Breu història de l'esport

Les característiques del fenomen esportiu

El fenomen esportiu ha anat adquirint a les últimes dècades una importància cada vegada més rellevant, fins a situar-se en primer pla els últims anys. Aquesta situació actual ha estat, però, precedida d’una evolució lenta i llarga. Una breu anàlisi de la història de l’esport segurament ens podrà ajudar a entendre’l molt millor.

Sovint s’ha associat l’esport, especialment a partir dels moderns Jocs Olímpics (1896), a determinades pràctiques que es feien en l’antiguitat (bé de caràcter religiós o bé com a preliminar de la guerra). Ara bé, aquestes pràctiques, encara que consistien essencialment en exercicis físics, no responen al model d’esport que tenim actualment. L’esport neix amb la societat industrial, precisament en el primer país on aquesta sorgeix, la Gran Bretanya. És precisament al segle XVIII, doncs, que l’esperit competitiu s’introdueix en els jocs físics i neix l’interès per reglamentar-los. Cal cercar el bressol de l’esport en els colleges anglesos de l’època victoriana; la competició, les regles de joc, l’aprofitament de l’esforç físic, foren troballes dels educadors britànics que, degudament combinades, permeteren de disciplinar els alumnes i educar-los en els valors de la nova societat.

Avui, la visió de l’esport que ens transmeten els mitjans de comunicació (televisió i diaris) dels països més avançats és predominantment la de l’esport professional. El fet s’explica sobretot perquè al voltant de l’esport hi ha molts interessos comercials, i fins i tot polítics, d’una gran importància. Per contra, encara que és un dels fenòmens més vistents i més populars de la societat d’avui, cal assenyalar que l’esport es pot considerar encara marginal tant pel que fa a la competició d’aficionats com a la pràctica per a la millora del cos i la salut. Per tant, hi ha dues maneres d’interpretar el fenomen esportiu: en un sentit ampli comprèn totes les formes d’activitat física fetes al marge de la vida quotidiana; en un sentit més restringit inclou només aquelles activitats que suposen una confrontació directa o indirecta entre esportistes o equips, és a dir, que impliquen una competició.

Precedents de l’esport

Cal retrocedir molt en el temps per a veure quins són els antecedents de l’esport modern. Aquesta activitat té l’origen en els exercicis per a enfortir i preparar el físic. Per a desplaçar-se, aconseguir aliments i defensar-se dels animals o de les adversitats atmosfèriques, el nostre avantpassat prehistòric havia de córrer, saltar, enfilar-se, llançar objectes i lluitar. La consciència que, per a fer aquestes activitats de manera satisfactòria, era molt important tenir una bona condició física, era natural. L’home es va adonar aviat que la seva condició millorava amb la pràctica contínua de les activitats que li eren necessàries per a sobreviure. Però també va comprendre que si repetia un moviment moltes vegades, com llançar una pedra o una llança, a més de la seva potència i la distància del llançament, també millorava la precisió. Per tant, de seguida va començar a exercitar-se sense tenir-ne una necessitat immediata, únicament per preparar-se davant riscos futurs. Així és com van aparèixer, de manera més o menys conscient, els primers gèrmens de l’entrenament.

Els infants es divertien imitant els gestos del pare i de la mare. Així van néixer els primers jocs, que més tard esdevindrien esportius. Es construïren objectes rudimentaris per a jugar (les primeres pilotes, arcs, llances). També es van adonar que algunes activitats, com per exemple la lluita i després la boxa, requerien exercitar-se amb els altres, i que intentar imposar la pròpia superioritat en una competició podia ser divertit, a més de satisfactori.

Aquestes pràctiques físiques i lúdiques inicials es van enriquir amb noves formes nascudes també de les necessitats de la vida primitiva, com travessar un tram d’aigua nedant o amb l’ajuda d’un tronc, que més tard es convertiria en una piragua; o muntar un animal (sobretot el cavall), que un cop domat permetia desplaçar-se amb més rapidesa d’un lloc a l’altre i fatigar-se menys. Altres tipus de joc sorgiren com a conseqüència de l’avenç de la civilització i de la utilització de nous materials. Així van néixer les competicions de tir amb arc, les curses de carros i, als països nòrdics, les competicions d’esquí de fons. Després l’home va enriquir encara les seves primeres activitats esportives amb la invenció d’altres de noves (per exemple, el llançament de disc).

Es van desenvolupar les primeres formes de civilització, i l’activitat física va ser una de les expressions més comunes de la vitalitat d’un ésser que aprenia a conèixer moltes coses sobre el medi exterior, però també sobre ell mateix i les possibilitats del seu cos i el domini d’aquest.

Els qui no practicaven aquestes activitats les contemplaven perquè representaven un tipus d’espectacle, probablement l’únic en aquells temps; d’aquesta manera es van començar a practicar activitats esportives amb motiu de festes religioses, com a homenatge a les divinitats, i també amb motiu de cerimònies fúnebres.

El primer escrit que ens ha arribat i que es podria circumscriure dins el camp de la historiografia és d’un cronista cèlebre: Homer. En el cant XXIII de la Ilíada descriu àmpliament les competicions convocades per Aquil·les amb motiu dels actes fúnebres pel seu amic fraternal Patrocle, mort en combat. Més tard, el millor poeta èpic romà, Virgili, en la seva Eneida (cant V), reprèn la descripció dels jocs esportius, celebrats en aquesta ocasió amb motiu del sepeli d’Enees, pare d’Anquises, i ens dóna molts detalls sobre competicions de rem, curses a peu, lluita i tir amb arc. En aquest cas és evident la relació entre els ritus religiosos i l’activitat física. Però el mateix Homer, a l’Odissea, parla diverses vegades d’esport sense al·ludir als actes religiosos, com en el fragment en què els feacis demanen a Ulisses que demostri la seva categoria com a atleta.

A l’origen, l’activitat física tenia, a més d’un caràcter ritual, aspectes militars i mèdics. Aquest darrer es va desenvolupar sobretot als països orientals, especialment entre els xinesos. Ens ha pervingut la notícia d’un tractat, atribuït a l’emperador Huang Ti, el qual va viure pels volts del 2700 aC, que conté les primeres normes per a la pràctica dels exercicis físics destinats a millorar la condició física i la salut.

