El treball en la història

El món antic

La història del treball humà va començar molt abans que no ho fes la història documentada i escrita. Amb el descobriment del foc es van iniciar noves activitats que anaven molt més enllà de la talla de les pedres per a fabricar armes i eines. Posteriorment, amb el desenvolupament de l’agricultura es va consolidar un nou “ofici”, el d’agricultor, ben aviat unit al de comerciant dels propis productes. Amb l’aparició de les primeres poblacions estables també es van fer progressos rapidíssims en el camp cultural i tecnològic que van desembocar en la civilització dels metalls; al costat dels terrissaires, els teixidors, etc., van sorgir els ferrers.

Un dels aspectes de l’activitat productiva a l’antiguitat era el treball servil. Malgrat que la humanitat havia assolit un cert grau de civilització, els esclaus van fer aportacions molt importants en aquest àmbit. Les societats antigues es van basar en el treball dels esclaus i ningú, ni els filòsofs més audaços (llevat dels estoics), no va gosar afirmar que això atemptés contra la justícia. En general, el treball individual era a càrrec dels homes lliures, mentre que el col·lectiu es reservava a les persones lliures quan es tractava de tasques agrícoles i a esclaus quan s’havien d’erigir fortificacions i monuments, construir carreteres, etc. A Egipte, posseir esclaus es considerava un signe de distinció, i per això era un costum estès entre les classes altes, bé que el nombre d’esclaus no era gaire elevat en relació amb el total de la població. El propietari principal era el faraó, que els destinava al conreu dels camps, al treball a les mines, però també a l’administració pública i l’exèrcit. Bàsicament, la vida dels esclaus no diferia gaire de la de la resta de la població, constituïda per camperols obligats a fer tota una sèrie de tasques que anaven des de la construcció de monuments fins al manteniment del sistema d’irrigació, passant per les obres públiques.

Entre els sumeris, sembla que la propietat privada era poc coneguda i que la terra pertanyia en bona part al rei i als temples. En aquesta societat, quan s’havien de fer treballs de gran envergadura i d’interès comú, es mobilitzava tota la població, encara que se sap del cert que l’esclavitud existia i que els esclaus eren objecte de comerç i de transmissió hereditària. Els esclaus eren presoners de guerra o bé gent que havia contret deutes.

A la societat babilònica del temps d’Hammurabi, l’economia privada s’havia desenvolupat considerablement, de manera que existia una nodrida classe de ciutadans lliures no dependents del temple ni de la monarquia. El Codi d’ Hammurabi distingeix tres categories de ciutadans: els homes lliures o patricis pertanyents a la classe més alta, els ciutadans subordinats al sobirà que estaven obligats a treballar en les obres públiques i els esclaus. Aquests darrers eren presoners de campanyes militars, però també provenien de la població indígena, atès que els pares podien vendre els fills, i els creditors podien “segrestar” el deutor i la seva família durant un cert temps.

A la Grècia d’Homer el treball es considerava noble; els homes s’encarregaven de les tasques del camp i les feines relatives a la indústria, i les feines domèstiques es reservaven a les dones. L’autonomia familiar era la base de la societat hel·lènica primitiva, en la qual tothom tenia assignada una feina. Aquesta autonomia va durar fins que les exigències de la vida van augmentar i van comportar una organització del treball millor i més extensa. Va ser aleshores que l’esclavitud va marcar l’inici de la primera divisió profunda de classes i de funcions socials.

A Esparta, la constitució preveia tres classes: els espartiats, és a dir, els guerrers, la classe alta que vivia a les ciutats; els periecs, que conreaven els camps dels voltants i gaudien de drets polítics limitats, i els ilotes, els esclaus. A Atenes, en canvi, els diferents oficis eren exercits pels esclaus i els estrangers. Naturalment, les feines més pesades i humils es reservaven als primers. Als tallers i les manufactures, l’única font d’energia era la força humana. L’estat d’Atenes també va tenir els seus esclaus obrers i empleats, i l’especialització de la funció pública va influir en la divisió del treball. L’estat atenès es va negar sempre a fixar els sous i limitar la jornada laboral dels seus esclaus, que començava a trenc d’alba i s’acabava a la nit. A partir de l’època hel·lenística, una part del treball servil va ser substituïda per la mà d’obra lliure o semilliure. Com que la divisió del treball exigia als diferents professionals una educació més especialitzada, l’aprenentatge va esdevenir indispensable.

