El treball com a factor econòmic
Gairebé totes les coses que fem servir en la vida de cada dia són el producte del treball d’altres persones. Posem un exemple: un cotxe és fruit de moltes hores de feina, no solament dels obrers que l’han muntat, sinó també dels tècnics que l’han dissenyat, dels empleats que s’han encarregat de vendre’l, etc. Fins i tot quan mengem maduixes collides al bosc consumim un producte que ha requerit una feina, precisament la que hem fet (o la que algú ha fet per nosaltres) en collir-les.
Per als economistes, el treball és qualsevol activitat humana realitzada amb el fi de produir alguna cosa. Els economistes classifiquen els factors de producció (és a dir, els elements que intervenen en la producció) en tres grans categories: el treball o aportació humana, que acabem de descriure; la terra o conjunt de recursos naturals, que inclou els recursos minerals, els boscos, etc., o sigui les anomenades primeres matèries; i el capital o conjunt de mitjans de producció ja produïts, però que serveixen per a produir nous béns (la maquinària, els edificis, etc.). Els dos primers elements també s’anomenen factors primaris. El treball és, doncs, un factor de producció o, més ben dit, una categoria de factors de producció, que inclou els diferents tipus específics de treball.
L’activitat econòmica fonamental, és a dir, la producció, consisteix essencialment en l’aplicació del treball i del capital a la terra amb la finalitat de produir béns o serveis. Els béns i els serveis produïts es distribueixen després entre els membres de la col·lectivitat d’acord amb unes regles que varien segons cada situació. Precisament el conjunt de regles segons les quals s’organitzen la producció i la distribució dels béns (i els serveis) és la base que permet establir la distinció entre els diferents sistemes econòmics.
La retribució del treball
En les economies no primitives qualsevol recurs té un propietari, fet que també val per al treball, la terra i el capital; a més, els intercanvis es fan amb diners. Així, a cada factor productiu li correspon una retribució en diners per la seva utilització, que percep el propietari. La retribució del capital es defineix com a benefici, la de la terra com a renda i la del treball com a salari. Històricament, els salaris han estat, i són, més baixos que els beneficis i les rendes; amb tot, l’import relatiu de les retribucions varia en els diferents sistemes econòmics. En una economia feudal típica, on el factor de producció més important era la terra, la renda era particularment elevada; en una economia capitalista típica, els beneficis són alts; en una economia socialista típica, amb la desaparició de la propietat privada de la terra i del capital, la renda i el benefici fins i tot haurien de desaparèixer (quan els economistes empren el terme “típic” es refereixen a models abstractes i simplificats de la realitat). Naturalment, el sou és la retribució dels treballadors dependents, és a dir, d’aquells que guanyen diners venent el seu treball. Hi ha una altra classe de treballadors, els treballadors independents o autònoms, que venen directament el producte de la seva feina o dels seus serveis.
De què depèn l’import del sou?
