobert de vegetació, potser superant matolls i altres obstacles.

Així, l’atletisme incorpora especialitats que reprodueixen aquesta situació: les curses d’obstacles. La relació amb les condicions naturals és particularment evident en els 3 000 m obstacles, de què parlarem més endavant; en distàncies més curtes tenim competicions de tanques en les distàncies de 110 m i 400 m per als homes i de 100 m i 400 m per a les dones. Aquestes proves es fan en carrers i requereixen elasticitat, agilitat i ritme, a més de grans dots de velocitat de base. Un bon corredor, doncs, no necessàriament és un bon corredor d’obstacles, ja que la potència muscular, component importantíssim en les competicions de velocitat, de vegades pot ser incompatible amb els altres dots que aquesta prova requereix.

En aquesta competició resulta essencial la fluïdesa de l’acció; en efecte, no es parla de saltar, sinó de “passar” l’obstacle, que per al campió no és un destorb sinó un component normal de la cursa.

Si l’atleta fa caure un o més obstacles (o tots) no és sancionat, però òbviament això dificulta la marxa i comporta, doncs, un endarreriment. En canvi, sí que és desqualificat si passa una cama pel costat i no per sobre de l’obstacle o bé si el fa caure voluntàriament.

Per a la categoria masculina, en la cursa de 110 m, els obstacles, de 106,7 cm d’alt, són deu, i equidisten entre ells 9,14 m, mentre que en els 400 m els deu obstacles, en aquest cas de 91,4 cm d’alt, són a 35 m. En aquesta darrera categoria, les dificultats de què hem parlat a propòsit de la cursa de 400 m llisos (la mateixa distància) òbviament s’incrementen, i a l’agilitat i el ritme que requereix la distància curta cal afegir una resistència gairebé al límit de les possibilitats humanes. Els 35 m entre els obstacles sempre s’havien fet amb unes 14 o 15 passes, fins que els anys setanta va entrar en escena l’especialista més gran de tots els temps, el nord-americà Edwin Moses, capaç de superar la distància amb només 13 passes, una exhibició gairebé increïble, reveladora d’una potència i una resistència excepcionals, que li van permetre no ser superat internacionalment durant deu anys.

En les competicions femenines varia l’alçada dels obstacles: 84 cm en els 100 m i 76,2 cm en els 400 (una especialitat relativament nova, introduïda en el programa olímpic a partir dels Jocs de Los Angeles del 1984).

Els 3 000 m obstacles és una cursa d’obstacles especial, ja que la distància que cal recórrer és llarga i requereix una despesa energètica altíssima; comprèn 28 salts d’obstacles fixos i 7 salts de fossat. El fossat és just després d’una barrera; fa 3,5 m de llarg i 76 cm de profunditat, amb un pendent ascendent fins al nivell de la pista, i és ple d’aigua. Els obstacles fan 91 cm d’alçada i són prou pesants perquè els corredors els puguin passar saltant-los o bé recolzant-hi un peu.

En aquesta prova cal lluitar contra el cansament, terrible de debò, accentuat per la pesantor dels peus, cada vegada més molls. Els 3 000 m obstacles s’ha convertit en una prova cada vegada més ràpida, bé que conserva les característiques de competició campestre traslladada a la pista (pel que fa a això, cal dir que les competicions per camps i boscos —practicades generalment durant l’hivern— són els veritables avantpassats de les que se celebren als estadis). El recorregut oscil·la entre els 3 km i els 20 km i sovint els corredors de fons el fan com a entrenament.

Les curses de mig fons i fons

Seqüència de la posició dels peus d’un marxador. Els marxadors sempre han de mantenir un peu en contacte amb el terra.

ECSA

Si en una competició d’atletisme ens fixem en els participants observarem estructures físiques ben diferents. Els velocistes, els saltadors i els llançadors, per exemple, tenen una musculatura molt desenvolupada, mentre que els corredors de fons i mig fons tenen una estructura física més corrent, i fins i tot poden ser molt prims. Per a aquests corredors, transportar un pes corporal inferior significa suportar millor el cansament i, per tant, obtenir millors resultats en les distàncies llargues.

A l’antiga Grècia, els guanyadors de les proves de resistència (precisament les de mig fons i fons) gaudien d’una major estima respecte dels que s’imposaven en les distàncies curtes. Un judici en certa manera conservat en el món occidental, on sempre hi ha hagut grans especialistes, bé que avui els països africans s’estan imposant.

L’evolució extraordinària que han patit les proves de mig fons i fons ha obligat els tècnics i els teòrics a modificar classificacions que semblaven immutables. Avui, per exemple, els 800 m llisos s’acosten més a la velocitat que al mig fons. Amb tot, ens sembla millor seguir la divisió clàssica adoptada en els Jocs Olímpics. Per mig fons s’entenen els 800 m, els 1 500 m, els 5 000 m llisos i els 3 000 m obstacles (malgrat que aquesta especialitat, de què hem parlat abans, sigui més aviat atípica, ja que és una competició de resistència i obstacles). Per fons s’entenen els 10 000 m llisos, bé que res no impedeix d’anomenar-los “mig fons prolongat”, i la marató (de la qual parlem a “La marató”, atès que té unes característiques especials, a més d’un important origen històric), com també un parent molt proper d’aquesta, la marxa.

Els 800 m. La cursa dels 800 m es fa en carrers separats durant 120 m, fins al final de la primera corba, per evitar topades i empentes a la sortida. Es tracta d’una competició ràpida, que es resol en menys de dos minuts. És difícil d’establir una veritable tàctica, però sempre resulta aconsellable córrer per les corbes resseguint la cara interior de la pista, la més curta, i no superar l’adversari de sobte o en una corba, ja que caldria fer més camí que ell; és millor encalçar progressivament qui va davant, no tombar-se i valorar amb atenció la part de recorregut que queda per a fer l’esprint final.

Els 1 500 m, els 5 000 m i els 10 000 m. Els 1 500 m són la prova de mig fons per excel·lència i no s’ha de confondre amb la clàssica milla (igual a 1 609,35 m), d’escola anglosaxona. Els tècnics del començament de segle XX donaven als corredors aquesta instrucció simple: adopteu un ritme més aviat sostingut al començament, després alentiu vigilant de cua d’ull els adversaris i conserveu les forces per als últims 300 m, els decisius. Va ser un finlandès, Paavo Nurmi, el qui va introduir una veritable “revolució” en el mig fons i el fons. Campió olímpic dels 10 000 m (1920 i 1928), els 1 500 m (1924) i els 5 000 m, (1924), va demostrar que la cursa dels 1 500 m s’havia de plantejar seguint un ritme cronomètric, és a dir, dividint la distància en parts iguals, recorregudes al mateix ritme.

Aquesta prova, com les més llargues, no es fa en carrers separats ni tan sols al començament. Els participants s’alineen a la línia de sortida, en tota l’amplada de la pista, i després del tret de sortida de seguida es precipiten per conquerir, tan ràpid com els és possible, la posició més favorable, la interior.

Els corredors dels 5 000 m i els 10 000 m surten de la mateixa manera. Per a guanyar una prova de mig fons compta sobretot l’estil i l’entrenament, però també el perfecte coneixement de les qualitats físiques i de les respostes del cos. El moviment de braços i cames ha de ser perfecte, la inclinació del bust correcta, com també la respiració. L’energia no es pot malgastar. Un cop més és necessari afirmar que cal que el corredor es conegui per tal de poder millorar, però en les proves de resistència no n’hi ha prou amb això: a la pista, quan l’esforç es fa insostenible i els adversaris miren de pressionar, un bon corredor de fons i mig fons pot superar una possible crisi gràcies a la seva resistència psíquica i al domini tàctic. Sovint és decisiu no respondre immediatament a un encalç sinó avançar progressivament, recordant que els canvis sobtats de ritme comporten una gran despesa energètica. Per tant, no és sorprenent que la mitjana d’edat dels millors corredors de tots els temps sigui superior a la dels corredors de velocitat: l’experiència, la maduresa física i psicològica són armes decisives.

La marxa. Parenta propera de la marató, la marxa es disputa en distàncies de 20 km i 50 km per als homes i de 10 km per a les dones, òbviament per carretera. Però existeix una diferència fonamental: el maratonià avança corrent, saltant, mentre que el marxador ha de limitar-se a caminar, bé que a pas lleuger, de manera que el contacte amb el terra es mantingui sense interrupció i tenint recta la cama que toca a terra: el peu que es mou cap endavant ha de recolzar-hi (amb el genoll estirat) abans que l’altre se’n separi. S’ha calculat que caminant molt de pressa la fase del doble recolzament dura unes cinc mil·lèsimes de segon. Per tant, resulta molt difícil per als jutges determinar si l’atleta marxa o corre: de vegades, un marxador pot ser desqualificat injustament, com també pot passar inadvertida una marxa irregular. Molt probablement no hi ha cap altra especialitat atlètica en què el paper del jurat sigui tan decisiu, ja que l’atleta queda desqualificat després de tres advertències.

La marxa va donar la primera medalla olímpica d’atletisme a Espanya, de plata, aconseguida per Jordi Llopart a Moscou l’any 1980. Catalunya ha donat grans campions mundials i olímpics com Josep Marín, Valentí Massana, Dani Plaza i el mateix Llopart.

Els salts

Aquesta disciplina consisteix a aconseguir una marca en alçada o en llargada. Inclou les següents proves: el salt d’alçada, el salt de perxa, el salt de llargada i el triple salt, que tot seguit explicarem.

El salt d’alçada i el de perxa. El salt d’alçada és una especialitat que requereix potència, agilitat i una coordinació muscular perfecta. Òbviament, tenen avantatge els atletes alts. La potència, la coordinació, l’agilitat i la velocitat també són característiques del saltador de perxa, el qual, a més, ha de tenir dots per a l’acrobàcia i una notable dosi de coratge, perquè quan es vola més amunt dels 6 m un error pot ser veritablement perillós, ja que pot fer que l’atleta caigui al passadís o a terra, fora del matalàs. El salt de perxa és l’única especialitat atlètica que comporta un risc físic real per a l’atleta; per això, la fase de concentració abans del salt és essencial, tant com en el salt d’alçada o més.

El salt d’alçada és una de les disciplines que més s’ha beneficiat dels avenços tècnics al llarg de la història de l’esport. Les fases d’un salt són: la correguda d’impuls, l’elevació, la superació del llistó i la caiguda. I ja està? Tant de bo! Des del punt de vista de l’estil s’han produït revolucions fonamentals, i s’ha passat del franqueig ventral del llistó al dorsal, l’anomenat salt Fosbury (del nom del saltador nord-americà que el va inventar i el va imposar als Jocs Olímpics de Mèxic del 1968). L’atractiu del salt d’alçada és especial sobretot en els moments que precedeixen el gest atlètic, com a màxim un minut i mig, segons el reglament, en què cal buscar la concentració i trobar el moment adequat per a sortir.

Cada participant té tres oportunitats per a cada alçada; en cas d’empat resulta guanyador el que ha saltat primer l’alçada més alta, i després el qui ha comès el menor nombre d’errors. La caiguda es fa en un matalàs que esmorteeix l’impacte.

Centrem-nos ara en els atletes masculins i femenins que competeixen en el salt de perxa. El saltador de perxa és alt com un saltador i musculós com un velocista. Resta immòbil, es concentra i comença una correguda d’impuls (uns 35-40 m de mitjana): és una fase molt important per a reeixir en el salt. Arribat al punt adequat, clava la punta de la perxa en el caixetí i, mentre aquesta es corba, intenta superar el llistó passant primer les cames, després el cos i finalment els braços.

Al llarg dels anys han estat múltiples les variacions tècniques d’aquesta especialitat, que es deuen sobretot a la modificació dels materials amb què es fabrica la perxa, que és de llargada variable. De la fusta es va passar al bambú, i després al metall; el 1962 va arribar el salt qualitatiu amb la introducció de les perxes de fiberglass (fibra de vidre), i des d’aleshores s’ha treballat amb resines, cada vegada més perfeccionades, utilitzant també el carboni. La característica principal de la perxa de fibra de vidre és l’elasticitat; la perxa, amb l’acció de l’atleta, es flecteix fins a límits impensables, i es carrega com una molla per després catapultar literalment l’atleta cap amunt.

Salt de llargada. La més “natural” de les proves de salt és el salt de llargada. El saltador, després d’una correguda (d’uns 40 m com a mínim) i impulsant-se amb un peu, fa un salt horitzontal intentant aconseguir la màxima distància possible. Ha de saltar abans de la línia de batuda, recoberta habitualment amb una plastilina per tal de veure si la sabatilla del saltador hi ha deixat senyal, cosa que és motiu d’anul·lació del salt. La correguda prèvia al salt exigeix tenir qualitats d’esprintador; en efecte, hi ha grans velocistes que també són saltadors de llargada boníssims, i viceversa, com per exemple Carl Lewis, que ha dominat totes dues especialitats entre els anys vuitanta i noranta. Aquesta prova requereix un estil perfecte: coordinació i velocitat han d’esdevenir una sola cosa. A diferència del salt d’alçada i el salt de perxa, la tècnica d’aquesta especialitat ha variat molt poc al llarg dels anys, i es limita a la tria entre dues possibilitats: l’extensió, és a dir, un salt simple en què l’atleta s’abandona a la força d’inèrcia, o bé els “passos en l’aire”, que el saltador fa en el buit per mantenir el millor equilibri possible, mentre acompanya el moviment de les cames amb el dels braços. Així doncs, les fases del salt són tres: la correguda d’impuls, que cal preparar amb la màxima cura calculant la distància que cal recórrer i la velocitat, que augmentarà progressivament; l’elevació, el moment decisiu en què l’atleta se separa de terra i busca la paràbola òptima efectuant una batuda amb el peu que recolza, un moviment de desplaçament del taló a la punta; i finalment la caiguda, que té lloc en el fossat de sorra.

El triple salt. És una disciplina més artificiosa que l’anterior; l’atleta, després d’una correguda d’impuls i una batuda, fa un primer pas (primera part), cau amb la mateixa cama amb què ha agafat impuls per iniciar el pas (segona part) i després cau amb la cama contrària per iniciar el tercer salt (tercera part) i arribar al més lluny possible dins el fossat de caiguda i amb els peus junts. És el clàssic hop, step i jump, subdivisió que en anglès és gairebé onomatopeica i evoca perfectament la complexitat del gest. És essencial una coordinació perfecta per a mantenir l’equilibri sense elevar-se massa, cosa que faria perdre velocitat entre un salt i l’altre.

Els llançaments: pes, martell, disc i javelina

L’objectiu de l’atleta dedicat a aquesta especialitat és llançar un pes, un martell, un disc o una javelina a la major distància possible. En els llançadors l’agilitat i la velocitat són tan importants com la força; és precisament la interacció entre la velocitat i la força el que dóna la potència de llançament indispensable per a guanyar. També és essencial l’angle de la paràbola de partida: els objectes han de ser llançats de manera que s’aprofitin al màxim els avantatges aerodinàmics derivats de les seves característiques morfològiques.

El llançament de pes. En aquesta prova l’atleta comença el llançament en posició flectida i acaba dret, a diferència dels altres llançaments, que comencen i acaben en posició dreta. El pes és un artefacte metàl·lic de forma esfèrica, de 7,265 kg i d’11 a 13 cm de diàmetre per als homes i de 4 kg i de 9,5 a 11 cm de diàmetre per a les dones. El llançament de pes és l’especialitat en què la força física té una importància relativa més gran, mentre que compten molt menys l’agilitat i la coordinació. L’estil que adopten gairebé tots els especialistes és el dorsal: el llançador agafa el pes amb una mà, fent servir el coll de suport i, situant-se d’esquena al sector on ha de dirigir-lo, es desplaça i fa mitja rotació sobre ell mateix. Els últims anys, alguns atletes han adoptat un estil rotatori semblant al dels llançadors de disc, però aquesta tècnica no és freqüent, en part perquè requereix una capacitat tècnica i sobretot una potència que ben pocs tenen.

El lloc del llançament és l’anomenat cercle de pes, de ciment, que té un diàmetre de 2,135 m i és envoltat parcialment per un topall, que serveix per a frenar l’impuls. El sector de llançament vàlid és de 45°: si el pes cau fora d’aquests límits, o si l’atleta sobrepassa el límit anterior del cercle, el llançament es considera nul.

El llançament de martell. S’efectua des d’un cercle (anomenat de martell) de les mateixes dimensions que el de pes, però situat dins d’una gàbia de protecció: tanca metàl·lica en forma de U, de 5 m d’alçada, que envolta la zona de llançament per garantir la seguretat dels espectadors. El martell és un parent proper del pes: consisteix en una bola de ferro unida a un cable de fil d’acer que tanca en forma de nansa. El martell s’agafa amb les dues mans; l’esquerra (la dreta per als esquerrans), protegida amb un guant, aferra la nansa, mentre que la dreta es posa sobre l’esquerra. El llançador de martell ha d’aprofitar al màxim la força centrífuga i amb aquest objectiu fa tres o quatre voltes sobre ell mateix abans de deixar anar el martell; es calcula que la velocitat inicial és de 26-28 m/s. Un bon llançament no depèn només dels braços, sinó sobretot del tronc i les cames, com també d’una coordinació perfecta. El llançament de martell és una especialitat masculina i femenina.

El llançament de disc. Aquesta prova, la més antiga, ha arribat fins a nosaltres directament del món clàssic. Era una competició molt popular a l’antiga Grècia (només cal pensar en la famosa escultura del Discòbol de Miró), fins al punt que queda reflectida en la mitologia, en relació amb Apol·lo i el fill de Júpiter, Perseu, el qual, segons la llegenda, en el curs d’una competició va colpir involuntàriament amb el disc el seu avi, que va morir (per evitar aquests accidents, avui el cercle del disc, com en el cas del llançament de martell, és envoltat per una tanca metàl·lica).

En l’atletisme modern aquesta disciplina també exerceix una gran fascinació. El disc, de forma lenticular i fet de metall i fusta o materials sintètics, té de 21,9 a 22,1 cm de diàmetre i 2 kg de pes en la categoria masculina i de 18 a 18,2 cm i 1 kg en la categoria femenina. L’atleta se situa en el cercle de disc, de 2,5 m de diàmetre, dins la gàbia de protecció. Agafa el disc amb els dits estirats, de manera que aquest només és sostingut amb l’última falange dels dits i amb el polze. Recolzant-se amb el peu contrari a la mà amb què agafa el disc (després de les oscil·lacions preliminars), fa un gir cap al centre del cercle, i després allibera l’acció del braç, que surt endavant fins a l’altura de les espatlles. El discòbol fa, doncs, un gir i mig sobre ell mateix (en canvi, en el passat feia el llançament sense moure’s); la trajectòria òptima del disc aprofita el suport de l’aire per allargar la paràbola.

