Què són les generacions
Tothom sap que, en una societat, els individus s’agrupen, segons l’edat, en generacions. Sabem que nosaltres pertanyem a una generació diferent de la dels nostres pares, i si tenim fills en parlem com a pertanyents a una generació nova respecte de la nostra. Alhora, sabem que compartim amb els companys d’escola, o de feina que tenen més o menys la nostra edat, la pertinença a la mateixa generació.
Així, doncs, som conscients que en un mateix temps cronològic conviuen diverses generacions. Mirem d’analitzar des d’aquest punt de vista un període concret en el temps, per exemple els anys noranta del segle XX: la generació nascuda abans o durant la Primera Guerra Mundial s’està extingint; la generació nascuda pels volts de la Segona Guerra Mundial ha ocupat establement els diferents esglaons que componen l’organització social i ha arribat al sostre de les seves carreres professionals; la nova generació nascuda en el període de la “protesta estudiantil” i del final de la guerra freda s’està incorporant al mercat laboral, disposada a substituir la generació anterior i possiblement s’està preparant per dur al món la generació cridada potser a vèncer (o a perdre definitivament) el repte que planteja la qüestió ecològica. Mentrestant, els qui han nascut durant els anys de la caiguda del mur de Berlín i de la fi del teló d’acer que separava Occident de l’est d’Europa, van a escola.
Diverses maneres d’entendre les generacions
La consciència de l’existència de les generacions i de les relacions de convivència i interacció que les vincula deixa plantejada una sèrie de problemes del tipus: quant dura una generació?, quan es pot dir que una generació en substitueix una altra? i, en el fons, què defineix una generació?
Òbviament, una generació no neix, per dir-ho d’alguna manera, cada any. Cal establir un període de temps de manera que tothom qui neix al llarg d’aquest període pertany a la mateixa generació. El problema és determinar els criteris per a definir aquest espai de temps.
Més amunt ens hem referit a esdeveniments històrics concrets, la Primera i la Segona Guerra Mundial, els anys seixanta, la fi dels règims comunistes de l’est europeu. Són esdeveniments molt significatius que han comportat canvis radicals en la nostra manera de viure i de pensar i que poden fer suposar raonablement que, aquells qui han nascut després, han trobat un món diferent.
Sovint es parla de la generació del 68, o de la que va participar en la Guerra Civil Espanyola, al·ludint al fet que determinats esdeveniments marquen un “abans i després de” i que aquells qui comparteixen certes experiències pertanyen a la mateixa generació.
D’altra banda, tenint en compte que l’entrada al món laboral comença pels volts dels vint-i-cinc anys i acaba pels volts dels seixanta, arriba un moment en què es produeix un canvi generacional en determinades posicions socials; en altres paraules, hi ha un temps mitjà d’uns trenta anys, o poc més, necessari perquè una generació sigui substituïda per la següent en la vida pública. De tota manera, la durada d’aquest temps varia segons les societats i les èpoques perquè, com veurem més endavant, el tipus d’organització social i el moment històric condicionen la manera de concebre les diferents edats de la vida.
A partir de tot el que acabem d’exposar podem adonar-nos que existeixen diversos criteris per a definir les generacions. Un dels criteris és entendre la generació com el conjunt d’individus nascuts dins un mateix període de temps; en aquest cas, tots es troben dins el mateix cicle biològic (infància, joventut, edat adulta...) i comparteixen les experiències pròpies d’una determinada etapa vital. Segons aquest punt de vista, cada individu, al llarg de la seva vida, pertany, doncs, a totes les generacions.
En canvi, hi ha una concepció “historicista” segons la qual tots aquells que han viscut contemporàniament un esdeveniment històric prou important per a modificar els valors, les idees i la percepció de la realitat, pertanyen a la mateixa generació, i hi pertanyeran la resta de la seva vida. Tots ells comparteixen un destí comú, independentment del fet que en el moment de produir-se l’esdeveniment fossin vells o joves.
Finalment, segons una concepció “temporal” de les generacions, el període de temps a l’interior del qual aquells que neixen pertanyen a la mateixa generació es calcula pel nombre d’anys que passen entre el naixement i la procreació. Val a dir que en les societats occidentals contemporànies aquest lapse són uns trenta anys, perquè el que es té en compte no és l’assoliment de la capacitat biològica de procreació, sinó el moment en què la mitjana dels humans decideixen tenir fills.
En qualsevol cas, és molt difícil establir el començament natural d’una generació, ja que la gent neix i mor contínuament. La successió de les generacions només queda clara i és lineal en el si de les famílies concretes, perquè s’hi esdevé sense superposicions: dues persones, que presumiblement tenen pares i avis, es coneixen, es casen o formen parella, tenen fills que creixen i que al seu torn formaran una família.
Sigui quina sigui la definició de generació que es vulgui adoptar i, consegüentment, la durada establerta per a les generacions, una cosa és certa, i és que la successió de les generacions significa tant continuïtat cultural, memòria i tradició, com trencament, innovació i canvi.
Generacions, canvi, memòria
Si considerem la cultura com un patrimoni col·lectiu constituït pel conjunt dels nostres coneixements, creences, tradicions i comportaments, de seguida ens adonarem que aquest patrimoni és constituït per tot allò que ens uneix al passat i per tot allò que passa i es crea en el present i que és en contínua transformació perquè es projecta en el futur. Però no hem de pensar en la cultura com un simple conjunt de coneixements que s’acumulen al llarg dels anys. Es tracta més aviat d’un procés selectiu i constant, on l’intercanvi permanent entre allò que heretem del passat, el que construïm en el present i el que projectem per al futur modifica contínuament el marc dels valors i els coneixements.