L’antiguitat

Tots els pobles de la conca mediterrània (els assiris, els babilonis, els medes, els perses, els hebreus i els etruscs) es dedicaven als exercicis i als jocs en què es demostren la destresa i el vigor físic: curses a peu i a cavall, lluita, boxa, aixecament de grans pedres, llançament de pedres i de javelines, tir amb arc, natació, rem i altres pràctiques més relacionades amb les tradicions locals.

A l’antic Egipte també es practicaven exercicis corporals, com ens expliquen els cronistes de l’època. Els faraons feien demostracions de la seva capacitat física per regir el destí del país, amb exhibicions de les seves aptituds per a la caça i el tir amb arc, i arriscant-se amb tirs de precisió (que mostraven la seva habilitat) i de distància (que palesaven la seva força física). La gent del poble també realitzava competicions de combat, salts, jocs de pilota i esgrima.

Entre els antics habitants de Creta, que a partir del III mil·lenni aC van desenvolupar una de les civilitzacions més avançades (la civilització minoica), eren habituals els exercicis físics, acompanyats de cants i danses, amb motiu de cerimònies religioses i fúnebres. Per a mostrar la seva capacitat física, els joves realitzaven exercicis atlètics i acrobàtics de dificultat notable, i per a mostrar el seu coratge s’exhibien en lluites contra braus.

L’exemple més clar de l’estret lligam entre els ritus religiosos i les manifestacions esportives és a l’antiga Grècia, on, com en cap altre lloc, l’activitat física i esportiva va adquirir una gran importància. Va assolir la màxima expressió en els Jocs Olímpics, en honor de Zeus Olímpic, per als quals la tradició fixa la data d’inici el 776 aC, bé que probablement van començar molt abans (vegeu “Els Jocs Olímpics antics”). Els Jocs Olímpics eren els més importants, però no els únics que celebraven els grecs de l’antiguitat: a Delfos (festes Pítiques, en honor d’Apol·lo), a Corint (Jocs Ístmics) i a Nemea (Jocs Nemeus) se celebraven jocs i festes panhel·lèniques, dels quals els escriptors de l’època ens donen molta informació.

Per als grecs la gimnàstica era un complement indispensable de l’educació dels nens i els joves i a les escoles hi havia espais reservats per a la seva pràctica. Al seu torn, alguns metges van intuir la importància que el moviment tenia per a la salut de l’home, i aconsellaven la pràctica metòdica d’exercicis gimnàstics.

El fet que durant el període en què se celebraven els Jocs Olímpics entrés en vigor una treva que suspenia totes les guerres, demostra fins a quin punt eren importants aquestes festes; com també ho palesa el fet que, a partir del segle IV, els historiadors prenguessin els Jocs com a referència per a indicar les dates dels esdeveniments importants. Així, els Jocs Olímpics servien pràcticament per a mesurar el temps.

Entre els antics romans, la finalitat de l’activitat física era ben diferent de la que tenia per als grecs, atès que s’orientava essencialment a la preparació militar. És per això que gaudien d’una gran consideració la lluita, la boxa, la cursa amb obstacles o bé sense i el llançament de javelina i de disc.

Durant l’Imperi, es va revifar un cert interès per les manifestacions lúdiques, primer amb la institució per part de l’emperador August, el 27 aC, d’uns jocs per a celebrar la victòria sobre Antoni i Cleòpatra, i posteriorment amb els jocs fundats per altres emperadors amb motiu de triomfs anàlegs. Però va ser sota Adrià que va néixer entre els romans, sobretot entre les classes altes, un entusiasme per les competicions atlètiques d’origen grec. En concret van tenir molt d’èxit les curses de carros i les lluites de gladiadors.

Les curses de carros van ser comunes a tot el món occidental. A Roma se celebraven al Circ Màxim, on es reunien fins a 25 000 espectadors, i despertaven un gran entusiasme. En aquestes competicions els conductors formaven equips que s’enfrontaven diverses vegades.

Les lluites de gladiadors van assolir el màxim apogeu al segle I. Se celebraven al coliseu i segurament derivaven de proves de combat ja molt esteses arreu, sobretot entre els etruscs, els quals, amb motiu dels funerals, celebraven combats sovint mortals. Així, el seu origen llunyà tenia una base religiosa, que aviat es va perdre per donar pas a l’espectacle. Per tal que fossin més interessants, aquests combats incloïen diferents modalitats: cos a cos, amb armes iguals, amb armes diferents, un contra un, o més d’un, i contra animals. Durant el regnat de Neró també es van fer combats entre dones. Els gladiadors eren atletes professionals que solien reclutar-se entre les poblacions considerades bàrbares, però també hi havia ciutadans romans.

La decadència d’aquestes lluites estigué determinada en part per la difusió de la fe cristiana i la seva doctrina de germanor i de no-violència, i en part per la corrupció que generava i els costos excessius que comportava el seu professionalisme.

Els mateixos emperadors, pressionats pels súbdits cristians i els seus bisbes, van limitar o prohibir les formes més paganitzants dels espectacles, fins que Teodosi, amb un edicte del 393 dC, va decretar la fi dels Jocs Olímpics antics a la conquerida Grècia.

L’edat mitjana

Els denominats anys foscos de la història del món occidental representen també per a les activitats físiques un període extremament negatiu, ja que s’abandonaren gairebé del tot. Solament van sobreviure les manifestacions estrictament lligades a les tradicions locals, en les quals les exhibicions i les competicions tenien les característiques de les festes de poble i es realitzaven amb vestimentes ben estranyes. Amb tot, en algunes formes de joc ja es podien entreveure els primers símptomes de l’evolució futura que portaria al naixement de l’esport modern, sobretot al dels jocs d’equip. És el cas d’una mena de futbol popular, practicat a França i Anglaterra i molt de moda entre els habitants del medi rural, en què s’enfrontaven casats contra solters o bé equips de pobles veïns. No tenia regles de joc i el camp no estava delimitat, però contenia de manera latent alguns dels elements que es troben, per exemple, en el rugbi modern. Tanmateix, a causa de la seva extrema violència, va haver de ser prohibit per un decret reial.