El llançament de javelina. Quan els homes primitius anaven a caçar amb les seves llances ja utilitzaven una disciplina olímpica: la javelina. En temps moderns, aquesta especialitat ha trobat la seva pàtria en els països escandinaus, a Finlàndia, un país que ha donat grans campions.

El llançament de javelina és l’únic que no es fa des d’un cercle, ja que requereix una correguda d’impuls d’una trentena de metres. La javelina és un artefacte llarg i prim de metall (al començament de segle era feta de fusta de bedoll), de forma cilíndrica i acabat en una punta per un extrem. Ha de caure de punta dins un sector de 29°, però no cal que es clavi al sòl; perquè el llançament sigui vàlid n’hi ha prou que la punta toqui a terra abans que la resta de la javelina. La correguda d’impuls acaba amb el pas encreuat, quan el llançador creua els peus lateralment, abans d’iniciar el blocatge (aturada breu de l’embranzida que precedeix el llançament).

La trajectòria inicial no ha de ser gaire elevada, ja que la javelina, per la seva forma i el seu pes relativament reduït, pot aprofitar al màxim el suport de l’aire (segons el mateix principi de l’ala d’avió) per elevar i, consegüentment, allargar la seva paràbola.

El reglament estableix amb precisió les característiques de la javelina no solament pel que fa al pes i la llargada (800 g i 260-270 cm per als homes i 600 g i 220-230 cm per a les dones) sinó també quant a la posició del centre de gravetat. Aquest es va desplaçar quan el rècord mundial va arribar a fregar els 105 m, ja que va posar en perill la seguretat dels espectadors. Amb el nou equilibri de la javelina els llançaments van quedar notablement escurçats, però al començament dels anys noranta el rècord mundial ja havia superat novament els 90 m.

Les proves combinades: heptatló i decatló

Es tracta d’especialitats que combinen proves diverses; el guanyador de la competició és qui obté la puntuació més alta, que resulta de la suma dels punts de les diferents proves segons una taula internacional. Dit així sembla fàcil, però en realitat calen entrenaments molt intensos i continuats, a més d’un físic òptim i una voluntat gairebé sobrehumana. Aquestes proves múltiples volen premiar l’atleta complet.

En les competicions d’atletisme el pentatló va constituir fins el 1980 la competició múltiple femenina. El 1981 va ser substituït per l’heptatló. Les set proves es disputen en dos dies consecutius i seguint un ordre establert: 100 m tanques, llançament de pes, salt d’alçada i 200 m llisos el primer dia; i salt de llargada, llançament de javelina i 800 m llisos el segon dia. En aquest cas també cal una notable capacitat d’adaptació i una versatilitat atlètica excepcional.

El decatló, que durant dos dies posa a prova els atletes (només homes) en deu especialitats, requereix qualitats impressionants. Les proves que es realitzen són: 100 m llisos, salt de llargada, llançament de pes, salt d’alçada i 400 m llisos el primer dia; i 110 m tanques, llançament de disc, salt de perxa, llançament de javelina i 1 500 m llisos el segon dia. Com es veu, l’exigent programa preveu competicions de velocitat, de resistència i de força, i el temps per a recuperar les energies entre una prova i la següent és molt reduït. A cada prova aïllada s’assigna una puntuació segons una taula internacional. Al final de cada competició es comunica a l’atleta la puntuació obtinguda i la puntuació global. Si s’obté un resultat parcial inferior al mínim previst per la taula o bé si un atleta es retira d’una de les deu proves és permès continuar la competició, perquè òbviament la puntuació obtinguda, un zero en aquest darrer cas, perjudica el resultat final i ja representa d’alguna manera una penalització.

Considerant la complexitat de l’heptatló i el decatló i la dificultat de preparar-se adequadament, gairebé tots els països han instituït disciplines múltiples reduïdes (com el tetratló i l’octatló). Per als més joves (benjamins, alevins, infantils, cadets i juvenils) s’ha reduït el pes dels aparells que formen l’equip, l’alçada dels obstacles i la distància de les curses de velocitat i de mig fons. Per a la categoria de veterans la prova combinada és el pentatló, que consta de llargada, 200 m, disc, javelina i 1 500 m.

Altres esports atlètics i de combat

A més de l’atletisme hi ha un altre tipus d’esports atlètics, com el pentatló modern, el triatló i l’halterofília, o de combat, com la lluita, la boxa i les arts marcials. Aquestes últimes són sobretot una manera d’“educar” segons el punt de vista de la filosofia oriental, que les considera un veritable estil de vida. Són competicions que no se celebren a l’estadi sinó al palau d’esports.

El pentatló modern

El pentatló modern comprèn cinc esports: esgrima, natació, tir, cros i equitació, dels quals es disputen, durant cinc dies, les següents proves: el cros a cavall al llarg de 1 000-1 500 m cronometrats i en què cal superar 15 obstacles d’1,10 m d’alçada i 3,50 d’amplada; l’esgrima, prova en què cada atleta es bat amb els altres en assalts d’una sola estocada (el guanyador és el que colpeix primer l’adversari en 2 min, i qui s’adjudica el 70% dels encontres guanya 1 000 punts); la prova de tir, consistent a disparar la pistola sobre un blanc mòbil, d’1,65 m d’alt i a una distància de 25 m, i en què es disparen 20 trets en quatre etapes; la natació, d’estil lliure i en un recorregut de 300 m, i la prova cronometrada de 4 km de cros.

El triatló

El triatló és una competició esportiva moderna que combina la natació, el ciclisme i la cursa a peu. Consta de tres proves que es desenvolupen sempre seguint aquest mateix ordre i sense cap interrupció. Comença quan es dóna la sortida de natació i acaba amb l’arribada de la cursa a peu; per tant, les transicions entre cada prova també han de ser ràpides. Les distàncies olímpiques són 1 500 m en natació (normalment en aigües obertes: mar, riu o llac), 40 km en bicicleta de ruta (carreteres urbanes o interurbanes) i 10 km de cursa a peu (circuits naturals d’asfalt o terra). La triatló anomenada esprint combina les mateixes disciplines però la distància és inferior (la meitat), mentre que a la triatló B és el doble. La triatló llarga, anomenada Ironman, consta de 3,8 km de natació, 180 km en bicicleta i una marató; així es com va néixer a Hawai el 1978, quan quinze esportistes acceptaren el repte de disputar consecutivament les tres proves atlètiques tradicionals a les illes, com són la travessia nedant de Walkiki, la volta ciclista a l’illa d’Oahu i la marató d’Honolulú. Es popularitzà als Estats Units d’Amèrica i a Austràlia, i féu impacte a Europa al final dels anys vuitanta. Actualment és un esport reglamentat i l’any 2000 ha de tenir ja categoria de disciplina olímpica. A la tardor-hivern els triatletes competeixen en duatló, que consta de cursa a peu, bicicleta i cursa a peu, eliminant així la natació per raons climàtiques.

La lluita

Els sumeris, fa cinc mil anys, ja coneixien la lluita com a pràctica lúdica. De fet, es pot afirmar que la lluita va néixer amb l’home, com una necessitat de defensar-se dels atacs enemics. El 708 aC es va incloure als Jocs Olímpics, i era molt apreciada pels grecs. Els combats es feien en una àrea anomenada skamma, fora de l’estadi. Els contendents, per evitar ser agafats, s’untaven el cos amb olis i es rapaven els cabells. A Roma també es practicava la lluita, però els romans preferien espectacles més sagnants, com per exemple la lluita de gladiadors, que acabava amb la mort d’un o més contendents.

El lluitador ha d’intentar aferrar l’adversari per tirar-lo a terra i fer-li tocar el tapís (de plàstic o escuma de goma) almenys durant 2 segons. Si això no passa l’equip arbitral, format per un àrbitre, un jutge i un cap de tapís, emet el veredicte d’acord amb una puntuació. El combat es divideix en 3 períodes de 3 minuts de durada cadascun d’ells. Els lluitadors esperen el començament drets l’un davant de l’altre; després del senyal s’agafen i cada atac o presa val uns punts tècnics, però també advertències o punts negatius en cas d’haver comès una passivitat o acció il·legal. Quan un lluitador assoleix els 8 punts de penalitzacions és desqualificat definitivament. L’empat ha estat abolit.

El programa olímpic inclou dos tipus de lluita: la lliure i la grecoromana. La primera permet al lluitador agafar l’adversari de les cames, fer-li la traveta i utilitzar les cames en l’execució d’una acció, bé que queden prohibits rigorosament els gestos que puguin comportar un dany físic per a l’adversari. La segona és més limitada: es poden fer servir els braços i les mans obertes, però no les cames; a més, no es permet agafar un adversari per sota del maluc. Els lluitadors se subdivideixen segons categories de pes, que en la categoria sènior van dels minimosca (fins a 48 kg) als superpesants (de 100 a 130 kg).

L’halterofília

L’halterofília és gairebé tan antiga com la lluita. Els halterofilistes que veiem moure’s per la tarima i fregar-se les mans amb magnèsia per agafar amb més eficàcia els halters són els descendents de Bibó, que al segle VI aC va aixecar —diuen— una pedra enorme de quasi 150 kg trobada a Olímpia. L’halterofília moderna va néixer el 1839, quan el francès Triat es va fer construir un manubri constituït per una barra als extrems de la qual anaven fixats dos discos de metall. Avui l’halter és format per una barra metàl·lica de secció circular, de 2,14 m de longitud, a la qual es fixen pesos en forma de disc, de diàmetre decreixent de dins cap enfora.

Cada atleta té dret a tres proves amb pesos cada cop més pesants, a la seva elecció. Per a cada prova disposa de tres intents de 3 minuts cadascun. La competició preveu augments de pes progressius no inferiors a 5 kg i múltiples de 2,5, però en l’últim intent només es pot augmentar el pes 2,5 kg.

Hi ha dues modalitats: arrencada i dos temps. La primera consisteix a alçar l’halter en una sola fase, de la tarima fins a sobre el cap. La segona modalitat consisteix a alçar l’halter en dues fases: la carregada, amb l’ajuda de la clàssica tisora de les cames, i la projecció, fase en què l’halter s’aixeca per damunt del cap fins que els braços queden completament estirats. Guanya la competició l’atleta que assoleix la màxima puntuació pels halters alçats en cada prova. En aquesta disciplina les categories s’estableixen d’acord amb el pes corporal dels participants.

Les arts marcials

Originàries de l’Extrem Orient, concretament del Japó, les arts marcials són un conjunt d’esports de combat que no utilitzen armes. Destaquen el judo, el karate i el taekwondo. Més enllà de la pràctica esportiva són un “estil” de vida, una manera d’educar els joves per a afrontar les dificultats.

El judo (derivat del jujutsu) va ser creat per un professor universitari japonès, Jigoro Kano, que va eliminar tots els cops perillosos de l’antiga especialitat dels samurais (perquè en l’antiguitat el jujutsu era secret i reservat a aquests guerrers, als quals s’havia prohibit l’ús de les armes) i en va potenciar els aspectes “morals”. El judo tendeix a oposar-se als atacs de l’adversari a base de moviments que busquen fer-li perdre l’equilibri, per neutralitzar-ne la possible superioritat física. El judo es practica en el tatami, una superfície quadrada i constituïda per planxes d’un material adequat per amortir l’impacte de la caiguda i recobertes d’una capa plastificada verda o vermella, que fa com a màxim 16 m per costat. El combat dura 5 minuts en la categoria sènior masculina i 4 minuts en la sènior femenina. La prova és dirigida per un àrbitre assistit per dos jutges, que estableixen el veredicte després d’avaluar la tècnica de projecció (nage-waza) i de control (katame-waza). Es guanya abans d’esgotar el temps quan s’assoleix un ippon, puntuació que obté el judoka amb una projecció, una immobilització mantinguda durant 30 segons, una luxació, una estrangulació o dos wazaans.

El color del cinturó del judoka representa el grau d’habilitat, que en els alumnes són sis, reunits en la categoria kyu: blanc, groc, taronja, verd, blau i marró; els mestres, en canvi, en tenen dotze i pertanyen a la categoria dan: negre fins al sisè, blanc-vermell fins al vuitè, vermell fins a l’onzè, blanc el dotzè.

El karate és una lluita en què valen els cops de peu i de mans, acompanyats de crits. Òbviament, el reglament prohibeix els cops letals, i els karatekes tenen la gran habilitat de blocar-se abans de tocar l’adversari. La seva tècnica consisteix a concentrar tota la força del cos en un punt determinat, gairebé sempre la mà, per colpejar l’adversari en les parts vitals.

El taekwondo deriva del karate, però els cops no són simulats sinó reals. S’ataca l’adversari amb els punys o els peus, mentre que la defensa es realitza amb la mà, l’avantbraç o les cames. Els combats duren 9 minuts, dividits en tres assalts, i es fan a l’àrea de competició, que té una superfície de 12 x 12 m.

La boxa

La boxa és un esport individual de combat entre dos boxadors o púgils de la mateixa categoria de pes. Es basa en la utilització reglamentària dels punys, que van protegits per uns guants de 227 g per als boxadors que pesen fins a 67 kg i de 284 g per als que en pesen més, i consisteix a colpejar el contrari tot defensant-se del seu atac.

El combat té lloc en el ring, un quadrilàter de fusta recobert per un tapís de plàstic amb quatre pals als racons que sostenen tres o quatre cordes per banda. El gong marca l’inici del combat, que l’àrbitre dirigeix fent servir tres paraules: break perquè els púgils se separin durant un cos a cos irregular, stop per a ordenar que deixin de boxejar i box per a reprendre el combat. És prohibit donar cops per sota de la cintura (d’aquí ve l’expressió “cop baix”, que ha passat a la llengua comuna), a la nuca i a l’esquena. A més, no es poden donar cops que friccionin ni tampoc cops de canell, de colze o amb el palmell de la mà; tampoc no es pot atacar amb el cap baix ni tocar l’adversari quan ha quedat estès a terra.

La boxa és, doncs, una combinació d’atac i defensa. És essencial tenir un bon “joc de cames” i moure’s amb rapidesa i lleugeresa, capacitats que només s’aconsegueixen mitjançant una preparació física molt dura. Cal ser fort, però també intel·ligent i intuïtiu per a saber quan és el moment d’atacar. El cop de puny més conegut i eficaç és el directe, de trajectòria recta, però cal anar alerta amb l’uppercut, donat de baix a dalt a la barbeta o al cos, i amb el ganxo (o hook), que es dóna amb el braç en angle recte (una variant del ganxo és el swing, que en la pràctica es pot considerar un ganxo ample); en canvi, el jab és un cop tàctic que pretén més que res blocar l’acció de l’adversari.

A més de l’àrbitre, dalt del ring també hi ha cinc jutges que assignen una puntuació a cada acció dels boxadors. En acabar l’assalt, si un contendent no ha pogut avantatjar l’altre per knockout, el veredicte s’emet tenint en compte els punts. Un combat pot acabar en empat, i en aquest cas conserva el títol el qui ja el posseïa, o bé pot resultar nul si els dos boxadors obtenen els mateixos punts. Altrament, la victòria s’obté per un d’aquests motius: per no compareixença de l’adversari; per desqualificació determinada per l’àrbitre; per fora de combat o knockout (el popular KO), que es produeix quan el púgil acaba estès a terra durant més de 10 segons; per abandó: llançament de la tovallola per part de l’entrenador; per decisió arbitral: inferioritat manifesta a criteri de l’àrbitre (KO tècnic).

Els púgils se subdivideixen en diferents categories segons el pes: minimosca (menys de 48 kg), mosca (fins a 51 kg), gall (fins a 54 kg), ploma (fins a 57 kg), lleuger (fins a 60 kg); superlleuger (fins a 63 kg), wèlter (fins a 67 kg), superwèlter (fins a 71 kg), mitjà (fins a 75 kg), semipesant (fins a 81 kg), superpesant (de més de 86 kg).

La gimnàstica

Sovint costa trobar entrades per a assistir a les proves de gimnàstica artística. Els organitzadors dels Jocs Olímpics expliquen que aquestes entrades són les que es reserven amb més anticipació.

En què consisteix la fascinació que desperta aquest esport? Sens dubte les evolucions increïbles i espectaculars que fan els gimnastes en diversos aparells, gairebé desafiant les lleis de la física amb moviments al límit de la capacitat humana. Les retransmissions televisives, que poden repetir a càmera lenta els moments més difícils, destaquen encara més l’espectacularitat d’aquest esport i la competència dels seus protagonistes.

Tractarem per separat la gimnàstica artística de la gimnàstica rítmica. La primera, practicada per homes i dones, consisteix a executar exercicis sobre aparells gimnàstics. La segona, practicada només per dones, consisteix a executar exercicis amb aparells manuals i amb acompanyament musical.

La gimnàstica artística

Com en l’atletisme, per a poder ser un gimnasta d’elit també té una gran importància la constitució física. Atesa la gran quantitat de força que es requereix, resulten favorables els membres curts i les musculatures poderoses, amb un pes corporal relativament lleuger. És per això que els gimnastes no solen ser gaire alts però disposen d’una notable massa muscular, localitzada sobretot a la part superior del cos.

En la gimnàstica femenina tenen més importància la gràcia del moviment i la mobilitat articular, però les gimnastes també han de tenir una certa força; en aquesta disciplina, per a compensar la menor força absoluta que, per naturalesa, tenen les dones, cal pesar poc. Això explica l’aparença de les gimnastes, que tenen cos de nena però una capacitat de mobilitat articular i una coordinació increïbles, adquirida amb entrenaments continuats molt durs i règims alimentaris severs.

Hem parlat d’elegància i de perfecció del moviment perquè en la gimnàstica no es tracta de superar mides ni rècords, sinó de sotmetre’s al judici de quatre jutges. Cada jutge valora i puntua cada exercici de 0 a 10, tenint en compte la seva dificultat, la seva execució i les faltes comeses. El jurat és coordinat per un jutge àrbitre, que té la funció de verificar la nota dels jutges, calcular la diferència entre les notes intermèdies i donar la nota final. El virtuosisme, l’originalitat i el risc tenen un paper fonamental. Per a assolir la coordinació necessària, les gimnastes s’han de sotmetre a anys d’entrenaments molt durs, iniciats en una edat precoç; a més, la carrera d’una campiona és més aviat breu.

Pel que fa als homes, la situació és diferent, ja que la seva longevitat esportiva és superior. En la gimnàstica masculina té més importància la força que la gràcia. Amb tot, el component estètic continua essent bàsic en tots els exercicis.

El programa olímpic preveu concursos de gimnàstica artística individuals i concursos per equips. Les competicions són compostes per exercicis lliures (que comprenen elements d’elecció lliure) i exercicis obligatoris (que comprenen elements fixats per la Federació Internacional de Gimnàstica). Les competicions masculines inclouen sis exercicis (terra, barra fixa, paral·leles, anelles, salt de cavall i cavall amb arcs), i les femenines quatre (terra, barra d’equilibri, paral·leles asimètriques i salt de cavall).

