La família

Què és una família?

Si un grup de gent vol sobreviure i perpetuar-se, s’ha d’encarregar de la reproducció dels seus membres, no solament de manera biològica (generant més individus) sinó també des del punt de vista de la transmissió de totes les informacions personals i col·lectives que permeten la inserció de l’individu en el grup.

El fet que moltes societats humanes hagin sobreviscut fins avui, el simple fet que nosaltres hàgim nascut i visquem, indica precisament que aquestes societats han trobat un mecanisme capaç de garantir la reproducció biològica i cultural dels seus components.

Funcions naturals i socials de la família

La família és el sofisticat mecanisme social que l’espècie humana ha “inventat” per garantir la seva supervivència biològica i cultural. Des d’aquest punt de vista general, la família és, doncs, la institució social necessària, natural i universal a la qual es demana l’acompliment de dues missions fonamentals: la reproducció biològica a través de la procreació i la producció dels mitjans materials i culturals necessaris per a l’alimentació i la socialització dels fills.

Aparentment, sembla fàcil dir què és una família. Però en realitat no ho és tant. Els antropòlegs, els sociòlegs i els historiadors, que han debatut àmpliament aquest tema, hi han aportat moltes recerques i interpretacions valuoses, però no han arribat a una definició conceptual unitària.

Segons la concepció religiosa imperant en el món cristià, la família és una “societat natural” la finalitat de la qual és la procreació. Segons la Constitució espanyola, la família és “una societat natural basada en el matrimoni”, la qual cosa significa que no deriva de l’Estat, no és aquest qui constitueix la família sinó el matrimoni, que és una institució historicosocial. En efecte, el matrimoni, en tant que pacte estipulat davant un jutge quan és civil i davant un ministre de l’Església quan és religiós (vegeu“Matrimoni religiós i matrimoni civil”), compromet els subjectes a acatar les lleis. Aquestes tenen la funció de tutelar els drets dels membres i d’establir-ne els deures.

Així constituïda, la família forma part al seu torn d’una comunitat (o societat) regida per lleis. Aquest grup, nascut amb la simple finalitat, del tot natural, de la reproducció, adquireix així una forma social i jurídica. Això vol dir que, de la funció natural de la procreació, deriven drets i deures concrets que afecten els membres de la família davant d’ella mateixa i de la societat.

L’acceptació de les regles, la cultura, els usos i els costums (conducta, models, valors) propis de cada poble exigeix una preparació adequada dels fills, que s’insereixin de manera harmònica en la societat. Aquesta important funció, anomenada socialització, és competència en primer lloc de la família, a la qual correspon preparar els nens perquè esdevinguin futurs membres de la comunitat. Què vol dir, això? Que els ha d’ajudar a fer el pas de la dimensió natural a la dimensió social, fent que interioritzin i facin propis els aspectes essencials de la societat.

Al seu torn, la societat (o, més ben dit, la seva organització política, l’Estat) ofereix protecció als seus membres, protecció que abans era diferent segons la condició econòmica i social de la família, però que avui, en els sistemes democràtics, en teoria és igual per a tothom. En efecte, la Constitució espanyola (1978) diu, en l’article 14, capítol segon: “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui existir cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevulla altra condició o circumstància personal o social”.

Diferents punts de vista sobre la família

Així, doncs, si la família depèn de la forma de la societat, tindrem també una història de la família, de les seves diverses formes i funcions, dels seus canvis, les seves crisis, els condicionaments que ha patit, les forces econòmiques que hi han influït.

La família i la seva història es poden interpretar des de diferents punts de vista, segons la importància que es doni a cadascun dels nombrosos aspectes que intervenen en aquesta institució social. Si, per exemple, es considera que la família depèn de la transformació dels factors econòmics, l’economia serà la base dels diferents tipus de família. En canvi, si es tenen en compte les tendències filosòfiques i religioses, es considerarà que aquestes són les que determinen els canvis de la família.

De tota manera, hi ha alguns elements comuns a totes les concepcions de la família, sobre els quals els estudiosos d’aquest tema estan essencialment d’acord. Els enumerem a continuació:

a. La família té per finalitat la supervivència i el desenvolupament dels seus membres.

b. La família fa propis tots els nounats i els parents dels esposos. Tots pertanyen a la família, de manera que, fins i tot quan la família es dissol i se’n forma una de nova, els vincles amb la primera es mantenen, encara que pateixen algunes modificacions.

c. La família té un desenvolupament biològic (es neix, es creix, es mor), al qual van unides les funcions, les obligacions i els drets corresponents (per exemple, el dret al cognom, a l’herència, etc.).

d. Les relacions familiars, per tant, es caracteritzen per vincles de protecció, afecte i solidaritat.

e. Els vincles familiars es transmeten de generació en generació (avis, besnéts, oncles, cosins, etc.), i així es crea la història de la família.

Hi ha diverses disciplines que estudien la família, com per exemple la psicoanàlisi, la sociologia, l’antropologia, la pedagogia, l’economia i el dret. Cadascuna ens en dóna una imatge pròpia, com si fos una escultura fotografiada des de diferents punts de vista.

La disciplina que s’ha ocupat més a bastament de la família és la sociologia. Com que estudia des d’un punt de vista racional i crític els fenòmens socials, la sociologia considera la família com una institució que interactua amb la societat, i presta una atenció especial a tot el que intervé per a determinar, modificar o influir la manera de ser pròpia de la família. Aquesta ha estat analitzada des de diferents angles: tenint en compte la seva evolució en el temps, per a detectar les influències que ha rebut dels factors econòmics, històrics i religiosos; considerant els canvis dels papers i les funcions que ha sofert; observant les connotacions socials que ha assumit en relació amb el tipus de societat on s’inseria o en relació amb l’orientació política o jurídica adoptada.

La pedagogia, com a ciència que s’ocupa de la infància, se centra en una de les funcions fonamentals que corresponen a la família: la socialització dels nens. El “descobriment” de la infància és força recent. En efecte, es remunta al període comprès entre les acaballes del segle XVIII i el començament del segle XIX, ja que abans no es considerava que els infants necessitessin cap atenció especial, més enllà de la que exigeix el creixement físic. L’estudi específic de la infància per part de la pedagogia i la psicologia ha revelat que els nens pertanyen a un món regit per exigències, pulsions, sentiments concrets, en part semblants i en part diferents dels que regeixen els adults (vegeu “L’afecte en la infància i l’adolescència”).

A mesura que els coneixements pedagògics s’han anat difonent, la funció de socialització dels nens ha esdevingut cada vegada més complexa, i els pares han hagut de fixar-se en tota una sèrie d’aspectes que abans s’ignoraven. El respecte que avui es té pel joc, les activitats esportives, les actituds individuals, les preocupacions dels nens, és fruit en part d’aquesta nova consciència, que ha convertit la infància en un dels moments clau per a la formació de la futura persona adulta.

L’educació de la infància ha esdevingut una ciència i una especialització professional, i com a tal s’ha desplaçat en part fora de la família. L’educació preescolar actual, que afecta els nens de tres a sis anys, no té com a única finalitat vigilar els fills de les mares que treballen, com abans. Actualment ha assumit la funció de desenvolupar en el nen les capacitats psicològiques, intel·lectuals i socials potencials.

Amb el naixement de la psicoanàlisi, a la darreria del segle XIX, es van començar a estudiar les relacions familiars per a descobrir-hi les possibles fonts del malestar existencial de les persones, i es va comprovar que, efectivament, la família pot ser la seu on es desenvolupen diverses neurosis i complexos psicològics.

Atesa l’àmplia i delicada gamma de sentiments que vincula entre ells els membres de l’estructura familiar, i atesa la relació d’interdependència de diferent mena que s’estableix entre pares i fills i entre marit i muller, en el si de la família també poden néixer conflictes greus, frustracions, competitivitat, sentiments de culpa. La psicoanàlisi ha revelat la complexitat de l’equilibri que uneix els seus membres i com aquest equilibri recolza en una sèrie de dinàmiques subterrànies (per dir-ho així), de les quals ells mateixos no tenen consciència. La psicoanàlisi i la psicologia són dues disciplines que han tingut una gran difusió en amplis sectors de la població del món occidental, fins a l’extrem que cada vegada hi ha més gent que s’adreça als especialistes i a serveis com els consultoris familiars i les seccions de neuropsiquiatria infantil, quan sorgeixen problemes familiars difícils.

