Breu història de la medicina

La paleopatologia i l’escassetat de dades

La humanitat té més d’un milió d’anys d’antiguitat, però, de tot aquest temps, en sabem ben poca cosa. De fet, de més del 99% d’aquest període no hi ha dades "històriques". Per tant, la informació general de què disposem és molt reduïda. Pel que fa a la medicina, podem tenir una idea aproximada de les malalties que afectaven els nostres avantpassats llunyans, però no en sabem res dels mètodes de guariment. Hi ha molt poques restes humanes amb manifestacions de patologia, i la major part de les que es troben són només lesions traumàtiques. En l’estat actual de coneixements, no en podem fer gaires més deduccions. És per tot això que la història de la medicina s’ha de referir, en rigor, només a menys de l’1% del temps d’existència de la humanitat; la resta tan sols són conjectures.

Tots aquests coneixements inicials, la majoria esparsos, pertanyen al camp de la paleopatologia, una disciplina que estudia les malalties que poden ser descobertes en les restes humanes antigues i que està experimentant un creixement actiu. Aquesta ciència permet obtenir les primeres dades sistematitzades, principalment per comparació amb el que encara s’esdevé en poblacions amb un desenvolupament cultural reduït, les anomenades "poblacions primitives". Tot i això, les dades disponibles són en conjunt escasses.

La medicina i les cultures més antigues

Les primeres cultures diferenciades que han deixat una certa petjada al llarg del temps que encara avui perdura daten de fa pocs milers d’anys. Moltes d’aquestes cultures han sofert grans transformacions i, pel que fa a la medicina, es poden considerar extingides en les seves formes inicials. En aquest sentit, les més conegudes són la de l’antic Egipte i els pobles mesopotàmics i les de l’Amèrica precolombina. En altres cultures s’han conservat algunes bases dels temps antics, com és el cas de la persistent tradició de l’antiga medicina xinesa.

Egipte, Mesopotàmia i la Xina

De l’Egipte antic ens ha arribat el mètode de la conservació de cadàvers, el coneixement del qual ha permès l’estudi, amb tècniques actuals, de les mòmies. Aquestes investigacions han fet possible esbrinar amb més detall alguns aspectes ignorats de certes malalties. També han facilitat l’estudi d’alguns papirs amb informació mèdica, entre els quals destaquen els d’Ebers i el de Hearst. El papir d’Ebers és el més llarg de tots dos, té 2 289 línies repartides en 108 columnes i conté força explicacions de les característiques de determinats processos morbosos. Sembla que correspon al segle XVI aC, però també recull coneixements anteriors. El papir de Hearst, d’una antiguitat semblant, és més un llibre de receptes d’un metge pràctic.

Una resta important que ens ha pervingut dels pobles mesopotàmics és el codi d’Hammurabi, del segle XVIII aC. És un text jurídic, gravat en una columna de basalt, que es conserva al Louvre, a París. Conté nombroses referències legals de la medicina, des d’honoraris fins a càstigs per pràctica mèdica incorrecta o malpraxi.

La medicina xinesa antiga i també en bona part la de l’Índia han tingut una pervivència més gran, i avui la denominada "medicina tradicional" xinesa encara gaudeix d’una pràctica important. A la cultura occidental han estat transmesos alguns dels seus aspectes, el més conegut dels quals és potser l’acupuntura.

La medicina grega

La medicina que actualment es practica en el nostre medi, l’anomenada "medicina occidental", té les seves arrels en la vella medicina grega, de fa uns 2 500 anys. D’aleshores ençà, ha anat traçant una línia contínua de pensament mèdic, amb progressos evidents, reflectit en una obra escrita que, desgraciadament, només s’ha conservat en part.

Entre les fonts antigues, la més persistent i la de més anomenada ha estat l’obra atribuïda a Hipòcrates, el primer gran nom de la història de la medicina. Hipòcrates era un metge grec, de l’illa de Kos, que va viure probablement entre els anys 460 i 380 aC. És la figura més simbòlica d’una nissaga de metges sacerdots d’Asclepi, dits per això asclepíades, amb tradició d’escola i transmissió familiar dels coneixements. L’obra que se li atribueix, tot i que s’accepta que no és pas tota seva sinó que va ser escrita al llarg d’algunes generacions per diversos membres de l’escola, és el Corpus Hippocraticum. Consta de molts escrits, els més coneguts dels quals tracten de les epidèmies, les aigües i els pronòstics de les malalties. Els escrits més importants, però, són els Aforismes, que en alguns llocs es van estudiar com a obra bàsica fins als segles XVIII i XIX, i el Jurament, encara avui conegut com a base ètica de la medicina.