Però fixem-nos una mica en els aparells. La barra d’equilibri és una barra horitzontal de 5 m de llargada i 10 cm d’amplada, situada a 1,20 cm d’alçada. Permet fer salts enrere i endavant, tombarelles, tisorades, espagats; no hi pot haver errors.

Les paral·leles o barres asimètriques, constituïdes per dues barres horitzontals situades a diferent altura, fan “volar” literalment la gimnasta, que fa preses, migs girs en suspensió i rotacions completes; les posicions estàtiques s’han de mantenir durant dos segons. El salt de cavall s’executa al cavall de salts (aparell de forma cilíndrica, d’1,60 m de llarg, a 1,10-1,40 m del terra); després d’una correguda d’impuls molt ràpida es realitza una batuda al trampolí per sortir empès enlaire cap a l’aparell, on s’efectua un recolzament i un segon vol. Per a les dones, el cavall és perpendicular a la direcció de la cursa, mentre que els homes el superen en sentit longitudinal. L’exercici de cavall amb arcs (cavall equipat amb dos arcs situats a la part superior i separats per una distància de 40 a 45 cm) és duríssim. Es basa en el moviment d’oscil·lació del cos sense possibilitat de parar, per a la qual cosa és indispensable una bona musculatura, com també en les anelles (dues anelles generalment de fusta, situades a 2,50 m de terra i aguantades mitjançant uns cables de suspensió), que el gimnasta ha d’utilitzar durant l’exercici sense moure-les. Contràriament, a les paral·leles i la barra fixa (les primeres de 3 a 3,50 m de llarg i a una distància de terra d’1,20-1,80 m, separades entre elles uns 42-52 cm; la segona de 2,40 m de llarg i situada a una alçada de 2,75 m) tornen a ser importants l’agilitat, la rapidesa, l’elegància en l’execució i la potència.

La gimnàstica rítmica

La gimnàstica rítmica és una evolució moderna dels exercicis acrobàtics femenins a terra. S’anomena així perquè el ritme n’és la característica més destacada, i tot el cos participa dels moviments, que no contenen elements acrobàtics però que requereixen una gran habilitat en l’execució. L’exercici segueix el ritme de la música, i les gimnastes l’executen amb aparells manuals. Hi ha cinc aparells: el cèrcol, la pilota, la corda, les maces i la cinta. El resultat és un espectacle de gran bellesa i harmonia escèniques.

Els esports aquàtics

L’escenari de la natació, el waterpolo i els salts és la piscina. La manera de competir del nedador és ben especial, ja que des del seu carrer no pot veure els adversaris més allunyats, i amb prou feines pot saber quin avantatge els porta; només es pot refiar de les sensacions. Per tant, la natació esdevé una competició en què és indispensable fer un entrenament científic, tipus Nurmi (corredor de fons, del qual ja hem parlat a “L’atletisme”, que es plantejava les curses a partir de taules rigorosíssimes de temps i que corria sense preocupar-se dels altres corredors).

Nedar, com córrer i saltar, forma part dels moviments que l’home ha après i ha anat millorant per sobreviure. Moure’s lliurement dins l’aigua és més difícil que fer-ho a terra, però es tracta d’una conquesta que es remunta a l’origen de la civilització. El punt de partida és representat per la llei d’Arquimedes, segons la qual un cos submergit en un líquid rep una empenta cap amunt igual al pes del volum del líquid desallotjat. Com que el cos humà té un pes específic respecte de l’aigua que oscil·la al voltant del 0, resulta que l’única dificultat que cal superar és la de la resistència d’un “obstacle” que no ofereix cap punt de recolzament i que, a més, cedeix. Els tècnics de la natació diuen que un campió ha de posseir, més que força, “qualitats aquàtiques”, és a dir, la característica que defineix la relació entre la potència desenvolupada pel cos i la capacitat d’aprofitar-la. No és suficient tenir una bona massa muscular, s’ha de dominar la tècnica i assolir l’adaptació orgànica mitjançant l’entrenament: a més de la voluntat i l’estil, el cor i els pulmons són la clau de la victòria.

La natació

Poques disciplines esportives es mostren tan útils per al benestar de l’organisme com la natació, ja que fa treballar tots els músculs i comporta molts beneficis. És una gimnàstica incomparable que millora la respiració, enforteix el cor i augmenta l’elasticitat general. L’edat apropiada per a iniciar-se en la natació són els 4-5 anys, però cal no oblidar que els nadons suren i es mouen en l’aigua amb naturalitat. Per desgràcia, encara hi ha gent que mor ofegada cada any, certament per culpa de la imprudència, però també per l’escassa atenció que rep en l’educació la natació, una disciplina que en alguns països és fins i tot obligatòria a l’escola.

Però ara situem-nos a la vora de la piscina olímpica, de 50 m de llarg, d’1,80 m de profunditat i dividida en vuit carrers. Després de descobrir que la temperatura de l’aigua s’ha de mantenir entre els 23° i els 25°C, observem els nedadors als blocs de sortida, uns cubs recoberts amb un material antilliscant. El jutge de sortida indica l’inici de la cursa fent un senyal i tots els nedadors es tiren a l’aigua intentant donar-se tant impuls inicial com els és possible. En cas que algun nedador es tiri abans del senyal, la sortida es declara nul·la i cal repetir-la; si el mateix nedador s’anticipa altre cop, és desqualificat. La cursa que prenem com a exemple és la dels 200 m estils, que ens permet analitzar breument els quatre estils reconeguts oficialment.

Es comença per papallona, estil que consisteix a efectuar tracció amb els braços de manera simultània, mentre les cames, juntes i en sentit vertical, colpegen l’aigua per afavorir la propulsió i l’estabilització del cos. El moviment de les cames originàriament era el mateix que el de braça. Un cop recorreguda una piscina i fet el viratge, és el torn de l’estil esquena, que es practica en posició supina; les cames es mouen com tisores, mentre que els braços fan un cicle rotatori alternat i rítmic. Els banderons blancs que tenen els jutges de viratge indiquen al nedador el segon viratge. El tercer estil és braça, el més antic. S’executa amb el cos inclinat per tal d’avançar amb el pit; els braços s’allarguen cap endavant i tornen al pit amb un moviment circular lateral; les cames fan un moviment d’extensió i contracció, semblant al de les granotes.

L’últim estil és el lliure. Com el seu nom indica, el nedador pot nedar en l’estil que prefereixi. Però és evident que l’esportista tria el que li permet anar més de pressa, de manera que en la pràctica les competicions d’estil lliure són competicions de crol. S’executa mantenint el cos estirat a frec d’aigua i en posició ventral. Els braços es mouen de manera alterna endavant descrivint un arc que passa al llarg dels costats, mentre les cames es mouen amunt i avall; la respiració, sincronitzada amb les braçades, es fa tombant el cap al costat. Les especialitats olímpiques masculines de natació són: 50, 100, 200, 400 i 1 500 m lliure, 100 i 200 m esquena, 100 i 200 m braça, 100 i 200 m papallona, 200 i 400 m estils (50 o 100 m en cada estil), els relleus 4 x 100 m i 4 x 200 m lliure i la cursa de 4 x 100 m estils. Les proves femenines són: 50, 100, 200, 400 i 800 m lliure, 100 i 200 m esquena, braça i papallona, 200 i 400 m estils, a més dels relleus 4 x 100 m lliure i 4 x 100 m estils.

En l’estil d’esquena la sortida es fa a l’aigua amb les mans agafades a l’estrep de sortida; en el viratge no es permet tocar el fons de la piscina amb els peus. En les competicions de relleus el canvi es fa tocant la paret; en aquest moment, el nedador de la fracció següent abandona el bloc, però si es tira abans d’hora ha de tornar enrere, tocar la paret i continuar. Al fons de la piscina hi ha traçades unes línies (línia de fons) que ajuden els nedadors a no desviar-se durant la prova i a calcular la distància per al viratge.

Natació sincronitzada. Aquest esport va néixer fa pocs anys i forma part del programa olímpic des del 1988; només existeix com a modalitat femenina. Preveu l’execució de posicions i moviments a l’aigua; les proves poden ser individuals, per parelles o per equips (formats per grups que oscil·len entre els 4 i els 8 components), sempre amb acompanyament musical. Hi ha exercicis obligatoris, l’anomenada competició de figures, i exercicis lliures, l’anomenada competició de rutines. La piscina no té carrers i un altaveu subacuàtic permet a les nedadores sentir l’acompanyament musical mentre són sota l’aigua. Hi ha un jurat de figures i un jurat de rutines que valoren tant l’execució tècnica com la interpretació artística.

Els salts

Aquest esport consisteix a saltar des del trampolí o la palanca de la piscina de salts (aproximadament de 5 m de profunditat) i executar en l’aire una o més figures. Els salts presenten molts punts de contacte amb la gimnàstica artística, més que no pas amb la natació. L’aigua serveix a aquests acròbates només per a esmorteir la caiguda i és, doncs, una mena d’element accessori. Per a avaluar el resultat, es té en compte sobretot l’execució dels salts durant el vol, a la qual el jurat assigna una puntuació, igual que en les competicions de gimnàstica. El saltador es tira a la piscina des del trampolí o des de la palanca. El trampolí és una post flexible, fixada per la part posterior a la torre de salts, a 1 i 3 m del nivell de l’aigua, mentre que la palanca és una plataforma rígida que s’aixeca a 5, 7,5 i 10 m del nivell de l’aigua.

Les competicions són força llargues i complexes. Podem subdividir un salt “estàndard” en tres fases: el bot de sortida, amb correguda d’impuls o bé sense; el vol, amb diverses evolucions acrobàtiques, i l’entrada a l’aigua. Com és obvi, la segona és la més delicada, ja que en aquesta fase el cos pot adoptar diverses posicions: estirada, sense flexions i amb els peus i les mans junts; carpada, posició en què el cos i les cames estirades formen un angle de menys de 180°; o encongida, amb el cos flectit endavant, les extremitats inferiors plegades i recollides al pit i amb les mans a l’altura dels genolls. La combinació d’aquests moviments, amb l’afegit de possibles volteigs sobre l’eix longitudinal, crea les diferents figures que precedeixen l’entrada a l’aigua i que s’han d’efectuar en direcció preferentment vertical.

Es considera que els salts de palanca són els més difícils a causa de l’alçada, però els tècnics diuen que el veritable problema és aprofitar al màxim l’elasticitat del trampolí. En el primer cas el saltador es deixa caure al buit, llevat d’un petit salt; però en el segon, cal botar cap amunt. Cada competició inclou salts obligatoris i salts lliures, amb un determinat coeficient de dificultat. Els cinc o set jutges puntuen de 0 a 10 i —una altra analogia amb la gimnàstica— la puntuació més alta i la més baixa es descarten. Després es fa la mitjana de la resta de puntuacions i es multiplica pel coeficient de dificultat; el guanyador és el que aconsegueix la puntuació més alta.

El waterpolo

És l’únic esport d’equip que es practica a l’aigua. L’objectiu, com en el futbol o l’handbol, per exemple, és introduir la pilota a la porteria adversària (de 3 m d’amplada i 90 cm d’alçada des de la superfície de l’aigua), però cal fer-ho nedant i saltant, alçant-se i lluitant “cos a cos”. És un esport molt dur.

Un partit dura 36 minuts efectius en el waterpolo masculí i 28 en el femení (el cronòmetre s’atura quan l’àrbitre interromp el joc). Es divideix en quatre períodes de nou i set minuts de joc, respectivament, amb un descans de 2 minuts.

Els jugadors de waterpolo porten un casquet amb orelleres que s’ha de lligar sota la barbeta (de color blanc el de l’equip que juga a casa i negre el de l’equip visitant, mentre que els porters el duen vermell) amb la numeració ben visible. Comença el partit en el camp de joc: la superfície delimitada d’una piscina, de 30 x 20 m (17 m en el cas del waterpolo femení) i d’una profunditat mínima d’1,80 m.

Els dos equips, formats per 7 jugadors, es disposen a prop de les vores més curtes del camp i esperen el començament. La pilota es col·loca al centre de la piscina i els dos nedadors més ràpids són els que procuren agafar-la. El joc avança a base de passades contínues i precises i driblatges. La fase més important és la del llançament, que s’ha d’efectuar amb una sola mà, com tots els altres moviments de la pilota; només el porter pot tocar-la amb totes dues mans.

Els partits són dirigits per dos àrbitres, ajudats (en les competicions més importants) per dos jutges de gol, dos cronometradors i dos secretaris, que indiquen les irregularitats mitjançant diferents banderons, de color blanc, blau i vermell.

El paper de l’àrbitre és fonamental, sobretot en el moment de xiular una falta. A diferència del futbol, hi ha dos tipus de falta: l’ordinària (com per exemple obstaculitzar l’adversari, tocar la pilota amb les dues mans, treure la pilota fora del camp) i la greu (com enfonsar un adversari, allunyar la pilota quan els altres han de llançar una falta ordinària, donar cops de puny i cops de peu). En el primer cas, la falta és sancionada amb la concessió d’un tir lliure a l’equip contrari, i en el segon cas es procedeix a l’expulsió, que pot ser temporal (el jugador torna al cap de 25 segons, durant els quals els adversaris miren d’aprofitar la superioritat numèrica), “de substitució” (el jugador expulsat és substituït al cap de 25 segons per un company) o definitiva (amb la concessió d’un penal).

El camp de joc és dividit per línies imaginàries paral·leles, marcades a les vores de la piscina amb senyals ben visibles des de tots dos costats i de diferents colors: groc, vermell, blanc. Un jugador de waterpolo es troba en fora de joc quan ultrapassa la línia dels 2 metres sense tenir la pilota.

El rem i el piragüisme

Les regates de classes olímpiques se celebren en recorreguts triangulars. La disposició de les balises ha de formar dos angles, de 45° i de 90°. Les milles a recórrer depenen del tipus d’embarcació. A les classes soling i 470 el triangle és de 8 milles nàutiques, mentre que a les classes flying dutch-man i star el triangle és de 6,6 milles nàutiques.

ECSA

El rem és un esport nàutic de competició entre diferents embarcacions que es desplacen utilitzant com a palanca rems que recolzen sempre en el bot. Les proves es desenvolupen en el camp de regata: zona d’aigua de l’àrea de competició de 2 200 m de llargada mínima i formada per sis carrers.

Als Jocs Olímpics se celebren regates entre embarcacions de tipus lliure, en el sentit que el reglament no estableix mesures precises quant a les dimensions, la forma ni el pes de les embarcacions. Amb tot, les recerques dels especialistes han dut a solucions quasi uniformes. Malgrat la difusió dels materials plàstics i la fibra de vidre, es continua preferint la fusta, i sobretot l’avet de Cadore per a l’esquelet (que també es pot fer amb metalls lleugers) i el cedre d’Hondures per al folre, una capa que no fa més de tres mil·límetres de gruix i que s’aplica sobre l’esquelet.

En les regates participen embarcacions o bots de rem de dos tipus: amb timoner i sense. Les primeres comprenen les modalitats de dos amb timoner, quatre amb timoner i vuit amb timoner. Cada remador usa un sol rem i tots estan guiats per un timoner que s’encarrega de maniobrar el timó i de donar instruccions a la resta de la tripulació. Les segones comprenen les categories de dos sense timoner, quatre sense timoner, l’esquif, doble scull i quatre scull. En totes les modalitats, menys en les dues primeres, cada remador usa dos rems que recolzen en les escalemeres, situades a l’exterior del bot.

Si ens apropem a un d’aquests bots observarem que els esportistes seuen en uns seients mòbils, anomenats carros, que els permeten aprofitar la força de les cames i el tronc a més de la dels braços. És per això que el rem és una disciplina completa. Les competicions masculines formen part del programa olímpic des del 1900, però les femenines no s’hi van admetre fins el 1976. El rem es divideix en tres parts: la pala, ampla i plana, que s’introdueix dins de l’aigua; el galló, la part cilíndrica que subjecta el remador, i la canya, la part del mig que uneix la pala i el galló.

El piragüisme consisteix a navegar amb piragua en aigües braves o tranquil·les. En aigües tranquil·les la piragua es una embarcació estreta i molt lleugera propulsada amb pales. Cal distingir dos tipus de piragua: la canoa i el caiac. La primera es de buc obert, sense timó de peus, i els tripulants maniobren agenollats i utilitzen pales simples. Deriva directament de les piragües emprades pels indis americans. El caiac és de buc tancat i és proveït de timó de peus per a un, dos o quatre tripulants que maniobren asseguts amb les cames lleugerament flexionades i utilitzen pales dobles. Descendeix de les barques dels esquimals.

En aigües braves les embarcacions no porten timó i les competicions combinen habilitat i velocitat. Les proves olímpiques són: K-1 (caiac d’una plaça), C-1 i C-2 (canoa d’una i dues places, respectivament) per a les competicions masculines i K-1 per a les femenines.

La vela i el windsurfing

En un vaixell no s’improvisa res, i calen uns coneixements científics per a aprofitar de manera òptima les lleis de la hidrodinàmica i de l’aerodinàmica. Al mateix temps, és imprescindible sorprendre els adversaris amb moviments hàbils, perquè la situació d’avantatge aconseguida en una competició pot ser efímera.

La terminologia de la vela és molt complexa. Ens limitarem a dir que les principals embarcacions es divideixen en dues categories: els monotips (subdividits en diferents classes d’embarcacions, construïdes amb uns materials determinats i seguint unes dimensions fixades rigorosament) i els iots de fórmula, que poden ser de materials diferents dins la mateixa classe, però l’arqueig dels quals respon a una fórmula estàndard. Es consideren embarcacions olímpiques el finn (buc monotip per a una persona), el flying dutchman (monotip amb orsa —planxa de metall o fusta que sobresurt per sota de la quilla i dóna estabilitat al vaixell— abatible), el star (monotip amb buc punxegut i quilla —peça longitudinal disposada de proa a popa a la part inferior dels bucs en forma de V, considerada la base de tota estructura d’una embarcació— en forma d’aleta), el soling (monotip amb el casc arrodonit i la quilla fixa), el tornado (catamarà de regates, format per dos bucs simètrics acoblats, dues orses i dos timons, molt ràpida però difícil de fer virar), el 470 (és un iot de fórmula), l’Europe (classe olímpica només femenina), la planxa de vela i la planxa de vela Lechner A-390. Cada embarcació porta a la vela el distintiu de classe, la nacionalitat i el número de registre.

La regata olímpica es desenvolupa en un recorregut triangular senyalitzat per tres balises i de vegades delimitat per boies, que s’ha de repetir diverses vegades fins que s’ha recorregut la distància que estableix el reglament (des de les 6 milles per a les classes més petites fins a les 14 per a les més grans, és a dir, entre 11 i 26 km aproximadament).