Passem ara a una altra perspectiva d’anàlisi de la família, la que interessa l’economia. La família recull les exigències dels diferents individus que la integren (els nens, els adults, els vells) i origina diverses despeses (habitatge, alimentació, roba, escola, cotxe, vacances, etc.): en una paraula, gestiona tot el patrimoni dels seus membres i se situa, doncs, com l’interlocutor econòmic privilegiat del món productiu.

Quan es parla de consum familiar, es fa referència a les despeses globals de la família. Els observadors del mercat presten una gran atenció a les tendències, els gustos i la capacitat adquisitiva de la família, per tal de poder planificar la producció i incentivar el consum en diversos sentits. Al seu torn, l’Estat avalua els ingressos familiars per a determinar el grau de major o menor benestar del país.

Un altre punt de vista és el propi del dret. En efecte, l’Estat, amb les seves lleis, estableix les condicions d’existència d’una família jurídicament tutelada, en què els seus membres queden vinculats per relacions de drets i deures recíprocs.

Models diversos de família

En analitzar la família des del punt de vista de la sociologia i de la història econòmica, el fet més notable que podem observar és la distinció entre la família patriarcal i la família nuclear. En l’època contemporània, però, la família patriarcal ha anat desapareixent en favor de la família nuclear i actualment aquesta última predomina clarament en el món occidental.

De la família patriarcal a la família nuclear

En la societat occidental de l’època preindustrial, la majoria de les famílies s’organitzaven segons el model de família patriarcal (o, més ben dit, de família múltiple patriarcal, en la qual l’autoritat i el poder corresponien a l’home de més edat). Era constituïda per nombroses persones (pares, fills, avis, oncles, nebots) que feien plegades una feina productiva, com l’agricultura o l’elaboració de la seda o el cotó, o bé produïen eines de treball o béns artesanals. La prosperitat dels individus depenia de l’eficàcia econòmica, organitzativa i operativa d’aquesta empresa familiar. Cada aspecte de la vida de la família s’encaminava sobretot a aquest fi. La feina conjunta explica la necessitat d’un cap de família, d’una distribució de les funcions entre els diversos membres i, sobretot, d’una sòlida unitat de grup. Un altre model típic de família preindustrial era el de la família aristocràtica, molt minoritari en el pla quantitatiu bé que socialment en posició de privilegi.

Amb la difusió de la industrialització, el sistema productiu de l’empresa familiar entra en crisi i la població comença a desplaçar-se del medi rural a l’urbà. En aquesta situació, la família patriarcal tendeix a desestructurar-se inevitablement. La producció de base familiar i artesanal ja no és rendible, perquè no és competitiva respecte de la producció industrial, i els components del grup familiar desplacen la seva “força de treball” fora de la família, a les fàbriques.

Neix així la família proletària, notablement diferent de la patriarcal (mentre, paral·lelament, la família aristocràtica evoluciona envers la família burgesa). La primera conseqüència és la decadència de la producció que mantenia compacte el grup familiar; la segona, la disgregació de la família en molts nuclis petits, formats cadascun d’ells pel marit, la dona i els fills (família nuclear). Els nous grups que s’originen ja no tenen una intensa vida en comú (perquè ara els seus membres només es veuen durant el temps lliure que els deixa la feina), i la divisió i l’especialització de les activitats accentuen les diferències de rol entre els homes i les dones. La figura de la dona com a mestressa de casa es forma precisament arran del naixement de la família nuclear. Abans, en la família patriarcal (i encara avui en les pageses), les tasques domèstiques es repartien entre tots els membres femenins i la dona participava, com tothom, en les feines productives.

A aquest primer aïllament, interior, se n’afegeix un altre d’exterior. Com que les fàbriques són a les grans ciutats, els treballadors es veuen obligats a abandonar el camp i els petits pobles i anar a viure a l’urbs. Aquest fet origina el fenomen de la urbanització, és a dir, la gran concentració de la població a les ciutats, que, ateses les conseqüències que comporta, és objecte d’estudi de sociòlegs i historiadors. També canvien els costums de vida. A la ciutat, els pisos són petits i els nuclis familiars queden aïllats del context social més general. Les conseqüències més importants atenyen sobretot les dones i els nens, que ja no s’envolten d’un gran grup familiar que era la base de socialització i de relacions humanes més intenses. Però també afecten la gent gran. En la família patriarcal tradicional, els vells tenien un paper important, com a dipositaris dels coneixements tècnics i socials acumulats al llarg de tota una vida, coneixements que transmetien a les generacions joves com un patrimoni preciós. En el món industrial, el ràpid progrés científic i tecnològic i la multiplicació i diferenciació de les funcions produeixen una devaluació de la importància de l’experiència de les persones grans; consegüentment, el seu prestigi social i familiar disminueix moltíssim. En la família nuclear sovint no hi ha lloc per al vell, que es veu obligat a viure sol part de la seva vida (vegeu també “Etapes de la vida i generacions”).

La família nuclear moderna, doncs, en comparació amb la tradicional, ha deixat d’acomplir algunes funcions, com la transmissió dels “secrets” de l’ofici a les joves generacions, o bé la de ser dipositària de la saviesa dels vells, que, per l’acumulació d’experiència, eren els més qualificats per a dirigir l’empresa familiar. A més, la família perd part de la seva funció educativa, que es transfereix a l’escola, tant perquè les institucions escolars es revelen més operatives en la transmissió del tipus de formació que requereix el món industrial, com pel fet que sovint el pare i la mare treballen fora de casa durant bona part del dia i, per tant, no es poden ocupar amb regularitat de les necessitats de la formació i l’educació dels fills.

Valors i costums diferents

El model tradicional de família es basava en alguns valors fonamentals molt clars i majoritàriament compartits: una consciència i un sistema de valors fortament impregnats de religiositat que imprimien tots els actes de la família i els seus membres; una gran protecció envers els fills, i un fort sentiment d’indissolubilitat dels lligams entre els cònjuges. L’Església, la llei i la mateixa comunitat s’encarregaven de refermar la família en aquests valors: l’Església, mitjançant el seu poder espiritual; la comunitat, mitjançant el control de les accions individuals, i la llei, amb la prohibició de l’avortament, el control de natalitat i el divorci.

Al mateix temps la cura dels nens, que per nosaltres té un valor moral i afectiu molt gran, aleshores en tenia molt menys. El futur dels fills es veia amb molt més fatalisme, sia per la imatge que es tenia de la infància, sia per l’elevat índex de mortalitat durant el primer any de vida. També era molt habitual enviar-los a treballar al servei d’altres famílies ja de molt petits. D’altra banda, les cases benestants solien lliurar els propis fills, poc després del naixement, a les dides, que sovint vivien al medi rural o en tot cas lluny de la família, de manera que els nens veien els pares poques vegades. Quan ja eren una mica més grans, els posaven a treballar o els enviaven als centres religiosos, que s’encarregaven de la seva educació.

Fins al començament del segle XX, l’edat en què els nens començaven a treballar (avui regulada per la llei, que prohibeix la mà d’obra infantil) depenia de la voluntat de cada família, que era lliure de disposar de la feina dels seus fills. En efecte, sabem que al camp i a les primeres fàbriques també hi treballaven els nens.

La primera funció de la família, la reproductiva, sovint adquiria el significat d’una inversió per als pares, tant per l’aportació econòmica que els fills podien procurar durant els anys que precedien el seu matrimoni, que eren molts, com per l’ajut econòmic que suposaven en la vellesa. Avui dia, en canvi, aquesta funció va lligada a una necessitat biològica (l’instint de reproducció) i afectiva (la gratificació que s’obté per la presència dels fills i la relació amb ells).