Tots nosaltres participem en aquest procés cultural, on contínuament van arribant nous individus, els pertanyents a les noves generacions. Aquest accés continu sempre determina canvis, noves maneres de situar-se davant d’allò que ja existeix. Passa com quan es comença una feina nova, en un nou lloc de treball: cal aprendre’n les regles, les tasques encomanades, els costums..., i aquest deure d’aprendre, de començar de nou, de relacionar-se amb tots els altres empleats, etc., modifica la situació del lloc, hi introdueix potser nous coneixements, millora alguns procediments, canvia, bé que de manera imperceptible, la manera de treballar de tots. És només un exemple, perquè en realitat no parlem d’una sola persona, d’una vida individual, sinó que estem raonant en termes de generacions, per a les quals allò que ha estat assimilat en un moment històric anterior no té la mateixa importància que tenia per a les generacions que van viure aquell moment.
En aquest procés s’afegeixen moltes coses i se’n perden d’altres. Com escriu Karl Mannheim (1893-1947), un sociòleg d’origen hongarès que va estudiar a fons aquests problemes, les noves generacions ensenyen les anteriors “a oblidar el que ja no és necessari, a desitjar el que encara no s’ha aconseguit”. D’aquesta manera la societat es rejoveneix contínuament.
I mentre entren en escena nous individus, d’altres en surten i s’enduen per sempre esdeveniments i experiències del passat que no han quedat gravades en la memòria col·lectiva. No es tracta necessàriament d’una pèrdua, ja que la memòria col·lectiva, com la individual, és selectiva i conserva només el que vol conservar, el que considera que pot ser útil. Pensem només per un moment què passaria si ho haguéssim de recordar tot, fins i tot els detalls més insignificants del nostre passat. De què ens serviria aquesta infinitat de records?
De la mateixa manera, l’acumulació cultural en la societat humana es produeix de manera selectiva, ja que els esdeveniments i les experiències del passat només tenen importància si existeixen efectivament en el present. Aquí el concepte d’“existir” cal prendre’l, naturalment, en un sentit molt general: en un coet espacial “existeixen” virtualment la llegenda d’Ícar, els primers aparells voladors, el dirigible Zeppelin... perquè és el resultat de tots els intents i els descobriments de moltes generacions de científics. De la mateixa manera, “existeixen” Napoleó i Freud, perquè actualment encara estem influïts pel seu pensament i les seves accions: tots dos representen models que encara ens serveixen, d’estratègia militar l’un, d’intuïció científica l’altre.
Pertinença generacional
Haver nascut en el mateix període de temps permet viure les mateixes experiències, presenciar els mateixos esdeveniments, participar de manera paral·lela en la mateixa fase del procés col·lectiu. En altres paraules, tenir una “situació generacional” afí. Més amunt hem fet referència a la caiguda del mur de Berlín (el 1989, data clau en el final de la guerra freda) com a exemple d’esdeveniment històric prou important per a produir canvis culturals i polítics rellevants. Hem dit que aquest fet històric, en virtut de la seva transcendència, podia definir una generació. Naturalment, les generacions de la gent gran també viuen períodes d’esdeveniments històrics al costat dels joves que s’estan formant, però no es pot dir que uns i altres comparteixin una situació afí.
Això permet constatar dues coses importants. D’una banda, que el mateix fet és viscut de manera diferent per un adult i per un infant; de l’altra, l’anomenat fenomen de l’“estratificació de les experiències”.
Davant d’un mateix esdeveniment, un adult tindrà una percepció i una reacció diferents de les d’un vell o d’un infant. Les persones que comparteixen la mateixa situació en termes de generació tindran en comú algunes actituds i comportaments donats per l’edat. Els joves, per exemple, són per definició més sensibles al canvi, més predisposats a la novetat. Certament molt més que un adult, que ja té unes idees i una visió personal de la vida que difícilment voldrà revisar. Amb tot, sempre estarà més disposat a acceptar el canvi que una persona gran, el bagatge d’experiències de la qual és tan estratificat que condiciona qualsevol experiència nova.
En efecte, les experiències que es tenen durant la joventut són particularment importants perquè es viuen en un moment crucial de formació de la personalitat. Aquesta és la raó per la qual tendeixen a formar la “concepció natural del món” que orienta totes les experiències futures. Dit d’una altra manera, les primeres experiències condicionen per a tota la vida la percepció que l’individu té de la realitat. Això explica per què cada generació té uns ideals i uns valors diferents dels de la generació anterior. A més, sovint es contraposen, fruit de la set de canvi que generalment expressen els joves.
El “viure la vida en el present” dels joves significa, doncs, la capacitat que tenen de viure i participar en la història de manera més nova i menys tradicional, mentre que les generacions més grans es refermen en els valors i les creences que en la seva joventut representaven innovació i canvi.
El procés cultural, doncs, és alimentat de manera diferent per cada generació, i les generacions joves són les que han d’estimular-ne l’evolució.
Els vincles i les unitats generacionals
Hem dit que aquells qui neixen dins el mateix període de temps comparteixen la mateixa generació, però hem d’afegir que dins una mateixa generació existeixen subdivisions basades en vincles més estrets que uneixen entre ells un cert nombre dels seus membres i els distingeixen dels altres. Posem-ne un exemple, considerant un esdeveniment particularment significatiu dels darrers anys: la protesta dels estudiants xinesos a la plaça de Tiananmen, a Pequín, interrompuda per la intervenció de l’exèrcit (1989). La televisió va difondre a tot el món la imatge d’un noi desarmat que mira d’aturar amb els braços un tanc que avança. Aquesta imatge va colpir a tothom, bé que cadascú va tenir emocions, pensaments i reaccions diferents segons les pròpies opinions polítiques, la classe social de pertinença, el país, etc.
Com ja hem dit més amunt, l’edat també és una variable que modifica la percepció de les experiències. En l’exemple que hem posat, això vol dir que molts estudiants, de diferents països del món, que es van sentir identificats amb aquell noi xinès i van compartir el coratge d’aquell acte, ho van fer de manera segurament diferent de com ho podia sentir un occidental de quaranta o cinquanta anys.