Durant la regata resulta fonamental la direcció d’avenç del vaixell respecte de la del vent. Els principals trams de recorregut són: la cenyida, el través, el llarg i l’empopada. Mitjançant dues maniobres simples de modificació de l’angle es passa d’un rumb a un altre: es tracta d’orsar, és a dir, portar la proa cap a la direcció d’on ve el vent, i d’arribar, quan es vol anar a sotavent. Les maniobres principals són la virada i la trabujada, per canviar el costat pel qual les veles reben el vent. La primera consisteix a fer passar pel vent la proa, i la segona la popa.

Si un vaixell toca una boia o un vaixell guia s’ha de retirar, però considera que s’hi ha vist obligat per un adversari, pot protestar hissant una bandera de protesta; aleshores els jutges decidiran. Durant una regata, hom se serveix només dels propis mitjans i de l’ajuda del vent, ja que és prohibit tirar el cos endavant bruscament o bé provocar un balanceig artificial. Guanya el vaixell que talla primer amb la proa la línia imaginària d’arribada, formada per l’última balisa i el vaixell del jurat.

El responsable principal del resultat final és el timoner, que és l’encarregat de guiar l’embarcació manejant el timó; amb tot, no s’han de menystenir les funcions del tripulant, que fa totes les maniobres i els treballs mecànics.

A més de les competicions olímpiques cal recordar la Copa d’Amèrica (America’s Cup), del nom de l’embarcació que va guanyar la primera edició el 1851. Des d’aleshores aquest trofeu, que inclou una competició entre dos vaixells, es disputa cada 4 anys.

El windsurfing o surf de vela. És un esport molt semblant a la vela, que consisteix a moure’s a la mar o en aigües interiors mitjançant una planxa amb vela. L’origen del surf de vela és molt recent: el 1967, un californià, Hoyle Schweizer, va construir una planxa amb un pal i una vela. Va aplicar a la base del pal una articulació especial que permetia maniobrar la vela en qualsevol direcció i donava a la planxa la possibilitat de mantenir-se en tots els angles respecte del vent i de canviar de direcció. El 1972, el primer campionat celebrat als Estats Units, que va guanyar Schweizer, va consagrar definitivament aquest esport, que després es va difondre també a Europa, primer als Països Baixos, el 1971, i després a Alemanya i Itàlia, on es van celebrar les primeres competicions el 1975. El surf de vela es va consolidar definitivament en l’àmbit competitiu el 1984, en passar a formar part del programa dels Jocs Olímpics.

Els esports amb armes

El nom “esports amb armes” que hem posat com a títol només és una classificació nostra, triada per comoditat, ja que ens permet agrupar en aquest capítol tots els esports que es practiquen utilitzant una arma. Per tant, reunim —bé que tractades en paràgrafs diferents— les competicions de tir amb armes de foc, tir amb arc, esgrima, etc.

Bé que són d’origen molt antic (es tenen notícies de competicions de tir des del 1429, a Alemanya), els esports amb armes de foc, per no parlar de l’esgrima, són avui disciplines altament “tecnificades”, sense cap contingut bèl·lic o violent.

El tir olímpic

Continuant la nostra visita als recintes esportius, ens acostem a un polígon de tir. És un lloc molt peculiar, que es coneix de lluny a causa dels trets de pistola i de fusell que ressonen en l’aire.

Cal distingir entre el tir de precisió, en què s’ha d’encertar un blanc fix o mòbil situat a una distància variable segons la disciplina, i el tir al plat, en què s’ha d’encertar un plat llançat per una màquina que el projecta en diferents direccions. El tir de precisió es practica amb armes llargues (carrabines) i curtes (pistoles). Als Jocs Olímpics es practiquen les següents disciplines per a la categoria masculina: pistola de tir ràpid, pistola lliure, pistola d’aire, blanc mòbil, carrabina d’aire, carrabina 3 x 40, carrabina 3 x 20, matx angles; i per a la categoria femenina: pistola d’aire, carrabina d’aire, carrabina 3 x 20 i pistola esportiva.

El tir al plat és un descendent directe de la caça; es dispara amb fusells de doble canó i cartutxos de balins. En el passat va ser motiu de nombroses polèmiques, ja que en comptes de plats es feien servir coloms i en una competició cada participant podia arribar a matar mil animals. Els anys cinquanta es va prohibir usar animals vius en les competicions de tir.

Les proves olímpiques són dues: la fossa olímpica o trap i el skett. En la primera sis tiradors situats en línia disparen successivament, des d’una distància de 15 m, contra 150 plats llançats al centre, a la dreta i a l’esquerra per 15 màquines llançaplats distribuïdes en cinc grups de tres. En el skeet (antiga paraula escandinava que significa “tira!” —en efecte, el plat surt quan se li ordena—), sis tiradors situats estratègicament en els diferents llocs de tir disparen contra 150 plats llançats en direcció esquerra-dreta i viceversa. A diferència de la fossa olímpica, se sap la direcció i la velocitat de sortida del plat, perquè abans de començar la competició se’n llancen dos de prova.

El tir amb arc

Els arquers dels Jocs Olímpics competeixen en un camp de tir de dimensions variables segons la modalitat i el nombre de participants. La competició consisteix a llançar 36 fletxes des d’una distància de 90 m, 70 m, 50 m i 30 m per als homes i de 70 m, 60 m, 50 m i 30 m per a les dones. El blanc és una diana dividida en 5 zones concèntriques de diferents colors (des del centre: groc, vermell, blau, negre i blanc). Al seu torn, cada sector se subdivideix en dues parts (exterior i interior), de manera que la puntuació va d’1 a 10. Guanya qui fa més punts. El blanc sol ser de palla premsada, i les fletxes són d’aliatges lleugers. Les fletxes de cada arquer han d’anar marcades amb el mateix emplomallat (plomes enganxades a la part posterior de la fletxa) i amb distintius personals.

Les maniobres d’una competició s’executen a toc de xiulet. Un xiulet indica als arquers que poden començar a disparar, dos que s’han de situar a la línia de tir i tres que ha finalitzat el temps de tir i es pot anotar la puntuació obtinguda.

Als Jocs Olímpics es disputa la sèrie olímpica FITA (Federació Internacional de Tir amb Arc) una competició a l’aire lliure que es realitza durant cinc dies consecutius, els dos primers dedicats a una sèrie FITA (llançament de 144 fletxes); el tercer, als vuitens i als quarts de final individuals; el quart, a la semifinal i a la final individuals, i el cinquè, a la semifinal i a la final per equips.

L’esgrima

Aquest esport consisteix a tirar i manejar l’espasa, el sabre i el floret per tal de tocar el contrari sense ser tocat.

Abans d’iniciar el combat els dos adversaris se saluden amb la cara descoberta, després es col·loquen la careta, es posen en guàrdia i esperen que el president del jurat els indiqui que poden començar pronunciant la fórmula “endavant!”. Guanya el combat qui encerta 5 estocades o cops de punta en 6 minuts (en el floret femení, 4 estocades en 5 minuts); o bé 10 estocades en 12 minuts (8 en 10 minuts per a les dones) segons la fórmula d’eliminació directa. Guanya el tirador o l’equip que ha fet més estocades; en cas d’empat, en el floret i en el sabre es fa un combat de desempat a temps fix, però en l’espasa perden tots dos contrincants.

En les principals competicions internacionals es disputen torneigs individuals i per equips: de floret, espasa i sabre per als homes, i de floret i espasa (d’introducció recent) per a les dones.

El floret (de pes inferior a 500 g i una longitud màxima de 110 cm) té una fulla de 90 cm de llarg, recta i flexible, de secció quadrangular. L’espasa (de pes inferior a 700 g i una longitud màxima de 110 cm) té una fulla llarga com la del floret i és recta, semirígida i de secció triangular. Finalment, el sabre (de pes superior a 325 g i inferior a 500, i una longitud màxima de 105 cm) té una fulla de 88 cm de llarg, plana, flexible, lleugerament corbada, i té a una banda el tall i a l’altra el contratall. El blanc, és a dir, la superfície del cos en què es pot fer un tocat, és diferent segons l’arma: en l’espasa és tot el cos; en el sabre, de cintura cap amunt; i en el floret, només el tronc, inclòs el coll però exclosos els braços.

Les competicions són dirigides per un president de jurat, que pot ser ajudat per dos assessors o jutges de mà o de terra si s’utilitza un equip elèctric personal per a detectar les estocades (en aquest cas, l’arma va connectada a un cable, i en tocar la jaqueta metàl·lica de l’adversari fa encendre l’indicador vermell dels cops vàlids, mentre que si l’estocada no és vàlida s’encén una llum blanca) o bé quatre assessors o jutges, quan no hi ha equip elèctric.

Els esports de pilota

Se sol considerar que el descobriment d’Amèrica, amb la introducció consegüent de la goma a Europa, va ser un fet determinant en la consolidació dels jocs de pilota, que posteriorment van ser els més difosos i practicats arreu del món. Amb tot, també és cert que la pilota com a estri esportiu i d’entreteniment es remunta a una època molt reculada, ja que Homer l’esmenta en l’Odissea. Hi ha qui vol veure en la difusió de la pilota i els jocs que la incorporen una coincidència amb la divinització del Sol i la Lluna i la concepció dels objectes esfèrics com la representació d’un ideal de perfecció.

Però l’èxit d’aquest estri s’ha de buscar més aviat en la seva naturalesa i en la complexa dinàmica que permet la seva forma. La pilota és una bola esfèrica o ovoide, de goma, de draps comprimits, de fil enrotllat a una ànima de goma, etc., generalment folrada de cuir o pell i de grandàries diverses. Certament, la pilota és l’instrument de joc amb reaccions més variades i atzaroses. Els esports que la utilitzen són nombrosíssims; aquí n’esmentem els més populars, i d’alguns en parlarem a continuació: beisbol, golf, hoquei, basquetbol, handbol, waterpolo, voleibol, pilota, polo, rugbi, futbol americà, tennis, tenis de taula o ping-pong i, finalment, l’esport més conegut a casa nostra, el futbol, al qual dedicarem un capítol a part.

El tennis

El tennis és un dels esports més populars dels nostres temps, en part perquè es presta molt bé a ser transmès per televisió. Abans era un esport d’elit, reservat als socis de clubs. Avui, les pistes de tennis són a l’abast de tothom.

En el tennis s’enfronten dos jugadors, o dues parelles de jugadors, que han de fer passar la pilota, colpejant-la amb una raqueta, per damunt de la xarxa, de manera que l’adversari no la pugui tornar. El joc es desenvolupa en una pista que pot ser d’herba tallada (paviment cobert de gespa), de terra batuda (paviment de terra natural vermella), de ciment, d’asfalt o de materials sintètics. La pista de terra batuda és la pròpia de la competició de tennis dels Jocs Olímpics. S’estan imposant, però, les pistes de ciment, asfalt i materials sintètics perquè ofereixen l’avantatge que pràcticament no requereixen manteniment i afavoreixen el joc ràpid, bé que afecten la velocitat de la pilota després del rebot (normalment els camps de terra batuda són els més “lents”) i, per tant, modifiquen les característiques tècniques dels jugadors i els partits. Per exemple, a Austràlia, una de les “pàtries” d’aquest esport on es jugava gairebé exclusivament sobre herba, avui és practicat en superfícies sintètiques. La pista té forma de rectangle, de 23,77 m de llarg i 8,23 d’ample (per als partits individuals), i està dividida transversalment per una xarxa de 91,5 cm d’alçada al centre i 106 cm als extrems; cada meitat del camp queda subdividida al seu torn en dues parts per la línia central de serveis; finalment, la part que va de la xarxa a la línia central de serveis queda separada en dues zones denominades quadres de serveis. Per als partits de dobles l’amplada del camp és de 10,97 m (amb centímetres i mil·límetres que resulten de la traducció exacta de les mesures angleses al sistema mètric decimal), perquè s’afegeixen com a espai útil dues franges de la mateixa amplada als costats llargs del camp (les línies laterals de dobles).

Els partits poden ser individuals o dobles, entre jugadors del mateix sexe o per parelles de sexe diferent (doble mixt). S’acaba quan un tennista guanya 2 sets de 3 o bé 3 de 5. El set es divideix en sis jocs, però per a guanyar un set el jugador ha de tenir un avantatge almenys de dos jocs (6-4 o bé 7-5). Per evitar que els sets s’allarguin massa, fa uns vint anys es va introduir el tie-break, un sistema de desempat que s’aplica quan en un set s’arriba a un empat a sis jocs; guanya el set qui aconsegueix 2 punts d’avantatge (i almenys 7 punts).

El jugador que comença el joc amb el servei a favor seu se situa a la dreta de la línia de fons, fora del camp, i llança la pilota (en té dues per cada servei) amb la raqueta, mirant d’enviar-la més enllà de la xarxa (sense tocar-la) al sector corresponent al servei des de la dreta. Quan un dels jugadors obté el primer punt, qui serveix ho fa des de l’esquerra, i així successivament. L’adversari pot respondre després del primer bot de la pilota o al vol. El joc s’interromp quan un dels jugadors comet una falta, és a dir, si envia la pilota fora de l’àrea permesa, si no supera la xarxa o si la llança després del segon bot; si la toca per sobre de la xarxa quan encara és en el camp oposat; si posa un peu més enllà de la línia que divideix els dos camps; si toca la xarxa amb el cos o amb la raqueta; si fa doble falta en el servei. El jugador que comet una falta concedeix un punt a l’altre, segons una puntuació basada en la progressió següent: 15-30-45-joc. Als 40 iguals s’adjudica el joc el que aconsegueix dos punts consecutius.

Hi ha diferents tipus de raqueta: de fusta, de metall, de fibra de vidre o de composició mixta; les cordes són generalment de budell o sintètiques. Les pilotes pesen de 56 a 70 g i fan un diàmetre de 6,35 a 6,67 cm.

Els principals cops del tennista són: el servei, que dóna inici al joc i que acostuma a ser potent (quan l’adversari no ha pogut tocar la pilota es diu ace); el drive, cop pla o bé amb efecte proporcionat a la pilota amb el braç allargat; el revés, també amb el braç estirat però en la posició contrària (és a dir, un jugador dretà situa la raqueta rere l’espatlla esquerra); l’esmaixada, o smash, semblant a un servei però fet al vol, de dalt a baix, del dret o del revés; la volea, cop donat a la pilota abans que toqui a terra; la mitja volea, cop donat a la pilota immediatament després d’haver botat a terra; la deixada, cop ofensiu amb què s’envia la pilota, sense potència, just a l’altre costat de la xarxa, sense donar a l’adversari la possibilitat d’intervenir; el lob, globus que executa un jugador quan el seu adversari és prop de la xarxa amb l’objectiu que la pilota li passi per damunt.

El torneig internacional més antic (instituït el 1877) és el de Wimbledon, jugat en camps d’herba als afores de Londres; encara avui és molt important perquè forma part del Grand Slam. Aquest inclou els quatre torneigs principals que es disputen cada any, que són, a més del de Wimbledon, el Roland Garros, celebrat a París des del 1925 en camps de terra batuda; l’Open dels Estats Units, instituït el 1881 i que es disputa a Nova York als camps de ciment de Flushing Meadow, i l’Open d’Austràlia, fundat a Melbourne el 1905 i que es juga en una superfície sintètica. La Copa Davis, que es juga des del 1900, és el campionat per equips més antic i el torneig de tennis per equips nacionals més conegut internacionalment.

El basquetbol

El basquetbol és avui un esport molt popular. A l’estat espanyol és el més seguit després del futbol; la seva popularitat va néixer a la dècada dels vuitanta i va augmentar encara més gràcies a les connexions televisives internacionals. Aquestes transmissions permeten seguir els partits del campionat professional nord-americà (NBA), el més espectacular del món, en què han jugat campions llegendaris, des de Lew Alcindor (que després de la conversió a la religió islàmica va canviar el seu nom per Kareem Abdul Jabbar), Earvin Johnson, conegut amb el nom de Magic Johnson, i Michael Jordan.

Els jugadors de basquetbol són molt alts, d’uns dos metres d’estatura, bé que en algunes funcions (base) juguen esportistes una mica més baixos. Al terreny de joc hi ha 5 jugadors per equip, però n’hi ha cinc més a la banqueta que poden substituir-los en qualsevol moment, perquè el ritme de joc obliga els tècnics a fer nombrosos canvis. A més, durant tot el partit —dos períodes de 20 minuts efectius, amb el cronòmetre que s’atura a cada interrupció— cada equip pot sol·licitar quatre temps morts (time-out) d’1 minut de durada, més un altre en les pròrrogues; en el basquetbol no existeix l’empat i es continua jugant amb pròrrogues de 5 minuts.

El terreny de joc, de forma rectangular, fa 13-15 m x 24-28 m, i és dividit per la línia de mig camp amb un cercle al mig (cercle central), on comença el joc. Al fons hi ha les cistelles, fixades en un tauler de material resistent i transparent i muntades en uns cèrcols de ferro, de 45 cm de diàmetre, dels quals penja una xarxa en forma d’embut i de corda blanca. Sota la cistella (en anglès basket), situada a una alçada de 3,05 m de terra (és per això que és útil ser tan alt), s’estén l’àrea trapezoïdal de llançament lliure, de 3,60 m de llarg, la base menor de la qual constitueix el diàmetre del semicercle des del qual es fan els llançaments lliures. El terra del camp és dur (fusta, ciment, etc.); la pilota, de cuir o material sintètic, pesa uns 600-650 g i fa una circumferència de 75-78 cm. A l’inici del partit, dos jugadors salten per agafar la pilota, llançada enlaire per l’àrbitre. Cada partit és dirigit per dos àrbitres (principal i auxiliar) i els ajuden dos auxiliars i un cronometrador. L’objectiu del joc és fer el màxim nombre d’encistellades per obtenir com més punts millor; cada encistellada val 2 punts, els llançaments efectuats des de més enllà de la línia de 6,25 m en valen 3 i els llançaments lliures en valen un. En el basquetbol s’improvisa poc, ja que gairebé tots els moviments són fruit de tàctiques memoritzades durant els entrenaments.