La medicina grega va mantenir una bona tradició científica pràcticament durant set segles, i va exercir una forta influència en el món romà. En el període hel·lenístic destaquen diverses escoles i ja abunden les obres escrites, algunes de les quals han perdurat, tot i les importants destruccions de textos dels temps antics. Malauradament, la major part d’escrits científics i literaris s’ha perdut. L’exemple més notori d’aquesta desgràcia potser és l’incendi de la biblioteca d’Alexandria.

Entre els grans savis de la medicina grega cal esmentar Aristòtil (384-322 aC), l’obra del qual té una considerable influència en el pensament biològic; el seu continuador, Teofrast d’Eresos (c.372-288 aC), amb una important obra botànica, i Diocles de Karistos, potser el metge més destacat entre Hipòcrates i Galè. De l’època en què el centre de la cultura científica es desplaça a Alexandria, cal destacar Heròfil (c.300 aC) i Erasístrat (c.304-c.250 aC), les obres dels quals contenen importants estudis d’anatomia comparada i fisiologia.

Posteriorment, els textos hipocràtics són interpretats de maneres diferents i sorgeixen diverses escoles, com la dogmàtica, l’empírica o la pneumàtica, entre d’altres, que orientaran l’enfocament de la medicina durant els tres segles següents. Entre els personatges més notables destaca Nicandre de Colofó (mort l’any 130 aC), autor dels dos textos conservats més antics i importants sobre verins.

La medicina a Roma

A Roma, la medicina tenia poc prestigi i eren els metges vinguts de Grècia els encarregats d’exercir-la en els estaments més alts. Això explica que la medicina romana sigui una continuació de la grega i que es faci pràcticament en aquesta llengua. Un dels metges més coneguts fou Dioscòrides, cirurgià de l’exèrcit que va viure al segle I, en temps de Neró. És autor d’una gran obra sobre plantes que ha influït de manera directa en la terapèutica gairebé fins als nostres dies.

Però el gran nom de la medicina romana és Galè (c.130-c.200), nascut a Pèrgam, a l’Àsia Menor, on hi havia una escola mèdica important. Galè va ser metge de Marc Aureli i l’autor d’una obra escrita extraordinària, que en gran part s’ha conservat. Galè, potser tant com Hipòcrates, és el símbol de la medicina de tots els temps (encara avui els metges són designats amb el terme "galens"). La seva obra, que va permetre un gran progrés de la medicina, va tenir actualitat durant un mil·lenni i mig, directament o a través dels comentaris dels àrabs o els autors del Renaixement. A Cervera, com en altres llocs, els textos de Galè encara s’estudiaven cap al final del segle XVIII. Després, evidentment, a mesura que els coneixements mèdics avançaven, encara que molt lentament, l’obra de Galè va quedar antiquada, però això no fou culpa de l’autor, sinó de la gran davallada cultural posterior. Galè, tot i viure a Roma, va escriure la seva obra en grec, l’autèntica llengua de cultura mèdica en aquell temps. El grec va ser, doncs, la primera gran llengua amb caràcter universal de la història de la medicina.

El defalliment de la política i la cultura, a les acaballes de l’imperi Romà, es va acompanyar d’una gran davallada, també, del nivell de la medicina. Els autors que succeeixen a Galè tenen relativament poca importància. Així, les obres d’Oribasi, Aeci d’Amida, Alexandre de Tralles o de Pau d’Egina, que arriben fins al segle VII, són de qualitat ben inferior. La medicina que perdura de les restes de l’Imperi a Bizanci tampoc no té gaire pes. L’edat mitjana serà, en el camp de la medicina occidental, un temps d’estancament general.

La medicina àrab medieval

El nou impuls prové ara del món àrab o islàmic, una nova cultura en creixement, lligada al poder polític. Apareixen metges importants, autors d’una obra pròpia, però que en bona part no són sinó comentaristes o glossadors dels textos antics que van conèixer a causa de l’exili dels savis bizantins. Hi ha un cert floriment, relativament espars, que no arriba a igualar, i ni de bon tros a superar, l’obra de Galè. La medicina àrab medieval presenta dos grans pols: l’oriental a Pèrsia i l’occidental a Al-Andalus.