En la història del pensament econòmic s’han donat dues respostes fonamentals a aquesta qüestió, que en realitat no s’oposen necessàriament. En efecte, més que de dues respostes podem parlar de dues maneres diferents de plantejar el tema. La primera aproximació és la dels economistes anomenats clàssics, entre els quals destaquen, pel que fa a aquest problema, l’anglès David Ricardo (1772-1823) i l’alemany Karl Marx (1818-1883). La segona aproximació és la dels economistes neoclàssics, com el francès Léon Walras (1834-1910) i l’anglès Alfred Marshall (1842-1924). Segons els economistes clàssics, els salaris tendeixen a mantenir-se en l’anomenat nivell de subsistència, és a dir, al nivell mínim necessari per a garantir que els treballadors puguin treballar i tenir i mantenir fills. Aquest nivell de subsistència canvia amb el temps, a mesura que es desenvolupa l’economia, però en general és molt baix. Segons els economistes clàssics, això s’explica perquè l’oferta de treball —el nombre de persones que volen treballar— és inevitablement superior a la demanda de treball —els llocs de treball disponibles—. Aquesta diferència es veu com a inevitable, ja que depèn de la tendència natural de totes les espècies, inclosa la humana, a expandir-se fins a exhaurir tots els recursos. Segons Ricardo, per exemple, l’expansió de l’economia fa augmentar la demanda de treball, però també els recursos disponibles, cosa que produeix un augment de la natalitat superior a l’augment de la demanda de treball. Aquest excés d’oferta de treball fa que el sou es redueixi fins a arribar al nivell de subsistència, a causa de la competència entre els treballadors. Si el sou de subsistència és, per exemple, de 100 euros, i un obrer en demana 120, segurament es podrà trobar una persona desocupada disposada a acceptar-ne 110 i tenir així un lloc de treball; però aquest aturat serà desestimat si es troba algú altre disposat a treballar per 105, per exemple, i així successivament, fins a arribar a un nivell de retribució per sota del qual és preferible no treballar. La tendència dels sous a mantenir-se en el nivell de subsistència és, doncs, una conseqüència directa de la llei fonamental de l’economia segons la qual el preu d’un recurs ofert en excés tendeix a baixar (vegeu “Economia i societat”); en aquest cas el recurs és el treball, i el seu preu, el sou. Convé remarcar que, actualment, als països desenvolupats no se segueix aquest procés, tot i que en general les retribucions dels treballadors no qualificats continuen essent molt baixes; però quan els economistes clàssics van plantejar aquestes teories les condicions de vida dels treballadors a sou eren efectivament miserables.
Els economistes neoclàssics plantegen el problema d’una manera diferent. La pregunta que es fan és: com es determina la quantitat de treball que necessiten les empreses? I responen dient que les empreses continuaran demanant treball mentre les quantitats de treball que es vagin sumant permetin obtenir beneficis superiors al cost afegit del treball. Posem-ne un exemple. Imaginem-nos una fàbrica de teles, que es venen (posem per cas) a 10 euros el m2. Suposem que a l’empresa el treball li costa 10 euros l’hora. I que, com passa en general en la realitat, la productivitat marginal és decreixent, la qual cosa vol dir que a mesura que s’afegeixen hores de treball la producció augmenta, però cada vegada menys. En el nostre exemple, imaginem que valguin les dades següents, relatives a un dia:
hores de feina 150 200 201 202 203
producció (m2) 15 000 16 000 16 002 16 003 16 003,5
Si l’empresa contracta 200 hores en comptes de 150, gasta 500 euros de més (50 hores 2 10 euros per hora; suposant que els altres conceptes de cost no variïn), però en guanya 1 000 més (100, que és la quantitat de més, per 10, que és el preu de venda de la tela). Per tant, si inicialment invertia 150 hores, li convé passar a 200. Si després passa de 200 a 201 hores de treball, gasta 10 euros més però en guanya 20 més; per tant, és millor 201 hores que 200. Si contracta 202 hores, el cost afegit és igual al guany afegit, i si en contracta 203 el cost afegit és superior al guany afegit (10 euros contra 5). Per tant, el que convé a l’empresari és contractar 202 hores de treball al dia.
El que acabem d’exposar val per a l’empresa. Però, què passa pel que fa a l’economia en conjunt? El salari serà determinat per l’oferta i la demanda de treball. Ara bé, si l’economia s’expandeix i la productivitat del treball augmenta, és possible no solament que la diferència entre l’oferta i la demanda de treball es redueixi (en contra del que pensaven els economistes clàssics), sinó també que els sous s’apugin contínuament.
La teoria dels economistes clàssics, doncs, ha quedat superada. En efecte, avui s’admet que les seves premisses són equivocades o, més ben dit, que ja no són vàlides. El progrés tecnològic fa que l’economia es pugui expandir més ràpidament del que aleshores creien (i sobretot que l’expansió tingui més durada). A més, s’ha descobert que l’augment del benestar no comporta un augment continu del nombre de fills, perquè, depassat un cert nivell de benestar, aquest nombre tendeix a minvar, amb la qual cosa també decreix l’oferta de treball.