El pas d’una societat predominantment agrícola a una altra de tipus industrial també va comportar, des del punt de vista moral, allò que els sociòlegs anomenen la “secularització” de la societat. Consisteix en la valoració de la racionalitat i la ciència en detriment del coneixement empíric (que era propi dels pagesos), en un debilitament de la influència de la religió (bé que no necessàriament de la fe interior) en les decisions de la vida social en general i, per tant, en el naixement d’una moral de caràcter quasi exclusivament social. Les motivacions i les sancions de caràcter sobrenatural són relegades a l’esfera íntima, privada, mentre que en la vida social se segueixen altres regles. Així neixen i conviuen, potser de manera contradictòria, dues morals: una que pertany a la consciència i una altra, que podem definir com a “laica”, que pertany a l’esfera col·lectiva.

Això explica que s’hagin pogut anar consolidant algunes lleis que afecten de prop la família (avortament, planificació familiar, divorci), encara que siguin lleis fortament combatudes pel poder eclesiàstic i sotmeses a constants replantejaments parlamentaris per part de les forces polítiques més conservadores. Aquesta nova moral (i conducta de vida), seguida per la majoria de la població, també és present en altres aspectes de la vida de parella: en la pràctica més difosa de les relacions sexuals prematrimonials; en la forta disminució dels naixements, cosa que revela que la parella recorre a l’ús de mitjans contraceptius; en la major importància que es dóna a les relacions sexuals satisfactòries a l’hora de triar el company o la companya; en l’augment creixent de les parelles que conviuen sense estar casades, etc. El matrimoni, amb tot, encara continua essent un concepte central en la vida social.

El matrimoni

En una economia com la preindustrial, la tria matrimonial es regia per regles que depenien en bona part de les funcions econòmiques de la família. L’elecció del marit i la muller havia de respondre a criteris precisos, en què tenien una importància determinant les condicions físiques, ja que la majoria de les feines eren de tipus agrícola o artesanal i, a més, l’exigència de tenir una descendència nombrosa era la norma general. L’elecció anava a càrrec dels pares, perquè tenien l’experiència necessària per a jutjar si el noi o la noia eren idonis a aquest fi, i no es tenien en compte els sentiments dels joves.

El requisit exigit per les famílies camperoles a les noies era en primer lloc que gaudissin de bona salut, i també que aportessin un bon dot (en diners o béns agrícoles), moltes ganes de treballar i la promesa de tenir un bon nombre de fills. Als nois, se’ls exigia que tinguessin el necessari per a mantenir la família, és a dir, seguretat econòmica. També es parava molt esment a valorar si tots dos procedien de famílies mentalment i físicament sanes, per tal d’assegurar una descendència sense tares genètiques. Les relacions sexuals prematrimonials eren prohibides del tot i, per tal d’afavorir el compliment d’aquesta norma, els promesos no es podien veure abans del casament. També era tinguda en molta estima la virginitat física de la dona, fins al punt que la seva manca en una jove li suposava la marginació.

Per a les noies més pobres que no podien arribar a tenir un dot, hi havia fons públics i privats que els assignaven una certa suma, just el necessari per a poder trobar marit. A les dones que, per diversos motius, no es casaven, la vida els reservava una sort molt dura: es veien obligades a dependre dels pares, però el pitjor era que no tenien cap paper social que les integrés en la comunitat.

Els motius que determinen l’elecció matrimonial avui dia són ben diferents. L’amor i l’atracció mútua constitueixen els requisits per a casar-se, i han esdevingut els factors predominants en el matrimoni, mentre que la procreació pot completar la unió, però ja no és la raó que impulsa els joves a unir-se en matrimoni. A més, aquest ha esdevingut en la majoria dels casos un fet del tot privat i subjectiu, allunyat de les interferències dels pares, el parer dels quals pot ser tingut en compte o no, però mai no és vinculant per als futurs esposos.

Com a la resta de països europeus, també als Països Catalans el fenomen més destacat avui és la reducció del nombre de casaments. Al mateix temps s’està produint un altre canvi en la concepció del matrimoni: l’augment dels matrimonis exclusivament civils.

Cal destacar, a més, l’increment que ha experimentat la mitjana d’edat dels contraents. Aquest fet respon a múltiples motius, com ara l’allargament dels estudis de formació, sobretot pel que fa a les dones, i la dificultat de trobar una feina mínimament estable. Sense oblidar la difusió creixent d’un altre fenomen que les estadístiques no tenen en compte: hi ha molts joves que, abans de casar-se, prefereixen conviure durant un temps. Aquesta situació es dóna de manera molt estesa en molts països i és típica sobretot de les grans ciutats. A Suècia, per exemple, aproximadament el 90% de les persones que es casen han conviscut almenys un any. Als Països Catalans és un fet força comú.

La família als Països Catalans

El que s’ha apuntat fins aquí es refereix al conjunt dels països i de les societats industrialitzades (pel que fa a les estructures familiars dels pobles que presenten un interès etnològic, vegeu “Els pobles de la Terra”). No obstant això, cada país ha experimentat una evolució amb característiques particulars, i és indiscutible que aquests trets diferenciadors han influït en les respectives estructures familiars.

Per aquest motiu ens cal analitzar amb un major deteniment el cas dels Països Catalans, per a poder destacar-ne alguns dels trets que han determinat l’evolució de la família catalana en les darreres dècades, tot posant l’èmfasi en els principals elements que han contribuït a configurar i a particularitzar aquesta evolució.

En termes generals podem dir que, si bé els canvis recents en l’estructura familiar han arribat al sud d’Europa amb retard respecte al nord i l’oest, als Països Catalans —pel fet de constituir una zona de dinamisme demogràfic (atracció de població), d’industrialització i de modernització agrícola— aquesta transformació s’ha produït amb major intensitat.

Transformacions econòmiques i canvis en les estructures familiars

La societat catalana ha experimentat un procés industrialitzador força particular (vegeu “La indústria al món i als Països Catalans”). Històricament el “cas català” ha constituït el que sovint s’ha denominat una illa d’industrialització dins un sud europeu econòmicament endarrerit i essencialment agrari. Com és lògic, aquest fet ha tingut fortes repercussions en l’evolució de l’estructura familiar.

A Catalunya, els primers passos industrialitzadors moderns es van fer ja al segle XVIII, i durant el vuit-cents es va desenvolupar una forta empenta industrialitzadora, basada en el tèxtil i molt localitzada a l’àrea barcelonina, al Vallès Occidental, al Maresme i, sobretot des de la segona meitat del segle, a les conques d’alguns rius (el Llobregat, el Cardener, l’Anoia i el Ter, especialment). Hi hagué també altres àrees i nuclis urbans que van mantenir una activitat artesanal i industrial força tradicional.

Més enllà, algunes zones van experimentar un important procés de modernització agrícola, amb canvis notables en les tècniques, els conreus, les formes de treballar i d’organitzar el treball, i la comercialització dels productes. Pel que fa a aquest món rural, per regla general podem dir que al nord de la línia assenyalada pel Llobregat (la Catalunya Vella) les propietats eren menys extenses, l’activitat agrícola tenia més dinamisme i la gent hi va romandre més temps. Al sud d’aquesta línia (la Catalunya Nova) les propietats eren més grans i la inestabilitat rural més accentuada, i fins ben entrat el segle XX (per exemple a l’Urgell, gràcies a la modernització del regadiu) no es va renovar l’agricultura. Les àrees de muntanya van quedar marginades, convertides en espais endarrerits i focus d’emigració de població.