Durant l’època clàssica, a Atenes, la polisu de la llibertat, vivia un nombre elevadíssim d’esclaus (entre 60 000 i 80 000). Després que Soló abolís l’esclavitud per deutes, els esclaus havien de ser importats (també d’estats grecs veïns) o nascuts de mare esclava, de manera que només podien ser estrangers. Llevat del restringit àmbit polític i militar (tret de la policia i la petita administració), els esclaus continuaven treballant en tots els sectors, però no monopolitzaven cap activitat. Els propietaris podien decidir alliberar els esclaus, els quals, un cop manumesos (del llatí manumittere, “llibertar un esclau”), esdevenien lliures. Però, tot i així, no tenien ni dret de vot ni accés a la vida política. A Grècia, si bé el treball manual era menystingut (com afirma l’escriptor atenès Xenofont: “les arts anomenades mecàniques no tenen prestigi i, amb raó, no es tenen en consideració a la ciutat”), mai no es va deixar exclusivament a les mans dels esclaus: al costat d’aquests, els grecs sempre van tenir com a assalariats petits propietaris i artesans lliures. L’element que determina millor la diversa funció social de l’esclavitud a Roma i a Grècia s’ha de buscar sobretot en la forma de propietat i gestió de la terra. En efecte, l’autèntic protagonista de l’evolució econòmica en la vida romana sempre va ser el treball agrícola. L’estat intervenia sistemàticament en les relacions entre els representants de les diferents classes socials i en la producció que era sotmesa al seu control: tot el treball responia a les seves necessitats. El nombre d’esclaus creixia contínuament a causa dels contingents que proporcionaven les guerres victorioses, i ben aviat la mà d’obra servil va competir amb la mà d’obra lliure i la va superar quantitativament. Es van anar formant nombroses subdivisions professionals entre els esclaus, que alhora es van anar classificant en diferents grups segons la mena d’activitat a què es destinaven.

A més, molts amos feien treballar els serfs per assolir productes destinats a la venda i satisfer comandes de tercers. Com que els obrers esclaus acaparaven la major part del treball urbà i rural, la plebs que gaudia de drets civils es veia abocada a una desocupació irremeiable. El proletariat lliure s’engrandia amb els lliberts (esclaus alliberats de l’esclavitud) i els petits propietaris expropiats per la creació del gran latifundi i per l’assignació de terres als veterans. El treball lliure va poder subsistir perquè el contracte de lloguer de la mà d’obra es va regular. En el medi rural, el treball servil va ser substituït progressivament per la parceria, un règim al qual era sotmès aquell qui treballava les terres d’un altre, pagava tributs i es veia lligat a la terra que treballava. Els grans latifundis especialitzats en la ramaderia i la producció de cereals, vi i olives van donar feina a un gran nombre d’esclaus, comprats als mercats, nascuts en condició servil o presoners de guerra. Els esclaus no sempre pertanyien al propietari del latifundi, ja que de vegades eren cedits per empresaris que compraven i organitzaven equips d’esclaus treballadors; aquests normalment vivien en barraques (ergastula) i eren treballadors temporers. Deixant de banda els latifundis, els esclaus també treballaven a les mines i els tallers.

L’edat mitjana

A l’Occident europeu, les onades successives d’invasions bàrbares i les contínues incursions van accelerar el procés de transformació de les estructures econòmiques, polítiques i socials, cosa que va tenir grans conseqüències en l’àmbit del treball. A gairebé totes les regions, els bàrbars van obligar les poblacions a treballar per a ells i a pagar-los tributs. La legislació penal dels bàrbars va multiplicar el nombre d’esclaus, als quals es van reservar les feines més dures. Als territoris que havien estat sota l’imperi Romà d’Orient, al costat de la gran propietat eclesiàstica i aristocràtica va sobreviure una petita propietat lliure. Com que el treball dels esclaus ja no donava gaire rendiment i les seves condicions de vida havien millorat, bona part d’ells van passar a la colònia i a la servitud. Els empresaris i els artesans lliures de la ciutat transmetien el seu ofici de pares a fills i van crear una indústria d’una certa importància. Els gremis privilegiats i els oficis lliures gaudien de barris especials.

A Occident, l’aristocràcia feudal, un cop consolidat el seu poder, va sotmetre el treballador i va perseguir la destrucció de la petita propietat lliure. Amb tot, al camp els esclaus es van alliberar, en bona part gràcies a l’Església. Van obtenir la llibertat personal i van trobar en la terra que treballaven l’estabilitat i la seguretat en canvi de l’acompliment de les seves funcions. Però la indústria i l’artesania sí que se servien del treball dels serfs. Tant el treballador com el producte eren propietat del senyor. El treballador havia de fer prestacions personals de treball obligatori, ordinàries i extraordinàries, per a mantenir i construir l’habitatge del senyor.