L’aristocràcia, sobretot als països anglosaxons, es dedicava a exercicis físics menys violents, com el tir amb arc. Es feien torneigs en què els arquers, bé individualment o bé per equips que representaven pobles diferents, competien o s’exhibien. Els torneigs eren seguits per una gran quantitat de públic, i no era rar que, mentre s’esperaven les exhibicions dels participants, s’oferís al públic de les classes més baixes —que no podien participar en les activitats de l’aristocràcia— la possibilitat de participar en curses a peu i competicions de salt —obertes també a la participació de les dones—, de lluita i de combat amb pals.

Els cavallers medievals, a més de practicar la caça a cavall o amb falcó, feien també torneigs, competicions a cavall en què, protegits amb armadura, intentaven fer caure del cavall l’adversari amb la llança o amb altres armes de l’època. Aquesta mena d’activitats tenien un clar origen militar, però la modalitat practicada ja contenia, en una forma molt avançada, un veritable esperit esportiu, basat en les regles de la competició cavalleresca.

Amb tot, amb motiu de fires o festes religioses, el poble organitzava manifestacions senzilles en les quals participava molt el públic. A més de les curses a peu, eren molt habituals, sobretot a Itàlia, les curses de cavalls i també d’altres animals (com les curses de rucs, origen del Palio de Siena, que encara es disputa als nostres dies). A tots els països de la conca mediterrània, continuant la tradició minoica, no havien deixat de practicar-se les lluites contra braus, les quals constituïen una exhibició de coratge i de força. D’aquests combats sorgeixen directament les curses de braus, presents encara sobretot a l’estat espanyol i en alguns països sud-americans de colonització espanyola.

Als països de l’Extrem Orient, la societat feudal, que era molt tancada, i les condicions extremes de pobresa del poble no permetien la difusió de les pràctiques físiques. Al Japó aquestes activitats tenien com a objectiu la preparació militar, mentre que a la Xina, continuant la tradició, es practicaven exercicis físics amb molts participants per a millorar la condició física general.

El Renaixement

Amb el ressorgiment dels estudis humanistes i l’augment de l’interès per les ciències de l’educació, es va donar més importància al component artístic de les activitats físiques que no pas a l’aspecte competitiu. Entre les classes més altes va tenir una difusió notable la dansa, i també l’esgrima, un esport que fins aleshores havia estat practicat amb finalitats essencialment militars però que a partir d’aquell moment s’entengué com una forma d’art. L’equitació va deixar de respondre a la preocupació —derivada de les exigències militars— de preparar els cavalls perquè poguessin córrer ràpidament i sense cansar-se, i el seu objectiu va passar a ser que els cavalls realitzessin moviments elegants i controlats, com en l’actual disciplina de doma clàssica, hereva d’aquesta època.

Malgrat l’interès per l’activitat esportiva que van demostrar humanistes de pes, aquesta va patir un llarg període d’escassa difusió. Alguns pedagogs van intentar reservar a aquesta activitat un espai ampli dins els programes educatius, però no van tenir gaire èxit. Només es van practicar uns pocs exercicis relacionats amb les tradicions locals i que generalment revestien un caràcter lúdic. És el cas, per exemple, del futbol florentí, que va despertar un interès notable fins i tot entre els nobles anglesos i alemanys, i del joc de pilota valenciana. El primer es pot considerar un precursor del rugbi modern i, en part, també del futbol, i el segon del tennis.

La gimnàstica també va tornar a despertar interès. Expressió del pensament del poble, a Alemanya era considerada principalment una preparació per a les empreses militars, mentre que a Suïssa destacava pel seu caràcter saludable. Però va ser sobretot a Anglaterra, considerada el bressol de l’esport, que aquest va trobar la seva interpretació més genuïna i oberta a nous conceptes.

L’esport modern

Els moviments que establirien les bases fonamentals de l’esport modern, tot i haver-se iniciat a la fi del segle XVII i haver continuat durant el segle XVIII, no van començar a desenvolupar-se fins pràcticament el segle XIX. Les línies de pensament d’aquests moviments, que analitzaren l’activitat física segons paràmetres científics i pedagògics, van arribar a la conclusió que la pràctica esportiva pot ser fonamental per a l’educació completa dels joves. D’això, se’n va derivar un renovat i notable interès per l’esport entès com a exercici físic i com a activitat que es podia realitzar d’una manera agradable durant el temps lliure.

Els grans defensors d’aquestes noves concepcions de l’esport són l’alemany Guts Muths i l’anglès Thomas Arnold, actius a les primeres dècades del segle XIX. El primer va difondre a Alemanya la idea que l’educació física i esportiva és una part integrant del procés educatiu del jove; va introduir en el programa escolar d’educació física primer la cursa, el salt, la lluita, el llançament de disc i de javelina i, més tard, la natació i els jocs. A Anglaterra, Thomas Arnold va establir les bases del veritable esperit esportiu: va promoure esports com el rem, la natació i l’esgrima, però sobretot els jocs d’equip com el criquet, el futbol i el rugbi pels seus valors educatius. És considerat el fundador de la “pedagogia esportiva” i el college de Rugby, que va dirigir a partir del 1827, es va convertir en una veritable “farga” dels esports. L’èxit que va assolir va esperonar els altres col·legis, atesa la competència que caracteritza l’educació als països anglosaxons, a apostar per l’esport, que es va revelar com un bon factor de propaganda.

Així, després d’haver alternat períodes d’esplendor i d’altres de decadència, bé que havent-se mantingut sempre viva en les festes i els jocs lligats a les tradicions locals, la pràctica esportiva va començar a adquirir una gran difusió, sobretot a Anglaterra.

A més, aquest país posseïa un imperi colonial immens, al qual s’enviaven exèrcits comandats per oficials educats en la tradició de la pràctica esportiva. És així com va començar la difusió dels esports anglesos més clàssics en l’àmbit de l’imperi britànic i la “importació” d’esports practicats als països dominats, que van esdevenir molt populars i seguits a Anglaterra (va ser el cas de l’hoquei sobre herba, originari d’algunes regions de l’Índia i del Pakistan).