Els especialistes, sobretot els historiadors de l’economia, han debatut molt respecte de l’abast i l’impacte transformadors d’aquest procés de modernització i d’industrialització bicentenari que per força havia de tenir un efecte decisiu en l’estructura de la família catalana. Un bon nombre d’estudiosos ha apuntat la idea que aquesta industrialització no va transformar realment la societat catalana fins a l’impacte del boom dels anys 1950-70. D’altres recorden que els canvis demogràfics eren evidents ja a mitjan segle XIX (a l’àrea barcelonina, el 1863 la població activa dedicada al sector secundari era del 59,9%; al conjunt català, el 1900 era superior al 50%); i que l’impacte de les transformacions es va notar també en els índexs de natalitat, que eren dels més baixos d’Europa i només superats per França (el 1860: 37%; el 1910: 25%; el 1930: 17,5%). De fet, afirmen que si Catalunya va experimentar un augment demogràfic va ser gràcies a la creixent aportació de la immigració. Tot i això, el nombre de fills per matrimoni va baixar de 3,72 a 2,64 entre el 1900 i el 1930.

Aquesta tendència, sobretot a les zones més industrialitzades i dinàmiques, va comportar la ràpida desaparició de la família tradicional de naturalesa patriarcal. Però el panorama català va experimentar des de la darreria de la dècada del 1950 un altre canvi molt notable. El Pla d’Estabilització decretat pel govern del general Franco va abandonar materialment l’economia agrícola i es va decantar pel “desarrollismo” industrialista. El resultat va ser el deteriorament del món rural (actualment la població activa catalana dedicada al sector primari no arriba al 3%, un dels percentatges més baixos d’Europa) i un augment sense precedents de la població immigrada extraregional. Aquest fenomen es reflecteix en el creixement progressiu experimentat per la població, que en xifres rodones és el següent: el 1940, 2 890 000 hab; el 1950, 3 240 000 hab; el 1960, 3 930 000 hab; el 1970, 5 120 000 hab. A més el 1970, per primera vegada, la població activa dedicada al sector terciari (serveis) superava la del sector secundari (indústria). És, doncs, a partir del 1970 que es configura la Catalunya actual: una àrea en procés de desenvolupament amb una població amb orígens molt diversos, on el modern proletariat de fàbrica i els treballadors del sector dels serveis competeixen amb els petits negocis de base familiar. L’assentament de la immigració i la seva notable integració s’han produït amb força rapidesa.

Els anys vuitanta, al País Valencià i les Illes els índexs de fecunditat pràcticament assolien el denominat nivell de reemplaçament generacional, cosa que no passava a Catalunya. Cal dir que les Illes van ser la comunitat autònoma menys afectada per la tendència a la baixa del conjunt espanyol, mentre que Catalunya i el País Valencià foren les comunitats on els efectes es feren sentir primer i amb més intensitat.

Un altre fet a destacar a Catalunya és la consolidació d’una xarxa urbana de ciutats mitjanes i petites força notable. Aquest fenomen, encara que amb menor intensitat, també es produeix al País Valencià i a l’illa de Mallorca. Al conjunt dels Països Catalans els municipis rurals ocupen la major part de la superfície; la població rural, però, només representava el 14% de la població total el 1991. L’increment de les comunicacions i l’impacte dels mitjans de comunicació, fonamentalment de la televisió, han consolidat i estès els comportaments urbans a la major part del territori. A aquesta uniformització hi ha contribuït, igualment, l’augment del benestar general, de la disponibilitat econòmica de les famílies, de l’alleugeriment de les tasques de la llar (popularització dels electrodomèstics, automòbil, etc.). Aquests canvis no han afectat només la vida material, sinó que han capgirat la moral establerta, els comportaments i les actituds davant la vida, l’oci, l’amor, la procreació i un llarg etcètera que per força ha modificat els llaços familiars tradicionals. És evident que la gran importància adquirida per la propaganda comercial televisiva ens ajuda a explicar la rapidesa amb què el valor estalvi (base de la vida familiar patriarcal tradicional) ha estat substituït pel més individualista del consum.

La família nuclear urbana s’ha estès fins i tot per àmbits teòricament rurals. Al seu costat encara perviuen algunes unitats familiars que fan de la família ampliada la base productiva. Aquest fet es dóna, sobretot, a les grans explotacions agrícoles i ramaderes. Però ni tan sols en aquests casos podem parlar de la pervivència de la família patriarcal antiga. La marxa freqüent dels joves cap a la ciutat, la progressiva individualització dels comportaments familiars, la tria unilateral d’altres feines per part d’alguns membres de la família, etc. són elements que indiquen com aquest tipus d’unitat familiar comparteix la majoria dels valors canviants de la societat que l’envolta.

Des dels anys setanta es comença a notar el descens de la natalitat i de la fecunditat en totes les franges d’edat, en paral·lel amb la ràpida difusió de formes de control com les píndoles o el DIU, que obliga a parlar de revolució contraceptiva. Així mateix, començant a les àrees urbanes, augmenta el nombre de separacions i de divorcis. Els anys vuitanta les pràctiques contraceptives s’estenen a les relacions prematrimonials i a les parelles inicials o fruit de separacions no oficialitzades, que són molt més nombroses a la Catalunya del Nord i Andorra que al sud del territori. Aquestes relacions, menys rígides, han permès l’augment de la fecunditat en dones de més edat i, com veurem més endavant, en parelles amb més anys de convivència. De tota manera aquesta nova flexibilitat en les relacions de parella i familiars no ha anat acompanyada per un augment general de la fecunditat; al contrari, la població del sud d’Europa ha experimentat una notable frenada en el seu ritme de creixement, un fet que s’ha produït més tardanament que a l’Europa nord-occidental, però que aquí ha tingut una intensitat major.

La contestació dels rols familiars tradicionals

Al marge dels valors estrictament demogràfics, els canvis en l’estructura i les relacions familiars suposen l’aparició d’una moralitat nova, la consolidació de nous valors que han acabat afectant els comportaments més íntims. Els especialistes han parlat d’una segona transició demogràfica, al·ludint al canvi de tendència que es féu evident a l’Europa nord-occidental a partir dels anys cinquanta. Els primers símptomes de canvi pel que fa a l’estructura de la família i a l’evolució d’aquests comportaments familiars es van deixar sentir als països escandinaus.

Tots aquests canvis que afecten la vida familiar i que han contribuït a la crisi definitiva de la família tradicional s’han manifestat en corrents i moviments que qüestionen el paper que la tradició atribuïa als individus i als membres de la unitat familiar. Entre els més importants cal destacar la consolidació del moviment feminista i la ràpida popularització d’alguns dels seus postulats. Podríem parlar també dels moviments de contestació juvenils, especialment dels moviments de protesta estudiantil dels anys setanta, origen de moltes actituds actuals de trencament respecte de les convencions heretades del passat i llavor de moviments juvenils de les dècades posteriors. Finalment, tot i que té un menor abast, no podem oblidar la presa de consciència, mobilització i organització que afecta la gent gran, la qual es resisteix a continuar tenint el paper passiu que tradicionalment se li reservava en la societat i al si de la família.

El moviment feminista s’orienta cap a l’assoliment de la igualtat entre els dos sexes. La popularització dels seus postulats ha ajudat a canviar bona part de la mentalitat d’un nombre creixent de dones, que han abandonat l’exclusivitat de la llar per a treballar, estudiar o realitzar tot tipus d’activitat formativa o lúdica fora de casa. El canvi ha repercutit en l’interior de la família, i moltes parelles joves veuen ja ben normal el repartiment equitatiu de les tasques domèstiques. El moviment feminista, amb la seva persistència i lluita fins i tot política, ha aconseguit també un canvi legislatiu significatiu, que iguala l’accés dels cònjuges al matrimoni, estableix unes condicions més equitatives en cas de divorci i fins i tot permet la interrupció lliure de l’embaràs en uns determinats supòsits. Una cosa és, però, la legislació i una altra l’ús que se’n fa. Amb tot, si ens fixem en l’índex de divorcialitat dels anys noranta ens adonem que és força elevat al conjunt dels Països Catalans, molt més a Catalunya i les Illes que al País Valencià, i amb especial incidència a la Catalunya urbana i litoral, però també als municipis urbans i turístics de les Illes. En termes generals podem dir que les taxes de divorcialitat dels Països Catalans són les més altes de l’Estat espanyol, tot i que es mantenen molt allunyades de les de l’Europa del nord. Al començament dels anys noranta, a Catalunya i les Illes hi havia 24 processos de separació per cada 100 matrimonis, i al País Valencià, 21.