Considerem, doncs, els coetanis d’aquell noi, units per la mateixa “situació” generacional. Cal dir que, tot i aquesta situació compartida, les opinions polítiques de cadascú i el context vital modifiquen, dins la mateixa edat, la percepció d’un esdeveniment. Com és obvi, els joves xinesos van tenir una experiència diferent de la dels seus coetanis catalans o palestins, els quals, en efecte, constitueixen “vincles generacionals” diferents entre ells. No n’hi ha prou amb la simple contemporaneïtat cronològica per a construir vincles generacionals; cal haver nascut en el mateix espai històric i social, en la mateixa comunitat històrica i, sobretot, compartir els obstacles i les oportunitats d’aquesta situació i interactuar-hi de manera activa. En efecte, el vincle generacional significa participar en els destins comuns d’aquesta unitat històrica i social compartida; en el cas de l’exemple, ser joves xinesos, protagonistes o, si es prefereix, víctimes dels fets. En altres paraules, tenir la mateixa problemàtica històrica.
Tornem al jove estudiant xinès que intenta aturar el tanc, probablement conduït per un coetani seu. Pertanyen a la mateixa generació, al mateix context social i històric, però, amb tot, són adversaris, separats per les idees, la política o, més simplement, les circumstàncies.
En la imatge el noi sembla sol, però al seu costat hi ha milers de persones; ell, certament, forma part del moviment de joves que va organitzar la protesta o que hi va participar. Anàlogament, el jove soldat pertany a una institució, la de l’exèrcit, juntament amb molts coetanis seus.
Cadascun d’ells, l’estudiant i el soldat, per bé que dins el mateix vincle generacional, participa en “unitats de generació” diferents. Grups diferents formats per nois de la mateixa edat, que comparteixen una realitat comuna però que actuen de manera contraposada. De la mateixa manera, en molts pobles xinesos es van constituir grups de joves camperols que van viure des d’una òptica diferent els mateixos fets i que hi van participar amb altres estratègies.
Dins el mateix vincle generacional, doncs, es poden formar diverses unitats generacionals; aquests grups, tant si estan ben avinguts com si no, s’uneixen entre ells en virtut de les contraposicions o les afinitats que els relacionen. En tots dos casos hi ha un “vincle” generacional. A més, cal subratllar que passar a formar part d’un grup no vol dir només acceptar-ne els valors, sinó interactuar amb els altres, crear plegats alguna cosa nova que pot constituir també un vincle amb altres grups allunyats en l’espai. Els joves nord-americans que els anys cinquanta van donar vida a la beat generation van esdevenir un punt de referència important per als joves dels altres països. En altres paraules, tenien una força d’atracció i unificació que anava més enllà de les seves accions i intencions, i el seu moviment va continuar exercint influència durant temps i fins i tot va sobreviure als qui el van desencadenar. Aquesta influència es va deixar sentir en les accions i les idees de molts joves que no solament no pertanyien al grup original sinó que n’estaven geogràficament molt lluny. Això passava perquè aquests joves, tots junts, compartien el mateix espai històric i participaven en les tendències constitutives d’una unitat generacional.
I no tan sols això, ja que els valors que manifestava la beat generation eren la llavor dels valors que van inspirar, bé que indirectament i en una generació posterior, la protesta estudiantil.
Certament, en les societats molt estables i sotmeses a canvis lents, com podien ser en el passat les camperoles, l’aportació innovadora de les noves generacions era molt menys incisiva i visible.
Les edats de la vida
Els joves són, doncs, els artífexs del canvi, ja que són les noves generacions que accedeixen al procés cultural. Ara bé, parlar de joves suposa identificar una etapa concreta de la vida, la joventut. Però, quines són les fases en què es divideix el cicle vital? Quan esdevenim adults i quan comencem a envellir?
Cultura i fases del cicle vital
A tots ens sembla natural anar passant al llarg dels anys per totes les fases de la vida: la infància, l’adolescència, la joventut, la primera maduresa, la mitjana edat, la vellesa. Però en realitat aquestes divisions no són “naturals” sinó productes culturals, invencions (d’altra banda recents) de les societats modernes.
És per aquesta raó que a cada etapa del cicle de la vida corresponen comportaments, normes, categories socials, valors molt concrets que depenen del tipus de societat que els expressa. Certament, els factors biològics també determinen l’assignació de papers socials segons l’edat: així, als infants no se’ls deixa votar perquè no poden entendre de què es tracta, i han de passar uns anys perquè assoleixin la consciència dels propis drets i deures com a ciutadans. La societat planteja als individus determinats requeriments només quan han aconseguit una certa maduresa física i mental.
En realitat, la nostra vida és una pèrdua progressiva de potencialitats; abans de néixer tenim un patrimoni d’uns vint mil milions de cèl·lules cerebrals que des del naixement fins a la mort s’empobreix progressivament, encara que hi intervenen factors culturals —l’aprenentatge i l’experiència— que compensen aquesta pèrdua.
Cal dir, però, que el temps no desgasta a tothom de la mateixa manera, ja que molts factors poden alentir o, al contrari, accelerar, el procés de decadència. Pensem només en els factors ambientals —la qualitat de l’aire, l’alimentació, el clima— i, sobretot, en els de caràcter social. Per exemple, els polítics destaquen per la seva longevitat professional, i els escriptors i els artistes sovint treballen en la seva obra fins a la mort. L’explicació és que l’exercici del poder, com també la pràctica d’un treball que implica i exalta contínuament la creativitat i els dots intel·lectuals, representa una mena de gimnàstica permanent que exercita la ment i, d’alguna manera, aquest fet gratifica l’esperit i preserva més l’individu de la decadència. La decadència no és només física (augment de pes, aparició de cabells blancs i arrugues, debilitament de la vista i l’oïda), sinó que es manifesta sobretot per un sentiment d’inutilitat, de cansament psicològic, d’insatisfacció. Com passa en la majoria dels fenòmens socials, en les edats de la vida la natura i la cultura també juguen un partit entre elles, i el resultat és determinat per una trama complicada de factors que només es poden comprendre dins de coordenades espaciotemporals precises (és a dir, sempre cal considerar l’època i el lloc en què cada fenomen social es manifesta).