Població activa i no activa
Els economistes, els antropòlegs i els sociòlegs classifiquen el treball tenint en compte diferents punts de vista. Una distinció fonamental és la que s’estableix entre el treball fet en canvi d’una retribució (la paga, el salari, els honoraris), o per produir alguna cosa destinada a la venda, i el treball realitzat per produir coses que consumeix directament qui les produeix o la seva família. Els exemples més importants de la segona categoria són una part de l’activitat dels agricultors directes i, sobretot, l’activitat de les mestresses de casa. Amb tot, per motius tradicionals, i a causa de la dificultat de valorar les feines de la llar, les estadístiques relatives a l’ocupació de la població inclouen les mestresses de casa entre la població no activa, és a dir, la que no té intenció de treballar o que no busca feina. Això significa que les estadístiques oficials consideren erròniament com a treball només el que es fa en canvi d’un sou o una paga, o per vendre productes. La població activa inclou, doncs, els qui treballen (els ocupats) i els qui no treballen però voldrien treballar, és a dir, els desocupats (aquells qui abans treballaven però s’han quedat sense feina) i els qui busquen la primera feina (els qui no han treballat mai abans). La població no activa és composta pels qui no pretenen, o no poden, treballar (es tracta bàsicament dels infants, els estudiants, les mestresses de casa i els jubilats). La relació, normalment expressada en percentatge, entre la població activa i la població total dóna l’índex o taxa d’ocupació; i la relació entre els desocupats (inclosos els qui busquen la primera feina) i la població activa dóna l’índex o taxa d’atur. Aquests índexs es poden calcular per a tot el país, per a regions específiques i per a sectors específics de la població.
Professions, sectors d’activitat i ocupació
Pel que fa als treballadors, una classificació important està relacionada amb la condició jurídica dins la professió. Des d’aquest punt de vista, el treballador pot ser independent o dependent. És independent quan els seus ingressos procedeixen de la venda del producte del seu treball: és el cas dels agricultors, els artesans, els professionals liberals (metges, advocats, etc.) i els empresaris. El treballador és dependent, quan cobra un sou, com en el cas dels aprenents, els manobres, els obrers, els empleats i els directius.
Finalment, una altra classificació ordena els treballadors per sectors d’activitat. En les economies desenvolupades, la major part dels treballadors (en alguns països més del 60% del total) estan ocupats en el sector terciari o dels serveis, mentre que l’índex de població dedicada al sector primari (agricultura, ramaderia, pesca, etc.) és molt baix. Els treballadors del sector dels serveis no destinats a la venda són bàsicament els funcionaris públics, és a dir, aquells que són pagats per l’estat, els governs locals (comunitats autònomes, diputacions provincials, ajuntaments) i altres ens públics, llevat dels treballadors de la indústria de propietat pública, que s’inclouen entre els treballadors industrials.
Als països menys desenvolupats el sector que ocupa més treballadors és l’agricultura, i als mitjanament desenvolupats, la indústria. La relació entre el nivell de desenvolupament i la distribució de l’ocupació generalment es reprodueix també a escala regional.
A més, als països menys desenvolupats l’índex d’ocupació sovint és més alt que als països desenvolupats, bàsicament per dos motius: d’una banda, als països més agrícoles la diferència entre població activa i no activa és molt difícil d’establir, perquè en una família pagesa tothom participa en la producció; de l’altra, als països més evolucionats la productivitat del treball és més elevada, la qual cosa permet el manteniment d’una població no activa més nombrosa.