A Catalunya, després de la Guerra Civil Espanyola, el moviment estudiantil va orientar-se cap a la lluita contra la dictadura franquista. Va ser una lluita en contra de l’autoritarisme en les instàncies universitàries, primer, i educatives en general, més tard. Ben aviat, però, l’oposició es va dirigir contra tota manifestació d’autoritarisme, contra els llaços familiars coactius, contra els adults, contra el determinisme amb què la figura paterna seguia actuant sobre molts aspectes de la vida del jove, i contra l’escala de valors que continuava imposant amb gran dogmatisme. Cal recordar que les noies patien aquest determinisme paternofamiliar amb major rigor, ja que bona part de la moral tradicional se centrava en els temes sexuals, i la permissibilitat amb la dona era molt menor que amb els germans mascles. Finalment, la pervivència de la majoria d’edat legal als 21 anys provocava la prolongació i radicalització dels conflictes durant molt de temps.

El caràcter contestatari i antiautoritari dels moviments estudiantils i juvenils en general va tendir a considerar la família com un dels vehicles principals de l’autoritarisme i l’immobilisme de la societat. En contraposició, es va predicar l’amor lliure i la substitució del nucli familiar per comunes on els llaços de permanència no existien, i ni tan sols es mantenien mentre durava l’interès, l’amor, la bona harmonia o qualsevol altra forma de cohesió (per exemple, l’interès per facilitar o abaratir el cost de la vida quotidiana).

Tots aquests moviments i experiments, que sovint van tenir una durada molt curta, actualment estan oblidats, com a mínim en l’aspecte fonamental, a conseqüència sobretot del canvi radical que han anat experimentant les condicions que determinen la vida dels joves. Però, en el seu moment, van constituir un element poderós de dissolució dels llaços interns que s’havien consolidat durant la llarga vigència de la família patriarcal.

Canvi de papers a l’interior de la família

Fins aquí s’ha parlat d’elements i circumstàncies que han determinat la crisi de la família tradicional, i que han modificat l’actitud de la gent a l’hora d’arribar al matrimoni i també el que esperen d’aquesta institució.

Val a dir que la situació tradicional que reservava a la dona el rol de mestressa de casa i a l’home la responsabilitat d’aportar els diners per a la manutenció familiar, encara conserva molt de la seva força, vigència, càrrega diferenciadora i, en el fons, potència segregadora. Però també és cert que s’ha anat consolidant una situació diferent, deguda en bona part a l’increment del treball de la dona fora de casa. En alguns casos aquest treball professional femení és de major responsabilitat o prestigi que el de l’home, o està més ben remunerat. L’economia familiar comença a dependre tant del marit com de la muller, i sovint del treball de la dona deriva el nivell suplementari de benestar del conjunt de la família.

Paral·lelament, la feina domèstica ha experimentat canvis molt importants. La simplificació de la vida quotidiana en general, i molt particularment de les feines de casa, gràcies a la popularització de la rentadora i del rentavaixella, els congeladors, les aspiradores, etc., ha alliberat la dona de la vella subjecció a temps complet i ha posat aquesta feina a l’abast de tots els membres adults de la família. La dona que es queda a casa comença a reivindicar la seva feina com qualsevol altra que es realitza fora. Algunes companyies d’assegurances han començat a cobrir aquestes noves necessitats; però la legislació encara va darrere d’aquesta nova realitat de la dona dintre de la família.

Un altre dels fronts en què estan caient les barreres que separaven la tradicional divisió de funcions dintre de la família és el que fa referència als fills. En un passat més o menys proper, la mare era qui s’ocupava de l’educació i guarda dels infants fins una edat ben avançada, i el complement el constituïa el joc col·lectiu al carrer. El pare treballava fora de casa i quedava ben al marge d’aquesta funció. La incorporació de la dona al món laboral, les guarderies per als nens a partir de pocs mesos i l’existència de serveis especialitzats o centres cívics que s’encarreguin de la formació i del lleure del nen han comportat un canvi de les actituds. El nen s’entreté i s’educa cada cop més sol dintre la família (la televisió i la informàtica promouen molt aquesta individualització) i se socialitza en centres especialitzats, o fins i tot a la mateixa escola en activitats extraescolars. Té ocupada la major part de la jornada i li queda molt poc temps per a estar amb els pares i els germans. Una altra particularitat d’aquest canvi és que s’ha capgirat la gran distància tradicional que separava les famílies segons classes socials en el camp educatiu, formatiu i del lleure.

Efectes de la disminució de la natalitat sobre la família

Quadre 65.1 Evolució de la població major de 64 anys a Catalunya.

ECSA

A Catalunya es pot ben dir que el procés de disminució de la natalitat es va iniciar, de forma prematura, cap a mitjan segle XIX. Amb tot, els efectes d’una creixent immigració van fer que aquesta compensés els dèficits autòctons. La veritable reducció es va produir després de la gran onada migratòria i de creixement dels anys 1950-75; la població experimentà un procés d’envelliment: el nucli d’entre 0 i 14 anys passà del 25% (1975) —una estructura força jove— al 21,7%, i el de més de 65 anys augmentà del 10% al 12,3% (vegeu el quadre 65.1). Per altra banda, les previsions indiquen una tendència a la disminució de la població total, encara que hi ha qui opina que estem a les portes d’una certa recuperació demogràfica. El cert és que l’evolució de les xifres del creixement de la població catalana són espectaculars: del 1951 al 1975 va créixer el 22,8% (UE: 7,3); del 1976 al 1981, el 9,9% (UE: 3,8), i del 1981 al 1986, el 0,7% (UE: 2,5).

Si ens fixem en els índexs de natalitat, la seva evolució a la baixa és indiscutible. El 1975 l’índex era del 19,7%, amb el valor màxim al Baix Llobregat, la comarca receptora del major nombre dels immigrants extraregionals; el 1986, era del 10,2%, amb el màxim al Tarragonès (12,0%) i el mínim en una comarca de muntanya i emigració com el Pallars Jussà (6,2%); el 1994 l’índex se situava en el 8,9% i les diferències interregionals seguien reduint-se. Així mateix, l’índex de nupcialitat (en tant per mil) ha mostrat una tendència decreixent: el 1972 se situava en el 8,0; el 1975 en el 7,8; el 1986 en el 5,0 (els més baixos al Pallars Jussà i a la Ribera d’Ebre: 3,3%), el 1987 en el 5,2 i el 1991 en el 5,8.

Així doncs, en termes generals podem afirmar que, per a la dona, el fet de casar-se i de tenir fills ja no és l’única fita possible i natural a seguir. Per a la família, la procreació no es relaciona amb la solució tradicional dels problemes de la vellesa, o amb un fet natural determinat pels costums o pel mandat de la religió. Les expectatives de vida i, de vegades, el simple benestar material fan que les parelles planifiquin, redueixin o posposin la descendència, o simplement hi renunciïn. L’evolució dels índexs de fecunditat de la dona és ben indicativa del que diem: 1960 = 2,23; 1970 = 2,71; 1975 = 2,72; 1980 = 1,88; 1985 = 1,47; 1990 = 1,24, i 1995 = 1,14. Sembla força clar que la dona, amb l’acord presumible del seu company o marit (o bé forçant unilateralment la situació), té una tendència creixent a buscar un fill per a satisfer el seu instint maternal o la seva afectivitat, com un element de plena realització personal (de donar i rebre), i a abandonar el costum de la reproducció natural.