El focus de Pèrsia va prosperar principalment entre els segles IX i XI. Hi destaquen dos grans metges. El primer és al-Razí, conegut a occident per Razés (c.865-925), que va ser un gran clínic, amb una obra ben coneguda, traduïda de l’àrab al llatí amb el títol de Continens. Però el gran personatge de la medicina arabopersa és Ibn Sina, conegut per la forma llatinitzada d’Avicenna (980-1037), el metge més important de tota l’edat mitjana. La seva obra més coneguda a occident i a orient és el Canon, en àrab, un dels llibres que ha tingut més difusió i influència en la història de la medicina. Es tracta, en part, d’un recull de regles d’actuació que eren apreses de memòria i seguides ordenadament pel metge. Va ser un llibre de text bàsic a Europa fins el segle XVII.

El focus andalusí, al voltant de Còrdova, té quatre grans personalitats: Abulcasis, que va exercir influència en l’ensenyament i la innovació de la cirurgia, Avenzoar, de més interès per a la clínica, Averrois (1126-1198) i Maimònides (1135-1204). Els dos darrers són autors d’una obra filosòfica molt important que ha emmascarat, en part, la seva valoració mèdica. Maimònides, jueu, exiliat finalment al Caire, on va morir, té una producció mèdica àmplia i de molta influència. La medicina àrab es nodria principalment de fonts gregues, i gràcies a això s’ha pogut conservar .

L’edat mitjana a l’occident cristià

La cultura cristiana de l’Europa occidental no va recuperar la seva importància fins a la segona part de l’edat mitjana. Aleshores, van sorgir alguns metges, autors d’una obra notable i transcendent. És el temps en què el llatí es converteix en la llengua bàsica de la cultura mèdica. Entre els autors cristians medievals més destacats cal esmentar, potser en primer lloc, Arnau de Vilanova (c.1238-1311), metge català dels reis d’Aragó i dels papes d’Avinyó, que va exercir un temps a Barcelona i com a professor a Montpeller. Altres metges importants van ser l’occità Guiu de Chaulhac, autor d’una gran obra sobre cirurgia, i l’italià Pietro d’Abano, seguits per altres de menys rellevants.

En el camp de la patologia, entre les malalties que afectaven la població, sobresurten la lepra i, principalment, la gran epidèmia de pesta negra del 1348 i els anys següents, que va reduir en més d’una quarta part la població total d’Europa, i que es va repetir a brots durant gairebé quatre segles més.

El naixement de la medicina moderna

El Renaixement, període que representa un refloriment de les diverses branques de la cultura i la civilització, no repercutí en la medicina fins al segle XVI. La medicina galènica havia esgotat les seves possibilitats, i els comentaristes, àrabs i cristians, no hi havien fet aportacions que la superessin. Cal arribar al segle XVI per a trobar un conjunt de fets nous que dinamitzin la situació. Potser el més important, tot i que iniciat ja a mitjan segle XV, va ser la difusió de la impremta, la qual va permetre que el saber escrit arribés a més llocs i més de pressa, i també que molts més autors aconseguissin publicar obra escrita. També pel que fa referència a la difusió dels coneixements, és destacable la influència de la caiguda de Constantinoble (1453) i l’exili, altra vegada, de savis bizantins que van portar a occident els llibres dels autors clàssics. Ja no calia estudiar Hipòcrates i Galè a través de comentaris, sinó que era possible fer-ho a partir de les fonts originals.

La liberalització pausada dels costums va afavorir un cert accés a cadàvers humans, cosa que va facilitar l’estudi directe de les lesions. D’aquí neix el gran progrés, lent però eficaç, de l’anatomia. Un altre factor definitiu, però d’influència més tardana, va ser l’ampliació del món conegut arran dels descobriments geogràfics, que va fer possible la introducció de molts medicaments i productes nous, sobretot d’origen americà.

El Renaixement del segle XVI

Al segle XVI hi ha tres grans pols de progrés de la medicina, el més transcendent dels quals correspon a l’anatomia. En aquest temps ja se sap amb prou exactitud com és el cos humà i hi ha llibertat per a estudiar-lo. Els grans anatomistes són italians, entre ells Fallopio, Fabrizio o Colombo, els quals tenen una producció important.