Posem un exemple. Com dèiem abans, estem acostumats a considerar del tot natural que al món hi hagi nens, adolescents, joves, adults, vells... Però això no és gens natural: és un artifici cultural, una construcció social que divideix la nostra vida en diferents edats, i cadascuna ens obliga a unes accions i uns comportaments determinats.
Durant l’edat mitjana, per exemple, els nens es convertien en adults quan adquirien un grau mínim d’autonomia. Aquest fet, en aquella societat es produïa molt precoçment, sobretot entre les classes socials més baixes, en què un nen començava molt aviat a treballar al camp o als tallers artesans. Al seu torn, l’edat adulta durava fins que la persona, a causa de malalties o invalidesa, deixava de valdre’s per ella mateixa. Avui dia, en canvi, el final de la primera infància coincideix amb l’inici de l’aprenentatge escolar, la fase de la joventut s’estén fins a l’acabament dels estudis i la incorporació al món laboral, i estem acostumats a pensar en la vellesa com l’edat en què la persona es jubila.
Aquestes transformacions es basen en raons concretes. En efecte, la industrialització ha comportat una transformació del sistema professional i de l’organització del treball, que ha canviat radicalment les biografies individuals.
En la primera fase del desenvolupament industrial, els infants també treballaven a les fàbriques, i ho feien durant tota la vida mentre la seva mà d’obra era convenient i eficient. Posteriorment, el treball a les fàbriques es va reglamentar, i les lluites obreres van obligar a adoptar polítiques socials de tutela dels treballadors. Es van fixar regles que establien límits d’edat per a l’inici i el final de l’activitat laboral. La joventut (és a dir, l’interval entre la infància i l’edat en què es podia accedir al món laboral) i la vellesa (l’edat en què l’individu deixava de ser productiu) van esdevenir, en un cert sentit, noves etapes de la vida respecte del passat. Una invenció social, doncs, i no pas una característica de la naturalesa humana. Aquesta invenció havia de ser reglamentada i controlada socialment.
Endarrerir l’entrada dels joves al món laboral va significar, per exemple, plantejar-se el problema de tenir ocupada una massa de joves que ja no estaven sota el control familiar ni encara sota el control laboral, fins al punt que els reformadors van començar a témer que poguessin esdevenir un perill per a la societat. La institució de l’educació superior va néixer, doncs, per a satisfer una doble exigència: formar els joves segons les necessitats del nou mercat de treball i, alhora, inserir-los en un procés de control social.
Els vells també van ser objecte de polítiques socials específiques segons criteris estadístics quan l’organització del treball establerta pel model industrial els va deixar fora del mercat laboral. Van ser obligats, un cop jubilats, a modificar els seus hàbits de vida, l’ús del temps, la posició social. La transformació de les estructures familiars, també fruit de la industrialització, va contribuir a accentuar la pèrdua d’importància social dels vells. En efecte, la família tradicional patriarcal, que concedia als vells un espai significatiu, gairebé arreu va ser substituïda per la nuclear, on els vells tenien funcions molt més marginals i puntuals (vegeu més concretament “La família”).
Edat i normes socials
Existeix una mena de “rellotge social” que estableix quins comportaments es consideren apropiats per a les persones incloses dins un grup d’edat. Algunes d’aquestes normes són “oficials” i guien de manera més aviat rígida la nostra vida: per exemple, comencem a anar a escola entre els tres i els sis anys, i fem una carrera escolar regulada segons l’edat; als divuit podem votar, obtenir el carnet de conduir; als seixanta-cinc ens jubilem...
A part, hi ha moltíssimes altres regles menys formals: no hi ha un límit exacte per a deixar d’estudiar, començar a treballar o casar-se. Amb tot, tenim tan assimilat aquesta mena de rellotge social que sabem bé (i ho saben els altres!) quan fem tard o ens avancem respecte de l’establert. No ens hem de casar massa d’hora ni massa tard, s’espera que assolim les nostres fites professionals a certa edat, i moltes experiències de la vida —aprendre, divertir-se, tenir relacions sexuals, etc.— no solament es modifiquen sinó que esdevenen convenients o, contràriament, inconvenients segons si som joves, adults o vells. Sovint, aquestes regles són expressions de prejudicis socials: no hi ha cap raó perquè un vell, per exemple, no pugui enamorar-se, estudiar i fer esport d’acord amb les seves condicions físiques. Però de vegades moltes persones renuncien a certes activitats per por de ser considerades ridícules o descarades, perquè no es comporten de manera “adequada” a la seva edat.
La dona gran soltera, el play-boy, l’etern adolescent, l’immadur són estereotips socials que s’utilitzen per a designar els qui es comporten d’una manera que es considera impròpia a certa edat: es diu que no s’han casat quan tocava, que no han pres opcions laborals quan calia, que tenen por d’envellir, etc. Naturalment, aquests estereotips, com d’altra banda qualsevol estereotip, caricaturen i banalitzen la realitat, inclouen prejudicis que no tenen en compte la riquesa de l’existència individual, les casualitats de la vida, la llibertat a l’hora de triar que tots tenim dret de defensar...
En qualsevol cas, totes les normes imposades per edat, com també els prejudicis que se’n poden derivar, són un producte social que com a tal es modifica amb el canvi del context social, tant en el temps com en l’espai. Fins fa no pas gaire, per exemple, la dona només tenia un paper en el si de la família, i el seu destí era ser esposa i mare. Per tant, si no es casava a l’època que la societat considerava adequada, esdevenia una “solterona”, és a dir, una dona que no havia acomplert el seu destí i que, per aquest motiu, no tenia cap funció social. Mirada amb mals ulls (massa lletja o de mal caràcter perquè algú la pogués desitjar), no tenia més remei que quedar-se a casa i mirar de ser útil als seus familiars. Amb l’entrada de les dones al món laboral comença el difícil camí de l’emancipació femenina, que durà la dona a afirmar la seva identitat fora de l’àmbit familiar. Avui dia, la dona soltera no és vista de manera negativa, sinó com una dona que viu sola per voluntat pròpia, i no necessàriament per obligació.