Normalment, el partit és equilibrat i es donen molts canvis en el joc, la qual cosa és una altra característica que agrada al públic. Les regles són estrictes; cada equip ha d’efectuar el llançament en 30 segons a partir del moment en què controla la pilota. Es permet parar l’encistellada si la trajectòria de la pilota de l’equip atacant és ascendent; en cas contrari (és a dir, quan es verifica la interferència del defensa) s’anota l’encistellada. Hi ha llibertat de moure’s per tot el terreny de joc fent botar la pilota amb una sola mà, sense fer-ho amb el puny. Quan es reté la pilota s’ha de mantenir un peu sempre en contacte amb el terra, però en el moment del llançament es permet saltar. Les irregularitats, nombroses, es penalitzen amb el canvi de pilota d’un equip a l’altre; per exemple, fer passes (més d’una passa amb la pilota quieta a la mà), la permanència en atac durant més de 3 segons en l’àrea de llançament lliure, el doble bot, passar la pilota de la zona d’atac a la de defensa (camp enrere). Les faltes són anotades pels àrbitres, i quan n’han acumulat 5 el jugador és expulsat definitivament i substituït; si la falta es comet contra qui ha fet el llançament i l’equip ja en té 7, dóna lloc a dos llançaments lliures (tres si la falta és més enllà de 6,25 m), però si, amb tot, l’adversari aconsegueix encistellar, se li assignen els dos punts o tres, si és més enllà de la línia de 6,25, i disposa, a més, d’un llançament lliure. Les faltes tècniques es penalitzen amb 2 llançaments lliures. El partit continua i després d’un descans de 10 minuts s’inicia la segona part. Amb tot, fins a l’últim segon són possibles les remuntades més impensades. Els cinc jugadors ocupen a la pista cinc posicions diferents, que són: base o posició 1, escorta o posició 2, ala o posició 3, ala-pivot o posició 4 i pivot o posició 5.

El voleibol

El seu nom s’explica perquè la pilota sempre s’ha de tocar “al vol”. Els dos equips, separats per una xarxa (de 2,43 m d’alt per als homes i de 2,24 per a les dones) tenen 6 jugadors cadascun al camp, amb un màxim de 6 reserves a la banqueta. Els partits oficials se celebren en un recinte tancat, bé que la modalitat de platja (el beach volley) s’està imposant entre els joves. A 3 m de distància de la xarxa una línia (línia d’atac) separa la zona d’atac de la zona de defensa. La pilota és esfèrica, de cuir flexible, ha de ser de color clar i uniforme i tenir una circumferència de 65-67 cm i un pes de 260-280 g.

El joc consisteix a enviar la pilota al camp contrari, després d’un màxim de 3 tocs, amb un cop net al vol (és a dir, sense acompanyar-la ni retenir-la) amb una mà o totes dues mans (en aquest cas el toc ha de ser simultani) o amb qualsevol part del cos per sobre de la cintura. Una jugada s’acaba quan la pilota toca a terra o quan un jugador comet una falta (per un toc irregular de la pilota, per posició irregular al camp abans que es toqui la pilota, per tocar la xarxa o el camp contrari). Un partit es divideix en sets o jocs, que acaben quan un dels equips fa 15 punts amb 2 punts de diferència respecte de l’equip contrari; si això no es produeix, el set s’allarga fins a un màxim de 17 punts. Guanya el partit l’equip que s’adjudica 3 sets. Durant el set, cada equip té dret a demanar 2 interrupcions de 30 segons. Els jugadors no poden tocar la pilota 2 cops seguits, excepte quan el primer toc és fruit d’una acció defensiva per sobre de la vora superior de la xarxa. Per a començar el partit, els jugadors es disposen en dues línies de tres (la primera línia a la zona d’atac, a prop de la xarxa, i la segona línia al darrere). Cada vegada que l’equip s’adjudica el dret de servei, els seus components han de fer una rotació, i avançar una posició en sentit horari. El servei que inicia cada joc és a càrrec del jugador que es troba a la dreta de la segona línia, el qual ha de llançar la pilota amb un cop net i amb una sola mà (oberta o tancada) o amb qualsevol part del braç després d’haver-la impulsat amb la mà que l’aguantava. Un equip manté el servei fins que comet un error; en els 4 primers sets l’equip que serveix obté un punt per cada pilota guanyada, però quan comet un error o una infracció perd el dret de servei sense adjudicar-se cap punt. Recentment, s’ha introduït una variació del reglament, segons la qual el cinquè set es juga amb una fórmula especial anomenada tie-break o sistema de punt per jugada: tota jugada guanyada dóna un punt a l’equip que l’ha feta, tant si es tracta de l’equip servidor com del receptor.

Els principals cops del voleibol són: la recepció, generalment feta colpejant la pilota amb la part interna dels avantbraços, que es mantenen junts, i la passada de col·locació, que fa el col·locador cap als rematadors per organitzar l’atac i per facilitar que un company pugui fer la rematada, l’acció ofensiva més important, que es fa colpejant la pilota amb molta força i amb una sola mà de dalt a baix després d’un salt.

El beisbol

És l’esport nacional nord-americà; a Europa, en canvi, tot i que es practica en molts països no té el mateix èxit. És molt complex, hi ha gairebé 8 000 regles, no obstant això mirarem d’explicar el mecanisme del partit. Comencem pel camp de joc, que està format pel camp interior: un requadre de 27,5 m de costat, al mig del qual hi ha el monticle del llançador i que té una base en cadascun dels angles, i el camp exterior: part del camp compresa entre les línies que prolonguen els costats del camp interior.

Els elements del joc són: la pilota, que és de suro, recoberta per dues tires de pell blanca i pesa uns 145 g, el bat (pal cilíndric generalment de fusta) i els guants, de pell i folrats per dins amb material enconxat.

Si el camp ja és difícil d’imaginar, no cal dir el partit. Aquest es disputa entre dos equips de 9 jugadors cadascun, que s’alternen en les posicions ofensives i defensives. Els que es defensen se situen al camp i a les bases segons un esquema precís, mentre que els adversaris confien en un batedor que es col·loca al box del batedor, davant del receptor o catcher, que porta una careta protectora, i que es posa de cara al llançador, o pitcher, de l’equip contrari. Aquest tira la pilota cap a l’espai comprès entre l’espatlla i el genoll del batedor; si aquest intercepta el llançament amb el bat i l’envia, es converteix en corredor, és a dir, que deixa el bat i mira d’arribar almenys a la primera base, sense que els jugadors de l’altre equip se li avancin o hi facin arribar la pilota. Si el corredor és capaç de fer en un o més intents el recorregut de les bases sense quedar eliminat, guanya un punt. En l’atac, hom és eliminat si no aconsegueix arribar a una base sense ser tocat per un adversari que ha rebut la pilota o si hi arriba després que la pilota; com a batedors, també s’és eliminat quan no s’intercepten 3 llançaments vàlids i quan la pilota llançada és recollida al vol. Al contrari, si la pilota va a parar més enllà del límit del camp, s’obté un quadrangular (home run), premiat amb un punt per a cada jugador que es troba a la base (mai més d’un component per vegada). Cal recordar que el batedor esdevé corredor també quan el llançador ha fet 4 llançaments considerats no vàlids per l’àrbitre, quan és tocat per la pilota i també quan és obstaculitzat per qui la rep. Cada cop es complica més...

Quan cada equip ha fet un torn de bat i un torn de defensa s’acaba una entrada (anomenada inning). El partit acaba després de 9 entrades, i guanya l’equip que ha fet més punts. Dirigeixen el partit 4 àrbitres, un per cada base; el que és a l’àrea de l’equip de casa també determina la validesa dels llançaments i les batudes.

En els campionats de beisbol, la classificació es calcula d’una manera peculiar: cada equip comença amb 100 punts, i conserva aquesta puntuació si guanya tots els partits; a cada partit que es perd, la puntuació minva. La versió femenina del beisbol, anomenada softball, és semblant: només es disputen 7 entrades, els bats són més curts (85 cm en comptes de 106 cm) i les pilotes, més toves i grosses; a part, les mesures del camp són més reduïdes.

El rugbi i el futbol americà

El rugbi, un esport d’origen anglès derivat del futbol, es va practicar per primer cop el 1823 a la ciutat de Rugby, que li va donar el nom.

El camp de rugbi és un dels més grans: fa 125-144  66-68 m, bé que la zona de joc vàlida es limita a uns cent metres; aquesta es divideix en dues meitats per la línia de mig camp. Les altres línies són la línia de 10 m i la línia de 22 m, la línia d’assaig, la de pilota morta i la línia de toc d’assaig. Les porteries, en forma de H, són constituïdes per dos muntants de més de 5 m d’alçada, que disten entre ells 5,6 m, units per un travesser situat a 3 m de terra. La pilota és de cuir i oval (pesa 400-440 g, té un eix major de 29 cm i una circumferència de 61-65 cm).

El partit dura dos temps de 40 minuts, amb un descans de 5, durant el qual no es pot abandonar el terreny de joc. L’objectiu de tots els moviments és obtenir com més punts millor. Els equips són de 15 jugadors; segons la posició que ocupen al camp i les seves funcions es divideixen en 8 davanters, 2 mitjos (mig de melé i mig d’obertura), 4 tres-quarts i 1 defensa. Les passades endavant es poden fer només xutant, i les passades enrere amb les mans.

La pilota es pot tocar amb tot el cos, però quan es llança amb les mans s’ha de fer cap enrere. La infracció a aquesta regla és l’anomenat en avant i se sanciona amb la melé. Si es xuta de cara a la línia de pilota morta contrària, tots els companys d’equip situats davant del jugador que xuta es troben fora de joc, que es penalitza amb un cop de càstig. La intercepció de l’avanç d’un contrari que té la pilota es fa normalment amb un placatge, que consisteix a fer-lo caure a terra estrenyent-li la cintura o les cuixes amb els braços. Es marca un assaig quan s’aconsegueix posar la pilota a terra del terreny d’assaig advers i es fa un gol quan amb un xut la pilota passa entre els pals d’assaig, pel damunt del travesser. L’assaig val 5 punts i dóna dret a intentar un gol de transformació que val 2 punts. Un gol de xut de càstig val 3 punts.

El futbol americà deriva del rugbi i als Estats Units és, juntament amb el beisbol, l’esport nacional. L’NFL (National Football League), organitzadora de la lliga nord-americana, ha volgut exportar aquest esport a Europa, però no ha acabat d’arrelar. Quant el 1991 l’NFL intentà aquesta expansió, la ciutat de Barcelona passà a tenir un equip, el Barcelona Dragons, que juga a l’Estadi Olímpic de Montjuïc i reuneix aproximadament uns 25 000 espectador. La temporada 1996-97 van guanyar el títol (la World Bowl). L’equip és format en la seva majoria per jugadors nord-americans. Els partits duren 60 minuts de joc real, dividits en quatre parts de 15 minuts. L’equip que té la possessió de la pilota ha d’avançar de 10 iardes en 10 iardes i ha d’aconseguir traslladar la pilota aquesta distància. Per a fer-ho té quatre intents, anomenats downs, i si ho aconsegueix, comença un altre cicle de 10 iardes.

Hi ha diferents maneres de fer punts. Mitjançant un touch down, que és l’entrada amb la pilota a la zona de puntuació del rival, s’obtenen 6 punts, més un altre si s’anota l’extra point, xut que ha de passar entre els pals de la porteria. Qualsevol altre xut entre els pals durant el partit val 3 punts i si un jugador és placat a la seva zona de puntuació per un rival, l’equip defensor aconsegueix 2 punts. És el que s’anomena safety.

El golf

Ens allunyem dels camps de rugbi i de futbol americà per endinsar-nos en un lloc on regna el silenci. Aquest és un esport molt complex que requereix nervis d’acer, habilitat manual i molta paciència. Fins i tot el gest més banal, és a dir, copejar la pilota sense tocar a terra, només es pot fer bé després de molt d’entrenament. Són pocs els qui arriben a excel·lir en una disciplina que continua essent elitista i cara.

Un recorregut estàndard consta de 18 forats que es fan segons un ordre predeterminat; cadascun se situa a una distància del següent que oscil·la entre els 100 i els 550 m. Els forats estan escampats per una franja de camp de 30-60 m d’ample que té una extensió de 45-60 ha. Per tant, els jugadors han de fer molt de camí (entre 4 i 6 km) pel camp de joc per a acabar el recorregut. Els forats es marquen amb banderes, i per a arribar-hi cal superar obstacles naturals i artificials.

Els jugadors copegen una pilota de 41-45 mm de diàmetre i de 46,92 g de pes; és de goma molt dura, coberta per una capa de gutaperxa gravada amb 245 minúscules incisions irregulars que serveixen per a donar estabilitat en el moment del vol (en alguns cops, la velocitat pot arribar a ser d’uns 200 km/h).

Mereixen un capítol a part els bastons; se’n poden usar fins a 14 en cada competició, escollits entre 5 “fustes” per a la distància i 12 “ferros” per a la precisió; cada cap té una inclinació diferent per permetre un cop més o menys llarg i una paràbola més o menys elevada. El partit es pot celebrar segons dues fórmules: el match-play, en què guanya qui fa el major nombre de forats, i el medal-play, en què s’imposa qui fa tot el recorregut amb el menor nombre de cops. Per tal de fer més equilibrats els torneigs s’assignen handicaps als millors jugadors.

L’hoquei sobre herba i l’hoquei sobre patins

L’hoquei és un esport practicat entre dos equips i té com a finalitat impulsar amb un estic una bola o pilota a la porteria contrària per marcar gol. Es divideix en tres modalitats: sobre herba, sobre patins i sobre gel (del qual parlarem a “L’hoquei sobre gel”).

Els inventors de l’hoquei sobre herba són l’Índia i el Pakistan, on és l’esport nacional.

Hi ha una sèrie de normes per a reduir al màxim el contacte físic: és prohibit alçar l’estic per sobre de l’espatlla (falta d’estic), aixecar la bola o l’estic de manera que puguin provocar situacions de risc per als altres jugadors (joc perillós), interposar el cos o l’estic entre un adversari i la bola (obstrucció): cada falta determina un cop franc. Dues sancions també característiques són el cop de càstig i el penal. El primer consisteix a impulsar la bola des del punt de cop de càstig (a 6,40 m del centre de la línia de fons), mentre la resta de jugadors estan situats darrere la línia de 22,90 m. El penal o penal córner s’executa des del punt de penal (marques situades a 9,10 m dels pals de la porteria) i consisteix a impulsar la bola cap a un dels companys situats al voltant de l’àrea, el qual la para perquè un altre company intenti marcar un gol

El camp de joc fa uns 90 m de llarg per uns 55 m d’ample; existeix, com en el futbol, la línia de centre del camp, però a part hi ha la línia de 22,90 i l’àrea de porteria (semicircular), i només des de l’interior d’aquesta última els dos equips (formats per 11 jugadors) poden tirar a gol.

Una altra característica del tot especial és la possibilitat de parar la pilota també amb la mà lliure (però no amb els peus, llevat dels porters), sempre que es deixi caure a terra immediatament. En canvi, és prohibit interceptar-la al vol amb l’estic. Els partits duren 70 minuts, dividits en dues parts. Guanya l’equip que marca més gols. Hi ha dos àrbitres, un per cada mig camp, i poden castigar un jugador amb l’expulsió definitiva o temporal (un període no inferior a 5 minuts).

L’hoquei sobre patins (només masculí) es practica sobre patins de rodes entre dos equips de 5 jugadors. Es juga en una pista de 34-44 m x 17-22 m, amb el terra de fusta o de ciment. La superfície és rectangular amb els angles roms i és permès jugar rere les porteries. Els jugadors han de dur guants, genolleres i canyelleres per a protegir-se les mans, els genolls i les cames. El porter, a més, duu guardes que li protegeixen les cames i una careta i casc. També solen portar uns plastrons sota la samarreta perquè els protegeixin el pit i els costats. Els partits tenen una durada de 45 minuts, dividits en dues parts de 20 a 25 minuts cadascuna.

L’handbol

Es juga en un rectangle de 38-44 m x 18-22 m. Els dos equips, formats per 7 jugadors inclòs el porter, han d’enviar la pilota a una porteria de 2 m d’alt i 3 d’ample. Com en el basquetbol i el voleibol es fan servir les mans, encara que també es poden fer servir altres parts del cos i les cames per sobre del genoll (només el porter pot utilitzar a més els peus). La pilota —que pesa de 425 a 475 g i té una circumferència de 58-60 cm— es pot traslladar a l’àrea adversària fent-la botar o bé duent-la a les mans durant un màxim de 3 passes. En realitat, les accions són una successió de passades ràpides, en part perquè no és permès que el jugador tingui la pilota més de 3 segons. Les faltes es penalitzen amb el cop franc (o llançament de falta) o amb el penal (des de la línia de 7 m).

Els partits consten de dues parts de 30 minuts cadascuna i un descans de 10. Al terreny de joc hi ha l’àrea de porteria, que és situada davant de la porteria i constitueix la zona reservada al porter; els jugadors només hi poden entrar per fer la passada anomenada vol, en què la pilota pren una trajectòria en forma de paràbola dirigida a un company d’equip, que salta en el moment de rebre-la i la llança immediatament després cap a la porteria abans de tocar a terra. L’equip consta d’un porter, un pivot, dos laterals, un central i dos extrems.

El tennis de taula

El tennis de taula o ping-pong és un esport nascut a Anglaterra a les acaballes del segle XIX com a versió de gimnàs del tennis clàssic, practicable en espais reduïts. Va ser llançat amb la marca registrada de ping-pong, denominació comercial d’origen onomatopeic. El tennis de taula es juga en una taula llisa, pintada de color fosc amb línies blanques, de 274 cm x 152,5 cm, i una alçada de 76 cm. El terreny de joc es divideix longitudinalment per una línia blanca central (que delimita el camp per al servei en les partides de dobles). Una xarxa divideix el camp per la meitat. Ha de fer 183 cm de llarg i ha de tenir la vora superior de plàstic blanc, a 15,25 cm de la superfície de la taula; a més, ha de quedar ben tesa. La pilota, blanca o groga i esfèrica, de cel·luloide o d’un material plàstic similar, té un diàmetre d’uns 3,8 cm i pesa 2,5 g aproximadament. Les pales, de fusta, solen ser recobertes de goma. El joc consisteix a fer botar la pilota al camp de l’adversari sense que aquest pugui retornar-la. La pilota només es pot tocar amb la pala i després que hagi rebotat un sol cop al propi camp. Hi ha partits individuals i de dobles; en aquests darrers els jugadors s’han d’alternar a l’hora de tocar la pilota. Cada partit es divideix en 3 o 5 jocs i guanya un joc el jugador o la parella de jugadors que obté primer 21 punts; en cas d’empat a 20 punts es juga fins que un dels jugadors aconsegueix dos punts d’avantatge. El servei canvia cada 20 punts; després del possible empat a 20 els jugadors s’alternen en el servei. Al final de cada joc es canvia de camp. Guanya el partit el jugador que guanya 2 sets de 3 o 3 de 5.

Altres esports de pilota

Hi ha molts altres esports que utilitzen la pilota, però nosaltres només en descriurem dos: la pilota i l’esquaix. El primer és un esport olímpic i el segon, tot i no ser olímpic, és molt practicat. Afegirem un tercer esport, també olímpic, que no es juga amb una pilota sinó amb un volant: una base semiesfèrica de suro o de material sintètic que duu fixades setze plomes d’au o bé una faldilla artificial. Comencem per aquest darrer esport, anomenat bàdminton. És originari de l’Índia, on es practicava ja fa tres-cents anys. Els partits poden disputar-se entre dos contrincants o dues parelles i es juguen en una pista rectangular de 13,40 m x 6,10 m dividida transversalment per una xarxa suspesa a 1,55 m de la superfície de la pista en els extrems i a 1,52 m en el centre.