De tota manera, l’obra més coneguda és la d’Andreas Vesal, o Vesalius (1514-1564), metge flamenc, nat a Brussel·les i professor a Pàdua, que l’any 1543 publicà De humani corporis fabrica, il·lustrada amb més de tres-cents gravats d’una gran qualitat artística. Aquí, la importància de la impremta és fonamental. Curiosament, aquest mateix any 1543, el de la revolució de la medicina amb l’aparició d’aquesta obra anatòmica transcendental, és també l’any de publicació de l’obra de Copèrnic, que va renovar absolutament les idees sobre l’univers.

Al costat de l’anatomia, una altra branca de la medicina que experimentà un notable progrés va ser la patologia, amb l’obra inicial de Paracels (1493-1541). Aquest metge suís, d’idees revolucionàries, tingué poca difusió aleshores perquè algunes de les seves creences i pràctiques no oficials l’havien convertit en un metge marginat. En anys posteriors, però, rebé un merescut reconeixement i encara avui és recordat per la seva personalitat i perquè va obrir nous camins, sobretot en la terapèutica amb metalls. També cal notar que és un temps en què apareixen malalties noves, entre elles la sífilis, a la qual s’atribueix un origen americà que no ha estat, però, demostrat. Durant segles, la sífilis ha constituït una de les grans plagues de la humanitat.

El tercer focus de progrés correspon a la cirurgia. En aquest cas, van influir-hi diversos factors. Un és l’aparició de ferides diferents de les habituals, ocasionades per les noves armes; el segon, el millor coneixement del cos humà gràcies al progrés de l’anatomia, i el tercer, l’obra fonamental d’Ambroise Paré (1510-1590), potser el nom més important de tota la història de la cirurgia.

Encara cal esmentar les edicions, sovint comentades, dels principals autors clàssics, de Dioscòrides i Galè principalment. En un sentit actual, van ser autèntics best-sellers, si més no pel nombre d’edicions.

El progrés de la fisiologia

Si el segle XVI va ser el del coneixement del cos humà (anatomia), és al segle XVII quan es comença a conèixer-ne bé el funcionament (fisiologia). El progrés més important és la descripció del mecanisme precís de circulació de la sang, principalment per l’obra de William Harvey Exercitatio anatomica de motu cordis et sanguinis in animalibus, publicada el 1628. Després, segueix l’obra de molts altres savis, potser amb aportacions menors però complementàries entre elles, que comencen a constituir una contribució col·lectiva destacada en un camp científic concret.

Una altra qüestió important va ser l’ajut aportat pel microscopi, principalment per obra d’Antoni van Leeuwenhoek, que va permetre, també lentament, el descobriment d’una nova dimensió del cos humà i de la biologia. De tota manera, el gran progrés en aquest camp no arribà fins al segle XIX amb la introducció de les tècniques de tinció.

Les aportacions de coneixements nous, alguns de revolucionaris i força originals, van ser molt intenses durant més de cent anys i canviaren, com no podia ser altrament, moltes de les idees de la vella medicina. L’avenç, però, va ser més destacat en el camp dels coneixements bàsics que en el de la terapèutica contra les infeccions, les plagues més grans de la humanitat. La medicina progressava, però els malalts se’n beneficiaven poc perquè les infeccions, "immunes" als nous coneixements, continuaven en un primer pla. Però sí que van variar, i profundament, les idees sobre la malaltia. Aleshores va caldre sistematitzar els nous coneixements i això es va fer des de diversos punts de vista. Així van aparèixer, de manera força seguida, les anomenades escoles o doctrines. Al final del segle XVII i la primera meitat del XVIII aquesta qüestió es convertí en un tema de primera importància.

Entre les noves doctrines cal esmentar la iatrofísica, que considera que el funcionament del cos pot tenir una explicació mecànica. Entre els seus adeptes més coneguts cal esmentar Santorio, que va introduir l’ús del termòmetre. Altres consideraven el cos humà des del punt de vista d’un gran laboratori. És la tendència de la iatroquímica, iniciada pel treball de J.B. van Helmont. També tenen rellevància les visions més clíniques, algunes amb consideracions importants sobre aspectes psicològics, com l’animisme del metge alemany Georg Stahl, i d’altres amb una valoració més pura de l’exploració del malalt i amb menys elucubracions teòriques. Els grans clínics de l’època van ser l’anglès Thomas Sydenham (1624-1689) i, sobretot, l’holandès Hermann Boerhaave (1668-1738), professor a Leiden, el més conegut dels metges del seu temps, que donava les classes al costat dels malalts. La seva fama fou immensa i va influir en l’ensenyament de tota la medicina clínica posterior.