Però no solament el temps revela diferències en l’establiment de les normes segons l’edat, ja que també en el present podem descobrir diferències substancials segons els països i les cultures que es considerin. Al Japó, per exemple, l’aniversari dels seixanta-un anys se celebra de manera solemne. Arribar a aquesta edat significa entrar en la vellesa i assolir, per tant, honor i prestigi. En efecte, tradicionalment la cultura japonesa, al contrari del que sol passar en les societats occidentals, reserva als vells una bona posició i consideració socials. Els vells són consultats sobre els problemes més importants, controlen moltes qüestions domèstiques, participen activament en les diverses organitzacions socials i exerceixen una influència determinant en les opinions dels més joves. En poques paraules, són reconeguts i apreciats per la seva experiència i saviesa.
En aquest sentit, són eloqüents les dades comparatives entre els Estats Units i el Japó: el 75% dels japonesos que han passat dels 65 anys viuen amb els fills, mentre que als Estats Units només en són el 25%; la majoria dels japonesos continuen treballant, mentre que el percentatge dels seus coetanis nord-americans baixa al 25%.
Ritus de pas entre les edats
La gran festa que se celebra al Japó en complir els seixanta-un anys representa un veritable “ritu de pas”, és a dir, una celebració col·lectiva a través de la qual la comunitat ratifica el pas d’una edat de la vida a una altra. Els ritus de pas tenien una enorme importància en les societats del passat, perquè representaven la continuïtat amb la tradició, un moment de forta cohesió social i de consolidació de la solidaritat col·lectiva, una ocasió d’unió amb la divinitat, un esdeveniment col·lectiu que tenia el significat d’una regeneració periòdica. Executant accions precises i codificades, l’individu reforçava els seus vincles dins el grup i, com a membre de la comunitat, tenia possibilitat d’accedir a noves energies vitals. En aquest context cultural hi havia rituals simbòlics concrets que marcaven els moments més destacats del cicle vital. Sovint, el final de l’adolescència era acompanyat per un ritu de mort i de renaixement, i els joves havien de sotmetre’s a diverses proves rituals (de resistència física o d’iniciació sexual) abans de ser acollits a la comunitat adulta. Totes les religions han creat ritus de pas d’una edat a l’altra, ritus que s’han conservat i transmès en el temps: el matrimoni i el funeral són cerimònies vinculades a moments crucials de la vida.
Més enllà de les pròpies conviccions religioses, l’home modern difícilment pot prescindir del tot d’aquests ritus. En efecte, els ritus de pas ajuden a “socialitzar” l’individu amb les seves noves funcions, li proporcionen una base per a la identitat personal i representen per als altres el senyal que ha arribat el moment de canviar d’actitud i expectatives envers ell.
Actualment no s’han eliminat els ritus, però han canviat profundament. El present ofereix curioses barreges de sacre i profà: sentim l’exigència d’acollir de manera adequada un nou naixement i respectem la mort bo i reconeixent la solemnitat d’aquests esdeveniments, però el consumisme s’ha apropiat el ritu, i la indústria s’encarrega dels nostres aniversaris, del dia de la mare, de Sant Jordi. Celebrem el final de carrera, la jubilació, la casa nova, el prometatge, les bodes de plata, però de vegades ho fem més per costum, o bé obligats per l’esperit consumista, que per expressar la necessitat de celebrar un esdeveniment, marcar un canvi, compartir amb el grup una experiència, manifestar col·lectivament una nova pertinença nostra.
La modernitat ha debilitat el ritu, l’ha despullat dels seus significats més autèntics, l’ha convertit en un fet més lligat al que sembla que no pas al que és. Els rituals lligats a l’edat —el naixement, els divuit anys, les bodes d’or (el cinquantè aniversari del matrimoni)— han esdevingut un fet privat en una societat que ha anat perdent els rituals universals específicament destinats a celebrar aquestes ocasions. Antigament, certs esdeveniments eren patrimoni de tota la col·lectivitat, que se’n sentia afectada. A través del ritu, la comunitat es feia càrrec de l’individu, l’acompanyava en les etapes més importants de la seva vida, subratllava la seva pertinença, el seu caràcter de membre actiu del grup. La societat moderna ha deixat l’individu més sol en el moment de viure l’abandó de la infància, l’assumpció de les seves responsabilitats adultes i la mort.
La manca de rituals relacionats amb l’edat ens priva de la solidaritat social, empobreix el significat dels canvis cabdals de la nostra vida. Hi ha res de més trist que un aniversari sense ni tan sols una frase de felicitació, o que l’últim dia de feina passi entre la indiferència dels companys?
Etapes de la vida en la societat contemporània
Parlar de rituals relacionats amb l’edat significa concebre les diferents etapes del cicle vital com a períodes de la vida caracteritzats per necessitats, comportaments, funcions i normes socials específiques. Hem vist a “Ritus de pas entre les edats” que aquest procés és determinat, en bona manera, pel context sociocultural en què viu l’individu.
En el llenguatge comú no tenim cap dificultat per a definir una persona com a jove, adulta o vella, o per a distingir un adolescent d’un nen, però, si considerem el que hem dit fins aquí, des d’un punt de vista teòric no és fàcil definir les diverses etapes del cicle vital i caracteritzar-ne els diferents aspectes. D’aquesta qüestió, se n’han ocupat extensament tant els psicòlegs com els sociòlegs, els primers emfasitzant els canvis de tipus psicològic que afecten la persona durant la seva existència, i els segons considerant com els canvis socials i tecnològics han contribuït, al llarg del temps, a modificar la definició social de les diverses edats de la vida.