Les revoltes que van esclatar ací i allà a Europa durant l’edat mitjana indiquen que la població no sempre patia calladament les dures condicions imposades. I no n’hi va haver prou amb la força per a refredar l’ebullició social. Aquesta encara persistia al començament del segle XII, i va ser un signe premonitori de la gran revolució social i econòmica que dos segles més tard transformaria el règim del treball. Al costat de la indústria que se servia de la feina dels serfs va sorgir el treball assalariat, que es va organitzar de manera més independent. L’artesà, que feia les seves activitats al taller, treballava per al mercat local o regional o bé per als mercaders. La gran indústria naixent va rebre el suport dels mercaders i els empresaris que no tenien tallers propis, però que en fer una clara separació entre capital i treball podien concentrar la producció de molts tallers. Aleshores va néixer la figura de l’obrer modern, un instrument de producció a les mans del capitalista, que li paga un sou, el dirigeix i frena o accelera a voluntat el seu treball. Als segles XII i XIII, conscients de la seva força, els mercaders i els obrers es van agrupar en grans sindicats, públics o secrets, contra els quals l’autoritat feudal lluitava en va. Per primer cop, els treballadors van ser membres d’associacions lliures.

L’evolució del fenomen associatiu va adquirir tanta força que va esdevenir el marc normal del treball. Va revestir dues formes: la de l’ofici lliure i la de la corporació jurada. Aquestes darreres associacions agrupaven mestres de les arts i, en una posició subalterna, els companys de feina (socii o laborantes) i els aprenents (discipuli). En realitat, en moltes ciutats europees les associacions d’ofici feia temps que existien, però fins aleshores no havien florit tan ràpidament. Probablement s’inspiraven en la tradició romana, i deixaven entreveure la influència de les associacions en l’àmbit dels tallers servils, on els serfs s’agrupaven segons els oficis (ministeria) i segons els mestres (magistri).

També en l’àmbit agrícola les masses van aconseguir que es reconegués el valor social del treball manual i del treballador, si bé a costa de revoltes camperoles sagnants i freqüents. Cap a mitjan segle XIV, la majoria de la població agrícola havia assolit l’emancipació.

L’edat moderna i contemporània

Al començament de l’era moderna la classe dels assalariats, és a dir, d’aquells qui no posseïen ni la matèria ni els instruments del seu treball va començar a incrementar-se. Paral·lelament va augmentar la mà d’obra rural amb la feina femenina i infantil, la qual cosa va portar a formes penoses d’explotació. La lenta evolució dels diferents elements de la producció va anar seguida per un cert paternalisme estatal, mentre que el capital i el treball se separaven. Els gremis van desaparèixer, però l’obrer encara no va aconseguir la llibertat de treball. Les lluites per conquerir aquesta llibertat en un principi no van tenir un caràcter continuat, perquè va mancar un treball associatiu metòdic i pacient. D’aquesta manera, mentre que l’assalariat no constituïa sinó la individualitat més humil i impotent, el capital formava tot sol un front comú. I aquest problema es va posar de manifest el 1791 amb la llei Le Chapelier votada durant la Revolució Francesa, que prohibia crear associacions. Aquesta llei només va perjudicar els treballadors, perquè als empresaris els resultava més fàcil arribar a acords sense associar-se.

Al començament de l’època contemporània, la producció va haver de satisfer cada vegada més necessitats, de manera que va caldre produir més, i per a fer-ho es va haver de canviar la manera de treballar. La mà d’obra va esdevenir escassa i cara, cosa que va afavorir la invenció de màquines de tota mena que poguessin ajudar les persones. Va començar, així, l’era del maquinisme. La invenció de la màquina de vapor, i amb ella totes les extraordinàries innovacions econòmiques i socials que avui coneixem com a Revolució Industrial, va modificar profundament les relacions de treball. Es va consolidar la burgesia industrial empresarial, una nova classe que se sumava a les preexistents, com la burgesia dels negocis —comerciants i banquers— o la burgesia dels artesans. És interessant observar que aquesta nova burgesia industrial no va sorgir de l’evolució d’un sol grup (sembla natural pensar que els burgesos que controlaven la banca o que posseïen els capitals més notables haurien hagut de convertir-se automàticament en industrials), sinó que es va nodrir dels diferents sectors, inclòs el dels artesans: és el cas de Richard Arkwright, l’inventor del teler hidràulic i un dels industrials tèxtils més grans del segle XVIII, que abans de llançar-se a l’activitat industrial feia de barber.