Productivitat del treball, cost del treball i sou
La productivitat del treball és la relació entre la quantitat de béns (o serveis) produïda i la quantitat de treball que ha calgut per a produir-la. Si la quantitat de treball s’equipara a 1, aquesta relació ens indica, naturalment, la quantitat produïda per unitat de treball. Com s’ha dit, existeix una clara relació entre la productivitat del treball i el desenvolupament de l’economia. En efecte, com més productiu és el treball, més elevada és la producció que la mateixa quantitat de treball permet assolir. Això és evident si considerem la definició de productivitat: P = Y/T (en què P és la productivitat, Y la producció i T el treball), de la qual resulta que Y = P·T
Una magnitud afí a la productivitat i molt important per a la marxa de l’economia és el cost del treball per unitat de producte, és a dir, la relació entre el valor total dels sous pagats i el valor total de la producció. En símbols, tenim CTUP = (W·T) /(P·Q), en què CTUP és el cost del treball per unitat produïda, W és el sou per unitat de treball, T és el treball, P és el preu de venda del producte i Q la quantitat venuda. En el cas que hi hagi més productes, en comptes de P·Q es posarà la suma dels productes de les quantitats venudes de cada bé pel seu preu. Aquest índex es pot calcular a escala empresarial, sectorial o de tota l’economia; també es defineix com a relació entre sou i productivitat. L’evolució d’aquesta magnitud és crucial en els debats sobre la política econòmica d’un país, com veurem tot seguit. El valor global de la producció d’una empresa es divideix en sous, beneficis i impostos. Si els impostos són constants i el cost del treball per unitat de producte disminueix, vol dir que els beneficis augmenten; i viceversa, aquests disminueixen si el cost del treball per unitat de producte s’incrementa. Si els beneficis es redueixen gaire, també es retallaran les inversions, i per tant s’alentirà el funcionament general de l’economia. Aquesta és la raó per la qual molts economistes consideren que l’estat ha de prendre mesures per tal que els sous s’apugin tant com la productivitat i, per tant, perquè la relació entre el cost del treball i el valor de la producció romangui essencialment invariable.
Amb tot, el cost del treball pot augmentar i, alhora, els sous poden baixar. En efecte, com hem apuntat, una part del sou que paga l’empresari no la cobra el treballador sinó l’estat, en forma d’impostos i contribucions. Per això es distingeix entre: el cost del treball, que és la xifra global que es gasta l’empresari; el sou brut, que és el cost del treball menys els impostos que paga l’empresari, i el sou net, que és el sou brut menys els impostos i les contribucions a càrrec del treballador. La diferència és notable, ja que el sou net fàcilment és menys dels dos terços (i a vegades de la meitat) del cost del treball.
Relacions i dinàmiques en el món del treball
Ja hem vist que el nivell dels sous s’estableix en un mercat determinat, el mercat de treball, d’acord amb el contracte establert entre l’oferta (els treballadors) i la demanda (els empresaris). El conveni determina així mateix les altres condicions del treball, sobretot la durada i la intensitat. Ja ens hem adonat que en l’àmbit laboral també val la llei de l’oferta i la demanda, segons la qual si hi ha excés de demanda el preu del bé requerit (en aquest cas, el preu és el sou) tendeix a apujar-se, i en el cas contrari tendeix a baixar. També hem vist que a l’època dels economistes clàssics el mercat de treball es caracteritzava per un excés d’oferta, erròniament considerat inevitable, que feia impossible un augment significatiu dels salaris.
En realitat, el resultat d’un tracte, d’una contractació, d’un conveni, depèn no solament de l’oferta i la demanda, sinó també de l’organització dels compradors i els venedors. Si els qui ofereixen feina es poden posar d’acord i comprometre’s a no acceptar sous que baixin per sota d’un cert límit, els empresaris es veuran obligats a pagar aquest mínim o a tancar l’empresa. Des que existeix el treball assalariat existeix també una tendència al naixement i el desenvolupament d’organitzacions de treballadors, organitzacions que s’anomenen sindicats.
Les organitzacions sindicals
Als països occidentals evolucionats, la possibilitat dels treballadors d’organitzar-se en sindicats va ser històricament molt combatuda pels empresaris, com també per alguns governs, més sensibles a les exigències dels empresaris que a les dels treballadors.
Pel que fa a l’estat espanyol, el 1888 es va fundar a Mataró la Unió General de Treballadors (UGT), el primer sindicat de caràcter socialista, i el 1911 es creà a Barcelona la Confederació Nacional del Treball (CNT), d’orientació anarcosindicalista. Aquestes dues organitzacions es van configurar com els primers sindicats, tant en l’àmbit català com en l’estatal. La CNT va ser la primera força obrera catalana fins l’any 1936 i el centre de les grans tensions socials que abasten els anys 1917-23 i 1931-36, amb la interrupció de la Dictadura de Primo de Rivera.