Consisteix a copejar un volant amb una raqueta per fer-lo passar per damunt de la xarxa de manera que l’adversari no el pugui tornar. Les raquetes són semblants a les de tennis, amb un mànec més prim i llarg.

La pilota, o pilota basca, és un esport en què dos o més contrincants competeixen llançant una pilota amb la mà nua o amb una eina (cesta o txistera, raqueta, pala o paleta), contra la paret d’un frontó o d’un trinquet. La cesta té una estructura en forma de canal constituïda per llistons corbats, de fusta de castanyer, entreteixits amb vímet o amb material sintètic, amb un guant a l’extrem superior. La pala i la paleta són eines massisses de fusta de faig, allargades i compactes, amb una part en forma de mànec i una altra part ampla i gruixuda en el cas de la pala i ampla i prima en el de la paleta. Cada modalitat utilitza una pilota diferent, però el material base és el cuiro o la goma.

Als Jocs Olímpics la pilota té set modalitats: cesta punta, frontennis, mà individual, mà per parelles, pala curta, paleta de cuiro i paleta de goma.

L’esquaix té com a objectiu impulsar la pilota mitjançant una raqueta cap a la paret frontal, de manera que l’adversari sigui incapaç de colpejar-la correctament i a temps una vegada hi ha rebotat. Es practica en una sala rectangular tancada i les parets laterals s’admeten com a ajuda durant el joc. Un partit consta de tres o cinc jocs o sets, cadascun dels quals es disputa a 9 punts (15 punts en els partits de dobles) tant en homes com en dones.

El rei dels esports: el futbol

La paraula futbol ve de l’anglès football, que és com s’anomena a Anglaterra, mentre que als Estats Units es parla de soccer. L’acostament dels pobles és una tasca fonamental de l’esport, i el futbol l’acompleix millor que cap altra disciplina, perquè és seguit per milions i milions de persones. I quan emprem el terme “acostament” no volem dir que els espectadors s’avinguin sempre (al contrari, la violència als estadis no és rara), sinó que tots poden gaudir (o patir) de la mateixa manera.

Europa i l’Amèrica del Sud són els continents on hi ha més afició a aquest esport, però el futbol amplia cada cop més el seu radi d’influència: Àsia i sobretot Àfrica hi estan fent grans aportacions. Encara queda per conquerir l’Amèrica del Nord, on el predomini del beisbol i del futbol americà sembla inamovible.

El futbol és una síntesi perfecta de casualitat i estratègia, ja que n’hi ha prou amb una mala passada per a enviar una pilota —potser xutada amb un estil impecable— arran de pal però fora de la porteria en comptes de dins; la sort, però, no és suficient per a guanyar una lliga, cal recórrer a la tècnica i la tàctica. En una paraula, hi tenen un paper indispensable tant la preparació científica com l’atzar, el mètode rigorós com la genialitat. És un esport que permet previsions, no pas certeses; no hi ha cap tècnic o especialista que s’hagi fet ric amb la travessa, ni cap periodista que segueixi cada dia els avatars d’un equip que pugui estar segur del que passarà al proper partit. Un altre binomi interessant és el que s’estableix entre les qualitats individuals i les col·lectives. No es guanya sense la unió i la cohesió dels onze jugadors, però el gol el marca un de sol.

El futbol, un esport més aviat senzill, és regit per unes 17 regles elementals. El partit dura dos temps de 45 minuts, amb un descans de 15 minuts, i l’objectiu del joc és introduir la pilota a la porteria contrària. L’àrbitre vetlla perquè se segueixin les regles, amb l’ajuda de dos jutges de línia. Quan un jugador comet una irregularitat, l’àrbitre xiula una falta a favor de l’equip adversari, que es materialitza amb un tir lliure directe (és a dir, xutat directament a la porteria) o indirecte (la pilota ha de ser tocada per un altre jugador abans de poder ser xutada a la porteria); si la falta és comesa dins l’àrea de penal se sanciona amb un penal, que és un xut des del punt de penal, situat davant de la porteria, a 11 m, amb tots els jugadors (llevat del que llança el penal) fora de l’àrea de penal i amb el porter situat a la línia de gol. La norma més discutida és la del fora de joc, la número 11. El fora de joc, en general indicat a l’àrbitre per un jutge de línia, es produeix quan un jugador, en el moment en què un company li passa la pilota, es troba més enllà de la pilota i entre ell i la línia de gol no hi ha cap jugador adversari, llevat del porter; en canvi, en les mateixes condicions no es xiula el fora de joc quan: a) la pilota ha estat xutada o interceptada per un adversari; b) el jugador no ha sobrepassat la seva meitat de camp; c) la pilota prové d’un córner o un fora de banda.

El camp de joc és de gespa i ha de fer de 90 a 120 m de llarg i de 75 a 90 d’ample. Les dimensions reglamentàries de la pilota, de cuiro, són 68-71 cm de circumferència i 396-453 g de pes. Atès que parlem de mesures, recordem que les porteries són de 2,44 m d’alçada i 7,32 d’amplada i l’àrea de penal fa 40,32 x 16,50 m.

A diferència d’altres disciplines, els partits de lliga poden acabar en empat (cada equip se suma 3 punts si guanya, 1 en cas d’empat i cap si perd), mentre que als partits de copa i d’altres campionats en què cal determinar de seguida la victòria es juguen dos temps de pròrroga de 15 minuts cadascun fins que un dels equips fa un gol (gol d’or). Si tot i amb això la victòria no es decideix, es recorre als penals; primer en tiren una sèrie de 5 diferents jugadors, i els dos equips s’alternen; si l’empat es manté, es continua la tanda de llançament de penals fins que un dels equips, a igualtat de tirades, obté un gol d’avantatge.

Els últims anys, a l’estat espanyol, ha guanyat força importància el futbol sala. És molt practicat i els campionats cada vegada tenen més equips participants i més públic. Es juga en un camp més petit, de 38 a 42 m de llarg i de 18 a 22 m d’ample, sobre sòl dur. Cada equip és format per 10 jugadors, encara que només 5, inclòs el porter, poden jugar simultàniament.

El ciclisme

Pot semblar una contradicció, però hi ha pocs esports com el ciclisme tan marcats per l’evolució de la recerca científica i tecnològica. En gairebé dos segles d’història, la bicicleta s’ha anat transformant fins a esdevenir un giny mecànic moderníssim, fet amb materials provats en la indústria aeronàutica. Amb tot, encara que els corredors duguin equips i cascs espacials i condueixin màquines molt perfeccionades, que no pesen més de 8-9 kg, practiquen un esport de sabor antic. Els estudis biomecànics i mèdics no atenuen el patiment del ciclista; si de cas, fan possibles resultats excepcionals. Com hem dit, la bicicleta ha canviat, però conserva el seu mecanisme peculiar: el canvi de marxes, que serveix per a desplaçar la cadena sobre les corones de què consten el pinyó i el plat i mantenir-la tensada per tal d’escollir un desenvolupament adequat. Es passa d’una marxa llarga (en què cada pedalada pot fer més de 9 m), adequada per al sòl pla i la cursa ràpida, a una de curta, que es posa a les pujades.

El ciclisme de carretera

Les bicicletes apropen l’esportista i la gent del carrer. A més, en alguns països, sobretot a Holanda i Alemanya, hi ha milers de quilòmetres de carrils per a bicicleta.

El ciclisme per excel·lència, el dels campions mítics, és el ciclisme de carretera. És el de les grans curses per etapes del Tour de França o del Giro d’Itàlia, bé que hi ha competicions importants, com el campionat mundial, que es disputen en un velòdrom.

Cursa amb sortida en línia. En aquesta especialitat, els ciclistes comencen la cursa al mateix temps. El traçat té un relleu variat. Obté la victòria el corredor més complet, és a dir, el que combina millor regularitat i potència, és capaç d’improvisar una escalada, demostra agilitat quan la carretera s’enfila i és ràpid si la prova acaba amb un esprint. El guanyador també es pot imposar “escapant-se”, és a dir, atenyent en solitari la línia d’arribada, però aquesta solució era més freqüent fa uns anys, època en què destacaven campions com E. Merckx. Avui, els ciclistes pedalen a velocitat constant fins i tot en pujada, de manera que cada vegada és més difícil destacar-se.

Les competicions més conegudes són: la París-Roubaix, la Milà-San Remo, la volta a Flandes, la Fletxa Valona, la Lieja-Bastogne-Lieja, la volta a la Llombardia i el Gran Premi de les Nacions, que normalment es disputa en pista. Però són sobretot les grans curses per etapes, com el Tour de França, la més prestigiosa i antiga, el Giro d’Itàlia i la Vuelta a Espanya, que representen un autèntic ritu per als amants de la bicicleta durant la temporada de ciclisme.

Cursa contra rellotge. Els participants prenen la sortida individualment, amb intervals prèviament fixats. Als Jocs Olímpics i als campionats del món també se celebren els 100 km contra rellotge per equips, una cursa cronometrada de circuit en què cada país participa amb quatre ciclistes; guanya l’equip que cobreix la distància amb menys temps.

Premi de la muntanya. Són proves molt específiques que es disputen seguint un itinerari que inclou colls classificats en diferents categories segons la dificultat de l’ascensió. Solen formar part d’etapes de grans competicions.

Dues varietats especials del ciclisme, que no són precisament de carretera però que tampoc no es fan en pista, són el ciclocròs i la bicicleta de muntanya, o mountain bike. El ciclocròs es practica en terrenys accidentats a camp obert i els ciclistes poden posar els peus a terra i agafar la bicicleta a coll per superar els obstacles del recorregut. La bicicleta de muntanya es practica en espais naturals i amb bicicletes adaptades especialment al terreny accidentat. L’aparició d’aquests nous models de bicicletes que combinen la comoditat, la mecànica que permet fer pujades sense gaire esforç, els materials lleugers, les suspensions, etc., ha augmentat molt la venda de bicicletes i la seva utilització i ha portat a disputar importants competicions arreu del món.

El ciclisme en pista

El ciclisme en pista té lloc en un espai reduït i ben delimitat, a l’interior del velòdrom, un recinte, cobert o descobert, per on es corre en una pista de fusta o de ciment d’una llargada ideal de 333,33 m, per tal que cada 3 voltes es faci un quilòmetre. Les bicicletes no tenen canvi de marxes sinó un sol pinyó fix, és a dir, sense roda lliure, no tenen frens i són molt lleugeres i robustes. Les corbes de la pista són peraltades; la inclinació, que oscil·la entre els 10° i els 48°, és necessària per oposar-se a la força centrífuga, que tendeix a propulsar la bicicleta cap enfora. Les rectes també tenen una lleugera inclinació.

Les especialitats més importants del ciclisme en pista són: la velocitat, és a dir, el cos a cos entre dos o més corredors; la persecució, en què dos corredors o dos equips surten dels punts oposats de la pista i guanya qui atrapa l’adversari o bé qui al final de la distància establerta duu avantatge; el mig fons darrere moto, en què es pedala seguint el “solc” d’una motocicleta stayer, proveïda d’un corró adaptat a la roda posterior, i el quilòmetre contra rellotge, una cursa cronometrada d’1 km de durada.

També es disputen la cursa de tàndems, en la qual els corredors s’agrupen per parelles en una bicicleta de dos sellons i dos pedalers; la cursa per punts, en la qual la classificació depèn dels punts obtinguts en els esprints puntuables al llarg de la prova i de la manca de voltes perdudes; la cursa a l’americana, per equips de dos corredors que es relleven durant un temps determinat i en què el guanyador s’estableix pels punts obtinguts als esprints o als avançaments a l’altre equip; la cursa Keirin, una peculiar competició de velocitat, d’origen japonès, en què els ciclistes, per ordre de sorteig, segueixen una moto que, al començament de l’última volta, s’aparta per tal de deixar lliure la pista per a la cursa ràpida; la cursa de sis dies, que té lloc durant sis dies i sis nits per parelles formades per un esprinter i un rodador.

Els esports d’hivern

Els esports d’hivern, privilegi durant molts anys dels pobles nòrdics, gaudeixen avui d’una difusió mundial (allà on les condicions climàtiques ho permeten). En les últimes dècades, ha augmentat moltíssim el nombre d’esquiadors, paral·lelament al nombre de pistes d’esquí. Molts pobles de muntanya amb terrenys adequats els han condicionat amb les instal·lacions necessàries per a realitzar aquest esport, del qual depèn, en alguns casos, la seva economia.

L’esquí alpí

Com el seu nou indica, l’esquí alpí va néixer als Alps centreeuropeus, a la segona meitat del segle XIX. Les modalitats més importants són el descens, l’eslàlom especial, l’eslàlom gegant, l’eslàlom paral·lel i el supergegant, i totes tenen en comú que han de cobrir una distància determinada en el mínim temps possible.

Descens. És la prova reina de l’esquí alpí. Gairebé totes les grans figures de l’esquí, com l’italià Zeno Colò, els austríacs Toni Sailer i Franz Klammer, el francès Jean Claude Killy i el suís Pirmin Zurbriggen, han destacat en aquesta disciplina, tot i que també han sobresortit en eslàlom.

La primera competició de descens directe va ser organitzada el 1921 per l’anglès sir Arnold Lunn, que es pot considerar el gran pioner de l’esquí de competició modern. L’escenari d’aquella cursa històrica va ser un escarpat pendent de l’Oberland Bernès, a Suïssa. El primer descens inventat per l’home es va fer des d’un cim, amb una meta improvisada a la vall i sense portes. S’havia de baixar pel camí més ràpid, gairebé en vertical.

Així, al començament dels anys seixanta, el descens era un llarg i arriscat salt al buit. Sense les esmentades portes, més tard introduïdes amb caràcter obligatori, de vegades els participants més agosarats tallaven pel bosc i escurçaven el trajecte desenes de metres, amb el risc d’accidents perillosos. Va ser a partir de la instal·lació dels remuntadors que el descens va començar a esdevenir una competició més seriosa i menys arriscada. Gràcies als telecadires, els esquiadors podien veure tantes vegades com volguessin el traçat de la competició. De tota manera, durant encara força anys la reina de l’esquí va comportar grans riscos. La situació va millorar a partir del 1960, any en què l’ús del casc es féu obligatori i es va codificar la “no stop”, un entrenament que constava de dues proves realitzades els dos dies anteriors a la competició, amb l’objectiu que els participants provessin el recorregut en les mateixes condicions de la competició.

Posteriorment es van introduir mesures de seguretat bàsiques: bales de palla obligatòries als límits de les pistes, proteccions de matalassos d’escuma als arbres més propers al recorregut i ús de xarxes tesades als costats del traçat per atenuar les caigudes, entre altres. Avui, el descens encara comporta algun risc inevitable, bé que mínim comparat amb el passat.

La competició de descens, com s’ha vist, és una prova de gran velocitat. En alguns trams del recorregut l’esquiador pot superar els 130 km/h. Per assolir la màxima velocitat, l’esquiador ha de mirar de vèncer dues forces que s’oposen al seu descens. La primera és produïda pel fregament de l’esquí sobre la neu. Per limitar al màxim aquest fregament, l’esquiador ha de disposar d’uns esquís preparats adequadament (aplicant a les làmines uns compostos químics que els fan lliscar millor) i ha de mantenir el cos en una posició tal que el pes es distribueixi per tota la llargada dels esquís. La segona força que cal vèncer és la resistència de l’aire, que varia en proporció geomètrica a la superfície corporal. Per tant, l’esportista, per a augmentar la velocitat, ha d’intentar reduir el seu volum encongint-se i adoptant posicions més compactes, que disminueixin la superfície oposada a l’aire. És l’anomenada posició d’ou, inventada pel francès Jean Vuarnet els anys seixanta però vigent encara.

El reglament internacional del descens preveu recorreguts diferents per a homes i dones. El desnivell masculí oscil·la entre els 800 i els 1 000 m; el femení, entre els 500 i els 700 m. Les portes direccionals d’una competició de descens són formades per parells de pals, units per dues teles.

Eslàlom especial. Si el descens és la competició de les emocions i el coratge, l’eslàlom especial és la competició de la tècnica, de l’habilitat necessària per a passar “reglamentàriament” (i tan de pressa com es pugui) a través de les portes, que els especialistes disposen a l’atzar. Aquests, en definitiva, tenen la possibilitat de deixar anar la imaginació, utilitzant portes amples, estretes, horitzontals, verticals, dobles, triples, etc.

En les competicions internacionals, el nombre de portes pot oscil·lar entre un mínim de 55 i un màxim de 75 en els eslàloms masculins i entre 45 i 60 en els eslàloms femenins. El desnivell d’un eslàlom de competició és de 140 a 220 m per a la categoria masculina i de 120 a 180 m per a la femenina. Les banderes vermelles i blaves a les astes del mateix color distingeixen les portes que se succeeixen alternant els colors. Els banderins que coronen les astes són triangulars i d’uns 30 cm, ben visibles per als esquiadors.

El pas d’una porta és correcte quan els peus de l’esquiador travessen la línia imaginària entre els dos pals. Cada porta es pot superar entrant-hi tant des de la dreta com des de l’esquerra. També es pot passar una porta “al revés”, pel costat menys natural; no és prohibit ni comporta la desqualificació. Tampoc no es desqualifica qui abat un pal o supera una porta amb el cos per fora però amb els peus per sobre de la línia esmentada, ni qui passa un pal amb un esquí però aconsegueix tornar a entrar i fer el pas correctament.

L’eslàlom especial va néixer a Noruega fa 50 anys i era només una prova d’estil. L’esquiador havia de demostrar, independentment del temps que emprava a fer el recorregut, el coneixement perfecte de la tècnica de viratge d’aleshores: el telemarck i la cristiania. El ja esmentat sir Arnold Lunn va ser qui va transformar aquella prova més o menys elegant entre els pals en una prova altament competitiva. La primera competició d’eslàlom especial es va celebrar a Suïssa el 1922, però no va ser fins el 1936 que l’eslàlom es va acceptar com a disciplina esportiva a tots els efectes. Van ser els alemanys Franz Pfnur i Christine Cranz els qui van guanyar l’or de l’eslàlom als Jocs Olímpics de Garmisch, el 1936.

Des d’aleshores, l’eslàlom especial s’ha modificat molt. Han canviat les astes, que eren de fusta sense treballar, després de fusta d’avellaner, més tard de bambú, i avui de materials plàstics i articulades. De la penalització per al participant que no passava reglamentàriament entre els pals s’ha passat a la desqualificació. Els sistemes per a establir l’ordre de sortida s’han canviat diverses vegades. L’eslàlom es ressent, més que cap altra disciplina, del desgast de la pista amb el pas dels esquiadors.

