Assecadors de cotó a San Pedro de Alcántara, Màlaga (La Catalana Agrícola Algodonera ante el problema del cultivo del algodón).
Al començament del segle XX es tornaren a fer proves de conreu de cotó a l’àrea sevillana. I el 1904 es publicà la que serà anomenada Llei Osma —el nom del ministre d’Hisenda que la promulgà— en la qual el govern concedia unes exempcions fiscals als agricultors que destinessin terrenys al conreu del cotó i uns premis en metàl·lic als seus recol·lectors. Però la llei va ser paper mullat.
Es parlà també de la possibilitat del conreu de cotó als territoris espanyols en el golf de Guinea, però sense que el projecte tingués cap base sòlida.
Una altra guerra —la guerra de 1914-18— i el bloqueig del comerç marítim internacional provocaran una reacció per part d’alguns industrials catalans. El proveïment de la primera matèria és la primera condició per a assegurar el manteniment d’una indústria que té un extraordinari gruix. Quantitativament, pel volum de la seva producció, per la mà d’obra contractada, pels capitals invertits. Qualitativament per la seva importància, notable dintre del conjunt europeu. “Hállase nuestra industria esclava de caprichosas y extrañas especulaciones las más de las veces y sumida siempre a la benevolencia extranjera”. La solució podia estar en el conreu de cotó dintre dels límits de l’estat, que assegurés la totalitat o una part del cotó que la indústria necessitava.
Fàbrica de la Catalana Agrícola Cotonera SA, a Sevilla (La Catalana Agrícola Algodonera ante el problema del cultivo del algodón). Alguns cotoners catalans crearen el 1919 la Catalana Agrícola Cotonera SA, que volia promoure el conreu de cotó al sud d’Espanya.
Dos cotoners catalans havien estudiat el problema i realitzat unes proves a base de facilitar llavor a agricultors andalusos, assumint al mateix temps el compromís de compra del cotó produït. Eren Lluís A. Sedó i Francesc Sans. Ells foren els qui promocionaren la creació d’una societat civil, l’Associació Catalana per al Foment Agrícola Cotoner, el mes d’abril del 1918. L’Associació es proposava aprofundir en les possibilitats del conreu, per a la qual cosa pretenia comptar amb el suport del govern espanyol i la col·laboració dels agricultors andalusos. En aquesta línia de sensibilització, l’assessor tècnic de l’Associació, Jaume Nonell, publicà el llibre El Algodonero, en el qual donava informació de base als agricultors que volguessin fer la prova. En l’àmbit de govern, aconseguiren que el ministre Ossorio y Gallardo publiqués un Decret —22 de maig de 1919— en el qual s’atorgava un premi de 5.000 pessetes als capatassos i obrers que més es distingissin en el conreu del cotó. El primer any es va aconseguir el que es proposaven, i es creà, efectivament, un cert interès, però a l’any següent el govern no convocà el premi i tornaren a quedar les coses com abans.
Els promotors de l’Associació consideraren que s’havien equivocat en fer un plantejament no mercantil, ja que una societat civil tenia pocs recursos econòmics i poca capacitat d’inversió. Convertiren aleshores l’Associació en una societat anònima: la Catalana Agrícola Cotonera SA, amb el consell que figura annex.
Els pocs mesos en què Francesc Cambó ocupà el ministeri de Foment i Lluís Sedó fou governador del Banc d’Espanya van ser esperançadors. Francesc Cambó presentà un projecte de llei de dessecació de zones pantanoses, pensant sobretot en Andalusia i afirmant en el seu discurs de presentació que la llei “estaba íntimamente relacionada con el cultivo del algodón en España.”
Plantació de cotó a Moncofa (la Plana Baixa) (La Catalana Agrícola Algodonera ante el problema del cultivo del algodón).
La societat anònima, constituïda el 1919 pels mateixos que havien creat l’associació, es posà en marxa. Obrí una delegació a Sevilla, comprà llavor americana i la vengué als agricultors andalusos, assumint el compromís de compra del cotó produït. L’operació funcionà bé durant els dos primers anys. La Catalana féu una inversió de 300.000 pessetes a Sevilla per a magatzem i establí una fàbrica de desmotatge del cotó i del seu embalatge en bales. Les proves no es limitaren a la zona andalusa, sinó que s’estengueren a Eivissa, que ja sabia el que era la planta des de l’època dels àrabs, a Castelló de la Plana i fins i tot a Catalunya, al voltant de Tortosa i Amposta i al delta del Llobregat, arran de Barcelona. Però Andalusia era el centre i de fet els responsables de l’empresa deien que “Andalucía daría el algodón y lo tejería Cataluña”. Els dirigents de la Catalana afirmaven que la regió cotonera andalusa tenia capacitat per a produir les 400.000 bales anuals que consumia la indústria tèxtil catalana.