Després de la Guerra Civil Espanyola (1936-39), la dictadura del general Franco posà fi a la llibertat d’expressió i de sindicació. Es creà l’Organización Sindical Española, expressió única del “sindicato vertical”, que integrava obrers i empresaris. Amb el retorn de la democràcia, la Constitució del 1978 recollí aquest dret en l’article 28, on s’afirma que “tothom té dret a sindicar-se lliurament... La llibertat sindical comprèn el dret a fundar sindicats... Ningú podrà ser obligat a afiliar-se a un sindicat”.
Els dos grans sindicats de l’etapa democràtica són Comissions Obreres (CCOO), un sindicat que va començar a actuar clandestinament durant els darrers anys del franquisme, i la Unió General de Treballadors (UGT), que es tornà a organitzar. Tots dos són organitzacions d’àmbit estatal.
Els darrers anys, els referents ideològics dels diferents moviments sindicals de l’estat espanyol s’han moderat notablement, com a conseqüència de l’acceptació general de les regles del joc democràtic.
Les oficines de col·locació
El mercat de treball és determinat per la confluència de dues necessitats diferents: la de l’empresari que necessita treballadors per a les seves activitats productives (demanda de treball) i la d’aquelles persones que ofereixen la seva capacitat de treball (oferta). A l’estat espanyol, i en molts altres països, l’adequació entre l’oferta i la demanda de feina no es deixa a la lliure iniciativa de les parts, perquè d’una banda es vol evitar el fenomen de la mediació privada, amb el risc d’especulació que comporta, i, de l’altra, es vol impedir que els treballadors puguin patir discriminacions injustes en una relació en què normalment la part empresarial és la forta. Per això s’ha creat un aparell estatal encarregat de gestionar la contractació, representat per la Direcció General del Treball, que depèn del Ministeri del Treball, i a escala local per les oficines de l’INEM (Instituto Nacional de Empleo). A Catalunya, el 1995, els principals sindicats i la Conselleria de Treball de la Generalitat van signar un acord per a la creació del Servei Català de Col·locació, que des del mes de maig del mateix any coordina les seves actuacions amb l’INEM. Tenen la missió de crear les condicions adients per a afavorir l’adequació entre l’oferta i la demanda de treball, vigilant per tal que això s’esdevingui segons criteris precisos sobre la durada de l’atur i determinades situacions (estat de necessitat) pròpies dels desocupats. Aquests òrgans comprenen a part iguals representants de l’administració pública i dels sectors socials, elegits per les organitzacions dels empresaris, els primers, i pels sindicats més importants dels treballadors, els segons.
Els qui volen trobar un lloc de treball (de tipus subordinat) s’han d’inscriure en les “llistes de col·locació” elaborades per l’oficina de l’INEM o del Servei Català de Col·locació de la pròpia circumscripció territorial i lliurar la seva cartilla (si ja han treballat anteriorment). L’empresari que vol contractar un treballador també s’ha d’adreçar a l’oficina de la circumscripció en què fa la seva activitat. L’INEM s’ocuparà de respondre a la seva sol·licitud facilitant-li, en l’ordre establert per la llista de col·locació, el treballador que tingui la titulació i la preparació adequades. El recurs a les llistes és obligatori, llevat dels casos de contractació directa (prevista per a determinats perfils de treballadors, com aquells amb funcions directives, els treballadors molt especialitzats o creatius, etc.) i del traspàs directe d’una empresa a una altra. Amb tot, en molts casos la demanda de l’empresari pot ser nominativa.