Si analitzem les transformacions de tipus social que han contribuït a modificar les diverses fases del cicle vital trobem que, actualment, la situació és molt diferent de la que hi havia al començament del procés d’industrialització. Vegem-ne les diferències més importants.
1. La maduració individual té lloc de manera més precoç. Gràcies al millor nivell cultural de la societat en conjunt i a la difusió dels mitjans de comunicació, sobretot de la televisió, avui un nen de quatre o cinc anys pot fer coses que només fa tres generacions no es feien fins als set o vuit anys. L’escola mateix ha modificat radicalment els seus instruments didàctics i ara pertany a un passat remot el costum de fer omplir als nois pàgines senceres de cal·ligrafia. Els avis d’avui miren sorpresos els seus néts, que ja saben llegir poc després de començar l’escola primària.
2. La maduració puberal s’ha anticipat uns dos o tres anys, i als quinze o setze els joves ja són biològicament i intel·lectualment madurs.
3. L’adolescència, entesa com a període d’“espera” abans de l’assumpció dels papers socials adults, s’ha desplaçat cap endavant quasi una dècada a causa del procés d’escolarització massiva que retarda l’entrada al món del treball.
4. La joventut dura molt més temps. Des d’un punt de vista biològic, això es deu als progressos espectaculars que ha fet la medicina i a la millor qualitat de vida: des d’un punt de vista social, al fet que es tendeix a retardar l’edat del matrimoni i la de la procreació. Antigament s’exigia a les dones que tinguessin molts fills, i com que es casaven molt més joves que avui, les dones dedicaven tota la joventut i l’edat adulta a gestacions sovint perilloses. Avui, l’índex de natalitat als països occidentals ha baixat vertiginosament (fins al punt que preocupa els estudiosos), i la medicina no solament garanteix embarassos més segurs sinó que permet a la dona ajornar la maternitat (fins fa poc temps era impensable que una dona que hagués decidit, per exemple, prioritzar la seva carrera professional, pogués tenir el primer fill després dels quaranta anys). A més, la major mobilitat en el mercat laboral fa que la gent, almenys potencialment, pugui considerar com a no definitives les seves opcions professionals: això permet sentir-se i ser considerat jove durant més temps.
5. En allargar-se la joventut, també s’ajorna la maduresa. Fins al segle XIX, una persona es considerava vella abans dels quaranta anys. És a dir, es creia que a aquesta edat ja havia pres totes les decisions importants de la seva vida, ja havia fet tot el que podia fer, i que a partir d’aleshores començava fatalment la seva decadència. Avui, a aquesta mateixa edat una persona encara es considera jove, amb moltes capacitats per desenvolupar i expressar. La maduresa, que abans començava a partir dels vint-i-cinc anys, avui no s’inicia abans dels quaranta-cinc, i es comença de ser vell als seixanta-cinc anys, en sortir del món laboral.
Així, doncs, les persones han conquerit nous horitzons existencials i ha augmentat l’esperança de vida. Amb tot, en aquest procés es revelen algunes contradiccions profundes.
Resumint, es pot dir que l’augment de les potencialitats vitals no es correspon amb una utilització adequada d’aquestes potencialitats. Això vol dir, per exemple, que un jove que de fet, en la segona adolescència, ja ha assolit la plena maduresa psicofísica, encara ha d’esperar molts anys perquè aquesta maduresa sigui reconeguda socialment. En altres paraules, ha de passar un temps abans de poder esdevenir adult a tots els efectes, de tenir ple dret a l’accés al món laboral, d’afirmar la seva autonomia respecte de la família d’origen. És el mateix problema amb què topa la gent gran que surt del mercat laboral, biològicament i psicològicament encara “jove”. Una persona que als seixanta o seixanta-cinc anys es veu mancada del seu paper actiu en el si de la societat té grans dificultats per a reorganitzar la seva vida sense patir el pes de la inactivitat i de la pèrdua de la seva posició. Arribats aquí, resulta convenient analitzar de manera més profunda cada etapa del cicle vital.
La infància
La consideració de la infància —la franja d’edat que va dels zero als dotze anys aproximadament— com una fase per se del cicle vital és una actitud social que neix amb l’aparició de la família burgesa. El sentiment de la infància, és a dir, el fet de considerar els infants en la seva especificitat, com a nens i no pas com a “no-adults”, amb necessitats i exigències pròpies, és el resultat d’un llarg procés que va culminar al final del segle XVI i al començament del XVII quan la família es va constituir tal com la coneixem avui: un àmbit privat d’afectes i relacions, una unitat social diferenciada i aïllada (vegeu “La família”, i “Breu història de la família”).
Reconèixer l’especificitat de la infància vol dir reconèixer la dependència dels nens respecte dels adults. És competència de la família i de la societat fer-se’n càrrec i satisfer les seves necessitats i exigències. Això no significa que abans ningú no s’ocupés de tenir cura dels infants, d’alimentar-los i educar-los. La diferència fonamental rau en el fet que la infància ja no es concep com una simple fase de pas que precedeix l’edat adulta, sinó que es considera una fase crucial del cicle vital. Tan crucial i important, que els errors i la indiferència poden comprometre de manera irreversible la futura assumpció de les responsabilitats de l’adult. En altres paraules, els nens no esdevenen adults de manera “natural”, ja que fer-se adults és el resultat d’un procés de socialització i culturalització important i delicat que, per aquest motiu, ha de ser vetllat en totes les seves fases. Aquesta tasca correspon a la família i a la societat, que comparteixen funcions complementàries.
Per tant la família és l’encarregada de garantir tot l’afecte, la protecció, la gratificació i l’atenció necessàries perquè l’infant pugui formar la seva personalitat, els fonaments de la qual es consoliden en els primers anys de vida (vegeu també “L’afecte en la infància i l’adolescència”).