La dimensió de la família també és un factor revelador. Al principi dels anys vuitanta la Unió Europea presentava un índex de 2,9 persones per llar, mentre que Espanya, dintre del grup de països mediterranis, i Irlanda tenien un índex de 4. A Catalunya, la mitjana era inferior a l’espanyola, i el País Valencià tenia la més alta dels Països Catalans. A la meitat dels anys noranta s’ha produït una reducció a tota l’Europa comunitària, amb la consolidació fins i tot de les llars unifamiliars. En l’àmbit dels Països Catalans, el País Valencià i Catalunya presenten les llars més nombroses, mentre que les més reduïdes es concentren a Andorra, les Illes i, sobretot, la Catalunya del Nord, sense assolir, però, les xifres europees.

Quadre 65.2 Naixement del primer fill a Catalunya.

ECSA

En el quadre 65.2 podem observar l’evolució del moment triat per la parella per a tenir el primer fill. L’evolució de les xifres és un clar indicador de fins a quin punt estan canviant els costums i, amb ells, la dinàmica de la vida familiar i la família mateixa.

Sembla força clar que a l’àrea catalana, tal com passa en bona part del món occidental desenvolupat, els ritmes biològics ja no són determinants en la vida de les persones. Després d’un procés espectacularment ràpid s’ha consolidat la idea de la possibilitat de la planificació. La família es completa amb els fills en el moment en què els pares es consideren preparats o en condicions per a fer-ho. L’assoliment d’una estabilitat professional, d’una casa i, en definitiva, d’un equilibri que permeti donar al fill unes possibilitats de progrés són alguns dels elements que intervenen en aquesta decisió.

Hi ha una situació, evident sobretot a la dècada dels noranta, que afecta l’evolució de la família des d’uns pressupòsits que fins a un cert punt podríem considerar negatius. Cada vegada hi ha més circumstàncies que intervenen en el fet de retardar l’accés al matrimoni i a la maternitat, així com en la perllongació del temps de permanència dels fills dintre la família. Ens referim als efectes combinats de l’especialització del treball i la necessitat d’una preparació major i més costosa, amb els derivats de l’extensió de l’atur, la seva major incidència en els joves que volen accedir a una primera feina (juntament amb la banda de major edat en període actiu) i la precarietat del treball. Encara no podem valorar aquesta tendència, ni avaluar-ne les proporcions. Però el cert és que augmenten notablement les xifres de les dones que decideixen avortar o renuncien a tenir fills per por de perdre un lloc de treball.

Per altra banda, cada cop hi ha més joves que, en no trobar una sortida independent, viuen a casa dels pares fins una edat que fa uns anys es podia considerar anormalment avançada. Al seu costat, el nucli familiar encara pot incloure un membre adult i en edat activa en situació d’atur de llarga durada. Aquestes circumstàncies, no sabem com poden arribar a modificar els comportaments familiars i la mateixa família: d’una manera o altra, amb aquestes dependències, la unitat familiar pot tornar a convertir-se en un nucli, si no de producció, com a mínim de subsistència.

La família en l’ordenament jurídic

Ja hem vist que els darrers anys han significat un canvi importantíssim en la concepció de la família. D’una banda, per l’entrada massiva de la dona en el món laboral, amb la lògica conseqüència de la davallada de la natalitat, i de l’altra, per la contribució econòmica de la dona al sosteniment de les càrregues de la família, cosa que lògicament ha influït en l’establiment d’una situació més igualitària entre els membres de la parella. Paral·lelament a aquests canvis, també hi ha hagut una evolució legal i, els darrers anys, s’han produït modificacions importants en matèria de dret de família. Amb tot, en l’actualitat, el primer punt a resoldre a l’hora d’aplicar aquest dret consisteix a determinar quan ens trobem davant d’una institució familiar, és a dir, davant d’un grup humà al qual les normes de família van dirigides. El problema no és trivial. Des del punt de vista sociològic, humà, etc., cadascun dels diferents grups humans pot tenir una determinada percepció de com es configura o com s’ha de configurar una família. Així, hi ha països on es pot parlar de família sense que existeixi una autèntica relació d’afectivitat. Aquest, però, no és el nostre cas, almenys per ara.

La idea de família en els ordenaments contemporanis

Ens agradaria poder partir d’una definició legal de família, però això no és possible ja que la legislació (les normes civils) no ens la proporciona. L’únic que ens permet la llei són certes aproximacions. Així, una categorització que encara s’utilitza és la que diferencia entre família en sentit ampli (formada per tots els qui descendeixen d’un tronc comú) i família en sentit estricte (pares i fills). Trobem exemples i utilitzacions d’aquesta distinció en les normes civils (prohibicions de contreure matrimoni, ordre successori, etc.). Però si emprem aquesta categoria i el seu referent legal, a l’hora de considerar l’origen familiar haurem d’introduir un nou factor de correcció, en funció de si la família té un origen matrimonial o no.

Tampoc no ens hi ajuda el text constitucional, que parteix certament de la “protecció a la família” com a exigència de l’estat social de dret. La protecció s’expressa com la possibilitat teòrica que l’Estat no tan sols defensi els interessos i drets considerats inherents a la persona i que no es perden pel fet d’estar integrat dins d’un grup, sinó que també assumeixi l’obligació de cobrir les necessitats individuals de les persones quan aquells que estan obligats a satisfer-les (pares, parents obligats per llei) no ho facin adequadament. L’actuació de les institucions públiques és subsidiària, si bé pot ser exigida amb caràcter principal en els casos en què el subjecte, integrat en un grup familiar que hauria de prestar-li ajut, es trobi personalment o econòmicament desemparat.

Aquesta última afirmació justifica el fet que en la legislació aparegui, per evidents raons d’organització social i de tutela dels necessitats, un conjunt de normes o regles de mediació i organització familiar de caràcter estructural i en gran mesura de caràcter imperatiu (impedeixen que els implicats puguin pactar en contra de la norma).

Família i parentiu

El fet que, sociològicament, el tipus familiar més estès estigui basat en el matrimoni i sigui de tipus nuclear (pares i fills) no suposa necessàriament que altres organitzacions familiars no puguin estar totalment reglades. La seva creació respon a interessos que poden denominar-se “interessos familiars” i la seva consideració com a família ha estat fins i tot reconeguda pel Tribunal Constitucional. Això, però, no implica que la regulació de la família basada en el matrimoni (mecanisme de control de l’Estat) i la de la família basada simplement en la voluntat dels seus membres (sense intervenció d’organismes públics que en legitimin l’existència) hagin de ser idèntiques. Sí que ho són, en canvi, pel que fa a la filiació, àmbit en el qual qualsevol tipus de diferenciació resultaria inconstitucional.

Les lleis es van adaptar ràpidament a aquest manament i no s’aprecien diferències de regulació que tinguin com a base l’origen divers de la filiació. No passa el mateix en la hipotètica regulació de les relacions entre els membres de la parella, que admet normes diferents de les que s’apliquen en el cas del matrimoni, sempre que no afectin drets fonamentals. Els recents intents de regulació (algunes reformes continuen essent projectes) de les parelles del mateix o de diferent sexe són un bon exponent del que s’acaba de dir. La norma distingeix clarament dos àmbits estructurals diferents. D’una banda, hi ha les relacions no estrictament familiars, en part ja reglades. Podem esmentar, a tall d’exemple, la nova Llei d’arrendaments urbans de 1994, que estableix la continuïtat de la relació arrendatícia en el cas de les parelles o famílies no basades en el matrimoni; o la consideració d’“unitat familiar” d’aquestes parelles a efectes fiscals; o des del punt de vista de les conseqüències de les relacions laborals. Cal destacar en aquest sentit l’aprovació de la Llei d’Unions Estables de Parella (30/6/1998) pel Parlament de Catalunya, que reconeix drets i obligacions a dues persones que viuen maritalment sense estar casades. D’altra banda, però, no hi ha normes que regulin les relacions “familiars” entre els membres de la parella i d’aquesta amb tercers, és a dir, les que definirien el règim econòmic de la parella, els efectes de les crisis de convivència, els hipotètics drets successoris, o els límits a la facultat de disposició, encara que ja comencen a ser considerables les decisions judicials que resolen aquests problemes.