L’impuls de la Il·lustració

En temps moderns, el primer gran impuls donat al progrés científic mèdic ha estat atribuït, com s’ha dit, al Renaixement del segle XVI. El segon, és obra de la Il·lustració. La nova embranzida que experimentà el progrés de la ciència i de la medicina a la segona meitat del segle XVIII fou resultat de la influència de diversos factors, encara que menys evidents que els que hem comentat més amunt. Cal indicar que hi ha sobretot una producció científica continuada, provinent de bastants països i de molts nivells diferents, que fa que el catàleg de publicacions científiques s’engruixeixi considerablement. Comencen les activitats realment col·lectives i sovintegen les reunions en les societats científiques i les acadèmies, mentre les revistes recullen una gran quantitat d’aportacions més breus o menors. Aquesta és, de fet, la gran herència del segle XVIII. La llengua científica continua sent el llatí. Amb el temps, les acadèmies generals redueixen el seu paper, les societats científiques esdevenen veritables motors de cada especialitat i les revistes es refermen com a elements bàsics de la difusió del progrés científic.

En l’àmbit de la ciència bàsica, a la segona meitat del segle, es produeixen alguns esdeveniments importants, com per exemple l’extraordinària obra d’Albrecht von Haller (1708-1777) en el camp de la fisiologia, les aportacions de John i William Hunter en el de la cirurgia i l’anatomia, i la de molts altres. Però segurament el fet més decisori és la introducció de la vacuna contra la verola per part del metge rural anglès Edward Jenner, l’any 1796. Aquest descobriment va obrir una via de lluita eficaç contra les malalties infeccioses i és la base del gran creixement demogràfic posterior de la humanitat.

Aleshores es van desenvolupar, altra vegada, diversos sistemes doctrinals per a explicar la malaltia i enfocar-ne la terapèutica. En aquest sentit cal recordar, encara que aviat van caure en desús, l’estimulisme i el contraestimulisme de Brown, o el sistema posterior de Broussais. I també l’homeopatia, basada en la similitud i la dinamització dels productes medicinals, impulsada per Hahnemann, les explicacions del funcionament de la ment, com la frenologia de Gall, i la introducció d’aspectes de base psicosomàtica, com el mesmerisme i la hipnosi.

La diversificació del segle XIX

A partir del segle XIX, l’arbre del progrés de la medicina es ramifica molt més. Algunes branques apareixen de bell nou i s’intensifica l’acceleració dels coneixements. Hi ha dues qüestions que cal destacar en especial, ja que s’entrelliguen i permeten un canvi extraordinari de ritme, que, per primera vegada, repercuteix d’una manera immediata sobre els malalts. D’una banda, destaquen els canvis en el camp de la cirurgia. Des de les operacions de Paré l’avenç ja havia estat extraordinari, però encara continuaven ben vives les dues dificultats més importants: el dolor i la infecció. Cap a la dècada del 1840 es van introduir gairebé simultàniament diversos gasos que, un cop inhalats, permetien insensibilitzar o adormir el malalt. Les operacions ja no es feien de viu en viu, i el cirurgià podia treballar més tranquil i accedir a indrets que abans no gosava explorar. Els gasos anestèsics inicials van ser l’òxid de nitrogen, el cloroform i l’èter.

Pel que fa al gran progrés assolit per la medicina del segle XIX en la lluita contra la infecció, cal esmentar Ignaz Semmelweis (1818-1865), que tractà d’eliminar les infeccions postpart, una de les causes principals de mortalitat materna. Sobretot va ser important la idea inicial de desinfectar el camp operatori i, més tard, d’esterilitzar l’instrumental quirúrgic amb vista a treballar en bones condicions d’asèpsia. En aquest camp, el gran nom que no s’ha d’oblidar és el de Joseph Lister (1827-1912).