La intervenció pública, en canvi, ha de cobrir les àrees —la de la salut i l’educació escolar— que corresponen només parcialment a la família, i pot substituir-la si es demostra que aquesta és incapaç d’acomplir les seves funcions o li és impossible de fer-ho.
La consciència del paper crucial de l’educació (un nen serà demà l’adult que el món li ha ensenyat i li ha permès de ser) ha fet que amb el pas del temps sorgeixin plantejaments diferents pel que fa a la infància. Abans predominava un enfocament de tipus repressiu, i el nen era educat severament en la disciplina i l’autocontrol amb vista a ser format adequadament en el paper d’adult. En canvi, més modernament s’ha mirat de desenvolupar les capacitats de l’infant, per tal de fer-lo créixer de manera autònoma i responsable. Fa poc temps que els adults han comprès que, abans de ser un adult responsable, un nen ha de ser un nen feliç i serè. És a dir, ha de tenir la possibilitat d’expressar les seves necessitats i desigs infantils i de satisfer-los.
L’adolescència i la joventut
La psicologia considera l’adolescència una fase “evolutiva” del desenvolupament de l’individu, durant la qual es constata un procés de diferenciació de la imatge d’un mateix respecte de la imatge infantil.
Durant la infància, la imatge que el nen té d’ell mateix, és a dir, el sentit de la pròpia identitat, és estretament dependent de la que li projecten els pares. En entrar a l’adolescència, però, i fins a disset o dinou anys, el noi o la noia ha de viure un procés molt difícil: emancipar-se d’aquesta imatge i construir-se una nova identitat biològica, psicològica i social. En efecte, l’adolescent lliura la seva batalla per esdevenir adult en diversos fronts: ha d’acceptar el seu cos que canvia, la seva por i el seu desig de créixer, i el medi social que de manera força ambivalent el responsabilitza (“ja no ets un nen i no pots comportar-te així”) i, alhora, el desresponsabilitza (“encara ets massa jove per...”).
L’adolescència és un període molt difícil de travessar, fet d’avenços i de retrocessos, de gosadies i de pors, de rebel·lions i de demandes de protecció. La meta perseguida és un sentit estable de la pròpia identitat. És a dir, el sentit conscient de ser un mateix (jo sóc jo), la continuïtat de la pròpia existència en l’espai i el temps (sóc sempre jo, sigui on sigui, sempre he estat jo i sempre seré jo) i el reconeixement dels altres (els qui m’envolten saben qui sóc jo).
Allò que el psicoanalista Erikson anomena la “integritat del jo”, que és una conquesta essencial perquè la identitat pugui estabilitzar-se, s’assoleix precisament durant l’adolescència: el noi o la noia ha de renunciar el sentiment d’omnipotència que conserva de la infància, la dependència tranquil·litzadora respecte de la família, i obrir-se al món. Un món ple de tensions i de diversitat, però que alhora li ofereix noves perspectives. L’emancipació de la família coincideix amb el descobriment del grup de gent de la seva edat amb el qual establirà amistats i aliances. Un descobriment que és la condició essencial perquè en el futur pugui esdevenir un ciutadà a tots els efectes, partícip del procés col·lectiu. En efecte, la identitat de l’individu és identitat personal —que vol dir percebre’s com una persona amb una història, uns pensaments i un estil que marca la pròpia personalitat— i identitat social —la consciència de desenvolupar papers i tasques dins la societat, de ser partícips d’un projecte comú—. El procés de construcció de la identitat és, doncs, un joc continu d’identificacions (jo sóc igual que...) i de diferenciacions (sóc diferent de...), i el grup dels coetanis representa la primera ocasió de tenir experiències en aquest sentit, de distingir-se dels adults, de trobar gent afí, d’expressar necessitats col·lectives.
Però amb això no n’hi ha prou, cal formular un projecte, proposar-se objectius, projectar-se en el futur, en definitiva respondre a la pregunta “qui sóc i en qui m’estic convertint?”. Reconèixer en els altres el sentit de la pròpia identitat significa interactuar activament amb l’exterior, adquirir una identitat social pròpia, i per tant contestar a la pregunta “qui sóc per als altres?”.
La capacitat d’orientar-se en la realitat social i plantejar-se opcions de vida marca el pas de l’adolescència a la joventut. El que els psicòlegs anomenen “l’acte de resolució de la crisi de l’adolescència” consisteix en la possibilitat de concretar, perseguir i dur a la pràctica un projecte d’autorealització primer en els estudis i després en la feina. Un projecte que representa el signe exterior d’una confirmació social del sentiment d’identitat i de continuïtat interiors.
Però les coses no són tan senzilles, i el sentit adquirit de la pròpia identitat no és tan estable com afirmaven els psicòlegs fins fa poc temps. Els canvis que s’han produït en les societats altament industrialitzades, la difusió creixent i massiva de l’escolarització i els estudis universitaris han retardat notablement l’entrada dels joves en el món del treball, amb la qual cosa el projecte professional personal es retarda molt. A més, la recessió que afecta avui l’economia mundial fa entrar en crisi les possibilitats laborals dels joves, que es veuen obligats a acceptar feines poc gratificants o inferiors al seu nivell de preparació acadèmica, cosa que en molts casos els suposa una condició de marginalitat social i de dependència de la família.
En definitiva, allò que actualment sembla que caracteritza la condició juvenil és una mena d’“incertesa biogràfica”, és a dir, la impossibilitat de projectar de manera segura el propi futur.
L’edat adulta
Però aquesta incertesa, que afecta tant el propi futur com el futur col·lectiu, no desapareix amb l’entrada en l’edat adulta. El destí de l’home modern sembla que és el d’una mena de provisionalitat respecte d’ell mateix, els propis valors i les pròpies seguretats. El món canvia molt ràpidament i això, que pot ser una font de riquesa (sempre s’obren nous horitzons, noves possibilitats de realització), també representa una font d’inseguretat i de por.