Després de la Revolució Francesa, amb la consciència dels drets de l’home, l’esport va deixar de ser un privilegi de la classe noble minoritària i es va divulgar entre totes les classes socials. Però cal no oblidar que, si es relaciona la idea d’esport amb el temps de lleure, els obrers o els treballadors en general tenien ben poc temps lliure i, després de deu hores o més de treball al dia, segurament no els quedaven gaires ganes de cansar-se físicament amb la pràctica d’un esport. Així, les activitats esportives van quedar limitades a les festes. Amb motiu de solemnitats o de festes de poble, s’organitzaven competicions de caràcter popular, i eren molts els qui hi assistien per divertir-se i aplaudir. D’aquesta manera es preparava el terreny per a la difusió de l’esport. Alguns van comprendre que si la gent es diverteix mirant les demostracions d’habilitat física, també està disposada a pagar per veure espectacles d’alt nivell. Així van néixer les primeres manifestacions de professionalisme, més o menys ben pagat, amb exhibicions personals (com per exemple en la boxa) i espectacles itinerants, que més tard donaren origen al circ modern.

Es van fundar els primers clubs que tenien com a finalitat principal la pràctica esportiva, i els educadors més desperts van recuperar teories ja enunciades als segles anteriors i van incorporar la pràctica esportiva als programes escolars. Així s’obria un altre camí per a la divulgació de l’esport.

Per a poder celebrar competicions amb esportistes o equips de països diferents sense que l’encontre degenerés en baralles calien reglamentacions precises. Així, doncs, es van elaborar els primers reglaments, que s’anirien actualitzant contínuament per tal d’adaptar-los tant a les exigències de millora de l’esport com a les millores tècniques del material i a la capacitat dels esportistes. Sovint, algunes variacions del reglament —potser casuals però captades pels observadors més atents— han originat transformacions tan radicals que han donat vida a esports nous, diferents dels que pretenien modificar. També es van anar “inventant” altres esports gràcies a la imaginació de professionals del sector, educadors escolars, etc. Nascuts per a satisfer exigències específiques, sovint educatives, de seguida es van revelar interessants com a espectacle i es van difondre àmpliament més enllà de l’àmbit on havien sorgit. És el cas, per exemple, del basquetbol i del voleibol, originaris dels Estats Units.

Al final del segle XIX es va produir un impuls decisiu per a l’afirmació indiscutible de l’esport a l’era moderna. Un grup de notables francesos, estimulats pel baró Pierre de Coubertin, es va mobilitzar per celebrar els Jocs Olímpics. Després de grans dificultats inicials, el 1896 es van celebrar a Atenes els primers Jocs Olímpics de l’edat moderna.

La idea de realitzar aquests Jocs, però, no era del tot original; el florentí Matteo Palmieri ja ho havia suggerit en una obra seva del segle XV, com posteriorment ho feren l’alemany Guts Muths i l’anglès Thomas Arnold. A Anglaterra, al començament del segle XVII, durant el regnat de Jaume I, ja s’havien celebrat competicions amb la denominació de Jocs Olímpics; i a Mont-real (Canadà), el 1844, es van organitzar jocs anàlegs. A Atenes (Grècia), després d’intents no reeixits el 1859 i el 1870, es van realitzar uns modestos Jocs el 1879. A partir del 1924, es va afegir als Jocs Olímpics clàssics una edició d’hivern (la primera de les quals es va celebrar a Chamonix, França). En els Jocs Olímpics d’Hivern competeixen les millors figures dels esports que es realitzen sobre neu i gel.

Lligat a l’evolució de la societat, com sempre s’ha esdevingut, durant el segle XX l’esport ha patit canvis radicals, tant en la seva essència com en la seva pràctica. El desenvolupament tecnològic, la participació popular i els interessos comercials, o fins i tot polítics, que giren al voltant de l’esport han menat a la seva transformació, en un principi lenta però després cada cop més accelerada i, en les últimes dècades, fins i tot frenètica.

De la invenció i l’aplicació dels motors han nascut noves formes d’esport (automobilisme, motociclisme, motonàutica, aviació esportiva). Les millores tècniques, la utilització de materials completament nous —fruit de recerques cada vegada més avançades—, els estudis en enginyeria i la capacitat d’inventiva de l’home han permès idear i construir nous ginys per a practicar esports del tot nous (windsurf, ala de pendent, ala delta, etc.). L’entusiasme per l’aventura, l’augment de la capacitat adquisitiva i la disposició de més temps lliure han popularitzat la pràctica de l’esport per l’esport, al marge de la competició i la superació de marques, de manera que el nombre d’amants d’aquesta activitat ha crescut moltíssim i, en un cert sentit, li ha restituït el caràcter originari de diversió. Les ciències mèdiques i humanes també s’han centrat en aquest fenomen tan important. En efecte, els estudis de fisiologia esportiva, en què s’analitzen les possibilitats de rendiment esportiu de les persones, a les quals s’aconsella l’entrenament idoni per a assolir els millors resultats, han rebut un gran impuls; la psicologia analitza les repercussions de l’esport en la ment i el comportament de l’home; i la sociologia, les repercussions socials.

Certs interessos comercials, a través de missatges publicitaris programats acuradament, estimulen la pràctica de l’esport, perquè d’aquesta manera augmenten moltíssim les vendes de roba, material i accessoris esportius. Més enllà d’aquests interessos, el fet positiu és que el nombre de persones que fan esport també ha augmentat moltíssim.

Activitat practicada massivament per gairebé tots els sectors de la societat (almenys als països desenvolupats), sobretot pel que fa a les manifestacions més populars (des del futbol, que es juga als patis, al carrer, a més dels camps reglamentaris, fins al tennis, passant per l’esquí, el ciclisme, la natació, etc.), l’esport ha adquirit una importància extraordinària com a espectacle, gràcies als mitjans de comunicació, cada vegada més presents a casa nostra. Si les gestes dels grans campions de la primera meitat del segle se seguien a través de les columnes dels diaris i, a partir d’un cert moment, mitjançant les transmissions radiofòniques, avui es poden veure “en directe”, gràcies a la televisió, o enregistrades en vídeos, que es poden tornar a veure quan l’espectador vol, analitzades i descompostes gràcies als zooms, les movioles i les manipulacions per ordinador.

Les exigències de l’espectacle han menat a multiplicar les competicions. Si al començament de segle la cita olímpica cada quatre anys constituïa pràcticament l’única ocasió important de poder competir internacionalment entre els atletes, avui dia el calendari és molt atapeït (fet que exigeix als esportistes un alt rendiment), atesos el sorgiment i la multiplicació de campionats continentals i mundials organitzats per les federacions de les diverses especialitats, a més dels encontres oficials o amistosos, meetings i torneigs prestigiosos.