D’altra banda, el gran progrés de la medicina d’aquesta època s’ha atribuir en especial al descobriment de l’etiologia microbiana de les infeccions i dels seus agents patògens. També és força destacable el desenvolupament de les vacunes. El prestigi de la microbiologia assolit cap al final del segle XIX i les primeres dècades del XX la va situar al capdavant del progrés de la ciència. Entre els nombrosos microbiòlegs influents, brillen intensament Louis Pasteur, a França, i Robert Koch, a Alemanya. Louis Pasteur (1822-1895), que era químic, és autor d’una important obra teòrica i experimental i l’introductor de la vacuna contra la ràbia, fet que li proporcionà un prestigi popular encara més gran. Robert Koch (1843-1910), cap de l’escola alemanya, va descobrir els agents causals de la tuberculosi i del còlera, a més de ser autor d’una obra abundant i valuosa. Diguem, de passada, que molts microbis han estat designats amb els noms dels científics que els van descobrir.

Una altra aportació a considerar és l’establiment de les relacions entre les dades recollides en l’exploració del malalt i les que es comproven en el moment de l’autòpsia. És el mètode anatomoclínic, que va comportar també un progrés directe i important en la diagnosi dels malalts hospitalaris. Els grans propulsors són René Théophile Laennec, que va introduir el mètode d’auscultació, i, sobretot en el camp de les autòpsies, Rudolf Virchow, a Berlín, i Karl von Rokitansky, a Viena.

Entre les ciències mèdiques bàsiques, la fisiologia avança notòriament i proporciona moltes dades noves, però la seva repercussió popular és tan sols indirecta. Johannes Müller (1801-1858), a Alemanya, i Claude Bernard (1813-1878), a França, són els dos científics més representatius d’un grup extraordinari de savis de l’època. Una altra línia de progrés és el coneixement de l’estructura microscòpica del cos humà, la histologia, principalment referida al sistema nerviós. L’aportació més notable en aquest camp va ser la de Santiago Ramón y Cajal (1852-1934), que va definir la "teoria de la neurona" en els seus treballs de l’any 1888, quan era catedràtic a Barcelona.

La medicina al segle XX

Al segle XX s’ha accelerat encara més el progrés científic de la medicina gràcies a la recerca simultània en camps molt diversos. Al mateix temps el model social de la ciència mèdica ha sofert una sèrie de canvis.

Els avenços mèdics han seguit camins variats al llarg del segle XX. Un punt de referència poden ser les tendències en la concessió dels premis Nobel de medicina i fisiologia. Així, han estat en un primer pla, de manera successiva, les aportacions en el camp de la microbiologia i de les vacunes (la immunologia, però en un sentit una mica diferent de l’actual), aprofitant l’impuls de la darreria del segle XIX. A continuació han experimentat un notable desenvolupament la fisiologia, amb l’obra d’I.P. Pavlov (1848-1936) i el descobriment d’algunes funcions importants, i la bioquímica, seguides més tard, encara que a vegades simultàniament, per la introducció dels antibiòtics i alguna altra aportació terapèutica. Durant molt de temps s’ha mantingut al capdavant la farmacologia, que ha estat succeïda per la genètica i la immunologia com a ciències de base, sovint amb l’aportació pluridisciplinària d’altres matèries, en concret la biologia i la química.

Els grans canvis en la pràctica mèdica han estat conseqüència, principalment, de l’ús dels antibiòtics, introduïts ja a la dècada dels quaranta però que tingueren una difusió més general els anys cinquanta. Els primers antibiòtics van ser la penicil·lina, l’estreptomicina (que va modificar el panorama de la tuberculosi) i el cloramfenicol (per al tractament de la febre tifoide). Després, s’han presentat molts antibiòtics més. Alexander Fleming (1881-1955) és la personalitat que simbolitza més bé aquest progrés. En un altre camp, cal recordar el reconeixement de la importància, a vegades molt gran, dels factors psicosomàtics, en especial arran dels treballs de Sigmund Freud, creador de la psicoanàlisi, Alfred Adler i Carl Gustav Jung.