La nostra civilització ha perdut la confiança en el progrés, la creença que el present és millor que el passat i que el futur serà millor encara que el present. La consciència creixent de la crisi ecològica que amenaça el món modern ens fa dubtar de la ciència com a eina que garanteix el benestar material. La pervivència de caresties i guerres demostra que el món encara ha d’avançar molt per a alliberar-se dels mals que l’afligeixen, cosa que només s’aconseguirà si l’home és capaç de trobar noves maneres de convivència i una relació més equilibrada amb la natura.
La capacitat de fer-se la pregunta “qui sóc?” i la possibilitat de trobar-hi una resposta representen, doncs, un problema que caracteritza l’existència i la condició de l’home modern no solament durant la joventut.
En el passat, en les societats premodernes, l’individu es movia en un món de certeses: el seu destí, per dir-ho d’alguna manera, era marcat des del naixement per la pertinença social, el tipus d’organització propi de la societat en què vivia. Hom naixia camperol, soldat, serf de la gleva, senyor, burgès, etc., i aquesta condició es conservava tota la vida i es perpetuava en els fills. La mobilitat social, doncs, era quasi inexistent.
L’home modern desenvolupa nombroses funcions, ocupa múltiples posicions socials, teixeix una xarxa molt àmplia de relacions, fins al punt que sovint corre el risc de perdre el sentit de la seva identitat. De vegades aquestes funcions entren en conflicte entre elles, perquè és difícil ser un bon pare o una bona mare, és a dir, dedicar temps i atenció als fills, i alhora fer una carrera professional brillant, participar activament en política, trobar temps per a mantenir-se en forma practicant un esport, etc. Així, som víctimes de l’angoixa, de la por de no estar a l’altura de tots aquests papers.
Però també pot passar el contrari, que ens quedem desconcertats davant les múltiples possibilitats que ens ofereix la vida moderna i no sapiguem escollir, paralitzats per la por d’equivocar-nos. O bé, perquè escollir no sempre és possible i no tothom té les mateixes oportunitats, podem romandre presoners d’una feina que no ens agrada, d’una ciutat que no estimem, d’una insatisfacció més difícil de tolerar com més intuïm les infinites possibilitats i la riquesa que el present ens ofereix potencialment.
La vellesa
La modernitat i el progrés científic han allargat l’esperança de vida de les persones. Les polítiques socials permeten a la gent gran retirar-se del mercat laboral amb determinades garanties i (o almenys hauria de ser així) gaudir del descans merescut d’una pensió segura i digna. Però, paradoxalment, tot això ha influït de manera negativa en el paper i la posició social dels vells.
Es diu que una població és subjecta a un procés d’envelliment quan la seva franja d’edat més alta (de més de seixanta-cinc anys) augmenta més ràpidament que les altres. És el que està passant avui dia a tots els països industrialitzats: neixen molts menys nens, disminueix l’índex de mortalitat infantil i la població vella augmenta progressivament. Als Països Catalans, per exemple, en el període 1950-90 la gent de més de seixanta anys va passar del 12% al 14,2% de la població total. Però, malgrat aquest augment numèric, la gent gran ocupa posicions molt marginals en les cultures que emfasitzen el futur i tendeixen a oblidar el passat i la tradició. Cultures que són portadores de valors com la productivitat, l’individualisme, el mite de la joventut i de l’eficiència.
Abans, els vells tenien la important missió de transmetre coneixements i tradicions, però actualment aquesta tasca ha desaparegut per diversos motius. En primer lloc, l’escolarització generalitzada, que s’ha consolidat en les últimes dècades i que fa que els joves tinguin una educació superior a la dels vells. En segon lloc, els ràpids progressos tecnològics, que deixen obsoletes molt ràpidament les capacitats i els coneixements de les persones grans. Fins i tot abans de jubilar-se, pot passar que la gent gran estigui menys considerada en la feina i més mal pagada que els joves, que des d’un punt de vista professional estan més al dia. En una economia precapitalista, els més vells, en els seus tallers artesanals, ensenyaven l’ofici als més joves, però ara la separació entre propietat i control dels mitjans de producció fa minvar l’autoritat i l’autonomia de què abans gaudia la gent gran.
A més, cal esmentar el gran impuls a la urbanització com a conseqüència de la transformació de la nostra societat d’agrícola a industrial, produïda trenta anys després de la Segona Guerra Mundial. La concentració de població a les àrees urbanes, amb la crisi consegüent de l’habitatge, ha impedit, en la majoria dels casos, mantenir al nucli familiar fins a tres generacions (avis, pares i fills), com era propi de la societat rural. La família urbana ha esdevingut nuclear, és a dir, de dues generacions (pares i fills), econòmicament i socialment autònoma. Els vincles familiars s’han afluixat i ha minvat la solidaritat i el suport entre els seus membres; a més, en reduir-se el nombre de fills també s’ha escurçat el període de relació entre pares i fills. Amb tot, la transformació de l’estructura familiar no ha significat l’aïllament absolut de la gent gran. Malgrat la separació del nucli familiar, romanen vincles i relacions freqüents entre els pares i els fills (paper actiu dels avis). Però quan l’autonomia de la gent gran disminueix perquè apareixen malalties que els deixen incapacitats, la relació, encara que sigui freqüent, no és suficient per a assegurar-los l’assistència necessària.
Finalment, cal esmentar el fet que la jubilació després dels seixanta o seixanta-cinc anys incideix notablement en les condicions econòmiques d’independència del vell, ja que es veu mancat d’un estatus social (ja no és advocat, directiu o obrer, sinó que entra en la categoria genèrica de pensionista) i també veu reduïts els seus ingressos en una etapa de la vida en què se suposa que pot tenir més despeses, per exemple en concepte de sanitat.
En una societat com la nostra, en què el prestigi d’una persona va lligat a la seva posició professional, l’abandó de l’activitat laboral pot representar un moment crític en la vida d’un individu, amb moltes més connotacions negatives de les que es donen en cultures que valoren altres aspectes de la persona, com la saviesa i l’experiència.