Pel que fa a la sortida, la Federació Internacional va introduir el 1972 una regla que no s’ha modificat. Les classificacions de la Federació Internacional determinen l’ordre de sortida de la primera mànega, llevat dels 15 primers llocs, que se sortegen. A la segona mànega, en canvi, la sortida es dóna tenint en compte l’ordre d’arribada de la primera; els 15 primers classificats surten amb l’ordre invers (del quinzè al primer), i fins al trentè surten segons l’ordre de classificació (el setzè després del primer i així successivament). La classificació final es determina sumant els temps de cada participant en les dues mànegues.

Eslàlom gegant. Bé que nascut després del descens i l’eslàlom especial, l’eslàlom gegant no és en absolut una competició de tercera fila. De fet, és la modalitat “psicològicament” i tècnicament més difícil de l’esquí alpí. Requereix una suma de qualitats excepcionals; els participants han de dominar tant el descens com l’eslàlom, però sobretot han de tenir una gran resistència física i molta potència.

Com en l’eslàlom especial, la prova consta de dues mànegues; el traçat és més llarg i la velocitat del descens també és més elevada. El participant ideal ha d’aconseguir anar tan ràpid com li sigui possible i mantenir una velocitat constant durant tot l’itinerari. Les dues mànegues del gegant es poden disputar al mateix pendent, però sempre en traçats diferents.

Si el temps no ho impedeix, les dues proves s’han de disputar el mateix dia, en 3-4 hores. La pista (d’una amplada mínima de 30 m) es prepara com una pista de descens. En els trams on se situen les portes de control i on hi ha canvis sobtats de direcció, la neu es condiciona per a afavorir el descens com en les proves d’eslàlom especial. Pel que fa al desnivell de la pista de gegant, segons el reglament internacional ha de fer entre 250 i 400 m per a la modalitat masculina i entre 250 i 350 m per a la femenina.

El nombre de portes d’un gegant ha de ser igual al 15% del desnivell de la pista, i són admeses 5 portes de més o de menys. Posem un exemple: per a un desnivell de 400 m, 60 portes.

El primer eslàlom gegant de la història de l’esquí es va disputar a Itàlia, a la Marmolada, el 1935. El gegant és una modalitat nascuda gairebé per casualitat. En aquesta muntanya s’havia de celebrar un descens, però a causa de la boira d’aquell dia els organitzadors es van veure obligats a col·locar algunes portes de fre per a evitar accidents. Va ser un pròleg del gegant, que la Federació Italiana no va oficialitzar fins el 1946. El primer títol mundial d’aquesta especialitat el va guanyar un italià, Zeno Colò, el 1950, a Aspen, Colorado.

Eslàlom paral·lel. No és una competició olímpica, però certament és una especialitat molt atractiva; és l’únic enfrontament directe en l’esquí. Juntament amb el descens, l’eslàlom paral·lel és la competició alpina que resulta més vistent per televisió.

És una competició que es disputa de dos en dos; els esquiadors baixen simultàniament pel mateix pendent, al llarg del qual es disposen dos traçats contigus. La preparació de la neu i la disposició de la pista ha de ser rigorosament igual. El desnivell d’aquesta prova oscil·la entre els 80 i els 100 m; les portes oscil·len entre les 20 i les 30; i la durada és d’uns 30 segons. L’inici de la prova té lloc després del tret de sortida i la línia d’arribada ha de ser paral·lela a la de la sortida. Es disputen 2 mànegues, i el resultat és la suma dels temps. A la segona mànega, els participants canvien de recorregut. Sol ser una competició amb eliminatòries i finals.

Supergegant. És l’especialitat alpina de creació més recent. Aquesta competició és a mig camí entre el descens i l’eslàlom gegant. La pista del supergegant ha de tenir un desnivell entre els 500 i els 600 m per als homes, i entre els 350 i els 500 m per a les dones. El nombre màxim de portes ha de correspondre al 10% del pendent de la pista, però no pot ser inferior a 35 per als homes i a 25 per a les dones. El supergegant es disputa en una sola mànega. Si el terreny ho permet —i només en la categoria masculina— es poden incloure com a màxim dos salts, un dels quals amb canvi de direcció.

Els darrers anys s’han popularitzat el surf de neu (snowboard) i els bumps.

L’esquí nòrdic

La principal modalitat d’aquesta especialitat és l’esquí de fons, però no s’ha d’oblidar la biatló i la combinada nòrdica.

Esquí de fons. Ja hem parlat d’altres esports que tenen l’origen en fets naturals en l’home, o bé en comportaments potser no tan naturals però en canvi tan antics que ja els ha incorporat. L’esquí és clarament un d’aquests esports. En països on la neu no és un fet excepcional, motiu generalment de diversió, sinó la condició normal de bona part de l’any, esquiar és una activitat tan quotidiana i normal com caminar. A Escandinàvia s’han trobat esquís que es remunten al V mil·lenni aC. L’esquí alpí (nascut els primers anys del nostre segle) és la versió moderna d’aquesta activitat, portada a condicions extremes, però existeix un altre tipus d’esquí que reprodueix exactament les condicions originàries. És l’esquí de fons, que es practica en recorreguts naturals i segons una tècnica, el pas altern, que imita l’acte de caminar.

Aquesta especialitat, com se sap, va néixer al nord d’Europa, a Suècia, Noruega i Finlàndia, i els seus orígens són llegendaris. El 1205, a Noruega —durant una guerra civil— dos guàrdies reials (Birkebeiner) van salvar el fill del rei Haakon III en una fuga interminable amb esquís a través de la regió de Dovrefjell. Avui, la Birkebeiner Rennet, que recorda aquest episodi en els mateixos escenaris on va tenir lloc, és una competició massiva en la qual participen milers d’esquiadors.

Encara és més famosa la llegenda relacionada amb la figura de Gustav Vasa. Són més de 20 000 els esquiadors que, vinguts d’arreu del món, participen cada any en la famosíssima Vasaloppet, una competició mítica disputada per primera vegada el 1923. El recorregut de 89 km entre les ciutats de Salen i Mora és el mateix que van fer, el 1520, dos esquiadors de gran valor elegits pel poble per trobar Vasa i portar-lo a Mora perquè guiés els suecs contra els danesos. En derrotar els invasors, Vasa es va convertir en el primer rei de Suècia, i la Vasaloppet va esdevenir la primera gran cursa popular, la imatge més representativa de l’esquí de fons.

Les distàncies reglamentàries en les competicions internacionals principals, els Jocs Olímpics, els campionats del món i la copa del món, són les següents: 15, 30 i 50 km per als homes i 5, 10 i 20 km per a les dones. En les competicions de fons, els esquiadors lluiten contra el temps. Les sortides es donen amb un interval de 30 segons entre un esquiador i el següent. A més d’aquestes proves de cronòmetre hi ha els relleus de 4 x 10 km (homes) i 4  5 km (dones). En les curses de relleus, els primers esquiadors de cada equip surten alhora; en línia, com es diu. Al final de la seva prova, el primer esquiador és rellevat pel segon. L’esportista que acaba la seva fracció toca amb la mà l’espatlla del company, que emprèn la següent. En la tècnica de l’esquí de fons modern, el pas altern encara és el pas fonamental. Però als mundials del 1987 (i limitada a la cursa de 50 km) es va oficialitzar la tècnica del pas d’impuls o mig pas de patinatge. Es tracta d’una marxa molt dinàmica que permet grans velocitats en terrenys plans.

Biatló. És una disciplina nascuda de la unió de l’esquí de fons amb el tir amb carrabina. Es tracta d’un esport duríssim, en part pel pes de l’arma (5-6 kg) i per la molèstia de notar-la ballant a l’esquena, perquè els dos tirants no aconsegueixen mantenir-la estable. Quan arriba el moment del tir al blanc l’atleta ha d’apuntar a un blanc situat a 50 m, amb 5 siluetes (tantes com cartutxos). Cada error representa per a l’esportista una forta penalització, que resta punts de manera diferent en cada competició.

Combinada nòrdica. És una altra prova que combina dues especialitats. Consta d’una competició de fons d’uns 15 km i una prova de salt (des de 70 m). La prova de salt se celebra l’endemà de la de fons. Els resultats de les dues competicions donen les classificacions de la combinada, mitjançant puntuacions elaborades segons uns complicats barems de la Federació Internacional.

El salt de trampolí, el KL, l’estil lliure i el bob

Salt de trampolí. En aquesta prova s’uneixen la tècnica, l’estil i el coratge. Gràcies a la construcció d’estadis que recorden els teatres romans i que permeten una visibilitat òptima, els espectadors poden assistir al salt de trampolí sense perdre’s cap detall.

En el salt de trampolí la pista consta de 3 parts: la pista de llançament, la llargada i la inclinació de la qual permeten al saltador donar-se impuls; la “dent”, que és el punt en què el saltador se separa de la pista de llançament per iniciar el gran salt, i la pista d’aterratge i el pla d’arribada, on l’esportista plana després de les seves evolucions. A més dels trampolins tradicionals (de fusta i de ciment), coberts de neu natural, existeixen trampolins de plàstic, fabricats per als entrenaments de l’estiu i la tardor.

Els esquís dels saltadors són especials: tenen una llargada de 2,20 a 2,50 m per uns 12 cm d’amplada i pesen 5-6 kg cadascun. Els canals que tenen a la sola són més profunds que els canals dels altres esquís.

La llargada, l’amplada i els canals de les soles serveixen per a donar estabilitat, és a dir, per a aguantar a l’aire, per a facilitar el vol i un equilibri estable durant el salt. La fixació del saltador, que no fa servir bastons, és situada cap al darrere de l’esquí, també per a facilitar l’equilibri. Aquesta no bloca del tot la bota, de manera que només queda fixada la part anterior del peu del saltador. El taló, en canvi, queda lliure i, per tant, es pot elevar per tal que l’esportista pugui adoptar durant el salt una postura gairebé paral·lela a l’esquí.

Existeixen dues competicions de salt: des d’un trampolí de 70 m i des d’un de 90. Cada esportista pot efectuar dos salts. Un jurat compost per 5 membres assigna una puntuació a cada salt, després de valorar l’estil del saltador. La puntuació de l’estil se suma a la puntuació que, mitjançant càlculs efectuats segons taules internacionals, “tradueix” la llargada del salt, la qual, doncs, només és un component del judici. Sovint, el caràcter subjectiu del judici dóna lloc a polèmiques. Però en el salt de trampolí els marges de discrecionalitat dels jutges són molt menors que en altres disciplines.

KL o quilòmetre llançat. És l’exaltació de la velocitat pura. Els intents de rècord generalment s’efectuen en l’àmbit d’una manifestació que dura 6 dies: 2 de proves i 4 de competició. La pista, que ha de ser uniformement llisa, és divisible en tres parts: la pista de llançament, de pendent creixent; la pista de velocitat, als últims 100 m de la qual es mesura el temps, i la pista de desacceleració i de frenada, la llargada de la qual no pot ser inferior a 300 m. Les pistes més conegudes per a efectuar el quilòmetre llançat són les de Cervinia-Plateau Rosa, de Les Arcs, a la Val d’Isère i les nord-americanes. El primer home que va superar el límit dels 200 km/h va ser el nord-americà Mc Kinney l’any 1982.

Estil lliure. És l’especialitat més acrobàtica de l’esquí, i la més moderna. Nascut al començament dels anys setanta, a Aspen, Colorado, l’estil lliure comprèn 3 tipus d’exhibicions: els salts, l’esquí acrobàtic i el ballet, que es van incloure en el programa olímpic del 1992 a Albertville (França). El salt és un tipus d’exercici que requereix coratge, una bona tècnica i una preparació física notable. Després d’una correguda d’impuls breu, el saltador arriba a la dent del trampolí i fa el salt i una sèrie d’evolucions, al final de les quals aterrarà en una pista en pendent i tova que fa menys violent l’impacte amb el terra. Els principals tipus de salt són: salt recte de front, salts mortals simples de front, salts mortals simples endarrere, salts mortals dobles i més salts mortals amb diverses evolucions. Cada salt és valorat per un jurat compost per 5 jutges. S’empren esquís curts; per als salts mortals, la llargada oscil·la entre 1,50 m i 1,70 m. La disciplina de l’esquí acrobàtic també s’anomena hot-dog. És la més semblant a l’esquí tradicional, i es practica en una pista plena de prominències petites i grans. L’esquiador ha de baixar per aquest traçat tan de pressa com pugui, seguint una “concatenació controlada” de corbes tancades. Ha de passar al més a prop possible de la línia de màxim pendent, i com més se n’allunya, pitjor puntuació obté. El ballet és una disciplina elegant, i la seva pràctica exigeix molta potència a l’esquiador. El ballet se cenyeix a un programa que comprèn una trentena d’exercicis, dividits en exercicis de lliscament, de suspensió, encreuaments, salts, etc. Els elements del ballet són la música, l’execució de les figures i la dificultat de l’execució, que en aquest cas també són valorats per un jurat de 5 membres.

Bob. És un esport de gran velocitat (amb el bob de 4 se superen els 150 km/h), que es practica amb un trineu especial, que avui és d’acer, amb un carenat de vitroresina o de fibra de carboni i que recolza en quatre patins articulats. Els patins anteriors serveixen per a conduir el trineu, mitjançant un sistema de lleves que són accionades pel pilot gràcies a dues palanques. El pilot s’agafa a aquestes palanques i condueix el trineu pel canal de gel, caracteritzat per rectes curtes i corbes i més corbes peraltades per tal que els vehicles no surtin de la pista per la força centrífuga.

Les competicions, que són exclusivament masculines, inclouen 4 mànegues (2 per dia). La tripulació del bob consta de 2 o 4 membres: el pilot, els interns i el frenador. La tasca dels interns, que només intervenen en el bob de 4, no és gaire diferent de la del frenador, que ocupa el seient posterior.

La Federació Internacional de Bob ha establert que el pes global d’una tripulació més el seu bob no pot superar els 375 kg en el bob de 2 i els 630 kg en el de 4. Si no s’assoleix el pes mínim, el bob es pot llastrar amb barres de ferro disposades en uns canals amb aquesta finalitat. La cursa d’impuls, molt important ja que sovint pot determinar la victòria, es fa en un tram inicial inclinat, que va a parar a una mena d’embut glaçat que representa el començament de la pista. Aquest embut s’estreny cada vegada més fins a desembocar en un corredor homogeni que es troba a uns 50 m de la línia de sortida. Tots els membres de la tripulació duen unes sabates especials, amb claus, per poder trepitjar millor el gel en la fase d’impuls.

Altres modalitats són el luge i el skeleton. El luge és un trineu o tobogan sense motor que es desplaça lliscant sobre pistes de pendent pronunciat. La persona (una o dues) que el mena s’hi col·loca estirat sobre l’esquena. Per a conduir-lo s’acciona amb els peus un dels dos patins, que també fa de fre. Té categoria olímpica des del 1964. El skeleton és semblant al luge, però el pilot (només n’hi ha un) hi va ajagut de bocaterrosa, i porta unes punxes d’acer a la punta de les botes per a frenar i dirigir el petit trineu.

Els esports sobre gel

Ara canviem d’escenari, i anem al palau de gel on es desenvolupen les proves de patinatge artístic, de patinatge rítmic, de patinatge de velocitat, d’hoquei, de short-track (competició de velocitat en pista curta) i de curling (un joc amb unes pedres planes, practicat sobre el gel).

El patinatge de velocitat i el short-track

El patinatge és un esport antic, amb una llarga tradició, sobretot als països nòrdics i escandinaus, on es van organitzar les primeres competicions cap al 1850. Les primeres competicions olímpiques de patinatge van ser les masculines, el 1924, mentre que les femenines no es realitzaren fins el 1960. Els patinadors van vestits amb una granota ajustada al cos i caputxa, no solament per protegir-se del fred, sinó sobretot per aconseguir el mínim fregament de l’aire. Se celebren les proves de 500, 1 000 i 1 500 m (també anomenades proves d’esprint) de 3 000, 5 000 i 10 000 m (distàncies llargues), que són competicions contra adversari en pista, però sobretot contra el temps del cronòmetre i, per tant, contra un mateix, sempre a la recerca de noves marques.

La pista de patinatge de velocitat és una anella el·líptica que pot fer de 333,5 a 400 m, amb dues corbes de 180° i un radi no inferior a 25 m.

Els participants es divideixen en grups de dos patinadors i el lloc que els correspon en un dels dos carrers es determina per sorteig. A cada volta de la pista els esprintadors canvien de carrer a la sortida de la corba i s’encreuen: el que arriba del carrer exterior sempre té preferència. En aquestes competicions intervé tot el cos, ja que cada moment de la competició exigeix una tècnica diferent. La sortida es fa amb una acció semblant a la cursa ràpida, aixecant els patins de gel per donar-se impuls. A la recta, el patinador corre amb els braços a l’esquena i es balanceja amb el cap i les espatlles per donar-se impuls amb les cames. A l’entrada de la corba, el patinador demostra la seva habilitat, perquè ha de mantenir la velocitat i no caure. Així, adopta el pas encreuat. S’inclina cap a l’interior de la corba i encreua les cames. Els braços també treballen molt, sobretot el dret, que en agafar la corba oscil·la amb un moviment ampli per compensar la força centrífuga que tendeix a allargar el recorregut. D’aquesta manera, en els 500 m es freguen mitjanes de 50 km/h.

El short-track va formar part, amb caràcter oficiós, dels Jocs Olímpics d’Hivern de Calgary, el 1988, mentre que als Jocs d’Albertville del 1992 ja hi fou present oficialment. Els esportistes fan competicions d’esprint en una pista d’hoquei, en un traçat circular de 110 m, i assoleixen grans velocitats. Han de tenir grans dots de coordinació i d’equilibri perquè a les corbes es patina amb una inclinació notable, fins al punt que la mà esquerra, que dóna a l’interior de la pista, frega el gel.

La preparació dels patins per a aquesta competició és molt meticulosa. A diferència de la velocitat en pista llarga, en la curta els patinadors competeixen en estret contacte, en grups de 4 (les dones) i 6 (els homes) en bateria. Les proves són de 500, 1 000, 1 500 i 3 000 m, més una cursa de relleus amb 4 membres que s’alternen lliurement, sempre que cada vegada es faci almenys un gir. La distància del relleu és de 3 000 m en les eliminatòries i de 5 000 m en la final.

El patinatge artístic i rítmic

Si els orígens del patinatge són evidents (l’home tenia necessitat de desplaçar-se ràpidament per grans extensions glaçades, cosa que feia incorporant ossos sota les sabates), l’expressió artística, força allunyada dels orígens, és la més espectacular en l’àmbit esportiu. Tanmateix, la imaginació i la fantasia del patinador són habilitats essencials que només s’adquireixen amb el temps; primer cal assimilar els exercicis i entrenar-se amb molta cura i grans sacrificis.