Però els canvis més radicals tenen a veure amb els treballadors, els assalariats que ja al segle XVIII van veure com empitjoraven radicalment les seves condicions de vida i de treball. Amb la introducció de la màquina de vapor i amb l’inici de la Revolució Industrial, les exigències de racionalització i de control van menar a una nova organització del treball. D’una banda, la introducció de les màquines va provocar desocupació i la reacció dels treballadors va ser a vegades violenta, com per exemple en el moviment conegut com a ludisme (vegeu “Breu història de la indústria”). D’altra banda, la fragmentació del procés de producció, i consegüentment l’especialització en una part d’aquest procés, sempre la mateixa, va fer que l’obrer ja no fos, com ho eren els antics artesans, l’organitzador del seu propi treball. Ara se li escapava el sentit global del producte i la seva feina es feia monòtona, repetitiva i no gens gratificant (els béns produïts no eren “seus”). Aquest mecanisme ha continuat caracteritzant el treball obrer fins al segle XX, i la introducció de la cadena de muntatge (una de les grans fites en la història de l’organització del treball) n’ha exagerat els trets negatius.

En aquest període va ser duríssima l’explotació del treball assalariat, caracteritzat per una jornada molt llarga i pel treball de les dones i els infants. Aquests últims treballaven des dels 5-6 anys amb el mateix horari que els adults (que podia sobrepassar les 12 hores al dia) i sovint amb les mateixes funcions, per més dures que fossin. A això cal afegir les condicions socials i la misèria en què els treballadors es veien obligats a viure. A l’inici de la Revolució Industrial, la demanda de mà d’obra va comportar una urbanització concentrada: els treballadors es van amuntegar a les ciutats, on vivien en barris insans i bruts, víctimes de la desnutrició i les malalties. En aquesta situació va començar a desenvolupar-se una veritable “classe obrera” conscient de la seva situació i dels seus drets, bé que durant tota la primera meitat del segle XIX no es van produir veritables revoltes obreres (llevat de la dels canuts, els seders de Lió, el 1831). Al mateix temps, les condicions de vida inhumanes de la classe obrera van suscitar la reacció de les mateixes autoritats, en part mogudes pel temor de possibles revolucions. Així, a l’Anglaterra del segle XIX una sèrie de mesures legislatives van alleujar relativament les dures condicions de treball, sobretot les dels infants: el 1802 es va reduir (a 12 hores!) la jornada laboral dels infants i després, el 1819, es va prohibir el treball als nens de menys de 9 anys.

Certament, aquestes lleis van tenir poca eficàcia, ja que el 1867 s’especificava novament que no era permès el treball per compte de tercers als nens de menys de 8 anys. El 1878 es va regular l’horari normal de treball en 12 hores al dia per a les dones i els joves d’entre 14 i 18 anys. El 1891 es disposava que les dones no havien de treballar a les fàbriques més de 10 hores al dia i els dies festius no més de 8. A França, després de la caiguda de la monarquia, una llei del 1848 va fixar la durada de la jornada laboral en 12 hores, i el 1874 es fixava en 10 anys l’edat mínima dels treballadors. Suïssa va regular amb una llei federal, el 1874, les qüestions laborals; en una llei del 1877 constava que la jornada de treball no podia excedir les 11 hores, i el dissabte, les 10 hores; el 1890, la dels ferroviaris també es va reduir a 10 hores. A Itàlia, una llei del 1871 prohibia el treball subterrani als menors d’11 anys; una altra llei del 1886 prohibia el treball dels infants de menys de 9-10 anys, segons si es feia a l’aire lliure o en locals sota terra, i limitava a 8 hores la jornada laboral de la dona. El 1891 es va plantejar per primera vegada la jornada laboral de 8 hores, que es va conquerir a la fi de la Primera Guerra Mundial. Després de la Segona Guerra Mundial es va anar generalitzant la setmana laboral de 40 hores, i a partir dels anys vuitanta la jornada laboral es va reduir encara més en molts convenis col·lectius. Darrerament la legislació que afecta el treball s’ha anat ampliant amb normes sobre el treball nocturn i d’altres relacionades amb la prevenció d’accidents, etc.

Avui, la complexitat creixent dels sistemes productius i la formació consegüent de polígons industrials gegantins ha creat nous problemes, entre els quals destaquen el causat per la subdivisió extrema del treball, que obliga la majoria dels obrers a una prestació monòtona i desmotivadora, perjudicial psicològicament i econòmicament, i el de les relacions humanes entre els obrers de les fàbriques. La nova revolució industrial de l’automació i l’electrònica, en la mesura que transforma l’obrer en tècnic, pot contribuir a resoldre el primer problema; quant al segon, als països industrialment més avançats ja s’ha suscitat una nova dinàmica social, com també una sèrie d’estudis i de recerques que ha significat l’aparició d’una nova ciència, la de les relacions humanes.