L’esport, activitat al voltant de la qual gira tota una indústria, exigeix que els atletes se sotmetin a entrenaments molt intensos per obtenir els màxims resultats en les competicions, de manera que cada vegada es dilata més el temps que cal dedicar a la preparació, en detriment de les activitats laborals normals. Així, els esportistes s’entrenen moltes hores al dia, i alguns competeixen cada setmana, motiu pel qual és inevitable que es professionalitzin en l’esport. Els costos elevats —que l’esportista no pot assumir— dels ginys, el material i els equips necessaris per als entrenaments i la competició, els traspassos, l’organització i la infraestructura de l’activitat també expliquen la professionalització en molts esports. Certament, en un món dominat pel professionalisme, existeixen grans diferències d’ingressos entre els esportistes dedicats a les disciplines “pobres” —les menys conegudes i seguides—, esportistes que sovint compaginen amb grans sacrificis la feina amb els entrenaments, i els que destaquen com a protagonistes dels esports “rics” més populars (futbol, tennis, automobilisme), els quals guanyen grans fortunes entre els fitxatges, les compensacions derivades del patrocini de marques i tota mena de productes i de les aparicions televisives.

Història de l’esport als Països Catalans

L’esport modern, tal com se l’ha conegut en aquest segle, amb unes reglamentacions fixes, amb uns espais regulats, amb uns jutges i uns valors determinats, és una manifestació de la cultura moderna occidental. És per això que originàriament la seva difusió durant el segle XIX es dóna fonamentalment als països occidentals, i sobretot als més industrialitzats i amb un cert desenvolupament urbà, cosa que facilitava els contactes entre ciutadans de països diferents que havien après sobretot a Anglaterra els jocs esportius.

No és estrany, doncs, que igual que passà en algunes ciutats del nord d’Itàlia i el sud de França, els Països Catalans fossin una zona de recepció i posterior difusió de l’esport modern. Per la seva situació geogràfica, el desenvolupament comercial i industrial en algunes ciutats costaneres i l’existència d’una burgesia activa que necessitava modernitzar el país, el territori català va ser dels primers a l’estat espanyol on arrelà l’esport, on s’institucionalitzà i es practicà a través d’una extensa xarxa d’entitats esportives. Això va fer que algunes disciplines que ja es practicaven com a joc o com a entrenament militar es modernitzessin, i que altres ens arribessin de l’estranger.

Tanmateix, la història de l’esport modern als Països Catalans ha seguit sempre una doble via. Per la influència europea ha evolucionat al ritme internacional, és a dir, segons la tendència general d’extensió social, popularització, comercialització i massificació. Però també ha estat molt influït pels ritmes culturals, polítics i econòmics propis. Per a entendre la història esportiva dels Països Catalans, caldrà doncs tenir en compte aquestes dues dinàmiques, desenvolupades en un llarg recorregut històric que va de la segona meitat del segle XIX al final del segle XX.

L’inici de l’esport modern (1870-1914)

L’origen de les pràctiques esportives modernes en l’àmbit dels Països Catalans i la formació d’una primera xarxa associativa i federativa s’ha de situar entre els anys 1870 i 1890. És cert que abans s’havien practicat de forma esporàdica algunes modalitats, com el rem al port de Barcelona (1821) o l’esgrima i la gimnàstica, totes dues activitats de lleure minoritàries a Palma ja als primers decennis del segle XIX, però la gran majoria de disciplines van anar apareixent, en la seva modalitat actual, al darrer terç de la centúria gràcies a dues vies inicials de desenvolupament.

D’una banda, algunes pràctiques antigues vinculades al lleure de l’aristocràcia o a l’entrenament militar, com l’esgrima, l’equitació, la navegació, la gimnàstica o el pedestrisme, anaren adoptant elements normatius propis de l’esport modern.

De l’altra, a partir del 1870 van aparèixer moltes pràctiques esportives inèdites, procedents fonamentalment de la Gran Bretanya, mercès a la doble influència d’individus de les colònies estrangeres —fabricants, tècnics, diplomàtics i professionals establerts a les nostres ciutats— i de ciutadans autòctons que visitaren altres països europeus, bé per estudis o bé per raons professionals. Aquesta influència fou decisiva per a la introducció d’esports com el ciclisme ja els anys vuitanta, el tennis i el futbol els noranta, o la natació al principi del segle XX. Altres modalitats que començaren a desenvolupar-se també aquests anys, com el frontó o l’excursionisme, tingueren orígens òbviament diferents, lligats a pràctiques autòctones tradicionals o a moviments culturals i científics, cas aquest de les primeres entitats excursionistes (vegeu “L’alpinisme a Catalunya”).

L’existència de centres urbans i portuaris importants, d’una gran activitat industrial, sobretot en el cas català, i d’esdeveniments internacionals destacats com l’Exposició Universal de Barcelona (1888) —on es feren demostracions esportives—, facilità els contactes amb ciutadans europeus, accelerà la introducció dels esports i afavorí la creació de grups de practicants que començaren a difondre les diverses modalitats. El protagonisme dels estrangers en aquesta etapa inicial, doncs, fou molt important. Noms com els del suís Joan Gamper, que difongué el tennis i el futbol a Catalunya, els germans anglesos Witty, promotors del tennis a Barcelona, o el suís William Tarín, que ho fou de la gimnàstica i altres esports a Tarragona, són una mostra d’aquesta dinàmica.

A partir del 1880, la creació de clubs esportius privats fou la conseqüència de la primera onada de desenvolupament de pràctiques esportives, sobretot en una societat caracteritzada per la seva vitalitat i, lògicament, a causa de la inexistència d’instal·lacions i espais esportius públics.

Inicialment la majoria d’aquestes entitats es caracteritzaren per ser masculines i socialment elitistes, tant per l’origen burgès dels seus promotors i pels prejudicis sexistes existents com per les dificultats pròpies de les classes populars (jornades de treball de més de deu hores, salaris baixos, etc.). Entre els primers clubs cal destacar els vinculats als esports marítims: Club de Regates de Barcelona (1882) i Centro Náutico Balear (1885); els ciclistes: Club Velocipèdic (1884) —que aviat s’estengueren per València, Reus, Figueres, Valls, Mallorca i Perpinyà—; els motociclistes: Real Moto Club de Catalunya (1897), o els d’equitació: Barcelona Jockey Club (1897).