La Catalana Agrícola Cotonera SA. Consell d’administració (1921).
A Sevilla, però, la iniciativa dels industrials cotoners no va ser ben acollida. La conversió de la societat civil en societat mercantil va donar la sensació que els promotors es proposaven fer grans negocis a càrrec dels andalusos. Així ho van interpretar. Exigien majors compromisos i més bon preu pel cotó que venien. El caràcter netament català, tant de l’associació com de l’anònima, tampoc no afavorí els seus interessos. S’hagué de constituir aleshores una altra societat civil que es deia Asociación Agrícola Algodonera Española, “libre de la sospecha de egoísmo que es dable recaiga en una sociedad comercial”, com dirà un comentarista català, en una actitud que podia considerar-se claudicant o pactista.
L’“Española” buscà el suport de la monarquia. Ella feia les gestions públiques, mentre que la Catalana feia les instal·lacions i les inversions. Aprofitant una visita d’Alfons XIII a la Fira de Sevilla del 1923 s’aconseguí que el rei fes una visita a la delegació i fàbrica sevillana de la Catalana. Aquesta visita facilità l’aparició d’un Reial Decret d’1 de juny de 1923 en el qual es constituïa una junta per a estimular el conreu de cotó a Espanya, formada majoritàriament per elements oficials i minoritàriament per representants del Foment del Treball, de la Cambra d’Indústria de Barcelona, de la Catalana Agrícola Cotonera, de l’Associació Espanyola i de la Federació de Fabricants de Filats i Teixits de Catalunya. Però no serví per a res: “faltava convicción y entusiasmo en el Gobierno que se limitaba a publicar el Real Decreto para complacer a elevadas esferas.”
La proclamació del directori militar del general Primo de Rivera descongelà la situació de paràlisi de la Junta. Al general només calia dir-li que hi havia un projecte parat, per la deixadesa dels governs anteriors, perquè ell volgués demostrar que les coses havien canviat a Espanya. L’11 d’octubre de 1923 —poques setmanes després de la promulgació de la dictadura, un nou Decret establia que s’atorgaven dos milions anuals durant cinc anys per a estimular el conreu de cotó i posar en pràctica projectes de suport demanats per la Catalana.
Producció espanyola de cotó en floca.
El president de la Junta, Félix Suárez Inclán, que havia estat governador de Barcelona, encapçalà una visita al rei, acompanyat per divuit catalans en representació de les principals institucions econòmiques del Principat. Els representants de l’Espanyola eren el comte de Caralt i Pau Rolduà, mentre que els de la Catalana eren Francesc Sans i Joan Olivert, el seu delegat a Sevilla. La reunió anà molt bé, segons digueren els assistents, però les paraules no anaren seguides per fets paral·lels.
El govern de Primo de Rivera posà la responsabilitat del projecte del conreu de cotó en mans d’una Comisaría Algodonera del Estado, nombrossísima, molt poc eficaç. Grans personatges, desvinculats del sector cotoner, s’atorgaren els càrrecs, proveïts de bons sous, i es dedicaren a fer reunions en les quals es prenien acords impossibles i irreals. Per exemple, quan el “Sr. Presidente propone y el Comité acuerda que se recomiende al Ministerio de Fomento la conveniencia de promover el cultivo del algodón en los invernaderos (sic.) de los establecimientos agrícolas oficiales en Madrid y Barcelona.” Per acabar-ho d’adobar el delegat general, Joan Olivert, es va barallar amb Francesc Sans i Pau Rolduà, que eren els homes forts dels cotoners catalans. Les subvencions de l’estat s’invertiren en la compra d’un Hispano Suïssa per al delegat general i en sous del seu adjunt, que era fill del president, i d’altres funcionaris de l’Estat. La premsa andalusa va fer una campanya contra la Catalana i el conreu del cotó s’ensorrà.
El govern de la Segona República intentà revifar el projecte, però tenien altres problemes més importants per a resoldre. La Catalana Agrícola Cotonera SA es dissolgué.
Al marge d’aquestes iniciatives col·lectives, Eusebi Bertrand i Serra va plantar cotó també pel seu compte, concretament a Andalusia i a Extremadura.
Bibliografia
- La Catalana Agrícola Algodonera, S.A. ante el problema del cultivo del algodón en España. Barcelona 1921.
- Busquets, R., “La implantación del cultivo del algodón en España” Articles publicats al Butlletí de l’Associació de Fabricants de Filats i Teixits del Pla de Barcelona, 1924 i 1925.
- Articles a Cataluña Textil, 1920, 1922 i 1932.
- Per al període posterior vegeu Maluquer i Sostres, J., La política algodonera 1940-1970. Servei d’Estudis de Banca Catalana, Barcelona 1973.