L’“arma” dels treballadors: la vaga
La vaga (vegeu “Història d’una forma de lluita: la vaga”) és l’abstenció col·lectiva de la feina practicada per un grup de treballadors per aconseguir un objectiu comú. En la seva accepció més comuna, es tracta d’una forma de lluita i de pressió envers l’empresa per tal d’obtenir una millora de les condicions laborals, pel que fa al salari i a la normativa. Hi ha altres tipus de vaga: la vaga politicoeconòmica, que és una forma de pressió davant el govern i el parlament amb finalitats polítiques generals, o per a obtenir o impedir la intervenció governativa o legislativa en temes que interessen el món laboral; la vaga de solidaritat, a la qual es recorre per donar suport a una lluita sindical que es duu a terme en un altre sector del món laboral, o amb motiu de determinats esdeveniments polítics d’àmbit nacional i fins i tot internacionals, etc.
Segons l’extensió de l’àmbit afectat per la vaga, es parla de vagues generals (nacionals, regionals, d’un sol sector productiu), vagues de categories industrials específiques (per exemple, de la metal·lúrgia) o professionals, vagues dels treballadors d’una o més empreses, etc.
En un àmbit empresarial determinat, es poden dur a terme diverses modalitats de vaga: la vaga general és la que segueixen els treballadors de totes les categories de l’empresa; la vaga a ultrança indica aquella vaga que finalitza només quan s’ha assolit l’objectiu que l’ha motivat; la vaga per torns és duta a terme per petits grups de treballadors alternativament i té com a objectiu causar el màxim perjudici a la producció amb la mínima abstenció de la feina; la vaga sobtada és la que es fa sense un avís previ, per tal d’impedir que l’empresari pugui prendre mesures; finalment, la vaga de zel és una mena de “vaga al revés”, en què els treballadors compleixen totes les normes amb molt d’escrúpol, amb el resultat que la producció s’alenteix notablement.
Pel que fa a l’estat espanyol, en l’article 28.2 de la Constitució espanyola del 1978 “es reconeix als treballadors el dret a la vaga per a la defensa dels seus interessos”.
Història d’una forma de lluita: la vaga
Bé que es té documentació històrica sobre formes d’insubordinació i de rebuig del treball sota coacció a l’antiguitat, la vaga tal com la coneixem avui és el resultat del desenvolupament del capitalisme industrial a Europa i l’Amèrica del Nord entre els segles XVIII i XIX; és el resultat del sistema de la manufactura i de la fàbrica, de la urbanització, del naixement del proletariat. Espontània al començament o, com a màxim, fruit d’un acord precari, destinat a l’oblit amb la reincorporació a la feina, la vaga constitueix el punt de partida del llarg i difícil procés de formació del sindicat.
Després de les primeres vagues urbanes i agrícoles dels segles XVII i XVIII a Anglaterra i França (insurrecció dels obrers de Lió el 1744), els primers protagonistes de les vagues industrials van ser els treballadors anglesos, que després de diversos gestos de resistència i de revolta contra la introducció de les màquines (ludisme) es van organitzar en cooperatives i sindicats després del reconeixement legislatiu dels seus drets (1824-25). Més tard va arribar el torn dels treballadors francesos, el 1864, als quals fins aleshores s’havia negat el dret a la vaga. Aproximadament per la mateixa època es van posar al dia les legislacions d’altres països com Itàlia, que van acabar reconeixent, almenys teòricament, aquest dret, encara que en la pràctica la vaga va continuar essent obstaculitzada per la policia i les mesures del govern com l’enviament de soldats per a substituir els obrers, la militarització dels treballadors dels serveis públics, etc.
A la segona meitat del segle XIX i al començament del XX, la vaga sovint va obeir a finalitats polítiques clares, com per exemple a la Rússia tsarista. En un principi la vaga es basava en les reaccions més o menys espontànies de les masses de treballadors, però al mateix temps va trobar una justificació teòrica en les ideologies socialistes i comunistes, sobretot el marxisme, que reivindicava aquesta actuació com a forma bàsica de defensa econòmica i política dels treballadors contra el plantejament capitalista; l’anarcosindicalisme, ric de tradicions de lluita especialment a -Espanya; i el sindicalisme revolucionari, que va defensar el valor subversiu de la vaga general.