Altres esports foren introduïts una mica més tard i donaren lloc a entitats menys elitistes. La natació esportiva va ser importada pel marsellès Bernat Picornell, que el 1907 organitzà una cursa al port barceloní. El futbol, practicat des de l’inici dels anys noranta minoritàriament, fou difós pel navilier Gaspar Matas a Palamós a partir del 1898, després d’un viatge a Anglaterra. Posteriorment a la creació del F.C. Barcelona (1899) i l’Espanyol (1900), una colònia estrangera creà el Club València (1902), que va ser el precedent de l’actual València F.C.

Amb l’existència d’una primera xarxa associativa se celebraren les primeres competicions, de caràcter privat o semiprivat, que responien a uns coneixements migrats de la reglamentació. La necessitat de crear institucions, tant per fixar les normes com per difondre les pràctiques, donà lloc al naixement de les primeres federacions catalanes, sovint pioneres a tot l’estat espanyol: gimnàstica (1887), ciclisme (1897), futbol (1900) i tennis (1907). Naturalment això comportà una certa regularitat en les competicions, que, alhora, s’oficialitzaven, s’homologaven i començaven a transcendir entre el conjunt de la societat.

L’esport com a fenomen públic (1914-1920)

Després d’aquests primers anys, el fenomen esportiu es va anar estenent de manera lenta durant els anys inicials del segle XX. Encara estava molt vinculat a uns clubs minoritaris i a unes federacions que anaven perfilant una xarxa competitiva desigual. Aquestes primeres entitats i els seus impulsors tingueren una importància cabdal, perquè la manca d’una consciència esportiva per part de l’administració pública, fora de l’àmbit de la cultura física militar, deixava en mans de les institucions privades el desenvolupament de l’esport en totes les seves dimensions. Així doncs, és fàcil entendre que, per tal que l’esport deixés de ser una pràctica de minories i passés a ser una activitat de lleure socialment arrelada, era necessària una major divulgació, una gran vitalitat associativa i un cert interès per part de les institucions polítiques. Això és el que s’anomena el pas de l’esport inicial a l’esport com a fenomen públic.

Als Països Catalans aquesta transformació es començà a produir entre el 1914 i el 1920 per la confluència de factors de diversa naturalesa. A nivell associatiu aquests anys va existir un fort increment del nombre de clubs i entitats esportives. Primer, i era lògic que fos així, als centres urbans on s’havien fundat els primers gimnasos i cercles esportius: a Barcelona, Reus, Sabadell, Tarragona, València, Palma, Palamós, Perpinyà, Figueres, Mataró. És a dir, les zones industrials, portuàries o comercials on hi havia colònies d’estrangers o la possibilitat que s’establissin contactes amb estrangers. Però ja aquests anys es crearen entitats esportives en àrees rurals, en petites ciutats interiors i allunyades dels nuclis originals, gràcies al ressò de les competicions, al creixent interès de la premsa pels esports i a les campanyes proselitistes dels promotors de l’esport. Durant aquests anys, a Catalunya es fundaren clubs esportius a comarques com el Ripollès, el Segrià, la Segarra o l’Urgell, àrees agrícoles o amb indústries molt localitzades.

L’expansió associativa va fomentar, alhora, una major presència de l’esport al carrer. Es construïren les primeres piscines a Sabadell, Lleida i Barcelona, es multiplicaren el nombre de velòdroms, els solars no urbanitzats es llogaren per a ser usats com a terrenys de joc i es feren els primers circuits més o menys fixos per a ciclistes, atletes i motoristes. Naturalment això incrementà encara més l’interès per l’esport, sobretot entre els joves, que el volien practicar o ser-ne espectadors. S’inicià, doncs, una primera fase de democratització social i aparegueren els primers centres esportius populars —ateneus, seccions esportives d’entitats socials i polítiques— que facilitaren la pràctica d’exercicis físics als treballadors. Paral·lelament, el nombre de socis d’alguns clubs de futbol augmentà amb la inscripció d’associats no practicants però que pagaven una quota per veure els partits oficials.

Tots aquests factors afavoriren el desenvolupament d’un periodisme professionalitzat i especialitzat en esport. Van aparèixer petits butlletins per als socis dels clubs privats o setmanaris elitistes, però també publicacions populars amb un públic més ampli. Aquests anys són els del sorgiment dels periodistes especialitzats en boxa, futbol, ciclisme i tennis, que escriuen en capçaleres d’èxit com “Stadium” (1911), “El Sport” (1920), “La Jornada Deportiva” (1921) o “Xut!” (1922). Només a Catalunya entre el 1914 i el 1923 es crearen 87 publicacions esportives noves, de les quals 30 eren de fora de la capital. La premsa esportiva i l’esport en general es van començar a veure com un negoci, perquè la demanda de la població que volia llegir sobre esport o pagar per veure un partit augmentava progressivament.

Paral·lelament, l’extensió pública dels esports va fer que alguns sectors polítics creguessin que calia impulsar-los. A Catalunya el gran contrast existent entre el desinterès de l’administració central espanyola pels esports i la vitalitat esportiva autòctona, facilità una posició activa per part dels sectors polítics catalanistes que creien tant en la necessitat de la cultura física com a element d’enfortiment individual com en l’esport com a factor de prestigi internacional. Així, els sectors nacionalistes republicans i, sobretot, els polítics de la Lliga Regionalista van donar suport a moltes iniciatives de les entitats esportives. La creació de la Mancomunitat de Catalunya (1914) com a fórmula d’autogovern donà lloc a la creació d’una Ponència d’Educació Física i Esports (1921), que projectava coordinar i impulsar la cultura física i l’esport a Catalunya des de l’àmbit públic. D’altra banda, des de la mateixa Mancomunitat i l’Ajuntament de Barcelona es donà ple suport a la iniciativa de crear una comissió organitzadora per a la celebració d’uns Jocs Olímpics a Barcelona l’any 1924. Per aquest motiu, les autoritats catalanes impulsaren la visita a Anvers d’una representació per parlar amb Pierre de Coubertin durant els Jocs del 1920. La Lliga Regionalista donà ple suport, també, al Comitè Olímpic de Catalunya, que existia des del 1913, perquè la delegació espanyola del Comitè internacional, aristocratitzada, era inoperant (vegeu “El Comitè Olímpic Català”). Tot i que els sectors catalanistes creien que la promoció de l’esport havia de formar part del seu projecte de modernització de Catalunya, la Dictadura de Primo de Rivera en frustrà la seva concreció.