Com ja es pot deduir del que s’ha dit fins ara, una cosa és el concepte de família, que no està definit per la norma, i una altra el parentiu. Aquest és pres en consideració en alguns aspectes molt puntuals: crides a la successió intestada, o l’ordre de crida per a exercir el càrrec de tutor. Però la conseqüència més immediata de l’existència de parentiu, la trobem en la regulació dels aliments entre parents, continguda en la Llei 10/1996 de 29 de juliol.

Les noves lleis de dret de família

Catalunya ha exercit les seves competències en matèria civil i ha desenvolupat àmpliament el seu dret de família (abans ja havia fet el mateix amb el dret de successions). Dividirem aquest apartat en dos subapartats bàsics. El primer es referirà a les lleis que incideixen en la relació de parentiu, i inclourà també les derivades de la relació de filiació. El segon prendrà en consideració la relació matrimonial en la mesura que constitueix la font d’una normativa plural de contingut personal i patrimonial.

Lleis que incideixen en la relació de parentiu.La relació de parentiu es basa (excepte en el cas del cònjuge) en vincles de sang. Es denomina parentiu la relació jurídica existent entre tots aquells que descendeixen d’un tronc comú. Precisament, per aquesta raó, quan algú relacionat amb el subjecte per vincles de parentiu necessita ajut econòmic, els parents, si tenen possibilitat d’efectuar la prestació d’aliments, hi queden obligats. La llei catalana esmentada abans ha fet un pas endavant en la lectura constitucional dels deures i drets familiars; com s’assenyala al Preàmbul, “tracta d’harmonitzar els principis de llibertat civil i de solidaritat familiar, propis de la nostra cultura i d’acceptació general”.

La família segueix essent el principal suport davant les necessitats assistencials de qualsevol dels seus membres. Només quan la família no pugui atendre les necessitats de l’interessat, hauran d’actuar les institucions assistencials. Per tant, la Generalitat, quan presta l’ajut assistencial a persones que per elles mateixes, o a través d’aquells que estan obligats a assistir-les, podrien abonar el cost del servei assistencial, acompleix una acció per recuperar els imports, que es consideren simplement avançats. La llei li ha atorgat una acció de repetició, tant contra l’obligat (persona responsable del deure de prestar l’ajut) com contra els seus hereus. A més d’aquesta important novetat, que canvia autènticament el sentit de la normativa clàssica, la llei catalana assenyala que, en la resolució que determina la quantia econòmica del deute, podran establir-se les bases per a una actualització periòdica. És important que es tingui present que la llei s’insereix en un Pla Integral de la Gent Gran, ja que els aliments es deuen tant de pares a fills com de fills a pares, i per tant, en moltes ocasions, serveixen per a completar les minses pensions que, de vegades, la gent gran rep.

Aquesta llei només és, però, una de les que últimament s’han aprovat. Una altra de recent aprovació, que s’inclou en el Codi de Dret de Família, és la de “La potestat del pare i de la mare”, nom amb el qual per fi s’indica el que constitueix, des de fa anys, una realitat, ja que la potestat sobre els fills és exercitada conjuntament pel pare i per la mare, o l’exercita un d’ells però amb el consentiment de l’altre. Evidentment, en els casos en què hi hagi desacord, no podrà prevaler ni l’opinió d’un progenitor ni la de l’altre, ja que la posició d’ambdós és idèntica. La llei catalana, havent-se avançat a altres lleis similars, permet que el jutge atribueixi a un dels progenitors la facultat de decidir sobre aquesta concreta diferència. No és aquesta l’única possibilitat, ja que la nostra llei admet una via alternativa. La seva operativitat requereix que els pares, en document públic, substitueixin la intervenció judicial per la de dos parents del fill (els de grau més pròxim) i només si aquests no arribessin a un acord, es podria instar la decisió judicial. Si els desacords entre els que exerceixen la potestat fossin constants, aquesta solució seria inoperant, i és per això que la llei preveu la possibilitat d’atribuir judicialment l’exercici de la potestat a un sol dels progenitors, o bé la de distribuir entre ells, de forma temporal, les funcions inherents a la potestat.

Com s’ha vist, existeixen lleis que obliguen a alimentar i cuidar els fills. Evidentment, i com a premissa prèvia, també tenim lleis en les quals s’assenyala qui és fill, és a dir, es fixen els mecanismes de determinació de la filiació. La Llei de filiacions de Catalunya es basa en tres principis rectors, que són els següents:

a) En primer lloc, la regla de la no-discriminació, que consagra el principi que tots els fills tenen els mateixos drets i deures. Així ho estableix l’article 39 de la Constitució espanyola, que assenyala que “els pares han de prestar assistència de tot tipus als fills nascuts dintre o fora del matrimoni”. Per això la legislació catalana estableix que la filiació produeix els mateixos efectes amb independència del seu origen. b) En segon lloc, un cop indicat el principi constitucional, s’ha de procedir a fixar com s’ha de determinar la filiació, és a dir, com es concreta qui són els progenitors. A Catalunya ha existit des de sempre el principi —que en el seu moment van recollir les lleis— que la filiació biològica i la jurídica havien de coincidir, o almenys així havia de ser si l’interessat ho sol·licitava (és l’anomenat principi de veracitat). La llei pot fixar unes regles de determinació i permetre o prohibir que s’investigui sobre l’adequació d’aquestes regles a la veritat biològica. El fet és que, mentre a la resta d’Espanya la investigació de la paternitat va estar prohibida —s’aplicava, sense possibilitat d’excepció, la regla segons la qual “el pare és el marit de la mare”—, a Catalunya sempre fou possible trencar aquesta presumpció legal. c) En tercer lloc, la regla del favor filii, que suposa que tota la regulació ha de prendre en consideració l’interès prevalent del fill.

Els criteris de determinació de la filiació són diferents segons que es tracti de fixar la paternitat o la maternitat. Amb relació a la mare, les normes s’han limitat a assenyalar que “la filiació resulta del naixement”. I si la dona és casada, es presumirà que el pare és el marit (la paraula “presumir” suposa que és possible la prova en contra). Semblava, doncs, que la filiació materna era fàcil de determinar entenent-se que “la mare sempre és certa”. Avui, malgrat l’existència d’una pluralitat de tècniques de reproducció assistida, aquest principi no s’ha alterat. I no ho ha fet perquè aquesta mateixa llei, quan regula aquesta matèria, ha volgut recollir la mateixa regla de fixació, en indicar que la maternitat quedarà determinada pel part. No serà mare qui “encarregui” el fill, ni la dona que aporti el material genètic. Per a la llei, la mare és qui pareix el fill.

Si els pares no són casats, falta el marit de la mare, de manera que cal establir uns altres criteris de determinació. La llei assenyala diferents mecanismes. Entre ells, per ser el més freqüent, indicarem el reconeixement, que només és vàlid quan el qui reconeix té la capacitat necessària. A Catalunya, per al reconeixement de la paternitat és suficient tenir catorze anys, encara que durant la minoria d’edat cal l’autorització del Ministeri Fiscal. Existeix una altra presumpció de paternitat no matrimonial absent en altres legislacions: és presumiblement pare l’home que ha mantingut relacions sexuals amb la mare durant el període legal de concepció.

Amb tot, és evident que la filiació legalment determinada pot no ser coincident amb la filiació biològica. És per això que la llei ha establert accions dirigides tant a la impugnació d’una filiació que no coincideix amb la realitat, com a la reclamació de la filiació quan la real o biològica no és aquella que s’ostenta. Però, en la mesura que l’exercici d’aquestes accions pot vulnerar drets fonamentals de qui figura com a progenitor, la llei requereix un control previ a la viabilitat de la demanda, mitjançant l’exigència d’un principi de prova. Es tracta, simplement, de controlar que l’acció que es pretén exercitar té un cert fonament i no d’acreditar per endavant les proves que fonamenten l’acció.