Les competicions es divideixen en individuals i per parelles. En aquestes darreres és indispensable la sincronització, bé que es permet fer figures separades; algunes les realitza la patinadora, mentre el company l’aixeca. Els patinadors que competeixen han d’exhibir-se primer en les figures obligatòries; després, en el programa curt (2 minuts com a màxim), han de fer figures obligatòries amb un acompanyament musical triat pel patinador; i finalment han de portar a terme el programa lliure (de 4 a 4,5 minuts com a màxim).

El jurat és format per 9 membres, que poden puntuar del 0 al 6, amb decimals. Tant en el programa curt com en el lliure es tenen en compte dos aspectes: la vàlua tècnica i la presentació artística. En la pràctica, els patinadors tracen figures sobre el gel, des de les més simples, com el vuit, el canvi de perfil, el tres, etc., a les més complexes, com el salt Thozen, el Rittberger, el Flipp, el Lutz, l’Axell (que es pot fer amb 2 o 3 voltes al vol, i aleshores s’anomena doble o triple); aquests són els noms d’algunes de les figures que resulten familiars als seguidors d’aquesta disciplina.

En el patinatge rítmic la competició es fa només per parelles, i el component essencial és la musicalitat. Calen elegància, seguretat, sentit del ritme, harmonia i moviment. Les puntuacions mai no superen els 6 punts, com en el patinatge artístic. Hi ha menys exaltació de les capacitats atlètiques en favor de les d’interpretació.

L’hoquei sobre gel

Per la seva espectacularitat és un esport amb molt d’èxit en la categoria professional als països de l’Amèrica del Nord, però també al nord i a l’est d’Europa.

Les mesures òptimes de la pista són 61 m x 27 m. Els equips són formats per 6 jugadors al camp, amb la possibilitat de moltes substitucions, atesa la intensitat del joc: un porter, dos defenses i tres davanters. El partit consta de 3 temps de 20 minuts cadascun. La pilota, anomenada puck, és un disc de cautxú recobert per una làmina d’acer. Pel que fa a l’estic, l’extremitat inferior forma un angle obtús i és plana pels dos costats.

El joc, rapidíssim, té lloc al llarg de les línies que divideixen el camp (vermella la de mig camp i blaves les de les àrees). És un joc de contacte, en què es donen accions dures, com el bodycheck, el blocatge de l’adversari mitjançant el propi cos contra les baranes. A les línies blaves de l’àrea contrària sempre hi ha d’entrar primer el jugador en possessió de la pilota. Es preveuen sancions temporals per als jugadors, d’entre 2 i 5 minuts de parada. Es xiulen i es penalitzen les obstruccions i les accions de joc incorrectes. També hi ha una tirada de penal, però és una situació una mica especial, perquè no és una tirada seca sinó una veritable acció en què el jugador surt de la pròpia línia blava amb l’objectiu d’esquivar el porter i marcar un gol: de vegades la pilota pot assolir una velocitat de més de 100 km/h.

L’alpinisme

L’alpinisme es pot definir com la pràctica de pujar muntanyes, incloent-hi el conjunt de tècniques emprades. Té un vessant exclusivament esportiu, més enllà de les motivacions i els resultats pràctics.

La relació entre el caràcter esportiu de l’ascensió i les diverses finalitats pràctiques es va establir quan alguns científics van començar a fer excursions pels Alps i van unir la seva passió per la recerca científica a un esperit aventurer. Al final del segle XVIII, la mentalitat científica ciutadana es fon amb un gust romàntic de “redescobriment” de la natura i amb l’esperit pràctic de la gent de muntanya, acostumada a un contacte estret amb el seu entorn. Es pot considerar que l’alpinisme “clàssic” neix amb la primera ascensió al Mont Blanc que van fer Balmat i Paccard el 1786, amb motiu d’un premi convocat pel científic De Saussure. La motivació científica i l’esport es barrejaven en l’esperit dels pioners. Des d’aleshores, les ascensions se succeïren a un ritme vertiginós, i s’alternaren grans èxits amb fracassos i tragèdies. Els audaços alpinistes van anar desafiant els principals cims del planeta fins a la conquesta, els anys cinquanta i seixanta, dels catorze “8 000” que hi ha a la Terra (recordem el neozelandès Hillary i el nepalès Tenzing a l’Everest, el sostre del món, el 1953, i els italians Compagnoni i Lacedelli al K2, el 1954).

Els primers alpinistes utilitzaven equips rudimentaris, com botes amb claus, destrals i alpenstock (un bastó acabat en punta per pujar pel gel). Aquests estris han experimentat un progrés tècnic notable. Avui s’usen claus de formes variades, lleugers i molt resistents, nuts (petits blocs metàl·lics que s’encasten a les fenedures de la paret), piquetes metàl·liques i martells dentats per a millorar l’adherència al gel, ganxos de 14 puntes, calçat amb sola tova o de Vibram per a escalar roca, cordes de niló poc pesants però de gran resistència. Segons l’equip emprat, se sol distingir entre tres tipus d’escalada: la lliure, en què l’escalador fa front a les dificultats de l’ascensió només amb l’ajut de material de seguretat (corda, mosquetons, claus); l’artificial, que permet superar els trams en què la paret no ofereix punts d’aferrament naturals mitjançant eines “de progressió” (claus especials, estreps, cordes múltiples, escaletes), i l’escalada combinada (que presenta alhora trams d’escalada lliure i artificial). L’escalada pot ser feta per un sol escalador o per un grup de persones que formen una cordada. Darrerament hom practica l’escalada en llocs urbans o bé en llocs verticals construïts artificialment (rocòdroms).

Els últims anys han vist néixer un nou tipus d’escalada, anomenat free climbing. Aquesta tècnica de progressió, practicada amb les mans nues i amb calçat lleuger (o bé sense), aprofita sortints i fenedures mínims de la roca. Aquí el que interessa no és l’altitud del cim sinó la velocitat de la pujada i el grau de dificultat.

L’hípica

El cavall intervé en nombrosos esports, com l’equitació i el polo. Els genets coneixen a la perfecció les qualitats i els defectes d’aquests companys tan especials. La tasca és àrdua, perquè cal que el cavall, obeint ordres, faci moviments i passos que no són del tot naturals.

El concurs hípic

En els Jocs Olímpics l’hípica té tres disciplines: el salt d’obstacles (per tradició, l’individual obre els Jocs, mentre que el d’equips els clou), la doma clàssica i el concurs complet d’equitació.

En el salt d’obstacles, el participant ha de superar obstacles de diferent grau de dificultat. Poden ser naturals (constituïts per elements naturals com ara tolls, fosses i talussos) o artificials (constituïts especialment per a la prova hípica com murs, barreres i barres). Aquests últims poden estar col·locats en paral·lel o en un mateix pla vertical. Quan no es fa caure cap obstacle i la velocitat del cavall no ha estat inferior a 350 m per minut, es parla de recorregut sense faltes.

La doma clàssica es basa en l’execució d’un conjunt de represes (figures). Té per finalitat que el concursant demostri la seva preparació i el cavall franquesa, submissió, equilibri i elegància. S’executa en la pista de doma, de sorra, i de 20 m x 60 m, en un temps de 8 minuts. Les figures es comuniquen al genet uns mesos abans de la competició. Guanya qui obté la puntuació més alta del jurat, que valora tant la posició i l’estil del concursant com l’acció del cavall. És evident que es tracta d’una competició que s’ha de fer a la perfecció després d’entrenaments molt rigorosos, en què l’experiència i l’harmonia tenen un paper fonamental. No és per casualitat que en la doma es trobin els esportistes de més edat de totes les proves olímpiques, ja que s’hi pot participar fins als 60 anys.

El concurs complet d’equitació comprèn tres proves individuals, que tenen lloc en tres dies consecutius (per això s’anomena també “Three Days Event”) i es munta un únic cavall. El primer dia inclou un programa de doma clàssica, el segon una prova de fons i el tercer una prova de salt d’obstacles. La prova de fons es disputa en quatre fases: es comença amb un recorregut de 30-40 km, que s’obre amb un tram de marxa de 6 km a una velocitat de 240 m per minut; segueixen 4 km al galop (steeple chase) i una altra marxa de 12 km; a continuació, després d’una revisió veterinària, s’efectua una competició camp a través amb obstacles naturals i d’una llargada de 8 km, que s’han de recórrer a una velocitat de 450 m per minut (cross-country), i es clou amb 2 km al galop per un recorregut de caça que s’ha de fer a 330 m per minut. S’adjudica el concurs complet el genet i el cavall que hagin fet menys errors.

Les curses de cavalls i el polo

Les curses de cavalls es practiquen a l’hipòdrom, que comprèn un o diversos circuits, amb el sòl de terra o sorra per al trot i d’herba suau per al galop; a més, inclou les quadres i les grades per al públic. Consisteixen en competicions de velocitat al galop o al trot, generalment dotades de substanciosos premis en metàl·lic. Els “grans premis” de galop es fan en pla, en distàncies no inferiors a un quilòmetre, i d’una llargada variable segons el tipus de prova i l’edat dels cavalls participants. Els animals inscrits es classifiquen segons els resultats obtinguts en curses anteriors, i es llasten amb pesos (handicaps) perquè tots tinguin teòricament les mateixes possibilitats de guanyar. El galop és una cursa ràpida, en què s’assoleixen els 60 km/h; el trot, en canvi, és un pas controlat, que permet una velocitat d’uns 18 km/h. Com que per als cavalls resulta més natural galopar, és fàcil que canviï de marxa; si aquest pas s’allarga motiva la desqualificació del joquei.

El polo, que és a mig camí dels esports eqüestres i els jocs de pilota, és un esport d’origen molt antic. Dos equips a cavall es disputen la possessió d’una pilota de fusta i intenten enviar-la a la porta contrària colpejant-la amb una maça de mànec llarg (aproximadament d’1,30 m). El joc es practica en un camp rectangular, amb un mur de 26 cm d’alt on la pilota rebota, de manera que torna a disposició dels jugadors.

Cada equip es compon de 4 jugadors, que s’enfronten en 8 temps, anomenats chukkas, de 7,30 minuts cadascun, amb un descans de 3 minuts per a efectuar el canvi de cavalls. Els jugadors porten un casc protector i dirigeixen el cavall amb una mà mentre amb l’altra empunyen la maça. Després de cada gol (cal especificar que no hi ha porters), els equips canvien de camp. Dirigeixen l’encontre dos àrbitres a cavall; rere les portes (de 3 m d’alt per 7,59 d’ample) se situen dos jutges que indiquen els marcatges. El polo és divertit per a qui té la possibilitat i el privilegi de practicar-lo, però no tant per al públic. Certament, aquest esport, introduït a Itàlia al final dels anys vint, no és dels que desperten més interès.

Els motors

Les competicions de motor tenen actualment molts seguidors, sobretot l’automobilisme i el motociclisme, que són dos esports amb una àmplia difusió gràcies a la televisió: totes les curses del campionat del món es transmeten en directe. Però també hi ha competicions de motor que es desenvolupen a l’aigua i a l’aire. Són la motonàutica i l’aviació esportiva, disciplines encara força joves.

L’automobilisme

Hi ha una reina del motor, la Fórmula 1, i hi ha un reialme, l’autòdrom. Però seria absurd reduir d’aquesta manera l’automobilisme esportiu, perquè a més de les competicions de velocitat de pista o circuit per carretera (fa un temps que aquest darrer tipus de cursa és prohibit, llevat dels pocs grans premis) es disputen a tot el món competicions de resistència, de velocitat, de regularitat, a més dels ral·lis. Aquestes activitats són coordinades en conjunt per la Federació Internacional de l’Automòbil (FIA).

De tota manera, és inevitable parlar dels bòlids de la Fórmula 1 (recordem que els cotxes es classifiquen per categories i grups segons les seves característiques: pes, cilindrada i, si es tracta de cotxes de sèrie, el mercat a què van destinats). Les curses d’aquesta categoria es realitzen a l’autòdrom, que combina corbes i rectes segons un disseny precís. Per reduir la perillositat dels trams més ràpids es col·loquen xicanes, constituïdes per una corba en forma de S que interromp la recta per tal d’obligar els pilots a fer alentir la màquina.

Als marges del circuit es preveuen amplis espais lliures; així, si se surt de la pista es pot controlar el cotxe i evitar impactes perillosos. Més lluny, s’acomoden els espectadors a les grades, mentre que a la zona de sortida i d’arribada hi ha els boxs, el lloc on s’aqueferen els mecànics encarregats de l’assistència tècnica dels vehicles i del subministrament de carburant (regit per normes que han anat canviant, fins a fixar-se en un sol “ple” per a cada monoplaça). Completen el complex esportiu les torres per als oficials de competició i els cronometradors, les instal·lacions per a indicar al públic les posicions i els avançaments dels pilots i els locals per als serveis de socors (ambulàncies i bombers).

L’activitat de la Fórmula 1 s’articula en una sèrie de grans premis, al final dels quals s’assigna una puntuació segons les posicions aconseguides pels pilots (9 punts per al primer, 6 per al segon, 4 per al tercer, 3 per al quart, 2 per al cinquè i 1 per al sisè). Sumant cada resultat parcial s’obtenen les classificacions del campionat mundial de pilots i marques.

La sortida és el moment de més tensió i perill. Els cotxes es disposen a prop de les línies traçades a la pista, d’acord amb els resultats obtinguts a les proves d’entrenament. Es diu que el pilot més ràpid, el que surt abans que els altres, ha conquerit la pole position, un avantatge indispensable amb vista al resultat final de la cursa (no és rar el cas de grans premis en què un corredor va primer des del principi fins al final de la cursa). Tres minuts abans de la sortida, el director de la competició ordena que s’engeguin els motors, però la sortida vàlida només es fa després de la volta de prova; primer el semàfor és vermell i després es posa verd. Les característiques dels cotxes sovint són condicionades per les del recorregut; per això, els tècnics fan certes modificacions als vehicles segons el circuit. Els mecànics, molt especialitzats, estan preparats per intervenir en molt poc temps (fins i tot pocs segons), per reparar els desperfectes o per canviar els pneumàtics si les condicions atmosfèriques ho requereixen. L’elecció dels pneumàtics és molt important, i no és fàcil decidir-se pel tipus adequat de “goma”. En general, se solen distingir 3 tipus de cobertes: slick, per a pistes eixutes, amb cautxús més o menys tous i sense relleus per afavorir l’adherència; rain, per a la pluja, amb una banda de rodolament que té vistents fenedures centrals per tal que l’aigua s’hi escorri i no formi un vel entre la goma i l’asfalt, cosa que pot donar lloc al fenomen del waterplaning, és a dir, la relliscada del cotxe, i halfrain, coberta que representa una solució intermèdia, ja que s’utilitza quan la pista està molla però ja no plou.

El desenvolupament dels grans premis és controlat i coordinat per comissaris i oficials de cursa, que en cas de necessitat intervenen i comuniquen les seves decisions als pilots mitjançant l’ús de banderes convencionals.

Entre les proves que no se celebren en circuits tancats cal destacar els ral·lis. Consten d’una o diverses etapes amb trams cronometrats de velocitat i d’itinerari, que serveixen per a la puntuació final. En aquesta modalitat dominen els pilots finlandesos i els últims anys s’ha destacat el madrileny Carlos Sainz, que ha guanyat dos campionats del món (1990 i 1992) i alguns subcampionats (1991, 1994 i 1995).

A més, cal destacar també, entre les competicions per a sèries de turisme i gran turisme, les proves d’autocròs, de tot terreny i de go-kart.

El motociclisme

El campionat del món de motociclisme s’organitza de manera molt semblant al d’automobilisme i s’assignen dos títols: un de pilots i un de marques. Es disputen grans premis als principals països, i la classificació final té en compte les puntuacions i les millors posicions aconseguides. Les classes de cilindrada són les de 125 cc, 250 cc i 500 cc, a les quals cal afegir les competicions dels sidecars, vehicles de tres rodes en els quals el passatger situat a la caixa ajuda el pilot mitjançant el balanceig a les corbes, i les superbike, amb motors de cilindrada superior als 500 cc.

Les motos, el pes de les quals sol oscil·lar entre els 50 i els 125 kg, són autèntiques joies de la tècnica, i incorporen accessoris que no existeixen en les motos comercialitzades; entre altres característiques, tenen un centre de gravetat força baix, manillars especials, reposapeus endarrerits i amortidors força rígids. A més, desenvolupen una potència específica enorme, que pot arribar fins i tot al doble de la dels bòlids de la Fórmula 1; la relació de compressió és elevadíssima i els carburadors són d’aspiració lliure, perquè el filtre alenteix l’entrada de l’aire. La lleugeresa de la màquina no en compromet la robustesa, perquè s’empren materials i aliatges especials (com l’akront, el titani, el magnesi i l’electró). La roda anterior és de secció inferior respecte de la posterior; la primera té un pneumàtic amb fenedures, mentre que la segona porta una slick llisa (quan plou es munten dos pneumàtics rain). Els frens de les motos avui dia són gairebé tots de disc, i el carenat de fibra de vidre fa una funció aerodinàmica essencial.

Com en el cas dels automobilistes, els motociclistes duen granotes protectores ignífugues i cascos integrals. La preparació física és important, però compta més l’estat psicològic: un error de valoració, una maniobra a deshora o una reacció lenta davant un obstacle sobtat es poden pagar molt cars.

Abans d’iniciar la cursa els corredors —alineats segons la classificació obtinguda durant les proves— esperen el tret de sortida i després surten arrossegant la moto uns metres abans de pujar-hi. Immediatament comença la desfilada dels avançaments, aquí molt més nombrosos que en l’automobilisme. Durant les competicions de motociclisme, hi ha un públic molt nombrós tant a les grades com als costats de la pista, que té una estructura molt semblant a la de l’autòdrom (en molts casos les curses es corren en el mateix circuit).

Com ja hem dit al començament, no solament se celebren proves de velocitat. El motocròs té un gran èxit. Aquestes competicions se celebren en un terreny accidentat degudament preparat, i generalment es divideixen en tres mànegues (dues de qualificació i una de final), també d’acord amb la cilindrada de les motos. A més, cal esmentar el trial, una modalitat afí al motocròs i practicada en terrenys encara més accidentats; els pilots han de fer proeses que requereixen valentia i dots acrobàtics. Alguns dels millors pilots mundials de trial són catalans: Jordi Tarrés ha guanyat set campionats del món i Marc Colomer n’ha esdevingut el successor. Es poden considerar una variant del trial les competicions de speedway per pista plana, coberta amb terra batuda o bé cendres o neu. També cal esmentar les proves de velocitat de pujada, de regularitat (en què cal fer un trajecte dividit en etapes en un temps determinat), que inclou una especialitat molt dura, l’enduro (competició en què es poden fer distàncies de 1 500 km pel desert o per un congost), els rècords de velocitat i les curses populars, proves generalment promogudes per una marca i que convoquen molts afeccionats.