La massificació esportiva dels anys vint i trenta

De la mateixa manera que va succeir en la majoria de països de l’Occident modern, durant els anys vint i trenta als Països Catalans el fenomen esportiu va assolir un impuls social molt gran. Hem de tenir en compte que durant aquests anys a les principals poblacions dels Països Catalans es van consolidar les noves formes de lleure pròpies de les ciutats modernes, com ara el cinema, els cafès concert, la vida nocturna i també els esports. A més, l’aparició d’una premsa popular il·lustrada i especialitzada i de la radiodifusió va ajudar molt a difondre aquests nous hàbits populars. L’esport es va anar convertint en un gran objecte de consum del públic, sobretot pel que fa al futbol, la boxa i el ciclisme, que van esdevenir els espectacles esportius més seguits de l’època. Els esportistes més destacats sortien cada vegada més als setmanaris i revistes i es van convertir en autèntics mites socials. Noms com els de Paulino Uzcudun en boxa, Samitier o Zamora en futbol o Marià Cañardo en ciclisme van formar part d’una primera generació d’esportistes que també eren persones públiques i amb influència social.

Lògicament, la irrupció de l’esport com a espectacle de masses va provocar també la construcció de grans espais amb una cabuda important. Els primers grans estadis es van aixecar entre el 1920 i el 1930, com ara l’estadi de la Fuixarda (1921), l’estadi de Montjuïc (1929), Les Corts (1922), Sarrià (1923), Mestalla (1923) o Castelló (1922). Entitats com el Barça van passar de tenir 3 500 socis el 1920 a tenir-ne més de 12 000 el 1924. Aquest gran creixement de socis i seguidors obligava els clubs i els promotors esportius a habilitar instal·lacions esportives amb una cabuda per a més de 20 000 o 30 000 espectadors. Els mateixos carrers de Barcelona es van convertir en escenaris multitudinaris per a veure l’arribada de la Volta a Catalunya del 1926, amb més de 100 000 persones al circuit de Montjuïc.

Aquesta massificació evident, però, va anar acompanyada de l’aparició de noves disciplines. En destaquen bàsicament el rugbi, que si bé ja era present a la Catalunya del Nord i sobretot a Perpinyà des de feia alguns anys entrà a Catalunya entre el 1919 i el 1921 amb la creació de la Unió Esportiva Santboiana. I també el basquetbol, que s’havia practicat al voltant de l’escola Vallparadís de Terrassa des del 1913, però que sobretot fou impulsat per l’escolapi Eusebi Millan que l’importà de Cuba al principi dels anys vint i l’ensenyà als seus alumnes de Barcelona. I, finalment, el beisbol, que es consolidà a Catalunya després de l’Exposició Internacional del 1929.

Al costat de l’aparició de disciplines inèdites, hi ha un tercer element fonamental per entendre la massificació i popularització dels esports als Països Catalans en aquest període. Es tracta del gran creixement associatiu. Van aparèixer centenars d’entitats esportives petites i mitjanes que van permetre un major accés de les classes populars a la pràctica de l’esport i així es va trencar definitivament amb la tendència elitista dels clubs dels primers anys. Aquest fenomen es donà en ciutats grans com Barcelona, Tarragona o València, però s’estengué també a poblacions mitjanes i petites. Quantitativament fou un fet molt remarcable a la ciutat de Barcelona, capdavantera en l’activitat esportiva, on en deu anys (1926-1936) es triplicà el nombre d’entitats que havien estat creades entre el 1914 i el 1923.

Però cal destacar que el canvi més profund fou qualitatiu, atès que majoritàriament els clubs o centres esportius creats els anys trenta eren de caràcter popular, vinculats a barriades socialment senzilles i a sectors de treballadors industrials i dependents de comerç. Entre les entitats d’aquesta mena fundades aquests anys sobresurten els clubs femenins, les societats esportivoculturals, que reivindicaven la formació física i cultural i que sovint estaven vinculades a ateneus, els clubs defensors de l’esport amateur (sovint amb objectius terapèutics i formatius) i els clubs lligats a entitats polítiques i obreres. Sens dubte, la proclamació de la Segona República a l’abril del 1931 i la democratització política i social que comportà van facilitar l’eclosió d’aquest tipus d’entitats, que generalment difonien pràctiques molt populars com el futbol, l’atletisme, la gimnàstica, la natació o la lluita.

L’esclat de la Guerra Civil Espanyola el 1936 va trencar aquesta dinàmica de creixement i massificació de l’esport, però també va posar de manifest la vitalitat i la importància del fenomen en la nostra societat, perquè els dos bàndols van utilitzar l’esport com a arma propagandística i de mobilització de la població més jove. Només a Catalunya durant l’any 1936 es van celebrar més de 50 festivals esportius benèfics en favor dels hospitals, dels milicians republicans o de la causa revolucionària que defensaven els sindicats i els partits polítics. A partir de la tardor del 1936, alguns equips representants de Catalunya i València van fer gires a països europeus per sensibilitzar els ciutadans estrangers, a través de partits benèfics, en favor de la causa republicana.

Pel que fa a les activitats esportives convencionals, la guerra en va alterar la seva regularitat i normalitat. La majoria de joves van ser mobilitzats progressivament, algunes entitats esportives importants van ser controlades pels sindicats i d’altres, bàsicament lligades a moviments de joves cristians, van haver de desaparèixer. L’activitat bèl·lica a la majoria del territori espanyol va fer que l’any 1937 la lliga de futbol es jugués entre Catalunya i el País Valencià amb equips de la rereguarda catalana i valenciana amb el nom de Lliga Catalunya-Llevant, o Lliga Mediterrània. D’ençà del 1938 la pràctica esportiva disminuí força més a la rereguarda catalana i valenciana a causa de l’acostament del front de guerra, dels bombardeigs i de la militarització de la població.

Esport i franquisme (1939-1975)

La implantació de la dictadura del general Franco va suposar un canvi profund en tota l’organització esportiva espanyola, que s’havia caracteritzat fins aleshores per una gran autonomia de les entitats associatives, les federacions i els clubs. El nou règim va voler controlar políticament des del principi tota aquesta activitat. Durant les primeres dècades va utilitzar l’esport i l’educació física com a espai de propaganda de la dictadura i, més endavant, es va anar obrint a la tendència esportiva internacional. L’evolució de l’esport aquests anys als Països Catalans va estar molt lligada, doncs, a l’evolució política del franquisme.