Al segle XX, la pràctica de la vaga s’ha multiplicat i s’ha anat diferenciant: de vegades les actuacions s’han ampliat a gran escala, i han assumit finalitats antibel·licistes i d’insurrecció, o han arribat a paralitzar sectors sencers de la producció, o fins i tot han ocupat les fàbriques. Les peculiars circumstàncies econòmiques i polítiques de cada país han menat a formes de reglamentació del dret de vaga, que ha estat prohibida en els règims feixistes, a la Unió Soviètica i a les democràcies populars de l’Europa de l’Est, i molt limitada als Estats Units (1947).
El tema de les agitacions obreres s’ha enriquit notablement a la segona meitat del segle XX, atès que reflecteix els complexos problemes econòmics, normatius, polítics, organitzatius i humans relacionats amb les innovacions tecnològiques i amb el pes creixent de les masses de treballadors en el món contemporani. Així, s’han adoptat noves formes de lluita sindical i política, allunyades de la praxi tradicional, al costat de les oficials i les que solen preveure les legislacions estatals: des de l’obstruccionisme a la vaga de zel, passant per la no-col·laboració i altres formes peculiars de vaga, com la que es fa per torns.
Una novetat rellevant dels darrers anys és l’enorme penetració de la vaga en altres classes socials, començant pels empleats i el sector públic, un fenomen que va acompanyat de l’ampliació corresponent dels promotors de la vaga. Aquesta forma de lluita, abans patrimoni gairebé exclusiu de les grans formacions sindicals, avui sovint és adoptada per sindicats autònoms o grups organitzats més o menys corporatius.
Conveni empresarial i col·lectiu
La missió institucional del sindicat, reconeguda com a tal per la legislació dels països desenvolupats, és representar els treballadors en els convenis amb l’empresa. Els convenis poden tenir lloc a diferents nivells. Per exemple, si s’ha de pactar sobre l’organització dels torns de treball en una secció específica d’una certa fàbrica, el conveni interessarà només l’organització sindical d’aquella determinada fàbrica; en aquest cas es parla de conveni d’empresa. Però si es tracta d’establir el conveni col·lectiu de treball pel que fa a tota una categoria de treballadors, és a dir, les normes que fixen les condicions normatives i salarials del treball de tots els treballadors i les empreses d’un sector determinat, aleshores hi intervindran les estructures centrals del sindicat (com també les estructures centrals de la corresponent organització dels empresaris, la patronal).
De fet, doncs, el sindicat té responsabilitats de política econòmica, atès que les reivindicacions generals dels treballadors poden tenir conseqüències en tota l’economia. Les normes establertes pels convenis col·lectius són vàlides per a tots els treballadors dels sectors interessats, encara que no estiguin afiliats als sindicats que han signat el conveni.
Sovint s’acusa els sindicats d’afavorir els interessos dels seus afiliats i, per tant, dels treballadors ocupats, en detriment dels treballadors que no tenen feina, que potser estarien disposats a treballar per menys diners. Aquesta acusació no necessàriament és infundada, ja que pot passar que, en el cas que s’aconsegueixi un augment dels sous per efecte de l’acció sindical, es doni també un augment de l’atur. Però hi ha una manera d’evitar-ho: fer que es produeixi una situació en què, a igualtat de sou, hi hagi més demanda de treball. Com pot el sindicat arribar a aquest resultat? Intentant induir el govern a incidir en els altres factors que, a banda del salari, determinen la demanda de treball, per exemple amb mesures que afectin el funcionament global de l’economia (si l’economia s’expandeix, hi haurà més demanda de treball).
És per aquest motiu que, en molts països, el sindicat ha arribat a esdevenir —per evolució natural de la seva actuació— un interlocutor important del govern en l’elaboració de la política econòmica.
Cal mencionar també les organitzacions empresarials, ja que aquestes organitzacions juntament amb els sindicats tenen atribucions per a pactar entre elles les condicions laborals de sectors o àrees geogràfiques. La seva relació és a vegades complicada, sobretot quan hi ha divergències importants en matèria laboral.