La idea és que coincideixin realitat legal i biològica. Però existeixen supòsits en què aquest principi no es compleix i en els quals, a més, el fet és conegut per qui consta com a pare. Són els casos de procreació assistida i d’adopció. En el primer supòsit, la filiació paterna s’atribueix al marit o a la persona que conviu maritalment amb la dona que se sotmet a aquests mètodes, sempre que hagi donat el consentiment a la seva realització. Aquest consentiment a la inseminació haurà de formalitzar-se en document públic i impedirà la possible acció d’impugnació. El segon supòsit, la filiació adoptiva, respon a la idea de filiació legal. L’adoptat s’integra en la família de l’adoptant establint-hi vincles familiars i trencant-los amb la família biològica.

El tema dels menors ha ocupat una gran part de l’atenció del legislador, sobretot quan es tracta de menors en situació de desemparament. De fet, la seva legislació protectora ha estat la inspiració dels canvis que posteriorment es van realitzar al Codi Civil espanyol. Les normes de protecció del menor han seguit un doble vessant: menors problemàtics i menors amb problemes. Només les segones són civils, i són les úniques en què ens aturarem. El punt de partida és, com sempre, el fet que els pares o aquells qui exerceixin la tutela (designats judicialment per a actuar quan falten els pares) han de protegir el menor i li han de proporcionar assistència de tot tipus. Quan incompleixen aquest deure, perquè els obligats no volen o no poden, es produeix una situació de desemparament (el menor no rep l’atenció personal o assistencial que necessita, o rep maltractaments) que legitima la intervenció de l’autoritat pública. Quan aquest desemparament és declarat, l’organisme competent assumeix automàticament l’exercici de les funcions tutelars, mentre no es procedeixi a la constitució de la tutela per les regles ordinàries o s’aconsegueixi que el menor sigui adoptat. Si la raó per la qual ha estat declarat el desemparament no és única, l’Administració pot arribar a una pluralitat de decisions que tendeixen totes elles a protegir el menor. Per tant, pot decidir que el menor estarà millor amb els seus progenitors si aquests disposen d’un cert ajut econòmic o assistencial, o bé pot decidir que el més convenient és allunyar-lo de la família i fer que sigui acollit en una altra família o en un centre assistencial. I si veu impossible la seva reintegració al grup familiar, té l’obligació de preparar-ne l’adopció.

Finalment, s’ha de destacar un fet molt simptomàtic del camí que el legislador està seguint, i que comença a posar-se de manifest en les noves lleis de família que s’estan aprovant a Catalunya. S’està passant d’una intervenció constant del jutge —cosa que suposa deixar en mans d’un estrany les decisions que afecten la família— a un major protagonisme dels altres membres de la família. Ja hem vist un exemple en matèria de potestat, en què els pares poden determinar que un familiar decideixi en el seu lloc, amb relació a algun tema que interessi el seu fill menor o incapacitat. Un altre exemple és la normativa sobre tutela i institucions tutelars quan el menor o incapacitat no té pares i un tercer assumeix el deure de protegir-lo. Evidentment, l’actuació d’aquest tercer no és lliure, sinó que es troba vigilada i molt controlada. Doncs bé, aquest control ha passat a ser una funció del Consell de Família des de l’aprovació del Codi de Família, el 30 de juny de 1998.

Lleis que incideixen en la relació matrimonial. La reforma legal, en aquest aspecte, ha estat també molt àmplia pel que fa a la relació matrimonial, ja que comprèn tant les relacions patrimonials com les personals. Però no s’ha apartat de les arrels, del que constitueix els fonaments de la disciplina familiar. Si alguna cosa ha caracteritzat històricament la nostra comunitat ha estat la nostra particular concepció de l’economia familiar. La vinculació de la família a la casa i a la terra ha influït tant en el sistema econòmic del matrimoni com en el sistema successori. És per això que, encara que des del punt de vista conceptual normalment sigui un absurd intentar distingir entre tipus de famílies urbanes, sí que és cert que la mateixa disciplina jurídica provoca, en certs casos, canvis en la naturalesa de les coses. Un bon exemple és el règim econòmic del matrimoni. Si bé el règim històric va ser el dotal, a Catalunya des de fa moltes generacions el règim legal és el de separació de béns. Aquest va ser el règim que s’instaurà en la Compilació com a supletori de primer grau, és a dir, l’aplicable si els cònjuges no pacten un règim diferent, i el que avui, amb la mateixa consideració legal, es manté.

La conseqüència més immediata del règim de separació de béns és que la celebració del matrimoni no modifica la titularitat dels béns, ni dels que es tenien a l’inici del matrimoni ni dels que s’adquireixin mentre aquest sigui vigent (al contrari del que passa en el règim de ganancials, en el qual el que s’adquireix és per a la comunitat). Per tant, existeixen només dos patrimonis, el del marit i el de la muller. Cadascun dels cònjuges pot fer el que vulgui amb el seu patrimoni: gestionar-lo, gaudir-ne o disposar dels seus béns de la manera que li convingui, i, a diferència d’altres sistemes econòmics matrimonials, cap dels dos no està obligat a informar l’altre dels seus actes, ni de les seves conseqüències. Cada patrimoni funciona de forma autònoma.

Aquesta regla és, tanmateix, objecte d’algunes matisacions o excepcions. Així, pel que fa a la llibertat per a disposar dels béns de què s’és titular, existeix una excepció relativa a l’habitatge que ha estat destinat a constituir la residència habitual del matrimoni i als mobles d’ús ordinari —el parament ordinari de la llar—. Aquests béns, encara que pertanyin a un sol dels cònjuges, no podran ser transmesos a tercers, ni podrà realitzar-se sobre ells cap tipus d’acte de disposició, com la constitució d’hipoteca sense el preceptiu consentiment del cònjuge no titular, i si aquest no el vol prestar sense justa causa, serà necessària l’autorització judicial. L’altra excepció, que és una conseqüència de la vida en comú, és la que determina que els béns dels cònjuges restin afectes al sosteniment de les càrregues familiars. Com a tals, s’entendran les “originades en concepte d’aliments en el seu sentit més ampli, les de conservació o millora de l’habitatge conjugal o del seu parament i les d’atencions de previsió”. La quantia de la contribució serà proporcional als ingressos dels cònjuges i, si són insuficients, als seus patrimonis. Però, com que és perfectament possible que un d’ells no pugui contribuir econòmicament perquè no té ingressos, la llei considera que compleix aquest deure amb el treball que realitza per a la casa o per a l’empresa de l’altre cònjuge (en aquest cas, sempre que la retribució sigui inexistent o insuficient).

Aquesta titularitat exclusiva dels béns, aquesta possibilitat d’aprofitament o gaudiment exclusiu comporta un greu problema quan un dels cònjuges no té patrimoni i el matrimoni es trenca. La constatació d’aquest fet va obligar el legislador a establir una norma especial per als casos en els quals el règim econòmic es dissol com a conseqüència d’una crisi matrimonial (separació, divorci o nul·litat). La idea és concedir o atorgar una compensació econòmica, similar a una indemnització, per al cònjuge que ha treballat per a la casa o per a l’altre cònjuge, sense rebre retribució o amb retribució insuficient, quan per raó d’aquest defecte retributiu s’ha generat una situació de desigualtat entre tots dos patrimonis. És una regla del règim de separació de béns típic de Catalunya i no suposa l’exclusió de la pensió per desequilibri econòmic, que serà deguda si el desequilibri persisteix.

Una darrera característica del nostre règim econòmic és que, en existir una total independència entre patrimonis, i en permetre’s la contractació entre cònjuges per qualsevol títol, pot provocar-se, amb certa facilitat, que els drets dels creditors siguin defraudats. Per a intentar pal·liar aquestes conseqüències, l’ordenament jurídic català presumeix la gratuïtat dels contractes celebrats entre cònjuges, quan la transmissió s’impugni per part d’un creditor. A més, en cas de fallida o concurs de creditors, els béns que un dels cònjuges ha adquirit de l’altre durant l’any anterior a la declaració els presumeix donats per aquest. Com es pot veure, és una norma que només s’aplica en els casos d’insolvència i per als creditors de l’insolvent.