Una segona qüestió de gran impacte ha estat la possibilitat de substitució de teixits humans, sigui per mitjans artificials (pròtesi de maluc, per exemple) sigui per altres òrgans (trasplantaments). Els primers trasplantaments van ser els de còrnia i de ronyó. Però va ser el primer trasplantament de cor, realitzat amb un cert èxit per Christian Barnard, el 1967, que provocà una forta acceleració dels esdeveniments. D’una banda, es va haver de modificar el concepte mateix de mort; de l’altra, es va comprovar que el problema no era principalment quirúrgic o d’habilitat en el trasplantament, sinó més aviat de rebuig. Actualment, el progrés, en certa manera assolit, se centra en la lluita contra el risc de rebuig de l’òrgan trasplantat mitjançant el desenvolupament de fàrmacs immunosupressors.

Pel que fa a la patologia, les grans xifres de mortalitat han variat bastant. En molts ambients, ja no corresponen a les grans malalties infeccioses concretes (sífilis, tuberculosi, febre tifoide, pneumònia, xarampió o diftèria, entre altres), sinó a les malalties tumorals i els accidents. Els factors agressius biològics, que continuen tenint la seva importància, han estat succeïts en part pel risc dels factors agressius físics (accidents) i químics (contaminació per substàncies tòxiques). També cal dir que s’ha modificat el panorama pel que fa als factors agressius biològics i ara bona part dels riscs per bacteris ha estat substituïda pel risc per fongs i sobretot per virus. El cas de l’augment de les hepatitis o de la sida n’és un exemple.

Canvis en el model científic

El model científic de la medicina també ha variat. Aquí, com en altres camps, la quantitat de treballs que es publiquen i el nombre d’autors o de científics implicats és molt més gran que en qualsevol altra època de la humanitat. En un sentit positiu s’ha dit que, en certa manera, assistim a una proletarització de la ciència. Avui, es fa difícil trobar treballs científics firmats per un sol autor, ja que la majoria de les aportacions solen ser atribuïbles a col·lectius, realitzades en grans institucions, amb molts signants, sovint poc coneguts fins i tot entre els que es dediquen a la mateixa especialitat. El progrés està en línies de treball molt concretes i en àrees molt específiques, cosa que ha portat a la superespecialització del científic.

A més, la gran estratègia de difusió ja no rau en els llibres, que tenen ara una altra funció, ni tampoc en els congressos o les reunions científiques, sinó en els articles de les revistes més prestigioses i, els últims anys, en la difusió electrònica. Cal dir que, paral·lelament a tot això, l’anglès s’ha imposat com a llengua universal en la propagació del coneixement científic.

Canvis en el model social

Els canvis que han afectat el model social de la medicina constitueixen una de les qüestions més importants, si més no pel que fa als malalts. Una primera dada a destacar és que el fet de l’allargament de la vida comporta l’existència d’un nombre molt més gran de persones necessitades d’assistència (o atenció sanitària), no perquè tinguin una malaltia greu, sinó perquè l’edat avançada implica un deteriorament de funcions que abans es considerava fisiològic (envelliment) i sense solució, però que ara cal pal·liar.

A més, en els països amb un bon nivell econòmic i sanitari s’ha desenvolupat, principalment a la segona meitat del segle XX, un sistema de protecció de la salut que permet a tothom gaudir d’una assistència sanitària en cas de malaltia o de necessitat. També hi ha les accions de l’Administració, principalment de caràcter preventiu (campanyes de vacunació, per exemple), de subministrament gratuït de medicaments o d’hospitalització gratuïta. Així, la població ha tingut, aparentment de franc, el metge, les medecines i l’hospital. Però aquest model de medicina socialitzada, que ha estat vigent durant desenes d’anys en alguns països, principalment d’Europa, ara és molt discutit en part pel seu cost. Amb tot, ha estat una realitat de la medicina de la segona meitat del segle XX.

Finalment, cal esmentar la diversificació actual dels professionals que exerceixen la medicina. Fins fa poc temps, hi havia els metges. Ara ja van quedant pocs "metges", en el sentit més clàssic del terme, ja que són substituïts en bona part pels especialistes, que disposen d’una capacitat de diagnosi i de tractament molt més gran però, en canvi, tenen el camp de coneixement molt clarament delimitat. A més, també han arribat a la sanitat persones procedents inicialment de camps diversos, com biòlegs o químics, que amb la seva feina interdisciplinària fan cada dia més difícil circumscriure el camp de competència entre les diferents ciències sanitàries, que en qualsevol cas mostren una clara i decidida tendència cap a l’especialització.