En una primera fase, fins a l’inici dels anys seixanta, s’imposà un model d’organització de l’esport molt característic dels règims totalitaris, amb un control estricte i dirigit per un partit únic. El 1941 fou creada la Delegación Nacional de Deportes (DND), que depenia directament del partit de Falange Española Tradicionalista i que regulava tota l’activitat esportiva: les federacions i els clubs, l’esport militar i totes les manifestacions esportives anomenades “del Movimiento”.

Als Països Catalans, amb una gran tradició associativa, el control des de la DND de les federacions i entitats significà un canvi molt important. Primer perquè molts clubs populars creats els anys trenta van ser reprimits —sobretot aquells vinculats a ateneus, sindicats i partits— o van desaparèixer, i molts dels seus associats restaren exiliats. I segon perquè des de la DND es van imposar les direccions de les federacions espanyoles i les federacions territorials, les quals nomenaven els dirigents dels clubs i regulaven les competicions. Així, les entitats, que tradicionalment havien estat les que fomentaven l’activitat esportiva, ara passaven a ser organismes amb molt poca capacitat de decisió i acció, ja que havien d’acatar les ordres de les federacions i depenien directament de la DND, de Falange i, en última instància, del mateix dictador. Era una estructura jerarquitzada i molt autoritària. En aquest sentit, per exemple, la DND creà el 1943 unes normes per als periodistes esportius on es prohibia taxativament qualsevol crítica als organismes federatius.

A partir dels anys cinquanta, la intenció del règim de limitar el poder de la Falange va fer variar en part aquest panorama. El 1961 l’estat promulgà la Ley de Educación Física, que donà més diners a les institucions polítiques esportives. A més, progressivament, s’anà realitzant un relleu generacional entre els dirigents de l’esport que significà l’allunyament de la DND del falangisme estricte cap a posicions més modernes i obertes a la dinàmica esportiva internacional.

A partir de la segona meitat dels anys seixanta s’iniciaren polítiques més actives vers la construcció d’instal·lacions esportives a les ciutats i es promogueren campanyes en favor de la pràctica d’aquesta activitat entre els ciutadans. L’arribada de la televisió a partir del 1959 fou un nou element de projecció de l’esport. A partir del 1962 es van retransmetre partits de futbol setmanalment i a poc a poc es van anar incorporant competicions internacionals com els Jocs Olímpics, d’ençà dels de Tòquio del 1964, i es regularitzà la producció de programes esportius.

Els anys seixanta, en aquest marc de millora infraestructural, d’obertura internacional i, també, de creixement econòmic, Catalunya i sobretot Barcelona tingueren un paper rellevant per la seva llarga tradició esportiva. No solament per l’organització de proves de gran prestigi, com la Copa Davis o el trofeu Comte de Godó en tennis, la Volta a Catalunya en ciclisme, el premi d’automobilisme de Montjuïc, o els campionats d’Europa de natació del 1970, sinó pel gran creixement de practicants i clubs des del final dels seixanta que donà com a resultat que el 1970 ja existissin 42 federacions esportives catalanes.

El futbol aglutinava la major part d’aficionats, en bona part pel protagonisme de clubs com el Barça, l’Espanyol, l’Elx o el València i per l’eclosió de figures mítiques com Kubala (els anys cinquanta) o l’arribada de Johan Cruyff (els anys setanta). Amb tot, cal no oblidar que altres disciplines menys seguides aportaren noms que foren molt populars en el món esportiu dels anys del franquisme, com Joaquim Blume en gimnàstica, Miquel Poblet i Guillem Timoner en ciclisme o Nino Buscató en basquetbol.

Espectacle i democratització de l’esport (1975-1992)

Des de la segona meitat dels anys setanta han confluït dos fenòmens decisius per a entendre l’evolució actual de l’esport als Països Catalans. D’una banda, la transició a un règim constitucional, que no solament ha democratitzat l’organització institucional de l’esport tot retornant l’autonomia a les federacions i entitats, sinó que ha traspassat les competències esportives als governs autònoms, ha afavorit l’activitat institucional d’altres instàncies locals i provincials i, a més, ha permès assumir polítiques en favor de l’esport com un bé públic i d’un major equilibri territorial pel que fa a les instal·lacions públiques.

D’altra banda, l’esport d’elit als Països Catalans ha entrat plenament en la dinàmica internacional consolidada els anys vuitanta que dóna preeminència a l’espectacularitat mediàtica i al protagonisme de les empreses de comunicació i a les de publicitat patrocinadores. El cas més clar és el del futbol, que disposa de clubs com el València, l’Espanyol, el Barça o el Mallorca, dotats de pressupostos milionaris i en part dependents de contractes televisius i publicitaris. Però també, potser amb menys ressò social, el d’altres manifestacions esportives de primera línia com l’automobilisme, el bàsquet, el tennis o el ciclisme.

En l’àmbit socioesportiu és evident que s’ha assistit a un creixement important del nombre de practicants i entitats i a l’entrada de noves modalitats, d’un èxit considerable. Es podria dir, doncs, que s’ha anat consolidant la dinàmica pròpia dels països desenvolupats, en la qual alhora que s’estén la pràctica esportiva, tant en l’àmbit públic —escolar o municipal— com privat, els valors propis de l’esport professional i espectacular van guanyant terreny gràcies als mitjans de comunicació.

El 1986 l’elecció de la ciutat de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics i, evidentment, la celebració d’aquests a l’estiu del 1992 van significar un reconeixement internacional de tot el procés de desenvolupament de l’esport. Paral·lelament, però, això ha suposat un gran esforç econòmic i, a la vegada, un impuls urbanístic i també de la dotació d’infraestructures esportives. Amb vista al segle XXI, el repte del món esportiu als Països Catalans és que totes aquestes inversions públiques i privades estiguin acompanyades de polítiques de foment i formació de la cultura física entre tota la població, deixant de banda altres factors relacionats amb l’esport, com la popularitat o l’èxit dels esportistes professionals, els grans clubs o les empreses publicitàries que els donen suport.